ENTREVISTA

Núria Garcia Quera: «Arribar a Tornafort i escoltar expressions dels llibres de Violant i Simorra va ser molt emocionant»

per Lluís Roy, 11 d'abril de 2014 a les 09:19 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La Núria va arribar al Pallars de molt jove i ja hi porta gairebé trenta anys. Actualment viu a Tornafort, un poble d'uns 20 habitants, i quan en parla em faig una mínima idea de l'estima que li té. Al poble i, sobretot, als seus habitants. Aquesta escriptora de vida singular continua nedant a contracorrent i amb el segell Sensus ha passat a editar els seus propis llibres. Uns llibres que van molt més enllà del format tradicional i es converteixen en una experiència a diferents nivells. En ells, hi han confluït algunes de les passions de la seva escriptora com viatjar, escriure i el compromís social amb les persones.
 

Núria Garcia Quera és escriptora i edita els seus propis llibres amb el segell Sensus. Foto: Jordi Ubach


Amb dinou anys marxes de Barcelona per a venir a viure al Pallars, què et mou?
 
Tot i viure en un entorn molt urbà -vaig criar-me a Ciutat Vella-, des de petita he estat lligada a la muntanya. El meu repadrí va fundar la llibreria Quera del carrer Petritxol, especialitzada en tota mena de llibres relacionats amb la muntanya, des de guies de muntanya,  fauna, flora, etc, a mapes de tot arreu. Entrar a la llibreria era com endinsar-se en una masia muntanyenca.
 
Una mena d'oasi enmig de la urbanitat?
 
Sí, i quan amb dinou anys surt l'oportunitat d'anar a treballar en un refugi d'alta muntanya, al Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici, la meva parella i jo ho vam tenir clar. Era en un refugi a 2.380 metres d'altura. Vaig treballar-hi vint-i-dos anys.
 
De tan "amunt" et ve la vocació d'escriptora?
 
Sempre havia tingut aquesta vocació, des de petita quan, per exemple, feia els diaris dels viatges familiars, però la decisió de dedicar-me de ple a l'escriptura no va ser de cop. Fins fa relativament poc, uns vuit anys, encara combinava l'escriptura amb la feina al refugi, d'uns apartaments rurals, etc. Va arribar un punt, però, que vaig decidir que el que realment m'agradava era escriure, encara que això comportés una certa inestabilitat econòmica.
 
Què hi vas trobar a les muntanyes del Pallars, que ja no has abandonat?
 
D'una banda una part física, aventurera, un lloc meravellós on poder recórrer el relleu tant a l'hivern com a l'estiu. D'altra banda, a partir del moment que vam començar a rehabilitar una casa a Tornafort, on visc des de l'any 1990, vaig conèixer la part més humana. Arrel d'això vaig tenir un enamorament de la gent d'aquí i vaig sentir unes ganes irrefrenables de saber com s'hi vivia abans. He dedicat moltes estones a escoltar els padrins del poble, que m'han captivat amb la seva manera de ser i les seves històries. Penso que en aquest enamorament també hi té a veure el meu padrí.
 
El matern, el de la llibreria Quera?
 
Sí, era molt amic del folklorista Joan Lluís de Rialp i, quan Joan Lluís passava per la llibreria, amb els meus germans ens passàvem hores escoltant les històries que explicava. De fet el meu padrí tenia diversos vincles amb el Pallars. El seu vestit de noces, per exemple, el va confeccionar Violant i Simorra, que a més de la seva feina com a etnògraf, també era sastre. Els seus llibres més antics els va editar el meu padrí i sempre corrien per casa.
 
A Tornafort has reviscut aquest Pallars de la infància que t'havia arribat per terceres persones?
 
Per a mi, arribar a Tornafort i escoltar en viu algunes expressions que apareixien als llibres del Violant i Simorra va ser molt emocionant. D'aquí surt la meva primera novel·la, Migdiada (1997), sobre el descobriment d'una forma de viure que ja s'estava acabant.
 
I que ja s'ha acabat?
 
La majoria de padrins que coneixia quan vaig arribar a Tornafort s'han anat morint.
 
I, amb ells, moltes expressions i formes de parlar?
 
Si, i és una llàstima. El culpable és el català estàndard que escoltem per la televisió i la ràdio i que ha empobrit la llengua. Però crec que també ha estat a causa de la barreja cultural. Hi ha una expressió que m'agrada molt, però que quan vaig arribar no entenia:  "és gord, això!". Com que una vegada vaig preguntar què volia dir, després ja canviaven l'expressió per a que jo els entengués, amb el trist resultat de perdre una fantàstica paraula. 
 
