opinió

Tu, Vallverdú

«No li acaben de donar la Medalla d’Or de la Generalitat per ser un dels menestrals de la llengua més prolífics, decisius i definitoris de la nostra literatura»

per Francesc Canosa , 25 de desembre de 2019 a les 11:40 |
Els dissabtes que puc vaig a veure Josep Vallverdú. Sempre a les 11. Ell torna de l’esmorzar religiós. Del tiberi de paraules amb la colla dels dissabtes de mercat. A la memòria encara mastega aquell tros de truita de bacallà de Cal Xirricló. Seiem a les cadires que ens esperen afamades. Fem una propina de mots comentant la setmana. Hi ha un moment que les cadires ens mosseguen: és el gir de guió.

Hi ha dies que parlem de Billy Wilder. De les pel·lícules que encara ens fan riure, que encara ens fan plorar. Del primer cop que va anar al cinema el 1930 a Lleida: de com era el color de les cadires, el gruix de les estores, les cares, les ànimes il·luminades d’aquells lleidatans. D’aquella dia, mes i any precís que va conèixer a Gaziel, Manuel de Pedrolo, o Joan Sales... De les paraules exactes que deien. Del soroll del primer petó amb la Isabel a la Barcelona de universitat de postguerra en mute. De.... Vallverdú és cinéma vérité. És la vida en directe. Ell és un facebook live de la història d’aquest país. Ell és un Zelig. Ho ha vist tot. Ha conegut a tothom. Vallverdú és un time line.


Mentre parla, giro el cap en 360 graus i tot està allà. Tothom viu allà. Diàlegs. Escenes. Seqüències. Avancen, giren, continuen... Històries que baixen pel tobogan dels seus ulls d’oliva de paisatge d’oliveres. Caminen per aquesta terra aplanada tots junts. Per això es veuen. Per això es veu tot. Aquesta pàtria de persones. Per aquest Ponent Imponent. Aquí on la terra i el cel són la frontissa que mou la porta oberta al futur. Aquí on comença tot, aquí on mai acaba res. És la història d’històries: dins el disc dur de Vallverdú. La caixa negra. El núvol de memòria. Vallverdú, guionista de l’existència. Des de el dia que vas néixer el 1923, fins ara. No són 96 anys. Vallverdú, ets la prova que el futur és nostre.

Immortal, com la meua padrina de 98 anys. Perquè la vida, la vida és això: viure-la, viure. Vallverdú, més que l’escriptor, el professor, Vallverdú és la vida, una vida. No li acaben de donar la Medalla d’Or de la Generalitat per ser un dels menestrals de la llengua més prolífics, decisius i definitoris de la nostra literatura, de la nostra cultura, del nostres país. No. No ha escrit centenars de llibres, no ha fet desenes de traduccions, no ha ensenyat a centenars d’alumnes. No. Vallverdú, la seva obra és la seva vida. Dempeus. No ha defallit. No ha dimitit. Increïble. Prodigiós. Miraculós. Universal. Galàctic.


Ets tu, Vallverdú. Artisteeeee... (com diem a Ponent). Star de l’eternitat. Gentleman del present continu. Aquí estàs. Aquesta és la teva obra. Ets un anti depressiu. Una vitamina cel assaonada. Et veig. Quan arriba l’Antonieta i us gireu per fer-vos un petó de sini (Ponent style). I ja no pitjo pause. La vida, la vida sempre és en directe. La vida és el que hi ha entre un rewind i un fast forward. La vida és play.  No es pot aturar. La vida, la vida, ets tu. I l’obra, l’obra ets, tu, Vallverdú. El futur ets tu. Ho explicarem, ho veurem. Fins el proper dissabte.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
21/01/2020

​Fem un trio?

14/01/2020

Curs prematrimonial

07/01/2020

El Congrés, «after hour poligonero»

31/12/2019

Oda nuclear 2020

25/12/2019

Tu, Vallverdú

17/12/2019

El futur no era «Blade Runner»: era la Franja de Ponent

10/12/2019

La nova fractura familiar: T-Usual o T-Casual?

03/12/2019

Barcelona, Construmat pessebrístic

26/11/2019

La nació del PSC

19/11/2019

Presidents de la Generalitat

Participació