«Pitu de l'Snack»: l'excel·lència professional de mig segle d'un barman mític

L’any 1961 Josep Bullich va obrir l’Snack de la Plaça de Vic, tota una institució de la vida ciutadana i nucli polític i intel·lectual dels últims anys de la dictadura. Fill d’un barber represaliat pel franquisme, abans de complir els deu anys ja havia començar a treballar de cambrer al ‘Casino dels senyors’. El qui dècades després seria el més que popular Pitu de l'Snack de Plaça va iniciar la seva trajectòria professional portant l’escopidora als clients del Casino, on es va foguejar i va treballar durant dos anys i mig sense cobrar ni una pesseta. Després va consolidar l’ofici de cambrer al bar de l’Estació del tren durant tretze anys, fins que a principis dels anys seixanta va fer-se càrrec de l’Snack, un establiment gairebé llegendari encara en ple funcionament on va estar al peu del canó durant trenta anys.
 
L’any 1976 va obrir al barri antic de Vic el pub Bumen, una ‘bombonera’ nocturna especialitzada en servir còctels de collita pròpia, fins que el 1992 es va jubilar després de mig segle de professió. Entremig, durant vint anys també va  ser president del Gremi d’Hosteleria d’Osona. Aquests darrers temps ha recollit en dos llibres més de 300 receptes de còctels inventats per ell. Viu tranquil al costat de la Isabel, la seva esposa, i gaudeix de l’escalf de sis nets i cinc besnets.
                              
Amb en Pitu conversem a l’ombra, a casa seva, asseguts en una de les dues terrasses amb vistes a llevant d’un espaiós àtic de dues plantes, a prop de l’estació d’autobusos de Vic. Des d’allà, al costat d’una petita piscina, es contemplen els terrats i les teulades del centre de Vic, on destaca el campanar del Carme. Abans d’ensenyar-me les fotos dels seus àlbums familiars, mostra orgullós una estança plena de recipients de ceràmica provinents d’establiments del ram de l’hostaleria, una col·lecció que ha anat aplegant durant anys.
 
Josep Bullich i Casadevall, conegut popularment com ‘en Pitu’, va néixer a Vic, al carrer de les Basses, el 17 agost de 1932; encara que el seu pare no el va inscriure al registre civil fins a dos dies després, per la qual cosa en els paper legals consta que va néixer el dia 19. Tot repassant els seus antecedents familiars, explica que un seu besavi matern feia de porter al Teatre Cremat al final de la rambla de l'Hospital i que “va aixecar la Creu de Gurb”. Els seus avis materns, Feliu i Carmeta, van viure en un ambient pagès. Pel que fa als seus avis paterns, Albert i Maria, que va conèixer molt poc, eren originaris de la Seu d’Urgell, una de les zones geogràfiques catalanes on el cognom ‘Bullich’ és més present.

Fill d’un barber i una estraperlista. Escolà a Sant Domènec. Exercicis militars al col·legi dels Maristes.
 
El seu pare, Joan Bullich, nascut a la Seu d’Urgell, va fer de barber tota la vida, un ofici que va començar a Martinet, fins que “va venir a Vic, on va conèixer la meva mare, mentre tallava cabells i afaitava en una barberia situada davant del Teatre Cremat. Amb els anys va anar a treballar amb el barber Ricart i, finalment, a la barberia de l’Humbert, al carrer dels Argenters. La meva mare es deia Francesca, però tothom la coneixia per Paca, una dona molt popular que després de la guerra s’havia dedicat a fer estraperlo”.

Fill únic, en Pitu es va criar en un pis del carrer de les Basses, al nucli antic de Vic, on havia nascut (i on va viure fins als cinquanta anys). L’edifici, però,  avui ja no existeix, perquè l’antiga illa de cases conformada junt amb el carrer del Pont va ser enderrocada i en el seu lloc avui hi ha la nova plaça Gaudí.

De molt petit va entrar al parvulari del Beateri de Santa Caterina (Les Beates), a la plaça de la Catedral. Després el van portar a l’acadèmia del senyor Franquesa, a la plaça de la Mercè, que al cap d’un temps es va traslladar a la plaça de la Pietat. Fins que va ingressar al col·legi dels Hermanos Maristas, una institució que no li acabava de fer el pes: “No m’agradava estudiar perquè el que jo volia era treballar; el fill d’un treballador només podia aprendre coses elementals, encara que de vegades era jo qui ensenyava al mestre, com en el cas d’un professor que es deia Serra, que no era marista, i sempre em feia sortir a la pissarra; i a la que em tocava fer els ‘quebrats’ (trencats), aviat tenia la feina feta. Jo no volia anar a estudi, ni encara menys tenia la perspectiva de pensar en la universitat”.

