Víctor Sunyol, la poètica avantguardista d'un escriptor vigatà, editor i activista cultural

Criat en un ambient cultural amarat de música i literatura, Sunyol té una fecunda producció literària que abasta tant poesia com prosa

Víctor Sunyol
Víctor Sunyol | Adrià Costa
03 de juny del 2020
Actualitzat el 18 d'agost a les 10:22h
Fill del poeta Joan Sunyol i Genís, i besnet de l’escriptor Martí Genís (membre de l’Esbart de Vic i coetani de Jacint Verdaguer), es va criar en un ambient cultural amarat de música i literatura. Després de fer el batxillerat i el COU a Vic, va estudiar la carrera de Filologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, i durant 18 anys va donar classes de català a l’Institut Jaume Callís. Simultàniament a l’activitat docent, s’ha dedicat a una extensa activitat literària.

La seva fecunda producció literària abasta tant la poesia com la prosa, tot i que ell considera que la seva prosa té molt de poesia. El 2019 va publicar l’antologia Des de quin on?, que conté una tria dels poemes publicats entre el 1976 i el 2017. En la vessant narrativa, el 2015 havia publicat Birnam, una obra emparentada amb Shakespeare i el món del teatre vist per dins, i també el 2019 va publicar Amb Nausica, uns textos al voltant de l’episodi de l´última noia que va socórrer Ulisses, el protagonista de l'Odissea, abans d’arribar a Ítaca.

En paral·lel a la producció literària i a la docència a l’Institut i a l’Escola d’Art de Vic, i a banda de les seves col·laboracions a la premsa  escrita, o la seva faceta de traductor, durant anys ha mantingut una intensa activitat com a editor de la col·lecció Narratives d'Eumo Editorial i, sobretot a Cafè Central, al costat d’Antoni Clapés, amb qui des de 1992 codirigeix la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda. També ha coordinat publicacions per H, Associació per a les Arts Contemporànies; ha format part del consell de redacció de les revistes Reduccions i Transversal, i ha posat lletra a creacions  de diferents músics i artistes visuals.
 
Havíem quedat de trobar-nos amb ell a la casa on viu, al camí vell de Folgueroles, a prop del pont d’en Bruguer i de l’al·lucinant i centenària Roureda del Cantarell, probablement el bosc més vibrant i màgic dels entorns de Vic. Un indret -una via verda al costat del riu Gurri-  on fa uns anys passava molt poca gent, però que just abans que l'epidèmia del coronavirus d'aquesta primavera confinés tothom a casa, era inevitablement concorregut per jubilats, ciclistes, practicants del fúting, parelles d’enamorats i persones que portaven el gos a passejar. A la casa, en Víctor conviu amb la seva companya Sandra i amb la Dana, la filla de tots dos, que aquest estiu complirà tres anys.
 
La declaració de l’estat d’alarma provocada pel Covid-19, va frustrar la trobada que teníem prevista i vam haver de conversar telefònicament en dues tongades: ell, confinat en un indret relaxat i bucòlic, i qui escriu aquest reportatge, ’confitat’ en un tercer pis d’una avinguda urbana de Vic. Sana enveja.

Amb un llenguatge fluït -el telèfon no va poder impedir que les seves paraules m’arribessin a raig-, l’escriptor va fer un repàs exhaustiu de la seva trajectòria vital, professional i literària; però també profundes reflexions sobre el seu ofici, el poder de la paraula i la música, o la seva relació amb el món, la societat i les diferents geografies que més l’han impactat en els seus viatges

Nissaga de literats, farmacèutics i menestrals

Víctor Sunyol i Costa va néixer al domicili familiar de Vic el 31 de desembre de 1955, la nit de Cap d’Any, poc abans que les campanades anunciessin l’arribada d’un nou any. Pocs dies després, el van batejar amb tres noms, tal com era tradicional: Víctor, Miquel dels Sants i Josep Oriol.
 

Víctor Sunyol, al mig, quan tenia un any, amb el seu germà Esteve i la seva germana Glòria, 1956. Foto: Arxiu Sunyol


El seu besavi patern Esteve Sunyol, nascut a Barcelona, era un enginyer, crític musical i periodista, que havia treballat en estacions de ferrocarril per la Companyia del Nord a Catalunya i al País Basc, però també “va ser poeta i un home de cultura que va col·laborar amb Lluís Millet, músic fundador de l’Orfeó Català, posant lletra als ‘Goigs a la Verge del Remei’. D’altra banda, l’any 1897 també va elaborar la primera concreció d'una divisió comarcal catalana com a base politico-administrativa.  Per la seva banda, l’avi patern, Víctor Sunyol, entre altres ‘negocis’, va muntar una escola moderna a Vilassar, inspirada en el mètode Montessori i en les escoles de la Generalitat, un sistema educacional destinat a encoratjar l'espontaneïtat dels infants, donant-los llibertat per afavorir el seu autodesenvolupament.

La seva àvia paterna Montserrat era una de les filles de Martí Genís, novel·lista i poeta, home de l’Esbart de Vic, coetani i company de Jacint Verdaguer, “una dona profundament religiosa, criada com les famílies de la burgesia vigatana i de l’interior de Catalunya. Va estudiar al col·legi de l’Escorial, on va aprendre a llegir i escriure,  a més de francès, música, labors i tot el que se suposava que havia de saber una senyoreta”.

La relació de la família Sunyol amb el Cantarell arrenca de l’època que el seu besavi Martí Genís va comprar la finca, que també abraçava la mítica Roureda: “Tenia un fill malalt, que va morir molt aviat, a qui els metges havien recomanat que respirés aires frescos. Per això, el besavi la va comprar, tot i que a ell no li agradava viure al Cantarell: li feia por dormir-hi, i anava a peu cada dia a passar la nit a Vic. Més endavant la finca va passar a mans de Josep Genís, farmacèutic, que la va llegar al seu nebot Joan Sunyol, el meu pare. Durant una època, el Cantarell i, sobretot la Roureda, va ser un espai molt més romàntic que avui, on hi havia hagut una pista de tennis”.

La branca materna, una família menestral de Vic, té els seus orígens al Ripollès per part de l’àvia Caterina (a Pardines), fins que el besavi Climent va baixar a Vic. L’avi, Esteve Costa, pertanyia a una família molt catòlica i popular, “en el sentit de recollir tota la tradició de les activitats de la cultura popular de la ciutat i de Catalunya (Orfeó Vigatà, pessebristes...), i treballava al despatx de la fàbrica de sabates del contrabaixista Segimon Claveria, però es delia pels invents i les màquines, fins que en Claveria se’l va emportar a la fàbrica. Allí, ells dos van inventar una bota de caça que després en Fontfreda es va copiar (perquè li van explicar tot el procés) i així va fer les famoses ‘Xiruques’. Després, ja jubilat, amb l’àvia encara tallaven pells per a la fàbrica. Jo havia passat moltes tardes a casa seva, i recordo que mentre tallaven pells cantaven cançons populars i explicaven històries de la ciutat. Els meus avis materns eren molt de la terra, alegres i amb una vida molt intensa; una família que la guerra va fotre molt, perquè van haver de triar entre la seguretat i la religió, o la república. Finalment es van quedar, com tantes famílies, amb la religió”.

Joan Sunyol i Genís, el pare d’en Víctor, va ser un home molt destacat a Vic. Havia nascut a Badalona, i després va viure a Barcelona, a Vilassar, a Mallorca, i de nou a Barcelona, fins que poc abans de la guerra es va establir a Vic, on va treballar a la farmàcia del seu oncle Josep per poder obtenir alguns ingressos econòmics. Però més enllà de la feina a la farmàcia, de ben jove va començar a vincular-se amb el teixit social vigatà, on va desenvolupar una extensa activitat literària i cultural.

Víctor explica que, abans d’instal·lar-se a Vic,  el seu pare “ja s’havia foguejat culturalment a Mallorca, on s’havia relacionat amb un grup d’intel·lectuals i poetes més grans que ell (posteriors a l’escola mallorquina), amb qui compartia tertúlies, acompanyat pel meu avi”.
 

