OPINIÓ

El fracàs europeu de Pedro Sánchez

«Sánchez va prometre eurobons, coronabons, deute perpetu i finalment un fons de transferències incondicionals d’1,5 bilions. La UE, però, només ofereix crèdits condicionats»

per Ramon Tremosa , 1 de maig de 2020 a les 20:00 |
Pedro Sánchez ni tant sol no va fer declaracions després de la darrera reunió dels primers ministres al Consell Europeu, el passat dia de Sant Jordi: no havia assolit cap dels seus objectius. Al març va proposar eurobons per mutualitzar emissions de deute públic de tots els països de l’euro i després va proposar coronabons, per a fer front als costos econòmics de l’aturada. 

Pedro Sánchez a l’abril va presentar una proposta de deute perpetu (un tipus de deute públic en què no s’ha de tornar el capital i només pagaria interessos) i després va proposar un fons de transferències incondicionals als Estats més afectats pel coronavirus per valor d’1,5 bilions d’euros. De moment, però, la UE només ofereix crèdits condicionats i per un import molt menor.


La UE és un gran transatlàntic on els grans canvis es cuinen lentament, sobretot per un principi democràtic sovint ignorat a Madrid: els grans canvis han de ser debatuts i aprovats a tots els parlaments dels estats membres... Potser per això Nadia Calviño, que ha treballat molts anys a Brussel·les i coneix bé com funciona la UE, ha estat més prudent que Pedro Sánchez, presentant les demandes espanyoles amb un to molt menys crispat i dogmàtic que Itàlia.

El dia de Sant Jordi el programa de TV3 Els Matins va convidar-nos a l’Ernest Urtasun i a mi a parlar de les expectatives de la reunió del Consell Europeu. Vaig ser molt prudent per no generar falses expectatives i l’Ernest va arrufar el nas quan vaig recordar, per exemple, que ni Angela Merkel ni Mark Rutte no tenien un mandat democràtic dels seus parlaments per tal d’oferir el què demanava Pedro Sánchez d’un dia per l’altre (al nord d’Europa els parlaments limiten què pot fer i què no un primer ministres en una cimera europea). Al vespre, acabada la reunió telemàtica dels primers ministres europeus, Pedro Sánchez ni tant sols no va fer cap declaració pública. Havia venut fum. En contra del que alguns diuen a Madrid, Espanya no lidera el debat europeu i les propostes de combat a la crisi.


En deu anys a la comissió d’economia del Parlament Europeu he parlat llargament amb eurodiputats alemanys de tots els partits. Si hi ha hagut sempre un consens al Bundestag alemany, és que cap dels 6 partits amb representació parlamentària estan a favor de convertir la UE en un gran Itàlia: una gran “transfer union” que durant dècades faci grans transferències de nord a sud sense convergència econòmica ni de bones pràctiques. Els verds són els únics que a Alemanya han parlat ara a favor dels eurobons... i potser per això han perdut 10 punts en les enquestes en els darrers dos mesos?

Pel que fa a Holanda, ara estan de moda els articles a la premsa del sud d’Europa criticant els seus baixos tipus impositius en l’impost de societats. Germà Bel ha explicat darrerament que, en percentatge del PIB, la recaptació per aquest impost a Holanda és més alta que a Itàlia i a Espanya. 

Als Estats Units el dòlar és moneda única des de fa més de cent anys, però la política monetària única allà és efectiva amb una política fiscal fortament descentralitzada, per tal que cada estat tingui instruments fiscals propis per esmorteir els efectes asimètrics de pujar o baixar tipus d’interès per a tots igual: està comprovat que pujar tipus no té el mateix impacte a Florida, on hi predomina el turisme, que a Michigan -manufactura- o Carolina del Sud -agricultura.

Als Estats Units, per cert, la competència fiscal entre estats no ha desembocat en un “race to the bottom” i no ha dut els tipus impositius a zero. Al contrari: és a Delaware, on hi ha el tipus més alt del país (10%, duplicant el de Florida), on hi tenen la seu una majoria de les grans empreses que cotitzen a la borsa de Nova York. En disposar dels tribunals de justícia més ràpids i eficients (en tres setmanes dirimeixen una OPA, per exemple), les empreses a Delaware s’hi senten més protegides i els hi surt a compte ser-hi tot i haver de pagar el doble en l’impost de societats.

En aquest sentit, també he escoltat al Parlament Europeu molts eurodiputats irlandesos de tots els partits que han defensat amb vehemència la sobirania tributària d’Irlanda. Wolfang Münchau, director del think tank Eurointelligence, ha escrit que abans Irlanda marxarà de la UE que cedir el principal instrument competitiu de la seva economia: no es deixaran harmonitzar el tipus de l’impost de societats com demanen París, Roma i Madrid.

Contra el tòpic, “Europa” ja ha fet molt per Espanya: el BCE des de 2015 ha comprat grans quantitats de deute públic espanyol (ja en té el 20% del total en només 4 anys!!) i pot acabar aquest any amb un total de 450.000 milions d’euros de deute públic espanyol al seu balanç. Sense l’euro i el BCE Espanya mai no hauria pogut triplicar el seu deute públic en els darrers 10 anys ni, encara menys, col·locar-lo a uns tipus d’interès tan baixos. 
 
Espanya és un dels països que menys esforços ha fet fins ara, en termes d’endeutament, per tal de rescatar persones amb rendes bàsiques i rescatar PIMEs amb ajornament del cobraments d’impostos o pagaments de nòmines. Per cert, França i Dinamarca han exclòs dels ajuts les empreses que tinguin seus en paradisos fiscals... a Espanya ho farà també això “el govern més progressista de la història”... o massa empreses de l’IBEX-35 n’hi tenen? 

Pedro Sánchez reserva el marge d’endeutament que ja ofereix el BCE per a rescatar grans empreses de Madrid, com ara Iberia i Vueling? Es tornarà a repetir el mateix que al 2008, on rescatar grans empreses de l’IBEX passaria per davant de salvar PIMEs i autònoms? De moment, PSOE i Podemos els fan passar per la banca a buscar crèdits avalats per l’ICO, que arriben tard i malament. 

Al nord d’Europa han vist com Pedro Sánchez apujava generosament pensions, nòmines de funcionaris i el SMI, tot generant alegrement un dèficit públic de gairebé un 3% del PIB. Exigir ara als nòrdics eurobons de la nit al dia, quan ells han estat contenint despesa per obtenir superàvits fiscals i disposar de marge d’endeutament en cas de crisi sobtada, no funcionarà.

A Nova Zelanda el govern ha rebaixat el sou un 20% als funcionaris, per fer menys asimètric el cost de la crisi amb el sector privat... la manca de referències als sacrificis en el discurs del PSOE i Podemos, si aquesta crisi és llarga, juntament amb el discurs que fan (“des de la UE brollarà el diner com l’aigua d’una font després de la pluja”) xoca fortament amb la mentalitat responsable dels països del nord d’Europa i és d’una gran irresponsabilitat. Anar a buscar peres a una pomera, i tornar-ne irritat perquè aquesta només dona pomes, és d’una gran frivolitat. Pedro Sánchez està superant a Zapatero en aquest sentit.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Participació