Passats vuitanta anys, explica amb sorna que aquells dies feia d’escolà a la parròquia de Sant Domènec, on “hi havia un sagristà a qui jo sempre donava les burilles de cigarretes que arreplegava a terra al carrer, a canvi d’un val per assistir d’escolà en un enterrament. Però moltes vegades jo aprofitava aquesta excusa per no anar a classe, i als Hermanos els deia que no podia anar-hi perquè tenia un ‘enterro’. Fins que un dia em van atrapar vagant pel pont del tren mentre buscava ridorta per fumar, i a l’escola em van demanar: ‘Què, Bullich, quants enterraments has tingut aquesta setmana?’”
 
Explica que aquells dies, a l’hora del pati “ens feien fer exercicis militars i cantar el Cara al Sol, sota la direcció del senyor Pladevall, conegut com el Mariscal Llaunes, que llavors era el jefe de la Falange de Vic. De vegades també havíem d’anar a fer instrucció i a cantar a la Plaça del Caudillo. Recordo un dia que un municipal va pegar de valent  a un pobre pagès que no cantava el Cara al Sol”.

Més enllà de les obligacions escolars, en Pitu s’ho passava molt bé al carrer amb els amics: “Jugàvem a futbol amb unes pilotes de molt mala qualitat que no duraven ni dos dies. També jugàvem a la cuit i a rotllanes, o anàvem a buscar coixinets als tallers mecànics i fabricàvem uns fantàstics patinets amb rodes. Els nens del carrer de la Ramada ens barallàvem a cops de roc amb els del carrer Sant Pere. Una de les principals aficions que teníem era tirar pedres amb una forqueta i destrossar tot el que podíem. Un dia a la sortida d’un bateig a Sant Domènec, mentre jo passava pel davant de Casa Caritat, on algú havia trencat una bombeta, em van encolomar injustament la malifeta. Llavors, el comissari Joan Masramon se’m va emportar al cuartelillo i em va castigar a fer feines socials; i per postres, van agafar la meva mare i la meva tieta, i amb una maquineta les van esquilar al zero, perquè segons ells ‘no m’havien educat bé’”.

A la Model, a veure el seu pare represaliat pel franquisme. El primer graó de l’ofici de cambrer: passar l’escopidora al Casino. Al bar de l’Estació
 
Tot i tenir pocs anys, explica que aleshores era bastant conscient del desori franquista: “A casa ho van passar malament perquè per culpa d’una falsa denúncia d’un barber de la competència van tancar el meu pare a la presó durant quatre anys i mig. Al pare, que mai no s’havia ficat mai en política, i que durant un temps havia estat l’encarregat d’una barberia a sobre del Cafè Mexicà,  el van acusar de comunista i de ser ‘el barber dels socialistes’. Un dia el van anar a buscar al Mexicà i se’l van portar a la presó de Sant Adrià del Besos, a prop del Camp de la Bota, on llavors afusellaven els ‘rojos’. Després el van traslladar a la Model, on jo l’anava a veure quan tenia set o vull anys”.
 
Quan el seu pare va sortir de la presó va anar a treballar a la barberia de l’Humbert, al carrer dels Argenters, a pocs metres de la Plaça: “Un dia s’hi va presentar un client, el director a Vic del Banc Soler y Torra, i el meu  pare li va  comentar que jo no volia continuar els estudis i li va demanar si tenia feina per mi. Uns dies després em van fer unes proves d’escriptura, me’n vaig sortir i van dir que ja podia treballar al banc per 15 pessetes al mes. Però al cap d’una setmana, en Panxitu, l’encarregat del Casino va parlar amb el pare a la barberia i li va dir que si jo anava  a treballar amb ell em pagaria 75 pessetes al mes. Així que vaig entrar al Casino quan em faltaven dos mesos per complir els deu anys. El cas és que hi vaig estar treballant dos anys i mig, i mai no vaig cobrar ni un duro perquè en Panxitu s’ho gastava tot en el joc de cartes; el pare em deia que tingués paciència, que ja em pagaria, però no ho va fer mai. Allà hi vaig començar a aprendre l’ofici des de baix: primer portava l’escopidora als clients, i al final, amb onze anys, portava el Casino tot sol. Quan avui veig canalla que no foten res, no ho puc entendre...”
 
Cansat de treballar per amor a l’art, als dotze anys i mig va tenir la oportunitat “d’entrar a fer de cambrer al bar de l’Estació, que portava l’Antonio Ylla-Català, amb en Mora d’encarregat, que em va ensenyar a torrar el cafè. I encara que vaig treballar molt i no em donaven ni un dia de festa -ni quan em vaig casar-, considero que va ser una època molt maca. M’hi posava a les vuit del matí i sortia a les deu de la nit; però he de dir que per guanyar-me la vida vivia mes de les propines que no pas del sou. De tota manera, avui reconec que gràcies al meu pas pel Casino i el bar de l’Estació vaig aprendre molts dels secrets de la professió, des de memoritzar les demandes dels clients i els seus gustos, al maneig de la safata, a carregar-me de paciència, a escoltar moltes confidències i també ser una mica psicòleg”.
 
