Nostàlgia de les botifarres al Mercat de Música

«Caldria replantejar-se el concepte musical imperant i recuperar la baula perduda que uneix creació amb diferents tradicions musicals»

per Toni Coromina , 7 d'octubre de 2020 a les 09:00 |
La 32a edició del Mercat de Música Viva de Vic, la fira musical més prestigiosa dels Països Catalans, enguany s'ha celebrat en format virtual a causa de la Covid-19. Queda molt lluny la primera edició celebrada el 1989, durant la qual els carrers i els hotels es van omplir d'artistes, programadores i periodistes, i els comerciants, botiguers i establiments del ram de l'hostaleria van fer el seu agost un mes més tard. Aleshores, els bars van omplir els armaris i les neveres de pa, botifarra, llom, embotits i cervesa.

Els últims anys, cada setembre, coincidint amb el MMVV, la ciutat s'ha transformat en una Babel musical, amb les espectaculars torres metàl·liques dels escenaris desafiant els edificis seculars. En aquest marc, s'hi ha barrejat pagesos, joves amb els cabells pintats de tots colors, velletes amb el pel tenyit de violeta, estiuejants de darrera hora, domingueros, independentistes i una variada gamma de ciutadans. Durant més de trenta anys, centenars de milers de persones han gaudit d'una oferta musical oferta en molts concerts, la majoria dels quals amb oficiants catalanes. Sense oblidar els milers de professionals acreditats i programadors vinguts d'arreu de l'Estat i de diversos països. I encara que amb el pas dels anys, l'afluència de gent als carrers ha minvat i en algun moment entre els establiments oberts al públic va arribar a regnar un cert desànim, el cert és que durant 31 anys ens han anat fent la viu-viu.


Durant la seva trajectòria, assistir al Mercat de Música Viva de Vic, s'ha pogut realitzar de tres formes diferents; com a públic, com a professional i com a mitjà de comunicació. Els que han volgut assistir-hi com a audiència, han pogut gaudir tant espectacles gratuïts a l'aire lliure, com espectacles en recintes tancats i als quals només es pot accedir-hi tot comprant una entrada.

Però d'on ve el Mercat de música Viva? I perquè a Vic? Vet aquí la meva humil visió: Fa més de mig segle, a finals dels anys 60 i principis dels 70, un centenar de joves més o menys contestataris sortits de l'ou nacionalcatòlic vam tenir l'oportunitat d'assistir atònits a dos concerts que un hippy estrafolari, un encara desconegut Pau Riba, va oferir a Vic. L'aleshores estrambòtic músic (poeta, provocador i etern agitador de discos duros cerebrals) va centrar bona part dels dos recitals en una interminable cançó que glossava es vicissituds amatòries rurals d'un manso castrador ambulant.


Poc anys després, Pau Riba, Toti Soler i el galàctic Jaume Sisa van revolucionar el panorama musical català, forjant una alternativa contracultural a las propostes ortodoxes de la nova cançó, vilipendiada per la progressia benpensant. En una època marcada pel rigor moral del nacionalcatolicisme, l'obertura durant els anys setanta de les primeres discoteques i bars musicals en les principals poblacions osonenques, i per a molts joves va significar una alenada d'aire fresc. Aquests establiments es van convertir en temples de la música moderna, amb una litúrgia alliberadora que va propiciar la fundació de molts grups ie-iès i adscrits al pop-rock , que llavors assajaven en garatges i quadres d'algunes masies.

A casa nostra, el local fonamental va ser Can Grapes, a Taradell, un bar regentat pel mític Pep Llusà. A mitjans dels setanta, no era estrany veure-hi ballar Pau Riba i el Gato Pérez, al costat d'un joveníssim Quimi Portet. En aquella època va néixer The Kilimanjaro's, liderat pel propi Portet i Miquel Faura. Després, Kul de Mandril i Los Burros, una banda que completada amb músics de Los Ràpidos de Manolo García va ser l'embrió de El Último de la Fila). Als vuitanta, Duble-Buble es va convertir en el grup pioner del pop-rock en català. El 1982, a Vic van néixer Los Trogloditas, el grup que tocava amb Loquillo. Poc després va emergir Sau... No seria gens agosarat afirmar que aquesta fornada de músics va sembrar una llavor que va fructificar el 1989 amb el naixement del Mercat de Música Viva de Vic.

