​La plaça simbòlica

«La plaça de Vic és la representació gràfica que Osona sencera és capdavantera a l’hora de sortir al carrer»

per Blanca Busquets, 13 de novembre de 2017 a les 06:00 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de novembre de 2017 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Fa dos mesos que vivim intensament. Algunes vegades amb grans esperances de país que, malauradament, han hagut d’anar derivant cap a les grans reclamacions de persones; de persones que, començant per la que tenim més a prop, en Carles Mundó, han rebut de manera directa la porra de la repressió, i ara es troben privades de llibertat en una presó de l’estat, lluny de casa. Perquè, evidentment, abans de qualsevol altra reivindicació, hi ha el rescat de les persones que, sense cap mena de vacil·lació, considero segrestades.

Per tot, pel país i per les persones, fa dos mesos que se m’humitegen els ulls cada vegada que veig plena la plaça de Vic, clamant, reclamant, exigint. No hi he estat. He estat a manifestacions a l’Esquirol i a Barcelona, no a Vic. Però el tsunami emocional es converteix dintre meu en un doll de llàgrimes incontrolable cada vegada que veig fotos i gravacions d’aquest espai emblemàtic ple de gom a gom. 


I és que la plaça de Vic és la representació gràfica que Osona sencera és capdavantera a l’hora de sortir al carrer. Fins i tot diria que aquesta plaça és un símbol de totes les places plenes de tot el país. Les de cada poble, les de cada ciutat. Perquè no oblidem ni els que han tancat injustament a la presó, ni la República Catalana que nosaltres vam triar i que els nostres presos van defensar amb la seva llibertat. 

Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer. I arribarà un dia, en podeu estar segurs, que atraparem l'estel.

 

Blanca Busquets
Escriu des dels 12 anys i treballa a Catalunya Ràdio des del 1986, on se sent com a casa. També se sent a casa a Cantonigròs, d’on són les seves arrels maternes. Ha publicat Presó de Neu (2003), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), La nevada del cucut (2010, Premi Llibreter 2011), La casa del silenci (2013, premi Alghero Donna 2015), Paraules a mitges (2014), i Jardí a l’obaga (2016). Se la pot llegir també en castellà, italià, alemany, rus, noruec, polonès, francès i anglès.

Web: www.blancabusquets.cat
A Twitter: @blancabusquets
12/12/2018

Els camins de la Coia

28/11/2018

​El xou de les escombraries

15/11/2018

​No hi ha llibreters?

24/10/2018

​Em fan pena els porcs

10/10/2018

​La protecció de la Foradada

26/09/2018

​La gran invasió

12/09/2018

​Lladres a Cabrera

25/07/2018

Voluntaris a Cantonigròs

11/07/2018

Dels fems a la depuradora

25/06/2018

​Què faríem sense Càritas?

Participació