Contracrònica de l'homenatge a Besa

«És un plaer escoltar tantes paraules sàvies a favor del periodisme vocacional»

per Jordi Serrat, 25 de juny de 2019 a les 07:00 |
En una ocasió, un alcalde d'Osona presidia un acte en reconeixement a la il·lustradora Pilarín Bayés. En un error expressiu i quan es pensava que estava fent un elogi, l'alcalde va descriure la ninotaire homenatjada com una dona "impresentable". L'adjectiu va provocar una riallada dels presents perquè no és el mateix una persona "impresentable" , que una persona que "no cal ser presentada", en ser sobradament coneguda.

El director d'El 9 Nou, Agustí Danés, va explicar aquesta vivència en l'acte d'investidura de doctor honoris causa del periodista Ramon Besa, a l'Aula Magna de la Universitat de Vic. La divertida anècdota va aportar proximitat enmig de l'oratòria solemne que sempre embolcalla aquest tipus de reunions acadèmiques. La litúrgia universitària, els discursos, l'escalf del públic, els records i el valor de la biografia personal i professional de Ramon Besa van estar molt bé. És un plaer escoltar tantes paraules sàvies, dites amb elegància, a favor del periodisme vocacional, l'arrelament a la terra i la importància dels referents professionals en el creixement de cadascú.


Com que el dia de l'honoris causa, jo patia mal de queixal, la brillantor discursiva va ser un petit bàlsam intel·lectual per alleugerir-me la dolença una estona. Em va agradar, especialment, la laudatio de Xavier Ginesta per la capacitat d'entroncar la trajectòria de Besa i el seu mestratge amb la tradició històrica, en un terreny tan fàcil de banalitzar com és l'esport i l'interès pel Barça. Van ser molt escaients, per tant, les referències a Vázquez Montalbán.

Les lloances van acabar emocionant Ramon Besa que, sense arribar-se a trencar, va fer un parlament càlid, vivencial i carregat d'agraïments i generositat sincera. No negaré que vaig quedar una mica embafat de tant sentir parlar de Perafita, de futbol i de batalletes d'amics!, però la percepció d'embafament és culpa meva perquè ni sóc futboler ni tinc vincles amb el Lluçanès. En canvi, vaig riure com tothom amb els records de l'etapa universitària de Besa. Sobretot, quan el rector Josep-Eladi Baños, que va estudiar Medicina durant els anys que Besa cursava Ciències de la Informació, va relatar una petita broma. Va explicar, en to irònic, que mentre els estudiants de Medicina de la UAB tenien un bar a la facultat, els estudiants de Periodisme tenien una facultat al bar, en referència a les moltes campanes que feien els futurs reporters del país.

En l'acte, a més dels noms que ja he mencionat, igualment van parlar la degana Elisenda Tarrats, el catedràtic Joaquim Albareda i l'alcaldessa Anna Erra, així com es va fer entrega d'una obra gràfica de l'artista Toni Garcia que representa la R de Ramon a sobre un fons verd. A la sortida, vaig saludar alguns periodistes coneguts: el veterà Jordi Grau d'El Punt, el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, i el subdirector d'El País Miquel Noguer. Vaig veure, d'altra banda, que van ser-hi Joaquim Maria Puyal, Santiago Segurola, Antoni Bassas, Jordi Basté, Emilio Pérez de Rozas, Salvador Sala, Joan Maria Pou i mitja redacció d'El País a Catalunya; a més dels històrics d'El 9 Nou, entre molts altres. La gent parlava mentre prenia una copa de cava. A Catalunya no sembla que hi hagi cap problema de convivència entre la canallesca constitucionalista i la premsa indepe.

Va ser un dia de nostàlgia i de reivindicació de l'ofici. Per a la majoria dels presents, va ser un 10. A parer meu, hauria estat més que un 10, fins i tot, si algú hagués aprofitat la tribuna pública mediàtica per fer un breu esment a la injustícia greu dels presos i exiliats polítics. Sí, sí, sí, en fòrums així penso que també cal lamentar l'excepcionalitat de la política catalana. Així mateix, com a professor de Periodisme confesso que em va cansar una mica el discurs catastrofista d'enyorar tant, tant i tant la premsa d'abans. Sigui dit, sense voluntat de posar aigua al vi en una jornada rodona, és clar.


Són coses meves, potser de cronista perepunyetes, si voleu. Em cansa, però, allò que diuen que els joves periodistes d'avui ja no volen cobrir partits de juvenils i només aspiren a anar a tertúlies o ser famosos. En sentir frases així a Vic, vaig pensar en aquells bons estudiants, acabats de graduar, que no troben feina. I el queixal em va fer una fiblada. L'emoció que es respirava a la sala entre els periodistes més experimentats justifica, tanmateix —i més en un dia així—, l'enyor d'uns anys bonics que ja no tornaran. Un temps d'informació artesanal, de prosa brillant i admirable, que com el riu de la vida de cada generació, a poc a poc s'escola aigües avall.

 

Jordi Serrat
Doctor en Periodisme i Ciències de la Comunicació. Professor a la Universitat de Vic.
25/06/2019

Contracrònica de l'homenatge a Besa

19/04/2019

Arrimadas a Vic

20/02/2019

​Anar a treballar amb bolquers

24/12/2018

Vic, la terra i el puzle

19/10/2018

​L'Agrupació de Sords de Vic i Comarca

26/01/2018

​Tabàrnia

27/10/2017

​25 anys del segrest d’Olot

27/09/2017

​Votarem!

21/07/2017

El gest de Tavèrnoles

24/05/2017

Vic i Manresa

Participació