opinió

La vaga als pobles

«S'ha trencat un mur que semblava infranquejable i, per primera vegada, una vaga general ha penetrat als pobles»

per Miquel Andreu, 24 de febrer de 2019 a les 20:00 |
És normal que valorem una vaga general en termes absoluts i ens fixem, prioritàriament, en el moviment a les ciutats i als grans centres logístics i industrials, però això no hauria de tapar altres realitats que, en un país petit com el nostre, també val la pena tindre en compte. Al conjunt de municipis catalans de menys de 10.000 habitants, per exemple, viuen un milió i mig de persones i, encara que no ho sembli, hi passen coses.

Aquí, els actors socials i polítics organitzats són escassíssims, i encara menys els sindicals de classe. Tampoc no hi ha un moviment estudiantil que aporti gruix a les mobilitzacions, ni un pes important del sector públic, ni grans polígons. No hi ha, en definitiva, xarxes activistes i unes dinàmiques militants que engreixin la maquinària mobilitzadora i facin relativament còmode, amb totes les cometes necessàries, afegir-se a la causa. Fer vaga als pobles equival a aixecar un pes mort. CCOO i UGT mai no ho han aconseguit, però és que ni ho han intentat. Les vagues generals de 2010 o 2012 així ho acrediten. A Ponent, l'última lluita que recordo d'algun d'aquests sindicats que va aconseguir transcendir l'entorn estricte dels treballadors afectats és la de la fàbrica Lear de Cervera, i era l'any 2002.


Una vaga general és una altra cosa, molt més incòmoda. És qüestionar-se un mateix, és abaixar la persiana del forn de pa i veure que el de la cantonada obre, és tancar el bar i veure que els clients van a l'altre, i saber que tancar no et dona gaires punts i obrir no et penalitza, perquè tard o d'hora, el client que et faci creu i ratlla per insolidari acabarà tornant, segurament per necessitat. Fer vaga general, en un poble, també és muntar un piquet davant el súper on l'encarregat és el teu veí de replà, o a l'estanc on vas a cada dia comprar tabac o a la gestoria on et porten els papers. Siguem sincers, tot això no té res a veure amb portar la protesta al Zara, a Mercabarna, a les cotxeres d'autobusos, a la universitat o a comerços del barri que no has trepitjat mai. La vaga, en un poble, té noms i cognoms i és cantelluda.

Per això, té moltíssim mèrit el que ha passat ara i el que va passar el 8-N, que s'ha trencat un mur que semblava infranquejable i, per primera vegada, una vaga general ha penetrat als pobles. Més enllà d'un còmput general major o menor i més enllà de la utilitat que hagi pogut tindre la mobilització, alguna cosa s'ha remogut al rerepaís. Sigui pel factor nacional, sigui pel paper dels CDR, sigui perquè la Intersindical-CSC ha sabut connectar o sigui per tot alhora, el cas és que avui, després del 21-F, la vaga ja no és un instrument exòtic. Aquest clic passarà desapercebut, sí, però és una llavor que, a la llarga, acabarem agraint i molt.

 

Miquel Andreu
Miquel Andreu (Les Borges Blanques, 1980). Fa de periodista, però també podria viure fent una altra cosa. De moment, escriu cada dia a SomGarrigues i, a vegades, a l'Ara i Descobrir. A Twitter és @lotigre.
24/02/2019

La vaga als pobles

27/01/2019

A fora fa fred

02/12/2018

Pedra seca, una (possible) victòria en diferit

04/11/2018

Tornar a fonamentar el baluard

07/10/2018

Fora noses

09/09/2018

Gols a la rereguarda

12/08/2018

Gent meravellosa que odia

17/06/2018

​Imprescindibles sense medalla

20/05/2018

Un jardí punxegut

22/04/2018

AMI, què?

Participació