10
de novembre
del
2020
La transició energètica és el procés que ha de permetre a la Unió Europea assolir l'any 2050 l'objectiu de la neutralitat climàtica. O el que és el mateix, que el balanç net d'emissions d'efecte hivernacle sigui zero per tal d'aconseguir frenar l'impacte del canvi climàtic. En plena pandèmia, aconseguir aquest ambiciós objectiu sembla més complicat que mai però hi ha un municipi osonenc, Sant Pere de Torelló, que ho vol fer sense esperar a arribar a la meitat del segle XXI.
“Aconseguir la neutralitat d'emissions serà complicat a les grans conurbacions urbanes però en municipis com el nostre, de 2.500 habitants, ho hauria de poder fer cap al 2030”. Així s'expressa Ermen Llobet, enginyer amb una llarga trajectòria en empreses vinculades a la sostenibilitat i que és regidor de Transició Energètica i Medi Ambient de l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló.
Llobet és l'impulsor d'un ambiciós pla que, molt probablement, convertirà aquest poble de la Vall del Ges en un referent en l'àmbit català i que vol actuar en els tres grans àmbits del consum energètic: calor, electricitat i mobilitat. De moment, la punta de llança del projecte ha estat la conversió de l'antiga central tèrmica en una planta de biomassa 100% forestal amb una xarxa que alimenta la calefacció i l'aigua calenta sanitària del 75% d'habitatges i indústries del municipi.
El gener del 2019 es va instal·lar una nova caldera a l'antiga central tèrmica, ubicada des del 1994 al polígon de Sant Pere de Torelló. Una de les grans novetats va ser restringir el combustible a biomassa 100% forestal. Concretament, consumeix anualment unes 5.500 tones d'estella forestal. El concurs per assegurar el subministrament se'l va adjudicar l'empresa Boscat vinculada a l'Associació de Propietaris Forestals de Catalunya, fet que garanteix que la fusta arriba de boscos el més propers possibles.
“Bona part de la fusta, quasi sempre de pi, prové del Lluçanès”, explica Jesús Teixidor, enginyer industrial de l'empresa Suno, responsable del projecte de la central de biomassa. “Instal·lacions com les de Sant Pere de Torelló són les que tenen un impacte positiu en la gestió forestal més que no pas una petita caldera per escalfar un sol equipament públic. Així sí que es redueix el risc d'incendis forestals”, afegeix.
L'altra gran novetat de la nova caldera, que ha suposat una inversió de quasi un milió d'euros i que tindrà una vida útil de 25 anys, és un doble sistema de filtratge. “Les emissions de la planta estan molt per sota dels límits legals i en proporció són molt menors que una llar de foc”, destaca Teixidor. “Puntualment només es veu fum blanc que és vapor d'aigua”, afegeix Llobet.
Ara bé, l'actual situació de la central de Sant Pere de Torelló contrasta amb una història complicada i amb moltes polèmiques. El municipi tenia una setantena de torneries que fabricaven baldufes, jocs d'escacs, complements per a mobles... que generaven uns residus de difícil gestió. És en aquest context que sorgeix el projecte per instal·lar dues petites calderes a tocar del pavelló. Van entrar en servei el 1986 i dotaven d'energia calorífica aquest equipament esportiu, així com el casal d'avis, la llar d'infants i 10 habitatges. Aquella primera central i la seva petita xarxa de distribució es va anar ampliant fins arribar a escalfar 100 domicilis l'any 1992.
L'objectiu de l'anterior consistori de continuar ampliant el projecte va suposar el trasllat a l'actual emplaçament del polígon. Es va passar d'una instal·lació exclusivament tèrmica a una de cogeneració: una potència elèctrica d'1,7 MW i energia tèrmica per a la xarxa de calor. El projecte va ser fallit: ràpidament es va deixar de produir electricitat, els socis privats i públics van deixar l'Ajuntament sol i l'intent d'ampliar a marxes forçades la xarxa de calor per abastir bona part del nucli urbà es va fer amb materials força deficients que acabarien provocant gran quantitat de pèrdues d'aigua i energia.
