Reportatge

Pep Llusà, mític barman i discjòquei de Can Grapes, la catedral dels bars musicals dels anys 70

per Toni Coromina , 31 de juliol de 2020 a les 19:55 |
Pep Llusà | Adrià Costa
Durant prop de quaranta anys ha estat al front de diversos bars musicals, el més destacat dels quals, Can Grapes, a Taradell, es va convertir entre 1969 i 1978 en el temple contracultural de la música pop-rock, i en un referent d’una multitud de joves d’Osona, Barcelona i altres comarques catalanes. Després es va fer càrrec del bar musical La Palmera (Vic), i va fer de discjòquei o barman al Comic’s (Centelles), Clip’s (Manlleu), UH (Balenyà), Bis (Vic), Logical Arguments (Torelló) i Grapes (Folgueroles).

Nascut a Vic, va viure els primers anys a Santa Eugènia de Berga i a Taradell, on va exercir d’escolà de la parròquia. Als deu anys va entrar al Seminari de Vic; però la carrera de capellà no era per a ell, i als catorze en va sortir expulsat per actes de rebel·lia. Després d’estudiar a l’Escola Industrial, va entrar d’aprenent en un taller mecànic de Taradell, on va treballar set anys fent de torner.


Mentre era mecànic, amb el seu amic Joan Mundó ‘Tramun’ van obrir el bar musical Can Grapes, que durant la dècada dels setanta va esdevenir el lloc de trobada del jovent contestatari, contracultural, catalanista i antifranquista del moment. Més endavant va treballar en mitja dotzena de bars musicals, fins que a l’entrada del nou segle es va fer càrrec del bar del camp de futbol de Taradell i va exercir durant set anys de conserge del col·legi Les Pinediques, fins a la seva jubilació.

Coincidint amb la suspensió de l'estat d’alarma de la Covid-19, un matí temperat d’estiu podem parlar directament amb ell (cara a cara, amb dos metres de distància pel mig i les mascaretes de rigor) a la terrassa del bar vigatà Can Bernat.  El vaig conèixer fa prop de mig segle a Can Grapes, un local terapèutic i vitamínic que a molts de la meva generació ens va permetre sortir de l’olla a pressió de la moral i els costums de l’època franquista. Mai no ens cansarem d’agrair-li l’aire fresc que ens va proporcionar.


Infantesa a Vic, Santa Eugènia i Taradell.

Josep Llusà Fàbrega, en ‘Pep’, va néixer a la Clínica l’Aliança de Vic, el 13 de juny de 1948, el dia de Sant Antoni de Pàdua, i el van batejar amb els noms de Josep, Antoni i Francesc. Tot i que els primer any de vida es va criar a Vic, on la seva àvia paterna tenia una botigueta de queviures a la cantonada del carrer de la Fusina amb la plaça dels Màrtirs, molt aviat el van instal·lar a Santa Eugènia de Berga, a casa dels avis materns, la iaia Carme i l’avi Josep, que “tenien camps, un ramat de xais  i una mica de propietat,  encara que vivien del negoci d’una carnisseria i una pastisseria (amb un preciós forn antic ) que estaven davant per davant, al mateix carrer”.

Allà s’hi va criar fins als sis anys: “Va ser l’època més feliç de la meva vida; com que era molt petit,  tothom estava per mi i era el rei; tenia totes les joguines del món i no em va faltar mai de res. A més de l’activitat quotidiana de la carnisseria, de l’olor del forn i la imatge de les màquines de pastar pa, m’han quedat gravades a la memòria les espigades de blat de moro, que quan n’apareixia una de vermella, a qui li sortia li tocava un premi”.
 

Pep Llusà, un any i mig a Santa Eugènia de Berga. Foto: Arxiu Llusà


Els seus avis paterns, Francesc i Mercè, venien del cantó de Manresa. Amb els anys, l’avi va ser director d’una fabrica tèxtil a Taradell, on la família vivia en una caseta, una torreta al costat de la fàbrica, “però a resultes de la seva mort en un accident, l’àvia Mercè, que es va haver de fer càrrec de set fills, va marxar a Vic, on va obrir el colmado del carrer de la Fusina”.

El pare d’en Pep, Carles, havia nascut a Sant Joan de Vilatorrada. Va estar-se a casa de l’avi mentre aquest era viu i gairebé sempre va treballar a la fàbrica tèxtil de Taradell, on feia d’encarregat. La seva mare, Maria, era modista i va exercir de mestressa de casa. La parella va tenir tres fills, en Pep, el gran, i dos bessons: en Toni i la Carme.

Després d’estar-se fins als sis anys a Santa Eugènia, va anar a viure a Taradell i va entrar a l’escola nacional: ”El pare sempre deia que s’havia d’estudiar, però en aquella època tots parlàvem en català i al col·legi el professor ho ensenyava tot en castellà; va ser un xoc, perquè em costava entendre les coses. Tampoc no hi havia televisió ni cap canal que ens permetés aprendre el castellà. Recordo que ens feien formar en fila, com els militars, i presenciar com hissaven les tres banderes: la d’Espanya, la de la Falange i la del Requetè.  Els meus pares ja s’adonaven que allò no anava a l’hora. Per això, amb una colla de pares d’alumnes van fundar el col·legi de Sant Genís, que més tard, després d’integrar-se amb les monges, es va convertir en col·legi de Sant Genís i Santa Agnès. El canvi d’escola em va anar molt bé, tot i que estàvem tots barrejats, grans i petits, en una classe que de vegades era una mica caòtica, però el professor ja era una persona més raonable. I encara que era un centre religiós, tampoc no va ser una ‘menjada de coco’. Allò ja va ser un ensenyament més normal”.

