​L'hora de Londres

«El punt final al temut canvi d’hora ha d’obrir la porta a una reforma profunda dels nostres horaris i això exigeix el màxim consens»

per Marc Güell, 5 de novembre de 2018 a les 07:00 |
I ho hem tornat a fer. Ha arribat l’últim cap de setmana d’octubre i hem tornat a fer el maleït canvi d’hora. Agafa tots els rellotges que encara no són prou intel·ligents, trenca’t el cap per recordar com funcionaven –no hi ha manera de retenir-ho– i, vinga, endarrereix-los una hora. Va, que ja serà l’últim cop, deia més d’un. No, serà d’aquí a un any si ens quedem amb l’horari d’hivern. Què dius? Avui han dit per la ràdio que la cosa potser s’allarga fins al 2021 perquè els estats no s’acaben de posar d’acord. Que estrany!

Ara ja no ve d’un any. Al cap i a la fi, Espanya viu en una anomalia horària des del 1940, des que Franco va decidir adoptar l’hora de Berlín. 78 anys després, costa d’entendre que sigui tan complicat afrontar el debat, tenint en compte que, a Espanya, per la seva geografia, li convindria més l’hora Occidental (la de Londres).


I parlant de Londres, ens queda molt recorregut per una revolució que ha d’implicar tots els sectors de la societat. No és només el canvi d’hora. Convindria que aquest debat s’acompanyés d’una reforma horària, que no acaba d’arrencar. Des del febrer, la xarcuteria Can Solà de Vic tanca a les 7 del vespre per facilitar la conciliació laboral i familiar dels seus treballadors. Vuit mesos després, continua sola i ningú més s’hi ha enganxat.

Us imagineu sortir de treballar, de mitjana, a les 5 de la tarda i tenir tota la tarda per fer el que vulguis? Sí, implicaria llevar-nos una mica més d’hora i dinar una mica més ràpid, però diversos estudis demostren la felicitat dels treballadors que poden dedicar-se més temps a ells mateixos, a més de millorar la seva productivitat. Aquest estiu, vaig estar a Londres i, a partir de les 5, els bars s’omplien de treballadors, que amb els seus trajes i talons tenien tota la pinta de sortir de la feina. Una cervesa, dues o tres hores dedicades a les seves coses i així arrodonien el dia. Fan enveja. Per què, aquí, som tan tocatardans? 

El punt final al temut canvi d’hora ha d’obrir la porta a una reforma profunda dels nostres horaris. Però això exigeix el màxim consens: que les escoles acabin les classes a quarts de 5 o que només una botiga abaixi la persiana a les 7 no arregla res. Cal que escoles, empreses, botiges i (molt important) cadenes de televisió vagin a l’una. Quan era petit, el telenotícies del vespre començava a dos quarts de 9. Només a l’estiu el retardaven a les 9. I els programes de màxima audiència començaven abans de les 10. Ara, ens hem d’esperar a les 11 o les 12 tocades, quan els nostres amics del nord ja han fet el primer son.

Sembla una tonteria, però fins que les cadenes de televisió no facin un cop de cap la reforma horària seguirà coixa. I, esclar, tot depèn de la política, com el canvi d’hora. Mentre mantinguem l’hora de Franco seguirem sense tocar ni quarts ni hores.

 

Marc Güell
Nascut a Vic un 11-S, però del 1984, sóc periodista. Des del 2007, treballo a RAC1, entre els Serveis Informatius i 'El món a RAC1'. A la comarca, hi he fet i hi faig una mica de tot (ràdio, tele i premsa), però destaco, sobretot, més de 15 anys de col·laboració a Ràdio Taradell. Més enllà de les ones, em trobareu aquí (a Osona.com), al bloc Desemboirant Osona, a Twitter i Instagram.
05/11/2018

​L'hora de Londres

01/10/2018

​La seva gent

14/09/2018

​«Ara tornen a estar junts»

06/07/2018

No s'ha parlat prou

04/06/2018

Groc

04/05/2018

Xinxes contra «la Manada»

03/04/2018

​Escorial 1-Espadaler 0

07/03/2018

​Que continuï nevant

05/02/2018

​Incívics!

09/01/2018

​Per una nit, com un rei

Participació