Aquells dies, quan els trens encara treien fum i arribaven a l’hora com els d’avui, es va fer famosa l’estufa del bar de l’Estació, molt popular a primera hora durant els freds hiverns de la ciutat. Aleshores, als combois de la línia Barcelona-Puigcerdà hi havia tres espais diferenciats, amb vagons de primera, de segona i de tercera classe. En aquest context, una important font d’ingressos era la comissió que en Pitu s’emportava quan “treia els bitllets a l’avançada, sobretot els de primera classe. Quan el tren arribava a Manlleu, telefonaven a la taquilla de Vic dient el número de places lliures que quedaven; i quan venia al bar el senyor Costa, o Fulano o Mengano, i em demanava un bitllet de primera, jo deia: ‘Ja el tinc!’, i em donaven una bona propina. De fet, tots els cambrers vivíem d’això”.
 
En Pitu també guanyava algunes pessetes extres quan sortia a fora del bar, a l’andana de l’estació, “a vendre pans de pessic, uns pastissos fabricats a l’obrador de la pastisseria Ylla-Català del carrer dels Argenters, que jo promocionava cridant, en veu alta. Allà fora, alguns dissabtes també havia vist com el comissari Masramon i algun municipal detenien i tallaven els cabells al zero a algunes dones vigatanes estraperlistes que esperaven que els passatgers baixessin per vendre’ls els productes”.
 
Casat als 19 anys amb Isabel Mendo. A la mili amb dues criatures. Nous horitzons: L’Snack i un bar a Sant Feliu de Guíxols

En aquesta etapa, mentre treballava al bar de l’Estació, l’any 1951, després d’un breu festeig, es va casar amb Isabel Mendo. La parella va tenir dos fills: la Lluïsa (nascuda el 1953) i en Joan (el 1957). Tanmateix, dos anys després, el 1953, va haver d’anar a fer el servei militar, sense que la seva condició de casat i pare de dues criatures el deslliurés de la obligació patriòtica: “Em va tocar fer la mili a Matadepera i vaig arribar al campament, amb 21 anys, un dimarts i 13. Però per sort només vaig estar a l’exercit onze mesos, perquè als de la meva quinta en Franco ens va reduir el temps de servei a files”.

Quan va acabar el campament a Matadepera, va anar “a fer de cambrer al bar del quarter del Bruch a Barcelona, a Pedralbes. Allà vaig poder guanyar alguna pesseta venent llonganisses i botifarres que els caps de setmana comprava a Vic, a més de cigarrets a granel. Una cosa que també em va anar molt bé va ser que a les tardes tenia temps lliure per anar a veure cinema. Reconec que no m’ho vaig pas passar malament”.
 
Quan tenia 25 anys, tres després d’haver acabat el servei militar i ja en feia més de tretze que treballava al bar de l’Estació “vaig arribar a un acord amb l’Antonio Ylla i amb el seu germà Josep, que era jutge de Pau, i em vaig quedar amb la meitat del negoci. Però veient que mai no em sortien els números, em vaig emprenyar i vaig donar la meva part al meu gendre i a la meva filla Lluïsa i jo me’n vaig anar a l’Snack, que feia poc havia agafat”.

La relació d’en Pitu amb l’Snack va començar “el dia que en Torras, un company cambrer de Granollers que feia bolos a Cal U, em va dir que el bar que l’Antoni Costa (El Nen de Colon) i en Merdaseca havien obert el 1950 a la Plaça, estava per llogar. Aleshores, en Torras em va demanar si volia agafar-lo a mitges amb ell, i després de consultar-ho amb la Isabel, vaig decidir llançar la casa per la finestra i llogar l’Snack, on vam començar a treballar-hi el 7 octubre de 1961”.

Mesos després, ja al 1962, en un afany d’obrir-se a nous reptes en el ram de l’hostaleria, amb en Torras van trobar dos locals a Sant Feliu de Guíxols: “Allò va ser una gran equivocació; vaig deixar l’Snack a mans del meu pare, que no sabia massa com portar el negoci, i amb la Isabel ens vam dedicar a portar un dels dos bars que vam trobar a Sant Feliu; a nosaltres ens anava bé, però l’altre bar, el que portava en Torras, no funcionava. I vam haver de tornar a Vic amb la Vespa, el matalàs i un milió de pessetes de deutes. Llavors, després d’arribar a un acord amb en Torras, vaig agafar el toro per les banyes i em vaig quedar definitivament amb l’Snack”.