Aquells dies a Taradell hi havia molts pocs cotxes: “Vivíem en una casa situada a la plaça Dos de Febrer (un nom lligat a la commemoració del dia de l’entrada de les tropes franquistes, al poble, el 1939); però jo passava molta estona jugant a la plaça, un espai que semblava més gran que avui, perquè no hi havia vehicles. Allà hi jugàvem a bales, a cavall fort, i a col·leccionar cromos, mai a futbol. De més grandet anava al bosc i a la Font Gran, i durant les vacances em van apuntar a l’escola d’estiu que gestionaven els seminaristes, que ens portaven de passeig a les fonts i a una bassa, el Molí dels Capellans, que a mi em semblava una piscina. M’encantava ficar-me a l’aigua, al riu i a la bassa”.

A l’escolania Nostra Senyora de Montserrat. Al Seminari de Vic. ‘Maestría industrial’

A mitjans dels cinquanta va entrar a l’Escolania de Nostra Senyora de Montserrat, de Taradell, “de la ma de mossèn Jaume. M’agradava aquell ‘teatre’, perquè cantava i ajudava cada dia a missa a la parròquia, amb mossèn Vilacís; tocava  les campanetes, portava les canadelles de la consagració, manejava l’encenser i de vegades també feia sonar les campanes. Un dia, el bisbe es va presentar a l’escola de Sant Genís a reclutar futurs seminaristes, “i jo, que era un cul inquiet i em pensava que allò de fer d’escolà era molt important, m’hi vaig apuntar, i el 1958 vaig entrar al Seminari Menor de Vic, als deu anys. Com que sempre he estat en el lloc equivocat, vaig pensar que a resultes del Concili Vaticà II impulsat pel papa Joan XXIII, al Seminari hi hauria una mica d’obertura, però en realitat allà no va canviar gran cosa”.
 

Esquerra, primera comunió, 1955. Dreta, confirmació 1956. Foto: Arxiu Llusà


Amb el pas del temps, en Pep, que era un rebel, va organitzar una vaga de zel, que només va seguir ell sol: “Els vaig desorganitzar l’horari oficial, l’única manera que vaig trobar de fer-los anar malament. Com que hi havia uns horaris molt estrictes, quan em va tocar conduir el res del rosari, ho vaig fer molt a poc a poc, amb amor i molt fervor, i amb tota la parsimònia del món. Però si el rosari havia de durar mitja hora, en el meu cas el vaig fer durar una hora; vaig resar tots els misteris, em van deixar acabar, però vaig desorganitzar-los la jornada. A l’acabar, el director em va fer agenollar a l’entrada de la porta, com a càstig, mentre tots els meus companys seminaristes anaven passant davant meu, tots en silenci, per anar a sopar, mentre jo pensava: ‘què s’han cregut!’. I com que tinc un caràcter bastant fort, em vaig aixecar i vaig anar al menjador, i allà vaig fer un discurs reivindicatiu on vaig cantar les quaranta, tot exigint que després del Concili Vaticà, les coses havien de canviar”.

La conseqüència del seu acte d’indisciplina va comportar la seva expulsió del Seminari: “Vaig pensar que potser era el que tocava, i no m’ho vaig agafar malament. Només patia pel pare, perquè de petit jo ja era molt entremaliat. Quan el pare va venir i li van explicar el que jo havia fet, va dir: ‘només ha sigut això?’, i va acceptar que plegués. Però quan el bisbe Masnou, en‘Ramon dels xais -que era de Santa Eugènia i tenia amistat amb els meus avis- se’n va assabentar, va enviar un capellà a casa dient que jo fes la maleta i tornés al Seminari. Però m’hi vaig negar. Aleshores davant la insistència del capellà, la meva mare va dir: ‘Oi que no vol tornar? No tornarà!’. Llavors vaig veure clar que jo no tenia vocació i que m’hi havia apuntat perquè estava convençut que ser capellà era com fer teatre. I punt. Quan vaig sortir del Seminari Menor, l’any 1962, tenia catorze anys i em faltava mig curs per entrar al Seminari Major”.

Acabada aquesta etapa, va pensar que havia de treballar com tothom, "i em vaig matricular a l'Escola Industrial, on van convalidar-me els estudis del Seminari i vaig cursar durant tres anys el que en deien Maestría Industrial. El primer curs el vaig fer de dia, i els altres dos, com que vaig entrar a treballar d’aprenent de mecànic en un taller de Taradell, els vaig fer de nit, i cada dia anava a Vic amb l’autobús de les set de la tarda. Després d’aquests tres anys a l’Escola Industrial vaig estudiar enginyeria elemental a l’Acadèmia Europa de Vic, però vaig plegar a la meitat del segon curs”.

Guateques’ i festes al Maricel. Obertura de Can Grapes.

