literatura

Sara González presenta aquest dijous a Vic el seu llibre «Per raó d'Estat»

La periodista de NacióDigital es capbussa en els testimonis de l'entramat polític, policial, judicial i mediàtic que s'activa contra la dissidència

per Osona.com, Vic, Catalunya | 15 de setembre de 2021 a les 17:55 |
La periodista de NacióDigital Sara González, amb el seu nou llibre | Helena Margarit Cortadellas
Un dia, generalment de matinada, la policia va trucar a les seves portes. Els van arrencar de l’anonimat i els van vincular amb una de les acusacions més greus del Codi Penal: terrorisme. I, a partir d’aquí, un periple judicial, la presó i l’aïllament.

Vides atrapades en la difosa teranyina de mecanismes que actuen en nom d’una pretesa raó d’Estat. Una estructura de fronteres indefinides que pivota en una legislació excepcional, una cultura policial i judicial que es reivindica com a independent, interessos polítics conservadors i un altaveu mediàtic que l’apuntala.


El nou llibre de la periodista de NacióDigital Sara González es titula Per raó d'Estat (Ara Llibres),¡ i reflecteix com independentisme, moviments socials i llibertaris, esquerra rupturista, anarquisme, feminisme o immigració han estat en el punt de mira dels aparells d’un Estat amb grans dificultats per pair el que s’entén com a dissidència i que mostra un dèficit evident a l’hora de reparar els danys vitals comesos.

L'autora serà aquest dijous, 16 de setembre, a la llibreria Foster & Wallace de Vic per presentar el seu llibre. L'acte es farà a les 19 hores i també comptarà amb la presència de la periodista Mireia Garolera i Miquel Macià, director de NacióDigital.


Pròleg de David Fernàndez


Amb pròleg del també periodista David Fernàndez, el llibre és un viatge pel dolorós periple viscut per l’activista dels CDR Tamara Carrasco, el director del diari Egunkaria Martxelo Otamendi, el jove d’Altsasu Iñaki Abad, l’anarquista Juan Manuel Bustamante, el titellaire Alfonso Lázaro i el veí d’Olot d’origen algerià Smail Boudjelthia.

Els engranatges de l'Estat contra la dissidència s'activen també per desacreditar el rival polític i l'oposició. Estirant aquest segon fil, el llibre inclou els testimonis de l’exalcalde de Barcelona Xavier Trias, i del vicepresident del Govern espanyol i líder de Podem, Pablo Iglesias, tots dos considerats víctimes de l’anomenada policia patriòtica. Finalment pren la paraula l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz, probablement un dels dirigents que pot tenir més respostes per explicar com tot això pot passar a l’estat espanyol i que fa revelacions sorprenents. En el darrer capítol, juristes, politòlegs, periodistes i experts en seguretat aborden l’entramat polític, policial, mediàtic i judicial que sustenta aquests casos.

A continuació, us oferim un del capítols sobre Tamara Carrasco, l'activista dels CDR, finalment absolta el passat 6 d'octubre després d'haver estat acusada de terrorisme. 


Quan et despertes per viure un malson

«No ploris. Ets una dona forta. No has fet res dolent. No ploris. Ets una dona forta. No has fet res dolent. No ploris. Ets una dona forta. No has fet res dolent.» Quan va sentir el cop metàl·lic de la porta blindada, que es tancava davant dels seus ulls encara atònits, es va desmuntar. Però havia d’activar el mode de supervivència, ni que només fos aferrant-se a aquestes tres frases, per poder afrontar la buidor d’estar setanta-dues hores tancada en un calabós. Per batallar contra una activitat mental trepidant, fruit de l’aïllament i la incomprensió, que, si es desbordava, podria derivar en una desesperació insostenible. «El cap em va deixar de funcionar», confessa.

Què hi feia, ella, allà? Per què es trobava, de la nit al dia, a la Comandància de la Guàrdia Civil de Tres Cantos? Les imatges d’aquell 10 d’abril del 2018 li cauen a plom encara ara: Set del matí, sona el timbre del seu pis al centre de Viladecans. Dorm. De fet, l’ha traïda el despertador, perquè normalment a aquella hora ja hauria de ser camí del tren per anar a la feina. És administrativa en un centre especial de treball de Barcelona. «Potser és el meu company de pis, que s’ha deixat les claus?», pensa mentre encara es frega els ulls. Darrere la porta, però, sent un rebombori que no és gens familiar. Tan bon punt gira el pom i obre, comença el malson de la Tamara Carrasco.

Davant seu hi ha una dotzena d’agents de la Guàrdia Civil, uniformats, amb passamuntanyes i armes llargues. Abans, s’han confós i han esbotzat la porta de la veïna. Encara en pijama, es queda palplantada, estupefacta. I la incredulitat augmenta més quan li comuniquen que són allà amb una ordre d’escorcoll de l’Audiència Nacional i que se l’acusa de terrorisme, sedició i rebel·lió. «Vaig pensar que era una broma, que hi havia d’haver una càmera oculta. Vaig mantenir la calma perquè no em creia que allò em pogués estar passant», explica. Aleshores tenia trenta-quatre anys. Activista reconeguda al seu municipi, fundadora del CDR de Viladecans, vinculada als inicis de Podem a la localitat i ara simpatitzant de la cup, assisteix, astorada, a un escorcoll com els que fins aquell moment només coneixia per les novel·les policíaques que tant li agraden.

