Dues certeses

"Concebre que la dissolució dels estats comportarà el sorgiment d’estats nous és tan quimèric com pretendre que els estats siguin eterns"

per Alfred Sesma, 3 d'octubre de 2018 a les 10:05 |
Hi ha dues coses certes. L’Estat Espanyol algun dia deixarà d’existir i Catalunya mai serà independent. M’explicaré.

Els estats no han existit sempre. El estats són una construcció cultural, un producte de la humanitat, uns solució que aparegué en un moment donat per atendre unes circumstàncies determinades. Quan aquest context variï, la solució ja no serà útil. Els estats desapareixeran de la mateixa manera que es van esfumar els imperis clàssics o les societats de caçadors recol·lectors. L’Antic Egipci va desaparèixer , va trigar més de 3.000 anys però un bon dia va deixar de ser. L’Antiga Roma, segurament l’estructura administrativa més perfecta que mai ha existit, va durar 1.000 anys i prou. L’Estat espanyol desapareixerà. Afirmar el contrari és negar la història. És clar que algú pot pensar que potser si, però que ell no ho veurà. Que això succeirà en algun moment quan ell no hi sigui per a gaudir-ho. Ves a saber, en el seu moment, just el dia abans que el seu tinglado es desmuntés, van haver-hi egipcis i romans que pensaren el mateix.


Els indicadors són evidents. El context que va veure néixer els estats s’ha modificat radicalment. Aquella solució  podia ser útil al s.XIX però avui en dia té poca raó de ser. Ho vivim i ho constatem cada dia. Als estats no els hi queda ni un telenoticies.

Catalunya no serà independent per la mateixa raó. Concebre que la dissolució dels estats comportarà el sorgiment d’estats nous és tan quimèric com pretendre que els estats siguin eterns. De fet, rar és el país que es pugui considerar independent, potser el Buthan. La resta estan subjectes a dinàmiques econòmiques, polítiques i socials que els transcendeixen. Els agents globals més poderosos ja no són els estats. Amazon és més determinant  pel comerç que els tractats internacionals. El capital financer circula alegrement i lliure de control estatal, en plena anarquia. Fins i tot les guerres crucials ja no són entre estats. Els estats són importants i tenen poder, és clar, però aquest s’esvaeix dia rere dia incommensurablement. La idea d’independència i de sorgiment d’un nou estat català a la que s’aferra aquest ideal, és un visió tan nostàlgica i desactualitzada com la idea de l’imperio. Catalunya no serà un estat independent doncs cap estat ho serà. Cap estat ho és encara.

Això no treu, és clar, que l’Estat Espanyol no s’escarrassi en perdurar, i això no és motiu que desmotivi a tots aquells pel quals la idea  d’un estat català independent els hi genera rèdits. En tot cas una opció i l’altra són tan legítimes com, stricto sensu, inviables i matusseres. Donat que la seva defensa  els hi comporta beneficis no contemplo pas però que renunciïn i donat que no està en les meves mans evitar-ho, jo  ja no els hi demano. Allà ells. Soc sobirà per decidir en quin debat estèril m’embranco  i no serà aquest.

Una altra cosa és que el gruix de la bona gent que s’aplega a un bàndol i a l’altre des de la bona fe estiguin equivocats. Uns i altres tenen bons i nobles motius  per a justificar la seva posició. És clar que cap d’elles lluita realment pel que s’enuncia. La unitat que defensen uns i la independència que defensen els altres són causes justes i raonables. El que falla són les banderes, no pas les raons per enlairar-les.


Si algú em raonà que units els més vulnerables poden lluitar millor pels seus drets, que l’internacionalisme és bo i necessari tant com l’ideal del ciutadà global, que les fronteres no són res més que una trava que tan sols es justificava per un model econòmic ja desfasat, que és absurd posar en risc marcs de convivència i de fraternitat ja establerts...Si algú m’exposa aquests arguments, i ho fa bé, els hi donaré la raó. Si algú m’explica de quina manera l’estat espanyol s’ha construït contra el seu poble, com aquest no ha fet res més que llaurar la llavor de la discòrdia, com ha estat incapaç de vertebrar la convivència entre els diferents pobles i nacions que en formen part i com s’ancora en actituds i estructures no democràtiques... Si algú m’explica tot això l’aplaudiré amb les orelles.

Constato, i me n’alegro, que els d’una banda han pres consciencia d’un problema que fins ara se’ls era ocultat.  Molts espanyols han descobert el descontent  massiu d’una part important del poble català i això els hi ha vingut de nou i els trasbalsa. L’aventura ha servit per identificar debilitats i inconsistències del sistema que es mantenien mandrosament ocultes i ara, quan resulten palmàries als ulls de molts, es comença a despertar la necessitat d’atendre-les. I això és bo.

Constato també, que els de l’altra banda, han assumit una consistent consciencia política, s’han organitzat, han sortit al carrer, han lluitat pels que consideraven que eren els seus drets. Potser no assoliran un estat independent però en el camí s’han fet amb una independència molt més cabdal i revolucionaria. La independència de saber-se sobirà, d’assumir que seran allò que vulguin ser com a individuo o com a poble, sigui el que sigui. I això també és bo.

La situació pot semblar paradoxal. Recolzo els arguments d’uns i altres. M’alegro pels aprenentatges d’uns i altres.  El meu magí es a punt d’esclatar quan me n’adono que no estic sol, que el gruix de la bona gent coincideix en la meva interpretació. Que davant un conflicte evident les propostes de solució poden ser diferents però el diagnosis és el mateix. Al cap i a la fi jo soc dels que penso que tot plegat era inevitable i ha estat per a bé. En aquest punt concloc que el problema és justament que les propostes de solució suggerides, un estat més fort o una Catalunya independent, no solucionen res ans fan més gran el conflicte i acaben, per osmosis, esdevenint el problema mateix. L’estat espanyol desapareixerà, sigui quina sigui la seva fórmula,  i Catalunya no serà un estat independent. Ni una cosa ni l’altra són la solució. M’he identificat el problema . Ara manca trobar la solució. Segur que existeix. Pensar que no hi ha solució també seria negar la història.

 

Alfred Sesma
El fet d'haver nascut a Lleida i llicenciar-me més tard en Historia de l'Art, Gestió Cultural, i Cooperació Cultural Internacional pot donar una idea aproximada del meu poc sentit pràctic. Sabut és, però que tot sovint la sort és propera als imprudents, i finalment puc dir que les coses no m'han anat pas tant malament. Ara treballo mirant dibuixos animats i comprant els que m'agraden. A vegades els somnis d'infants es compleixen. Potser per això darrerament m'he afegit al projecte del Comú de Lleida on treballo amb optimisme per una Lleida millor.
03/10/2018

Dues certeses

14/09/2018

Fèlix Larrosa canviarà el nom dels carrers franquistes

07/09/2018

Sobre despatxats, fugits i retirats

27/08/2018

L’endevinalla educada

01/04/2018

La Postguerra va acabar als 60 (quan a Lleida encara dura)

18/03/2018

A Lleida no hi ha cacics (7 de 8)

11/03/2018

Lleida és cosmopolita (6 de 8)

04/03/2018

Lleida no està lluny (5 de 8)

24/02/2018

A Lleida no fa fred (4 de 8)

02/02/2018

Lleida no és pagesa (3 de 8)

Participació