Fil directe

La derrota de Florentino

«La disjuntiva que plantejava la Superlliga és entre diners i més diners, i qui els controla. Interessa inflar més el globus mentre es desinfla la pilota»

per Joan Serra Carné , 21 d'abril de 2021 a les 20:00 |
Una vivència relatada pel fiscal Pedro Horrach ajuda a entendre la manera de fer de Florentino Pérez. Recordava Horrach que l'única vegada que s'ha sentit pressionat sense filtres no va ser pel cas Noós sinó quan va decidir reclamar la compareixença com a testimoni del president del Reial Madrid per l'adjudicació de les obres de l'hospital Son Espases de Palma, un dels molts projectes tèrbols del govern del PP de Jaume Matas. Florentino, constructor estrella amb dècades de convivència amb el poder polític, va fer saber al fiscal la seva incomoditat per haver d'atendre una declaració presencial i li va recordar l'amistat que l'unia amb el fiscal general de l'Estat i el director general de la Policia. L'omnipotència de Florentino, convençut que doblegar la determinació de la justícia també era el seu abast. Amb Horrach, el mandatari madridista va ser conseqüent amb la perspectiva que li oferia la talaia de la llotja del Bernabéu, des d'on només es divisa la victòria permanent, cap de tan inexplicable com la indemnització milionària rebuda després de perpetrar el nyap del cas Castor.

Florentino està acostumat a imposar-se. Només la confiança en l'ascendent que s'adjudica sobre la resta de contrincants ajuda a entendre com s'ha produït la derrota sonora de la seva Superlliga europea, un vedat privat que va ajudar a engendrar i presidia, projecte que ha nascut mort. I la mateixa suficiència explica que, des de Madrid, anunciés el pols a la UEFA, les federacions nacionals i les lligues sense comptar amb els contrapoders existents -com el de Boris Johnson-, i la possible revolta d'aficionats, futbolistes i entrenadors, que han fet recular els clubs fundadors, començant pels anglesos. El Barça, que podria haver actuat amb l'elegància dels clubs alemanys -que fa temps que pensen més en l'aficionat que en l'espectador- ha estat un actor secundari en aquesta partida, arrossegat pel gran rival i sense protagonisme. Amb poca cintura, estrany en comunicador experimentat com Joan Laporta, l'entitat ha perdut una oportunitat per fer valer el lema Més que un club.  


Florentino entén els negocis des de la submissió i, sense preveure el ridícul, va desplegar el manual que li serveix a Espanya, però que no ha funcionat a Europa. No és estrany, doncs, que la competició que pretenia repensar el negoci del futbol continental s'anunciés com es va anunciar: en lloc d'explicar-se en una roda de premsa d'abast internacional es va telegrafiar en un programa espectacle, El Chiringuito, de direcció complaent i amb informadors més acostumats a lluir la bufanda que practicar el periodisme. Florentino volia una catifa vermella per justificar el camí més recte per multiplicar els ingressos i es va autoconvidar a la televisió, fins al punt de permetre's afirmar que el movia salvar el futbol de la ruïna. Ningú el va discutir en directe. La reacció va venir d'Europa, com quasi sempre quan el que toca és discutir el Madrid del poder.

La Superlliga europea no pretenia evolucionar el futbol sinó injectar respiració assistida als clubs, que s'han acostumat a malgastar, en traspassos, salaris i comissions, bombolla punxada per la Covid, perquè ha aprimat els recursos quan més falta feien. El debat de fons que plantejava el nou campionat continental era precisament aquest, que els clubs participessin amb més autonomia d'un negoci que ara té com a intermediari la UEFA, les federacions i les lligues. Tal com estava pensada, la competició dels més rics no prendrà forma -ho ha dit Andrea Agnelli, president de la Juventus i un dels vicepresidents de la Superlliga-, perquè l'ultimàtum ha estat fallit. El que s'obre ara és un període de negociació per repensar el format i la gestió del futbol europeu -també els ingressos-, un procés que s'entén millor amb la lectura de Futbol i negoci, llibre del periodista Marc Menchén, que posa llum i perspectiva al conflicte econòmic no resolt.


La derrota de la Superlliga, que és la desfeta de Florentino, no es pot resoldre en la disjuntiva entre futbol romàntic i el futbol modern. La Superlliga laminava la meritocràcia dels equips que han treballat prou bé per discutir el regnat dels poderosos a la gespa, estocada a l'essència del joc. Però el futbol dominat pels poders actuals també ha permès que el negoci desnaturalitzés les competicions, fins al punt de traslladar la lluita per títols domèstics a l'Aràbia Saudita o assignar un Mundial a Qatar, si fa falta prioritzant els incentius econòmics als drets humans. La disjuntiva real és entre diners i més diners, i qui els controla. Interessa inflar més el globus mentre es desinfla la pilota. I Florentino és la síntesi de la desmesura. Ha perdut, per primer cop.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Joan Serra Carné
Redactor en cap de NacióDigital
Ha estat subcap de Política i cap de Societat al diari Ara, i també ha treballat a El 9 Nou. És autor del llibre Ada, la rebel·lió democràtica i coautor d'El part dels comuns i Tota la veritat sobre Plataforma per Catalunya. També ha escrit els llibres Viure. Jo també tinc càncer i Històries In_dependents. Col·labora en diversos mitjans audiovisuals. A Twitter: @jserracarne.
28/04/2021

La resposta a l'extrema dreta

21/04/2021

La derrota de Florentino

14/04/2021

Colau, Twitter i el periodisme polític

08/04/2021

La discrepància saludable

23/03/2021

El paper de Puigdemont

16/03/2021

Eleccions, per fer què?

15/02/2021

La vida del matrimoni Aragonès-Borràs

03/02/2021

Respostes que no valen

27/01/2021

Política confinada

19/01/2021

Iceta i el caos electoral

Participació