Reportatge

Carme Rosés, defensora del patrimoni i professora de llengües i història durant trenta anys

Provinent d’una nissaga de mestres, metges, músics i comerciants de Vic, al 1964 es va llicenciar en filologia romànica i va donar classes en centres públics i privats.

per Toni Coromina , 13 de novembre de 2020 a les 15:55 |
Carme Rosés | Adrià Costa
Filla de la popular família vigatana “Can Rosés de la Fruita”, uns negociants al major que tenien el magatzem a la plaça de Sant Felip i una parada al mercat de Plaça, Carme Rosés i Pou va néixer l’agost del 1942, tres anys després d’acabada la Guerra Civil. Va cursar la primària i el batxillerat al Pare Coll, i el Preuniversitari a l’Escorial. A finals dels 50 es va matricular a la Universitat Central de Barcelona, on es va llicenciar a Filologia el 1964, i se’n va anar un any a treballar d’au-pair a Oxford (Anglaterra).

Apassionada per la música que va mamar de petita a l’Orfeó Vigatà, també va fer estudis de piano. Durant la seva trajectòria vital  ha format part de tres corals: la del Col·legi Major Universitari Nostra Senyora de Montserrat,; la Queen's College Chapel d’Oxford i la Coral Canigó de Vic. Essent ja jubilada, del 1999 al 2005 va organitzar a la seva casa Els Avets, de Tavèrnoles, unes vetllades musicals per als amics.


Durant la seva trajectòria com a  professora va donar classes als col·legis de l’Escorial i les Beates, l’Institut Jaume Callís i l’Acadèmia Maurici Izern
L’any 1995, coincidint amb la “modernització” de l’antic Museu Episcopal va iniciar una titànica lluita de set anys per impedir-ne l’enderrocament.


------------------------------------------------
                          
El fotoperiodista Adrià Costa i qui signa aquest reportatge havíem concertat amb Carme Rosés una trobada a les 10 del matí al seu cèntric pis de Vic, prop de la Plaça,  per enregistrar una conversa i fer una sessió de fotos. Quan entrem, ens trobem amb una ampli habitatge, amb molta llum, decorat amb mobiliari clàssic. Ella està tocant al piano un fragment de l’obra Àlbum d’Anna Magdalena Bach (Notenbüchlein für Anna Magdalena Bach), un recull en dos quaderns de notes manuscrites que el compositor del barroc alemany Johann Sebastian Bach va regalar a la seva segona esposa. I és que la música clàssica, en tots els seus àmbits, ocupa, com es veurà més endavant, un espai molt important en la vida de Carme Rosés.

Nascuda el 23 agost del 1942, “a les sis del matí, en una casa de la plaça de Sant Felip de Vic, a pocs metres de l’Ajuntament, quan clarejava i la calor canicular començava a fer-se notar. La meva mare va estar assistida en el part per una llevadora, donya Enriqueta”.

Al cap de pocs dies la van batejar i li van posar els noms de Carme, Ramona (per l’avi patern) i Sebastiana (per l’avi matern): "Abans que jo nasqués, la  mare havia tingut una bessonada, dues nenes batejades a correcuita amb els noms de Carme i Ramona; malauradament, però, només van viure set dies. Per això, a mi em van tornar a posar Carme. I al cap de tres anys va néixer la meva germana Dolors, que amb el temps, exerciria de mestra, com jo mateixa”.

Una família de metges, músics, comerciants i mestres

Mentre parlem, contempla amb orgull un acurat arbre genealògic familiar que fa anys va ampliant i completant, mentre  explica que el seu besavi patern, Francesc Rosés i Torrents, metge de l’Esquirol, "va ser un cirurgià que segons vaig descobrir a l’Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona, havia fet una tesi sobre les hèrnies. El padrí del besavi havia estat l’organista de la catedral de Barcelona. I és que la meva família, a més de comerciants, hi ha hagut molts músics, mestres i metges. Ara mateix tinc un renebot, Ferran Rosés, que és un reputat cardiòleg pediàtric a la Vall d’Hebron, però que també treballa intermitentment a Londres. I també tinc una reneboda que està estudiant medicina a Barcelona”.

El seu avi matern, el vigatà Sebastià Pou i Salabert, “va néixer en una casa al Prat de la Riera. Havia estudiat per capellà, però s’ho va deixar. Es va dedicar a la pagesia i es va casar amb Carme Aliguer i Coma, masovera de Can Mundons, una propietat que la família Bru de Sala de Folgueroles tenia a Vic. Els meus avis materns van tenir vuit fills i la meva mare va ser la quarta. Quan jo era petita, els havia anat a veure a la casa de pagès i recordo que tenien moltes vaques de llet i un matxo, conreaven camps i cada any mataven el porc, una festa que congregava tota la família.”.
 

Esquerra, el pare; al mig, la mare. 1939; a la dreta, la Carme, 1947. Foto: Arxiu Rosés


Parlant dels avis paterns, la Carme explica que Ramon Rosés Castells (1886-1939), conegut com ‘l’avi de Can Rosés de la fruita’, va ser el més petit dels set fills de Francesc Rosés Torrents: "Quan va morir el seu pare -el metge de l’Esquirol- ell era tot just un adolescent, i la seva mare, veient que el noi tenia inclinació pels treballs de fusteria, el va fer entrar en un taller d'ebenisteria a Barcelona, disciplina en la qual va excel·lir molt aviat. En algun document consta que va fer les portes de l'església de Betlem, a la Rambla. Un cop assolit el grau d'oficial, va tornar a Vic i va treballar en un taller al carrer de Sant Hipòlit, davant mateix de la casa nadiua de Sant Miquel dels Sants, el patró de la ciutat. Va ser aleshores que va conèixer la seva futura esposa, Francisca Vergüe i Sala (el seu pare era de Barbastro). Quan es van casar, ella i l’avi van haver de fer càrrec del negoci de fruites al major del seus oncles (Joan Vila i Carme Sala) que s'havien afillat la Francisca. A partir de 1909 el negoci ja va passar a dir-se Fruites Rosés.”

L'avi Ramon Rosés de seguida va introduir canvis i millores en el negoci de la fruita, als baixos de la casa de la plaça de Sant Felip, on va fer construir dues càmeres per madurar els plàtans: "De fet, va ser el primer magatzem de Vic que tenia cambres per fer madurar els plàtans i la gent d’aquell temps deia que a ‘Can Rosés entren la fruita verda i surt groga’.  En el període de la guerra, aquelles cambres van servir de refugi pel veïnat. En temps normals, els dies de mercat, les verdures i fruites es posaven a la venda al major, a la primera parada de la part nord de la Plaça. El producte a comissió que comercialitzaven venia principalment del Maresme o del Baix Llobregat, i a més de la verdura també portaven fruita de temporada. Les pomes, les peres i els préssecs venien del cantó de Lleida (d’Ivars d'Urgell). Les taronges i les mandarines al principi arribaven en vagons de tren i més endavant en camions directes des de Villareal, Gandia i Alzira, ben posades en caixes de fusta”

El pare de la Carme, Josep Rosés Vergüe, només néixer “va anar a dida a Viladrau perquè la família tenia molta feina a casa, a Vic, i no podia estar massa pel petit. Després, ell i el seu germà Jesús van estar internats durant onze anys als hermanos de la Salle de Manlleu, on van estudiar comerç i tenidoria de llibres, amb la idea -tal com volia la família- que continuessin en el negoci de fruites. Quan van acabar els estudis a Manlleu tots dos s'hi van  incorporar i es van repartir les responsabilitats: el meu pare s'encarregava d'anar al Born i al moll de Barcelona tres cops a la setmana per comprar les fruites que no tenien a comissió, i el tiet era l'encarregat de fer madurar els plàtans i d'organitzar les parades. I quan la iaia i la tieta ja no es varen poder ocupar de la facturació era ell, el tiet, qui la portava”.