Nucli polític i intel·lectual de l’antifranquisme durant la darrera etapa de la dictadura. Les cortines vermelles

Coincidint amb els espeternecs de la darrera etapa del règim franquista, en Pitu va aconseguir desvetllar un negoci que semblava mort. I a banda de congregar clients de tota mena, també va convertir l’Snack en un centre de trobada de polítics i intel·lectuals de diverses tendències -demòcrates, esquerrans i catalanistes-, fins a esdevenir tota una institució de la vida vigatana, amb una trajectòria que va anar paral·lela amb la història política de la dècada dels 60, 70 i part de la dels 80.
 
Tanmateix, tot i ser conscient d’aquestes circumstàncies, apunta que “jo estava una mica al marge dels moviments polítics. És veritat que la gent preparada i amb una mica de cultura es reunien allà i feien les seves xerrades; però ells anaven a la seva i jo a la meva. La política mai no m’havia interessat, ni m’hi entenia gaire. Jo feia i deixava fer, i em cuidava de servir, de fer bé la feina i procurar que el client estigués content i jo també”.
 
Més enllà d’aquestes singularitats, L’Snack no deixava de ser un bar on servien entrepans, cafès i begudes, amb una decoració rústica, parets arrebossades de manera irregular, bigues de fusta, tamborets i les famoses cortines vermelles a la porta d’entrada. A la primera època s’hi trobaven amants de les tertúlies, pintors, bohemis, dissidents de l’oficialitat, botiguers, empleats i treballadors sense etiqueta concreta, professors de literatura (i alguns dels seus alumnes), actors i directors de teatre, jugadors de cartes, aficionats al dòmino i al parxís, transportistes de peix, estudiants de les més variades disciplines, conferenciants d’esquerres que venien a Vic a jugar-se la pell en actes polítics i culturals prohibits, músics, místics, desvagats, els expedicionaris de l’Operació Globus que van donar la volta al món en un camió Pegaso del 1976 al 1979), i una variada fauna d’especialistes en les activitats més insospitades.
 
Passats els anys, en Pitu fa un retrat compartimentat de la seva clientela: “Hi havia quatre colles: els intel·lectuals, els jugadors de cartes i dòmino, els bohemis i els ‘normals’, tot un fenomen. Cadascú  anava a la seva i mai no hi va haver cap problema entre uns i altres. També hi havia clients que miraven la televisió a fora la terrassa, a la nit, perquè a l’Snack vam ser els primers, al costat de l’Enriqueta del Cafè Nou, a posar la televisió a fora”.
 
 En el transcurs de la seva trajectòria al front del negoci, en Pitu, probablement el millor barman de casa nostra, va poder treballar de bracet amb grans professionals, a qui moltes vegades va fer de mestre i a qui va transmetre el seu saber fer. Així, més enllà del suport inesgotable de la seva dona, Isabel Mendo, i de la dilatada ajuda del seu fill Joan, explica que “el primer cambrer que vaig tenir, un dels millors que he conegut, va ser en Jaume Lozano. Després va venir en Manel, també molt bo, que abans havia treballat a l’Hotel Colon. Més endavant vaig tenir l’Enric, de Cal U, en Ramon Parés -aquest procedent de l’Ànec Blau-, i en Pere Rico, l’últim de la colla; tots ells excel·lents professionals que van estar a l’Snack llargues temporades; encara que també en vaig tenir de molts de bons que només venien a treballar els caps de setmana, com en Vicenç. Altres van estar al bar temporades molt curtes, de Nadal a Sant Esteve. Com que tinc mala memòria, no voldria oblidar-me de ningú i lamento no recordar alguns noms i cognoms”.
 
A banda de la decoració i les rústiques parets, el principal distintiu, la senya d’identitat de l’Snack eren -i encara són- les cortines vermelles de la porta d’entrada: “Com que a la nit havíem de tancar a una hora concreta, a les tres, i la brigadilla sempre vigilava, hi vam posar les cortines perquè des de fora no se sàpigues si a dins hi quedava gent o no. En aquella època també era molt famós el ‘cotxe carajillo’ de la policia municipal, que sempre rondava de nit. Una vegada, una colla de gent els vam gastar una broma: vam desfrenar el cotxe que tenien aparcat davant de Ca la Gitana -el prostíbul del carrer dels Aluders-, i quan els guàrdies van sortir del local el van trobar gairebé a dins del riu”, explica enriolat.
 
El color vermell de les cortines vermelles contribuïa a donar mala fama al local, per això, “les dones que hi entraven, que al principi eren poques, eren considerades unes putes”. De fet, alguns honorables manaies de la ciutat van iniciar una campanya de desprestigi del local, propagant als quatre vents que aquella mena de taverna amb cortines vermelles era el santuari on es venerava Satanàs, Marx, Lenin i els set pecats capitals. Era tanta l’animadversió i malvolença que generava l’Snack, que moltes famílies advertien els seus fills sobre els perills i les nefastes conseqüències d’entrar en aquell antre maleït. En realitat, però, no hi havia cap motiu per a tant rebombori.

Timbes de cartes. Clients il·lustres.
 
