La banca no sempre guanya

«Les pèrdues dels bancs s’estan socialitzant, pagant-les tots els contribuents, mentre que quan van obtenir quantiosos guanys no es va repartir ni un cèntim als ciutadans»

per Sergi Adán , 14 de desembre de 2014 a les 00:01 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 14 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Més de cinc anys desprès de l’intervenció pel Banc d’Espanya de la primera caixa d’estalvis, Caja Castilla la Mancha (CCM), i després de l’injecció de més de 100.000 milions d’euros en ajuts públics per rescatar els diferents bancs i caixes que han anat caient després, la gestió que s’està fent per moltes d’aquestes entitats davant de l’incompliment dels seus clients no és gaire diferent de la que feien abans de la crisi.

Si comparem la gestió d’una situació d’impagament que fan bancs i caixes amb la que fa qualsevol empresa privada, per molt gran que sigui, veurem que hi ha grans diferències.


Generalment, quan el client d’una empresa privada té dificultats financeres que l’impedeixen complir amb els compromisos de pagament que té adquirits, s’iniciarà un procés de negociació i avaluació de la situació per part de l’empresa creditora, qui en cas que arribi a la conclusió que ho tindrà difícil per cobrar, és molt probable que accepti una rebaixa de l’import degut, i fins i tot un ajornament en el pagament. És plenament aplicable a aquests casos aquella dita popular que més val un bon acord que un mal plet. Davant dels costos de la reclamació judicial del deute, i de la incertesa sobre el cobrament, són molts els casos en que un cop analitzada la situació el creditor s’estima més assegurar-se el cobrament encara que sigui d’una part.

Però quan es troben amb aquestes situacions, l’actuació de les entitats bancàries (amb molt poques excepcions) acostuma a ser molt diferent: primer el client anirà a la seva oficina bancària a parlar amb el seu gestor o el director de l’oficina, i li exposarà que no pot complir els pagaments pactats. El que li oferiran serà -si té sort- un refinançament per cobrir els deutes que tingui vençuts amb l’entitat, o potser un període de carència on només pagarà interessos. Paral·lelament, li demanaran que aporti avaladors o hipotequi més béns.


Quan acabi el termini pactat pel refinançament, si el client no ha pogut millorar la seva situació, tornarà a la mateixa oficina, on probablement ja no trobi les persones amb les que va fer els tractes, i explicarà que segueix sense poder complir. És possible que li tornin a oferir un altre refinançament, o bé li reclamin el pagament de tot el que es deu, per descomptat sense cap rebaixa ni ajornament.

Els dos oferiments que els deutors acostumen a fer a l’entitat bancària en aquestes situacions són:

A)    Que l’entitat accepti la dació en pagament mitjançant l’immoble hipotecat, donant per saldada de tot el deute.

B)    Si el deutor té la sort de trobar un comprador pel seu immoble, tractarà que l’entitat accepti una rebaixa en l’import pendent del préstec hipotecari que li permeti cancel·lar-la i vendre, encara que no hi guanyi res.

La resposta de les entitats a aquests oferiments normalment és negativa. El que fa que el deutor, finalment, si no disposa d’altres fons de finançament ni més recursos propis, es veure’s obligat a deixar de pagar el deute.

Quan el client deixi de pagar les quotes del préstec, l’expedient passarà al departament de recuperacions de l’entitat, que farà un requeriment extrajudicial al client, i en cas que no pagui tot el deute pendent, derivarà l’expedient als advocats de l’entitat perquè interposin la corresponent demanda d’execució contra el deutor.

Encara que l’entitat interposi una demanda, els seus advocats no estan facultats per negociar cap acord sense el consentiment del gestor de l’entitat responsable de l’expedient, que està a “la central”. En ocasions, és impossible contactar amb aquests gestors, i en d’altres, es passen la pilota uns als altres fins acabar amb la paciència del seu interlocutor. Fins i tot, és possible que havent arribat a un acord amb el gestor responsable de l’expedient, canviïn a aquesta persona fruit d’una fusió o reestructuració, i el nou responsable d’aquell expedient es desdigui del que s’havia pactat prèviament, imposant unes condicions totalment diferents. Moltes vegades es té la impressió que la mà dreta no sap el que fa la esquerra, sense que existeix un criteri unitari ni una actitud proactiva per solucionar els problemes de l’entitat, i encara menys els dels seus clients.

