​El xou de les escombraries

«Ens hi hem d’anar acostumant, tot i que dubto que l'empresa de recollida de residus del porta a porta sàpiga a què s'enfronta en el cas de Cantoni»

per Blanca Busquets, 28 de novembre de 2018 a les 07:00 |
Per la raó que sigui (no hi entenc prou, no entraré a discutir res), el consistori de l'Esquirol va decidir canviar el sistema de recollida d'escombraries i passar-lo al porta a porta per recollida selectiva: un dia orgànic, l'altre multiproducte, l'altre rebuig... etc. Això és un canvi de vida al poble i, des que se sap, un motiu de converses i de discussions en petit comitè, al mig del carrer, en vermuts, en converses de sobretaula...

Després de tanta rumorologia i especulació, es va convocar una reunió a Cantoni per explicar la mesura (que es va posar en marxa el dia 18 de novembre), a la qual va assistir bona part del poble, l'alcalde i l'empresa encarregada de recollir els residus amb el nou sistema.


Entre el públic, hi havia de tot: els que, com jo, escoltaven i preguntaven quan tenien dubtes perquè ja veien que la cosa era inevitable i que, per tant, més valia sortir d'allà amb tot molt clar; els que deien que volien votar. Bé, més aviat ho cridaven. Eren pocs, però es feien sentir: que no els ho havien consultat, que volien un referèndum de "porta-a-porta SÍ, porta-a-porta NO"; Els que, en sentit contrari, volien que fins i tot s'eliminessin les papereres i tothom tingués una màquina compostable en un jardí que se suposava que tots teníem, per fer adob per a les plantes i l'hort que també se suposava que tots teníem; Els que ja ho havien fet en un altre lloc i "total, és molt fàcil"; Els que haurien necessitat una màster class de reciclatge...

Els de l'empresa feien cara de "Hem-bregat-amb-públic-molt-pitjor-que-vosaltres,-no-aconseguireu-que-ens-deixem-impressionar", i l'alcalde, cara d'esgotat (la reunió de l'Esquirol havia estat el dia abans, em sembla, i allò sí que devia ser una festa) i de pensar "Que s'acabin ja aquestes prèvies, si us plau, que ja m'ho havien avisat però jo no em pensava que fos tant. Si ho arribo a saber...!". I el públic jo diria que se'n va anar a casa mantenint cadascú les seves posicions.

Ara, això ja ho tenim. Ara, ens hi hem d'anar acostumant... Tot i que, ben sincerament, dubto que l'empresa sàpiga a què s'enfronta en el cas de Cantoni. Ho vaig dir en un altre article: Cantoni no és Benidorm. No hi ha "Els del poble" i "Els estiuejants". La casuística és d'allò més variada, de tal manera que, fent percentatges imaginats, si n'hi ha 40 que viuen aquí entre setmana, n'hi ha 60 més que apareixen (apareixem) els divendres, i 100 més, o sigui el doble, que venen per Setmana Santa i a l'estiu. I resulta que tots plegats (almenys els dels grups del 60 i els 100) hem de tenir una clau que s'ha d'anar a buscar a l'Ajuntament per accedir a la zona de contenidors especial per a qui no pot deixar el pot a la porta de casa cada dia de la setmana.

Em veig amb escombraries fora de l'àrea restringida d'aquí a dos dies. Espero equivocar-me però... què fas si no tens clau, si no pots anar a buscar-la entre setmana a l'Ajuntament, si ningú t'ha dit com anaven les coses a partir d'ara perquè fa segles que no puges a Cantoni? Doncs si ets net, escrupolós i responsable, baixes les escombraries fins a Roda de Ter, quan te'n vas (Atenció als contenidors de la carretera, Roda, que aniran plens!), o bé, si no ho ets tant i estàs una mica enfadat, les deixes en bossa a fora.


Però la vida és la vida, les coses canvien i ens hi hem d'acostumar. I a veure quan s'acaba el xou. Profetitzo que el 2019 tindrem una Pasqua Florida animada. Si més no, diferent. Wait and see.

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
12/12/2018

Els camins de la Coia

28/11/2018

​El xou de les escombraries

15/11/2018

​No hi ha llibreters?

24/10/2018

​Em fan pena els porcs

10/10/2018

​La protecció de la Foradada

26/09/2018

​La gran invasió

12/09/2018

​Lladres a Cabrera

25/07/2018

Voluntaris a Cantonigròs

11/07/2018

Dels fems a la depuradora

25/06/2018

​Què faríem sense Càritas?

Participació