Avançament editorial

Cap a la independència amb organització, intel·ligència i més gent

L'Editorial Saldonar publica un llibre de reflexions dels exlíders d'ERC Joan Puigcercós, Josep Huguet i Francesc Codina sobre la situació política catalana i el futur del procés

per Àlvar Llobet , 5 de març de 2021 a les 18:55 |
Puigcercós, Huguet, Codina i Llobet | Adrià Costa
L’independentisme necessita crear més contrapoders per avançar cap a la independència, i per aquesta raó cal que el moviment sigui més organitzat, amb més gent i amb els aprenentatges dels errors del passat. Aquest és l’eix rector del llibre que han elaborat els exlíders republicans Joan Puigcercós, Francesc Codina i Josep Huguet que acaba de sortir del forn de la mà de l’editorial Saldonar.

A “Picar pedra. 50 reflexions republicanes sense jugades mestres”, es posa en solfa una anàlisi de la situació política que viu Catalunya, la correlació de forces dels partits després de les eleccions el 14-F i diverses propostes per fer un trànsit cap a la República catalana que ha de passar, expliquen, per una tasca de "picar pedra" per ampliar els suports i fugint de l’èpica dels grans eslògans i els discursos abrandats. "L'independentisme ha de tirar endavant, però no ha d'enganyar la gent", apunten els ponents, que han anat desgranant durant tot el 2020 les seves reflexions serenes i allunyades de la immediatesa del dia a dia parlamentari en diverses trobades entre els paratges moianesos de Santa Maria d'Oló.


Puigcercós, Codina i Huguet aprofiten, diuen, tot el seu bagatge polític per, també, desmuntar mites i tombar mentides del passat i incardinar reflexions sobre els hiperlideratges als partits polítics, el diàleg amb Espanya i l’estratègia de lluita no-violenta. En aquesta línia, apunten canvis a l’hora de presentar-se a Europa, un continent poc amic dels independentismes i que arrufa el nas quan s'esmenta la paraula "nacionalisme". 

Després de la ressaca de la tardor del 2017, aquests veterans republicans proposen línies d’acció per incidir en l’àmbit institucional i civil i per fer compatible la gestió del "mentrestant" amb l’impuls de noves formes de desobediència alhora que alerten de la magnitud del rival espanyol que l'independentisme té al davant. El lector trobarà també en aquestes pàgines, editades i prologades per Àlvar Llobet, diversos capítols que serveixen per sospesar la potència d'aquest adversari, que no es configura només en un govern estatal ni en un sistema de partits monàrquics i espanyolistes, sinó sobretot en una gran estructura de poder que arrela en la dictadura i que té a l’abast totes les palanques de control i repressió al servei d’un poderós conglomerat d’interessos econòmics. 


7.L'independentisme no ve de la dreta

La sentència de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional del 2010 va ser un punt d’inflexió per a l’independentisme. La retallada aplicada després d’una dura campanya del PP contra el text va ensorrar les esperances d’entesa i va marcar la consciència ciutadana fins al punt de dir prou: “Fins aquí hem arribat”. Aquesta convicció es reblava, a més, amb les polítiques centralistes de Madrid que atiaven els arguments a favor de la separació, i també amb el gir polític que van fer partits com CiU, proclius a l’estratègia de pacte amb l’Estat durant dècades, però finalment forçats a reorientar-se cap a l’independentisme per l’evolució del gros de la seva pròpia base social i electoral.

L’independentisme es va convertir en un projecte massiu i transversal que va aglutinar persones de diferents postures ideològiques, des de la dreta a l’esquerra més radical i que va fer possible la convivència entre l’independentista “de tota la vida” amb aquell de nou encuny que abans havia defensat altres formes polítiques de relació entre Catalunya i Espanya. Aquest vincle s’establia en relació a l’horitzó de l’estat propi, però no necessàriament en l’eix ideològic esquerra-dreta. Podien un ciutadà de dreta i un d’esquerra coincidir en una manifestació independentista? Sí, va passar, passa i passarà. De fet, la pluralitat social i ideològica és una característica compartida per tots els moviments massius d’emancipació nacional.

