Opinió

Un capítol de les meves memòries: el taxi i jo

«Tanta pasta, tant temps i no entenc res. Massa mals professionals. Massa ruqueria. Massa no pensar en els clients que, potser, estan pitjor que vosaltres»

per Francesc Canosa, 22 de gener de 2019 a les 20:00 |
Hola, a veure, explicaré una mica la meva vida. Fa uns set anys vaig decidir unilateralment amb mi mateix deixar d'anar amb moto per Barcelona. No podia pensar: tot anava massa ràpid, accelerat, afuat. Fins i tot crec que vaig sumar anys de més en molts trajectes. A partir d'aleshores reparteixo el meu temps de trasllat corporal i espiritual a peu, metro i taxi. Segons el meu departament d'estadística d'extremitats reparteixo el temps així: 33% camino; 33% metro; 34% taxi. Ah si! El 2% que falta són viatges mentals a diferents galàxies.

Dit això, vull declarar, com demostren estèticament els milers de rebuts que m'han servit per empaperar harmoniosament totes les cases on he viscut que agafo molts taxis. Molts. Però molts eh! Si us plau, no aplaudiu, que vull continuar parlant. Gràcies.


Voldria anar dient que molts cops he pensat en la possibilitat d'escriure una obra magna, total, absoluta, definitiva que parli sobre el taxi i jo. Acumulo hores, pasta, converses, neurosis, fred, calor, pastanagues.... Tot. De fet hi ha dies, que en aixecar-me del llit, en mirar-me al mirall, entreveig faccions de taxi nocturn a la meva cara. I, certament, no sé dir-vos quin dia la cosa es va espatllar. Ni el dia, ni l'hora, ni el moment. Però sí que hi va haver un moment en què no un, ni dos, ni tres... sinó que molts taxistes quan els deia que volia anar a no-sé-quin-carrer-de-Barcelona em responien automàticament que com s'hi anava. Com? Doncs això. I jo al·lucinava cogombres de rata a la brasa caramel·litzada. Però els primers temps, vés, tira. I els hi deia. Com creia. Com em sonava. I fins i tot mirant jo el punyeter Google Maps amb vinagre.

Fins que un dia vaig dir prou. Suficient. Alto. Precaució, amic conductor. I si ara un taxista em diu que com s'hi va a un lloc, quan jo pago perquè ell m'hi porti, com promet el que ell ofereix, li dic si sap què vol dir taxista. I alguns em miren com si hagués inhalat PVC gasós en vena, però jo, servidor de tot i res, els responc: taxista, etimològicament, vol dir professional de la distància. I si vostè, suposat professional no em sap dur, és que no és professional i vostè i jo estem molt allunyats, però molt eh.

I sí, a recollons que he baixat de taxis per aquest motiu. I a recollons que durant anys n'he estat fins als caratxos de no poder pagar amb targeta com si fos un servei del plistocè inferior. I a recollons que no m'entenguin en català. I a recollons haver-ho de dir tot: les finestres baixades com una dimissió existencial, la punyetera ràdio que m'escup a la cara, aquesta sensació de nàufrag mercaderia...

I sí, també llum, sort, bingo, quan Déu m'envia taxistes ideals, perfectes, que saben com anar als llocs, educats, pulcres, exactes, precisos. Taxistes que saben perfectament que hi ha un dark side de taxistes. Ho diuen. Ho expliquen. Taxistes bons versus taxistes dolents. Que antiga, clàssica, repetitiva, és la vida amb tot. També amb els treballadors de la distància, perquè com va dir el taxista poeta: "és tan curt l'amor i tan llarg l'oblit". I ja, servidor, no està enamorat d'aquest taxi.


Tanta pasta, tant temps i no entenc res. A parir panteres. Massa mals professionals. Massa ruqueria. Massa no pensar en els clients que, potser, estan pitjor que vosaltres. Massa, massa, massa. Massa coses i massa permissivitat. Massa de tot que no se'ns permet a d'altres. I massa taxistes que fan mal a altres taxistes. Massa fer mal a tots. Perquè com diu el company Miquel Andreu, potser són més necessaris els pagesos. Molt més. I moltes professions més. Però molt més. Més necessàries per viure. D'això va el futur. Perquè és la vida la que acaba, finalment atorgant la veritable llicència: entre els bons i els mals professionals. Entre els que saben anar lluny i els que no van enlloc. I això és igual si vas en taxi, amb somera, puça, o a peu. Això ja es porta de sèrie.

 

Francesc Canosa
Francesc Canosa Farran és explicador de coses. Periodista, escriptor, guionista, professor de comunicació i professional de discursos de boda. Ha fet de tot i a tot arreu. Ha treballat a una vintena de mitjans de comunicació i ha escrit una desena de llibres. De gran vol continuar fent el que ha fet des de sempre. A Twitter: @francesccanosa.
19/02/2019

«Catalunya Space Oddity»

12/02/2019

Adeu, Espanya? Hola, Espanya?

05/02/2019

Esquerra espanyola i daltonisme català

29/01/2019

​Aquesta casa, Comuna, és una ruïna

22/01/2019

Un capítol de les meves memòries: el taxi i jo

15/01/2019

El subgènere dels candidats «frikis» a Barcelona

08/01/2019

Pla explica unes coses a Valls

01/01/2019

Els Reis: els 'losers' de Nadal

25/12/2018

Contra el «tuning» tió

18/12/2018

​Diàleg platònic

Participació