La situació era insostenible amb dèficits anuals que arribaven als 130.000 euros. Amb el canvi de govern municipal, l'any 1999, es va intentar posar les bases per solucionar la situació. En aquest sentit s'optà per buscar concessionaris privats que fessin viable la cogeneració i renovessin les instal·lacions –es va substituir la caldera per una de 6 MW que va funcionar fins al 2018-. Tanmateix, cap dels projectes va aconseguir tirar endavant, entre altres, per l'oposició veïnal i ecologista fins que la retirada de les primes a les energies renovables va fer decaure'l definitivament el 2015.
I és que en tot el procés un dels elements crítics ha estat el combustible. Inicialment, utilitzar els residus de la torneria suposava tancar un cercle en l'àmbit local. Tanmateix, la demanda per part de les granges de porcs de serradures com a jaç net per als animals i el lent declivi d'aquesta indústria per l'ús dels plàstics van deixar la central en una situació complicada. “S'hi cremava de tot i pagant el que calgués”, explica Martí Crous, responsable de la planta els anys 90. Les empreses privades que volien revitalitzar la central amb el canvi de segle, per la seva banda, proposaven un “menú” de combustibles format per un 70% de biomassa forestal i un 30% d'altres residus. Això va fer que, especialment des de Sant Vicenç de Torelló, es percebés la central com una incineradora encoberta i s'acabés descartant.
L'oposició veïnal i ecologista, la manca de rendibilitat de la cogeneració i l'impuls de la biomassa forestal al nostre país són alguns dels factors que expliquen que quasi 35 anys de la primera caldera, Sant Pere de Torelló alimenti uns 630 habitatges i 30 empreses amb un sistema de calefacció centralitzada neutre climàticament i que contribueix a la gestió forestal sostenible. “La tèrmica ha passat de ser un passiu a un actiu per a la transició energètica del municipi”, resumeix el regidor Ermen Llobet.
La conversió de la central és un dels projectes estrella del pla de transició energètica de Sant Pere de Torelló. Un altre, de menys vistós però tant o més important, és la renovació de la xarxa de distribució de calor, que a causa dels materials utilitzats inicialment patia un percentatge de pèrdues molt elevat. En aquest sentit, ja s'ha aconseguit substituir el 50% dels quasi 18 quilòmetres de canonades i s'espera completar la resta en un termini de dos anys.
“Va ser un projecte massa pioner per l'època i això va comportar problemes. Ni la tecnologia era suficientment madura ni, sobretot, hi havia prou coneixement al nostre país”, explica l'enginyer Jesús Teixidor. No en va, és un cas absolutament únic a Catalunya on una xarxa pugui subministrar calor i aigua calenta sanitària a la pràctica totalitat del nucli urbà –en els dos propers anys també s'espera estendre als sectors residencials i industrials on encara no arriba-. Es tracta de projectes molt comuns al centre i nord d'Europa però que al nostre país són excepcionals: un barri de Molins de Rei –de la mateixa època que la xarxa de Sant Pere- així com la famosa District Clima construïda ja al present segle a la zona del 22@ de Barcelona.
Una de les zones on no arriba la xarxa és el barri de la Riera, format per una setantena d'habitatges unifamiliars i separat de la resta del nucli urbà pel riu Ges. En aquest cas es projecta una petita xarxa independent alimentada amb dues calderes de biomassa i una instal·lació fotovoltaica complementària.
Un altre dels projectes estrella del pla de transició energètica és el denominat Sant Pere Eco Industrial. Una de les accions, que es va presentar recentment, passa per instal·lar plaques fotovoltaiques les cobertes del polígon industrial. Es treballa en un pla on les empreses no hagin d'avançar recursos sinó que ho faci un inversor. “Durant 10-12 anys les indústries cedeixen les seves cobertes, es comprometen a pagar l'energia a un preu menor del de mercat i, posteriorment, la instal·lació passa a ser seva”, explica Llobet. “És imperatiu omplir els polígons industrials del país de plaques fotovoltaiques per generar electricitat neta”, afegeix Teixidor.