En alguna ocasió, amb l’excusa que al bar es parlava de política, la Guàrdia Civil havia posat més d’un entrebanc a en Pitu, perquè darrere de la barra hi havia una habitació on sovint s’hi celebraven timbes de cartes. Empès per les insídies “d’alguna persona de la competència que sempre observava el local des de lluny, el sergent Isabelino m’havia dit diverses vegades: ‘Si nos cuentas de qué hablan los clientes y quienes son, dejaremos que se pueda jugar a cartas, pero si no nos lo dices, te cerraremos el local’. Però no ho van aconseguir mai”.
 
A l’Snack també s’hi jugava molt al dòmino, el joc preferit d’en Pitu, que hi feia autèntiques filigranes, encara que alguna vegada, “si en una timba de cartes faltava algun jugador, jo m’hi ficava. Un personatge habitual a les timbes era un militar retirat que s’havia establert a Vic. Aquest home, que era famós perquè només tenia un testicle, en una ocasió es va abaixar els pantalons i va ensenyar ‘l’ou’ solitari a petició dels companys de partida".

Un altre dia, mentre es jugava un pòquer a les cinc de la matinada, el militar es va queixar que li feien mal als peus; aleshores jo li vaig posar una palangana amb aigua freda perquè els pogués posar en remull; però de cop va tenir un atac de cor i vam tenir una feinada de mil dimonis. Sort que els clients d’última hora que quedaven, quan ja feia estona que el local havia d’estar tancat, ens van ajudar a treure’l i rehabilitar-lo”.
  
Qui signa aquest reportatge, client de l’Snack des de fa quaranta anys, pot donar fe de la destresa del barman Bullich, que coneixia a la perfecció els gustos de tots els clients. Així, entre els parroquians més polititzats i els intel·lectuals, recorda que el poeta Segimon Serrallonga i Ricard Torrents, l’impulsor de la Universitat de Vic, “acostumaven a beure Cointreau”. I aprofita la ocasió per enumerar alguns dels clients més cultivats que posaven els peus a l’Snack: els poetes Miquel Martí i Pol i Lluís Solà i Sala, l’arquitecte Manelic Anglada, mossèn Bernat Bauzà, l’activista polític Andreu Roca i el seu germà Pere, el socialista Miquel Albó, el doctor Joan Cruells (cap de llista del grup d’esquerres Entesa Democràtica, que va empatar amb el convergent Ramon Montanyà a les primeres eleccions municipals), el sindicalista Josep M. Casadesús, l’empleat de banca comunista Jordi Ralló i, especialment, el pastisser Joaquim Capdevila (membre del PSUC i impulsor de l’Assemblea  de Catalunya), per qui en Pitu encara sent una especial estimació.
 
El personal més antic de l’Snack encara recorda un gloriós concurs que es va organitzar per veure qui podia beure més copes de conyac seguides. El guanyador va ser en Pep Comella, que abans de començar el concurs va anar a beure algunes copes en un altre bar per comprovar si estava preparat. Segons en Pitu “en Pep era un bon home, un sant de qui podria explicar anècdotes de l’alçada d’un campanar. Per començar, sempre s’asseia en una taula i demanava un ‘pour moi’, un vas de vi negre amb una ampolla de coca-cola buida al costat perquè tothom pensés, sobretot alguns familiars, que no prenia alcohol. En Pep, que era molt prim i poc amant del menjar, una vegada va explicar molt disgustat que les seves germanes per sopar li havien posat una truita de guix pintada de groc, cansades que mai no tastés la truita de dos ous que li posaven cada vespre a taula; però per mala sort, aquell dia en Pep tenia gana i es va trobar amb una truita de guix”.
 
Entre la clientela habitual també va destacar el senyor Fàbregas, un treballador del ram de la pell, que es va fer popular per situar-se cada dissabte al final de la barra i entre cervesa i cervesa, repetia mil i una vegades, en veu alta, la pregunta filosòfica: ‘Serà possible l’individu?’ Un altre parroquià destacat era en Tonet Espona, “que portava una capa, i duia un ull tapat perquè era borni a conseqüència d’un accident sofert mentre feia la mili a Sidi Ifni; solia venir a la tarda, demanava un cafè, es posava el diari a la taula i feia veure que llegia; però en realitat aprofitava l’estona per fer la becaina. Si algun client el saludava, ell no s’assabentava de res, perquè dormia”.
 
Sense oblidar el gran Jaume Guix, un home molt popular a Vic, i sobretot al carrer de Gurb, que a més de fer teatre amb Companyia Carquinyoli i fer riure pels descosits el pati de butaques, acostumava a fer aconseguides imitacions d’Adolf Hitler entre els parroquians de l’Snack i altres bars; també es posava a dirigir el trànsit sense ser guàrdia. Tanmateix, en Jaume explicava que sempre li havia agradat la broma, però que li passava com als pallassos, «que fan riure la gent, però porten el rosari per dins».
 