Uns quants minuts després que els agents, arriba la secretària judicial de Gavà. Carrasco s’asseu al sofà d’una sala d’estar sòbria, presidida per una taula ovalada de fusta fosca que la Guàrdia Civil converteix en l’oficina de l’operació. Li han pres el telèfon i li prohibeixen mirar per la finestra, però mentre els membres del cos es despleguen pel menjador i les habitacions, la remor del carrer arriba fins al primer pis on són. «Sentia periodistes que deien el meu nom i preguntaven als veïns si em coneixien, mentre jo encara no entenia què estava passant», explica. Una agent li prega que mantingui la calma, que no es posi nerviosa, li diu que «no passarà res». El tracte és cordial, però la petició és del tot incompatible amb el fet de tenir el pis ple de gent armada sense saber el perquè.

Llibres trets dels prestatges i deixats per terra de qualsevol manera, calaixos oberts, roba rebregada, armaris amb les portes obertes de bat a bat. «Jo no he matat ningú», els deixa anar en algun moment enmig del caos. Com més busquen quelcom que ella no pot arribar ni a imaginar, més creix l’angoixa. «Quan fan un escorcoll a casa teva, et violen la intimitat. Tothom veu les teves coses. Toquen objectes que per a tu tenen un valor sentimental enorme.» Una de les imatges que té clavades és el moment en què volen revisar la calaixera de la roba interior en presència de la secretària judicial. Demana que, almenys, sigui una dona qui ho faci. Al bany troben els productes de neteja habituals. El mateix sergent admet que no tenen res d’estrany. Tampoc no donen importància a una petita caixa d’eines, amb un martell i un tornavís, que li va regalar un veí perquè, vivint sola, tingués les eines imprescindibles per a les reparacions bàsiques.

Què s’emporta, doncs, la Guàrdia Civil? Els cartells de l’ANC i Òmnium de les mobilitzacions —que guarda ella perquè és qui viu més a prop del centre, punt de trobada de les manifestacions—, una careta amb el rostre de Jordi Cuixart, un llibre de la CGT i unes quantes xapes de la CUP. I també, per a sorpresa seva, un xiulet groc dels que es van emprar en la xiulada contra el rei. Tamara Carrasco, com altres milers d’independentistes, ha participat en protestes com la del parc de la Ciutadella el 30 de gener, per lamentar la suspensió del ple d’investidura del líder de Junts per Catalunya, Carles Puigdemont, o en els talls de carretera del 25 de març del 2018, quan van detenir l’expresident a Alemanya. De fet, el que porta els cossos policials a detenir-la és un àudio de WhatsApp en què l’activista anima a participar en els talls de carretera d’aquella Setmana Santa. «La consigna és fer bullir l’olla entre avui i demà perquè hi hagi un moviment als carrers i justificar la vaga general», deia el missatge. És per això que, a ulls de la policia, ella és una capitost dels CDR.

«No creia que en fossin capaços, però sí. Els dos agents amb passamuntanyes es van mirar, van agafar el xiulet i el van posar dins d’una bossa com a prova.» La premsa arriba a publicar que a casa seva es troben còctels Molotov, tot i que no hi ha cap atestat que ho faci constar. I també que té plànols de la caserna de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia, presumptament per cometre-hi un atemptat. Certament, durant l’escorcoll, els agents troben una captura de pantalla de Google Maps. És un mapa que ella havia imprès un dia que estava amb poca bateria al mòbil per saber el camí des del metro fins a una protesta que s’havia convocat just davant de la caserna. «No sé d’on van treure que tenia plans per atemptar ni si van pactar amb els mitjans dir-ho, però aquestes coses fan molt de mal», admet.

Entre les escenes més surrealistes de l’operatiu policial, hi ha la de la piruleta amb el logotip del PP. Com sol passar als pobles, on tothom es coneix, és amiga de dirigents de diversos partits, entre ells el regidor popular de Viladecans, que li va regalar el caramel en el context informal d’una fira al municipi. La Guàrdia Civil la troba a l’armari de la seva habitació i l’exhibeix mirant-la a ella, esperant una resposta. «Tinc amics de totes les ideologies», els diu. De fet, després de la detenció, els mitjans es fan ressò de fotografies del perfil de Facebook de la Tamara, en què apareix amb la portaveu de Ciutadans del municipi, amb qui tenia una amistat que es va trencar més tard arran del seu cas. En aquesta col·lecció d’escenes, s’hi suma que els agents comencen a debatre sobre la trama d’una novel·la policíaca de Lorenzo Silva que troben a la tauleta de nit. «Tinc la impressió que tots els agents eren conscients que tot plegat era un muntatge. Es miraven com dient-se: “Què estem fent?”.»

És llavors, quan li diuen que agafi una muda perquè passarà «temps fora» —així, tan abstracte com indefinit—, que comença a prendre consciència que la situació no s’acaba allà. Que anirà a més. Demana canviar-se les sabatilles i, mentre se les corda, un dels agents se li acosta per dir-li que ell és de Sant Andreu de la Barca i que pot parlar-hi en català. Agraeix l’oferiment, però ho troba fora de lloc en una circumstància en què, sobretot, té por.

Demana no sortir emmanillada. «Era un darrer intent de dignitat, perquè jo no havia fet res.» El sergent li ho concedeix a condició que no faci «cap espectacle» a fora. També li recomanen que agafi una jaqueta per tapar-se la cara. «Els vaig dir que no.» Llavors li pregunten si és que pensa fer algun crit del tipus «Visca Catalunya lliure!». Tampoc. «Buscaven una posada en escena, reproduir l’estètica que tantes vegades hem vist a Euskal Herria», sosté. Amb la cara descoberta i sense manilles, tot i que escortada estretament, surt al carrer aquesta presumpta terrorista perillosa membre dels CDR.
 


 

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació