1 de 10
entrevista

Peyu: «Des de l'inici de la meva carrera he intentat canviar la imatge dels de poble»

L'humorista osonenc porta a Barcelona la seva nova obra, "L'il·lusionista", i sosté que els joves han d'entendre el català com una llengua atractiva: «Potser quan quedem quatre morts de gana parlant-lo, s'hi posaran per anar a contracorrent»

En Peyu aterra al Teatre amb el seu nou espectacle | Adrià Costa
per Albert Vilanova, Barcelona, Catalunya | 22 de novembre de 2022 a les 08:43 |
"Content, molt content". Així valora en Peyu l'estrena de la seva última obra, L'il·lusionista, a Barcelona. L'humorista, que reivindica Muntanyola (Osona) sense complexos, actuarà a la capital catalana fins al 5 de desembre. Des del setembre l'ha anat rodant per Catalunya, i ara la presenta al Teatre Borràs.

En Peyu, conegut mediàticament per Bricoheroes, El Búnquer de Catalunya Ràdio o l'Està Passant, transcendeix l'humor per primera vegada i fa màgia sobre l'escenari per "sorprendre" la gent. Fart de l'actualitat, aposta per la il·lusió, segons ell penalitzada: "Deixem que la gent s'il·lusioni, visqui històries i s'ho passi bé".


- Com es viu la creació d'un espectacle?

- És molt divertit, és dels processos creatius en els quals més gaudeixo. No tenim una idea, escrivim un text i llavors l'assagem; ens tanquem al teatre i fem assaig-error. Creem a base d'improvisacions. El primer dia que entrem al teatre no hi ha res escrit, partim d'una idea i a base d'improvisacions i trossos de textos d'aquí i d'allà, descartem coses i anem construint. Hi ha dies d'ofuscació perquè et quedes parat en un punt i no veus la manera d'avançar, però és molt gratificant com des d'una idea acabes construint una història de 90 minuts.


- El resultat final és el que tenia al cap al principi?

- Bastant, tot i que sí que hi ha moltes idees que es van perdent pel camí perquè et trobes moltes dificultats. Hi ha coses que canvien, que no són exactament com havies imaginat, però la idea bàsica que tenim sempre que és explicar una història amb contingut, a banda de riure, crec que l'hem aconseguit. Amb L'il·lusionista perseguíem la idea de deixar la gent asseguda a la butaca pensant "ostres, com s'està fent tot això?" i fent la sensació que al darrere hi ha molta feina. Que la gent marxi pensant "uau, he vist un espectacle molt ben parit, no sé com fan exactament tot el que passa sobre l'escenari", i també que hi hagi una mica de missatge de fons, que t'interpel·la.


- El més difícil és evitar cansar la gent durant una hora i mitja?

- Bé, el més difícil és que no es cansin de mi en 15 anys, que són els que portem treballant. Jo sí que em canso de mi mateix, de vegades: "Calla una estona, nano", penso, perquè són moltes coses entre Bricoheroes, El Búnquer, tots els espectacles teatrals –aquest és el cinquè-, les festes majors i estius... tu et sents tota l'estona. Per sort, la gent entenc que només va connectant puntualment.

- A nivell creatiu, què li aporta ser de poble?

- No és que m'aporti o no, és que no ho sé fer d'una altra manera. Més que ser de poble, és la vida que he tingut. A casa meva teníem restaurant, de ben petit he compartit espai amb la gent que venia a fer el cafè, avis que venien a jugar a cartes... Aquest fet de ser de poble i tenir contacte amb la gent gran i els personatges que són més propers si ets de poble, t'enriqueix amb un background cultural, de manera d'expressar-te, a l'hora de fer paròdies de tots els personatges...
 

Peyu Foto: Adrià Costa


- Se sent com una mena de representant de la gent de poble?

- Déu em guardi de ser representant de ningú, però sí que des de l'inici de la meva carrera he intentat canviar la imatge dels de poble, que sempre eren els personatges ximples, i que la gent els identifiqui com els més putes de tots, que són de poble i són els que realment carden a tothom i són més llestos que els altres. Això sí que m'agradaria. I sobretot, que els nanos petits de poble vegin el sector primari com una sortida igual de guai que qualsevol altra, a la vegada que vegin que hi ha un tio mediàtic i famós que es dedica al que ells voldrien fer i que és de Muntanyola i no renuncia a viure al seu poble. Sense voler ser exemple de ningú, que tinguin aquest referent em sembla interessant.

