​Posar-nos davant el mirall

«Confinar-nos vol dir plantejar-nos no només com vivim, sinó també com volem viure»

per Carla Dinarès i Ayats , 6 d'abril de 2020 a les 08:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 6 d'abril de 2020 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Vint-i-tresè dia de confinament i una pregunta recorrent des del primer: de què ens haurà servit tot això? De totes les respostes possibles, la majoria incertes i de caire pessimista, només n'hi ha una que em tranquil·litza: per parar i observar-nos.

Confinar-nos a casa ens ha portat de manera inevitable -i gairebé obligatòria- a posar-nos davant del mirall i ser més conscients que mai d'on i com vivim. Tenim temps per analitzar la vida que hi ha als balcons de l'altra banda del carrer i, segurament, per primera vegada, ens preguntem qui hi viu. Amb una mica de sort, aquests dies ho haurem conegut i quan puguem tornar a voltar pels carrers, al creuar-nos ens saludarem amb un somriure. Observem els turons i muntanyes que es deixen entreveure enmig dels blocs de la ciutat i enyorem pujar-los com hem fet tantes vegades. I si no les veiem, maleïm l'especulació que ha fet densificar tant els nuclis urbans que ens ha obligat a imaginar-nos-les al darrere dels edificis. Baixem a llençar la brossa i ens trobem immerses en un capítol de Black Mirror, The Walking Dead i Chernobyl a parts iguals. Ens sorprenem de veure que les nostres expectatives sobre l'apocalipsi eren massa altes (culpa de Disney, com sempre) i ara ens trobem amb la decepció d'haver d'acceptar que la realitat és força més patètica.


Confinar-nos vol dir plantejar-nos no només com vivim, sinó també com volem viure. Des del disseny dels habitatges que ens ha fet preses d'espais massa petits per viure-hi dignament, fins al planejament territorial que ha centralitzat tant els recursos que ha desprotegit les zones rurals. El que veiem al mirall són balcons massa petits i habitacions amb finestres que no reben ni un raig de llum. Llars amb massa persones per metre quadrat i preus que maten. Blocs de pisos sense espais comunitaris de qualitat que l'únic que ens ofereixen és baixar a caminar per l'aparcament del soterrani. Veiem barris sencers sense forns de pa, carnisseries ni fruiteries. Ens cal una justificació gairebé de força major per agafar el cotxe en un sistema que ens ha abocat a ser-ne totalment dependents i ara ens adonem que en som esclaus. I formem part d'una societat que ens imposa que ens quedem a casa sense ni tan sols preguntar-nos si en tenim, de casa.

Tot això porta a plantejar-nos si existeix un confinament de classe. Per primera vegada, es decreten unes mesures totalment transversals que evidencien que el grau de facilitat o comoditat per complir-les no ho és gens, de transversal. Hem vist a la Patronal com, des del seu jardí amb piscina desbordant i tallagespa robotitzat, pressionava perquè no abandonessin els llocs de treball. Llocs de treball de gent que es mereix poder-se confinar a casa i queixar-se de la mida dels seus balcons. De gent que s'ha guanyat que el fet de poder pagar el lloguer -o no-, no esdevingui moneda de canvi ni de pressió per garantir els seus drets laborals. Hi ha confinament de classe obrera i n'hi ha, també, de classe política. De la classe política que hem vist com mirava sempre cap a una altra banda davant el sensellarisme sense moure ni un dit. La mateixa que ara adequa pavellons per albergar la gent sense sostre com a mesura provisional i excepcional. La classe política que abandera el feminisme però quan li toca gestionar una crisi de grans dimensions com aquesta, l'únic que sap fer és posar l'exèrcit al comandament. La mateixa que ha desmantellat la sanitat pública però que ara surt a les vuit del vespre a les terrasses amb vistes al mar dels seus pisos dels barris de les zones altes a aplaudir les heroïnes que resisteixen -sense equips de protecció individuals i sense instrumental mèdic-, a les trinxeres dels pocs hospitals que no han privatitzat.


Aquests dies hem posat el sistema capitalista i les seves regles del joc davant del mirall i no li ha quedat cap més remei que mostrar-se tal com és. Al reflex hi veig molts militars a qui enviaria a casa a fer ganxet per posar-hi més bates blanques (i tots els recursos que necessiten), perquè cal tenir clares quines haurien de ser les prioritats. Hi ha massa hipocresia amb mesures que -ara sí, ara es veu que sí que es pot- obliguen les companyies a no tallar ni llum, ni gas, ni aigua i als jutjats a aturar desnonaments. Hi ha massa gent que no pot confinar-se a dins la pròpia llar amb la tranquil·litat de no contagiar els altres membres de la unitat de convivència i massa poques mesures per evitar-ho. Al mirall, bàsicament, hi ha massa porqueria amagada a sota la catifa i aquest virus, entre moltes altres coses, el que ha fet ha estat obrir la finestra amb un cop d'aire i fer-la aixecar tota. I com que ens ha enganxat al sofà, hem observat pacientment i en càmera lenta com voleiava pel menjador, sense que ningú hagi tingut temps d'afanyar-se a tapar-ho com sol passar sempre.

Quan tot això passi i tornem als carrers, hi tornarem amb la certesa que ja res tornarà a ser igual, perquè quan aconseguim superar el pic de la corba també haurem superat un punt d'inflexió. Malgrat tots els malgrats, tinguem memòria. Som anticapitalistes perquè sabem del cert que aquest sistema no funciona i, per tant, no és el nostre. Segurament no calia posar-nos davant del mirall d'aquesta manera tan macabra. Però ja que ens hi hem trobat, com a mínim, intentem retenir per sempre la imatge de tot el que hi hem vist.

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Carla Dinarès i Ayats
Regidora de Capgirem Vic
@carladinares
06/04/2020

​Posar-nos davant el mirall

Participació