Però si la fruita i la verdura a comissió al principi arribaven a Vic en carros, “més endavant la portaven en camions de gasogen. Mentrestant, les dues joves de la casa, l'Antònia i la Maria, també col·laboraven els dies de mercat. Era un negoci totalment familiar. També hi havia dos mossos i un encarregat de controlar el pes de les caixes a la bàscula. Amb el pas dels anys, la tercera generació de Can Rosés de la fruita, amb en  Ramon i en Pep al capdavant, van seguir millorant i fent créixer el negoci, però les coses es van anar complicant quan els van fer treure les parades de la plaça i es van haver de recloure en els magatzems de la plaça del Pes i de la plaça de Sant Felip”.

Posteriorment, quan es va restringir el trànsit al centre de Vic i els camions no podien entrar al centre de la ciutat, el magatzem el van traslladar als afores, al coll de Vic, on van continuar fins a finals dels anys noranta. Però com sol passar sempre, la quarta generació  va preferir dedicar-se a professions liberals i ja no va ser possible continuar amb les fruites. La família va arribar a tenir tants clients a tota la comarca que encara avui  en trobem per tot arreu, i és un orgull que et diguin: ‘Ah, així tu ets de Can Rosés de la fruita, oi?’”.
 

Esquerra, amb el pare, primera comunió, 1949. Dreta, la Carme (la més alta), amb la seva germana Dolors. 1953. Foto: Arxiu Rosés


Però aparquem la història del negoci de la fruita i  tornem al passat del pare de la Carme, a l’època anterior a la guerra: “Al meu pare li agradava molt la música i va rebre classes de contrabaix del professor Gratacós,  a Barcelona, a la plaça del ‘Llapis’. I quan al 1931 a Vic es va crear la primer Orquestra de Cambra, el pare hi va entrar per tocar el contrabaix, al costat de Constatí Serra, violinista, i de Guillem Serra, violoncel·lista, sota la direcció de Rafael Subirachs. Però com que també li agradava molt el teatre,  es va apuntar al grup escènic de l’Orfeó, on va fer un bon dimoni dels Pastorets, a més de diverses obres, la majoria amb suport musical, com una versió d’El divino Impaciente de Pemán, o la Passió, on va representar el paper de Ponç Pilat. A l’Orfeó també va cantar en el cor, formant part de la corda dels baixos, essent dels pocs cantaires que va complir cinquanta anys de corista”
 
La mare de la Carme, Antonia Pou i Aliguer, va ser “una bona cosidora, que també havia treballat  a la fabrica de llonganisses  de Can Sendra, al barri del Remei. De tota manera, bona part de la seva vida, a més d’exercir de mestressa de casa, els dies de mercat ajudava en el negoci familiar de la fruita. Amb el meu pare havien previst casar-se abans de la guerra, però el conflicte ho va interrompre tot i al final es van casar el 16 de juliol del 39, quan l’avi ja era mort”.

Al col·legi del Pare Coll: del parvulari al batxillerat superior. Jocs al carrer. Records familiars de la Guerra Civil.

Quan encara era molt petita de seguida la van portar al parvulari de les monges del Pare Coll,  “la congregació dominica on l’avi tenia una cosina germana monja que va ser superiora a Canet de Mar. Del meu pas pel Pare Coll en conservo un bon record, sobretot de la germana Lluïsa, que em va ensenyar les primeres lletres i a comptar amb uns feixos de bastonets de 5 i 10 unitats cada un i amb unes tabletes de fusta, de manera que comptàvem de 5 en 5 i de 10 en 10. Allà també ens feien jugar molt. També recordo que vaig tenir de company de classe el nebot del pintor Josep Coll Bardolet, de Can Vilanova, amb qui vaig compartir la celebració de la primera comunió. També recordo l’hermana Franquesa, que tenia fama de repetir que ‘la letra con sangre entra’ i ens feia estudiar -sense lloc per a les equivocacions- el mapa d’Espanya, amb tots els seus caps, golfs, les principals muntanyes, totes les províncies i les comarques. A l’escola també ens feien fer uns àlbums amb molta cal·ligrafia.  Conec altres ex alumnes que tenen un mal record d’aquesta escola, que ho veuen tot negre i pensen que anar-hi va ser una pèrdua de temps. Però aquest no és el meu cas. Una de les millors coses per mi va ser que amb set anys hi vaig aprendre les primeres nocions de música i de piano de la mà les hermanes Font i Guàrdia, aquesta última una monja molt rabiüda.  Al Pare Coll vaig fer tota la carrera infantil i juvenil: el parvulari, la primària i el batxillerat elemental i el superior, amb l’avantatge de ser poca colla a les classes,  una quinzena d’alumnes per curs. I com que al Pare Coll no es podia estudiar el curs Preuniversitari, en acabar el batxillerat em vaig matricular al col·legi de l’Escorial, amb les monges Vedrunes, on també m’ho vaig passar bé”.

Fent una recapitulació del seu pas per les aules de les dues escoles, explica que “al Pare Coll vaig tenir professors fantàstics, com el senyor Anton Ricart a química, l’Hermana Gabriela Tindel a francès, Maria Àngels Anglada a literatura i llatí, el senyor Guàrdia també a llatí, el senyor Pla a matemàtiques, o mossèn Camil Riera a filosofia. Molts d’ells també donaven classes al col·legi de Sant Miquel. De l’Escorial recordo amb molt d’afecte Guillem Serra, que ens feia història i encara conservo tots els apunts. També mossèn Vicenç Esmerats, que ens explicava com funcionava el Vaticà i el tema del matriarcat i ens feia llatí i grec. I l’Stéphanie, la professora nadiua de francès, que ens feia cantar moltes cançons”.

Però en aquell període no tot es limitava a l’escola. I la Carme, com la resta d'infants i adolescents dedicava molt de temps als jocs a casa i al carrer, “sobretot a l’acuit, que era el joc principal. Al terrat i a les golfes de casa ens inventàvem cases en uns espais que delimitàvem amb llençols, i també muntàvem unes botigues fantàstiques on veníem, per exemple, trossos de carn -uns rebutjos no comercialitzables- que demanàvem a la Carme, la carnissera de la plaça de Sant Felip. Tot aquest material i altres coses, amb la meva germana, l’embolicàvem amb paperines i el veníem a clients virtuals (altres nens de la família o les amigues). La nostra era una família extensa i tots vivíem  en diferents pisos, al mateix edifici. Fora de casa, jugàvem a amagar-nos a can Planell i quan arribaven les festes del barri fèiem una xocolatada i carreres de sacs -ara recordo que hi participava en Pere Puig-  i baixàvem pel carrer dels Corretgers i tornàvem a pujar. També fèiem excursions molt divertides a Saladeures, i recordo que havíem rigut molt amb els Garolera, una família amb alguns membres que es dedicaven al teatre, com el pare, que quan érem petits feia de Rei Blanc. Tampoc no oblidaré mai els farts de riure que ens fèiem quan amb Miquel Estrada construíem una rata amb un mitjó lligat amb un cordill i des del magatzem de casa l’estiràvem quan sortien les dones de l’església de Sant Felip; ara encara veig les seves cares d’espant. Coses de nen.”.
 

Carme Rosés. Foto: Adrià Costa


En el marc històric que li va tocar viure de petita -la immediata postguerra- la Carme encara recorda haver vista a la calaixera del seu pare la targeta de racionament: I també que a l’escola em donaven formatge i llet en pols, uns productes horribles que formaven part de l’ajuda del Pla Marshall dels americans. Per sort, per berenar algun dia menjàvem una llesca de pa amb oli i una anxova, o de vegades pa amb xocolata”.
 
