opinió

Guillem

«Fa 27 anys, la bèstia va matar en Guillem. I policies, periodistes i jutges van rematar-lo diverses vegades»

per Jordi Creus , 20 de febrer de 2020 a les 20:20 |
“No se n’han sortit. Aquell dia van matar el nostre fill, però no se n’han sortit, perquè tants anys després no l’hem oblidat i continua viu en la memòria i en actes com els d’avui”. Aquesta frase, pronunciada ahir per la Carme Salvador, la mare del Guillem Agulló, davant d’un auditori de la Biblioteca Jaume Fuster de Barcelona ple de gom a gom, va arrencar una de les nombroses salves d’aplaudiments del públic. Cada una d’elles per homenatjar el Guillem, però també la valentia d’uns pares que, 27 anys després, continuen reivindicant la memòria del seu fill.
 

La Biblioteca Jaume Fuster, que porta el nom de l’escriptor que, l’any 1996, va escriure aquell inoblidable La mort de Guillem (Tres i Quatre), sens dubte era el lloc ideal, per tot el simbolisme que comporta, per presentar el nou treball de la Núria Cadenes, titulat simplement Guillem (Amsterdam). Una novel·la que, segons Màrius Serra, “obres a mig matí i et segresta els ulls fins a l’hora de dinar. Per dir-ho amb el terme que es va empescar Capote, és una novel·la de no-ficció” en què “la intensitat narrativa se sosté des de la primera pàgina amb una tècnica de mosaic molt ben reeixida que combina elements del true crime audiovisual”.
 

Novel·la de no-ficció. Termes antagònics per definir magistralment què s’amaga darrere el treball de Núria Cadenes. Perquè a mesura que s’avança en la lectura del llibre es fa present —més i més present— allò que la realitat sempre supera la ficció. Hi ha paràgrafs reals d’aquesta novel·la que no hauria pogut escriure ni l’autor més fantasiós.
 
Com, si no, podem entendre que els botxins acabessin convertits en una mena de víctimes per una part de la premsa (encapçalada pel diari Las Provincias), per una policia amb massa lligams i complicitats amb l’extrema dreta i per un poder judicial que a voltes viu ancorat en els anys previs a la Transició? I com podem entendre que les víctimes passessin a ser els culpables? Culpable Guillem, culpables els seus pares, culpables els amics que l’acompanyaven el dia del seu assassinat a Montanejos...
 
Guillem Agulló. 18 anys. Assassinat d’una punyalada al cor per independentista i antifeixista. Crits d’Arriba España i cants del Cara al sol mentre agonitzava a terra. Però el jutge va negar qualsevol caràcter polític a l’assassinat. Baralla entre bandes juvenils, va dir. Com si els assassins no fossin nazis i Guillem no fos militant de Maulets. I aquell jutge va absoldre. Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez el Picha, Francisco García el Mody i José Cunat el Pollo Baralla entre bandes juvenils.
 
I només va condemnar Pedro Cuevas el Ventosa, l’autor de la punyalada mortal. Però aquella bèstia només va complir quatre anys de presó i ben aviat va poder tornar a apallissar homosexuals, independentistes o immigrants de pell diferent de la seva. Fins i tot, la bèstia va tornar a ser detinguda durant una operació contra el tràfic d’armes de l’extrema dreta. Però malgrat totes les evidències, va ser absolt a causa d’una sèrie d’irregularitats difícilment justificables. Sí, la realitat sempre supera la ficció.
 
Fa 27 anys, la bèstia va matar Guillem. I policies, periodistes i jutges van rematar-lo diverses vegades. Però ni la bèstia ni les bèsties no han aconseguit que, com deia la seva mare ahir mateix, ens hàgim oblidat d’ell. Permetin-me que recordi que fa uns anys escrivia en aquest mateix diari que Guillem continua viu en la valentia i la dignitat dels seus pares i en els somriures de les seves germanes Betlem i Carmina. En la música d’Obrint Pas, en les cançons de Feliu Ventura i en els versos d’Estellés. En la dignitat de Jordi Sebastià o de David Fernàndez.
 
Guillem Agulló viu en tots els que somnien en un país sencer, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó. En cada una de les persones que lluiten contra les injustícies i l’opressió. En les pedres que xoquen contra les bales. Viu dins dels fusells de les dones kurdes que defensen la dignitat del món, ja sigui contra Daesh o contra els mercenaris d’Erdogan. En les haimes dels campaments de refugiats sahrauís enmig del desert. Viu en els presoners polítics, en els CDR criminalitzats per la mateixa maquinària que tant va embrutar la seva memòria. Guillem Agulló viu 27 anys després de la seva mort. En cada rialla i en cada plor. En cada utopia. En les paraules de Núria Cadenes. Entre nosaltres.

 

Mostra el teu compromís amb Pallars Digital.
Fes-te subscriptor per només 3€ al mes, perquè la informació de qualitat té un valor.

Fes-te subscriptor

 

Jordi Creus
Jordi Creus (Tremp, Pallars Jussà, 1964) és historiador. Actualment és l'editor de la revista Sàpiens. Enamorat dels Pirineus, ha escrit llibres de diversa temàtica: des de novel·les negres rurals fins a memòries de les lluitadores antifranquistes.
19/03/2020

La Barcelona de Buffalo Bill

05/03/2020

​Cornellà

20/02/2020

Guillem

06/02/2020

La mesa de diàleg

23/01/2020

​L’home dels pressupostos

09/01/2020

Serrallonga, el lladre bo

12/12/2019

La Intersindical

28/11/2019

«La dictadura de pedra»

14/11/2019

No perdem el Nord

01/11/2019

Pobre Montesquieu

Participació