Un altre personatge habitual era en Cincinnati, un especialista a desvalisar cassets dels cotxes aparcats a l’aeroport del Prat: “Un dia, a l’Snack es va treure la dentadura postissa i la va posar en un vas; però en un descuit seu algú se li va pixar al vas i ja pots imaginar què va passar. Com que em devia algun caler, un dia em va voler deixar el passaport com a penyora fins que pagués; però de cop va desaparèixer i no el vaig veure mai més”.
 
Un client assidu molt particular durant deu anys, va ser Robert Adams, un acordionista irlandès que treballava a la companyia telefònica britànica. Sempre que venia a Vic instal·lava el seu quarter general a l’Snack, on li agradava parlar amb el doctor Joan Cruells, a qui anomenava “el cínico doctor”. Aquest irlandès, que també freqüentava el Cafè Vic, tenia tendències llibertàries i estava molt interessat a seguir el rastre dels anarquistes i maquis catalans Quico Sabaté, Marcel·lí Massana i Ramon Vila Capdevila, alies ’Caracremada’; quan marxava de Vic acostumava a fer un periple per les poblacions lligades a la trajectòria d’aquests maquis: Sant Celoni, la Vall d’Aran, Sallent, Cercs, o zones del Llobregat i el Berguedà...
 
A principis dels anys setanta, es va organitzar un entranyable partit de futbol a l’Estadi entre un equip format per clients habituals de l’Snack i un altre de clients del bar La Parra (del carrer Manlleu), encara que molts dels suposats futbolistes sovint freqüentaven els dos locals. En el cas de l’equip de l’Snack, aquell dia en Pitu va exercir d’entrenador i massatgista, però en comptes de repartir aigua per apagar la set dels seu pupils els va donar ginebra, amb la qual cosa molts van acabar el partit bastant tocats.
 
En Pitu no s’està de comentar que en el transcurs dels anys, “hi va haver molta gent que es va acabar casant gràcies a l’Snack, on es va conèixer”. Tanmateix, també cal assenyalar que molts antics clients que van marxar de Vic i se’n van anar a viure a altres indrets, sempre que tornen a la capital osonenca no s’estan de fer una visita a l’Snack, tal com avui expliquen els germans Rico, que ara porten el bar.

Sense veure mai el sol. Obertura del Pub Bumen, ‘bombonera’ i cocteleria
 
En un dels capítols del llibre Els altres Il·lustres, el periodista Albert Om definia en Pitu com “un professional de l'hostaleria que no veu mai el sol”.  Parlant d’aquesta circumstància, Josep Bullich recorda que durant els cinquanta anys que va estar treballant, “me n’anava  adormir cada dia a les sis o a les set del matí, i em llevava a les tres de la tarda. Al principi de fer de cambrer al Casino, plegava a les sis del matí, quan els senyors que jugaven al bacarà havien acabat. Quan sortia, el sereno ja m’esperava i m’acompanyava a casa; i pel camí, quan baixava per la Rambla de l'Hospital, les senyores que escombraven les voreres em deien ‘bon dia, Pitu!’; ho deien amb broma perquè ja sabien que me n’anava dormir. De vegades m’havia passat dues nits seguides sense dormir, i d’altres, quan arribava a casa de bon matí em rentava, em posava una camisa blanca neta, i cap a treballar un altre cop. Arrel d’això ara m’he de cuidar la pell, perquè el sol no em tocava mai i com que tots aquest temps vaig treballar a peu dret, ara també en pago els conseqüències, perquè tinc problemes amb les cames”.

Pocs mesos després de la mort del dictador i quan ja portava quinze anys al timó de l’Snack, el 19 de març de 1976, diada de Sant Josep, va obrir el pub Bumen al carrer de Sant Vicenç, de Vic, al costat del Passeig: “Com que el meu dia de festa, amb la Isabel cada setmana visitàvem els establiment nocturns més moderns de Barcelona, se’m va ocórrer d’obrir-ne un. Aleshores, amb el pintor Vernis i el decorador Jaume Cabeza vam anar a veure el Bocaccio i el club Zacarías, aquest darrer un local on sempre hi havia l’Eugenio, amb qui jo tenia molta amistat. Després de veure aquells locals, els vaig dir: ‘Això es el que hem de fer a Vic, una mena de bombonera. Així va començar el Bumen. De tota manera, jo encara vaig estar prop de quinze anys més treballant algunes hores a l’Snack, encara que llavors se’n cuidava més la meva dona, la Isabel”.

A més de ser un pub on se servien les habituals begudes d’aquesta mena d’establiments, el Bumen també era una cocteleria. De fet, als primers temps, en Pitu es va passar moltes hores provant barreges amb l’idea de trobar bons combinats, una oferta especialitzada que ja havia assajat quan era a l’Snack on se servia ‘el còctel del dia’. Encara recorda que el primer dia en va preparar una trentena de diferents, que anar provant un a un: ‘Vaig agafar una mona que els clients encara riuen ara».
 