Víctor Sunyol, a sota al mig, als sis anys. Amb els pares i germans, 1961. Foto: Arxiu Sunyol


A Vic, als anys quaranta, ja va portar una vida més autònoma i va desenvolupar  diverses activitats relacionades amb la cultura: “Va donar conferències, va fer teatre amb l’Orfeó Vigatà, va dirigir teatre a Ràdio Vic i va ser un dels fundadors de Joventuts Musicals de Vic. I també va escriure molt. Aquells dies sovint venia gent a casa a escoltar discos de música clàssica, a parlar i a buscar libres i discos de la biblioteca del pare. Gent com Lluís Solà, Pere Puig, Marta Roquer, Joan Fernández, Josep Castany...  Allà hi trobaven un ambient i una persona que els podia donar unes notes de cultura diferents del que hi havia a l’entorn”.

Tota aquesta activitat va afectar molt positivament els seus fills, que habitualment veien com son pare “es tancava al seu despatx amb els llibres i els discos; i mentre corríem i jugàvem, vèiem com fumava, escrivia i preparava conferències, una imatge quotidiana que va condicionar la nostra visió del món. El pare ens va donar una educació i uns estímuls notables, perquè era bon pedagog. Tenia la voluntat de transmetre coneixements i la vocació d’ensenyar, de portar la cultura a la família i a fora, a  altres llocs. També recordo moments entranyables, com quan ens feia seure als germans per escoltar el Pere i el Llop, de Prokofiev, o la Consagració de la Primavera, de Stravinsky, i ens explicava l’argument de l’obra”.

Un aspecte a ressaltar de Joan Sunyol és la seva implicació en la política: “Al principi va estar molt vinculat amb Jordi Pujol, amb qui es trobava sovint per anar a fer conferències i a reclutar gent per la causa catalana, a l’època del grup CC, ‘Crist i Catalunya’. A mitjans dels seixanta, un dia es va presentar la policia a casa a buscar-lo; però per sort ell no hi era. Llavors penso que es va espantar i va deixar de banda aquella activitat. Més tard, quan Pujol va venir a Vic a organitzar CDC amb Joaquim Onyós -i més gent que no sé-, va voler que el pare hi fos, però ell mai no va voler ostentar un càrrec públic”.

La trajectòria de Joan Sunyol (mort el 2014) no pot deslligar-se del seu matrimoni amb Montserrat Costa, la mare d’en Víctor, una noia que va llegir uns textos en una seva conferència a Vic, quan ell s’hostatjava a la Fonda Ventura. Després d’una temporada de festeig van acabar casant-se i formant una família. La Montserrat, que ara té noranta anys, provenia, com s’ha dit, d’una família menestral. De jove, volia estudiar biologia, però la guerra va frustrar la seva vocació. Acabat el conflicte i amb pocs recursos econòmics, va fer la carrera de Magisteri. Abans de casar-se només va fer classes particulars, i ho va deixar per poder dedicar-se a pujar els tres fills. Però quan la canalla va estar agambada, va estar molts anys donant classes a l’Escorial, on li deien ‘senyoreta Sunyol’.

La Montserrat tenia -i té- “una vena artística i literària molt a l’ombra del meu pare, més arraconadeta. Escrivia i escriu molt bé. De fet,  fa sis anys li van publicar un recull de poemes. És una dona molt sensible que ens va donar una educació molt neta i maca. De petits, ens explicava contes, ens llegia i ens ensenyava molt, sobretot ciències naturals. Recordo molt que ens explicava llibres de ciències a la biblioteca del parc Balmes. La  meva immersió sensible i cultural, i la dels meus germans, provenen en gran part tant del pare com de la mare”.

Pissarres al cosidor i jocs al terrat. Músics a casa. Immersió escolar

La vida familiar d’en Víctor, el petit de la casa,  girava al voltant dels pares, els seus dos germans, l’Esteve (el gran), i la Glòria (la segona); però a l’habitatge també hi vivien els avis paterns i l’oncle Oriol, germà del pare, un home que va ser president de la Unió Excursionista de Vic i que quan es va casar amb Pilar Cabot, va fundar la llibreria Clam. Al principi, “abans que jo nasqués, la família havia viscut dos anys al carrer del Bisbe Strauch, i després es van instal·lar un any al carrer de Verdaguer (a l’edifici de la Caixa), on vaig néixer, fins que es va assentar una bona temporada al carrer Sant Sadurní, al costat de la plaça de la Pietat, on vaig viure fins als deu anys”.
 

Als 11 anys amb una figura de la mona de pasqua, 1966. Foto: Arxiu Sunyol


A l’hora de jugar, ho feia a casa, “perquè el meu avi, un home autoritari, no ens deixava sortir al carrer, tot i que la mare tenia ganes que baixéssim i ens toqués l’aire. Així que amb l’Esteve i la Glòria jugàvem a casa, en una habitació, el cosidor, on per evitar que embrutéssim les parets ens van pintar tres pissarres, una per cada un, i així podíem guixar, escriure o fer dibuixos.  També jugàvem amb els germans Ordeig en el  terrat de la casa, sota teulada. Al carrer, però, hi anàvem poques vegades, només quan hi havia les festes del barri, per Sant Ramon, a finals d’agost; un esdeveniment que sempre comptava amb la implicació del pare”. I a l’estiu anàvem a Sant Celoni, amb la tieta Maria, una germana de la mare, amb qui fèiem tot allò que l’avi no volia”.
 
La vida quotidiana s’alterava cada estiu i per Nadal “quan venia a casa un amic del la família, Jaume Mas Porcel, un compositor, pianista, clavecinista i catedràtic del Conservatori d’Alacant, que la família havia conegut a Mallorca. Aprofitava la seves estances per assajar i tots ens llevàvem escoltant peces de Bach, Handel o Pourcel.
Durant una època, quan a Vic hi havia una Orquestra de Cambra, cada quinze dies també venia a dormir a casa Antoni Ros Marbà, que n’era el director, i que per tots era un més de casa. Sovint, després de sopar anàvem a veure els assajos. De fet tots els concertistes i conferenciants que actuaven a Vic sopaven i dormien a casa, i nosaltres anàvem a tots els concerts”.
 
La primera escola on va anar va ser el parvulari de les monges de l’Escorial, on va començar a aprendre a escriure i a llegir, igual que els seus dos germans: “Ens hi van portar perquè una germana de la meva àvia era monja vedruna. Les primeres nocions de lectura les vaig aprendre amb la germana Rosa, que era molt amable i afectuosa amb la canalla; i quan fèiem les coses ben fetes, ens donava una mica de pa d’àngel amb un tros caramel al damunt com a premi. També recordo la tia monja, que quan s’acabava l’hora del pati, als germans ens feia anar a recollir els papers d’embolicar els esmorzars que hi havia a les papereres, després els desarrugàvem i aplanàvem, i ella els guardava. Fèiem reciclatge avant la lettre. Als tres anys, quan havia començat a saber de lletra em vaig posar malalt i vaig haver de passar-me un temps a casa, on vaig acabar d’aprendre de llegir sol gràcies a un llibre amb dibuixos i l’abecedari que em va comprar la mare”.
 
Després del col·legi de l’Escorial (dedicat a l’ensenyament de les nenes i on només admetien nens en una etapa inicial) va estudiar uns anys a l’acadèmia privada de la senyoreta Palmerola, situada en un pis del carrer de Manlleu. I d’allà va anar a l’escola privada de Sant Miquel dels Sants, de Vic: “Els meus pares no sabien si portar-me als Hermanos Maristas, a la Salle de Manlleu o a Sant Miquel. Un dia els pares van anar a La Salle de Manlleu per veure si ens hi matriculaven. Van demanar a uns quants nens si n’estaven contents i van veure que el que volien era viure a casa seva, i per això van acabar portant-nos a Sant Miquel, on vaig fer tot el batxillerat. Aquells dies, a meitat dels anys seixanta, amb la família vam anar a viure en una casa unifamiliar amb jardí (‘tipus Riera’) del carrer Indústria, en un lloc molt deshabitat, sense asfaltar i limitat pels camps de Can Pau Rava”.
 
Quan va arribar el moment de cursar el 5è de batxillerat, “jo tenia ganes d’anar a estudiar a l’Institut Jaume Callís; però coincidint amb l’entrada de l’equip renovador de Ricard Torrents a Sant Miquel, vaig ensopegar l’inici del canvi pedagògic. Aleshores, entre uns quants alumnes (la colla dels més grans) fèiem una revista que es deia El Miquelet. Recordo molt bé com els responsables vam anar a veure en Torrents per dir-li que volíem plegar de fer la revista i vam entrar decidits al seu despatx; però vam sortir convençuts que havíem de continuar. Vaig estar a Sant Miquel fins a sisè de batxillerat””.
 