Molt sovint s'impulsen petits projectes d'energies renovables i se'ls presenta com un avanç en la transició energètica. Ermen Llobet es mostra crític sobre l'impacte real d'algunes d'aquestes actuacions que pràcticament no alteren el balanç d'emissions d'un municipi.
És en aquest sentit, des de l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló, s'han fixat tres criteris per tal d'incloure actuacions al pla de transició energètica. El primer és reduir al mínim la inversió pública per fer-los possibles. Això sí, cal tenir en compte que en casos com la renovació de l'obsoleta xarxa de calor és impossible fer-ho sense aquest tipus de recursos.
El segon criteri és intentar que la inversió no corri a càrrec del beneficiari sinó d'un tercer. És el model amb el qual volen instal·lar fins a 2 MW d'energia fotovoltaica a les cobertes de les indústries. “En un moment tan complicat com l'actual, té poc sentit destinar els recursos propis a projectes que no vagin vinculats a la mateixa activitat productiva”, assenyala el regidor de Transició Energètica.
El tercer criteri és precisament la importància de quantificar i calendaritzar la reducció d'emissions de diòxid de carboni. “Allò rellevant no és dir que tenim una xarxa de distribució de calor sinó que més d'un 70% del consum energètic del municipi en l'àmbit de la calefacció no emet gasos d'efecte hivernacle”, afegeix Jesús Teixidor.
Un dels efectes secundaris de l'aposta per l'energia neta és la possibilitat de cobrar drets d'emissions. Concretament, el municipi espera rebre uns 30.000 euros anuals pel fet de generar energia sense emetre diòxid de cabroni. Es tracta d'una compensació que abonarà alguna empresa o administració que emet més del permès, segons els convenis de canvi climàtic.
“Aconseguir la neutralitat d'emissions serà complicat a les grans conurbacions urbanes però en municipis com el nostre, de 2.500 habitants, ho hauria de poder fer cap al 2030”. Així s'expressa Ermen Llobet, enginyer amb una llarga trajectòria en empreses vinculades a la sostenibilitat i que és regidor de Transició Energètica i Medi Ambient de l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló.
Llobet és l'impulsor d'un ambiciós pla que, molt probablement, convertirà aquest poble de la Vall del Ges en un referent en l'àmbit català i que vol actuar en els tres grans àmbits del consum energètic: calor, electricitat i mobilitat. De moment, la punta de llança del projecte ha estat la conversió de l'antiga central tèrmica en una planta de biomassa 100% forestal amb una xarxa que alimenta la calefacció i l'aigua calenta sanitària del 75% d'habitatges i indústries del municipi.
5.500 tones d'estella forestal anuals
El gener del 2019 es va instal·lar una nova caldera a l'antiga central tèrmica, ubicada des del 1994 al polígon de Sant Pere de Torelló. Una de les grans novetats va ser restringir el combustible a biomassa 100% forestal. Concretament, consumeix anualment unes 5.500 tones d'estella forestal. El concurs per assegurar el subministrament se'l va adjudicar l'empresa Boscat vinculada a l'Associació de Propietaris Forestals de Catalunya, fet que garanteix que la fusta arriba de boscos el més propers possibles.
“Bona part de la fusta, quasi sempre de pi, prové del Lluçanès”, explica Jesús Teixidor, enginyer industrial de l'empresa Suno, responsable del projecte de la central de biomassa. “Instal·lacions com les de Sant Pere de Torelló són les que tenen un impacte positiu en la gestió forestal més que no pas una petita caldera per escalfar un sol equipament públic. Així sí que es redueix el risc d'incendis forestals”, afegeix.