Tot i créixer durant un període de franquisme molt ranci, diu que “mentre era petita no tenia una especial consciencia social. A casa, l’avi va morir després de la guerra pels espants que segons explicava havia passat durant el conflicte. Un dia se’l van emportar al convent de Santa Teresa amb la idea de dur-lo  l’endemà a la carretera i afusellar-lo. Per sort, un mosso del magatzem que es deia Lluís  va anar al convent on esperava ser executat i va dir: ‘Aquest home és un bon home, traieu-lo d’aquí’. I gràcies a ell es va salvar, però no va ser mai més el mateix”.

Al principi de la guerra, el seu pare, que havia estat un temps amagat a la casa del Pujol de Viladrau “va marxar de Catalunya amb el tiet Jesús; tots dos van travessar la frontera per Castellar de n’Hug amb mossèn Pere de la Pipa, que els va fer de guia. Quan van ser a França, només els hi van deixar estar 24 hores i els van obligar a baixar de seguida cap a Espanya, a la zona ‘nacional’. El tiet va tenir sort i es va estar tota la guerra fent d’assistent en un hospital de Pamplona; però el pare va haver d’anar a lluitar al front a artilleria. Fins que un dia un soldat va veure un croquis que havia fet,  es va adonar que sabia dibuixar molt bé i ho va dir als oficials: ‘Hay un sargento catalán que dibuja bien’. Des de llavors sempre va anar amb l’Estat Major a dibuixar i a fer mapes”.

Mentre la Carme anava forjant la seva personalitat, la vida a Vic transcorria sense massa sotragades: “Hi havia coses bones i dolentes. A la part positiva, els veïns ens coneixíem tots i la gent acostumava a donar-se suport i ajudes, a visitar els malalts i a compartir les festes. En el meu cas, recordo haver tingut molta relació amb els de Can Planell, que tenien un pare que era jutge, o els Estrada. Recordo amb nostàlgia la família Costa, especialment la Montserrat Costa, que a la meva germana i a mi ens feia classes particulars amb dictats i les quatre operacions matemàtiques bàsiques. També em ve a la memòria la frenètica activitat en aquella època a l’oratori de Sant Felip, on aleshores hi havia vuit felipons.  En canvi, a casa no teníem massa relació amb la parròquia de la Pietat, que era la nostra, per la manca de sintonia amb mossèn Pere Closa, el rector, que tenia força mal geni. Per això quan em va tocar fer la catequesi, en comptes de fer-la a la Pietat, me la va fer la germana Lluïsa, al Pare Coll”.

Matinals dominicals a l’Orfeó Vigatà. Iniciació a l’art.  La música

En el transcurs de la seva infantesa i bona part de l’adolescència, l’Orfeó Vigatà es va convertir en un aglutinador dels Rosés: “Era com la continuació de la família, una segona casa. El papa cantava a la coral de l’entitat, i de vegades tota la colla ens apuntàvem  a fer fontades i excursions a Montserrat. Tot plegat era fantàstic. Jo no vaig cantar mai al cor, encara que per Setmana Santa, que per mi eren uns dies molt especials, podia gaudir dels fantàstics motets que interpretaven a la Catedral: Caligaverunt, O vos omnes, etc. dels mestres Tomás Luis de Victoria o Giovanni Pierluigi da Palestrina”.
 

Carme Rosés. Foto: Adrià Costa


En aquells dies, les matinals dominicals a l’Orfeó -aleshores situat entre l’actual plaça de Don Miquel de Clariana i el Passeig-  prenien un protagonisme especial “perquè acostumàvem a fer-hi el vermut amb olives i Quina San Clemente, mentre el papa jugava a billar amb un tac que tenia el seu nom gravat, i l’encarregat, en Manel de l’Orfeó posava llenya a l’estufa perquè no agaféssim fred. En alguna ocasió es presentava mossèn Rovira i el pare ens feia fer-li l’amistat; aleshores el capellà ens deia:  ‘Heu de ser com uns angelets ... ‘. Jo també havia assistit a unes memorables nits de concerts amb el baríton Marcos Redondo, la guitarrista Renata Tarragó o el mateix Yepes”.

La vocació  per l’art i la història de l’art que la Carme desenvoluparia de més gran, quan va donar classes d’aquestes matèries en diversos centres educatius, prové “de quan jo era molt petitona i el meu nas encara no arribava a la taula. Llavors a casa, de la mà del pare  jo ja veia reproduccions o versions de Tiziano i Rafael ... I quan a l’escola ens donaven els llibres nous el primer que feia era mirar totes les fotos, sobretot les dels llibres d’història. Però el que més em va influir en aquest camp va ser que a casa jo veia com el pare reproduïa pintats amb la seva mà alguns quadres destacats de la història de l’art:  Romero de Torres, diverses versions de la Gioconda, la Venus d’Urbino, La Maja Desnuda de Goya, La Venus de Rubens... També va reproduir les pintures de la Catedral, el Cristo de Límpias, o retrats de Verdaguer, Beethoven, l’astrònom Pratdesaba, el doctor Junyent, El Sastre de la Guixa, Montserrat Caballé,  Rodríguez de la Fuente, Jordi Pujol... El pare sempre deia que havia après a dibuixar i a pintar a la Salle de Manlleu, amb l’Hermano Domingo que li va veure facilitat pel dibuix i el va animar a continuar...”.

Un altre indret on es fa forjar la seva predilecció per l’art va ser a l’antic Museu Episcopal de Vic, “on el conserge d’aleshores, en Prat Carol em feia entrar mentre la mare em peixia la sopa al claustre de baix, on s’ubicava la col·lecció lapidària. A molts pocs metres, també em portaven a mirar els sants que fabricaven al taller del que seria alcalde de Vic durant la Transició, el pintor Anton Maria Sadurní, al carrer de Sant Miquel Arcàngel.  Amb el pas del temps, quan jo ja donava classes, durant més de 25 anys vaig portar tots els meus alumnes -nois i noies- al Museu Episcopal. Puc dir que a Vic almenys hi ha una generació que ha vist el Museu. Tota aquesta gent sap que, a més de la famosa mòmia, al MEV s’hi exhibeixen pintures romàniques i gòtiques, a més d’altres col·leccions”.

Cal assenyalar que, a banda de la inclinació per la pintura i les arts plàstiques, mentre cursava el batxillerat superior al Pare Coll, “a la meva germana i a mi el pare ens van fer anar a perfeccionar l’aprenentatge musical a l’acadèmia de Santa Cecília. Allà hi vaig fer quatre anys de teoria i tres de piano, amb l’Angelina Puigdellívol de professora,  una dona fantàstica, bona mestra i rigorosa que em feia entrar la música amb aire i bones maneres. Fins que a l’hora d’anar a estudiar a Barcelona se’m va presentar el dilema d’escollir entre la carrera de filologia o la de piano. Al final vaig optar per la filologia”.

A la Universitat de Barcelona.  Les ‘tres maries’. El Col·legi Major Nostra Senyora de Montserrat

Abans d’anar a Barcelona a estudiar a la Universitat,  va haver de fer l’aleshores anomenat Servicio Social de la Sección Femenina (una versió femenina del Servei Militar que durava tres mesos): “Jo vaig haver d’assistir a unes classes obligatòries que ens donava mossèn Manel Serinanell a la Llotja del Blat, complementades amb l’elaboració d’una ‘canastilla’ (una canastreta amb l’aixovar per a un nadó) que ens feia preparar la senyora Pepita Arqués”. Tant els cursos com la ‘canastilla’ eren necessaris per obtenir la ‘cartilla”, el comprovant que havies fet el Servei Social”.
 

