Grues a l'horitzó: una nova bombolla

«El 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. Si volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca»

per Toni Coromina, 7 de juny de 2019 a les 07:00 |

La vista del Montseny amb grues Foto: Toni Coromina


Els darrers 30 anys, els cotxes han envaït les nostres vides. Tal és la seva força i la seva implantació que, en les èpoques de vaques suposadament grasses, l’economia semblava alimentar-se de la indústria automobilística, però també de la bombolla urbanística. No és estrany, doncs, que el primer símptoma que ens va indicar que entràvem en una descarnada època de crisi –aleshores en deien "desacceleració"- va ser la davallada en les vendes de cotxes i pisos. 

    
Un sistema econòmic fiable i segur s’hauria de fonamentar en sectors més decisius, com ara la tecnologia punta, les indústries transformadores de productes de primera necessitat, la ciència i la investigació, la salut, l’ensenyament, l’alimentació, l’agricultura, la ramaderia, la pesca... Però nosaltres ho hem fiat gairebé tot al cotxe i a la bombolla immobiliària. I així ens ha anat.
    
Des de fa tres anys, des del balcó de casa, la vista neta i preclara que tenia del Montseny ha quedat contaminada per les grues. Un senyal que el sector de la construcció ha tornat a agafar empenta. Davant la proliferació de disbarats urbanístics i ecològics a la Plana de Vic, trenta anys enrere, un dels comentaris més habituals en ambients conservacionistes —res a veure amb els conservadors— era que la comarca d’Osona aviat es convertiria en una còpia borrosa del Vallès, un territori brut i desordenat, desfigurat per uns polígons industrials mal dissenyats, ple de torres elèctriques i amb una caòtica proliferació d’habitatges.


Després de denunciar que cada dia que passa es perden terres agrícoles mil·lenàries per construir en el seu lloc naus de molt dubtosa rendibilitat o directament per especular, fa un temps el Grup de Defensa del Ter va oposar-se obertament a la construcció de 5.000 habitatges a Osona, "una proposta irresponsable que en lloc de resoldre el problema n’agreujarà les conseqüències. La prioritat hauria de ser facilitar la utilització de tot el què s’ha construït i que en gran part es troba en desús abans de subvencionar més construcció".
Segons el cens d’habitatges de fa dos anys, al centre històric de Vic, els pisos sense ocupar representaven una quarta part . En una ciutat amb 43.000 habitants, hi havia –la xifra tampoc no deu pas haver canviat massa-  20.000 habitatges, 2.017 dels quals (el 10%) estaven buits. La zona amb més desocupació era  el centre històric, amb 942 pisos (23%). Del total dels pisos buits, 240 (12%) eren propietat dels bancs i els grans tenidors.

Al nucli antic, on es concentren bastants immobles buits amb diferents graus de degradació, l’ajuntament ha fet inspeccions visuals exteriors i s’ha informat per conèixer el seu estat.  Una bona part són pisos antics i molt humits que no s’han reformat mai, amb problemes a les cobertes i d’aïllament. Per desencallar la situació l’ajuntament mantenia converses amb entitats del tercer sector amb l’idea de crear una empresa experimentada en la rehabilitació, que a més de contractar ma d’obra per fer reformes, també pogués  fer l’acompanyament a les famílies que necessitin pisos assequibles. A hores d’ara, desconec com ha acabat la iniciativa.

La llei estipula com a falta greu que els pisos estiguin més de dos anys sense ocupar, tant si són de propietaris particulars com dels bancs i grans tenidors. En el cas dels primers, a banda d’oferir subvencions per a la rehabilitació de façanes, ajudar a posar ascensors i arreglar escales i elements comuns, l’ajuntament va posar en marxa el programa InVic i una campanya de divulgació i informació destinada a incrementar la borsa d'habitatge social, després d’adaptar els pisos degradats a la normativa actual, a canvi de subvencions o substancials rebaixes en l'impost de l'IBI. En el cas dels bancs i els grans tenidors, la situació és diferent, perquè tenen més recursos a l’hora d’adequar els habitatges buits. 