Aquells dies es va relacionar molt amb Joan Mundó, en Tramun, un amic que ja coneixia de petit: “Em vaig ficar en el seu ambient a l’època dels ye-yès. Recordo que la seva germana tenia un ‘comediscos’, un aparell que s’empassava els discos i sonava. Els primers vinils petits que vaig escoltar van ser els dels Brincos, Los Bravos o Los Pekenikes, una música que solia sonar als guateques i a les festes que es feien al Maricel de Taradell”.

Els darrers anys de la dècada dels seixanta i els primers de la dels setanta, a la comarca es van obrir diversos bars musicals: el Cap d’Estopes a Vic, la Taca a Tona, el Diògenes a Roda, El Celler de la Lliça i La Saca a Torelló, el Tarot a Seva, o els 4 Cantons a Santa Eugènia. En aquest context, l’any 1969, quan tenia poc més de 20 anys, amb en Tramun van decidir obrir a Can Grapes a Taradell. Al principi, aquell bar “només pretenia ser un lloc de reunió per als amics. Mai ens haguéssim imaginat que acabaria essent el referent de tota una generació”.
 

Davant de Can Grapas. Esquerra, en Tramun a dalt i LLusà a baix. Al mig, amb Xavi Bernguerel. Dreta: recollint ampolles. 1970-1974. Foto: Arxiu Llusà

 
Antigament, les quatre parets de Can Grapes havien estat una quadra, i després un petit magatzem: “Quan vam començar, de dia jo encara treballava de mecànic, i quan plegava anava a obrir el bar. Coincidint amb la bona marxa del Grapes, l’amo del taller, a qui no li agradava l’estètica de la melena que jo portava, em va dir que m’havia de tallar els cabells, i que si ho feia m’apujaria el sou. Aleshores me’ls vaig tallar només una mica, me’ls vaig pentinar d’una manera que semblava que me’ls havia tallat molt i em va apujar el sou. Però al cap de poc vaig tornar a ensenyar la melena i vaig deixar el taller”.

El nom de Can Grapes se’l va inventar el vigatà Toni Abella Portussach, conegut popularment com El Tendre, un mític personatge polièdric que feia de drapaire, i que també era escultor i poeta. “El va batejar amb aquest nom en tornant d’un sopar a les Gorgues, quan va veure unes grapes fosforescents pintades a la porta d’entrada del local. A les parets exteriors també hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimmy Hendrix, pintat pel taradallenc Joan Pons”.

Can Grapes va congregar durant gairebé una dècada tota mena de joves de la comarca, de Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll, i molts de la Barcelona, atrets per la qualitat i modernitat de la música que s’hi oferia. La tipologia dels visitants assidus era d'allò més variada, “des dels estiuejants de Taradell, que nosaltres coneixíem amb el nom de potis i pijos, que eren sobretot de Barcelona, encara que gràcies a Can Grapes em sembla que van fer una reconversió i els van baixar els fums. Anys després hi va haver molts matrimonis entre gent de Taradell i estiuejants que s’havien conegut al bar. En certa manera, vaig fer el paper de ‘Celestino’. També hi havia estudiants, joves treballadors, artesans, parelles, místics, hippies, rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, julaios, metges, militants de tots els partits polítics, i molts mamellons que anys després van acabar essent regidors dels ajuntaments”.

Si la jovenesa és l’època de l’expansió afectiva, molts dels visitants hi anaven “per veure si lligaven amb alguna musa de la tribu dels potis (estiuejants) o amb algun xicot trempat, per anar bé amb poder adquisitiu. El fet és que, entre uns i altres, les cues de cotxes buscant aparcament sovint col·lapsaven els carrers més propers al bar”.

Clients catalanistes i antifranquistes. Música pop-rock, ‘funkie’, psicodèlica i de La Trinca. Viatges a Londres i al Marroc.

Al bar predominaven “els joves catalanistes i antifranquistes. De fet, jo sempre vaig viure a esquena del franquisme i hi vaig aixecar una paret per desmarcar-me’n. Va ser una sort, perquè en un temps tan gris, era molt difícil posar una mica de color i música a la vida. La consciencia antifranquista jo ja la tenia d’abans d’obrir can Grapes. I encara que a casa mai no es parlava de política, la primera vegada que em vaig adonar que el franquisme era una cosa estranya, va ser a l’escola. Aleshores jo era bastant inquiet, i sempre badava per la finestra; era hiperactiu i tenia el que avui en diuen dèficit d’atenció. El pare notava que no anava bé, principalment en matemàtiques. Un dia vaig escoltar una conversa dels meus pares que deien que em volien portar a classes particulars de repàs amb un mestre, però tenien por del que diria la gent, perquè aquell home, que era boníssim, era republicà. Amb els anys, sempre he tingut clar que Catalunya és una nació i que no m’agraden les dictadures”.
 

Amb en Tramun a Amsterdam, 1973. Foto: Arxiu Llusà


Però tornem a Can Grapes. L’interior del local, molt petit, tenia una barra, una llar de foc, una sala de 40 metres quadrats i els lavabos. Semblava impossible que un espai tan reduït pogués encabir més de 100 persones ballant. La música que posava en Pep era la més innovadora del moment: “A més dels Rolling Stones, sonaven grups de música rock i funkie, els mites psicodèlics de Califòrnia, Cream, Zappa, Jimi Hendrix, David Bowie i més endavant Roxy Music. I per satisfer els gustos de la clientela més polititzada del moment, també posava els discos de La Trinca, encara que jo em trobava més a gust amb el pop, rock i el funkie, que al final va acabar essent la música dominat”.