Esquerra, de colònies a Tírvia, Pallars Sobirà, 1970. Dreta, monitor a Tirvia, 1975. Foto: Arxiu Sunyol


Sunyol explica que, els últims anys en aquest centre educatiu “ens ho vam passar bé. No vam arribar a tenir professors del nivell de Segimon Serrallonga o Lluís Solà; però  en vam tenir alguns de molt bons, com en Joan Reig, un home molt interessant; o el senyor Solé, que ens feia física i química i era encantador i molt humà; també recordo amb afecte l’historiador Antoni Pladevall, el farmacèutic Fargas, Martí Casas i, especialment, Ramon Cotrina, malauradament traspassat fa pocs dies, que va ser la primera persona que em va animar a escriure, perquè li semblava que jo ho feia bé. Eren professors que valien la pena i estimaven als alumnes. Però s’ha de dir que també hi havia professors molt bèsties i cruels, que consideraven que els alumnes érem els seus enemics, i d’això en va patir molt el meu germà. Fins que quan vaig acabar 6è vaig matricular-me a l’Institut Jaume Callís, on vaig fer el COU”.

Adolescència sense traumes. Primeres lectures. De colònies al Pallars. COU a l’Institut

Si l’etapa de l’adolescència i el canvi en el creixement humà acostuma a anar lligada al patiment i al trasbals hormonal, en el seu cas no va pas ser així: “El meu canvi biològic no va ser difícil. El vaig viure molt plàcidament, sense dèries ni problemes. Quan veig els adolescents d’avui i intento fer comparacions, no recordo cap trauma especial”.

En Víctor era un xaval que es dedicava a llegir perquè li agradava: “A casa hi havia una gran  biblioteca amb llibres de l’avi i del pare, que estava molt bé. Jo anava agafant i llegint llibres. Recordo els de l’Editorial Selecta i les novel·les de Folch i Torres del Patufet d’abans de la guerra, Les extraordinàries aventures d’en Massagran, o Els gegant dels aires. Més tard vam llegir les obres juvenils d’Enid Blyton, i les primeres obres que a principis dels seixantes van començar a arribar en català, de l’editorial Laia, com El soldat plantat, d’Emili Teixidor, o Tuck, L’immortal pilot de la Raf, de Larry Forrester, un llibre que em va agradar molt; o Saint-Exupéry. Mentrestant també agafava llibres de la biblioteca del pare i me’ls emportava a l’habitació on dormia amb el meu germà Esteve: Salvat Papasseit, Ausiàs March (en català antic i modern traduït per Fuster); o els volums de poesia experimental de Sánchez-Juan, i els de Fèlix Cucurull; o llibres d’art romànic, pintura flamenca i art contemporani, que ens miràvem com una cosa normal”.
 
En aquesta etapa hi ha dos elements cabdals en la seva formació: “Els escoltes, on vaig tenir de caps persones molt interessants com mossèn Pintó, Ramon Bufí (també capellà), i Santi Carol; també recordo les colònies d’estiu, organitzades per l’Orfeó Lleidatà a Tírvia, al Pallars Sobirà.  Hi vaig començar a anar als tretze anys Posteriorment vaig quedar-m’hi com a monitor, fins als 20 o 22 anys. Els dos llocs van ser una gran escola on em vaig formar en el coneixement de la natura i el servei a les persones, perquè també anàvem a treballar a les masies de la zona, on netejàvem quadres, carregàvem bales de palla, giràvem herba... Als escoltes hi vaig estar primer com a rànger i després pioner. Amb aquest darrer grup, ja de nois i noies, vam durar molt, i de fet érem ‘la colla’ d’amics. Durant un temps, amb el meu germà i amb en Joan Mir vam portar un grup de ràngers, però  ens van fer plegar perquè ens consideraven massa heterodoxes”.
 
Però tornem als estudis, aquesta vegada a l’Institut Jaume Callís, on va cursar el COU mixt en la modalitat de ciències i lletres: “Tot i que en els darrers anys el sistema pedagògic de Sant Miquel havia fet un gir cap a l’obertura, anar a l’Institut va ser un canvi de grau. Hi vaig estar un any, però va ser molt intens. Al Callís, a la primera meitat dels 70, la majoria de professors eren molt joves. Recordo l’Anna Espona que havia acabat la carrera feia poc i ens feia Llengua. I encara que amb alguns docents no ens enteníem, amb altres hi teníem molta complicitat. Vaig descobrir que hi havia un altre tipus de relació amb els professors, aire fresc, un tracte cordial i una altra manera d’entendre aquesta relació. Amb alguns, per exemple, ens trobàvem al bar a l’hora de l’esmorzar i parlàvem amb naturalitat. Em sembla que a Sant Miquel només havia parlat ‘de tu’ amb en Joan Reig i en Joan Vila”.

A Barcelona. La Universitat. Convulsió política. Clot, revista de poesia

Malgrat provenir d’un entorn literari i de lletraferits, va arribar l’hora d’anar a la Universitat i decidir quina carrera volia fer: “En principi, jo volia estudiar biologia, però finalment, per l’ambient familiar -l’oncle del pare tenia una farmàcia- em vaig decidir per aquesta carrera, amb l’idea de dedicar-me a les lletres i a la literatura com una activitat secundària. Vaig estar dos anys a Farmàcia, però ho vaig deixar perquè no m’agradava, no m’hi trobava gens bé. Ho vaig decidir una tarda a classe, després de passar pel costat d’unes barricades en flames pde protesta contra l’assassinat- em sembla- de Puig Antich. Quan vaig veure que a la Facultat feien classe com si no passés res, vaig sortir i ja no hi vaig tornar més”.
 

Víctor Sunyol. Esquerra, 1975. Dreta, 1985. Foto: Arxiu Sunyol


El curs següent es va matricular a Filologia, a la Universitat Autònoma: “Va ser una bona decisió perquè anar a classe en una aula on només érem onze alumnes es va convertir en un plaer i un luxe. En realitat sempre hi anava amb unes ganes immenses. I més enllà dels estudis universitaris, em vaig passar el curs sense ni un duro a la butxaca. Vivia en un pis d’estudiats amb gent que ens havíem conegut a l’Institut: Ramon Riera, Manel Dionís Comas, Miquel Casadevall, Robert Isas, Pep Vilademunt,  Manel Riera... El pis del primer any era un habitatge tètric, sense res: teníem una habitació amb tres llits i una altra habitació amb tres taules; però no hi havia ni dutxa ni cuina, i menjàvem en un pis del carrer Canuda, en una mena de menjador de beneficència. Però ens ho vam passar molt bé. Amb el pas del temps, vaig viure en dos o tres pisos diferents, amb constants canvis de gent. On vaig estar més temps va ser a Sant Andreu”.
 
Per ell, anar a Barcelona, més que un alliberament va suposar “un canvi social de rol, perquè vaig començar a administrar el meu temps amb els amics, no amb la família. Va ser un canvi i un aprenentatge important. Viure a Barcelona era molt diferent que viure a Vic perquè vam poder fer moltes coses que a la capital osonenca no es podien fer, sobretot a nivell cultural. Vaig tenir l’oportunitat de visitar moltes exposicions, la majoria d’elles al carrer Consell de Cent; em coneixia totes les sales, i també moltes llibreries de segona mà, on si gastava massa havia d’acabar la setmana menjant pa amb succedani de xocolata i tornant a casa en auto-stop. I cada dimecres, amb una colla d’amics de Vic anàvem al Palau de la Música a veure concerts gratuïts molt bons que retransmetien per Radio Clásica de RNE. Son coses que et marquen”.
 
