opinió

Barbie Arrimadas i Ken Rivera

«Perquè si ara que surt al mercat espanyol el nou nino Frankenstein Arrimadas-Rivera i no es ven, no es compra, no triomfa electoralment, què en farem?»

per Francesc Canosa, 26 de febrer de 2019 a les 20:32 |
Poc s’ha parlat de l’amiga Barbie. I del seu manso, Ken. Sempre se’ls ha volgut veure així: com ninots, com joguets. Com titelles d’un món farcit de compostos polimèrics. Com putxinel·lis de plàstic. Com subjectes hieràticament pastosos. Però darrere d’això tenim els petits cors bategant bojament d’una nina i un nino com caixes registradores que no paren d’obrir-se i tancar-se. Curulles de pasta, però de l’altra. El plàstic es desfà en dòlars: els ninots van ser dels primers joguets a basar la seva estratègia de venda a la televisió. La canalla els volia, els desitjava, els comprava via ordre tramesa a la butxaca paterna perquè els veien als anuncis. Com Barbie Arrimadas i Ken Rivera.

Dir a aquestes alçades del segle que Albert Rivera i Inés Arrimadas són productes de natura televisiva mediàtica em sembla que fins i tot Bob Esponja fart de vi adulterat ho sap, ho reconeix. Són joguines d’animació, putxinel·lis hertzians i digitals, pipes catòdiques. El seu bressol va ser un plató. Aquí han nascut, crescut, fet la comunió, s’han casat, han menjat porc senglar estofat amb piranyes liofilitzades... Aquí ho han fet tot. Aquí ho són tot. Com Barbie i Ken hem vist Barbie Arrimadas ballarina regional, infermera, cantant de pop a la gallega, dentista, psicòloga de divan low cost... O Ken Rivera astronauta, taxidermista, guitarrista desguitarrat, taxista, gondoler de secà... I ara ja tenen el vestit final que volien: Barbie Arrimadas i Ken Rivera com a gran parella, matrimoni electoral dels propers comicis espanyols. La fusió del plàstic. Es fondran en un sol nino. Objectiu electoral androgin. Missió plàstic per a tots. El plàstic ens farà lliures. La socialització política dels ninos per a una Espanya pueril, acriaturada, infantil.


Si Barbie Arrimadas i Ken Rivera es desfan en un sol joguet és que, potser, la cosa està fotuda pels Ciutadans d’aquest món i del més enllà. O no? Si els ninos marxen de Catalunya, és perquè el mercat de putxinel·lis ha tocat sostre? Està saturat de tanta titella? Perquè s’han cansat de jugar? Perquè l’operació Juega con Barbie y Ken ja està finida? Perquè els nens i les nenes ja no volen jugar amb ells? Que la indústria dels nacional-ninos ens digui. Perquè si ara que surt al mercat espanyol el nou nino Frankenstein Barbie Arrimadas-Ken Rivera i no es ven, no es compra, no triomfa electoralment, què en farem? Què farem si l’ideal no es fa real? Què farem si els cànons de perfecció provoquen fuites de desafecció? Què farem si els espanyols no són suficientment Barbie Arrimadas-Ken Rivera? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars de plàstic.  Perquè què es fa amb una joguina trencada? Mandonguilles.... televisives.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
19/03/2019

El PP, kamikaze Catalunya

12/03/2019

Catalunya: 1031 anys de fractura

05/03/2019

​El judici: de Nostradamus a Deulofeu

26/02/2019

Barbie Arrimadas i Ken Rivera

19/02/2019

«Catalunya Space Oddity»

12/02/2019

Adeu, Espanya? Hola, Espanya?

05/02/2019

Esquerra espanyola i daltonisme català

29/01/2019

​Aquesta casa, Comuna, és una ruïna

22/01/2019

Un capítol de les meves memòries: el taxi i jo

15/01/2019

El subgènere dels candidats «frikis» a Barcelona

Participació