Carme Rosés. Foto: Adrià Costa


A l’hora de dissenyar el seu futur, la Carme “tenia molt clar que volia estudiar i que es volia dedicar a l’ensenyament. I em vaig matricular a Filosofia i Lletres a la Universitat Central de Barcelona, amb la perspectiva de fer cinc anys de carrera ”. Però malgrat que molts universitaris osonencs optaven per viure en pisos d’estudiants, ella es va instal·lar al col·legi Major Nostra Senyora de Montserrat, “una residència on al primer any érem cinquanta noies; curiosament, ben bé al costat  hi havia el col·legi dels nois, el Sant Ramon de Penyafort, amb un pont que connectava les dues residències i que era conegut com ‘El puente de los suspiros’”.

La Carme recorda que aquella residència “estava gestionada per la institució de les Teresianes del Padre Poveda. Allà hi compartia la vida d’estudiant amb noies procedents de diverses províncies d’arreu d’Espanya, que estudiaven farmàcia, dret, o filosofia, com jo, amb la idea d’especialitzar-me en filologia romànica.  Les que recordo més eren les andaluses, simpatiquíssimes. Amb les basques, que eren fantàstiques, ens enteníem molt bé, i quan venia la filla d’un militar ho endevinàvem a la primera. El cas és que un grup de noies del Col·legi Major, la majoria catalanes i basques,  vam muntar una coral que va acabar dirigint Àngel Colomer i del Romero, un pedagog, musicòleg i compositor català que més endavant va acabar essent el director de l’Orfeó Vigatà i amb el pas dels anys va ser un dels impulsors del Festival Internacional de Música Coral de Cantonigròs”.

Coincidint amb els primers anys de carrera va haver de fer algunes assignatures comunes obligatòries durant el franquisme, com ara Educació Física, Religió i Política, conegudes popularment com ‘les tres Maries’ perquè en general s’aprovaven sense massa esforç: “D’Educació Física vaig tenir Núria Fleiter, una professora pèssima, que només pensava a adoctrinar-nos. Aleshores, amb dues noies del Montserrat em vaig apuntar a un equip de voleibol. Ens entrenàvem al Club Polo, a Pedralbes, participàvem en competicions entre col·legis i un any vam guanyar el campionat contra les de Farmàcia. Però tornant als docents he de dir que si vaig tenir professors més aviat dolents com en Palomeque, a l’especialitat de Romàniques també en vaig tenir de bons, com el professor Petit, els filòlegs Antoni Badia i Margarit, Antoni Comas i Martí de Riquer (aquest darrer em feia llengua provençal; el professor José Manuel Blecua (Literatura castellana); Carlos Seco Serrano (Història) o Francesc Gomà i José M. Valverde (que ens feien filosofia i eren fantàstics), o José Guerrero Lobillo (Història de l’art)”.

A Òxford.  Membre de la Queen's College Chapel i de la Coral Canigó. Primeres feines a Vic. Al Patronat d’Estudis Osonencs de la mà del Dr. Junyent.

L’any 1964, acabada la carrera, amb una noia mallorquina va llogar un pis a Barcelona, on es va concentrar per redactar la seva tesina sobre el vocabulari mariner en l’obra completa de Joaquim Ruyra, que li va dirigir el professor Castro Calvo: "Casualment, a l’habitatge on ens estàvem, la meva companya de pis em va dir que li havien ofert anar una llarga temporada a Òxford a fer d’au-pair, a casa de la família d’un pastor anglicà que era professor a la Universitat d’aquella ciutat. Com que ella no va poder anar-hi i a mi em va interessar, hi vaig anar jo. Aleshores sabia més francès que no pas anglès; d’anglès en sabia poc, però com que a casa sempre hi va haver inquietud per les llengües, sobretot per part del papa, la tieta i el tiet, durant un temps vam tenir de professor d’anglès al senyor Mulas, que ens feia classes particulars, i en vaig aprendre una mica”.

La Carme no va desaprofitar l’oportunitat i “el 16 de maig de 1965 ho vaig deixar tot aparcat i me’n vaig anar a Anglaterra, on vaig estar tot un any sencer cuidant tres nenes precioses. El seu pare era fill d’un membre de la Cambra dels Lords del Regne Unit i la mare era filla d’un professor d’Eton i que havia estat cònsol d’Anglaterra a  Florència. A Oxford m’ho vaig passar fantàstic: em portàvem a tot arreu, i encara que ell era pastor anglicà, m’acompanyaven a missa en alguna de les vuit esglésies catòliques que hi havia. De tota manera, a la casa on vivíem, la família feia un servei religiós anglicà per a les nenes i a mi em demanaven si volia assistir-hi. I com que l’any litúrgic anglicà és bastant paral·lel al catòlic de vegades jo llegia un tros de la Bíblia i llavors Mr. Harvey feia l’explicació del fragment”.
 

Au Pair, Oxford, Anglaterra, amb les tres nenes que cuidava. 1965. Foto: Arxiu Rosés


Aquell any va arribar a ser membre de la coral Queen's College Chapel, “que era el col·legi de la Reina. La coral, amb qui vam cantar un Magnificat de Bach, aleshores la dirigia Charles Dalton, mort l’any passat.  Mentre vaig ser a Anglaterra també vaig tenir l’oportunitat d’escoltar el músic i violoncel·lista rus Mastislav Rostropóvitx, i vaig anar a veure un concert dels Beatles en directe, i de tanta gent que hi havia no vaig tocar de peus a terra. També vaig visitar Salvador de Madariaga per encàrrec del Dr. Junyent”.

Set anys després d’haver sortit de Vic per anar a estudiar a Barcelona i d’haver passat un any a Oxford, va tornar a la seva ciutat natal i ben aviat va trobar les primeres feines: “Al col·legi de l’Escorial, l’hermana Lídia em va encarregar fer classes de llatí, grec i literatura durant el curs 1966-1967.  També em van donar feina de professora de llatí i anglès a les Beates, en una època que predominava més el francès i molt poca gent dominava l’anglès, una llengua que també vaig ensenyar a Can Maurici, on vaig donar classes fins al 1991. La primera vegada que vaig treballar assegurada va ser a l’Institut Jaume Callís l’any 1968”.

El 1966, de tornada d’Oxford, d’on va venir carregada de vibracions  musicals després de cantar a la coral del Queen's College Chapel, va entrar a la Coral Canigó, la formació musical vigatana que dirigia Enriqueta Anglada, “on vaig cantar fins al 1972, quan va néixer el meu fill Sergi. Amb alguns membres de la Coral Canigó vaig poder participar a la trobada Internacional de corals ‘Europa Cantat' a Bèlgica a Namur, al sud de Brussel·les, on vam interpretar peces del compositor hongarès Zoltán Kodály, una de les quals va ser el  Psalmus Hungaricus, una obra coral per a tenor, cor i orquestra, composta l'any 1923. que va venir a escoltar en directe la vídua  de Kodály”.

L’any 1968, quan ja en feia dos que tornava a ser a Vic, “des del Patronat d’Estudis Osonencs em va cridar el Doctor Eduard Junyent i em va proposar que fos la secretària dels Amics de Verdaguer a Vic, una entitat lligada amb el Patronat a través seu. Als Amics de Verdaguer aleshores hi havia diverses vaques sagrades de Vic i Barcelona, com el vigatà doctor Salarich (que vivia a Barcelona),  el professor Solà, Josep Maria de Casacuberta o Miquel Saperas... Tots plegats vam batallar molt per a poder arranjar la Font del Desmai, propietat del Patronat, i per tenir un camí amb dret de pas per arribar-hi i celebrar tota mena d’actes culturals. Avui en dia encara hi ha problemes per aquest camí”.