En una època molt convulsa, amb constants sacsejades polítiques i canvis de costums, en Víctor ja havia començat a compartir una clara consciència social amb els amics de Vic, però a Barcelona la va acabar de forjar: “Als anys 70, a la Universitat hi havia efervescència política, i la presència de molts partits d’esquerra, sobretot el PSUC i Bandera Roja. En el meu cas em vaig situar, sense ser-ne militant, a l’òrbita el PSAN, que a Vic -on anava els caps de setmana- tenia un nucli molt potent de militants, molts d’ells amics meus. Sovint es reunien al despatx de l’arquitecte Manelic Anglada (el pare de Lluís Anglada, militant del PSAN), on es feien reunions i es compartien xerrades de formació.  També havia assistit a alguna trobada al convent del Remei, on Lluís Solà explicava nocions bàsiques de política de la història de Catalunya. De fet, aquest partit va intentar muntar una organització paral·lela que em sembla que es deia ‘Amics de la Ciutat de Vic’; i perquè no hi hagués sospites havia incorporat gent com la Pilarín Bayés”.
 
Mentrestant, aprofitant els intervals dels caps de setmana a Vic, “amb en Ramon Riera, l’any 1974 vaig entrar a formar part del nucli de joves que feien la revista de poesia Clot, molts d’ells membres del PSAN. Entre els joves del col·lectiu hi havia Miquel Tuneu, Manel Riera, Pep Comeres, Francesc Codina, Josep Romeu, Enric Sala -un molt bon amic de l’institut-, Dolors Pujol o Jaume (Jack) Pérez, amb qui vam fer un llibre a mitges titulat Entre parèntesi, amb poemes visuals seus i poemes fonètics meus, tot plegat amanit amb dibuixos del meu germà Esteve (abans, el 1976, ja havia fet un llibre/carpeta amb en Joan Lagunas, Histèria de morts). La confecció de la revista la fèiem conjuntament en un pis de la família de Josep Romeu, al carrer de la Ramada, on hi havia una immensa taula plena dels fulls ciclostilats que anàvem ordenant i grapant, i també als locals d’Aula on treballava en Pep Comeres. Amb els anys van anar venint nous poetes: Jaume Ayats, Daniel Cassany, Manel Pladevall, Enric Rovira. Maica Bernal, Pilar Cabot...”.
 
Tanmateix, la seva vocació literària no va pas néixer per generació espontània, ja que  des de molt petit ja buscava la manera de trobar formes i sortides a les seves inquietuds: “Quan vaig complir cinquanta anys, mentre recopilava cronològicament material meu escrit any per any, vaig trobar en una carpeta que m’havia fet la meva mare uns textos infantils aplegats en un plec de fulls grapats, que a la coberta deia  ‘Poesies de Víctor Sunyol’. Aquell va ser el meu primer llibre, l’any 1965. Aleshores vaig ser conscient que ja feia molt de temps que m’agradava escriure”.

Un escàs servei militar. Primers treballs. Direcció de la revista ‘Clot’. A l’Institut de Vic i a l’Escola d’Art.

A principis de 1977, poc més d’un any després de la mort del dictador, va ser cridat a files i li va tocar anar a fer el campament a Almeria, el pas previ per després haver de jurar bandera i ser destinat a Melilla: “No vaig tenir prou enteresa per fer-me objector de consciència, perquè el preu era massa elevat: anar a la presó. Aleshores vaig buscar un camí alternatiu per no fer la mili: al·legar una malaltia”.
 

Víctor Suyol. Foto: Adrià Costa


Resulta que de jove havia tingut un brot epilèptic que “va desaparèixer després de medicar-me. Em van prohibir beure alcohol, em vaig curar i vaig poder fer vida normal. Per cert, des d’aleshores mai més no he begut alcohol. Quan em va tocar fer el servei militar, vaig presentar els informes mèdics i em van portar a l’Hospital Militar, on vaig quedar confinat durant quinze dies. Però no va resultar i em van enviar a Almeria. Al cap d’uns dies de ser-hi, vaig veure que allò era un desastre i que no podia aguantar més. Fins que una nit, a Almeria vaig simular un atac epilèptic. Després, una cop a Melilla, em van ingressar dues setmanes a l’Hospital Psiquiàtric, on hi havia molts legionaris desintoxicant-se; l’ambient era tercermundista, terrible. I vaig tenir la sort que la màquina de fer encefalogrames no estava operativa, no em van poder fer cap prova, i després d’ensenyar-los el meu historial i explicar-los el que em va semblar oportú, acabada la Setmana Santa i pocs dies abans de Sant Jordi, em van deixar marxar a casa, i vaig donar per acabat el meu escàs servei militar”.
 
Quan va tornar de Melilla, però, encara no havia acabat la carrera i estava a mig curs de tercer de Filologia. Dos anys després es va llicenciar. Mentre era a la universitat havia donat classes particulars de català. Durant alguns estius també havia treballat a Vic amb el manyà Vilardebò i havia fet de monitor de colònies al Pallars.
 
Explica que, ben mirat, no tenia pas la intenció de dedicar-se a la docència: “A l’última classe de filologia el professor Jordi Castellanos (una persona que m’estimo molt) ens va dir que probablement aniríem a treballar als instituts, en una època que es començaven a fer classes de català; en aquell context ens va donar consells. Però jo no el vaig escoltar gaire, tot i que no sabia què fer a la vida. Però quan els meus col·legues de curs em van avisar que al Departament d’Ensenyament repartien classes de llengua catalana en diversos instituts, m’hi vaig presentar. A l’hora d’escoltar el llistat de centres, van dir que hi havia una plaça de professor de català als cursos nocturns de l’Institut Jaume Callís de Vic. Com que ningú no s’hi va apuntar, vaig demanar d’anar-hi. I vaig tenir la gran sort de trobar-m’hi persones com en Pere Farrés, en Pere Tió o l’Eusebi Coromina. En una primera etapa hi vaig estar dos anys. I després d’un parèntesi de dos anys més a Ripoll, vaig tornar a l’institut de  Vic, on vaig ser-hi professor durant 18 anys”.
 
Per Sunyol, donar classes als alumnes de nocturn, que a més d’estudiar treballaven, “va ser una de les millors experiències educatives. Ensenyant català i literatura, de sis de la tarda a tres quarts d'onze de la nit, a gent que venia de la fàbrica (de Can Goula, de les pelleries o de tallers mecànics), i que s’aixecaven a les sis del matí per anar a treballar, em vaig adonar de la sort que jo havia tingut a la vida de poder estudiar i de tot el que havia pogut fer. Vaig ser conscient que havia de servir a aquella gent, perquè ni ells ni jo podíem perdre el temps, ni estar per romanços: els havia de donar allò que necessitaven. Ells em van fer un favor immens, em van ensenyar com era la vida real, que jo desconeixia. Aquella experiència em va colpir i em va educar molt. A més, amb alguns d’aquells alumnes, molts d’ells més grans que jo,  vam tenir i encara tenim una relació molt maca. Més endavant, donant classes a diürn em vaig adonar de la diferència entre uns i altres”.
 
Mentre va ser al Callís, va ser col·laborador de la revista Tutitut que s’editava al centre,  i que en el número 4 (corresponent al 1977) havia tingut una tirada de 1.300 exemplars. Més endavant, en l’etapa del Tutitut de principis dels vuitanta, “es va conservar força el tarannà de les primeres revistes, on s’hi reflectia directament l’agitada vida de l’Institut. Després d’alguns períodes d’aparició intermitent de la publicació, de l’abril del 1984 al gener del 1986 hi va haver una certa regularitat en la seva edició. Recordo que quan es van començar a fer assignatures de lliure elecció, es va establir un crèdit de periodisme com a assignatura, en aquell moment consistent a editar el Tutitut, una revista que de cara a l’alumnat i el professorat va ser una eina de formació paral·lela molt important, perquè s’havien de redactar i picar els textos, fer les correccions, posar-hi imatges, imprimir els fulls -això ho feia el conserge Cirera-, grapar les pàgines i distribuir-la”.
 

Amb Antoni Clapés, a la rectoria d'Orís, 1996. Foto: Arxiu Sunyol


Aquells dies, a mitjan dels anys vuitanta, Sunyol va anar a viure amb la família a la rambla del Carme, a sobre de la farmàcia Genís; encara que molt aviat, el 1987, es va casar i es va instal·lar durant molts anys en un pis del Passeig. Després va estar quatre o cinc anys més a Tona amb la seva nova companya,  i des de fa un any viu al Molí del Cantarell.
 
