De la temeritat

«Segurament soc excessivament prudent, però és que m'agrada massa la muntanya, i m'encantaria poder-hi tornar»

per Blanca Busquets, 12 de febrer de 2018 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de febrer de 2018 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La casualitat va voler que els dos dies que tenia per passar-los a la neu, fossin els de la llevantada, o sigui, dilluns i dimarts, 5 i 6 de febrer. Ara que, no sé per què, aquests dos o tres dies de festa que em puc permetre a l’hivern per anar a trepitjar neu (hi vaig amb raquetes) cada any es compliquen d’una manera o d’una altra que fa que hagi de canviar o modificar plans. Es veu que he nascut hivernalment estrellada. 

Dilluns havia d’anar a Vallter, i amb prou feines vaig poder arribar la nit de diumenge a Camprodon, on tenia reserva per dormir. L’endemà, la més elemental prudència em va fer retrocedir fins a Ripoll i agafar la carretera cap a Ribes de Freser on tenia l’altra reserva per dormir dilluns i així pujar dimarts a Núria. Vaig provar d’agafar el cremallera el mateix dilluns, però no funcionava. Finalment, en la meva desesperació per aprofitar els meus dos únics dies d'or, vaig improvisar una excursió de consolació pels boscos de Ribes i sota una nevada realment intensa.


Dimarts, finalment, vaig poder agafar el primer cremallera que pujava cap a Núria després de l'hecatombe. Un cop a dalt, em vaig trobar que estaven provocant allaus, que l’estació romania tancada però que hi treballaven obrint pistes per als esquiadors l'endemà; unes pistes que vaig aprofitar per fer alguna excursió, amb el permís explícit dels responsables de l’estació (per cert, no crec que em torni a passar això de poder caminar amb raquetes per unes pistes d'esquí ben acondicionades i completament solitàries: un luxe!)

Tot això per dir que al cremallera vaig sentir dos senyors d’una edat (ben jubilats, vull dir) que pujaven disposats a fer camins com fos, sense ni raquetes. Vaig sentir-los una conversa que em va deixar sorpresa. Deien que estaven disposats a tot. Que buscarien la manera de ficar-se per on calgués, que, al capdavall, per això estaven pujant a Núria. Eren molt simpàtics, tot s’ha de dir. Però també temeraris. Tot Catalunya en estat d’alerta i ells, ei, aquí no passa res.

Vull dir amb això que sempre hi ha qui es passa de rosca, segons el meu criteri. Ja caminant pel Collsacabra, veig de vegades gent que també menysprea els cingles, que fa com si no existissin, que em fan patir encara que no els conegui de res. Segurament jo soc excessivament prudent. Però és que m'agrada massa la muntanya, i m'encantaria poder-hi tornar. 

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
10/10/2018

​La protecció de la Foradada

26/09/2018

​La gran invasió

12/09/2018

​Lladres a Cabrera

25/07/2018

Voluntaris a Cantonigròs

11/07/2018

Dels fems a la depuradora

25/06/2018

​Què faríem sense Càritas?

11/06/2018

Galls i llibres a Sant Boi

25/05/2018

Begònies i cons

11/05/2018

Adeu, la Tralla

27/04/2018

El millor suís, a Vic

Participació