La música que s’escoltava no obeïa pas a la casualitat: “Posava coses que descobria jo i d'altres que em recomanaven els amics, molts dels quals tenien una bona cultura musical. Va ser un aprenentatge entre tots. A mi no em va pas inspirar l’Esperit Sant. Recordo la primera vegada que vaig escoltar un disc de David Bowie que em va portar Miquel Faura, que aleshores era cantant dels Kilimanjaro’s i tenia el nom artístic d’Edgardo Polimorfo. Jo, en aquell moment guanyava els diners suficients per invertir en discos i en vaig comprar molts. Alguns els vaig anar a buscar jo mateix a Londres o me’ls van portar d’Anglaterra alguns amics. Més endavant, la majoria els anava a comprar a Andorra, on hi havia dues botigues especialitzades que ho tenien tot; quan sortia alguna novetat, al cap d’una setmana ja eren a Andorra. Hi anava i en portava 20 o 25 cada vegada”.

A la primera meitat dels setanta, en Pep compartia tota mena d’activitats amb joves de la seva generació, com les primeres curses ciclistes esbojarrades de la Vic-Bojons, una mena de carnaval rodat en què els participants anaven disfressats. En aquella època ja va fer el seu primer viatge a Londres, tot sol, amb un Seat 850. També va anar a Amsterdam amb el seu amic Tramun, i més tard va viatjar a Estambul i al sud del Marroc, on amb el pas dels anys va anar quatre o cinc vegades, sovint amb amics (en Tramun i la Dolly) i sempre en cotxes particulars.

Alternança entre el bar i la mili. Caporal primer. Pau Riba i el Gato Pérez. ‘Els Subias boys’. El Tendre.

Coincidint amb la seva tasca al Grapes, l’any 1970 va haver d’anar a fer la mili a Sant Climent Sescebes. “Allà hi passava la setmana, però tenia permís per venir a la Plana els dissabtes i diumenges, una circumstància que vaig aprofitar per cuidar-me del bar, on també hi treballava en Tramun i en Pep, un noi que ens ajudava, La mili va ser un parèntesi a la meva vida , però no em va fer perdre la dedicació al Grapes: vaig aixecar una paret mental, de manera que em semblava que no la feia”.

A Sant Climent, on va fer tot el servei militar,  després de passar unes proves i uns testos de capacitació obligats, “em van nomenar caporal primer de cavalleria. Una de les meves tasques consistia a portar el correu -cartes i enviaments de diners- als soldats des de l’estació de Figueres. Hi anava amb un xofer que cada dia em despertava, i a la tornada de Figueres feia el repartiment en un despatx molt petit que van posar a la meva disposició”.
 

A la mili, a St. Climent Sescebes, 1970. Foto: Arxiu Llusà


Al cap de poc, es va veure obligat a exercir de caporal de primera “amb funcions de sergent. Vaig tenir mala sort perquè això m’obligava a estar de guàrdia cada tres setmanes al Castell de Figueres, on jo havia de fer la feina dels oficials, com ara dirigir exercicis militars, fer formar els soldats i passar revista. Em van robar moltes hores per fer una tasca que no em pertocava, un desastre. El curiós del cas és que molts matins em trobava tot sol a la plaça del Castell, om se suposava que havia de fer formar els soldats i passar llista, però allà, a part de mi, no hi havia ningú més. M’ho vaig agafar amb calma i als informes que entregava hi escrivia ‘sin novedad’, i apuntava que hi havia tots els soldats. Fins que un dia, es va descobrir que allò de ‘sin novedad’ era una enganyifa, i que a l’hora de passar revista no havia cap soldat”.

Aleshores el van castigar a un mes de calabós, d’on només podia sortir per anar a missa, “però com que exercia de sergent en funcions, em van concedir la prerrogativa d’estar tancat tot sol, mentre que la resta de soldats conflictius (alguns d’ells arrestats per faltes relacionades amb robatoris i delictes) estaven tots junts. Només hi havia un altre pres que estava aïllat com jo: un objector de consciència. Finalment, un oficial em va perdonar i al final vaig estar tancat unes tres setmanes”.

Un cop acabada la mili, va tornar a dedicar el seu temps a dur Can Grapes. Aleshores va anar a viure en una casa de La Roca, a Taradell, on sempre més ha tingut la seva residència. Al cap d’un temps, l’any 1974, el seu soci, en Tramun, li va dir que “tenia ganes de muntar un altre local més tranquil, un bar per escoltar música, més que no pas per ballar. Llavors, entre tots dos vam muntar i decorar el bar El Mugró, al costat del Passeig de Vic. Però com que ell tenia unes tendències diferents i una altra visió de com encarar el nou bar, vam decidir de comú acord que jo em quedava a Can Grapes i ell se n’anava al Mugró. No vam tenir cap problema. De fet, en Tramun sempre ha volgut anar mes endavant que les circumstàncies i ha anat obrint coses noves. Jo sempre he estat més conservador”.
 

A la barra de Can Grapes. (1972-1973). Fotos: Arxiu Llusà.