Coincidint amb el seu pas per l’institut, va exercir de director ‘nominal’ de la revista de literatura Clot, en la seva segona etapa, deu anys després de la seva fundació: “Ens vam adonar que el que havíem estat fent durant uns anys, ja hi havia altres revistes que ho feien, com Home Zero, Deixalles Còsmiques, i altres projectes especialitzats en poesia. I vam decidir fer un salt endavant. Amb Ton Granero, un element imprescindible a Vic i Osona, i l‘equip del Clot, vam comença a pensar en fer una revista de literatura, elaborada de manera col·legiada, de caràcter general, que no estigués centrada únicament a Osona, sinó en l’àmbit dels Països Catalans. Ens en vam sortir bastant bé, però probablement ho vam fer una mica massa d’hora. En van sortir vuit números, del 1982 al 1985, però ens vam trobar amb la dificultat de fer una distribució eficaç. Vam tenir col·laboradors molt interesants que van aportar poemes i textos originals. Mirada des d’avui, la revista feia goig. Posteriorment, al cap d’uns anys, va sortir la publicació Lletra de canvi, una iniciativa semblant, que també va fracassar per sortir massa d’hora”. 
 
Quan va deixar l’Institut, va començar a donar classes a l’Escola d’Art de Vic: “Abans d’entrar-hi, havia compartit amb professors i alumnes alguns viatges a la Documenta de Kassel, el famós certamen d’art contemporani, i havia col·laborat en diverses exposicions i activitats seves. Quan em vaig assabentar que el centre, on tenia molts amics que n’eren professors (Toni García, Marià Dinarès i altres), havia de començar a fer el batxillerat artístic, em vaig presentar al director i li vaig dir que m’agradaria fer-hi classes. Em va dir que ell no ho podia decidir i que havia de seguir el conducte reglamentari. Ho vaig fer i finalment em van agafar. Hi vaig treballar fins l’hivern del 2015, que em vaig jubilar”.

Des de quin on?, una antologia poètica (1976-2017). Les muses. L’atzar. Un ritme per cada poema. Mestres i referents

L’agost del 2019, aviat farà un any, va publicar Des de quin on? Antologia 1976-2017 (Pagès Editors). Es tracta d’un recull de poemes molt acurat, espigolat i repartit en 230 pàgines, a partir d’una trentena de libres escrits durant quatre dècades, que aviat està dit. En el pròleg del llibre, el propi Sunyol diu que “la tria és un camí, un relat dels molts que es podrien haver escrit. He optat perquè fos més aviat difús. Malgrat tot, hi ha relat; i és el d’ara, el d’avui; aquell amb què més o menys m’explico el camí fins on ara crec ser. Vaig seguir el criteri de donar-hi cabuda només a textos publicats, i a partir d’un determinat moment; i per encetar aquest camí, com una mena de proemi, hi he posat un poema ben antic. Tampoc hi he inclòs els textos pensats amb l’obra d’artistes visuals o músics. Tampoc no hi he inclòs res dels llibres en prosa, narrativa o assaig. L’ordenació és cronològica i s’acorda gairebé amb l’ordre de publicació dels llibres”.
 
A l’hora de decidir quins poemes havien de formar part de l’antologia, explica que “resumir tota una trajectòria d’un mateix és molt complicat. A més, sempre és més difícil treure que posar. Quan l’editorial em va fer l’encàrrec vaig pensar: "Ostres, que bé!’ Però en el moment de començar a treballar-hi van sorgir les dificultats. Vaig llegir i rellegir, de dalt a baix, tots els poemes publicats i els inèdits. Molts textos. La complicació venia de molts cantons, perquè amb els anys m’havia fet una idea del que havia anat escrivint, de la història de la meva obra. Rellegint-la, em vaig adonar que algunes coses que pensava sobre la meva evolució eren veritat; però també havia canviat la perspectiva de la meva obra. Quan has de triar, del mateix corpus d’obra se’n podrien fer moltes antologies diferents i donar-ne visions alternatives. Una vegada començada la tria vaig adonar-me que ja hi havia un fil conductor: la paraula i la meva relació meva amb la paraula i la poètica, i vaig seguir-lo. També hagués pogut funcionat un altra via, però aquesta la vaig veure clara”.
 

Cobertes dels llibres «Des de quin on?» (Foto de Miquel Sala Claveras) i «Amb Naustica». Foto: Arxiu Sunyol


Els responsables de l’edició, una col·lecció d’antologies, li van demanar, com fan habitualment, que escollís un artista que il·lustrés el llibre. I ell, que té molts amics artistes, va decidir demanar-ho a l’escultor i pintor vigatà Josep Ricart Rial, “una persona que m’estimo molt, igual que la seva obra, que coneixia bé. De fet, jo ja havia escrit textos per exposicions i peces seves. Ricart és un home que es fa estimar, és tot cor i intel·ligència, un artista complert que en la seva obra sempre hi ha posat molts elements literaris, per iniciativa pròpia, i també per influències del seu amic Miquel Desclot. Tot el que fa en Pep té un peu o una relació amb obres literàries. De seguida es va llegir el llibre, es va ficar a dins dels poemes i va treballar-hi bé. Em va agradar molt que em demanés de poder escollir el lloc del llibre on ell considerava que havien d’anar els seus dibuixos, entre quins poemes i en quina pàgina. I una altra cosa: l’editorial també em va encarregar que busqués un fotògraf per posar el meu retrat a la coberta, i ho vaig demanar a l’amic Miquel Sala i Claveras, de qui ja havia vist retrats molt bons . Sempre m’ha agradat treballar amb amics”.
 
Parlant d’una hipotètica evolució en la seva trajectòria literària, diu que “sempre havia pensat que hi havia moments de tall, de canvi molt grans, A vegades penses que hi ha un trencament perquè t’ho sembla quan treballes, però si t’ho mires de lluny, o fas una relectura, o bé ho mira un altre, no hi ha aquest trencament. I al revés: et pot semblar que dues coses segueixen una línia, i al cap d’un temps, tu -o un altre lector- hi veu un trencament. En tot cas, mai no he volgut fer una història evolutiva, ni he pensat a projectar una trajectòria concreta”.
 
Té clar que, per a ell, l´únic àmbit de la creació possible és “la frontera, el límit. La creació no pot entendre de camins, fórmules o sistemes predeterminats. Establir-se en un sistema és renunciar a la creació, és canviar la creació per una pràctica que al capdavall pot esdevenir mecànica. No hi ha poètiques. Vull dir: no es tracta de tenir una poètica, un mètode, i aplicar-lo; ni tampoc no es tracta de ‘tenir alguna cosa a dir’ i enunciar-la a través d’un procés d’expressió, de transformació lingüística, portat per un mètode al qual podem anomenar ‘poètica’”.
 
Sobre l’existència, o no, de les muses, apunta que “hi ha moments que sembla que no tens res a dir, o que no tens ganes de dir res; i no passa res, no suposa cap angoixa. Però també hi ha moments que les coses et venen. El poeta Paul Valéry deia que ‘el primer vers el posen els déus’. Però també diuen que la inspiració t’ha de venir treballant. Andreu Vidal, un poeta de la meva generació que estimo molt, ja mort, va impulsar una col·lecció que es deia ‘La Musa Decapitada’. De vegades s’ha de decapitar la musa, perquè és el teu treball; i si hi ha un vers que t’han inspirat els déus, potser al final l’has d’esborrar, perquè el poema segurament serà millor”.
 
Segons ell, “la inspiració va a ràfegues. De vegades, fer exercicis rutinaris com dutxar-se, rentar plats, caminar o tallar l’herba, va bé per iniciar un poema. Tinc un llibre que no he publicat mai, que està format per poemes embastats mentre conduïa tornant de Barcelona a la nit. El poeta Lluís Solà acostuma a inspirar-se i a pensar mentre camina, perquè allibera la ment. Caminant et fixes amb les plantes, els arbres i els ocells, i a la vegada pots seguir un camí que recorre la pròpia ment”.
 
Està convençut que, en poesia, l’atzar té un pes: “Molts elements de creació son fruit de l’atzar, un atzar que després tu encamines i dirigeixes cap on et sembla. Has de saber donar-li forma i convertir-lo en una peça consistent. En la llengua, el pensament, les matemàtiques o la ciència, acostumem a dir que la solució a un enigma arriba per una qüestió atzarosa, d’intuïció, i que després es fonamenta. Si ho saps treballar pot donar molt de si. Però també pot ser un fracàs”.
 