Quan els deutor és empresari, arribat en aquest punt, es veurà obligat a sol·licitar el concurs de creditors voluntari, i dintre d’aquest procediment els mateixos immobles respecte dels quals l’entitat no volia rebaixar ni un euro de l’import degut, se’ls adjudicarà mitjançant una societat filial per l’import que cregui oportú (normalment el seu valor de mercat actual), demanant que es reconegui al concurs la resta de deute per si algun dia es pogués cobrar. Quan s’acabin de vendre els actius, es liquidarà la societat i es dissoldrà, quedant el deute impagat.

Aquests actius, seran els que després apareixeran a la venda a les oficines dels bancs i caixes, amb uns descomptes superiors al que ja havia fet l’entitat bancària quan va adjudicar l’immoble a la seva societat filial mitjançant la liquidació al procediment concursal, oferint als possibles compradors un finançament del 100% del preu d’adquisició.

El mes d’agost del 2012 es va crear la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (SAREB), també coneguda com a “banc dolent”, que està participada en un 45% pel Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i en un 55% per capital privat (fonamentalment bancs i entitats asseguradores).

Aquesta societat, participada en un 45 % per fons públics, s’adjudica els actius tòxics de bancs i caixes nacionalitzades, o en procés de reestructuració bancària, que són aquells immobles que les entitats tenien comptabilitzats per un valor molt superior al seu actual preu de mercat, i els permet d’aquesta forma sanejar els seus comptes. Posteriorment, gestiona la venda d’aquests actius, en un termini previst de 15 anys.

La forquilla de descomptes que s’aplica als preus de les adquisicions d’immobles que fa el SAREB pot suposar una rebaixa entre el 54% i el 79%, en funció del tipus d’immoble. Per tant, aquella rebaixa de l’import pendent del préstec que el deutor havia sol·licitat a l’entitat i se li havia negat sistemàticament, es fa sense cap problema quan el deutor és declarat en concurs de creditors, o bé quan es tracta d’una entitat que cedeix els seus actius tòxics al SAREB, o també quan l’entitat decideix vendre’s els immobles que s’ha adjudicat després d’una subhasta, als denominats “fons voltors”.  

Perquè s’entengui millor, posarem un exemple basat en el cas real d’un concurs de creditors en el que he intervingut com a advocat del deutor concursat.

El meu client, promotor, té uns pisos per vendre, i va rebent ofertes que són entre un 5% i un 25% inferiors a l’import del préstec hipotecari de cada pis. Quan les rep, les transmet al seu banc, per tractar que accepti rebaixar l’import pendent del préstec en aquest percentatge. El banc li nega la rebaixa en totes les ocasions. Posteriorment, presentem concurs de creditors del promotor, aquests pisos se’ls adjudica una societat filial del banc per un 60% de l’import del deute pendent del préstec, i aquesta societat filial els posa a la venda immediatament per un preu equival·lent al 40% del deute pendent del préstec. La resta del deute no s’arribarà a cobrar mai perquè la societat promotora s’ha liquidat i dissolt. Val a dir que per arribar a aquest resultat han hagut de passar més d’un any i mig de negociacions i tramitació del procediment concursal, temps durant el qual els immobles s’han devaluat i el seu estat de conservació ha empitjorat.

I jo em pregunto, que potser no hagués estat més rendible per a tothom acceptar la rebaixa que havia demanat inicialment el deutor, que en el pitjor dels casos arribava a un 25% sobre el deute pendent?

I no és que em preocupi especialment per les pèrdues que tingui aquest banc, doncs això és un problema en tot cas dels seus accionistes, sinó que em sembla una forma de gestionar la morositat totalment ineficaç, si la comparem amb els resultats que s’obtenen altres empreses privades. Aquest tipus de gestió que fan els bancs i caixes afegeix quantiosos costos judicials per a les pròpies entitats, retarda la solució final molt més temps del que seria desitjable i també fa augmentar les pèrdues de l’entitat per un preu d’adjudicació inferior al que hagués aconseguit abans del procediment judicial; i per una altra banda es tradueix també en greus costos per la societat, consistents en la destrucció de teixit empresarial, llocs de treball o d’economies familiars.

Però si aquest exemple el traslladem a un banc que ha estat nacionalitzat, o reestructurat, que hagi cedit els actius al SAREB, la cosa varia, doncs a banda que els descomptes sobre els preus dels immobles encara hauran estat més elevats, hem de tenir present que perquè el SAREB els hagi adquirit, hi ha hagut una injecció de fons públics mitjançant el FROB. Dit d’una altra manera: s’estan socialitzant les pèrdues d’aquestes entitats, pagant-les tots els contribuents, mentre que quan van obtenir quantiosos guanys no es va repartir ni un cèntim als ciutadans.

Per tant, pensant en aquests casos que es donen diàriament, podem dir que la banca no sempre guanya, però també que amb aquest tipus de gestió hi perdem tots.

 

Participació