Aleshores, en una trobada a casa del doctor Antoni Bayés, es va crear la Beca Plana de Vic també associada al Patronat: “Jo en vaig ser una de les fundadores, conjuntament amb Antoni Bayés, Gerardo Pujol, Antoni Girbau, José Luís Vives i Isabel Genís. Recordo que una de les primeres beques es va atorgar a Josep Fargas i Riera per un treball sobre l’anàlisi de les aigües”. Amb el pas dels anys, Carme Rosés acabaria essent la directora de la secció d’art del Patronat, un càrrec que ostentava el 1995 quan es va produir la polèmica per l’enderrocament de l’antic Museu Episcopal, tal com es podrà veure més endavant en aquest reportatge. 
 

Esquerra, anys 80. Dreta, amb una monja de les Sagramentàries, 2019. Foto: Arxiu Rosés


La missió del Patronat d'Estudis Osonencs, una societat acadèmica fundada a Vic el 1952, en principi era la de continuar la tradició cultural de Vic i la comarca d'Osona, impulsada anteriorment pel Círcol Literari de Vic i la Societat Arqueològica constituïda el 1882. Des d’aleshores, l'actuació del Patronat es concreta en l'organització d'actes culturals i la publicació d'estudis. Aquestes activitats es canalitzen a través de les diferents seccions que conformen el seu Consell d'Estudis i que es corresponen amb les diferents disciplines científiques i humanístiques: Arqueologia, Art, Ciències i Patrimoni Natural, Etnologia, Filosofia, Geografia, Història antiga i medieval, Història moderna i contemporània, Literatura, Llengua, Música... El Patronat té la seva seu al Temple Romà de Vic, del qual és propietari (com ho és també de dos altres indrets emblemàtics: l'església romànica de Sant Esteve de Vinyoles, de la qual en fou vicari Jacint Verdaguer, i la Font del Desmai, lloc vinculat també a Verdaguer, a l'Esbart de Vic i a la Renaixença)

Professora durant sis anys a l’Institut Jaume Callís. Casada als 28 anys i mare als 30. Classes a la privada.

L’any 1968 a Vic va obrir les seves portes l’Institut Jaume  Callís, el primer centre d’ensenyament secundari de caràcter públic que trencava el monopoli dels centres privats religiosos a la ciutat. La Carme va entrar-hi de professora “a través de l’Enriqueta Anglada i de l’advocat i professor Guillem Serra, que em van avalar. Em vaig entrevistar amb el director, Ricard Lázaro, que va dissenyar i decidir arbitràriament  el meu horari de classes i les assignatures, que estaven repartides entre el matí, la tarda i una franja de nocturn. Durant els sis anys que vaig estar  a l’Institut vaig ensenyar francès, llatí, literatura, filosofia, història i història de l’art. Entremig, a l’Enriqueta Anglada, a la Núria Albó i a mi,  ens van denunciar per fer les classes en català i en Lázaro ens va cridar al seu despatx per dir-nos que ho arregléssim”.

Durant els primers anys dels setanta, a Osona existia la Taula Unitària, una plataforma democràtica clandestina que aglutinava diferents sectors combatius amb el franquisme. Aquest organisme, estretament lligat amb l’Assemblea de Catalunya des dels seus inicis, també tenia connexions amb alumnes i professors de l’Institut. Coincidint amb les lluites reivindicatives de millores en l’ensenyament, alguns professors del centre assistien a les reunions de l’organisme unitari comarcal i tenien una certa influència entre els alumnes.

En els llibres L’Assemblea de Catalunya i Entre la boira i el desencís, s’explica que els mesos de febrer i març de 1973 hi va haver una vaga intermitent de professors no numeraris (PNN) en defensa de millores laborals. El 6 de febrer va començar la vaga a l’Institut, al mateix temps que en molts altres centres de l’estat espanyol. Els vaguistes reclamaven un contracte de dos anys prorrogable, la supressió dels certificats de bona conducta que havien d’obtenir del Govern Civil i el director del centre, un augment de sou igual que els professors universitaris, cobrament del sou a partir de l’octubre i la seguretat de saber si el curs següent podrien continuar treballant en el centre, entre d’altres qüestions.

L’Administració no va atendre les reivindicacions dels ‘penenes’ i la vaga va continuar els dies 7, 13, 14, 16, 21 i 22 de febrer, i de l’1 al 7 de març. Aleshores, Ricard Lázaro va escriure una carta al setmanari Ausona dient que dels 28 professors de l’Institut només 14 estaven en vaga, i va desmentir la validesa de les reivindicacions. En el mateix escrit, el director també va criticar l’Associació de Pares d’Alumnes. Una setmana més tard, els professors combatius van publicar una resposta on ratificaven el nombre de vaguistes que, segons ells, el primer dia va ser de 28 i després, 18 a cada jornada.

 

Sevilla. Amb estudiants i monges de les Beates. Meitat dels 70. Foto: Arxiu Rosés


Com a resultat d’un escrit signat per 18 docents reclamant la seva plataforma reivindicativa, se’ls va obrir un expedient disciplinari que va comportar la pèrdua de la feina a pràcticament tots; només se’n van salvar alguns sacerdots, que depenien del Bisbat. Entre els signants hi havia Mercè Rodríguez, Enriqueta Anglada, Núria i Teresa Bartolí, mossèn Miquel Colomer, mossèn Josep Escós, Anna Espona, Lota Llambias, Carme Furriols, Jesús López Santamaria, Carme Rosés i Ramona Vilalta.

Com a resultat d’aquest moviment reivindicatiu, 16 professors van ser expedientats i expulsats tots de cop, entre ells Carme Rosés. Poc després la direcció va llogar 16 nous professors per substituir els acomiadats. A partir d’aquests esdeveniments, la figura de Lázaro va patir un enorme descrèdit i va ser objecte d’unes campanyes que amb el pas del temps -van durar uns cinc anys- van popularitzar l’eslògan “Lázaro no!” que va aparèixer pintat en nombroses parets de la ciutat.

Però tornem una mica enrere. Quan a finals dels 60 va conèixer el seu futur marit,  Enric Pérez i Romero,  aquest “venia de Barcelona a passar els estius al Banús, la casa pairal de Tavèrnoles propietat de la seva tieta, la germana de la seva mare. Amb el pas del temps i a mesura que ens vam anar coneixent, l’Enric va fer amistats a Vic.  Jo m’hi vaig casar l’any 1970, quan treballava a l’Institut, als 28 anys, i dos anys després, el 1972, a punt de fer-ne 30, vaig tenir el meu fill Sergi. Ara jo n’he fet 78 i ell n’ha fet 48. En Sergi és un nano excel·lent, fundador i director de l’Associació  Cultural El Centre, una entitat sense ànim de lucre, centrada a fomentar el creixement personal i la meditació. El Centre organitza cada any en diversos espais de Vic l’Àgora, unes jornades de connexió, transmissió i facilitació de processos d’autoconeixement a través de metodologies creatives que inspiren i acompanyen les persones a viure en plenitud. En Sergi ja fa sis anys que és l’anima d’aquest esdeveniment anual”
 
Mentre estava embarassada i donava classes a l’Institut, va voler saber els horaris i el programa del curs següent “per organitzar-me la vida, i amb l’Enric, el meu marit, vam anar a Folgueroles a veure en Lázaro, el director, que em va ensenyar l’horari que ell havia previst per a mi i que era del tot incompatible amb la meva futura maternitat i la criança de la criatura. Com que jo vaig trigar una mica a respondre-li perquè volia estudiar els horaris que em proposava, ell em va dir amb un cert desdeny que ‘tarda més vostè a triar l’horari que jo a triar la meva dona. El cas és que vaig aguantar un any al Callís, treballant dues hores matí, dues a la tarda i dues més al vespre. Això volia dir que durant un temps vaig haver d’anar tres vegades al dia a l’Institut en horaris diferents. Per poder atendre bé al meu nen vaig haver de llogar algunes cuidadores perquè li fessin de cangur mentre jo donava classes , entre elles la Mercè Colom, germana del polític Àngel Colom. Fins que no vaig poder continuar amb aquell ritme i l’any 1975 vaig plegar de l’Institut.”

