la veu de nació

Ara només pot sortir malament

«L’independentisme afronta el debat dels pressupostos i el judici al Suprem en un context d'una extraordinària debilitat per la manca d'unitat estratègica»

per Ferran Casas, 11 de gener de 2019 a les 22:00 |
Pedro Sánchez ja ha aprovat els seus pressupostos al consell de ministres. Dilluns entren al Congrés i comencen a tramitar-se. I, a partir d'aquí, el president espanyol buscarà els vots dels partits catalans per aprovar-los. El líder socialista sap que a ERC i al PDECat –i per extensió a la Crida i a Junts per Catalunya, encara que hi hagi un intent deliberat de presentar-los com a espais inconnexos convertint el partit successor de CDC en un isolat "banc dolent"– hi ha com a mínim un debat intens sobre si cal o no deixar-los tramitar. Permetre-ho, i per tant debatre'ls, implicaria renunciar a votar a favor de les esmenes a la totalitat (entre elles les del PP i Cs), però no necessàriament acabar-hi votant a favor encara que, sobretot a l'antiga Convergència, hi ha diputats que no veurien amb mals ulls fer-ho.

Alguns presos, sobre tot els que ja donen per acabada la seva carrera política, voldrien també que s'aprovessin perquè pensen que estan pagant un preu molt alt per una república no implementada i que si el PSOE segueix governant tenen més possibilitats d'acabar indultats després del judici i la condemna al Suprem. Per contra, amb un govern de les dretes condicionat per Vox, el mínim que passaria seria que la Generalitat perdria competències, com ara les de presons. El "com pitjor, millor" no fa fortuna a Lledoners, Mas d'Enric i Puig de les Basses.  

 
El president espanyol assumeix que, per a ell, pactar amb els independentistes té un cost elevat però prorrogar els comptes de Rajoy reduiria totalment el seu marge de maniobra i alimentaria la imatge de govern políticament dèbil que exploten les tres dretes per demanar eleccions ja. Per això s’ha mogut i proposa, tal com vam avançar en exclusiva a NacióDigital, una inversió a Catalunya en la línia del que deia l'Estatut del 2006. Hores d’ara això és poc (l'independentisme té raó quan ho considera gairebé insultant) i no és, sobretot, una proposta valenta perquè no incorpora altres elements polítics relacionats amb la gestió del conflicte. I afirma que no hi seran. Però Sánchez, a diferència del que li passava a Rajoy, té antenes a Catalunya i sap que n'hi ha prou amb oferir el que sigui per agitar el debat al si del bloc republicà, un moviment mancat de rumb, d'operativitat i de lideratge clar.
 
Una bona prova d'això és la reacció a les ofertes sobre els pressupostos. Així, mentre ERC afirma que calen "més motius" polítics per pensar-s'ho, Puigdemont, condicionat en aquest assumpte per Elsa Artadi -la seva interlocutora amb Madrid fins que creui la plaça de Sant Jaume-, es fixa sobretot en la qualitat de les promeses. És a dir, demana garanties en l'execució del que es prometi per seure a parlar i també "solucions" mentre recorda que són els partits els que han decidir. I a l'altre extrem, i envoltat només d'alguns fidels de Junts per Catalunya i de no tot l'aparell polític de Palau, hi ha Quim Torra. Aquesta setmana va intentar calmar els més enrabiats amb la no implementació de la república afirmant que un hipotètic sí independentista als pressupostos provocaria una "crisi de govern".


Si això passés ell té, com a president, el botó nuclear i pot anar-se’n a casa i deixar-ho tot empantanegat (JxCat i ERC tenen 61 vots només i ja no poden comptar amb els de la CUP) o convocar eleccions. Torra, que no ha tingut interès en exercir un lideratge fort, no seria capaç de quadrar les forces de Govern. Però la seva rellevant posició institucional li permet estripar la baralla si intueix que està condemnat a passar per enterrador del procés.
 
L'independentisme, doncs, afronta el debat dels pressupostos en un context d'una extraordinària debilitat. La manca d'unitat estratègica (fa mesos que Puigdemont i Junqueras van començar a negociar un document conjunt que després va acabar sent l'esborrany d'un article en premsa del qual ja no se'n sap res) es fonamenta en una lectura divergent de què va passar a la tardor del 2017 i en una competència i desconfiança entre els dos espais que no només no remet sinó que va a més. La CUP, al seu torn, opta pel confort ideològic afirmant portes enfora que no implementar la república és només una qüestió de voluntat. Com si de la tardor republicana no se n'hagués d'extreure cap lliçó. El mateix fa l'ANC, ara convertida en actor partidista gràcies a les primàries municipals.

L'objectiu de forçar una negociació amb l'Estat que desemboqui en un referèndum acordat és compartit pels dos partits del Govern, però no hi ha entesa sobre quina és la via per obligar Sánchez (o qui hi hagi a la Moncloa) a parlar-ne. ERC -que va enterrar la unilateralitat d'un dia per l'altre- pensa en un futur que li obri el ventall de pactes més enllà dels neoconvergents. I aquests activen maniobres periòdiques que, ja sigui en forma de llistes conjuntes o amb la proposta d'investir Puigdemont malgrat que és tan improbable que passi com que torni de l'exili, semblen només ordides per desgastar els republicans.

Sense unitat estratègica és impossible que l'independentisme surti ben parat del tràngol dels pressupostos. Anar a l'una li permetria no només negociar en bloc i com a Govern majors contrapartides sinó també evitar el desgast, fos quina fos la posició definitiva dels 17 diputats independentistes al Congrés. El calendari, amb el judici al Suprem a la última setmana de gener o la primera de febrer i el debat d'esmenes a la totalitat als comptes el 13 de febrer, els atrapa.

 

Ferran Casas
Subdirector de NacióDigital.
Ha treballat a Barcelona i Madrid i per als diaris Avui, Público i Ara i col·labora en mitjans audiovisuals. Coautor dels llibres Començar de nou i I tot això com es paga? A Twitter: @Ferrancm.
15/03/2019

Casado ens troleja

22/02/2019

Per molts més 21-F

15/02/2019

El relator de la Moncloa: cinc notes

08/02/2019

Solucions o tots fills d'Aznar

01/02/2019

La «lechera» de la vergonya

25/01/2019

La bèstia que no marxa

18/01/2019

Assaltar el cel haurà d'esperar

11/01/2019

Ara només pot sortir malament

04/01/2019

Moviment Forn

28/12/2018

Tallar les ales a la tele i a la ràdio

Participació