Gord?
 
Sí, vol dir "dur". Per exemple, per referir-se a la terra, al pa, etc. A més, amb gord vaig fer un descobriment, i és que és una paraula que ve del basc. "Dur" es diu gogor.

 

Foto: Sensus

 
Hi ha molta reminiscència del basc a les nostres valls pirinenques?
 
Absolutament. Queden topònims, expressions... M'estic plantejant fer el doctorat en Filologia catalana sobre toponímia, començant per les valls d'aquí dalt. Estic descobrint coses molt interessants en aquest sentit.
 
Fa un parell d'anys publiques el llibre Nou viatge al Pirineu inspirat en el famós viatge de Cela i Espinàs.
 
Va ser una feina per encàrrec d'una empresa, Montanyanes, que es dedica a la dinamització local a partir de projectes creatius. L'any 2006 es van adonar que feia cinquanta anys del famós viatge dels dos escriptors, el primer de la col·lecció de llibres "A peu" en el cas de l'Espinàs, i van creure que una forma d'incentivar el turisme a les comarques que havien estat escenari del viatge original -Pallars Jussà, Pallars Sobirà, Val d'Aran i Alta Ribagorça- era recuperar el trajecte de Cela i Espinàs fent-ne una reinterpretació més excursionista.
 
Per rutes alternatives?
 
Cela i Espinàs van caminar sobretot per les carreteres del fons de les valls. La condició per al meu viatge era que no havia de trepitjar l'asfalt, havia de seguir els antics senders que uneixen els pobles. A la ruta se la va titular 'Ramat de camins', fent un joc de paraules amb l'expressió pallaresa ramat, que significa "moltes vegades".
 
Camins diferents i un Pirineu que amb cinquanta anys ha canviat molt.
 
La gran diferència és que quan ells van fer el viatge en aquestes valls no existia el turisme. Ells anaven a buscar llocs rústecs i recòndits. Jo em vaig trobar amb un Pirineu que en gran part viu del turisme. A part, ells van venir abans de la davallada demogràfica dels anys 60 i 70, quan encara hi havia pobles sense electricitat i incomunicats.
 
Per tant, la forma de viure i pensar ha canviat radicalment.
 
De ben segur. Ara el Pallars és un lloc obert al món. Jo des de casa meva puc treballar per a editorials de Bilbao, Barcelona, Lleida...
 
Els teus últims llibres els has auto editat sota el segell Sensus. Què et porta a fer aquest pas?
 
D'una banda, el món editorial no m'ha agradat mai, trobo que en general -sempre hi ha excepcions- és un sector molt brut on normalment es maltracta l'escriptor. Sempre n'havia volgut fugir, però era anar a contracorrent. El que em va donar forces per marxar d'aquest món va ser tenir un projecte que podia omplir un buit del mercat.
 
Una oportunitat que no podies deixar passar. Quin buit?
 
Molta gent té el costum, quan viatja, d'emportar-se un llibre relacionat amb el lloc que es visita, la qual cosa enriqueix molt el viatge. Però jo sempre trobava a faltar una tercera mirada més gràfica. D'aquí neix la col·lecció Sensus, llibres amb un format inspirat en les llibretes Moleskine, que inclouen al seu interior tota mena de continguts que podries trobar en un quadern de viatge: dibuixos, bitllets de tren enganxats, fotografies... Això m'ha permès fer realitat el somni de conjuminar literatura, viatges i projectes socials.
 
Projectes socials lligats als territoris dels què parles.
 
Gràcies a editar els meus propis llibres tinc molt més marge. Un autor s'emporta habitualment un 8 ó 10% del preu de venda, amb la qual cosa viure de la literatura és molt difícil. Amb Sensus, puc destinar una part dels beneficis als projectes que jo escullo. A Dalt de la Duna Roja (2011), que és una novel·la ambientada a Mali, una part del preu de venda serveix per a construir escoles al país africà i a Nou Viatge al Pirineu aquest percentatge va a l'Obrador Xisqueta, que lluita perquè es pagui un preu just per la llana i forma artesans per a donar-li un valor afegit. 
 
En quines futures publicacions treballes?
 
Estic treballant en una novel·la situada a l'Himàlaia, que avança a foc lent. I també estic estudiant el tema dels topònims, que no sabem com acabarà, però que de ben segur que em portarà a algun lloc. A part, faig feines per encàrrec: articles i reportatges, coordinacions i assessoraments editorials per a persones que volen autoeditar un llibre, correccions de textos, etc.

 

Participació