Aquesta realitat, però, ha estat sovint interessadament desfigurada per un relat muntat a partir de la idea que la dreta catalana i aquells que han tingut el control social del país han estat els impulsors i conductors gairebé exclusius del procés, talment com si aquest moviment hagués sorgit dels despatxos institucionals i dels partits, i no pas de la reivindicació del carrer. Hi ha una dreta independentista que en els darrers anys ha anat guanyant força en aquest procés, però en tant que minoritària no se li pot penjar la condició de guia del moviment ni, encara menys, encaixar-la en una falsa línia històrica que enlaira la dreta nacionalista com la mare gairebé única de l’independentisme. Que no ho sigui, tampoc vol dir que totes les iniciatives polítiques i socials sorgides en aquest camp estiguessin circumscrites al perímetre de l’esquerra, però la història mostra exemples suficients per bandejar la tesi que apunta la dreta com la matriu del corrent independentista...



33. Els perills i les necessitats del diàleg amb Espanya


D’entrada, un aclariment: l’acord entre PSOE i ERC per impulsar la taula de diàleg sobre el conflicte polític de Catalunya amb l’estat espanyol no és un pacte de legislatura. L’abstenció d’Esquerra Republicana, que va facilitar la investidura de Pedro Sánchez, es va fer efectiva a canvi d’uns compromisos concrets. No és, doncs, cap xec en blanc, ja que el possible suport futur republicà als Pressupostos de l’Estat i a les diverses mesures que pugui anar prenent el govern PSOE-UP dependrà de manera general del compliment dels compromisos de l’acord investidura, a més a més de la negociació concreta dels detalls de cada mesura o pressupost. A Espanya hi ha un escenari polític renovat que obliga l’independentisme a moure’s i a prendre riscos per intentar posar fi a la repressió i portar el conflicte a la via política, en darrera instància, i a consolidar o avançar trinxeres en la guerra de posicions actual. I aquesta situació interpel·la els polítics catalans a no cometre l’error estratègic d’instal·lar-se en una postura merament testimonial. Seria una irresponsabilitat menystenir les oportunitats d’entesa amb actituds retòriques i simbòliques de bloqueig o boicot, encara més quan des de l’independentisme es pretén demostrar que l’esquerra nacional és més útil que l’esquerra d’obediència espanyola a l’hora de gestionar les crisis i les dificultats que comporten i, tal vegada, de posar-hi remei a partir del diàleg.
 
Dit d’una altra manera, l’ampli suport que ha rebut el moviment a les urnes l’obliga a exercir la responsabilitat i a explorar totes les possibles vies d’empoderament de Catalunya i de solució del conflicte, i la taula de diàleg amb el govern socialista i d’Unides Podem és una d’important, per molt que hi hagi el risc de fracàs. L’immobilisme o les apostes grandiloqüents de confrontacions imminents i definitives amb l’Estat que no tenen una plasmació real i que només apareixen en alguns discursos, sobretot en moments de campanya o precampanya electoral, no són alternatives que aproximin a cap solució ni tampoc ajuden a augmentar el suport popular a la independència. De fet, sovint no passen de ser mera retòrica, que té com a únic objectiu desgastar Esquerra Republicana.

Més d’hora que tard, aquesta estratègia s’acabarà regirant contra els que la practiquen: recordem que Junts per Catalunya, després de fer una campanya a les eleccions estatals en què propugnava el no a tot, s’ha acabat partint al Congrés en dues fraccions, l’encapçalada per la diputada Laura Borràs i la del PDeCAT. Aquests darrers, invocant el realisme i la necessitat de fer política, també han acabat negociant els Pressupostos amb el govern PSOE-UP, i fins i tot han tramitat de sotamà demandes que els arribaven des d’alguns caps de departament de la Generalitat, com el conseller Ramon Tremosa, teòricament alineats amb el «no a tot» dels presidents Puigdemont i Torra i la diputada Borràs. Cal reconèixer, per tant, que si bé a Madrid es té la capacitat de fer trontollar un govern en minoria, això no s’ha de confondre amb la facultat de soscavar els fonaments d’un règim, que, quan se sent en perill, obté al Congrés dels Diputats i al Senat majories amplíssimes de concentració nacional, que van des de Vox fins al PSOE, en defensa de la monarquia i els pilars de l’Estat...


