FIL DIRECTE

Campanya de retuits?

«Fa temps que es creen realitats paral·leles, que s'apel·la més a l'estómac que a la raó. I aquest caldo de cultiu no fa més pur a aquell que reivindica una causa. Al contrari: la corca, l'empetiteix»

per Sara González , 8 de gener de 2021 a les 21:30 |
La política no és -o no hauria de ser- una batalla de Twitter. Tampoc un Tinder ni un ring en format late show. Amb les eleccions del 14-F a tocar i una crisi sense precedents de portes endins dels hospitals, als menjadors de milers de cases i a les portes de negocis que no saben si tornaran a obrir, resulta altament preocupant que hi hagi candidats amb una forta pulsió de convertir la campanya en una mena de Tik Tok amb més focs artificials que contingut que fregui el ridícul. Les ocurrències per cridar l'atenció, l'insult, la testosterona verbal i les promeses dels desitjos inviables amenacen d'imposar-se sobre els arguments, els projectes sòlids, el respecte pel rival i l'honestedat davant del ciutadà.

Fa massa temps que s'alimenten les baixes passions, que es creen realitats paral·leles a conveniència, que s'apel·la més a l'estómac que a la raó. I aquest caldo de cultiu no fa més pur a aquell que reivindica una determinada causa. Al contrari: la corca, l'empetiteix, li coarta la capacitat de superar les seves pròpies limitacions. Ha arribat un punt en què, per a alguns, l'objectiu de guanyar ho justifica tot. Fins i tot la utilització del dolor, la mentida i el descrèdit contra qui, en teoria, és el seu company de viatge. Pensar diferent, discrepar, confrontar estratègies ha de ser un estímul per al debat i per construir un futur més sòlid i més ric. Més encara quan davant hi ha reptes majúsculs que s'ha demostrat que els nostres responsables polítics no han estat capaços d'afrontar amb solvència, com ara una societat que pateix i un conflicte enquistat amb repressió, presos i exiliats. 


La campanya, si és que arrenca i no s'ajorna, serà dura, crua, farcida de trampes i retrets. Tot un reflex de fins a quin punt s'han degradat institucions i dirigents polítics mentre els populismes i l'extrema dreta -de vegades disfressada sota un paraigua no identificable a primer cop d'ull- es freguen les mans perquè, com més profund és aquest declivi, més gran se'ls fa la porta. Aquestes eleccions es presenten, més que mai, com una teranyina per a uns ciutadans que ja han de fer front a un dia a dia feixuc i complex.

També com un camp de mines per qui ha d'exercir la professió de periodista, ofici que et brinda l'oportunitat de veure les virtuts i alhora les misèries de cada casa política. Si una cosa hem constatat especialment en els darrers mesos és que, per a alguns, això ja no va d'informació, va de titulars que satisfacin les seves expectatives polítiques. Davant la publicació d'una notícia o d'una crònica, aixequen sense pudor el telèfon o bé se'ls dispara el dit a les xarxes socials per acusar un determinat mitjà o periodista de mentir encara que després s'acabi confirmant allò que s'ha publicat.


Però tant se val, la llei del "difama que alguna cosa queda" passa per sobre de la veritat per a alguns si perjudica uns interessos que res tenen a veure amb la vocació de servei públic. El més greu és l'afectació que té sobre una part de la ciutadania que els atorga presumpció de veracitat i que, arrossegada pel fervor fabricat a les xarxes socials, s'apunten a un escarni sense ser conscients que potser les primeres víctimes de la tergiversació són ells mateixos. Davant d'un titular que no casa i no encaixa amb l'expectativa d'un mateix, cal preguntar-se també si l'enuig que provoca és imputable a una realitat que no és la que es voldria però que és la que és.

La funció del periodisme és retratar-ho, no maquillar-ho per satisfer a absolutament ningú. "L'autoescola Xavier Vinader", com recorda sovint David Fernàndez, reivindica el periodisme de referència i no de reverència. Clar està que les males praxis als mitjans que se sustenten en fabricar titulars més basats en desitjos que en aquesta realitat que estem cridats a narrar tampoc ajuda a l'hora de reivindicar-se. És responsabilitat de la professió assenyalar allò que és èticament reprovable, però també la de fiscalitzar qualsevol força política per molt de poder i capacitat de pressió que pugui tenir. 

Acumulem massa greuges, degradació democràtica i càrrega col·lectiva per a tolerar que aquestes siguin les eleccions de Twitter. Hem parlat a bastament de la bombolla que suposen les xarxes socials, però el perill és que hi hagi candidats que creguin que aquesta bombolla basada en la política-kleenex, la de la frase visceral amb molts retuits i seguidors, s'hagi d'exportar als faristols. Ha passat, passa i la corba, com la del virus, va in crescendo. Davant d'aquesta amenaça, el criteri, l'empatia, el contrast d'informacions i l'exigència, especialment amb els propis, és la millor vacuna. 

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació