Falten pocs minuts per dos quarts de vuit de la tarda del dimarts 13 de desembre. En Mariano Cugura ja ho té tot a punt al seu pis del carrer Damiants de Torelló. De fet, ja ha començat a enviar fotos de les seves filles, totes amb la samarreta d'Argentina, als seus familiars que estan a 6.000 quilòmetres d'ell. La Júlia, la Bruna i la petita Gina de només un any, vesteixen la mateixa samarreta que en el primer partit del Mundial de Qatar, el dia que Argentina va perdre contra Aràbia Saudita.
És només una de les moltes supersticions d'en Mariano i de la part de família que té a Playa Unión (Argentina). Aquest torellonenc que va arribar de l'Argentina el 2001 conviu amb la seva dona Carla i les seves tres filles. Totes osonenques de soca-rel, animen a l'Argentina de Messi i Scaloni, però ni de lluny ho viuen com en Mariano.
I és que cada partit de l'albiceleste és un esdeveniment a casa seva. Víctor Hugo Morales, el narrador uruguaià més argentí del món, pren un protagonisme cabdal. En Mariano escolta la ràdio argentina i en una de les dues televisions s'hi retransmet el partit, mentre que a l'altra hi ha els comentaristes esportius d'una cadena del país sud-americà.
En Mariano també porta les mateixes samarretes cada partit. Sí, les mateixes, perquè en duu tres. Primer se'n posa una de les Malvines, recordant la guerra entre Argentina i el Regne Unit, a sobre la de Diego Armando Maradona i, finalment, la que llueix és la de Leo Messi, culpable que avui en Mariano sigui del Barça. Al coll hi porta una bufanda, tot i que a casa, amb la llar de foc encesa no hi fa fred, ell la porta a cada partit.
Abans de començar el duel amb Croàcia i la nostra entrevista a en Mariano se'l veu nerviós i no per tenir un periodista al costat o per les ganes de jugar i anar amunt i avall, pròpies de dues nenes de 7 i 5 anys. Un partit de futbol pot resultar un mal tràngol per a un argentí, fins al punt que ell no va mai a un bar a mirar-lo.
En Mariano no es pot estar assegut i va conversant amb els familiars argentins que li passen fotografies de la televisió encesa i autèntics altars amb retrats de Messi, Maradona o el Papa Francesc, que combinen amb banderes i motius del seu país.
Té preparat un aperitiu exquisit a còpia d'embotits i formatges que les seves filles devoren. Ell, cuiner professional, no està per menjar i com a molt pica alguna cosa que acompanya amb una copa de vi negre. Sona l'himne d'Argentina. S'aixeca i amb la mà al cor el canta amb devoció, com si fos al mateix estadi.
Comença el partit i els nervis s'incrementen. Al cap de pocs minuts l'àrbitre assenyala penal a favor de l'Argentina. Aleshores surt a la terrassa i no segueix el llançament de Messi. No pot, massa nervis. Espera que Víctor Hugo Morales cridi el gol per fer el mateix des de la terrassa de casa. “Se'n entera tot el barri quan marquen”, bromeja la seva dona.
La superstició d'aquest osonenc arriba al punt de demanar-nos que no marxem, perquè li portem sort, arran del gol de Messi. Ens excusem i acabem fent via, però donem per fet que tornarem a fer un 'asado' un altre dia. I és que ens queda clar que en aquella casa s'hi menja molt bé.
Mentre tornem a la redacció escoltem el segon gol d'Argentina, en aquest cas de Julián Álvarez. Donem per fet que en Mariano és a la terrassa, esperem que més tranquil. Sempre han dit que el segon gol és el de la tranquil·litat. Això, però, es pot debatre en el cas d'un argentí.
El partit acaba 3 a 0 i l'Argentina es classifica per la final del Mundial del Qatar que jugarà amb França, el rival que en Mariano volia, perquè “sempre cal jugar contra els millors”. La festa serà completa el diumenge a la tarda, si Messi acaba aixecant la Copa del Món.
Així viu una semifinal d'un mundial de futbol un argentí de Torelló. Diumenge tornarà a fer la mateixa rutina, o no. I és que abans de tancar aquest reportatge, rebem un missatge on en Mariano ens escriu: “Estic mirant bitllets per anar a Qatar”.