- Continua vivint a Muntanyola?

- Sí, i la productora la tenim a Gurb i intentem treballar el màxim possible des d'allà també amb la idea de descentralitzar una mica el sector audiovisual, donar oportunitats als de la zona que no hagin de desplaçar-se a Barcelona per treballar... Està tot molt centralitzat.

- És un sistema natural.

- Sí, en el sistema de societat que hem creat. Entenc que passa a tot arreu, però hi ha altres països que ho tenen un pèl més superat. Aquí, si fa deu anys li haguessis dit a algú que hi hauria un programa cada nit a Catalunya Ràdio que es faria des de fora dels estudis a la gent li hauria explotat el cap i, en canvi, estem fent El Búnquer des d'Osona.

"Potser quan quedem quatre morts de gana parlant català, els joves s'hi posaran per anar a contracorrent"

- El català de comarques queda arraconat a coses poc serioses?

- No crec que aquest sigui el problema. Sí que és veritat que hem d'aconseguir que la gent jove vegi el català com una cosa molt atractiva. A Islàndia, l'islandès estava en perill, a punt de desaparèixer, perquè la gent parlava en danès, fins que de cop hi va haver un moviment juvenil de nois que volien parlar com els seus avis i ho van convertir en l'idioma guai. Podria passar a Catalunya, tranquil·lament. Potser quan quedem quatre morts de gana parlant català, de cop i volta, com que els joves volen anar a contracorrent, voldran parlar l'idioma d'aquests quatre matats. No ho sé, potser és un somni humit que tinc jo i prou.

- I com es pot fer guai, el català?

- Tenint referents, espectacles de públic transversal que agradin a tothom en català, la nova aposta que ha fet TV3 amb el nou Super3, tenint contingut audiovisual ben parit i ja està, no es pot fer d'una altra manera.
 

Peyu Foto: Adrià Costa


- En l'espectacle hi ha una fusió entre l'humor de coses quotidianes i un humor més crític: amb quin se sent més còmode?

- Ara mateix, l'actualitat és la que és i fins i tot fa mandra enriure-te'n. En el que gaudeixo més és en l'observació de la quotidianitat i l'exageració dels personatges que coneixem tots. Parlar de les nostres tietes i els nostres avis, que tots reconeixem a l'escenari perquè en coneixem algun d'igual. Riure'm d'aquestes coses, dels petits detalls que ens passen a tots, que penses com a espectador que només et passen a tu i quan algú ho diu sobre l'escenari dius "no sóc jo que estic boig". Això és el que em fa més gràcia, però no vull renunciar mai a fer crítica social perquè és guai, quan tens la gent situada en el terreny de la comoditat, fotre alguna cleca i deixar-los asseguts a la butaca sense saber si haurien de riure d'allò.

"Si el més important és la tradició i la cultura, a tots aquests que es dediquen a criar bous i tot el negoci que hi ha al darrere els proposo que ho facin gratis"

- Un dels col·lectius que més rep és el dels toros i correbous. Hi té una relació bastant especial...

- L'estiu passat ens van cancel·lar un bolo a les Terres de l'Ebre per denunciar el tema dels correbous. L'ajuntament en qüestió va rebre pressions d'associacions i jo vaig dir que no calia que em truquessin perquè no pensem actuar en cap poble que avui dia encara permeti els correbous. Aprofitant que l'any que ve hi ha eleccions municipals, els partits de l'Ebre podrien fer un pas endavant i prometre deixar de celebrar aquesta bestialitat als pobles on es fa.

- És un dels temes que més el crispa?

- És que ho trobo una obvietat. No em crispa perquè no solucionarem res en aquesta vida, però crec que és molt de calaix. N'hi ha quatre que viuen d'aquest negoci perquè tothom apel·la a la tradició i la cultura. Si el més important és la tradició i la cultura, a tots aquests que es dediquen a criar aquests bous i tot el negoci que hi ha al darrere, els proposo que ho facin gratis, a veure si ho continuen fent.

"No tinc cap amic aficionat als correbous, procuro rodejar-me de gent més o menys civilitzada"

- Té algun amic aficionat a la tauromàquia?

