La segregació residencial a Vic, un problema més d'habitatge a la ciutat

«La política institucional té limitacions en la mesura que els interessos d'una minoria s'imposen als de la majoria»

per Eudald Martínez, 14 de maig de 2019 a les 07:00 |
Montserrat Colomer, treballadora social de referència dins la professió i especialment en el camp del treball social comunitari, deia fa temps en una entrevista que quan entres en política t'adones que no pots transformar tot allò que et proposaves. Segurament la Montserrat tenia raó i la política institucional té limitacions. Tot i això, el seu pas en política va suposar una enorme contribució per assentar les bases del que avui coneixem com a sistema públic de serveis socials. En un moment en què s'esvaïa la foscor de la dictadura i començava el que avui podem tornar a constatar que va ser una falsa transició, la Montserrat va dedicar uns anys de la seva vida a treballar per la integració dels anomenats barris de "barraques" de Barcelona, a la ciutat. En un article publicat fa temps, relata el seu treball al barri de la Mina i com els polítics d'aleshores afavorien la segregació residencial per tal de mantenir apartada una població marginal del centre de la ciutat.

Us preguntareu el perquè d'aquesta història. I us n'explicaré els motius. El primer és per reivindicar la figura d'una dona lluitadora i compromesa amb la justícia social i la dignitat de les persones. I també per reivindicar la figura, sovint invisibilitzada i poc reconeguda, del que abans s'anomenava assistent social i avui es coneix com a treballadora social. La Montserrat entenia la professió com una ciència social però també com una manera de fer política, com una eina de transformació al servei de la gent. I la política institucional com a un poder fàctic limitat i condicionat per interessos sovint aliens a la majoria. Equació mal calibrada que, com avui, cal invertir.


El segon motiu, és que m'agradaria aprofitar la història de la Montserrat per introduir el problema de la segregació residencial a Vic. Segons dades de l'IDESCAT, Vic ha tingut un creixement moderat però constant en els últims 20 anys passant dels aproximadament 30.000 habitants als 45.000 en dues dècades. Aquest fet s'explica en bona mesura perquè la ciutat ha estat històricament un municipi acollidor amb un balanç migratori positiu constant. Si ens fixem però en la distribució demogràfica i residencial hom s'adona que la ciutat tendeix a concentrar determinats segments de població en uns barris concrets de la trama urbana. Això no és cap secret i passejant per Vic de seguida t'adones de quins barris concentren més població immigrada.

El govern històricament de dretes de la ciutat s'ha esforçat a fer veure que no hi ha segregació, però anem a mirar les dades. Un estudi realitzat per la Universitat de Vic l'any 2003 i publicat per la Fundació Jaume Bofill, titulat "La segregació residencial de la població estrangera a Catalunya" revela que l'any 2001, l'índex el·lipse de segregació era de 0,7561 (entenent que 0 és mínima i 1 és màxima segregació). Cal dir, però, que l'estudi utilitza diferents índexs i que entre ells hi ha una diferència significativa en els resultats, per això acaba concloent que Vic té poca segregació residencial comparat amb altres ciutats petites. Uns anys més tard (2011), un estudi encarregat pel mateix Ajuntament, que mai ha estat publicat i que es va intentar amagar, revelava pràctiques discriminatòries i de segregació residencial per part de les immobiliàries de la ciutat. Arribant a concloure que en 9 de cada 10 immobiliàries de Vic "es registren pràctiques discriminatòries dures" oferint un tipus o un nombre d'habitatges en funció de l'origen del sol·licitant. Per últim i sense anar més enllà, en la memòria social de l'aprovació inicial del POUM que s'acaba d'aprovar, en l'apartat on s'explica el pes i la distribució urbana de la immigració, destaca que els barris del sud de la ciutat presenten percentatges de concentració per sobre de la mitjana del municipi. Que cada lector tregui les seves pròpies conclusions.

Però el problema de l'habitatge no és únicament de segregació residencial i de tots els problemes socials derivats que comporta. N'hi ha d'altres en certa mesura relacionats que són tant o més greus. Per exemple els pisos buits, els desnonaments, la pobresa energètica que obliga algunes persones a punxar la llum o anar a buscar aigua a la font, la impossibilitat de llogar un pis per a individus amb rendes baixes, l'augment de les ocupacions per part de persones que no es poden permetre un lloguer desproporcionat, les màfies que obren pisos buits i els lloguen a persones amb baixos recursos o les que demanen diners a canvi d'un padró. Fins i tot últimament comença a aparèixer el fenomen de les persones sense sostre. Totes aquestes situacions es donen en més o menys mesura a la nostra ciutat i segurament cada un d'aquests temes donaria per fer un article o fins i tot un estudi. Però no és l'objecte d'aquest escrit.

