Polis i lladres canins

«El gos amb deliris de Rex organitza autèntics festivals del lladruc cada vegada que veu algú»

per Blanca Busquets , 27 de novembre de 2019 a les 07:00 |
Ja sé que vaig escriure un article sobre gossos on em sembla que va quedar clar que no tinc res contra ells ni em fan por, però que tampoc m'agrada ni tocar-los ni que em toquin (i molt menys que em llepin). Però és que les circumstàncies fan que hagi de tornar a escriure sobre el tema.

La immensa majoria dels gossos que conec i que em trobo a la muntanya són educadíssims. Els seus amos, lligats o no, els mantenen a ratlla, els ensenyen a comportar-se als llocs públics i els criden si veuen que molesten o espanten. Però hi ha excepcions. Explico a continuació dues anècdotes, una al Collsacabra (la deixarem per al final), i la primera, per il·lustrar el tema, al pic de Bastiments, on l'estiu passat un gos lladre se'm va endur un paquet de galetes de llimona boníssimes que era dins de la motxilla mig oberta. Les persones que anaven amb mi van al·lucinar tant com jo, és clar, però és que la cosa no es va acabar aquí: A la meva exclamació "Però què fa aquest gos?!", la mestressa de l'animal va respondre tranquil·lament "Ai, és que li agrada molt furgar motxilles!". Tal qual. I al gos lladregot, cap retret, cap esbroncada. Res. Això de furgar motxilles es veu que era la gràcia de l'animal. Havia nascut per furgar i furtar. El colofó final va venir quan la mestressa em va voler tornar el paquet dient-me que no patís que ja li havia netejat les baves. Li vaig contestar que se'l podia quedar.


Però bé, tornem al Collsacabra: Ultra tots els gossos educats i ben ensinistrats que comentava al començament (no parlo mai dels que vigilen cases, eh, aquest és un tema a part), hi ha un home que almenys els dissabtes, passeja el seu gos sense sortir del cotxe per les pistes que duen, des de Cantoni pel pla d'Ardura, cap a Rajols i cap a Tavertet o Rupit. És clar, els que van amb bici o els que caminem, el trobem sovint, i jo de les que més, perquè els matins dels caps de setmana no faig altra cosa que caminar. El gos trota davant o darrere del cotxe i, quan troba algú, se li llança al damunt bordant tant com si hagués descobert el delinqüent més buscat de la comarca, i com si ell fos el cèlebre Rex, aquell gos policia que resolia casos d'assassinats. L'home no té gaire interès a cridar-lo, a menys que el presumpte assassí no l'hi indiqui expressament. Llavors, treu el cap per la finestra i ho fa. I el gos li fa cas... o no (No sé quin nom li diu, no l'he entès mai, però potser el gos vol que li digui Rex i per això no reacciona).

La cosa es repeteix un dissabte sí i l'altre també (els altres dies, no ho sé). I el gos amb deliris de Rex organitza autèntics festivals del lladruc cada vegada que veu algú. Jo l'escridasso li dic de tot perquè calli (els gossos i jo tenim converses que potser són de psicòleg, ho reconec), però no hi ha manera. I l'amo continua dins del cotxe ben content, com si no passés res.


I bé, un d'aquests dissabtes, vaig trobar-me que el cotxe estava aturat (l'amo feia feina en un prat). En Rex-2 se'm va tirar al damunt com de costum. Jo vaig enfadar-me amb ell, el gos amb mi i al final vaig aconseguir desfer-me'n i continuar caminant. Al cap d'un moment, el cotxe, l'amo i el gos, eren una mica més enllà i el gos va tornar a aparèixer. Llavors vaig demanar en veu alta a l'amo, que havia tornat a baixar del cotxe, si si us plau, podia cridar-lo. He de dir que ho va fer. I tant, que ho va fer. Va deixar anar uns crits que jo crec que el gos hi va anar perquè es va espantar tant com jo (Potser era l'única manera que li fes cas?).

I bé, al final vaig poder marxar tranquil·la, però la gran sorpresa va ser que, al cap de dues hores, quan jo tornava, l'home, el cotxe i el gos continuaven allà mateix perquè l'home cremava marges. I ja hi som amb l'espectacle. He de dir que llavors em va pujar la mosca al nas. Ja n'hi havia prou d'aquell color. Després de demanar que fes el favor de cridar-lo, vaig dir-li, passant pel seu costat, que "ja està bé, sempre estem igual". La resposta va ser alguna cosa de l'estil: "Doncs queda't a casa teu!". Vaig prémer els llavis i vaig pensar, i tant, que em quedaré "a casa meu". I t'escriuré un articlet. És aquest.

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
27/11/2019

Polis i lladres canins

13/11/2019

Quanta, quanta violència

30/10/2019

​Adeu fagedes

22/10/2019

El que amagaven els boixos

07/10/2019

La postveritat de Sant Roc

18/09/2019

​Pilotes de golf

26/07/2019

La calor

10/07/2019

El Xat

27/06/2019

«​La mare quan plora»

12/06/2019

​Festa Major de luxe

Participació