15
de maig
del
2020
Actualitzat
el
18
d'agost
a les
10:26h
Després de penjar l’hàbit d’escolà a la parròquia de Sant Feliu i de foguejar-se jugant al carrer, de ben petit va abandonar els estudis i va començar a freqüentar espectacles de varietats i sales de cinema on s’exhibien pel·lícules "pecaminoses". En aquella època va agafar nous amics, fills de pares massa avançats per l’època, i als tretze anys va començar a treballar a Ràdio Torelló posant discos sol·licitats. Aleshores, gent propera a l’Església el van advertir que portava “mala vida”.
En plena adolescència es va adonar de la seva condició de gai i va quedar una mica trasbalsat. Tot i que no ho va explicar als seus pares, aquests se’n van adonar, sobretot pels seus aires efeminats, però sempre el van protegir i respectar. Davant l’asfíxia que sentia a Torelló, als setze anys va començar a treballar d’aprenent en una perruqueria de senyores de Vic i poc després es va instal·lar a Barcelona, on va estudiar en una acadèmia de bellesa, va tenyir cabells en una perruqueria, va pentinar les perruques de les artistes del Teatre Victòria i va començar a conèixer locals d’ambient gai, fins que va haver d’anar a fer el servei militar a Jaca.
A mitjan dels 70, en una època que Barcelona es despertava i començava a ser divertida, va fer de cambrer en bars gai, i durant una temporada es va moure en el mon del "putiferi". Però coincidint amb problemes de salut dels seus pares, es va instal·lar a Vic i va començar a treballar en diversos bars musicals de la comarca. L’any 1987, mentre portava el bar Tramon de Taradell, ell i el seu company Jesús Lozano van presentar una sol·licitud per contreure matrimoni, una petició que els va convertir en els principals abanderats de la lluita pels drets dels gais a l’Estat espanyol. Després de viure cinc anys a Madrid, va tornar a Osona i va treballar uns anys més en locals nocturns, fins que es va jubilar.
----------------------------------------
Pocs dies abans que el govern central declarés l’estat d’emergència, vam parlar durant dues hores llargues amb en Richard al pati del bar Can Bernat de Vic, on es va desplaçar a peu (no té cotxe) des del pis on viu a la zona del Nadal. Posteriorment, en el transcurs de la redacció d’aquest reportatge, cada vegada que sorgien dubtes provinents de l’enregistrament de la conversa, qui signa aquest treball i l’entrevistat vam mantenir un contacte virtual a través de la xarxa tecnològica. A més d’explicar amb tot detall la seva biografia, en el transcurs de la conversa va aflorar la seva faceta més filosòfica -sempre des d’una òptica propera a la innocència infantil-, per explicar la seva visió del mon, sobretot de la vida nocturna, i expressar opinions sobre qüestions quotidianes i altres de transcendentals.
Les arrels. Jocs al carrer, la verge de Fàtima i una cançó pecaminosa. Al col·legi de Rocaprevera i escolà a la parròquia
Josep Teixidor i Ginebra va néixer a Torelló en una data que no vol dir, encara que la seva edat es pot deduir fàcilment de la informació biogràfica que apareix en aquest reportatge. Com a màxim deixa anar que va venir al món sota el signe zodiacal de Peixos, al final de l’hivern.
Els seus avis paterns, pagesos, proveïen del mas Coll-fred, a Torelló, igual que els avis materns, originaris del mas Can Pesseta. El seu pare, l’Antoni, es va criar a Coll-fred, “però com que abans hi havia el costum que a la casa sempre s’hi quedava el gran, l'hereu, ell es va haver de buscar la vida. I com que pertanyia a la 'quinta del biberó', quan va esclatar la guerra va ser cridat a files. Després sempre va treballar a l’empresa Vitri, un important taller metal·lúrgic de Torelló, on es va dedicar a fabricar rosques de bombetes fins que es va jubilar. Quan la meva mare, la Trini de Can Pesseta, es va casar amb el pare, tots dos van anar a viure al poble, on vam néixer jo i la meva germana Antònia”.
De petit es va criar en una casa a la part alta del carrer Nou, entrant a Torelló venint de Manlleu. Avui encara recorda una de les primeres imatges que li va quedar gravada a la memòria: “Quan tenia prop de dos anys, mentre em tenien assegut a la finestra de casa vaig veure passar la processó de la verge de Fàtima, que la van passejar per tot el poble, amb els carrers ple d’herbes aromàtiques, buscalls, domassos vermells als balcons i les figures d’uns colomets fabricats a Can Pere Vila”.
