​Verdaguer a la gran pantalla

«Si avui escrivim 'Jacint Verdaguer' al cercador Google apareixen més d'un milió d'entrades»

per Toni Coromina, 8 d'abril de 2019 a les 07:00 |

Jacint Verdaguer, jove i vell.


Finalment hi haurà una pel·lícula sobre Jacint Verdaguer: es titularà L'enigma Verdaguer i serà dirigida per Lluís Maria Güell. Des de fa uns dies l'esperat film ja s'està rodant a Barcelona, Vallvidrera, Vilanova i la Geltrú, Cerdanyola del Vallès, Arenys de Munt, Vic, Folgueroles, les Masies de Voltregà i Terrassa. El repartiment està encapçalat per Ernest Villegas, en el paper de Jacint Verdaguer, juntament amb Roger Casamajor (el canonge Jaume Collel), Pere Arquillué (el bisbe Morgades), David Marcé, Diana Gómez, Laia Manzanares, Clara Segura, Bea Segura, Llum Barrera, Dafnis Balduz, Aida de la Cruz, Pepa López, Francesc Orella, Juanjo Puigcorbé, Pau Durà, David Vert, Carlos Serrano-Clark, Lluís Villanueva i Xavi Sais. Amb guió de David Plana, a partir d'una història d'Enric Gomà, Teresa Vilardell i David Plana, l'obra compta amb l'assessorament del filòleg vigatà Narcís Garolera, expert en la figura i obra del poeta de Folgueroles.


El film, emmarcat en el gènere biogràfic, tindrà una durada de 90 minuts i és una producció de Diagonal Televisió (coproduïda per TV3 i RTVE, amb el suport de l'ICEC). Se'n realitzarà en doble versió, en català i castellà, i s'acabarà a finals d'abril. Segons han explicat els promotors, el llargmetratge comença amb el rebombori que provoca la mort del poeta amb la disputa sobre si l'enterrament ha de ser a la zona de Vallvidrera, com vol la família i els estaments religiosos, o a Barcelona, com és la voluntat dels ciutadans, que es volen acomiadar del poeta. A partir d'aquí la història fa un salt endarrere per mostrar un Verdaguer jove que comença la seva trajectòria literària. L'enigma Verdaguer recorre els moments culminants de la seva vida, com l'estància al Palau Moja, la relació amb la marquesa de Comillas, la fascinació pels exorcismes o els seus contundents articles aplegats sota l'epígraf En defensa pròpia.

Ja fa anys que l'estudiós Narcís Garolera, bon coneixedor de l'obra de Pla, Sagarra i Verdaguer, reclamava que es fes una pel·lícula amb cara i ulls, o una sèrie per a la televisió, sobre la figura de Jacint Verdaguer, un personatge cabdal a Catalunya, amb un evident interès general per la seva categoria literària i, sobretot, per una biografia que té tots els ingredients dramàtics i tràgics per ser portats a la pantalla. Per Garolera, un dels impediments que fins ara han impedit que es traslladi Verdaguer al cinema és ideològic "l'esquerra –sobretot la que no coneix els seus articles En defensa pròpia– veu en Verdaguer un poeta ensotanat, d'idees reaccionàries, i no sap valorar l'escriptor genial i el personatge popular. Curiosament, però, l'any 1936, els 'incontrolats' anarquistes van respectar el seu monument a Barcelona perquè havia estat un defensor dels pobres".

A començaments dels noranta, Eugeni Anglada, el cineasta de Sant Hipòlit de Voltregà, va voler filmar una adaptació lliure de la biografia de Jacint Verdaguer, però no va trobar inversors. La Generalitat i el Ministeri de Cultura li van denegar les subvencions i el projecte va acabar en foc d'encenalls. A més d'explicar la vida de Verdaguer, Anglada pretenia traçar un paral·lelisme entre les peripècies del músic Amadeu Vives i el calvari particular que va patir el poeta de Folgueroles, dos personatges coetanis vilipendiats pels poders fàctics catalans i tots dos rehabilitats per la intel·lectualitat madrilenya, a més d'alguns sectors eclesiàstics de la capital d'Espanya. A petició d'Anglada, qui signa aquesta columna va redactar un guió previ del film mai realitzat.

Coincidint amb aquell intent fallit, sota la supervisió de Narcís Garolera, Tusquets va editar els articles publicats a finals del segle XIX per mossèn Cinto, alguns d'inèdits, per defensar-se de l'assetjament dels potentats, prenien vida les tesis d'Anglada, que en la seva frustrada proposta cinematogràfica també pretenia narrar la conjura ordida contra l'escriptor pel bisbe Morgades, els jesuïtes, un cosí del poeta i el seu millor amic, el canonge Collell, per acusar-lo de malversació de fons i pràctiques exorcistes. De tots és sabut que Verdaguer va acabar reclòs contra la seva voluntat al santuari de la Gleva, va fugir a Barcelona i finalment va buscar refugi a Madrid.


Si avui escrivim "Jacint Verdaguer" al cercador Google apareixen més d'un milió d'entrades, una xifra gens menyspreable, un indicador de la dimensió del personatge que és un arquetip local i global alhora. Per això, sorprèn que la biografia del "príncep de les Lletres Catalanes", malgrat tenir tots els ingredients per cristal·litzar en un film d'interès universal, no arribés a la gran pantalla: intrigues palatines de l'aristocràcia, les mels de l'èxit, els afalacs interessats, els viatges iniciàtics, les crisis místiques, la caiguda en desgràcia, les ganes de sortir del pou, la malaltia, les disputes per la seva herència i, finalment, la mort i un dels enterraments més multitudinaris mai celebrats a Barcelona, al costat del de l'anarquista Bonaventura Durruti i Francesc Macià.

