opinió

A fora fa fred

«Com més anys portes de càrrec en càrrec, més gran es fa la bola i més difícil és deixar-ho i buscar-se la vida fora del partit»

per Miquel Andreu, 27 de gener de 2019 a les 20:00 |
El novembre passat, la Guàrdia Urbana de Lleida va atorgar una medalla a la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera. Era el clàssic "reconeixement a la trajectòria". I així ho ha corroborat la Paeria aquest mes de gener, a pregunta de la CUP: "calia fer-li un reconeixement després d'una brillant i dilatada carrera política", ha dit el govern municipal. Certament, la trajectòria és llarga, molt llarga, massa llarga.

Cunillera té sou públic des del 1982! Des dels 31 anys, i n'està a punt de fer 68, el que vindria a ser una funcionària de la política, vaja, però amb retribucions i privilegis multiplicats. I qui diu ella, diu Josep Borrell, que no sap què és la intempèrie laboral des del 1979. O Joan Reñé, alcalde –i tot el que n'ha derivat- des del 1987. O aquell senyor etern de la barba blanca i els esports... Josep Maldonado, això! Diputat o senador des de 1979. O Rafael Ribó, que va entrar als despatxos el 1980 i tampoc troba la porta de sortida. O Antoni Castellà, que ronda per l'hemicicle català des de fa 20 anys, dos menys que Josep Rull, val a dir, i quatre més que Santi Rodríguez. O Jordi Turull, també cal dir-ho, que va començar de diputat provincial el 1991. O Ernest Maragall. O Carles Campuzano, que trepitja moquetes des d'abans dels Jocs Olímpics. O Miquel Iceta, que té acta des de 1996. Etc, etc.


Segur que entre aquests hi ha gent vàlida. Al capdavall, la política és també un ofici i, com a tal, hi ha vocacions, hi ha processos d'aprenentatge i hi ha el valor de l'experiència però, a diferència d'un mecànic, d'un perruquer o d'un que porta un bar, l'experiència arriba un punt que ja no és un grau. Que un mecànic, un perruquer o un que porta un bar continuï apujant la persiana al cap de 20 o 30 anys és garantia de solvència; que un diputat o senador porti 20, 30 o encara més anys de càrrec és una perversió. "Si la gent els vota..."

Quants dels que fa tants anys que estan en política han encapçalat candidatures en la segona meitat de la seva vida política? Aquí no estem parlant d'alcaldes, que passen un examen personal, a pèl, cada quatre anys, ni de Jordi Pujol, que és una altra història, aquí parlem de gent que es posa per allà, entremig de la llista, en comicis on la gent vota sigles i, de retruc, revaliden i anar fent, tu.

I arriba un dia que et cau una medalla "a la trajectòria". Puc entendre que algú es prengui la política com un modus vivendi; sí, ho puc entendre. A fora fa fred, i com més anys portes de càrrec en càrrec, més gran es fa la bola i més difícil és deixar-ho i buscar-se la vida fora del partit. El que no entenc, de cap de les maneres, és que això sigui motiu de reconeixement. I no sembla pas que sigui una qüestió generacional, sinó que ja hi ha qui apunta maneres. Gent de 35-40 anys que en porta 8 de diputat i no té cap intenció de donar pas, gent que es veu venir d'una hora lluny, pel to, per les formes, per tot, com si portessin un cartellet lluminós amb la frase "vaig darrere d'una dilatada trajectòria". Una cosa els justifica: tal com està el món laboral, a fora encara fa més fred que fa una generació.

 

Miquel Andreu
Miquel Andreu (Les Borges Blanques, 1980). Fa de periodista, però també podria viure fent una altra cosa. De moment, escriu cada dia a SomGarrigues i, a vegades, a l'Ara i Descobrir. A Twitter és @lotigre.
27/01/2019

A fora fa fred

02/12/2018

Pedra seca, una (possible) victòria en diferit

04/11/2018

Tornar a fonamentar el baluard

07/10/2018

Fora noses

09/09/2018

Gols a la rereguarda

12/08/2018

Gent meravellosa que odia

17/06/2018

​Imprescindibles sense medalla

20/05/2018

Un jardí punxegut

22/04/2018

AMI, què?

26/03/2018

Els vam regalar els mots

Participació