VOLEM SELECCIONS ESPORTIVES
CATALANES
 
     


 

Les campanyes pel Comitè Olímpic Català i les Seleccions Esportives, des de 1987 fins a l'actualitat


En l'etapa democràtica, els catalans vam tardar força temps en articular unes reivindicacions sòlides en el camp de l'esport. No és fins l'any 1987 que es crea l'ADOC (Associació per a la Delegació Olímpica de Catalunya) que neix amb l'objectiu d'aconseguir preséncia prpòia dels esportistes catalans als Jocs Olímpics de Barcelona, que uns mesos abans acabaven de ser concedits a Barcelona.

De la mà de l'ADOC es van sumant adhesions a la proposta, començant pels partits polítics catalans, amb l'excepció d'Alianza Popular, precursora de l'actual PP, però les primeres reaccions negatives apareixen al Comitè Olímpic Internacional, que presideix Joan Antoni Samaranch.

L'any 1989 contempla una gran expansió de la reivindicació del reconeixement d'un Comitè Olímpic Català. Ja s'hi han adherit 23 federacions esportives i 119 ajuntaments, però la classe política també ha començat de fer-se enrera després que el president del Comité Olímpico Español, Carles Ferrer Salat, s'oposés a l'existència del COC. El president Pujol el considera "inviable" abans de 1992 i el Parlament català i l'Ajuntament de Barcelona derroten mocions favorables a l'olimpisme català.

La constitució foprmal del COC i l'adhesió progressiva de diverses federacions esportives catalanes a aquest organisme coincideix amb els resultats d'una enquesta que revela que un 80% dels catalans volen comitè i seleccions catalanes.

Però partir d'aquell moment, la resistència absoluta del COI i del COE, dominats per Samaranch i Ferrer Salat, amb el suport constant del govern espanyol, aconsegueix que els esportistes catalans no puguin participar com a tals a l'Olimpiada de Barcelona.

L'epíleg d'aquesa història és encara més trist, perquè fer aconsolar el país es promet que Catalunya sí que tindrà presència als següents Jocs, que eren els de 1996 a Atlanta. Una altra mentida: ans al contrari, Samaranch es mou per reformar la Carta Olímpica de manera que les nacions sense estat quedin definitivament vetades als JJ OO.

La reivindicació de les seleccions

Les primeres passes de les seleccions catalanes en l'àmbit polític es remunten a 1993, quan ERC entra al Parlament català una proposició per a la seva immediata creació. La majoria parlamentària derrota la iniciativa amb el compromís, però, que es presentarà un projecte de llei sobre el tema. El drecret, publicat el 1994, atribuyeix a la Unió de federacions Esprtives de Catalunya les activitats de promoció internacional del nostre esport.

Poc després, la Federació Catalana de Rugbi té l'honor de ser la primera que enceta la creació d'una selecció catalana independent, i l'any següent, el 1995, es constitueix Senacaf, una entitat promotora de la selecció catalana de futbol.

Aleshores s'obra una etapa de declaracions creuades entre dirigents polítics i esportius catalans i espanyols. La reivindicació esportiva catalana torna a aixecar el cap després de la sotragada dels Jocs de Barcelona. Però una sentència judicial dicatada el 1997 torna a a pronunciar-se contra un comitè olímpic i unes seleccions catalanes, i declara la nul.litat de dos articles del decret de 1994.

El 1998 és un any clau en aquest procés. Coincidint amb l'aprovació de la Llei Basca de l'Esport, el Parlament català amplia les competència de la Llei de l'Esport de 1988, amb els vots de CiU, ERC i PI i es posiciona a favor de la presència de les nostres seleccions en competicions internacionals.

I un cop d'efecte: Jaume Llauradó presenta els resultats favorables a les seleccions catalanes d'un informe encarregat al jurista Jean Luis Dupont, conegut pel famós "cas Bosman". Amb aquesta empenta, es dóna a conèixer la creació de la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes.

La constitució de la Plataforma és el detonant perquè amplis sectors de la societat catalana tornin a agafar amb força la reivindicació: des les federacions fins als esportistes més rellevants, des de la Generalitat fins als ajuntaments, passant per la premsa esportiva i el món associatiu. Es multipliquen les adhesions i el 12 de desembre de 1998 arrenca amb molta força una campanya que es proposa com a objectiu la recollida de les 65.000 signatures necessàries per sol·licitar una Iniciativa legislativa Popular (ILP) al Parlament a favor d'una nova Llei de l'Esport que obri el camí a les seleccions.

Un anunci televisiu reuneix esportistes d'elit com Xavi Moya, Enric Masip, Roger Esteller, Josep Guardiola, Santi Carda i Albert Malo al voltant de Jaunme Llauradó, i fa pujar el nombre de signatures ja per danmunt de les 270.0000.

A mesura que passen els primers mesos de 1999 es veu factible un llistó que semblava utòpic: la superació del mig milió. I aquest somni es fa realitat, perquè la campanya cuilmina amb l'entrada al Parlament de 520.000 signatures.

A partir d'aquella fita, la iniciativa passa al camp polític i arriba el moment de comprovar si les adhesions d'alguns partits i de la mateixa Generalitat a la campanya eren sòlides o només, com s'ha denunciat, només responen a interessos d'oportunisme electoral. La nostra gent ja ha parlat clar: "Volem seleccions esportives catalanes!".