 

Esquerra, amb el seu marit Enric i el fill Sergi, diumenge de Rams, 1976. Dreta, al casament d'en Sergi, 2005. Foto: Arxiu Rosés


Després de deixar el Callís, va continuar treballant fins al 1991 a l’ensenyament privat, concretament a l’acadèmia Maurici Izern, on aleshores a més de formació professional també feien batxillerat, "i em van donar tota mena de facilitats per les assignatures i els horaris que m’anessin més bé. I vaig optar per anglès, història, literatura i llatí. Quan vaig plegar encara vaig estar una temporada donant classes a l’Acadèmia Europa, però me’n vaig cansar, sobretot per les classes dels vespres, i perquè em pagaven un sou que depenia dels alumnes que tenia: ‘Si té 30 alumnes cobrarà tant, i si en té tres cobrarà tant. El cas és que no compensava i cobrava una misèria. I l’any olímpic de 1992 vaig deixar l’ensenyament. Aleshores però, en previsió de la futura pensió, el meu marit em va assegurar a la seva empresa i vaig estar un temps col·laborant en algunes feines al despatx de la botiga de gomes industrials (tenia la representació de la Pirelli) que regentava”.

Lluita titànica per evitar l’enderrocament de l’antic Museu. Reivindicació del discurs museogràfic del doctor Junyent i el projecte arquitectònic de Manel Anglada

L’any 1995, un esdeveniment va afectar considerablement la vida de la Carme: La Generalitat de Catalunya, l'Ajuntament de Vic i el Bisbat de Vic van signar un conveni per a la ‘remodelació’ del Museu Episcopal amb l’objectiu de dur a terme la seva ‘modernització’. I van escollir als arquitectes Federico Correa i Alfonso Milà perquè construïssin un edifici de nova planta, ‘d'un estil inequívocament contemporani’, en substitució de l’antic edifici del col·legi de Sant Josep (conegut també com la Panissa), que durant més de quaranta anys havia estat la seu del Museu Episcopal. El conveni comportava que aquell edifici d’estil neoromànic situat al costat de la catedral de Vic, i mot estimat per la historiadora, s’havia d’enderrocar.


Abans de començar les obres d’enderrocament, els arquitectes asseguraven que adaptarien el seu projecte museològic “als requeriments tècnics que demana la museografia del segle XX”. El cas és que el bisbe Josep Maria Guix i la junta de govern del Museu, van acceptar el projecte de Correa i de Milà, amb el vot contrari del conservador Miquel S. Gros; i de seguida es van iniciar els tràmits per la descatalogació de l'edifici, que estava inclòs en el catàleg municipal d'edificis protegits per la singularitat de la construcció. Desestimades les al·legacions presentades i superats els tràmits legals, amb l'oposició de l’anomenada Plataforma Ciutadana -que més endavant es va convertir en Ciutadans per la Defensa del Patrimoni Vigatà—, l’any 1997 el MEV va tancar les portes al públic per poder desmantellar les instal·lacions i  enderrocar de l'edifici.

Mesos desprès, coincidint amb la sortida de l’Ofici de  Festa Major del 1998, la Plataforma Ciutadana, que s’oposava a l’enderrocament del Museu va repartir uns fulls de denúncia a la plaça de la Catedral, que en aquella hora estava  plena de gom a gom, amb el següent text: “Desgraciadament el criteri del doctor Junyent, el màxim coneixedor de la història de Vic, no és compartit per alguns arquitectes, polítics, eclesiàstics fins i tot, historiadors. El primer disbarat s'ha comès en aterrar l'antic edifici del cèlebre col·legi de Sant Josep, la Panissa, amb el claustre i la façana modernistes, obra centenària del bisbe Morgades. Ara es cometrà el segon disbarat en aixecar al bell mig del nucli històric un edifici «inequívocament contemporani», un magatzem de pedra artificial que trencarà l'harmonia del barri antic i que amagarà el campanar romànic. I això, estant en procés judicial la legalitat de l'enderroc i sense haver-se aprovat el programa museogràfic! L'enderrocament ha obert  un espai singular presidit pel campanar. És hora de replantejar el projecte o buscar un lloc més idoni per a un edifici ‘tan modern’, per bé que alguns entesos el qualifiquen d'antiquat. Els vigatans tenim el dret i l'obligació d'exigir-ho. Vic, juliol de 1998”.

 

A l’Esquerra. Museu Episcopal, anys 60. Foto Gausa. Dreta, portada del Dossier n. 1. De Ciutadans per la Defensa del Patrimoni Vigatà. 2002.


Dos anys després, el 2000,  es van substituir els estatuts del Museu promulgats pel fundador per uns altres que facultaven al govern de Catalunya i al consistori municipal de Vic a corresponsabilitzar-se amb el Bisbat de Vic en la presa de decisions referents al Museu i en la seva gestió. Basant-se en els nous estatuts, el doctor Miquel S. Gros, que no havia renunciat al seu càrrec vitalici, fou substituït per un director i un conservador de caràcter temporal, sense dret de vot ni de veu en la Junta de Govern.

Quan va deixar de ser secretària dels Amics de Verdaguer (durant anys també va ser responsable de la revista Ausa editada pel Patronat) “vaig ser substituïda per Pilar Clarà, i jo vaig passar a ser directora de la secció d’art del Patronat. Llavors vaig ensopegar amb  el tema del Museu i em vaig veure en l’obligació moral de defensar el projecte antic de l’arquitecte Manel Anglada i oposar-me a l’enderrocament del MEV i al projecte de Correa i Milà. Era una època durant la qual jo ja no estava lligada a l’ensenyament i l’única obligació clara que tenia era cuidar els dos avis de casa. Però quan vaig saber que volien ensorrar el museu em va caure el món a sobre i la proposta consensuada de fer el nou Museu em va semblar una increïble falta de sensibilitat”.

A partir d’aquell moment va continuar una lluita aferrissada per fer sentir la seva veu, molt en consonància amb la Plataforma Ciutadana: tota la operació “va estar beneïda per l’aleshores president Jordi Pujol, que devia un favor a aquells dos arquitectes i els va donar el caramel del Museu Episcopal de Vic. L’ideal hagués estat respectar el projecte fantàstic que havia fet Manel Anglada, que conservava el claustre, es comprava la casa del darrere, i mantenia la façana modernista amb les boniques cornises amb elements arquitectònics florals. La polèmica crua es va allargar des del 1995 fins al 2002 quan es va inaugurar l’actual Museu. Van ser set anys de la meva vida dedicats a defensar un somni trencat”.

Rosés és de l’opinió que tal com li va passar a ella, “a molts vigatans ens va saber greu que tiressin pel dret i desmuntessin el discurs museogràfic que havia fet el doctor Junyent, un home que va tenir molts problemes per poder construir el Museu tal com el va fer. Tenia un caràcter casolà, com un palauet italià, on les obres estaven molt ben col·locades.  Des del gòtic lineal,  per exemple,  es podia  fer un recorregut coherent fins al gòtic internacional, tot a la mateixa planta. Ara està tot separat.  El mateix passava amb al secció lapidària”.