Més enllà de la trajectòria de Quimi Portet i Pep Sala, avui, més de tres dècades després, Osona torna a liderar el firmament musical català emergent gràcies a l'empenta de formacions com La Iaia, Obeses, Oques Grasses, Joana Serrat, Txarango (amb músics d'Osona i el Ripollès), Nyandú, o la joveníssima Núria Graham, un prodigi de frescor i creativitat. Tots aquests grups han tingut la virtut de trampejar la crisi del sector, registren discos de qualitat i actuant als principals escenaris i festivals del país.

Però tornem enrere: el 1988, dos empordanesos arrauxats, Jordi Coll i Jordi Gratacós, van brindar a l'Ajuntament de Vic la idea d'organitzar un festival anual que posés en contacte als músics (autors i intèrprets) amb els representants i empresaris del sector musical. Finalment, el projecte va fructificar i el Mercat de Música Viva es va consolidar i va contribuir a situar Vic en el nucli d'un eix musical descentralitzat de Barcelona. Així doncs, el Mercat existeix i perdura gràcies a la llavor plantada fa dècades per gent com Pau Riba, Toti Soler, Quimi Portet i els empordanesos Coll i Gratacós (aquets últim fa pocs anys va ser nomenat Cavaller de l'Orde de les Arts i les Lletres de la República Francesa). I gràcies, també, a la professionalitat dels treballadors, els muntadors d'escenaris, els organitzadors, els músics i els agitadors de panderetes.

Com a conseqüència de la pandèmia del coronavirus, l'edició d'enguany s'ha vist considerablement modificada -potser desvirtuada- per una virtualitat que ha contradit d'esperit de l'enunciat de "Música VIVA", que ha portat a l'organització a oferir concerts gravats en exclusiva que s'han pogut visionar -amb lliure accés- a través de la web oficial del Mercat, però també altres esdeveniments presentats en termes anglosaxons, de difícil comprensió pel comú dels mortals, com ara els pitchings, que venen a ser sessions de zoom i presentacions públiques de vídeos amb propostes i novetats dels catàlegs professionals adreçades a possibles inversores, productors, festivals i mercats audiovisuals.

En aquesta edició també hi ha hagut webinars (en llenguatge entenedor, una mena de seminaris oferts a través d'una web -d'aquí el mot webinars) i presentacions que han combinat sessions de gran format amb continguts d'interès per un ampli sector de la indústria musical, amb altres més segmentats, on s'ha pogut interactuar de manera fluida amb els ponents.

Finalment i continuant amb la tendència dels últims deu anys, el MMVV ha organitzat les ja tradicionals sessions d'speed meetings, amb format virtual, amb la participació de professionals de la música tant nacionals com internacionals. Pels no habituats a aquest llenguatge tan particular farcit d'anglicismes, en aquest cas, els speed meetings, són unes brevíssimes trobades de vuit minuts entre professionals (programadors i mànagers) per contactar i obrir futures negociacions amb l'objectiu d'arribar, si s'escau, a tancar contractes. D'uns anys ençà, aquesta modalitat de relació entre els agents culturals ja s'està experimentant, amb uns notables índex d'eficàcia, en els principals mercats culturals i fires culturals d'Europa.

Si al primer any en un sol dia a Vic es van poder organitzar tres-centes reunions en dues sessions, l'any següent, el 2012, (amb quatre sessions durant dos dies) els contactes llampec van arribar als vuit-cents, amb la participació d'una vuitantena de programadors vinguts de Sudàfrica, Xile, Itàlia, França, Costa Rica, Equador, Brasil, Japó, Canadà, Regne Unit, Bèlgica, Portugal o Àustria, sense oblidar Catalunya i Espanya.

Això, sense comptar els nombrosos contactes, al marge dels speed meetings, que la zona MVLab va propiciar amb trobades, xerrades sectorials i reunions a l'àrea reservada als professionals i representants de diversos festivals de primera fila de l'estat i d'arreu del món (Salisbury, Tòquio, Liverpool, Lima, Montreal, Pirineos Sur, Festival del Mil·leni, Territorios de Sevilla, Festival Grec de Barcelona, Cruïlla...), i emissaris de les sales més emblemàtiques del país i d'Europa han encetat un diàleg mercantil amb els representants dels músics.

En el transcurs de les successives edicions del MMVV hi ha un aspecte digne de ser considerat: la cara d'incredulitat dels diversos col·lectius d'immigrants residents a Vic (que ara ja són prop d'11 mil), que sempre han observat el certamen amb un aire a mig camí de la curiositat i l'escepticisme. Més enllà de l'aspecte mercantil, un servidor no tinc gens clara, sobretot els últims deu anys, l'orientació general d'un Mercat hipotecat, com tota la indústria del sector, per la música pop-rock, ni tampoc les propostes i novetats que es presenten a Vic, una ciutat de 43.000 habitants, una quarta part dels quals són estrangers i es queden sense assaborir cap de les seves riquíssimes arrels musicals. És el cas dels 3.600 magrebins, els més de mil ghanesos, o els centenars de sud-americans, nigerians, indis, xinesos o romanesos, per citar les nacionalitats amb més implantació ciutadana.