Darrerament, el preu del lloguer d’habitatges a Vic ha experimentat un increment desmesurat. Per una banda, la ciutat atreu població dels municipis veïns, i per una altra, la demanda de pisos de lloguer durant el curs acadèmic per part d’estudiants universitaris –que no poden inscriure’s a la borsa de pisos de lloguer social- ha propiciat l’encariment general de l’habitatge. En aquest context, seria desitjable que la demanda dels universitaris no interferís en els interessos de la gent més necessitada, que pot ocupar un pis durant un període de tres anys, prorrogable.

Fa uns mesos, en una conversa de cafè, un economista de la Universitat de Vic acusava d’irresponsables els “incauts” que van signar una hipoteca sense haver llegit la lletra menuda dels documents de crèdit (uns redactats que utilitzen un llenguatge incomprensible per una persona normal), ni saber si cada mes podrien pagar les quotes. Això és cert, en part; però també ho és que durant l’època de la bombolla immobiliària molts bancs van concedir hipoteques a la babalà i sovint van acceptar valoracions sobredimensionades del preu real dels habitatges i van redactar clàusules clarament abusives. 

Aquests dies els diaris van plens de notícies relacionades amb el suport d’organitzacions ciutadanes als desnonats, tot reclamant –sense èxit, per ara- que la dació d’un pis embargat liquidi la hipoteca, tal com passa als Estats Units. Curiosament, fa 112 anys, Thomas Jefferson, el tercer president dels EUA, va enviar una carta duríssima al Secretari del Tresor acusant les entitats bancàries de ser “més perilloses per a les nostres llibertats que tots els exèrcits preparats per al combat. Si el poble nord-americà permet un dia que els bancs privats controlin la seva moneda, els bancs privats, i totes les entitats que floriran entorn d'ells, prendran als ciutadans tot allò que els pertany, primer amb la inflació i més tard amb la recessió; fins que els seus fills es despertin, sense casa i sense sostre, sobre la terra que els seus pares van conquistar”.

Tinc un amic que, en clau irònica (però molt realista), profetitza que, al pas que anem, amb tanta gent a l’atur i a punt de ser desnonada, l’Estat es veurà obligat a obrir pavellons especials a les presons, destinats a acollir els ciutadans en risc potencial de veure’s obligats a delinquir a causa de la seva extrema pobresa. Una manera moderna de recuperar les antigues cases de treball angleses (workhouses) on es confinava massivament els treballadors expropiats, els captaires, rodamóns i desocupats en general, a canvi d’un treball obligat, en unes condicions més desagradables que les existents en qualsevol feina normal, tal com va denunciar Charles Dickens. Temps al temps.

Segons l’Observatori de l’Emancipació del Consell de la Joventut, el 80% dels menors de 30 anys viuen amb els pares. I les previsions –Osona no se n’escapa- indiquen que l’emancipació juvenil s’endarrerirà més enllà de la trentena. Si aquests joves volguessin comprar un pis i independitzar-se, haurien de destinar el 60% del sou a la hipoteca, en el cas que tinguessin una feina raonablement ben pagada. Però tal com està el preu de l’habitatge i el mercat de treball –habitualment estacional, mal pagat, amb molta rotació o a temps parcial-, aquest col·lectiu té molt difícil (pràcticament impossible) abandonar la llar familiar.
    
Una de les poques opcions és –tal com fan molts estudiants- viure en pisos compartits, tot i que això tampoc no garanteix l’assoliment d’una vida adulta independent. Aquest estat d’interinitat implica algunes disfuncions derivades d’una convivència immadura, com ara la preparació d’àpats repetitius  (macarrons, llegums preparats o arròs a la cubana)-, una neteja caòtica i deficient de les estances, horaris incompatibles... Molt sovint, a més, aquests joves demanen diners als pares per satisfer algunes necessitats, com el transport, el pagament del lloguer i el carnet de conduir. O porten la roba a la mare perquè els la renti.

