​Els molins de Riudeperes com a estratègia dels repobladors catalans

«L'església lliura testimoni d'aquesta voluntat olibatina de procurar una protecció sagrada als molins fariners»

per Jordi Castellet i Sala, 12 de setembre de 2018 a les 06:00 |

Molí de la Calvaria Foto: Cedida


L'actual ruta dels molins de Calldetenes possibilita seguir sis antigues instal·lacions gens, menys o més ben conservades al llarg dels poc més de tres quilòmetres del torrent de Sant Martí de Riudeperes. Els molins són, de baix a dalt, el del Pujol, el de la Frontera, el de Rosanes, el visitable sota demanda de la Calvaria, l'inexistent del Nadal i el d'Altarriba.


La toponímia de Riudeperes respon al Riu de les Pedres, l'actual Torrent de Sant Martí. De fet, pren l'origen en la riera de Sant Julià, la que neix al parc de les Set Fonts, a Vilatorta. Canvia al nom de Torrent de Sant Martí en passar als dominis dels antics senyors de Riudeperes, més o menys a l'altura d'Altarriba, on es troba el primer dels molins, actualment en ruïnes, però on es pot encara contemplar la gran bassa, les pedres molineres i alguns elements de la instal·lació, com els buidadors, gràcies a la recent neteja portada a terme magníficament per la brigada municipal de Calldetenes, encapçalada per en Josep Anfruns, ajudat per tota una colla de jovenalla agrupada entorn del camp de treball d'aquest estiu xafogós. El visitant podrà admirar d'altres elements d'aquesta complexa instal·lació hidràulica primitiva que va permetre el desenvolupament de tota aquesta zona, amb aquesta indústria medieval.

Així, brollant a Sant Julià i saltant les pedres poc més de tres quilòmetres, el petit però constant curs d'aigua arriba a desembocar al riu Gurri, ben bé sota la resclosa del mas del Cantarell. A poques passes es pot gaudir d'una altra joia medieval, tan desconeguda per molts osonencs, com és el pont del Bruguer, que entroncava el camí cap a Olot i que talla una altra ruta osonenca com és la mateixa del Gurri, que condueix, al seu torn, travessant les planúries de Granollers, fins la desembocadura a Malars, just abans de la resclosa de Roda de Ter.

De fet, som a l'any Oliba, en què es commemora el mil·lenari de la presa de possessió del bisbat de Vic per part del que ja era el monjo de Ripoll i de Cuixà, fundador de Montserrat. En aquest any que es presenta, es vol fixar l'atenció en la figura i funció del qui heretà dels fundadors de la pàtria, concretament del seu avi Guifré el Pilós (840-897), les polítiques administratives, socials, culturals i econòmiques de la seu vigatana. Fou a partir del 879-880 que el comte Guifré i els seus germans Sunifred i Radulf van reorganitzar la defensa militar, van restaurar la vida eclesiàstica i van dirigir i estimular la vinguda de nous pobladors. En definitiva, van restaurar la diòcesi i el comtat osonencs al seu estat primigeni, això és, abans de la conquesta sarraïna al 713.

La documentació parla de l'època en què el bisbe Oliba (971-1046) promogué l'assentament de la pagesia en la plana interior dels ausetans, reconquerida als musulmans. La seva intuïció i iniciativa per la pacificació del territori les feu cristal·litzar amb el dictat de les Constitucions de les assemblees de Pau i Treva, el 1026, que promovien el cessament de qualsevol mena de violència entorn de les esglésies cristianes, fundant les sagreres, com un lloc pacificat dins les trenta passes de radi entorn d'una església o cementiri.


¿Quina fou, aleshores, la solució perquè la gent pogués viure en pau i desenvolupar-se demogràficament, que en definitiva era el que interessava als governants, l'abat Oliba entre ells? Doncs, està clar: la construcció d'esglésies pertot, ermites i santuaris, que varen quedar sembrats des de bells inicis del segle XI. Sant Martí de Riudeperes forma part d'aquestes, amb una funció prou especial, com la de protegir, al seu torn, els mitjans de producció i transformació dels béns més fonamentals de la pagesia de la incipient Plana de Vic: els seus molins.

Qui prengué possessió de la seu vigatana, no tan sols va impulsar la seva Pau i Treva, amb la construcció d'esglésies i pactes de tota mena, sinó també procurant per l'economia i el benestar futur de les persones. L'església del Riu de les Pedres lliura testimoni d'aquesta voluntat olibatina de procurar una protecció sagrada als molins fariners, que s'acabarien instal·lant al llarg d'aquest trajecte, on l'aigua salta amb una productivitat inimaginable, a fi de processar la collita del blat de la Plana de Vic, salvant l'alimentació, el benestar i, en definitiva, la seguretat dels nous estadants de la pagesia, marcant amb el seu caràcter el territori.

Arribats a finals del segle XX, els molins fariners hidràulics varen deixar de funcionar en benefici de les grans empreses dels pinsos. Ara, ens queda admirar la perícia d'aquells homes, entre ells l'abat Oliba, que procuraren el benestar i desenvolupament de la població.

 

Participació