A Mèxic , Jornades de Poesia contemporània Catalana i Mexicana, amb Pau Vadell, Eduard Ramírez Comeig, Maria Josep Escrivà, Jordi Marrugat, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Víctor Sunyol, 2010. Foto: Arxiu Sunyol

  
Un element bàsic en la seva producció literària és la música: “Jo voldria que el que escric tingui el cent per cent de música. Però no necessàriament en termes tradicionals. La música pot ser molt diferent. Un romanço, per exemple, és música amb un estructura determinada, un ritme i una melodia que es va repetint. Però al mon occidental, des de principis del segle vint, la música no és necessàriament un esquema regular i repetitiu. Les noves músiques estan obertes a ritmes i esquemes fora de tot això. En ritmes i melodies hi ha moltes variants que de vegades poden semblar dissonants. Si anem a Orient,  a l’Àfrica, o ens fixem en altres cultures, la música té formes diferents. De tota manera, també hi ha un ingredient que no es pot obviar: el silenci. De fet, moltes vegades se m’ha titllat de fer una poesia que va cap al silenci, que parla en el fons per anar al silenci”.
 
El poeta explica que “cada tema demana un ritme, una música, que no té per què ser necessàriament regular, com un sonet amb decasíl·labs (que també està bé com a exercici). Però a mi m’agrada jugar amb l’amplitud de la música. Les formes prefixades de poesia -sonets, sextines, quartetes...- són com una crossa on acobles el que vols dir, i estan molt bé també. Tot i que en alguna ocasió he escrit poemes amb models prefixats, prefereixo crear noves estructures, que siguin travades, però autònomes, i que valguin per elles mateixes. També he conreat les formes orientals, com la tanka o el haiku. Cada poema té el seu ritme i marca la seva música i la seva estructura, que van naixent simultàniament mentre escrius el poema”.
 
Si com a bon melòman Sunyol sempre ha tingut en la música un aixopluc primordial, i sovint ha col·laborat amb músics, també ha tingut una estreta relació empàtica amb les arts visuals, com en el cas del vigatà Manel Esclusa, amb qui va compartir el projecte Correspondències, una relació epistolar de textos i fotos dels dos artistes: “Al principi no teníem clar on anàvem, però de mica en mica vam trobar el camí. En Manel m’enviava una foto, i a partir d’aquella imatge jo li enviava un text; i ell, a partir del text triava o feia una nova foto i me l’enviava. Les primeres vegades, aquesta relació la vam mantenir per correu postal, la qual cosa va comportar un cert caos temporal. Al final vam aconseguir una sèrie molt ben lligada, que vam presentar a Vic i a Barcelona, i de la que va sortir-ne un llibret molt interessant. Va ser una experiència molt gratificant que algun dia podem reprendre”.
 
Són molts els mestres i referents que Sunyol destacaria, “molta gent que m’agrada i m’estimo molt, dels quals he après. Hi ha bons poetes, i també obres que no m’han agradat, però que tenien alguna cosa que m’han pogut obrir els ulls, i que al cap d’un temps, escrivint, m’he adonat que m’havien servit. He llegit i llegeixo molt, començant pels poetes de casa, com Lluís Solà o Segimon Serrallonga, que m’han influït i em serveixen. Més enllà, Feliu Formosa, Antoni Clapés, Carles Hac Mor o Jordi Domènech, que son amics. I autors fonamentals en la literatura catalana que m’han alimentat, com Vinyoli o Riba o March o Llull. Durant una època, i encara avui, tinc com a referents molts poetes orientals japonesos i xinesos. I Shakespeare, un dels intocables, al costat d’Homer-amb la Ilíada i l’Odissea  en versió de Carles Riba, o Beckett”.
 
Més enllà dels referents en literatura, reconeix la influència del cinema i la música: “Recordo molt una pel·lícula, Llampec sobre l’aigua, de Wim Wenders, que quan la veig veure a Cine Club quan jo era molt jove vaig pensar que allò era que volia fer en literatura, pel seu llenguatge i la manera d’explicar. També destacaria les primeres pel·lícules de Herzog, o les d’Andrei Tarkovski o Angelopoulos; i alguns films per la seva manera de tractar el llenguatge. I també la música. En l’àmbit musical, tota mena de músiques i la meva vinculació amb Maristany o Balenyà m’han aportat molt sobre com dir les coses”.
 

A Alendo, prop de Farrera de Pallars, 2015. Foto: Marina Raurell


Per a ell, un mestre també pot ser “una persona anònima, no necessàriament artista. Durant uns anys vaig participar en algunes expedicions al Collsacabra amb els amics del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona (els germans Roviró i Jaume Ayats). Parlant amb la gent vaig descobrir alguns personatges que em van ensenyar molt, especialment en el camp del llenguatge. Era gent que parlava amb una llengua molt rica, persones bastant feréstegues que vivien soles a la muntanya, molt interesants humanament, i amb una llengua essencial i riquíssima que s’acostava a la literatura de l’avantguarda”.

Frontera imprecisa entre poesia i narrativa.‘Birnam’, ‘Amb Nausica’. Impossibilitat de viure de la literatura

Durant molts anys, la faceta literària més coneguda de Sunyol ha estat la poesia. De fet, només l’any 1990 havia publicat Descripció de cec, una obra que es podria emmarcar en l’àmbit de la narrativa. Però ell considera que tota la seva obra -poesia, assaig i prosa- “forma un tot compacte i complementari al voltant de qüestions sobre la llengua, la poesia i la creació”.
 
Considera que Descripció de cec “és una prosa una mica particular, en el fons parla molt del llenguatge. És el monòleg d’un cec que explica el paisatge que té al seu davant i fa altres tipus de reflexions. És una manera de dir que el que no hi veu és el que hi veu més bé; és qui pot parlar més de les coses, perquè realment les coneix a través d’un element que no és la mirada; igual que la llengua ens tapa la realitat, i la mirada també ens tapa la realitat del món”.
 
Fa sis anys va publicar Birnam (Barcelona, Ed. LaBreu), “un llibre amb una història molt llarga, el vaig escriure quatre o cinc vegades. Al principi havia de ser una obra de teatre i va acabar sent el soliloqui d’un personatge que ha de sortir a escena a interpretar un personatge del Macbeth de Shakespeare, a qui maten en el primer acte; i abans de sortir a escena li venen tots els dubtes sobre el llenguatge i sobre el que ha de dir, i a la vegada lliga els seus dubtes i neguits amb la pròpia història, amb tot el que ha fet, i es qüestiona sobre la funció del teatre i la seva vida. Quan es va publicar, algú va dir que en aquest llibre jo explicava tot el que havia anat dient en poesia, però ‘d’una manera que s’entenia’. En aquesta obra hi ha molt Shakespeare i molt dels meus referents i autors que he llegit. Em va fer molt content la bona acollida que Birnam va tenir entre la gent de teatre perquè, segons ells, el reflecteix bé. També em va fer feliç que a Lluís Soler li agradés i en fes una adaptació que va representar unes quantes vegades. És un home que admiro com a home de teatre”.
 
L’any passat va publicar Amb Nausica (Barcelona, Ed. LaBreu), un llibre escrit en format narratiu conformat en dos plans:  “El primer, una visió de Nausica amb textos molt curts sobre aquest personatge de l’Odissea, l’última noia que socorre Ulisses en el seu l’últim naufragi, en té cura , el neteja i el porta a casa els seus pares, els Reis de Feàcia, des d’on Ulisses retorna a Ítaca. Entre ells s’estableix una mena d’atracció incipient i subtil, que no s’explica en l’obra, i que ha generat molta literatura en diversos autors, com Goethe i Maragall, i també obres de teatre, poemes i novel·les. Nausica és un personatge que sempre m‘ha fascinat: una noia joveníssima que es relaciona amb Ulisses, un home gran, vell i cansat, de tornada de tot, que ha de recomençar-ho tot.  El llibre alterna els textos molt breus sobre totes les coses que s’ha dit i escrit de Nausica: teatre, poemes, novel·les, assaig..., i del que jo penso sobre la història i el personatge, amb altres textos, amb un llenguatge més poètic i críptic sobre el que jo estic fent mentre escric això, el procés d’escriptura, sobretot al Pirineu (a Farrera, al Pallars Sobirà) i a Vic; com un dietari no gens explícit. Al final aquests dos plans, es van fonent i esdevenen una unitat”.
 
