​El Festival de Cantonigròs i l'atracció per l'estranger

«Durant 35 anys, 1.600 grups de 92 països i més de 80 mil cantaires i dansaires han animat els estius del Collsacabra, Vic i Osona»

per Toni Coromina, 9 de juliol de 2018 a les 07:00 |

Festival de Música de Cantonigròs Foto: Víctor Castelo


A finals dels seixanta, quan jo tenia 15 anys, recordo que en determinats ambients de Vic delitosos de respirar aires nous hi havia molta fascinació pels estrangers per tot allò que vingués de més amunt dels Prineus. Coincidint amb l'eclosió de la música dels Beatles i l'arribada de hippies a Eivissa, Formentera i Cadaqués, alguns joves vigatans (nois i noies) van decidir conèixer Amsterdam, un dels paradisos hippies europeus més mitificats i hi van viure una temporada. L'aleshores acollidora ciutat holandesa era el paradigma de la llibertat i la liberalització dels costums, un ambient que contrastava amb l'encarcarament social que es patia aquí. Els afortunats que van descobrir Amsterdam, doncs, van viure en cases flotants als canals i van tastar la millor marihuana al Paradise, la Meca dels fumadors europeus. Altres destins atractius per als joves àvids de conèixer món eren París i Londres, però en aquests casos per circumstàncies més culturals i cosmopolites.


Els viatges als centres de pelegrinatge hippy d'Orient (Turquia, Afganistan, l'Índia i Nepal) no es van produir fins ben entrada la dècada dels 70 i començaments dels 80. En canvi les expedicions al Marroc aquells dies van ser més freqüents. Un destí molt desitjat, per altres motius, era Perpinyà, on la gent anava a veure pel·lícules eròtiques o pornogràfiques prohibides a Espanya, i també a comprar llibres i documentació antifranquista, que passaven la frontera de la Jonquera d'amagat de la policia. Molts joves sense diners també optaven per recórrer Espanya i Europa en autoestop, un mètode de viatge gratuït que avui està totalment desterrat.

Però de la mateixa manera que hi havia ganes de sortir d'aquí, també es manifestava una profunda atracció pels estrangers que posaven els peus a Vic. Cada vegada que un foraster aterrava a la ciutat, hi havia competència per convidar-lo a casa i donar-li aixopluc, a canvi de conèixer de primera mà les singularitats del viatger i el relat de les noves idees que de ben segur atresorava. Uns dels primers forasters que van causar impacte van ser un pintor anglès que es deia John i la seva companya, una índia xeroquee.

Un personatge que amb el temps va esdevenir molt popular a Vic era Robert Adams, un treballador irlandès, telefonista de professió. La primera vegada que va venir en va quedar tan enamorat que des d'aleshores va retornar regularment a la ciutat en set o vuit ocasions, la darrera l'any 2005. Molt interessat a conèixer la vida i miracles dels maquis i els anarquistes de la colla de Quico Sabater, Massana, Cara Cremada i Facerias, recorria els indrets on havien actuat i es documentava a les biblioteques. Acordionista i molt aficionat a la cervesa, li agradava anar a l'Snack i fer petar la xerrada amb Josep Vernis i amb el doctor Cruells; també visitava el Cafè Vic, on passava hores i hores.

L'any 73 van començar a arribar molts estrangers de procedència anglosaxona (Anglaterra, EUA i Austràlia), sobretot noies, que s'incorporaven com a professores d'anglès a Aula, la primera escola d'idiomes que es va obrir a Vic, de la mà de Joan Roma, un torellonenc que havia viscut una temporada a Amsterdam. Els professors i les professores d'Aula van llogar pisos que, en alguna ocasió, compartien amb autòctons. La majoria eren vegetarianes o macrobiòtiques, portaven faldilles llargues estampades de colors i tenien un ideari proper a la contracultura i a l'univers dels hippies.