- No, ni un. Crec que no, perquè procuro rodejar-me de gent més o menys civilitzada. A les Terres de l'Ebre hi ha gent magnífica, rebo molts suports de gent felicitant-me i dient-me que sóc molt valent de dir això perquè allà ningú s'atreveix a fotre'ls canya. No sóc ni valent ni deixo de ser-ho, però em sembla que és obvi que avui dia, per diversió, no pots fer-ho passar malament a un animal. I qui et vulgui fer creure que aquell bou no ho passa malament... és una mica difícil de fer-t'ho empassar.
 

Peyu Foto: Adrià Costa


- Amb aquest col·lectiu hi ha xocat amb contundència.

- Sí, jo no havia rebut mai tanta violència verbal a les xarxes com amb el tema dels correbous. S'exalten molt. També és veritat que critiquen des del desconeixement i li foten pel boc gros. A mi m'han arribat a dir "pixapí, tu què sabràs des de Barcelona?". Jo, pixapí i de Barcelona, en principi no ho sóc. Continuo vivint a Muntanyola i el sector primari el toco una mica i sé de què va. També hi ha gent que també ho barreja amb que jo exploti cabres, com si fos el mateix. El meu criteri a nivell de benestar animal és que, si estan ben cuidats i no pateixen, evidentment que és lícit que hi hagi sector primari i ramaderia, perquè a banda de l'alimentació contribueix al benestar del territori, pel manteniment de boscos i lluita contra els incendis. Però fer correbous per pur divertimento, una cosa amb molta testosterona plena d'homes, normalment, perquè les dones solen ser bastant més intel·ligents en aquest sentit... fa una mica de mandra.

"Si diguessis "Puta Espanya" en un programa que es miren només 300 persones, ningú s'hi ficaria"

- El rumb de la nova direcció de TV3 cap a l'entreteniment i apostes com el Zona Franca de Joel Díaz donarien més marge a bromes com la que es va censurar a Bricoheroes fa un any?

- No ho sé. Sí que ara el context a la tele, en el meu cas, és molt més receptiu. Ens escolten bastant més i hi ha un sentiment de dir "va, som capaços de fer formats que funcionin, animem-nos entre tots i tirem la tele endavant". Segurament des de la tele tens capacitat de dir més o menys el que vulguis. A nosaltres ens han censurat molt poques coses, per no dir cap a banda del detall aquest, on s'hi barrejaven moltes altres coses. Tenim uns mitjans on realment hi ha molta llibertat i es poden dir moltes coses, no ens podem queixar. Una altra cosa és el que passa després al Parlament, amb els pesats en les compareixences de la CCMA que sempre es fixen en el que diem, què deixem de dir, si diem puta Espanya o no, i aquestes misèries que al final són una excusa perquè l'únic que els espanta és que creïs continguts en català que funcionin, explicats des d'una manera d'entendre Catalunya que els molesta. Si diguessis "Puta Espanya" en un programa que es miren només 300 persones, ningú s'hi ficaria.

- Com està el sentit de l'humor dels catalans?

- Em preocupa una mica la correcció política d'alguns joves. És un símptoma de modernitat i està bé defensar els col·lectius de risc, però això és una línia que s'ha de treballar des de la política i l'humor hauria de córrer per un altre costat. Els joves ens tornem més carques que els nostres avis perquè ens limitem a basar-nos en el respecte, que està molt bé tenir-lo en el dia a dia, però hem de ser capaços de superar això i riure'ns de tot, que és el més sa del món.

"Ens tornem més carques que els nostres avis perquè ens limitem a basar-nos en el respecte"

- És un tema de complexos?

- És difícil de dir. És un tema d'hipocresia. La correcció política funciona a Twitter i a les entrevistes. Però tothom sap que en els entorns privats la gent riu de tot, i la gent riu del més inimaginable. L'humor és transgressió i, ens agradi més o menys, el que està prohibit i no es pot dir és el que ens acaba fent gràcia. Voler fer veure que això no passa, i que no és correcte, és ser una mica hipòcrita.
 

Peyu, Foto: Adrià Costa


- I intenta portar a l'escenari el que diria en un sopar.

- Intento ser el més natural possible i dir les bestieses que t'autoparodien. Quan fas teatre o una sèrie com Bricoheroes, allò acaba sent un personatge. Jo no dic exactament el mateix quan vaig pel carrer que quan estic fent teatre o El Búnquer. Sí, sóc jo però molt exagerat. És una paròdia de mi mateix, ric de mi mateix. És jugar a transgredir des del personatge.