Desconec com s'articularà L'enigma Verdaguer i si tindrà elements de ficció o no. Però és evident que un dels factors que converteixen Verdaguer en un personatge cinematogràfic de rabiosa actualitat és la seva revolta i compromís amb els pobres. Més enllà de les floretes, l'èpica pirinenca i els versos marians, hi ha un Verdaguer indignat. Hi ha textos seus –en poesia i en prosa- gestats a finals del segle XIX que podrien haver estat escrits perfectament aquests dies. Amb duríssims al·legats contra els poderosos, els mals governants, els aristòcrates i les jerarquies eclesiàstiques; i una aferrissada defensa dels marginats i els desnonats de fa més d'un segle. Uns versos del poeta ho resumeixen en un to irat i dramàtic: "Al qui té prou tothom li dóna, / a qui no té tothom li roba".

El més sorprenent d'aquest mite català, és la gran varietat de grups, individus i sectors (sovint antagònics) que des de fa dècades volen apropiar-se de la seva figura. Hi ha verdaguerians i verdagueristes de totes les tendències que se'l volen fer seu, fonamentalistes catòlics, franciscans, lletraferits, missaires i gent de dretes, àcrates i esquerrans, espiritistes, excursionistes... El ventall es podria allargar molt més. Però quants Verdaguer hi ha? Des del pagès, al seminarista, el devot marià i el capellà rural, passant pel poeta, el confessor de l'aristocràcia i l'almoiner, fins al geni, l'exorcista, el místic, el viatger, el malalt, l'home desequilibrat, el rebel, el romàntic o el periodista, la polièdrica figura del fill de Folgueroles s'engrandeix tant que sobrepassa amb escreix el monument de 40 metres de l'escultor Andreu Alfaro que l'any 2003 se li va aixecar a Vic a la zona Universitària. Algunes veus crítiques aleshores van assenyalar que reduir Verdaguer a una sotana de 40 metres d'alçada –i valgui la paradoxa— va resultar una frivolitat un pèl cara.

Però no és Alfaro l'únic que ha reduït Verdaguer a una sotana. És cert que mossèn Cinto va ser un home profundament religiós, fins al moll de l'os de l'ànima. Però la sotana va acabar fent-li nosa. La sotana no li deixava desplegar les ales de literat genial, d'home lliure i global. Verdaguer és una sotana; però és molt més, moltíssim més que una sotana oxidada.

Fa set o vuit anys, aprofitant una setmana de vacances a la costa atlàntica del Marroc, vaig tenir el plaer de llegir la voluminosa biografia de Verdaguer, escrita magistralment per Sebastià Juan Arbó. A les més de sis-centes pàgines de La vida tràgica de mossèn Jacint Verdaguer, publicada l'any 1952 en castellà i el 1972 en català, l'autor fa justícia al poeta de Folgueroles. I justícia vol dir posar a la balança les llums i les ombres del biografiat i, en aquest cas, també, les llums i les ombres del bisbe Morgades, el Marquès de Comillas i tota la colla de personatges –alguns de sinistres- que van portar Verdaguer a passar per un calvari indigne, entre ells el seu amic Jaume Collell i el seu cosí Narcís Verdaguer i Callís, que el van trair miserablement.

Costa d'entendre que l'autor pogués desenvolupar una de les crítiques més ferotges mai escrita sobre l'aristocràcia espanyola i les altes jerarquies eclesiàstiques catalanes. Possiblement, el fet que els "dolents" de la pel·lícula fossin un marquès assentat a Barcelona i un bisbe català facilitessin malèvolament l'edició de la biografia. No ho sé. Sebastià Juan Arbó, a més d'un bon biògraf, va resultar ser un excel·lent crític literari de l'obra del poeta de Folgueroles. I si en el seu polèmic llibre per una banda fa un panegíric de les genialitats del literat, tampoc no s'està de destacar i blasmar les seves febleses i debilitats literàries. De la mateixa manera que exalta el caràcter altruista i crític de Verdaguer i critica els seus rampells arrauxats i violents, també lloa les virtuts dels seus enemics i denuncia les seves intoleràncies i els seus imperdonables abusos de poder. Això palesa una ponderació i un distanciament que l'honoren.

No deixa de ser curiós que Verdaguer, un home que estimava profundament la seva terra (la Plana de Vic i Catalunya), hagués de fugir a Madrid per evitar ser reclòs forçadament al manicomi i no volgués tornar a Vic per por a acabar els seus dies tancat amb pany i forrellat en el seu particular Gulag. Abandonat pels seus poderosos protectors i amics de sempre, només va trobar suport en la persona d'un frare madrileny, el pare Miguélez, i en una colla d'incondicionals que el van ajudar en les hores més tèrboles i desgraciades.

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac-1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “CAFÈ VIC”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
- Columnista i guionista de la vinyeta editorial VENTURA & COROMINA, a LA VANGUARDIA (des de 1991).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
08/04/2019

​Verdaguer a la gran pantalla

06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

03/12/2018

Les aglomeracions del Mercat Medieval

09/11/2018

El peatge de la natura

05/10/2018

Monsenyor Rius, un parent al Vaticà

17/09/2018

Antoni de Montserrat, vigatà il·lustre

09/07/2018

​El Festival de Cantonigròs i l'atracció per l'estranger

06/06/2018

​L'antena del carrer de Sant Fidel

Participació