En tota la seva trajectòria com a escriptor, Sunyol té molt clar que treballa sense obtenir una recompensa econòmica raonable: “En aquest país és impossible viure de l’activitat literària, sobretot de la poesia. Però això també passa en la majoria d’arts. Jo no he cregut mai que podria viure d’escriure. Un conegut meu poeta que per viure donava classes en un institut, va deixar la docència per poder dedicar-se només a escriure. Quan a cap d’un temps me’l vaig trobar, em va dir que la seva situació era un infern, que per viure es veia obligat a escriure dos articles setmanals i moltes altres col·laboracions en diverses publicacions, i que allò no era el que volia”.
 

Esquerra, Jocs florals a Barcelona, 1988. Dreta, lecura a la Setmana de Poesia, Barcelona, 2004. Foto: Arxiu Sunyol


Sunyol continua dient que escriure demana molta servitud: “A mi, la poesia m’ha costat molts diners. Igual que els primers anys d’edició de llibres a Cafè Central, que a més de moltes hores de dedicació i inversions per pagar els llibres, indirectament comporta moltes despeses en viatges amunt i avall, presentacions i sopars. Fent un repàs a la meva activitat relacionada amb la literatura, és evident que m’ha costat més diners que els que he guanyat, segur. Però això no em preocupa. Quan en alguna trobada d’autors hi ha gent que es queixa que no pot viure de la poesia, jo els diria: ‘Què et pensaves? Ja ho sabies, oi?’. Si en aquest país vols tenir els teus criteris i la teva línia, que en el meu cas és minoritària, viure de la literatura és difícil o impossible”.

Editor. Cafè Central. Textos per obres musicals. Assaig. Crítica literària. Traduccions. Textos de didàctica...

La seva prolífica activitat com a escriptor es complementa amb una extensa activitat en diversos projectes editorials. Així, entre 1982 i 1986 va codirigir i coeditar la col·lecció La Dotzena, de reculls, estudis i facsímils de cultura i literatura populars  amb el Grup de Recerca Folklòrica d'Osona. El 1985, va formar part del Consell de redacció de Reduccions, revista de poesia: “Tot i que ara n’estic desvinculat per una qüestió de temps, per mi va ser una escola o una universitat, un espai de creixement i formació molt gran que em va permetre reunir-me regularment amb Lluís Solà, Ricard Torrents, Segimon Serrallonga...”
 
Del 1987 al 1992 va coodirigir amb Miquel Tuneu la col·lecció Narratives, d'Eumo Editorial: “Vam donar a conèixer autors interesants, aleshores desconeguts, com Hermann Hungar, o les primeres novel·les de Lluís Anton Baulenas i Rafael Vallbona, que començaven. I entre altres coses vam obrir la finestra als nous corrents narratius nord-americans del dirty realism. Va ser una col·lecció molt innovadora”.
 
Conjuntament amb Antoni Clapés, des del 1989 té cura de les publicacions i activitats del projecte editorial i activista Cafè Central, centrat en la poesia. Emparats en aquesta marca, des del 1992 codirigeix amb Clapés la col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda, “que edita, de bracet amb Eumo Editorial, textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits renovadors, per tal que la conformin com una col·lecció de referència per a les poètiques dels nostres dies. Cafè Central ha estat l’escola més important  de la meva formació literària, una talaia que m’ha permès conèixer un munt de gent. Poder treballar amb Antoni Clapés, un home molt generós, és de les millors coses que m’han passat a la vida. Quan un dia de fa més de trenta anys, en un bar de Barcelona, m’estava parlant del projecte que tenia al cap, poc podia imaginar-me tot el que vindria després, tant pel que fa a l’àmbit de l‘activitat literària i editorial com en allò meu més íntim, com a persona i com a escriptor. Podria dir (i dic) que la meva faceta literària es forja, creix i viu a Cafè Central”.
 
Des de 1992 coordina i té cura de les edicions de la col·lecció Textos per a les arts contemporànies, que edita H, Associació per a les Arts Contemporànies, amb la col·laboració d'Eumo. És membre de la junta directiva d’aquesta entitat des de la seva fundació (1991), de la qual en va ser president del 2005 al 2013.
Del 1996 al 2004 va formar part del consell de redacció de Transversal, impulsada per l’Ajuntament de Lleida, una revista d’alta cultura contemporània que feia gala d’una manifesta transversalitat cultural, de temàtiques i disciplines, on va col·laborar gent d’arreu del país. El nom, una clara referència simbòlica a la interdisciplinarietat i a l’Eix Transversal, el va inventar Ton Granero. Durant vuit anys vam treballar molt i vam fer sovintejats viatges a Lleida, on ens reuníem amb gent de tota Catalunya provinent de diferents branques culturals”.
 
A la meitat dels anys noranta va publicar assaigs de creació, com Cap a Tirèsies, un llibre que només conté les notes a peu de pàgina, pròleg i epíleg i tota mena d’índexs, que explica vida i pensament d’una filòsofa inventada. Durant anys ha publicat textos sobre art i artistes en diversos mitjans. D’altra banda, ha redactat nombrosos textos per a artistes en llibres i catàlegs, com  Antoni Llena, Alfons Borrell, Manel Esclusa, Joan Furriols, Josep Ricart Rial, Josep Vernis, Jordi Cano, Toni Vidal, Carles Vergés, Jordi Cuyàs, Toni Casasses, Anton Granero, Marià Dinarès, Manolo Gómez, Enric Pladevall, Josep M. Oliveres, Montsita Rierola...
 

Amb Montse Vellvehí presentació de SER NOMÉS, al bar de l'Atlàntida de Vic, 2014. Foto: Arxiu Sunyol

 
Tanmateix, convé no oblidar que ha escrit una desena de textos per a obres musicals: “Estic molt content de tots. Aèria va ser la primera cosa que vaig fer amb Xavier Maristany,  una obra molt bonica per cinc cantants femenines i percussionistes amb instruments de vidre. Amb el mateix músic vaig col·laborar en l’òpera de butxaca Stabat, i No on, totes dues a patir de llibres meus. També estic molt satisfet de la última col·laboració que he fet amb el pianista Josep Maria Balanyà i l’actriu Odile Arqué, una fusió del Cant espiritual de Josep Palau i Fabre amb els dos grans cants espirituals que el precedeixen en el temps, el d’Ausiàs March i el de Joan Maragall”.
 
Un altre camp on ha abocat el seu enginy i la seva visió del món dels llibres és el de la crítica literària, un gènere que va cultivat durant anys a El 9 Nou (1985-1996), o com ja s’ha dit, a Reduccions. També ha escrit en diferents suplements literaris i revistes especialitzades.
 
Més enllà de la crítica literària, aquests darrers anys escriu una columna d’opinió a El 9 Nou titulada Si...: “Em fa gràcia que em deixin dir coses que tinc al pap, però procuro que no sigui un acte de vanitat; no tinc ínfules, ni pretenc pontificar de res. Tenir coses per dir, de vegades no significa pas que interessin, tot i que sempre hi ha algú a qui li puguin agradar; però també lectors que es puguin enfadar amb mi. Sigui com sigui, no em considero pas un articulista professional: soc una persona que va pel carrer i si tinc una idea, i me la deixen dir, la dic.”.
 
Un altre camp que ha conreat és el de didàctica de la llengua i la literatura,  a través de la publicació dels llibres Màquines per a escriure, Recursos per a l’animació a la creativitat escrita, i també Escriptura creativa, recursos i estratègies. Es tracta de textos “adreçats a professors, no només d’ensenyament reglat a les aules, sinó també útils en tallers literaris. Aquests textos es troben entre l’assaig i l’exercici, i són eines perquè el professor o el monitor les utilitzi com a recursos i estratègies de creació aplicades en qualsevol àmbit d’expressió artística”.
 
L’àmplia activitat curricular de Sunyol també inclou una dotzena de guies didàctiques de teatre, a mitges amb Maica Bernal, sobre obres presentades al Teatre Nacional de Catalunya d’autors com Santiago Rusiñol, Jordi Pere Cerdà, o Josep M. Benet i Jornet. Sense oblidar la seva vessant com a traductor (en solitari o amb altres) d’obres Felipe Juaristi, Hassan Banhakeia, Luigi Manzi i Danielle Collobert. O la seva participació en cursos i seminaris sobre la llengua i literatura, i el  comissariat de diverses exposicions d’arts visuals.

