​Lladres a Cabrera

«No són Robin Hood i no cauen simpàtics. S'aprofiten de la bona intenció i de la generositat dels altres»

per Blanca Busquets, 12 de setembre de 2018 a les 07:00 |
No és la primera vegada que entren a robar a Cabrera. Aquesta última ha estat a mig agost. Llavors toca allò de fer pujar el fuster, el serraller, el ferrer... com si fos anar a l'adreça tal del poble tal on els han demanat un servei. Vull dir amb això que no és fàcil que et vinguin a Cabrera a arreglar allò que uns desaprensius han destruït de manera gratuïta.

Bàsicament roben menjar i beure. Es veu que el patró es repeteix, que els Mossos ja saben qui són però que, de moment, no hi ha manera d'enxampar-los (una vegada es van carregar una càmera instal·lada expressament amb aquesta intenció).


Robin Hood, segons la llegenda, robava als rics per donar-ho als pobres. Per això queia simpàtic. Els lladres de Cabrera, en canvi, roben als que fan funcionar com un rellotge un dels pocs santuaris de muntanya amb atenció al públic que queden al país. Roben a unes persones que s'hi passen tots els caps de setmana de l'any treballant, cuinant, netejant, atenent qui faci falta.

Persones que, amb un somriure, et serveixen un arròs que han cuinat després de fer pujar els ingredients amb l'aeri casolà que ja fa anys que es van inventar, i després d'haver pujat també elles per les marrades, que no són poca cosa, sobretot a l'hivern, sovint amb gel o amb neu i molt de fred.

Vull dir amb això que els lladres de Cabrera no són Robin Hood i que no cauen simpàtics. Gens. Que trobo que són poca-soltes i cruels. Que s'aprofiten de la bona intenció i de la generositat dels altres.

Aquesta última vegada van tenir, a més, l'atreviment d'endur-se el carretó que fan servir per dur les provisions i els estris de l'aeri al santuari. Van posar el cos del delicte a dintre i van baixar les marrades no sé com, saltant i brincant suposo, perquè els va caure una ampolla de no sé quina beguda alcohòlica que es va petar i no sé quantes coses més. Que van perdre pel camí la meitat del que havien robat, vaja. Una mica de justícia poètica? Potser sí, però jo espero que n'hi hagi més, molta més, perquè hi ha coses que no tenen nom.

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
15/11/2018

​No hi ha llibreters?

24/10/2018

​Em fan pena els porcs

10/10/2018

​La protecció de la Foradada

26/09/2018

​La gran invasió

12/09/2018

​Lladres a Cabrera

25/07/2018

Voluntaris a Cantonigròs

11/07/2018

Dels fems a la depuradora

25/06/2018

​Què faríem sense Càritas?

11/06/2018

Galls i llibres a Sant Boi

25/05/2018

Begònies i cons

Participació