Aquells dies, a la ciutat van començar a arribar immigrants de fora de l'estat. Primer, un grup d'una trentena de joves marroquins que no van ser tan ben rebuts com els estrangers europeus. De fet, aquell col·lectiu tenia prohibit entrar a la majoria de bars de la ciutat i només tenien accés al Cafè Vic, al Bar Andalús i a algun altre establement allunyat del centre. A banda dels marroquins, a Vic era molt conegut un escombriaire, Lou Abraham, un ghanès que tothom coneixia com "el negre", perquè era l'única persona amb pell fosca que es veia al carrer. Avui, el panorama actual és ben diferent. Si l'any 1970 Vic tenia 30.000 habitants i un percentatge insignificants d'estrangers, avui té més de 40000 habitants, una quarta part dels quals -10.500- són immigrants procedents de més de 100 països. Els compatriotes ghanesos de Lou Abraham avui superen els 1.360 i són el segon col·lectiu més important, darrere del marroquí (prop de 4.000). Després venen els indis, els xinesos, els nigerians, els equatorians , els polonesos, els colombians i els romanesos. Lamentablement, però, la vinguda de molts d'aquests immigrants en determinats àmbits vigatans, més que fascinació ha comportat rebuig.

Però tornem al passat, al 1983. Coincidint amb l'entrada de Jordi Pujol al Palau de la Generalitat, i un any després de l'accés de Felipe González a la Moncloa, al Collsacabra es va celebrar la primera edició del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, un esdeveniment que durant trenta-cinc anys (fins a l'estiu passat), ha portat a la comarca música, danses i colors provinents d'arreu del planeta.

Aquell any, el festival de Cantonigròs es va posar en marxa amb l'objectiu de convocar gent d'arreu del món que, a través de la música i de la dansa, volguessin aportar la seva cultura i les seves vivències, a més de fomentar la convivència entre ells i la gent del nostre país i establir llaços d'amistat i coneixement mutu. Jo hi vaig anar amb el mític sastre Català, un home molt curiós i fascinat per qualsevol proposta que vingués de fora. I he de reconèixer que, tot i que el cant coral mai m'ha entusiasmat (ni tampoc la disciplina grupal), la contemplació de cantaires europeus barrejats amb asiàtics, i la varietat de llengües i maneres de vestir i entendre la vida em van commoure.

Des d'aleshores, el festival es va organitzar sense interrupció a Cantonigròs, llevat dels últims sis anys que es va traslladar a Vic, a l'auditori de l'Atlàntida. Fent un resum estadístic, les xifres canten. Durant 35 anys, 1.600 grups provinents de 92 països, i més de 80 mil cantors i dansaires han vingut uns dies a Osona, durant el mes de juliol. Amb la particularitat que la majoria s'ha allotjat a les cases familiars de trenta poblacions de la comarca, que han vist els seus carrers plens de gent d'arreu del món. Sense oblidar que, per moure tota aquella gentada, cada any hi ha hagut un estol de voluntaris que han fet possible que tot anés sobre rodes.

Gràcies al Festival s'han produït moltes anècdotes, com la constitució d'algunes parelles sentimentals. És el cas de la farmacèutica de l'Esquirol; o el d'una noia polonesa casada amb el farmacèutic del poble i col·laborador del festival. O el de Yuré, un cantaire que anys enrere va burlar el control dels comissaris polítics d'un país de l'est, es va exiliar a Sant Cugat i es va casar amb una catalana. Fa set anys, Vasko, un jove búlgar, també es va hostatjar a la comarca; i li va agradar tant que hi ha fet estances regulars i coneixences; ara anys, viu a Vic, on dóna classes de dansa.

A banda de les actuacions a l'envelat de Cantonigròs o al Teatre L'Atlàntida, els darrers anys, bona part dels participants han conviscut amb famílies de setze poblacions d'Osona, la Garrotxa, la Selva i el Bages; i una altra part s'ha allotjat al Seminari de Vic i a l'Albert Canonge Collell, o en residències i cases de colònies de la comarca. Durant quatre dies de juliol, tots els participants han pogut dinar i sopar al menjador comunitari de l'escola l'Escorial o al restaurant del Seminari.