Ja més grandet, als sis o set anys “passava l’estona xerrant amb els amics, o jugant a bales, a la baldufa, a la cuit de l’amagada, i també tocàvem els timbres de les cases veïnes. Aleshores llegíem revistes com Roberto Alcázar y Pedrín i Hazañas Bélicas, o el TBO, que el meu pare comprava cada setmana; quan en teníem guardades unes quants de velles, fèiem una parada i les veníem a baix preu. També vaig passar moltes estones estirat a l’herba del pati de casa i al gronxador que hi havia a sota d'un arbre gran”.
A banda dels jocs que la canalla feia per iniciativa pròpia, “un dels pocs entreteniments que hi havia era la ràdio. Per una banda recordo haver pujat al pis d’un veí que durant la guerra era dels 'rojos' a escoltar d’amagatotis Ràdio Pirenaica, l’emissora dels comunistes. Però també escoltava Radio Nacional de España, que per nosaltres era una novetat, però tenia molt poca qualitat. També recordo la primera cançó que em va quedar gravada al cap, El bayón de Ana, una peça "pecaminosa" cantada per Silvana Mangano, de la pel·lícula Ana; aquella cançó, que m’ha acompanyat tota la vida, la vaig escoltar al parc de la vora del riu, on hi havia les atraccions que s’hi muntaven durant la festa major. A la meitat dels anys cinquanta, la música italiana era molt potent. Però això ja és prehistòria; de fet, en aquella època, en moltes cases encara hi havia calendaris penjats a la paret amb la foto de Franco i José Antonio, o retrats del papa Pius XII”.
La seva immersió educativa va transcorre íntegrament, des de l’etapa de pàrvul fins als dotze o tretze anys, al col·legi de Rocaprevera: “Jo en guardo un bon record, sobretot per l’estima que ens teníem amb els companys; encara que també ens barallàvem, però l’enfado ens passava ràpid. Allà ens feien cantar el Cara al Sol, tots posats en formació. També em ve a la memòria el formatge i la llet en pols infecta que em purgava que ens donaven per berenar; aquells aliments eren un obsequi dels americans a l’època del Pla Marshall. Per sort, anava a dinar a casa, i encara que eren temps de penúria, a les famílies de pagès menjàvem prou bé”.
Mentre estudiava al col·legi de Rocaprevera també va fer d’escolà a la parroquia de Sant Feliu de Torelló: “Vaig entrar-hi als nou anys i ben aviat vaig ajudar a les misses, a tocar les campanetes i a portar les setrilleres; i alguna vegada també vaig tastar el vi de missa, d’amagat. Vaig fer d’escolà de mossèn Camprodon, que més tard va ser bisbe de Girona, de mossèn Portús i de mossèn Bardolet, que va acabar sent uns dels grossos de Montserrat. Llavors m’agradava anar a l’església i la portava molt a dins, com una obsessió. Volia ser capellà i em feia il·lusió entrar al seminari. De fet, sempre he estat un cristià convençut”.
Cinema i teatre de varietats. Ràdio Torelló. ‘Sarito’ i la condició de gai
A l’entrada de l’adolescència va començar a deixar de banda els estudis perquè li agradava més anar al cinema a veure pel·lícules no aptes, encara que a ell em deixaven entrar. També el va fascinar entrar al teatre de varietats portàtil d’en Penques, on apareixien unes senyores ufanoses que ballaven i ensenyaven mitja cuixa: "Però per a molta gent assenyada, allò era una provocació, i només anaven al teatre persones del poble amb una mentalitat més oberta”.
Recorda que, aleshores, l’alcalde de Torelló era “en Pepet de les faroles, un home mal vist pel rector perquè vivia en pecat amb una assistenta, sense estar casat; quan el rector es va queixar del la vinguda del teatre portàtil, l’alcalde li va dir ‘vostè cuidi’s de l’Església, que del poble ja me’n cuido jo'. I com que jo entrava al cine i al teatre, la meva conducta no va agradar gens al rector i em va acomiadar d’escolà. Una de les pel·lícules que vaig anar a veure va ser El último cuplé, amb Sara Montiel de protagonista, gràcies a que la meva mare era amiga del porter, que em va deixar passar”.
Als tretze anys en Richard va entrar a Ràdio Torelló: “Jo tenia amistat amb el senyor Pere Guitart, que em va demanar que hi anés sense interès de cap classe; llavors jo era rosset i maquet i se’m començava a notar un aire una mica efeminat i rarillo. El cas és que vaig caure bé i vaig començar a posar música a la secció de discos sol·licitats. Aleshores vaig deixar definitivament els estudis. Algunes persones del poble van començar a fer córrer que jo portava mala vida perquè a més de freqüentar el cinema i el teatre, també vaig canviar les amistats: uns xavals que no tenien res a veure amb la parròquia i que eren fills de gent més aviat descreguda”.
