25 anys sense l'Oriol Martorell

«Va ser transcendent per mantenir viva la flama de la cultura musical catalana en un dels períodes més foscos»

per Enric Casulleras , 6 d'abril de 2021 a les 08:00 |
Ara farà vint-i-cinc anys que l'Oriol Martorell ens va deixar. Catalunya no seria ben bé el que és sense el cant coral i la vida musical catalana no s'explicaria sense la vocació i tenacitat de dos homes extraordinaris: Anselm Clavé i Oriol Martorell. Dos homes compromesos amb el país i amb la justícia social i que van fer de la música una gran eina a favor dels seus ideals. La coral Sant Jordi, que l'Oriol Martorell va dirigir durant més de quaranta anys, juntament amb l'Institut d'Estudis Catalans, i més tard Òmnium Cultural, van ser associacions cabdals en la resistència de Catalunya contra el genocidi cultural franquista.

La vocació irrefrenable de l'Oriol, juntament amb la clara consciència de la dimensió cívica de la seva tasca, feren que la coral Sant Jordi, que havia començat cantant cançons escoltes, acabés essent capaç d'enfrontar-se a les obres més difícils del repertori clàssic i contemporani, àdhuc del jazz –memorable el seu concert al costat de Duke Ellington, a Santa Maria del Mar, l'abril de 1974– amb resultats brillants. En els primers temps, els textos eren traduïts i adaptats al català, sovint per ell mateix, per una qüestió de militància lingüística. Aquells valsos amorosos de Brahms, cantats en català, eren boníssims. Després, quan la situació del país començà a normalitzar-se, naturalment interpretaven les lletres en alemany, italià, llatí, o el que fos.


L'Oriol Martorell, dirigint, era impressionant. Mirava als ulls els cantaires amb una expressió que feia entendre de seguida el caire que havia de tenir la interpretació. Tenia una capacitat comunicativa que arribava a tothom. A la seva sensibilitat artística i als seus dots de pedagog s'hi afegia una figura física, i sobretot unes mans, que semblaven especialment dissenyades per dirigir masses corals.

Les mans de l'Oriol no les podrà oblidar mai cap cantaire que les hagi seguit. Primes, venoses, nerviüdes, àgils i enèrgiques. Els dits llargs i estrets eren capaços d'encomanar tensió amb una força irresistible, i ara i adés dibuixar un gest suau i dolç per marcar una frase d'espiritualitat corprenedora. Tenien un efecte magnètic sobre la coral. Davant d'un gest decidit i autoritari de la seva mà estesa era impossible tenir un dubte en una entrada, i quan brandava el seu puny clos, el fortíssimo sortia tot sol, incontenible, dels pits dels cantaires, i el Palau s'omplia d'un so que feia posar la pell de gallina. En els punts culminants d'una Passió de Bach o del Credo d'una missa de Mozart, la seva cara semblava transfigurar-se, i la gent de la coral, creient o no, cantaven amb una intensitat expressiva que semblava traspuar autèntic fervor religiós. En realitat, res d'això no era ni màgia ni fruit de l'atzar, sinó el resultat d'una quantitat impressionant d'hores de treball i d'un gran amor a l'art.


Gran estudiós de la música de tots els temps, l'Oriol sentia una fascinació absoluta per l'obra de Mozart. Digué, en una ocasió, que es podria escriure la història de la música sense Mozart, però que es podria escriure igualment la història de la música només amb Mozart. L'aparent simplicitat de la seva harmonia i l'enjogassament dels seus temes contenen una perfecció tan difícil!

Però també es lliurà a la descoberta del repertori contemporani, que exigia una preparació encara més acurada i meticulosa que les obres barroques, clàssiques o romàntiques. La sòlida amistat que conreà amb Eduard Toldrà, el mestratge del qual ell reconegué decisiu, li permeté endinsar-se pels complicats viaranys de la música dodecafònica i atonal, de la qual la coral Sant Jordi feu estrenes sonades davant dels sorpresos oients.

L'Oriol tenia un caràcter entranyable i molt sentit de l'humor. La complicitat que aconseguí amb els cantaires feren de la coral Sant Jordi un autèntic oasi dins l'ambient deprimit i asfixiant d'aquella Barcelona grisa dels temps franquistes. En pocs papers es destil·larà tanta ironia com en aquells impagables "opuscles" que sorgien de les plomes d'alguns cantaires imaginatius, que provocaven la hilaritat de totes les cordes.

El país ha donat grans compositors, excel·lents cantants d'òpera, directors d'orquestra de molta volada i instrumentistes que triomfen a Europa. Però més enllà dels èxits professionals de tots aquests músics extraordinaris, cal remarcar que la figura de l'Oriol Martorell, mestre de cantaires i directors, professor universitari, primer president de la Fundació Catalana d'Entitats Corals, i finalment diputat al Parlament, va ser realment transcendent per mantenir viva la flama de la cultura musical catalana en un dels períodes més foscos de la nostra història col·lectiva. Ell va ser la veu de la música catalana al país, així com Pau Casals la de l'exili. I, seguint el seu exemple, altres homes i dones que mai no van defallir i que sempre van utilitzar el cant coral i la música com a eina formativa, de comunitat i de país: la Teresa Jiménez, la Maria Dolors Bonal, la Mariona Blasco o en Manuel Cabero a Barcelona; l'Enriqueta Anglada o en Joaquim Maideu, a Vic; en Ramon Noguera, a Puig-Reig; en Josep Viader i la Maria Àngels Alabert, a Girona, per citar alguns dels seus coetanis.

El llegat de l'Oriol Martorell és extraordinari, si ens atenem a la quantitat d'excel·lents directors que avui fan cantar corals d'arreu de Catalunya. En aquests temps difícils per al país, val la pena recordar-ho i felicitar-nos-en. I podem també recordar un esdeveniment únic a Europa: la interpretació del Messies de Handel a l'esplanada de Lledoners, en homenatge als presos polítics –llavors en presó preventiva– en una mostra extraordinària de solidaritat, empatia i capacitat organitzativa. Músics professionals, solistes de primer nivell, cantaires amateurs de moltes corals del país, amb la complicitat dels centenars de voluntaris que no fallen mai, van anar a fer costat als homes que l'u d'octubre del 2017 eren al govern de la Generalitat o a la presidència d'Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana. Els jutges del Tribunal Suprem no podrien entendre res. L'Oriol Martorell s'hauria sentit orgullós d'aquell fantàstic acte cívic, musical, nacional. 

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació