Opinió

«Catalunya Space Oddity»

«Catalunya està sola. A l'espai. Ningú ens sent. Ningú ens escolta. Sembla que la terra vagi per una banda i Catalunya a la lluna»

per Francesc Canosa, 19 de febrer de 2019 a les 20:31 |
David Bowie treu Space Oddity l'11 de juliol de 1969. I el 20 de juliol l'Apollo 11 arriba a la lluna. Són els dies on el planeta al·lucina mons fosforescents a un pam del nas forat negre ingràvid i incandescent i selenites de color ou ferrat elèctric movent-se espasmòdicament ballant cançons hawaianes lunars. La terra inhala espai. La gent s'enlaira. Tot és possible allà dalt: construir milions d'adossades pels extraterrestres. O muntar una cadena de restaurants per asteroides morts de gana. Però potser el problema és el que li passa al protagonista de la cançó de Bowie: l'astronauta Tom.

Ai, el Major Tom. Quan el paio surt de la nau, quan flota, quan flipa. Quan trepitja el primer graó de l'espai. Quan se'n va. Quan està allà sol com un mai més. Quan ja ningú el veu ni l'escolta. Quan des del control de la terra no paren de repetir-li: Can you hear me, major tom? Ell ja no pot sentir res. Ja no pot dir res. Ja dona tombs com una baldufa infantil. Tombarelles a l'infinit. Capitombes de llunyania amanides amb èter. I així anar perdent-se... Podria ser la banda sonora de Catalunya.


Catalunya està sola. A l'espai. Som un astronauta donant tombs a una rostisseria lunar. Socarrimats de solitud. La negror de betum infinit enllustra els nostres dies. Ningú ens sent. Ningú ens escolta. Sembla que la terra vagi per una banda i Catalunya a la lluna. Sembla tot el que no és. A la nació genètica i forjadora d'Europa se li nega Europa. I així tot. El món al revés.

La cara fosca de la lluna és a la terra. Potser per això Catalunya és somiatruites. Cal dir més? Sí, un avís per a astronautes: sempre hem estat sols. I no ens tenim més que a nosaltres mateixos. No hi ha més. No hi haurà més. Potser cal aterrar, conquerir la terra. Que els terrícoles vegin, se n'adonin, que els que estan a lluna són ells. Per això, astronautes catalans ho haurem de fer nosaltres. No hi haurà cap nau, cap extraterrestre, cap robot, cap espai, cap infinit que ho faci per nosaltres. Perquè ja va dir un català, Santiago Rusiñol, que "La gent s'estranya que hi pugui haver vida a altres planetes i l'estrany és que n'hi hagi en aquest". Malauradament és això: creure que els catalans són-som extraterrestres, quan som punyeteres pedres terrenals, que portem aquí sempre. I potser se'ns jutja per això. I potser, per això, només ens tenim, i ens tindrem, a nosaltres.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
19/03/2019

El PP, kamikaze Catalunya

12/03/2019

Catalunya: 1031 anys de fractura

05/03/2019

​El judici: de Nostradamus a Deulofeu

26/02/2019

Barbie Arrimadas i Ken Rivera

19/02/2019

«Catalunya Space Oddity»

12/02/2019

Adeu, Espanya? Hola, Espanya?

05/02/2019

Esquerra espanyola i daltonisme català

29/01/2019

​Aquesta casa, Comuna, és una ruïna

22/01/2019

Un capítol de les meves memòries: el taxi i jo

15/01/2019

El subgènere dels candidats «frikis» a Barcelona

Participació