Mentrestant, molts dels clients que continuaven pelegrinant  a Can Grapes des de Vic, havien de passar en cotxe per la corba en forma de paella de Santa Eugènia, on hi solia haver un control nocturn de la Guàrdia Civil, que feia aturar molts vehicles: “una vegada,  un dels guàrdies, em sembla que era el famós Requena, es va adonar que al costat del lloc de control hi havia un immens camp de cànem, una planta de la família del cànnabis (la marihuana) i va comentar al company de control: ‘Mira, ja hem trobat la droga’. El cert és que en aquella època hi havia molta gent que fumava porros i prenia LSD. Va ser un costum tardà que es va anar introduint poc a poc. En els primers moments, el mon de les drogues a mi em feia por i respecte, encara que això no vol pas dir que no en provés alguna vegada. Però també he de dir que mai vaig prendre cap substància mentre treballava”.

A la primera meitat dels anys setanta, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local, entre ells els cantants Pau Riba i Sisa, que en més d’una ocasió “s’havien assegut davant la llar de foc a menjar torrades amb all. Recordo que en Pau deia que quan entrava a Can Grapes i obria la porta es trobava en ‘un mon diferent’, i que quan sortia i la tancava, ‘tornava a l’altre mon’. Fa poc en Tramun em va explicar que un dia en Pau li va demanar si volíem fer de mànagers seus per promocionar el disc Dioptria”.
 

Amb clients, a Can Grapes (Pep Llusà amb barba), 1977. Foto: Arxiu Llusà

 
Un altre dels clients habituals era l’enyorat Gato Pérez, “un gran amic, un bon músic i una excel·lent persona. Era molt entranyable i jo m’ho havia passat molt bé parlant amb ell i mirant com ballava pels descosits a la pista. Un altre personatge habitual de l’època de la contracultura, era el fotògraf vigatà Manel Esclusa, un bon amic, que aleshores treballava a la revista Ajoblanco. Aquells dies, quan sonava rock & roll jo ballava sovint amb la Montse Franch, la seva companya, i es feia un cercle de gent a la pista i tothom ens mirava. Deien que ho fèiem bé, però he de reconèixer que el meu mestre de ball va ser en Tramun, que ballava extraordinàriament bé”.

Més enllà dels artistes famosos, el local també era freqüentat per personatges molt populars a la comarca, com el mític Ramon Faja ‘Subias’, “promotor de dos equips de futbol amateurs de la comarca, els Subias Boys i les Subias Girls, que acostumaven a venir al bar. També va ser un dels impulsors del Campionat Comarcal de Futbol Aficionat d’Osona, El Ripollès i El Lluçanès. En Subias tenia una col·lecció de discos impressionant, molt ben cuidada. Amb el pas dels anys ha escrit tres llibres i des de fa uns anys, es dedica a importar art oriental des de països asiàtics, com Tailàndia, Xina, Indonèsia, Sri Lanka, Índia, Filipines o Birmània”.

Un altre personatge il·lustre era en Toni A. Portussach, El Tendre (EPD), que “una vegada va arrencar una pesada pica de pedra que hi havia a fora de l’establiment, al costat de la porta, la va entrar a dins, a pes de braços, i la va deixar a sobre la barra. Les sorpreses eren contínues, i tant aviat hi havia gent ballant amb espelmes i encens a la mà, com algun beneit penjat a dalt d’una làmpada. A la segona meitat dels setanta, a casa meva, a la Roca, el grup de teatre Rosec de Dits, que dirigia Carles Pujols, va representar una obra teatral de Joan Brossa, amb la particularitat que les entrades per accedir casa eren llesques de pa amb mantega, en comptes d’impresos de paper. També es dona la circumstància que, amb el pas del temps, alguns clients van obrir moderníssims i reputats locals musicals a Vic, a Manlleu i també a Barcelona, on en Quim Girbau va posar en marxa el mític bar Zig Zag, un establiment de referència a la dècada dels vuitanta”.

En Pep explica que es va organitzar una processó espontània a dins del local: “Els participants van agafar l’estàtua de Goethe que hi havia a la barra i la van passejar  a fora del local, al carrer, com si fos un sant. Coincidint amb la desfilada, una rua de cotxes d’una comitiva que anava a celebrar un casament -amb el ministre Fraga Iribarne de convidat especial- va quedar aturada perquè la processó i els cotxes aparcats a prop de Can Grapes barraven el pas dels vehicles dels assistents al banquet. Finalment, es van retirar els cotxes aparcats i el seguici d’en Fraga va poder passar”.

Les baralles dels ‘julaios’. La banda del ‘Xino’. Tancament del Bar. Grapes in exilium. Una manifestació de suport a Vic.

A partir de la segona meitat dels setanta, van començar a proliferar incidents i baralles protagonitzades per un grup de joves marginals que, segons apuntaven aleshores algunes persones, estaven lligats a ‘l’antic règim’ i actuaven amb la idea de propiciar el tancament del bar, a causa de la inspiració esquerrana i contestatària dels clients. Tanmateix, Llusà avui creu que “només eren quatre xitxarel·los, uns gamberros que formaven part de ‘la Banda del Xino; potser n’hi havia algun a qui avui qualificaríem d’extrema dreta, però els esqueia més el nom de julaios”.
 