Al Bumen hi va treballar ajudat pels incombustibles cambrers Ramon Parés, que va portar de l’Snack, i en Quico, un excel·lent professional que també havia treballat un breu temps a l’Snack. Al pub, on hi havia un piano, s’hi feien actuacions d’intèrprets i cantautors en directe, amb la particularitat que tancaven molt tard: “Em vaig apuntar a una associació de pubs, i a través d’un advocat de Barcelona, en Carlos, vam aconseguir tenir la qualificació de sala de festes, bar de primera classe i bingo, amb un permís especial per poder tancar a la matinada. El Bumen també va ser un dels bars musicals pioners, en una època que se’n van obrir a altres poblacions de la comarca”.
 
En un apartat mig amagat del Bumen s’hi havia fet algunes timbes i partides de ‘botifarra’, una activitat que en alguna ocasió li va portar problemes: “Un dia de maig del 1979, mentre estàvem celebrant la recopa d’Europa que el Barça havia guanyat a Basilea, per l’espiera de la porta d’entrada vam veure que a fora hi havia la policia; aleshores, el cambrer va posar caixes i entrebancs davant la porta petita que donava al lloc on es feia la partida per amagar-la. Però la policia va entrar com a l’oest americà. Vaig tenir molt merder, em van voler tancar el Bumen i vaig tenir judici. Per sort, al final ho vaig poder salvar”.
 
Al cap d’uns anys d’estar al Bumen, l’empresari d’embotits Pere Monells, que també era l’amo de la discoteca i sala de festes Rock 34, li va comprar el negoci: “Se’l va quedar sobretot perquè tenia tots els permisos per a fer-hi activitats diverses i perquè podia tancar tard. Al Bumen hi vaig estar uns quinze anys, i quan vaig plegar també vaig deixar l’Snack, després de trenta anys de dedicació. Em vaig jubilar el 1992, als 60 anys. En aquella època, amb la Isabel encara vivíem al carrer de les Basses i ella em va dir que volia anar a viure en un pis nou. Llavors, en Joan, un client de l’Snack, em va gestionar la compra del pis on fa 38 anys que vivim, a prop de l’estació d'autobusos. Si llavors em semblava nou, avui ja el trobo passat de moda...”.
 
President del Gremi d’Hostaleria d’Osona. Excursions nocturnes a Barcelona. Connexió amb els millors barmans.

Simultàniament a la seva professió, durant vint anys va exercir de president del Gremi d'Hostalers d'Osona, on ja havia estat algun temps a la junta. Quan era al front de l’entitat, l’associació havia agrupat més de cent vuitanta establiments osonencs, encara que a ell li hagués agradat que fossin cinc-cents. A banda de les reunions per encarar la problemàtica del sector a nivell osonenc i català, i d’impulsar l’organització d’esdeveniments gremials, va assistir a moltes trobades, dinars i sopars, alguns dels quals van comptar amb la presència d’autoritats locals i comarcals, a més de membres del govern català, entre els que cal destacar la presència en diverses ocasions del president Jordi Pujol, mentre ell, en Pitu, exercia de relacions públiques i encarregat del protocol.
 
Recapitulant sobre els darrers trenta anys de vida professional lligada  a l’Snack i al Bumen, explica que paral·lelament a l’ofici de barman, alternava la feina amb excursions a Barcelona els dies que tenia festa: “Amb la Isabel anàvem a ballar a les discoteques, boîtes i sales de festa més de moda; era una de les meves aficions preferides. El primer, Las Vegas, al carrer Aribau, on anaven actors, músics, escriptors i gent del mon de la bohèmia, i que tenia un servei de cambrers sensacional. També visitàvem la cocteleria de Can Boadas, on anava la jet-set barcelonina a la sortida del Liceu; allà vaig conèixer en Miquel Boadas, l’amo, que em va ensenyar a fer els populars entrepans bikinis, que després vaig servir a l’Snack i van tenir molta acollida”.
 
Coincidint amb les primeres incursions recreatives a Barcelona, l’any 1967 es va obrir al carrer Muntaner la boîte Bocaccio, impulsada per Oriol Regàs amb l'ajuda de Xavier Miserachs i Teresa Gimpera, un local que la parella vigatana va freqüentar gairebé setmanalment durant divuit anys, fins al 1985 que va tancar les portes:  “Allò va ser fantàstic; podria explicar moltes anècdotes, com la vegada que, sense saber-ho, vam assistir a l’acomiadament de soltera de la filla de l’exalcalde Porcioles. Allà hi vam conèixer molts artistes, com Sara Montiel i diverses actrius de cinema italianes. Una vegada, a l’hora de tancar, ens van convidar a participar en una festa que se celebrava en un vaixell, ja de matinada, però no hi vam anar; però al cap de dos dies, a l’Snack vaig obrir els diaris La Prensa i El Noticiero Universal on sortia una fotografia de tot el personal que va assistir a la festa del barco banyant-se despullats a la Fontana di Trevi de Roma”.