La Montserrat va plegar de l'Ajuntament de Barcelona per tornar a treballar en l'atenció directa. Segurament va preferir una altra manera de fer política, com a tècnica però també des del carrer, al costat de les persones que pateixen injustícies. Des del Treball Social convindria recuperar aquest esperit i potenciar més el treball social de grups i comunitari. La política institucional té limitacions en la mesura que els interessos d'una minoria s'imposen als de la majoria. Els municipis són la institució més pròxima al ciutadà i han de poder donar resposta a les necessitats bàsiques de la població. L'habitatge digne és un dret, un element indispensable per al desenvolupament personal i per la cohesió social de les ciutats. I sí, des de l'Ajuntament es poden fer diferents coses per abordar aquestes situacions. Anem a veure'n algunes.


La segregació és un problema tan antic com el procés d'urbanització contemporani i moltes de les polítiques per fer-hi front han estat tradicionalment objecte de debat. Bàsicament es tracta d'un conjunt de mesures de caràcter estrictament urbà que poden resultar efectives. Algunes s'haurien d'emprendre de nou i d'altres ja estan previstes per la normativa vigent tot i que per diverses raons no han acabat de prosperar. Estem parlant de polítiques d'habitatge, actuacions urbanístiques, de rehabilitació i fiscalitat urbana amb un caràcter marcadament social.

Quant a urbanisme caldria que l'administració recuperi l'expropiació de sòls urbanitzables i estableixi reserves obligatòries d'habitatge protegit, al mateix temps que es combati l'especulació privada recuperant la col·lectivitat de les plusvàlues. L'habitatge de protecció oficial de la ciutat és clarament insuficient (283) i la cua per accedir-hi és de més de 5 anys. Des del 2012 que no se'n construeix cap. Pel que fa a la borsa de lloguer les xifres tampoc són gaire altes (257). I la quantitat de convenis amb entitats financeres per donar un ús social als habitatges és irrisòria (17). Una vergonya tenint en compte les entitats financeres que van rebre ajuts públics durant la crisi capitalista.

Quant a rehabilitació per tal de millorar la vida als barris més segregats cal pal·liar dèficits urbanístics, de serveis i d'elements comuns dels edificis. A Catalunya això s'ha fet a través dels anomenats plans de barris. A Vic s'hi han fet diverses actuacions als barris més afectats com la reurbanització d'alguns barris del sud i del centre de la ciutat o la construcció de serveis municipals. Però probablement amb això no n'hi hagi prou i calgui seguir actuant. Especialment interessant en aquest camp seria promoure iniciatives comunitàries i cooperatives de rehabilitació com han fet ja alguns municipis.

Quant a polítiques d'habitatge caldria mobilitzar l'habitatge buit, que a Vic supera els 2.250 pisos. Per exemple incentivant o sancionant els propietaris (sobretot els grans tenidors i fons d'inversió) que no s'avinguin a treure pisos amb lloguer social. En el cas de les ajudes a propietaris per rehabilitar pisos i posar-los a lloguer el programa que s'ha dut a terme ha fracassat estrepitosament i han estat molt pocs els que s'hi ha acollit. Seria important també regular el preu del lloguer però això sí que s'escapa de les competències municipals.

Finalment en fiscalitat caldria gravar de manera diferenciada les segones residències, els pisos buits i les finques lucratives, així com els pisos turístics la taxa dels quals hauria d'anar destinada a necessitats socials i no tant a promoció turística i econòmica.

En conjunt podríem dir que la segregació urbana i la gentrificació són fenòmens inherents al procés d'urbanització en l'actual model de ciutats. Però no són pas dinàmiques ineludibles. Per fer-hi front calen polítiques públiques urbanes com les descrites, però també i sobretot mobilització ciutadana i transformacions estructurals. I de ben segur que la Montserrat n'hi afegiria un altre: el treball social comunitari. Només la combinació d'aquests elements permetrà garantir a tota la població el dret a la ciutat.

 

Eudald Martínez
Treballador Social i fuster. Militant de la CUP i d'Endavant. És el número 8 de la candidatura de Capgirem Vic a les eleccions municipals.
14/05/2019

La segregació residencial a Vic, un problema més d'habitatge a la ciutat

Participació