Les paradoxes d’Internet. Viatges. Escepticisme. Gustos musicals. El Procés. La Covid-19

A la recta final de la conversa, parlem de qüestions relacionades amb la seva particular visió del món i de la quotidianitat del dia a dia. Així, explica que és un usuari habitual d’Internet, tot i que fa servir aquesta xarxa “com una eina més. Durant els dies de confinament, he tingut una mala connexió i he hagut de tornar a treure la pols del diccionari de l’IEC de la prestatgeria, on feia anys que no hi buscava una paraula. De fet, en els últims temps ens hem acostumat a una manera de treballar, de llegir i de buscar informació molt diferent de la d’abans. Avui, les coses són immediates, però cal anar als llibres”.
 

Víctor Suyol. Foto: Adrià Costa


Apunta que, fa dècades, “l’Enciclopèdia Catalana era una eina molt útil. La seva substitució per la informació a Internet, sobretot a Google, té aspectes perillosos, perquè tothom busca al mateix lloc, on gairebé mai no hi ha tota la informació; o en tot cas hi ha una informació parcial i esbiaixada, la que es vol que hi hagi. Quan t’adones de tota la informació que hi ha en format de llibre o de revista, o trobes una conferència que no és a Internet, t’adones que la xarxa no es una finestra oberta al món, sinó una porta oberta a un passadís molt petit. I el món es molt gran. Per això, després de fer una recerca exhaustiva quan escrivia el llibre sobre Nausica, vaig anar a biblioteques i vaig començar a buscar llibres sobre mitologia i l’Odissea, i vaig trobar una informació brutal que no era a la xarxa, on hi havia, però, textos que si no els hagués buscat no hauria trobat. Això mateix passa amb l’economia o la política. És mentida que a la xarxa hi sigui tot. Hi ha el que volen, moltes coses queden apartades. I això condiciona la gent, la seva formació i la seva visió del món”.
 
Tot i ser usuari de les xarxes socials (whatsapp, facebook, twitter, instagram...), diu que “cada vegada em fa més mandra ficar-m’hi. Està molt bé i és molt interessant quan realment tens coses a dir o a comunicar. Però el mitjà es menja la finalitat de la comunicació, i ell mateix esdevé finalitat buida que serveix més per passar l’estona que no pas per dir allò imprescindible. La meva mare, quan parla per telèfon sempre va al gra, no s’allarga i de seguida penja. Ara aquesta economia és essencial. Les xarxes socials estan bé, però també creen addicció i estan tan sobredimensionades que esdevenen inservibles. Hi ha molta brossa”.
 
Tot i tenir l’àncora clavada a Osona, això no impedeix que de tant en tant faci viatges: “Hi ha moltes maneres de viatjar. Pots viatjar al teu interior o a l’exterior, a indrets propers o llunyans. Quan jo tenia 18 anys, en la meva primera sortida remarcable em van portar en autocar a Grècia, en una expedició de l’Institut per carretera. Va ser la primera vegada que anava lluny, un viatge molt interessant. Més endavant vaig fer diversos viatges al desert, a Algèria, a Tunísia i al Marroc, que em van aportar molt. L’hivern del 2001 vaig estar tres mesos vivint a l’antiga casba de Tamdaght, als peus de l’Atles marroquí, convivint amb una família pobríssima i sense recursos, ni llum, ni aigua ni sistemes d’escalfar; va ser una experiència dura però molt interessant, que em va fer créixer molt i va condicionar molt el llibre que hi anava a escriure. D’altra banda, jo sempre havia menyspreat bastant el nord, i deia que el meu lloc de viatjar era al sud, a la zona del Magreb i Egipte. Però la primera vegada que vaig anar al nord, a Berlín, vaig canviar d’opinió: és una ciutat preciosa i meravellosa, gens menyspreable, un altre món. També he fet estades llargues de treball en llocs allunyats, com a Tamdaght o a Sant’Oreste, un poblet a la muntanya, a uns quaranta quilòmetres de Roma, per aïllar-me i concentrar-me a escriure”.
 
Pel que fa a la seva filosofia personal i a la seva visió del món, es considera “forçaescèptic i de vegades basculo entre l’optimisme, pensant que tot s’arreglarà, i el pessimisme de creure que està tot perdut. Sóc partidari de la revolta, evidentment; però sempre he estat una persona una mica poruga o poc activa; en tot cas, procuro vehicular la meva aportació des de l’escriptura o les idees, més que a través de l’acció directa. Penso que no cal agafar el fusell, i que amb una ploma es pot fer molta feina. Tal com deia Carles Hac Mor, ‘tota estètica és una ètica i una política’. Penso que és això. El poeta Celaya també deia que, en poesia, la neutralitat no existeix; i, de fet, no existeix en cap àmbit. Crec en el compromís: s’hi ha de ser, com sigui i de la manera que sigui, cada u segons les seves possibilitats i condicions”.
 
Tant la seva activitat artística com la seva vida quotidiana, no podria entendre’ sense la música, “un art que em sento molt proper. La meva frustració es no saber tocar cap instrument. Per mi, la música ajuda a viure intensament, perquè tots els teus sentis estan desperts i et fan vibrar en comunió amb allò que en diem art. Pel que fa als gustos, amb el pas del temps he canviat molt a l’hora d’escoltar una cosa o una altra, però sempre he trobat moments i experiències estètiques que m’han marcat. Començant per alguns concerts de joventut, que em deixaven extasiat; o de més gran amb altres coses. Ara, escolto música contemporània i antiga; o Bach (que es importantíssim), Handel i els clàssics; o la música que escoltava de jove i que encara escolto: els primers discos de Pink Floyd, o John Mayall (i el seu mític disc Jazz blues fusion), aquests per influència de l’amic Enric Sala. Però també molt jazz, blues i rock, i molta cançó (francesa, italiana i catalana). I Dylan, Cohen, Reed... Un dels músics que sempre m’ha acompanyat és Rafael Subirachs. També escolto música d’extracció popular d’arreu. La meva discografia conté molts metres de discs de vinil (uns 4’5 metres) i cedés (uns 16 metres)”.
 

Víctor Suyol. Foto: Adrià Costa


Malgrat el parèntesi de l’alarma pel coronavirus, fa una obligada referència al ‘Procés’ català cap a la independència: “Em fa por que d’aquí a uns anys  haguem de començar de nou a causa de la ‘traïció dels líders’, que deia Xirinacs, dels líders polítics més que no pas dels líders socials. Fa un temps, tots estàvem molt esperançats i ens semblava que ho teníem coll avall. Ja he dit abans que em moc entre l’optimisme i el pessimisme, però em sembla que ara potser vindrà la gran depressió. En aquest context, el coronavirus pot actuar de revulsiu, si s’acompleix la tesi de Vicenç Partal quan diu que aquest daltabaix i el tancament del govern de Madrid, amb la seva manera de funcionar tant bèstia, pot servir de revulsiu per precipitar les coses. Per anar bé, sense violència, com espero que sigui”.
 
És dels que opina que el coronavirus “canviarà molt la nostra manera de viure. No sabem com, no ho sabrem fins que ens hi trobem. En algunes coses hem viscut una època -o pensem que hem viscut- meravellosa, de tractes i relacions humanes amb molta gent. Possiblement trigarem temps a tornar-hi i potser valorarem més aquestes relacions. Mentre ha durat el confinament, tothom desitjava trobar-se i abraçar-se amb els familiars, parents i amics. Mentrestant, ho hem fet per whatsapp o per videotrucada, i n’hem palpat les mancances. Les ganes de trobar-nos segurament ens faran valorar més el contacte quotidià. Tinc una amic que m’estimo molt, a qui durant el confinament he trobat al supermercat; i tots dos hem dit ‘quines ganes tenim d’abraçar-nos i no ho podem fer’. Abans ens abraçàvem sempre, però era com una rutina. I ara ens adonem que no era un acte rutinari”.
 
Si la poètica de Víctor Sunyol sempre ha girat al voltant de la vida de les paraules i del silenci que els dona valor, uns versos seus publicats al llibre Quadern del Bosc (València, 1999, Editorial 3i4) probablement resumeixen la seva essència literària i vital:
 
Mai el silenci;
al bell mig del silenci.
L'arrel més fonda.
 
Al cor de la ferida,
al cor de la paraula
Arxivat a