Octavio Paz i la simiesca gramatical

«El llenguatge és una eina que actua com a espasa de doble fil en tant que instrument per a fer intel·ligible la 'realitat'»

per Guillem Gallifa, 19 de novembre de 2021 a les 08:00 |
En al·lusió a Hanuman -déu pertanyent a la mitologia hindú regularment present al clàssic Ramayana- Octavio Paz ens presenta, a la seva obra El Mono Gramático (Ed. Austral) el que és simultàniament una revisió lliure d'aquest i altres clàssics de l'Índia, i una reflexió sobre la insuficiència del llenguatge.

Paz demostra -com ja va fer-ho en el seu cèlebre debat amb Raimon Panikkar- un domini còmode, sobri i detallat dels textos antics de l'Índia. Però alhora –sense fer-hi cap referència explícita– ens acosta, en algunes de les reflexions que amaneixen els 29 capítols d'aquesta singularíssima obra –no adscrita a cap altre similar de l'autor– als primers albiradors dels límits del llenguatge de la tradició filosòfica i literària d'occident. Des de les profètiques intuïcions de Nietzsche a les formals i detallades apreciacions de Wittgenstein, passant per les ironies literàries de Voltaire en el seu Càndid, personificades pel malaurat professor Pangloss, "Aquell que és tot llenguatge" .


Hannuman, capaç desplaçar-se d'un salt des de l'índia a Ceilan o de carregar els Himalàies a les seves esquenes és, a més (o precisament), gramàtic.

Qui sinó un gramàtic podria encarar desafiaments d'aquesta magnitud? Qui sinó algú capaç de fer els més inimaginables malabars amb les paraules, artífex – i artifici – fonamental amb el que construïm el món?


I és precisament en la faceta gramàtica d'Hanuman on Paz deixa entreveure allò que els orientals semblen haver albirat des de fa mil·lennis (Neti, neti, acostumava a dir el Buda quan algun erudit o algun individu més empresonat pel llenguatge del que és habitual s'acostava a ell amb interrogants dialèctics): Que el llenguatge és una eina que (ara caòtica, ara defectuosa) actua com a espasa de doble fil en tant que instrument per a fer intel·ligible la 'realitat'. Permetent-nos l'expressió de l'ínfima part del saber (Ho sabem?) a la que tenim accés, ens impossibilita, per la seva mateixa naturalesa, tenir un coneixement precís més enllà dels límits que configuren la seva arquitectura.

Ara bé, són iguals aquestes arquitectures alhora possibilitadores i limitants? La gramàtica de les llengües llatines és extrapolable a la de les germàniques, i encara aquestes a algunes més exòtiques i amb una presumpció d'exactitud i referencialitat més elevades, precises i rigoroses, com ara l'hebreu o el mateix sànscrit? Potser caldria ser un erudit en les diverses Primarii Lapidis de cadascun d'aquests edificis de sintaxi, lèxic i morfologies vàries per aventurar hipòtesis. I fins i tot així potser només Hanuman en coneix la resposta (que no és resposta).


Seria possible que el llenguatge, amb el que amb tanta gravetat revestim identitats i il·lusions (realitats?), no fos sinó un divertimento dels déus, o més encara, un simple joc de nens? (Probablement Gianni Rodari, autor de "Gramática de la Fantasía: Introducción al arte de contar historias" trobaria ridícul fins i tot fer-se la pregunta).

En aquest sentit, Paz ens interpel·la: "Las relaciones entre la retórica y la moral son inquietantes: es turbadora la facilidad con que el lenguaje se tuerce y no lo es menos que nuestro espíritu acepte tan dócilmente esos juegos perversos." I ens adverteix: Deberíamos someter el lenguaje a un régimen de pan y agua, si queremos que no se corrompa y nos corrompa. (Lo malo es que régimen-de-pan-y-agua es una expresión figurada como lo es la corrupción-del-lenguaje-y-sus-contagios.)

Aquesta sospita, peculiar intuïció, no és, per cert, tampoc nova a occident. El sofista Gòrgies ja declarava les seves cèlebres tesis (Res existeix: Si existís quelcom, seria incognoscible; Si fos cognoscible, seria incomunicable) i el trilema d'Agripa o de Münchhausen aplanava el terreny en la vessant cognitiva, reduint la facultat lingüística a tres carrerons sense sortida ( Justificació circular, tall arbitrari i regressió ad infinitum).

Així mateix, els teoremes d'incompletesa de Kurt Gödel, d'inqüestionable actualitat, semblen sostenir aquesta direcció. També Bertrand Russell, que al seu gairebé místic relat El malson del metafísic denuncia al regne demoníac (personificat en la paraula "no") com un banal hàbit lingüístic viciat. I seguint amb la mística, aquesta declarada, ens ressona un inquisitiu Krishnamurti: "Digueu-li al nen el nom de l'ocell, que ja no tornarà a veure'l mai més". I naturalment, l'omnipresent Wittgenstein, que sembla xiuxiuejar esporàdicament entre les pàgines d'aquesta obra la seva popular clausura del Tractatus: "Del que no es pot parlar, val més callar".

Però Paz (qui sap si per la seva faceta poètica) no es paralitza en el formalisme, i en comptes de guardar silenci, utilitza el mateix llenguatge per a encarar-se contra el llenguatge: "Hay que destejer inclusive las frases más simples para averiguar qué es lo que encierran y de qué y cómo están hechas (¿de qué está hecho el lenguaje? Y, sobre todo, ¿está hecho o es algo que perpetuamente se está haciendo?). Destejer el tejido verbal: la realidad aparecerá."

Una metalingüística de la sospita, que podria perfectament també ser esclava de si mateixa.

Per això, una pregunta es deixa llegir -enigmàtica com la mateixa eina que s'empra per articular-la- recurrentment entre els símbols impresos en les seves pàgines (encara a l'espera de resposta des dels primers vestigis de civilització fins als nostres dies):

Què és aquest Misteri anomenat Llenguatge?

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Guillem Gallifa
Ànima filosòfica i conta-contes a jornada completa. Els adults podríem deixar la seriositat, la naturalesa i els nens en pau. Lectures? Com més antigues, millor. A estones toco la guitarra.
19/11/2021

Octavio Paz i la simiesca gramatical

01/09/2021

​Hedonisme inveterat

05/02/2019

​Defensar una idea

Participació