L'any passat, l'última edició del Festival, un miler de cantaires i dansaires van participar en els concerts i les competicions de música coral per a cors de veus mixtes, veus iguals femenines, infantils, de música popular, i de grups de danses celebrats a l'Atlàntida. I en l'apartat "off" del festival, es van organitzar actuacions llampec i vistosos cercaviles pels carrers de la ciutat, a més de concerts en hospitals i geriàtrics de Vic i Manlleu. També, cal assenyalar que les corals i els grups de dansa van poder assajar en diverses esglésies, centres cívics municipals i locals privats de diferents poblacions.

El passat mes de gener, Josep Maria Busquets, ànima i impulsor del festival, va anunciar que la 36a edició ja no se celebraria perquè "allò que havíem iniciat fa 35 anys ara està cobert per altres iniciatives; i abans que la fatiga ens pogués portar a una situació de baixa qualitat, era millor deixar-ho i que altres ocupin aquest lloc amb altres activitats". La notícia, a Vic, a Osona i a Cantonigròs va caure com un gerro d'aigua freda. Però cal reconèixer que, amb els temps que corren, on el món cultural cada vegada està més professionalitzat i tutelat per grans bancs, lobbys i marques comercials, el funcionament del Festival de Cantonigròs, fonamentat en l'aportació de 400 voluntaris, ha deixat de tenir sentit.

Des de la meva condició d'aficionat a la música, de ciutadà curiós, i també com a cronista de l'esdeveniment pel diari La Vanguardia, he tingut l'oportunitat de seguir l'esdeveniment regularment i només m'he perdut quatre o cinc edicions. Em sap greu que el festival deixi de celebrar-se. Però probablement no sóc pas l'únic.

 

Toni Coromina
Periodista
- Nascut a Vic, l’1 de maig de 1955. Casat, dos fills.
- Promotor de happenings teatrals a Vic (1976-1982)
- Des de l'any 1987, periodista als mitjans de comunicació comarcals: El 9 Nou, La Marxa, TVO, El Ter, Osona Comarca, Ràdio Vic, Canal Taronja.
- Co-autor del llibre “Rebotiga d'Il·lustres”, amb Albert Om. Premsa d'Osona 1989.
- Editor i coordinador de la revista El Pardal Moderat. Vic. 1991-1992.
- Guionista humorístic a Ràdio 4 i a Rac-1.
- Publicació del llibre “El que la sigue la persigue”, biografia del grup musical El Ultimo de la Fila. Editorial Can 1995.
- Autor del llibre “CAFÈ VIC”, retrat d’una generació de rebels i bromistes (1970-1985), Ajuntament de Vic-Eumo Editorial (2007).
- Columnista i guionista de la vinyeta editorial VENTURA & COROMINA, a LA VANGUARDIA (des de 1991).
- Autor de la novel·la “A favor o en contra, dietari d’un perruquer somiatruites”  (2014), Témenos Edicions.
- Autor del llibre Òxid de boira (Editorial Galeria el Carme de Vic, 2016).
- Autor del llibre El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions, 2016).
17/09/2018

Antoni de Montserrat, vigatà il·lustre

09/07/2018

​El Festival de Cantonigròs i l'atracció per l'estranger

06/06/2018

​L'antena del carrer de Sant Fidel

07/05/2018

​Les postals vives d'Emili Vilamala

09/04/2018

​Les amistats traspassades queden per sempre

09/03/2018

​El Síndic Municipal de Vic

07/02/2018

​Megafonia agressiva

05/01/2018

​L'etern tren de la bruixa

11/12/2017

Manifestacions més destacades des de la Guerra Civil a Vic

09/11/2017

​Piscina municipal?

Participació