La central consumeix anualment unes 5.500 tones de biomassa forestal. Foto: Adrià Costa
L'altra gran novetat de la nova caldera, que ha suposat una inversió de quasi un milió d'euros i que tindrà una vida útil de 25 anys, és un doble sistema de filtratge. “Les emissions de la planta estan molt per sota dels límits legals i en proporció són molt menors que una llar de foc”, destaca Teixidor. “Puntualment només es veu fum blanc que és vapor d'aigua”, afegeix Llobet.
La central tèrmica: de passiu a actiu
Ara bé, l'actual situació de la central de Sant Pere de Torelló contrasta amb una història complicada i amb moltes polèmiques. El municipi tenia una setantena de torneries que fabricaven baldufes, jocs d'escacs, complements per a mobles... que generaven uns residus de difícil gestió. És en aquest context que sorgeix el projecte per instal·lar dues petites calderes a tocar del pavelló. Van entrar en servei el 1986 i dotaven d'energia calorífica aquest equipament esportiu, així com el casal d'avis, la llar d'infants i 10 habitatges. Aquella primera central i la seva petita xarxa de distribució es va anar ampliant fins arribar a escalfar 100 domicilis l'any 1992.
L'objectiu de l'anterior consistori de continuar ampliant el projecte va suposar el trasllat a l'actual emplaçament del polígon. Es va passar d'una instal·lació exclusivament tèrmica a una de cogeneració: una potència elèctrica d'1,7 MW i energia tèrmica per a la xarxa de calor. El projecte va ser fallit: ràpidament es va deixar de produir electricitat, els socis privats i públics van deixar l'Ajuntament sol i l'intent d'ampliar a marxes forçades la xarxa de calor per abastir bona part del nucli urbà es va fer amb materials força deficients que acabarien provocant gran quantitat de pèrdues d'aigua i energia.
Jesús Teixidor i Ermen Llobet a la planta de biomassa. Foto: Adrià Costa
La situació era insostenible amb dèficits anuals que arribaven als 130.000 euros. Amb el canvi de govern municipal, l'any 1999, es va intentar posar les bases per solucionar la situació. En aquest sentit s'optà per buscar concessionaris privats que fessin viable la cogeneració i renovessin les instal·lacions –es va substituir la caldera per una de 6 MW que va funcionar fins al 2018-. Tanmateix, cap dels projectes va aconseguir tirar endavant, entre altres, per l'oposició veïnal i ecologista fins que la retirada de les primes a les energies renovables va fer decaure'l definitivament el 2015.
I és que en tot el procés un dels elements crítics ha estat el combustible. Inicialment, utilitzar els residus de la torneria suposava tancar un cercle en l'àmbit local. Tanmateix, la demanda per part de les granges de porcs de serradures com a jaç net per als animals i el lent declivi d'aquesta indústria per l'ús dels plàstics van deixar la central en una situació complicada. “S'hi cremava de tot i pagant el que calgués”, explica Martí Crous, responsable de la planta els anys 90. Les empreses privades que volien revitalitzar la central amb el canvi de segle, per la seva banda, proposaven un “menú” de combustibles format per un 70% de biomassa forestal i un 30% d'altres residus. Això va fer que, especialment des de Sant Vicenç de Torelló, es percebés la central com una incineradora encoberta i s'acabés descartant.
L'oposició veïnal i ecologista, la manca de rendibilitat de la cogeneració i l'impuls de la biomassa forestal al nostre país són alguns dels factors que expliquen que quasi 35 anys de la primera caldera, Sant Pere de Torelló alimenti uns 630 habitatges i 30 empreses amb un sistema de calefacció centralitzada neutre climàticament i que contribueix a la gestió forestal sostenible. “La tèrmica ha passat de ser un passiu a un actiu per a la transició energètica del municipi”, resumeix el regidor Ermen Llobet.