Fa prop de 20 anys, Jordi Turtós, antic director del MMVV, em va comentar que en el futur s'hauria d'atendre aquesta demanda, amb l'argument que "a França, el mercat de músiques del mon està molt consolidat i ens porten dues dècades d'avantatge". De fet, aquell any, el 2002, el MMVV ja va portar a Vic alguns populars músics algerians i marroquins de primera divisió.

Seria injust oblidar que, a més del bloc majoritari de grups i solistes catalans i d'arreu d'Espanya, que durant tres dècades han actuat a Vic, també s'han pogut veure i escoltar artistes de Noruega, els EUA, el Regne Unit, Cuba, Veneçuela, Xile, Portugal, Hongria, França... Alguna edició, com la de l'any 2007, va tenir per exemple, un marcat accent italià, un fet que per Marc Lloret, l'actual director, "contribueix a la projecció exterior del Mercat. Per importar, s'ha d'exportar; i per exportar, s'ha d'importar. La intenció és que aquesta tendència es consolidi". A veure si es recupera l'impuls de l'època de Jordi Turtós.

Un aspecte a tenir present és la creença que el Mercat de Música Viva és més un festival destinat a acontentar les ganes de diversió del públic de Vic de manera gratuïta. Tanmateix, el pas del temps ha palesat que sense deixar de ser un festival urbà amb molts espectacles gratuïts,, el MMVV s'ha convertit en allò que pretenia ser: un mercat per comprar i vendre música, amb concerts, congressos, exposicions, trobades de professionals i la presència de discogràfiques, empreses de management, institucions, associacions, festivals europeus i centenars de periodistes vinguts d'arreu, que conjuntament amb els artistes i programadors cada setembre omplen els hotels.

Un altre aspecte a tenir present és la variació de l'àmbit d'irradiació del MMVV, habitualment centrat a la Plaça Major, que mica en mica s'ha anat focalitzant en altres zones de la ciutat, amb la qual cosa molts establiments han anat quedant fora del radi dels concerts i han hagut d'anar reduint les expectatives i els estocs de botifarres i begudes. La desmesurada expectació d'un model festiu poc a poc va ser reconduït a la categoria de mercat i les coses es van clarificar. El MMVV va continuar oferint espectacles gratuïts a les masses, però va concretar la seva cara més mercantil: propiciar contactes professionals entre els agents musicals, amb la finalitat de comprar i vendre música en directe.

Tanmateix, encara que el MMVV estigui consolidat, potser caldria replantejar-se, com ja s'ha apuntat més amunt, el concepte musical imperant (massa dependent de la indústria discogràfica, dels lobbys mediàtics, els festivals i el model electrificat anglosaxó), obrir més portes a la música entesa com un art energètic i lliure -sense pagar l'excessiu peatge dels dictats de la moda- i recuperar la baula perduda que uneix la creació amb les diferents tradicions musicals.

En un context polític d'evident desacord entre Catalunya i Espanya, al Mercat de Música s'ha produït un fenomen invers. Fins fa poc, se suposava que l'interès pel mercat musical de Catalunya i de la resta de l'estat espanyol passava, en primer lloc, per establir llaços amb França, amb altres països europeus i llatinoamericans i amb les comunitats autònomes. Però, tal com explicava fa un temps Maria Lladó, assessora musical de la direcció del MVLab (la secció professional del MMVV), "la barrera fronterera entre professionals catalans i espanyols s'ha començat a aixecar. I es pot dir que les sinergies habituals entre Catalunya i Europa ara es comparteixen amb les diferents comunitats de l'estat espanyol", amb el permís de la pandèmia.

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
07/10/2020

Nostàlgia de les botifarres al Mercat de Música

08/09/2020

​L'escletxa digital afecta jubilats i escolars

06/07/2020

La memòria popular: El llegat d'Anton Nofrarias, el «Gravat Crosta»

02/06/2020

La primavera de les «formigues»

30/04/2020

«¡Contamos contigo!»

31/03/2020

​El Rebost Solidari

06/03/2020

L'ozó a Osona i les restriccions de trànsit a Barcelona

05/02/2020

​Amics en la distància: Àlex Cerrada

07/01/2020

​Escombriaires, drapaires i caganers

13/12/2019

​Regals, l'amic invisible i el Nadal del pobre

Participació