La presentació de l'uniforme oficial

El 5 de juliol de 2000, na noia de 26 anys de Tiana, Isela Neira, va ser la guanyadora del concurs convocat per la Plataforma per triar el disseny de l'uniforme de les eleccions. Dels 30.345 projectes presentats, se'n va fer una tria de 50 finalistes, de la que en va sortir la samarreta amb fons groc i coll negre, amb les quatre barres difuminades a la part de davant i amb la paraula "Catalunya"; el pantaló, negre i amb la senyera als laterals. La cerimàonia de lliurament es va celebrar al Palau de la Música, i entre els membres del jurat hi havia l'aleshores conseller de Medi Ambient, Felip Puig; Lluís Bassat, Santi Nolla, Judit Mascó, Ignasi Doñate (president del COC), etc. a més dels capitans de les quatre seleccions catalanes: Josep Guardiola, de futbol; Enric Masip,, d'handbol; Roger Esteller, de bàsquet, i Santi Carda, d'hoquei sobre patins.

El 29 de juliol de 2000, el Parlament de Catalunya aprova la rectificació de la Llei de l'Esport arran de la ILP del mig milió de firmes. La Plataforma Pro Seleccions Esportives considera que aquí ha acabat la seva missió. La nova Llei de l'Esport, com a resultat de la refosa de l'anterior llei de l'Esport (1998), de la Llei de Jurisdicció Esportiva (1999) i de la de Suport a les Seleccions Catalanes (1999). El text, molt semblant als anteriors, estableix que la Generalitat es farà càccerc de "promoure i difondre l'esport català ens els àmbits supraautonòmics i també la participació de les seleccions catalanes en aquests àmbits".

El portaveu del govern espanyol, Pío Cabanillas, reitera la negativa a laprticipació de les seleccions catalnes en competicions internacionals. I afirma que "els elements que formen un tronc comú, com l'esport o la cultura, no han de servir per separar-nos". Llauradó li replica: "Aquestes són les paraules més desgraciades que hagi pogut pronunciar un ministre. És normal quan no hi ha arguments. Des de les administracions es té por a un enforntament entre Catalunya i Espanya".

Però Llauradó també retreu que ni la Generalitat ni la UFEC estan fent res per impulsar les seleccions: "Si no ens movem i fem comissions, fundacions, i posem gent que treballi i busqui solucions o farem mai res".

Després de les signatures

Un any després, en una carta enviada al diari Avui, és el vicepresident executiu de la Plataforma, Francesc Gordo, qui es plany que passat un any de l'aprovació de la Llei de l'Esport al Parlament, "ningú, ni polítics, ni parlamentaris, ni partits, ni ajuntaments, ni consells comarcals, ni Diputacions, ni federacions esportives han mogut un sol dit a favor del que aprovà tot un Parlament per majoria. No han dit, ni una sola paraula, com si la majorioa absoluta (del PP) a les Corts espanyoles hagi fet eixugar totes les veus".

Els Jocs de Sidney del 2000, sense Comitè Olímpic Català

Una edició més, els esportistes catalans no van poder competir com a tals en uns Jocs Olímpics, en aquest cas, els de Sidney, l'estiu de 2000. El COC, presidit per Ignasi Doñate, no va ser convidat pel seu homòleg espanyol, ni se li va reservar cap lloc ni se li va re atribuir cap funció. Segons escrivia Doñate, "el COC no és confusionari, ni oportunista. Coneix la Carta Olímpica i la respecta (...) Per aquest otiu, la millor presència possible -com va passar durant els Jocs de Barcelona- ha estat la del respecte a l'ordenament olímpic i la de treball, des de l'ombra en favor dels esportistes catalans que han tingut el mèrit i la sort de competir en els Jocs".

El partit del Nadal de 2001

18 de desembre de 2000, l 'entrenador Pichi Alonso, en vigíles del Catalunya-Lituània, declara: "Els que s'han de posar al capdavant per tenir seleccions catalanes no som els esportistes, sni la federació, sinó els polítics" (Avui, 18-XII-2000) Aquest partit ja se celebra en una fase de desinflament de la campanya, que ha acabat a l'estiu i no ha generat des de llavors cap mena de reacció. Alonso opina que "no sé si s'ha diluiït o està en un compàs d'espera".

La promoció del matx també és inferior al dels anys anteriors. La premsa espanyola que s'edita a Catalunya s'interessa més per les mesures de sguretat que pel futbol i valora que 45.000 espectadors, en una nit de fred, pluja i vent, són pocs. Durant l'any 2001 es va arribar a tèmer per la continuïtat en la celebració del partit de Nadal, després de les dificultats que hi va haver per trobar un rival, i encara de baix perfil, com havia estat Lituània, el desembre de 2000. L'estratègia pujolista de "no fer soroll" es va imposant.

La rendició de Camuñas

El secretari general per a l'Esport, Joan-Anton Camuñas, durant una trobada amb els mitjans de comunicació, demana que se sigui comprensiu amb els esportistes perquè "no es poden arriscar a deixar de rebre un ajut o perdre una selecció important". Segons Camuñas, "no se'ls pot exigir cap mena d'heroïcitat" dins la campanya per aconseguir les selesccions catalanes, objectiu que veu "a força llarg termini" i va va afguiir que "la responsabilitat ha de ser de les administracions, al màxim nivell". Per si de cas, orientava les culpes del fracàs cap a més amunt.

   
 
<--- tornar a portada
 
Pàgina creada per osona.com i El Triangle, el maig de 2002, en ocasió del partit Catalunya-Brasil.
podeu enviar missatges i opinions a osona.com o El Triangle