Mentrestant, els immigrants tenen seriosos problemes a l’hora d’accedir a un habitatge de lloguer, sobretot els magribins, a  qui gairebé ningú vol llogar un pis. Conec el cas d’una família marroquina que ha estat dos anys buscant pis, perquè els propietaris de l’habitatge on s’estaven no paraven de posar-los impediments i els feien la vida impossible. Tenien un contracte per cinc anys que estipulava un preu proper als 500 euros mensuals, i com a llogaters, havien pagat una fiança extra de la mateixa quantitat. Durant cinc anys van abonar religiosament les mensualitats en el terme just. En tot aquest temps, van arreglar, pagant de la seva butxaca, una habitació amb les rajoles aixecades i hi van posar parquet. També van arreglar aixetes, lavabos i la pica, van fer reparar totes les claus dels radiadors, a més de diverses despeses pel manteniment de l’habitatge. Sempre pagant-ho ells. 

A principis de març de 2018, els propietaris es van presentar al pis i van fer signar a la mare de la família un contracte, dient-li que era una renovació del mateix per un període de tres anys. La dona, que no sap llegir en català, va signar, sense saber que la quantitat era superior, a més d’haver de pagar per altres conceptes que en l’anterior contracte no existien. Al cap de poc van parlar amb el propietari dient-li que era molt car, i ell els va dir que com a compensació els deixava aparcar el cotxe al garatge, i els va autoritzar verbalment –no consta en el contracte- a fer una còpia de la clau del garatge. Però quan van intentar aparcar el cotxe, es van trobar amb l’espai -que segons el propietari els pertocava- ocupat pel vehicle d’un altre veí a qui el propietari cobrava per la plaça destinada al seu vehicle.

Veient els problemes de comunicació, els artificis verbals i la nul·la predisposició del propietari a fer reparacions a càrrec seu, van buscar un nou pis i a principis de gener del 2019, van abandonar l’antic. Abans, però, ven pintar el menjador per voluntat pròpia i van pagar totes les factures pendents de llum, aigua i gas. Però a l’hora de tornar-nos la fiança, la propietat els va dir que no pensava retornar-la perquè havien de fer reparacions per un valor superior (el pis tenia serioses deficiències generades pel pas del temps, com ara les finestres que no eren de doble vidre). El cas és que dies després de marxar, van veure com uns operaris estaven posant tancats d’alumini amb finestres de doble vidre. La fiança que havien de retornar a la família marroquina, la van dedicar a pagar part de les reformes per així apujar el preu del lloguer als pròxims inquilins. Després de demanar empara al Síndic de Greuges Municipal, que els va dir que no tenia competències en un cas així, van optar per acudir a una mediadora de l’ajuntament. Però les negociacions amb els propietaris del pis en qüestió van fracassar, i no van baixar del burro. A primera vista, la quantitat de la fiança pot semblar petita, però per una família amb treball precari, dos fills i problemes de salut, cinc-cents euros són molts diners. 

Tornant a la renovada fal·lera per construir habitatges, em pregunto qui comprarà els nous pisos construïts. O quins ciutadans hi podran accedir en règim de lloguer. Realment, fan falta tants pisos a Vic? Quan esclatarà la nova bombolla?
 

Grues amb Puig-l'agulla al fons Foto: Toni Coromina

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “Cafè Vic”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).  
- Col·laborador a NacióDigital (Osona.com) des de 1995.
- Columnista, redactor i guionista de la vinyeta editorial, a "La Vanguardia" (des de 1991-fins al 2018).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre "Òxid de boira" (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre "El bisbe ludòpata i altres contes" (Témenos Edicions, 2016).  
- Autor del conte infantil "La rita i en Kubala", amb il·lustracions d'Isa Basset (Témenos Edicions, 2018)
- Autor del llibre "El color de la vida. 40 anys de salut mental a Osona". Osonament, 2019
07/06/2019

Grues a l'horitzó: una nova bombolla

08/05/2019

Monstres al volant

08/04/2019

​Verdaguer a la gran pantalla

06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

03/12/2018

Les aglomeracions del Mercat Medieval

09/11/2018

El peatge de la natura

05/10/2018

Monsenyor Rius, un parent al Vaticà

17/09/2018

Antoni de Montserrat, vigatà il·lustre

Participació