El passeig de Vic, un espai «desangelat»

«Avui és un espai desèrtic, saturat de granit, d'una duresa extrema, amb escassíssima vegetació ni elements acollidors»

per Toni Coromina, 7 de gener de 2019 a les 07:00 |

El passeig, als anys 40. Foto: Vic (in)Visible


Tots tenim un paisatge infantil on corríem i jugàvem quan érem petits. Jo vaig néixer a la plaça Major de Vic, a la cantonada amb el carrer Estret de Sant Cristòfol, i em va tocar patinar, jugar a bales i a pilota a la plaça Major (fins que van començar a aparcar-hi molts cotxes) i a la rambla del Passeig.


Cinquanta i seixanta anys enrere, la majoria de ciutats petites i mitjanes del Principat i de Catalunya Nord tenien uns encantadors passejos protegits del sol per esponerosos plàtans ornamentals. Eren llocs ideals per passejar –d'aquí ve el nom de passeig-, asseure's en els bancs, prendre un refresc, llegir tranquil·lament el diari o conversar amb amics i familiars.

Les nostres rambles ancestrals també tenien un espai habilitat per al trànsit de carruatges. Amb l'auge del mercat automobilístic, els urbanistes d'alguns municipis van començar a retallar sense miraments l'espai destinat als passejants, en benefici dels vehicles motoritzats. I així, aquestes vies públiques, en comptes de ser àgores o llocs de trobada dels ciutadans, es van transformar en circuits urbans amb pàrquings subterranis excavats a les seves entranyes i zones d'apinyament de màquines rodades.

Poblacions mitjanes com Olot, Figueres i Vic van tractar de molt diferent manera el seu paisatge secular. Després de 18 mesos d'obres i l'excavació d'un gegantí pàrquing subterrani, a finals del 2004 a Vic es va inaugurar la remodelació exterior del Passeig i la rambla del Carme, un espai desèrtic avui saturat de granit, d'una duresa extrema, amb escassíssima vegetació ni elements acollidors. Al cap de poques setmanes de la inauguració, l'ajuntament va haver de treure uns pilons invisibles contra els quals van topar desenes de vigatans, molts dels quals van acabar en centres sanitaris.

El 1958, quan jo tenia tres anys, l'antic passeig es va remodelar, de la mà de l'arquitecte Anglada. Es van anivellar els dos costats, es van treure els plataners i es van posar rajoles blanques i rosades al terra. No va ser pas una de les millors obres de l'arquitecte, un professional que durant la seva trajectòria personal va materialitzar nombrosos projectes ben meritoris. Sigui com sigui, la desafortunada remodelació posterior del 2004 a molts ens va fer enyorar el passeig de la nostra infantesa.


Al passeig que jo recordo era el del Cafè Michel, on de vegades anava a buscar el meu avi; estava situat en un primer pis i tenia una terrassa amb vistes a la via inferior. També era un centre gastronòmic i hostaler, amb els tradicionals establiments de Cal Ú, la Fonda Ventura, Can Dinarès, el Cafè Vic, el Mobe, el bar dels Toreros, el Capri, o el mític Hotel Colón, amb una terrassa a l'aire lliure on la clientela s'asseia les nits d'estiu a prendre la fresca, beure un refresc o mirar la televisió, igual que a la resta de terrasses dels altres bars i cafès.

El cap del passeig estava presidit pel "sortidor" d'aigua, lloc de trobada i tot un símbol per la ciutadania i els nombrosos passejants que hi caminaven quan la climatologia ho aconsellava. A pocs metres, la xurreria Rosa (el paradís dels xuixos i les patates rosses) i la gelateria la Xixonenca, acabaven de dibuixar un espai amable i amb un cert encís. Sense oblidar el quiosc d'en Ton i el de Jaume Lladó, els estands del Mercat del Ram, els xarlatans que els dissabtes rifaven mantes, els venedors de l'ungüent de la serp, o la senyora del "pajarito de la suerte".
 

Una postal del passeig de Vic als anys 60


Durant la dilatada època que un servidor va freqüentar el Cafè Vic, un local molt divertit i acollidor on els senyors amb boines i barrets confraternitzaven amb els hippies, al passeig s'hi veien manifestacions antifranquistes –amb algunes corredisses davant la policia i la guàrdia civil i esbatussades- i reivindicacions juvenils, com la massiva protesta amb rams de ginesta contra el tancament del bar musical can Grapes, a Taradell, centre de reunió de joves de la comarca. Durant aquest període, a finals dels setanta i fins ben entrada la dècada dels vuitanta, el passeig també va ser el lloc de trobada d'una colla d'heroïnòmans que al cap d'un temps va immortalitzar Joaquín Sampedro en el seu excel·lent llibre Los estorninos, una novel·la molt dura, però impecable, basada en les experiències dels joves enganxats al "cavall".

Fa deu anys, fent-se eco del general descontent per una actuació urbanística més aviat desafortunada del 2004, l'Ajuntament va convocar un concurs d'idees per suavitzar (en català amorosir) la duresa marciana del passeig. Segons Xavier Solà, aleshores el regidor responsable d'urbanisme, no es tractava de fer caure res, sinó d'emprendre actuacions en la línia de fer zones enjardinades i posar bancs per "estovar" l'espai. Tanmateix, ja que al subsòl de la rambla del passeig no hi ha terra perquè els arbres puguin arrelar (només hi ha formigó i cotxes), aquest concurs d'idees ja va néixer coix. En aquestes condicions no hi podien haver miracles i només s'hi podien posar pedaços insulsos.

L'any 2016 es va consumar la polèmica tala d'una vintena d'oms de seixanta anys d'antiguitat que adornaven i donaven vida a la Rambla Hospital. Aquest era el pas previ per iniciar la remodelació de la cèntrica via, que va comportar la reducció del trànsit de vehicles a un sol carril, l'habilitació d'un carril-bici i l'eixamplament de les voreres. El projecte, aprovat pel consistori municipal amb el vot favorable de tots els grups (exceptuant l'abstenció de Capgirem Vic), preveia la plantació d'una vintena d'aurons joves. De res va servir la campanya endegada per la plataforma cívica Salvem els Arbres, que havia intentat evitar el sacrifici dels oms –una espècie protegida arreu d'Europa- mitjançant la recollida de set-centes signatures i protestes pacífiques al carrer.

Fa unes setmanes es va iniciar la remodelació del carrer Verdaguer, una actuació que segons el projecte definitiu votat per la ciutadania conservarà l'arbrat ja existent. És evident que, amb el pas dels anys, els diferents espais ciutadans s'han d'anar remodelant i reformant. Però amb el precedent del gran bunyol del Passeig, cal estar alerta per evitar actuacions urbanístiques que deixin la ciutat petrificada, desangelada i sense pulmons vegetals.

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac-1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “CAFÈ VIC”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
- Columnista i guionista de la vinyeta editorial VENTURA & COROMINA, a LA VANGUARDIA (des de 1991).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
06/03/2019

​Monarquia constitucional bananera

06/02/2019

Roba estesa i disbarats de fibra òptica

07/01/2019

El passeig de Vic, un espai «desangelat»

03/12/2018

Les aglomeracions del Mercat Medieval

09/11/2018

El peatge de la natura

05/10/2018

Monsenyor Rius, un parent al Vaticà

17/09/2018

Antoni de Montserrat, vigatà il·lustre

09/07/2018

​El Festival de Cantonigròs i l'atracció per l'estranger

06/06/2018

​L'antena del carrer de Sant Fidel

07/05/2018

​Les postals vives d'Emili Vilamala

Participació