Omplir les cobertes del polígon de plaques fotovoltaiques
La conversió de la central és un dels projectes estrella del pla de transició energètica de Sant Pere de Torelló. Un altre, de menys vistós però tant o més important, és la renovació de la xarxa de distribució de calor, que a causa dels materials utilitzats inicialment patia un percentatge de pèrdues molt elevat. En aquest sentit, ja s'ha aconseguit substituir el 50% dels quasi 18 quilòmetres de canonades i s'espera completar la resta en un termini de dos anys.
“Va ser un projecte massa pioner per l'època i això va comportar problemes. Ni la tecnologia era suficientment madura ni, sobretot, hi havia prou coneixement al nostre país”, explica l'enginyer Jesús Teixidor. No en va, és un cas absolutament únic a Catalunya on una xarxa pugui subministrar calor i aigua calenta sanitària a la pràctica totalitat del nucli urbà –en els dos propers anys també s'espera estendre als sectors residencials i industrials on encara no arriba-. Es tracta de projectes molt comuns al centre i nord d'Europa però que al nostre país són excepcionals: un barri de Molins de Rei –de la mateixa època que la xarxa de Sant Pere- així com la famosa District Clima construïda ja al present segle a la zona del 22@ de Barcelona.
La central crema actualment biomassa 100% forestal. Foto: Adrià Costa
Una de les zones on no arriba la xarxa és el barri de la Riera, format per una setantena d'habitatges unifamiliars i separat de la resta del nucli urbà pel riu Ges. En aquest cas es projecta una petita xarxa independent alimentada amb dues calderes de biomassa i una instal·lació fotovoltaica complementària.
Un altre dels projectes estrella del pla de transició energètica és el denominat Sant Pere Eco Industrial. Una de les accions, que es va presentar recentment, passa per instal·lar plaques fotovoltaiques les cobertes del polígon industrial. Es treballa en un pla on les empreses no hagin d'avançar recursos sinó que ho faci un inversor. “Durant 10-12 anys les indústries cedeixen les seves cobertes, es comprometen a pagar l'energia a un preu menor del de mercat i, posteriorment, la instal·lació passa a ser seva”, explica Llobet. “És imperatiu omplir els polígons industrials del país de plaques fotovoltaiques per generar electricitat neta”, afegeix Teixidor.
Projectes que permetin quantificar la reducció d'emissions
Molt sovint s'impulsen petits projectes d'energies renovables i se'ls presenta com un avanç en la transició energètica. Ermen Llobet es mostra crític sobre l'impacte real d'algunes d'aquestes actuacions que pràcticament no alteren el balanç d'emissions d'un municipi.
És en aquest sentit, des de l'Ajuntament de Sant Pere de Torelló, s'han fixat tres criteris per tal d'incloure actuacions al pla de transició energètica. El primer és reduir al mínim la inversió pública per fer-los possibles. Això sí, cal tenir en compte que en casos com la renovació de l'obsoleta xarxa de calor és impossible fer-ho sense aquest tipus de recursos.
El segon criteri és intentar que la inversió no corri a càrrec del beneficiari sinó d'un tercer. És el model amb el qual volen instal·lar fins a 2 MW d'energia fotovoltaica a les cobertes de les indústries. “En un moment tan complicat com l'actual, té poc sentit destinar els recursos propis a projectes que no vagin vinculats a la mateixa activitat productiva”, assenyala el regidor de Transició Energètica.
El tercer criteri és precisament la importància de quantificar i calendaritzar la reducció d'emissions de diòxid de carboni. “Allò rellevant no és dir que tenim una xarxa de distribució de calor sinó que més d'un 70% del consum energètic del municipi en l'àmbit de la calefacció no emet gasos d'efecte hivernacle”, afegeix Jesús Teixidor.
Un dels efectes secundaris de l'aposta per l'energia neta és la possibilitat de cobrar drets d'emissions. Concretament, el municipi espera rebre uns 30.000 euros anuals pel fet de generar energia sense emetre diòxid de cabroni. Es tracta d'una compensació que abonarà alguna empresa o administració que emet més del permès, segons els convenis de canvi climàtic.