49. L’estratègia no-violenta no està ben apresa

Plantejar el camí cap a República catalana a partir de vies que s’exclouen entre elles és un greu error conceptual. El diàleg i la negociació, l’opció de forçar un referèndum i la via unilateral no poden abordar-se com opcions estanques i independents, sinó com una tríada, com la unitat del triangle. L’opció de lluita no-violenta que tothom ha verbalitzat que adopta davant d'un Estat demofòbic obliga a utilitzar alhora totes tres vies.

Creure que al segle XXI, en un context econòmic interrelacionat, amb servituds polítiques amb institucions supraestatals i amb un enemic estatal embogit, la unilateralitat continuada pot portar a imposar la pròpia posició és somiar truites, de la mateixa manera que ho és també pensar que amb la única bandera del diàleg es resoldrà el conflicte. Espanya no s’avindrà a reconèixer cap reivindicació de la part catalana si només es juga la basa del diàleg, que és necessari però no suficient. Aquesta dicotomia entre diàleg o unilateralitat només serà superada fent entrar en joc la tercera opció que seria la síntesi de la tesi i l'antítesi anteriors: la confrontació per a forçar el diàleg i la solució.

En aquest sentit, Catalunya ha de vertebrar una cadena d’unilateralitats que s’estructurin en l’estratègia no violenta concretada en accions de no cooperació, desobediència civil, construcció d'alternatives, de propaganda i de batalles jurídiques. En definitiva, palanques que han de servir per superar en força, o igualar com a mínim, la força del bàndol monàrquic i espanyolista.  Cal entendre que aquest tipus de confrontació ha de ser intel·ligent i per tant consensuada i intel·ligible, i en cap cas no pot consistir en una sèrie d’accions desconnectades, kamikazes o que derrapin fora dels marges de la no-violència
La gent té la força del canvi, però abans d’impulsar aquestes accions caldrà prendre’n consciència per avançar en aquest camí. Ho diu el filòsof i politòleg americà Gene Sharp, quan posa l’accent en la capacitat de canvi que té la no-obediència: “Si la gent es nega a cooperar amb un règim – si els funcionaris públics deixen de dur a terme les funcions de l’estat, si els comerciants suspenen l’activitat econòmica, si els soldats deixen d’obeir ordres-, fins i tot un dictador consolidat en quedarà perjudicat. I si la desobediència popular és prou estesa i prolongada, no hi ha cap règim que pugui sobreviure”.

El plantejament d’aquesta estratègia ha d’acabar forçant un salt qualitatiu el resultat del qual sigui una solució dialogada fruit de la confrontació política, jurídica, comunicativa, econòmica, cultural i social; però per fer-ho és imprescindible relegar mirades partidistes o pronunciaments curtterministes com els que ha demostrat darrerament l’ANC. L’entitat ha tingut iniciatives lloables, com la del consum estratègic  (que després de ser denunciada no ha volgut mantenir, tot i la seva defensa de la desobediència), però la seva voluntat d’interferir en la política partidista, a favor de determinades opcions i en contra d’altres, li ha restat credibilitat com a actor transversal del procés...





Editorial: Edicions Saldonar
Publicació: 03/2021
Format: Llibres paper
Idioma: Català
Nombre de pàgines: 224

 

Osona.com estrena butlletí setmanal
Vols rebre els apunts imprescindibles de la setmana a Osona?

Subscriu-te aquí gratuïtament

 

Participació