Pep Llusà «Grapes», l'any 1979. Foto: Manel Esclusa


En Pep recorda que quan aquests joves entraven al bar buscar brega, “el Xino no es barallava mai amb ningú i es limitava a quedar-se expectant a la punta de la barra. Aleshores, quan un membre de la colla provocava algun client i aquest es queixava i contestava, el Xino deia ‘¡cuidado, no te metas con mi amigo!’. Un dia, mentre jo i una amiga que m’ajudava al bar estàvem tots sols a la barra i no hi havia ningú més al local, va entrar la banda del Xino sencera i van tancar la porta per dins. Només érem ells i nosaltres dos. Llavors van començar a demanar copes, i a mesura que anaven bevent, estavellaven els vasos contra les ampolles del mostrador. Ho van anar fent fins que tot el vidre va quedar trencat. Però llavors, encara van continuar demanant que els poséssim més beguda i jo els vaig dir: ‘Lo siento, señores, se ha terminado todo, ya no queda nada’. Al cap de poc va venir la policia i un de la banda els va dir: ‘Mientras estos pueden estar aquí tranquilamente drogándose y haciendo lo que les da la gana, nosotros somos los malos de la película…’ De fet, pensaven que havien vingut a aixafar un bar de drogats per posar ordre. El cas és que tot va quedar trencat: quadres i miralls. Però el seu argument va ser que això havia passat per culpa nostra”.

Aprofitant aquest desagradable incident, l’Ajuntament de Taradell “va trobar una excusa per fer tancar el local. Després que la policia refredés la decisió de l’Ajuntament, ens el va clausurar durant una temporada, sense que jo, que no hi tenia cap culpa, em pogués defensar. Amb el temps he entès que haguessin pogut tancar el bar per molèsties als veïns amb el soroll o els cotxes, però no per la destrossa de la banda del Xino, o per les baralles  provocades per deu persones d’una banda. Si haguessin controlat aquesta gent, no hagués passat res”.

Esperant el resultat de les al·legacions que un advocat de Barcelona va presentar per aconseguir que el tancament quedés sense efecte, Can Grapes va estar clausurat durant mig any. Durant quest impàs, en Pep va obrir a l’embarcador de l’Sporting, davant del monestir de Sant Pere de Casserres, un bar que va batejar amb el nom de Can Grapes in Exilium: “Posàvem la mateixa música que a Taradell i només obríem els caps de setmana. I cada diumenge a la tarda hi havia actuacions musicals en directe; però com que era un lloc molt solitari, quan s’acabava la jornada,  ens havíem d’emportar els bafles i tot el material perquè no ens el robessin”.

Quan va aconseguir el permís per tornar a obrir Can Grapes, l’alegria només li va durar una setmana: “L’Ajuntament va recórrer i el local es va clausurar definitivament al cap de set dies. Jo no em vaig veure amb cor de lluitar més. Vaig estar al timó de la nau durant prop d’una dècada. Avui, els antics clients del bar tenen més de cinquanta o seixanta anys; molts són pares de família,  encara que també n’hi ha que han accedit a la categoria d’avis, amb fills o nets que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la sala del Grapes”.
 

A casa seva, a la Roca de Taradell. 1977. Foto: Arxiu Llusà


Al mes de maig del 1978, prop de 500 joves es van manifestar al Passeig de Vic en senyal de protesta pel tancament de la catedral musical dels anys 70 i també contra les sovintejades batudes policials en bars freqüentats per joves contestataris. Els participants en la insòlita rua portaven rams de flors i de ginesta provinents de la casa de pagès La Coma, de Santa Eulàlia de Puig-oriol, on vivia un jove neorural d’Aiguafreda, Enric Palau, amb la seva companya Claudine, i ocasionalment, els vigatans Magí Codina (EPD) i qui signa aquest reportatge. La manifestació pacífica va desfilar pel Passeig, la Plaça i el carrer Verdaguer i va arribar fins a la comissaria de la policia del carrer Morgades, on els policies van abaixar les persianes”.

La Palmera a Vic. Comic’s a Centelles. UH a Balenyà i Bis Bis a Vic.

A finals dels setanta, un any després del tancament del Grapes, en Pep va obrir La Palmera, l’antic bar Catau, al carrer Cardona, de Vic: “Em moria de ganes de portar un bar amb música, era la meva il·lusió. Quan el vaig agafar, hi vaig anar fent reformes, sense tancar-lo: ara hi posava una pretatgeria, ara pintava les parets, el vaig decorar sobre la marxa, donant-li una estètica dels anys vint. I encara que la clientela era semblant a la del Grapes, vaig voler trencar amb el passat i vaig canviar l’estil musical posant grups nous lligats a la New Wave, els nous sons que començaven a sorgir a principis de la dècada dels vuitanta, al final de l’era punk i el post-punk. Vaig comprar discos nous, vaig deixar enrere els Stones i els grups dels seixanta i els setanta, i vaig obrir la porta a Police i Nina Hagen, i a la fornada de la nova música: Blondie, Talking Heads, B-52's, R.E.M., The Cure, Motels, Pretenders, David Byrne, The Cure, Devo, Ultravox, New Order, Eurythmics, U2, música ska... Aquest bar va durar prop d’un any i mig, fins que ens el van fer tancar per les queixes d’alguns veïns, tot i no haver-hi hagut grans problemes”.

Quan va plegar de la Palmera, en Josep Maria Piella, un amic seu de Cantonigròs, li va proposar proposar la part musical del bar Metropol, obert a Barcelona, prop del passeig de Gràcia, on hi treballava Dolors Domènech, també de Cantonigròs, “però a mi no em feia el pes anar a viure a Barcelona, i vaig refusar l’oferiment, encara que li vaig deixar tota la meva discografia que tenia a La Palmera”.