També explica que durant tots els anys que va acudir a la mítica boîte del carrer Muntaner, va poder conèixer personatges molt famosos, “com la Rosa Maria Sardà o la Núria Feliu. Va ser una època molt maca. Jo, al Bocaccio, m’hi trobava com a casa; de fet, sempre em tenien guardada la meva ampolla de whisky, que jo pagava quan es buidava. Més endavant, quan aquest local va anar caient en una clara decadència i va tancar, vaig assistir a la inauguració de l’Up & Down. Durant molt de temps amb la dona vam recórrer totes les discoteques i sales de festa de la capital. Més d’una vegada havíem anat a Barcelona amb mil pessetes i havíem tornat a Vic amb mil pessetes. Ens apreciaven i sempre ens convidaven”.

Una de les facetes que li han procurat la seves sortides de Vic és “la gran satisfacció d’haver pogut conèixer els millors barmans i professionals del país: el  madrileny Perico Chicote, o els barcelonins Pitu del Sandor, el senyor Miquel de Boadas, en Paco del Dry Martini, en Carles del Bocaccio, el barman del Harry’s, o Carlos i Lluís, del bar de l’Hotel Derbi (on acostumava a anar el rei Joan Carles)”. En l’àmbit de la restauració, explica que molt sovint havia anat a degustar la becada especial que li preparaven al restaurant Sibarit, “un plat que només feien per mi i pel rei Joan Carles. D’anècdotes, en podria explicar en tinc per omplir un llibre”, apunta.

En Pitu i la Isabel a la terrassa de l'Snack. 2019. Foto:Toni Coromina.

Vida de jubilat. Dos llibres de receptes de còctels. Dinars al Casals dels Avis
 
Si l’any 1942 va entrar a treballar al Casino quan li faltaven dos mesos per complir els deu anys, es va jubilar el 1992, als seixanta anys, després de treballar durant cinc dècades, que aviat està dit. Aprofitant l’avinentesa, els primers anys de jubilat ell i la seva dona van passar moltes temporades de vacances en un apartament que tenien a la costa de llevant, entre Penyíscola i el complex turístic de Marina d'Or, situat a la comarca de la Plana Alta entre les localitats d'Orpesa i de Torre la Sal, on habitualment es desplaçaven en el seu cotxe particular. Darrerament, ja no hi van.

Aquests últims anys s’ha passat moltes hores recopilant en dos llibres un aplec de 315 receptes de còctels que havia preparat a l’Snack i al Bumen. Aquests llibres també recullen les circumstàncies i les anècdotes lligades a la gestació dels combinats, els ingredients i a qui anaven dedicats, tot plegat amanit amb dibuixos fets pel mateix Pitu.

En un dels capítols, dedicat al còctel ‘grec’, explica la història de la seva creació: “Una vegada, en plena Festa Major de Vic, a la terrassa de l’Snack s’hi van asseure dues senyores gregues molts simpàtiques, però no hi havia manera d’entendre’s amb elles perquè no parlaven ni català ni castellà; i com més intentàvem parlar i entendre’ns sense èxit, més rèiem. Fins que un client que parlava una mica d’anglès, va entendre que havien vingut a Vic expressament per visitar el Museu Episcopal per ser el millor del món en la seva especialitat, i van demanar com anar-hi. El client els ho va explicar, però les bones dones van quedar molt sorpreses perquè el seu interlocutor els va dir que ell mai no havia posat mai els peus al Museu. No entenien que una persona de Vic desconegués un centre cultural tant important. De la conversa en va néixer una bona amistat, i les vam convidar a beure un còctel fet especialment per a elles: el ‘grec’”.
 
A la posta de sol, acabada la conversa a la terrassa del seu àtic, comenta que “amb la Isabel cada dia anem a dinar al Casal dels Avis, a la rambla de l'Hospital, que és una meravella. Després d’uns dies sense anar-hi a causa del confinament, ara hi hem tornat, encara que tots els que hi mengem estem una mica separats”. Mentre ens acomiadem, no s’està d’expressar l’orgull l’alegria que li produeixen les trobades familiars amb els seus sis nets i cinc besnets.

-----------
 
Bibliografia

-Rebotiga d’Il·lustres. Toni Coromina i Albert Om. Capítol escrit per Albert Om: En ‘Pitu de l’Snack’, un professional de l’hostaleria que no veu mai el sol. Premsa d’Osona (El 9 Nou) 1989.
- Cafè Vic, retrat d'una generació de rebels i bromistes (1970-1985). Toni Coromina. Editat per Eumo i Ajuntament de Vic, 2007.