Ella també  es queixa que al nou museu es van apartar coses importants, com les vitrines de la secció d’arqueologia, on tot estava molt ben col·locat, i en canvi ara tot està barrejat. Cada vegada que vaig al museu tinc un disgust, perquè no es va respectar el discurs museogràfic del Dr. Junyent i van fer el que els va donar la gana”.
 

1967 façana del Museu ja reformada. Del Dossier n. 1. De Ciutadans per la Defensa del Patrimoni Vigatà. 2002. Foto: Arxiu Rosés


Aquells dies, en veure que no se’n sortíem “vam agafar un advocat de Barcelona, el senyor Pàmies de Magrinyà.  Jo anava a  Barcelona cada mes a parlar amb ell i em deia: “Pensi que aquesta gent que mana (Convergència) són uns mercaders. Serà molt difícil lluitar contra això. Vam intentar paralitzar l’enderrocament per no tenir un permís en regla. Curiosament, del nucli que manava,  l’únic que ens va ajudar va ser Artur Mas, que ens va dir que teníem raó i que fins que no hi hagués un permís clar, el museu antic no es podia enderrocar. Però ho van fer, encara que no tan ràpidament com haguessin volgut, ja que el professional vigatà a qui van encarregar l’enderroc es va trobar amb l’inconvenient que hi havia motes parets fetes amb ciment armat i ferro forjat, tot ben lligat amb uns morters molt valents i ben travats, obra de Duran i Ventura”.

Mentre encara va ser a temps de batallar, la Carme va enviar “45 dossiers a diferents personalitats, entre les quals hi havia el cardenal Monteiro de Castro, nunci del Vaticà a Espanya; i també a Federico Mayor Zaragoza, que va arribar a ser director general de la Unesco; i a diversos ministres. I he de dir que tothom va anar responent”.

Les diferents etapes del Museu Episcopal de Vic (MEV). L’obra que calia defensar

L’any 2002, el grup Ciutadans per la Defensa del Patrimoni Vigatà va editar un dossier (Dossier núm 1) que  contenia un detallat estudi històric del Museu des dels seus inicis, escrit per Ramon Ordeig i Mata, un dels millores coneixedors del MEV. En aquell treball, Mata explicava amb pèls i senyals totes les etapes del Museu i les seves ubicacions: al Palau Episcopal (1889 al 1949);  l’etapa del Dr. Eduard Junyent a l’antic  col·legi de Sant Josep (La Panissa) (1949-198); L'etapa del Dr. Miquel S. Gros (1978-1997) i el desmantellament i enderroc (1997).
 
L’any 2000, el Grup Defensors del Patrimoni Vigatà, abanderat per Carme Rosés i Ramon Ordeig i Mata, va denunciar en uns fulls volants  la destrucció del patrimoni local que entre altes coses deien: “En els darrers vint anys s han aterrat a Vic una bona colla d'edificis importants, característics ï típics de la ciutat, de reconegut valor històric i artístic. Recordem Can Forcada (l'’altre Temple Romà’), la casa gòtica del carrer de la Ramada, les fàbriques Abel, Riera i Robert, l'església i el convent de la Misericòrdia o la Panissa (el Museu Episcopal). També s'han destruït elements d'interès ecològic, com ara l'arbrat de la plaça dels Màrtirs. Amb l'agreujant que molts dels edificis i l'arbrat s'havien inclòs en el pla de protecció del patrimoni arquitectònic i natural de Vic, publicat ostentosament l'any 1985. El cas més greu i recent és el del Museu Episcopal”.

Visió de Vic i defensa del Patrimoni. Publicació d’onze llibres sobre personatges històrics. A La Comissió de Lectura Púbica. Concerts a Tavèrnoles.

L’any 2008 es va presentar públicament a Vic el Grup de Defensa del Patrimoni, una plataforma informativa i reivindicativa del patrimoni monumental i històric de la ciutat i per extensió de la comarca d'Osona, hereva de l’esperit dels patrimonialistes abans mencionats. Un dels seus principals  objectius era “denunciar la inoperància o abandó  en molts aspectes relacionats amb el patrimoni en general, al llarg de les darreres legislatures”.

 

Carme Rosés. Foto: Adrià Costa


Aprofitant aquests referents, la Carme explica durant la conversa la seva visió crítica  sobre determinats aspectes de l’urbanisme i el patrimoni local:  “Fa la impressió que no han respectat res. A mi sempre m’ha interessat molt la ciutat i no he parat d’escriure articles de denúncia perquè hem tingut gent que ha manat que era negligent i destructora. En molts aspectes, Vic ha estat ferit, i no tot s’acaba amb Can Forcada, Can Forcadeta, Can Robert, les fàbriques modernistes enderrocades o, evidentment l’edifici de l’antic Museu. També hi ha hagut negligència amb una part del patrimoni aparentment sense importància. Ara mateix, estic lluitant molt fort perquè reconstrueixin la capelleta de Sant Miquel Xic, però no hi ha manera. I hi ha un altre cas, aquest més conegut pels que tenim un record de l’època: la destrucció del Passeig, que ha quedat horrorós i avui és ciment pur i asfalt, un indret fet a la mesura dels cotxes i no dels ciutadans. És un passeig on no es pot passejar, ni a l’hivern ni a l’estiu. Sense parlar de la retirada del Sortidor, un element que donava una mica de vida a la ciutat; o el trasllat de la font del Carme, que per sort va restaurar l’escultor Enric Sala gràcies al meu suggeriment. En general, tampoc no hi ha hagut sensibilitat ni ganes de voler mantenir el nucli antic, que és un ‘casc antic’ petit comparat amb el de Girona, on han sabut restaurar els edificis i els monuments”.

Deixant de banda la seva implicació amb la lluita per salvar l’antic museu, durant els últims trenta anys, des que a la primera meitat dels noranta va deixar de donar classes,  Rosés ha mantingut una constant activitat intel·lectual que l’ha portat a escriure llibres, “sobretot els onze de caràcter biogràfic i històric de la sèrie ‘Petites històries’, amb il·lustracions de Pilarín Bayés,  publicats per Editorial Mediterrània. En cada un d’aquests volums potser hi vaig treballar una mitjana de quatre mesos, i la feina de la major part me la van pagar en espècies: 25 exemplars de cada llibre. D’això, se’n diu treballar per amor a l’art. Entre els personatges biografiats, hi ha Josep Maria Sert,  Sant Miquel dels Sants, Jacint Verdaguer, el pintor Francesc Pla i Duran (conegut com El Vigatà); l’arquebisbe Alemany; l’enginyer, urbanista i arquitecte Eusebi Molera; el canonge Collell o el polític socialista Manel Serra i Moret (per mi el ciutadà vigatà amb les majúscules més grans). En aquesta col·lecció també vaig escriure la història del Museu Episcopal i la del Temple Romà. Però he de confessar que els llibres que m'ho vaig passar més bé escrivint-los van ser els de Verdaguer, Sert i el de Serra i Moret”.

Entre 1996 i 2006 va formar part de la Comissió de Lectura Pública de la biblioteca Joan Triadú, al costat de dones com la Carme Rubio, Pilar Cabot o Teresa Dodas. “Amb el suport del regidors Palma i Solà, la nostra intenció va ser convertir la biblioteca en un espai on, a més d’anar-hi a buscar llibres, s’hi fessin altres activitats relacionades amb la lectura, i adequar la distribució dels espais després de comprovar com ho tenien organitzat altres biblioteques. Amb aquesta finalitat vam anar a Nimes on vam al·lucinar, perquè quan entraves a la biblioteca et trobaves amb un robot al que podies demanar-li un llibre concret i ell baixava en  ascensor, anava  a la prestatgeria corresponent i el trobava; això ho vam veure amb els nostres ulls”.