A partir d’aquí, va treballar com a empleat al Comic’s de Centelles, on va coincidir amb en Richard Teixidó, “en una època que tots dos teníem dificultats econòmiques. Al Comic’s no hi anava ningú, però nosaltres el vam reflotar i es va posar a rebentar de gent. I com que el local anava tant bé, l’amo del Clip’s va pensar que el miracle del Comic’s es podia repetir a Manlleu, i em van oferir un sou millor i a meitat dels vuitanta hi vaig anar a fer de discjòquei durant un any i mig”.

La següent etapa el va dur a fer-se càrrec de l’UH, a Balenyà estació: “Aquest va ser el local més funkie que he tingut. Fins aleshores m’havia centrat en el pop-rock i vaig optar per fer un canvi, abandonant l’època ye-yè, que era més de ballar. L’UH, que va durar dos anys, es va convertir en una mena de club, on el rei era Prince. Finalment, però, també me’l van fer tancar. No sé perquè, però em feien servir de cap de turc”.

A principis dels noranta es va fer càrrec del bar Bis Bis, situat a la carretera de Barcelona, de Vic. “El local abans havia estat un restaurant, i el propietari, Josep Pladevall, un home que havia muntat molts negocis me’l va oferir perquè estava tancat. A mi m’hagués agradat portar el Boulevard Blau, al Passeig. Però vaig acabar agafant el Bis Bis, que el va decorar l’enyorat Josep Coll, músic del grup Terminal; val a dir que el seu treball va obtenir un premi FAD (de Foment de les Arts i del Disseny). En aquest bar m’ho vaig passar molt bé i m’hi vaig divertir. Era un lloc molt tranquil on vaig recuperar l’estil de música pop-rock dels anys des dels seixanta fins als noranta, i també la música ska. Pràcticament no vaig haver de comprar cap disc. Entre els clients habituals recordo els músics de Situados Próximamente”.
 

Al bar la Palmera de Vic. Esquerra, 1980. Dreta, meitat dels 80. Foto: Arxiu Llusà


Després, amb tres socis més van comprar el Comic’s de Centelles, on ja havia treballat de discjòquei. “Érem en Pep Soler, en Pope, i en Pere, l’antic propietari. La meva funció en aquesta societat era la de posar la música, una tasca que vaig desenvolupar dos anys més. Fins que l’antic propietari es va vendre el local a un empresari de Barcelona, sense que els altres socis ho sabéssim, i per no buscar merder, vam plegar”.

El Logical Arguments de Torelló. El Grapes de Folgueroles.

L’any 92, amb en Pep Solé i en Pope, van obrir a Torelló el Logical Arguments, una de les discoteques llegendàries d’Osona i un local de referència que acostumava a omplir-se de joves provinents de tota la comarca. “Jo hi vaig estar cinc anys, fins al 1997, i em vaig dedicar a posar música dance, house, tech-house i techno, a més dels grups del moment com Oasis, Rage Against the Machine‎, Blur, Radiohead, Nirvana, Pearl Jam, The Smashing Pumpkins, U2, Michael Jackson, Guns N' Roses, Depeche Mode...”

A mitjans dels noranta, coincidint amb la preparació de l’última gira d'El Último de la Fila, que estava assajant a la carpa de Manel Gausa a Taradell, “el grup buscava una sala on provar en directe les noves cançons del seu últim disc La Rebelión de los Hombres Rana. Per amistat amb en Quimi, que havia vingut molt a Can Grapes, el grup ens va proposar fer un concert al Logical i ho vam acceptar encantats. Uns dies abans del concert vaig anunciar pels micròfons que al Logical hi tocarien Los Últimos de la Fila, un nom equivocat que va crear confusió, perquè aleshores El Último estava a dalt de tot i omplia estadis. El cas és que la gent es va posar a riure i no es va creure que farien l’actuació que vaig anunciar, però el concert es va fer. Les entrades es van posar a la venda el mateix dia i quan es van esgotar per poder complir amb l’aforament del local, es va tancar la taquilla. Va ser una nit espectacular, fantàstica”.

Aquells dies, amb motiu d’un tràgic accident a Manlleu on van morir cinc joves osonencs, a la comarca es va muntar una gran campanya per prevenir els conductors sobre el consum d’alcohol. “El Logical hi va contribuir editant uns pamflets on es deia que si algú havia de portar el cotxe i es trobava malament, o no estava en condicions de conduir, se li buscaria un conductor per portar-lo a casa. Aquesta proposta va tenir molta repercussió a les cadenes de televisió Tele 5 i Antena 3, i fins i tot vam assistir a algun debat a TV3”.
 

Discoteca Logical Arguments de Torelló, 1996. Foto: Arxiu Llusà


El següent pas va ser a Folgueroles, quan es va obrir un local que es va dir Grapes, on va estar-hi tres anys: “El nom no el vam pas escollir per fer honor al passat, sinó per visualitzar, a principis del nou segle, la línia més intemporal del Grapes, per la manera d’enfocar la música del moment, el techno. Aleshores hi havia dues tendències musicals destacades: el techno i el bacallà, però jo em vaig centrar la primera, un estil que habitualment es promocionava en festivals com el Sónar. A Girona també hi havia un local, la Sala del Cel, on posaven una musica semblant. En el nostre cas, a Folgueroles  hi van anar a posar música diversos discjòqueis famosos que cobraven molta ‘pasta’. Però al cap de tres anys, com que el negoci no anava prou bé i jo no em trobava massa a gust amb els socis, vaig plegar i la sala va canviar de nom”.