- Li importa el que digui Twitter?

- Relativament. Et poden bombardejar, Twitter és molt dur. L'anonimat ha fet molt de mal. Vaig llegir un comentari sobre els correbous de Camarles dient que "a veure si baixes aquí, perquè ets molt valent, darrere d'una pantalla". I ell m'ho deia exactament de la mateixa manera, darrere d'una pantalla, i jo a més no sé ni qui és ell, jo sí que tinc nom i cognoms. Més o menys, prescindeixo de Twitter, no n'estic constantment pendent. Em fa molta il·lusió quan ve gent al teatre i posen a les xarxes socials que els ha agradat. Les crítiques constructives te les llegeixes, però quan són gent que crec que tuita borratxa no val la pena ni llegir-ho.

"Les crítiques constructives te les llegeixes, però quan són gent que crec que tuita borratxa no val la pena ni llegir-ho"

- Tampoc sembla que es deixi influir massa per les crítiques constructives.

- A veure, sí, les llegeixo, però després has de tenir un criteri i fer el que has de fer a la vida, si no pararies beneit. No pots fer cas a tothom, i menys a Catalunya, perquè hi ha opinió de tot. És impossible. Jo sóc el primer que opina de tot, perquè ens agrada. Però no en pots fer cas, acabaries boig.

- I El Búnquer és realment un refugi de tot això?

- El programa va néixer en aquest sentit, però sobretot és un búnquer per aïllar-nos de l'actualitat i riure del que vulguem, de coses atemporals i merdes que ens fan gràcia a nosaltres. L'actualitat és prou pèssima per a estar-ne massa pendent.
 

Peyu Foto: Adrià Costa


- Tornant a l'espectacle: aquí hi ha màgia de veritat.

- Sí. Et dóna un leitmotiv de l'espectacle que és la il·lusió, deixar-se il·lusionar per una història, anar a teatre, passar-ho bé... Avui dia, sembla que il·lusionar-se és una cosa gairebé mal vista, que té un to pejoratiu. "Ai, s'ha il·lusionat, pobret". Et tracten d'innocent, de nen petit. Deixem que la gent s'il·lusioni, visqui històries i s'ho passi bé tancada en un teatre. M'agrada molt sorprendre la gent que ve, perquè et coneixen de la tele i la ràdio i llavors, quan els asseus aquí i els expliques una història com aquesta, hi ha molta gent que marxa sorpresa perquè es pensaven que venien a veure un monòleg pur i dur.

"Avui dia, sembla que il·lusionar-se és una cosa gairebé mal vista, que té un to pejoratiu. Deixem que la gent s'il·lusioni, visqui històries i s'ho passi bé"

- Havia fet mai res, de màgia?

- No. M'hi vaig posar aquest estiu, amb la creació de l'espectacle. No sabíem fins a on podríem arribar, però ens vam assessorar amb en Sanyes, un mag de la Garrotxa, i entrenant amb ell hem aconseguit fer una mica de màgia, encara que tampoc sigui cap bestiesa.

- Fora del seu terreny, sent una inquietud extra en alguns moments de l'espectacle?

- Segurament, sí. Però, al final, és un repte professional. El més fàcil per mi seria sortir aquí, fotre'm a xerrar, explicar quatre acudits. Això ja ho sé fer, hi estaria molt còmode. Però nosaltres quan estrenem un espectacle ja ens assegurem d'estar més o menys tranquils perquè ja l'hem preparat molt. L'apartat de la màgia el domino menys i em posa més nerviós, però tampoc en excés.

- Es veu sortint de l'humor?

- Per què no? Podria ser. Em costa una mica d'imaginar, no perquè em vegi incapaç de fer-ho, sinó perquè és on gaudeixo més. Al final, intentes triar els projectes segons el que t'omple, i a mi el que m'omple més és fer riure. No descartaria, per exemple, participar en alguna comèdia amb més actors, alguna pel·lícula còmica, alguna sèrie fent més de personatge que d'humorista... a la vida no pots dir mai que no. A mi m'apassiona tot, tot em fa il·lusió, i sempre dic que si pogués treballaria d'una cosa diferent cada dia, tot em fa gràcia.

 

Participació