A més de recollir idees, un dels objectius de la Comissió era estudiar la mecanització de  les biblioteques, “per això també vam anar a veure la d’Alcúdia, patrocinada per una empresa alemanya, on hi havia una secció infantil que cada dijous vam reproduir a Vic, en una mena d’’Espai del conte’ dedicat als infants, amb la incorporació de jocs. Més endavant també vam anar a la Biblioteca Central de Madrid, dirigida per la Rosa Regàs, una dona que jo havia tingut de companya al meu curs a la Universitat -igual que  Paco Rico, Aurora Díaz Plaja, o la filla de Martí de Riquer- i ens va  ensenyar com estava distribuïda aquella biblioteca. Després vam anar  a Tarragona i a València, on ens va rebre el catedràtic de la Universitat Albert Haüf,  gran defensor de la llengua catalana; Per cert, vam aprofitar l’estada a València per visitar el taller de l’escultor Alfaro, mentre feia l’estàtua de Verdaguer aixecada a Vic. Una altra biblioteca que vam visitar va ser la de la Universitat de Granada, on vam poder fer la ruta ‘García Lorca’”.

 

Concerts als «Avets», a Tavèrnoles. Amb tres sopranos. Voltants del 2005. Foto: Arxiu Rosés


Les seves visites a altres biblioteques es van traduir a Vic en diverses idees que van acabar posant-se a la pràctica, “com una marató de lectura seguida durant 24 hores de l’obra de Verdaguer, una exposició dels llibres de Cervantes, i moltíssimes coses més, com les Tertúlies amb Poetes, la primera de les quals la vam fer amb Maria Àngels Anglada, o la creació del Club de lectura "Dones i literatura". De les tertúlies amb poetes que he mencionat, en vam acabar publicant deu llibres. Per cert, d’aquells dies ha quedat un repte pendent: la conservació de la col·lecció del Patronat, provinent de l’arxiu del Círcol Literari, que es guarda en uns armaris fets expressament, a la Biblioteca Triadú. S’haurà  de veure com es conservarà i en quines condicions es farà el seu trasllat a la nova biblioteca en construcció”.
 
Del 1999 al 2005 va organitzar a la seva casa Els Avets, de Tavèrnoles, unes vetllades musicals per als amics “Algunes de les propostes més habituals van ser les interpretacions d’`àries d’òpera clàssica. En aquells concerts, cada any m’agradava incloure-hi una peça del músic i compositor Eduard Toldrà i Soler, una de les figures més importants de la música catalana de mitjan segle XX. Considerat el gran arquitecte del renaixement musical català dels anys vint és un dels grans exponents del Noucentisme musical”.

Tanmateix, la seva jubilació no és gens passiva: “Fa vint anys que dono classes de català, castellà, geografia, cultura general i música a les monges sagramentàries, moltes de les quals son ruandeses. També passo moltes estones tocant el piano o fent d’àvia cuidant els néts. I cada any, entre Sant Joan i el Pilar amb el meu marit passem una llarga temporada a Tavèrnoles. I no tot s’acaba aquí: perquè participo i col·laboro sovint amb la revista Vic. Aquests últims anys he elaborat els Escuts de la ciutat de Vic; he escrit la història del meu pare; la del restaurador, escultor, tallista i dibuixant Pere Puntí i Terra, (un home a qui la ciutat no li ha fet justícia); o la dels llocs ‘miquelians’ (en dues parts), els indrets vigatans relacionats d’una manera o altra amb Sant Miquel dels Sants Argemir, començant per la seva casa nadiua).  Temps enrere també vaig col·laborar amb el Museu Balmes, a la casa Bojons de la Plaça Dom Miquel de Clariana, on va morir el filòsof”.

El procés independentista. Seguidora de Pasqual Maragall. Efectes de la pandèmia de la Covid-19 en la vida de la gent.

Abans de donar per acabada la conversa, parlem un moment dels temes d’actualitat que més preocupen (o ocupen)  la gent. Un d’ells és el procés cap a la independència. En aquesta qüestió la Carme no hi veu una sortida fàcil: "S’haurà de tenir molta paciència. Hi ha massa gent a la presó i ens han empobrit Catalunya, sobretot la sanitat i l’economia, que també afecta molt als autònoms, que estan molt tocats. Veig difícil que ens en sortim, sobretot amb els polítics mediocres que tenim, a Catalunya i a Espanya. Fa uns anys jo era maragallista i em vaig fer sòcia de Ciutadans pel Canvi, un grup polític de suport a  Maragall, a qui també vaig donar suport econòmic. M’agradava, i m’agrada,  la idea federal de Maragall, que és la única possibilitat que hi veig a Catalunya. D’altra banda , tinc dubtes amb el concepte europeista. També combrego amb la idea de l’Europa Mediterrània de Maragall. A Europa hi ha els països nòrdics, la Europa central (França, Alemanya, Polònia...), i al sud l’Europa Mediterrània. Amb els del nord i el centre no ens podrem entendre mai: tenim llengües diferents, sensibilitats diferents i maneres de pensar i viure diferents, règims diferents. Penso que les nostres afinitats són a la zona mediterrània”.

 

Carme Rosés. Foto: Adrià Costa


Sobre la famosa "nova normalitat" derivada de la pandèmia de laCovid-19, creu que “per començar, no serà mai una normalitat. Ens haurem d’adaptar a un sistema i a una manera de viure ‘diferent’ en tots els sentits, començant per l’escola  –de moment la canalla ja ha perdut un any, segur. També veig impossible que tothom pugui treballar telemàticament.  Pel que fa al comerç, durant el confinament hem vist que les botigues de tota la vida  i els súpers  han estat els únics establiments lligats amb la alimentació que han sobreviscut mínimament a prop de casa”.

Està convençuda que "a partir d’ara tot canviarà, com les relacions de propietaris amb llogaters. En aquest àmbit em preocupa molt el tema dels okupes; de fet, cada vegada  coneixem més gent a qui han ocupat el pis; fa poc, a una noia treballadora de la sanitat, li van ocupar el seu habitatge mentre ajudava els malalts. Inconcebible! Hi ha molta gent que ha sobreviscut amb els estalvis que tenia, però també n’hi ha molta que no te més remei que viure al dia, i aquesta ho ha passat molt malament. Sort n’hi ha hagut del Banc d’Aliments! Jo diria que a partir d’ara ens venen tres o quatre anys molt complicats. I un futur molt difícil i confós per als nostres fills i néts. S’haurà de ser molt polivalent i controlar la cosa digital. I també haurem d’encarar molts problemes de salut mental, tindrem molta feina a tornar el cervell a lloc, i més encara amb l’evidència de tenir poques possibilitats econòmiques. El cas és que es destruiran molts llocs de treball i moltes famílies. No sé si aquest virus maleït s’ha fabricat a carta. Jo no ho sé; però el que és segur és que a algú li interessava que desaparegués un important sector de població vella. Mentrestant, hem viscut una guerra amb la nevera plena. Veurem què ens depara el futur”.

--------------------------

Bibliografia i fonts:

- Can Rosés de la Fruita (Apunts biogràfics). Carme Rosés i Pou.
- L'Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona. De Robert Bernad,  Jordi Figuerola i Josep Burgaya.Eumo Editorial, 1999.
- Entre la boira i el desencís. La Transició política a Vic (1970-1980). Miquel Macià. Edicatsa, 1988.
- Un full de denúncia (Plataforma Ciutadana contra l’enderrocament de l’antic Museu). 1998.
- El Museu del Dr. Junyent (Vic 1949-1997). Ciutadans per la Defensa del Patrimoni Vigatà. Dossier núm. 1 – Escrits de Ramon Ordeig i Mata. Vic, 2002.
- Web del Museu Episcopal de Vic.

 

Participació