Conserge a l’escola de les Pinediques. Vida de jubilat.

A partir d’aquí en Pep va deixar els locals musicals i durant un any es va fer càrrec del bar del camp de futbol de Taradell. Al cap de poc es va convertir en el conserge de l’escola Les Pinediques de Taradell, un centre públic amb dos espais diferenciats: l’Infantil, al centre del poble, i Primària a la urbanització de Goitallops, al mig d'una pineda. “Em van contractar tot i tenir un currículum una mica complicat i portar arracada. I he de dir que sempre van tenir amb mi un tracte exquisit. Hi vaig estar set anys, des del 2006 al 2013, fins que em vaig jubilar. Mentre hi vaig treballar, m’ho vaig passar molt bé, i em va agradar la manera tan especial d’ensenyar que tenien. Jo em cuidava d’obrir i tancar les portes, fer fotocòpies i tenir cura del manteniment (bombetes, florescents, persianes). Cada any, durant un mes, també pintava les dues parts de l’escola. Del meu pas per les Pinediques, en faig un balanç molt positiu i crec que van quedar contents”.

Acabat el repàs de la seva trajectòria  professional, diu que prefereix no parlar d’aspectes privats: “Avui potser no hi ha tanta xafarderia com abans, però no m’agrada que la gent es fiqui en la vida de ningú. Jo ara porto una existència tranquil·la i normal de jubilat, tot i que no em dedico pas a anar a mirar les obres que fan els paletes. Al matí acostumo a anar a passejar al bosc amb la gossa, al costat de la casa de la Roca on visc des de fa temps. Cada dia faig una ruta de tres o quatre quilometres, i quan torno a casa, preparo el dinar”.

Una de les seves ocupacions més destacades és la de “cuidar-me d’un arxiu digitalitzat de música, l’afició de tota la meva vida. Però no tinc la dèria romàntica d’escoltar discos en vinil, ni tampoc tinc discs compactes. Si busco una música que em seria impossible de tenir, la baixo d’Internet. Si, per exemple, m’interessa tota la discografia dels singles de David Bowie, la busco i la trobo; igual que amb la dels Rolling Stones. Tinc un programa de discjòquei, i tot el que col·lecciono ho poso en dos plats i ho mesclo. També llegeixo bastant i faig sopars a casa o a casa d’amics. I encara que quan era més jove havia viatjat bastant, ara ho faig molt poc, com algun viatge esporàdic d’anada i tornada de tres dies a París”.

A l’hora d’opinar sobre la política i la religió, ell, que havia estudiat per capellà, diu que “quan algú està desesperat es refugia en la religió. Jo no soc especialment creient; més aviat em considero agnòstic, encara que de vegades reso, un mecanisme que em van encomanar els pares. Políticament em considero molt català, tot i que per la meva desgràcia mai no he militat en cap partit. Si ho hagués fet, potser m’haguessin emparat quan em va fer falta, i no m’haguessin tancat alguns locals”.
 

Pep Llusà «Grapes» Foto: Adrià Costa


Sobre el procés català apunta que “de vegades sembla que la cosa funciona i de sobte tot s’atura. Cansa molt constatar que mentre tenim empresonats i exiliats, i han tancat la presidenta del Parlament a la presó per deixar parlar als diputats, alguns polítics no pressionen com cal. Desgraciadament molts van fent la puta i la ramoneta, mentre el franquisme encara perviu en els jutges i la Guàrdia Civil, que encara son els que manen. L’immobilisme on ens trobem em fa pensar en la famosa frase del film de Visconti Il Gattopardo: ‘Tot ha de canviar perquè res no canviï’, pronunciada pel net predilecte del príncep Fabrizio, un jove rebel que s’apunta a les files de Garibaldi durant la guerra de la independència d’Itàlia”.

Acabem la conversa que hem mantingut amb mascaretes a la boca i a una distància de dos metres, amb una reflexions sobre la Covid-19:  “La pandèmia al principi semblava una tonteria, i tothom deia: ‘Això passa molt lluny, a la Xina, aquí no arribarà pas’. Semblava una pel·lícula de ciència ficció, però va arribar. Llavors, jo, que ja estic en l’edat perillosa i de risc, vaig pensar que havia de vigilar. Però penso que això que diuen que hi haurà un abans i un després, no serà així. Espero que només sigui un avís i que tinguem més cura de la natura, que no la tractem gens bé. Però diria que les coses tornaran a ser com abans,  a no ser que surti una nova pandèmia. Tot pot passar”.

 
Bibliografia:

- Rebotiga d’Il·lustres. Toni Coromina i Albert Om. Capítol escrit per Albert Om: Pep Llusà, els rockers de sempre no moren mai”. Premsa d’Osona (El 9 Nou) 1989.
- Cafè Vic, retrat d'una generació de rebels i bromistes (1970-1985). Toni Coromina. Editat per Eumo i Ajuntament de Vic, 2007.
 

 

Participació