Un dia, a Ràdio Torelló van fer una entrevista a l’actriu valenciana Maria Teresa Cremades, que era l’estrella principal del Teatro Portátil Borza de los Hermanos Largo que s’havia instal·lat al poble, i en Richard va començar a familiaritzar-se amb aquell ambient: “Era a l’època dels cuplés i em va venir la baterola de posar discos de Sara Montiel; per això, em van començar a dir Sarito, un motiu que em van encolomar durant molt de temps. Avui, però, gairebé ningú no se’n recorda”.
Als catorze anys va deixar la ràdio i es va afegir a la troupe del Teatro Portátil de los Hermanos Largo, amb qui va fer una petita gira, que es va acabar “a Sant Joan de les Abadesses, un dia que va nevar i el teatre es va ensorrar. Recordo que vaig anar a casa, a Torelló, a buscar menjar per als nens de la companyia. Al final vaig haver de deixar aquella feina per la situació de penúria”.
En aquells moments encara no era ben conscient de la seva condició de gai, però ja ho intuïa: “Els diumenges anava al cinema amb un noi de Sant Vicenç de Torelló que s’asseia al meu costat i em posava la ma a la cuixa, de bon rotllo. Aquest xicot, algun dia se m’emportava al camp de futbol a passejar abans d’anar al cinema, i en alguna ocasió vaig fixar-me com feia pipí”.
Després va començar sortir amb alguns nois que anaven amb noies, però que també es trobaven entre ells, a part: "Aleshores em vaig adonar que jo era gai i vaig tenir les primeres relacions homosexuals. Però com que em van afectar una mica, ho vaig explicar a unes amigues i elles, amb la intenció d’ajudar-me o de 'curar-me', em van donar un llibre, La màscara de carne, de l’autor holandès Maxence Van der Meersch, una de les primeres novel·les sobre la homosexualitat que s’havia popularitzat. En realitat, però, el llibre no em va ajudar gens, em va trasbalsar i em va deixar molt fotut, perquè narrava les vivències d’un homosexual frustrat i penedit, com si la meva condició fos una malaltia i jo hagués de viure marginat i amargat per sempre més”. .jpg)
Fet un munt de dubtes, no va gosar explicar-ho als seus pares per no preocupar-los, però ells “que eren del món de la pagesia, bondat pura, tampoc no eren babaus i se’n van adonar. Però no em van criticar ni renyar, ni mai no em van fer sermons, ni em van dir una paraula lletja; al contrari, sempre van respectar i em van donar una protecció total”.
Perruquer a Vic i a Barcelona. Origen del nom de "Richard". Al Teatre Victoria. La mili
Una mica asfixiat per la pressió d’alguns sectors torellonencs, se’n va anar a treballar a Vic d’aprenent a la perruqueria de senyores Bellmunt, propietat de l’Antònia i en Ramon: “Vaig començar l’aprenentatge al costat de la Rosa Maria, la filla de la mestressa. Encara avui recordo la primera clienta que vaig atendre, la senyora Isabel de l’Snack de Vic, l’esposa d’en Pitu Bullich, que abans que jo comencés la feina va demanar ‘ho farà bé, aquest noi?’ El cas és que li havia de rentar el cap i amb els nervis li vaig mullar bona part del vestit”.
Passats els anys, recorda que a l’època que se’n va anar a Vic “hi havia la polèmica banda juvenil del Xino, famosa per dedicar-se a buscar murga. I com que jo tenia un aire bastant efeminat, hi havia gent que pel carrer, o allà on fos, em cridava: ‘marica!’. Doncs no sé perquè, però al Xino jo li queia bé, em protegia i es va convertir en el meu millor defensor. Una vegada, uns nois em van insultar a la discoteca Scorpio, a la plaça de l’Estació, i el Xino els va fotre un vol d’hòsties...”.
Al cap d’un temps d’estar a la perruqueria vigatana, “l’Antònia i en Ramon, que em van ajudar molt, em van dir: ‘Aquí a Vic tu no hi faràs res’. I van recomanar-me que me n’anés a Barcelona a estudiar a l’Acadèmia de Perruqueria Henry Colomer i a treballar de perruquer. Els vaig fer cas i em vaig instal·lar en una pensió del carrer Pelai, on compartia una habitació amb un altre xicot, amb dret a utilitzar el quarto de bany i una sala comuna per a tots els que vivíem a la pensió. Als matins anava a l’acadèmia i a les tardes feia d’ajudant en una perruqueria de l’Avinguda de la Llum. Allà, el perruquer oficial era un noi jove que es deia Richard, que era jueu i gai, i com que tots dos voltàvem per Barcelona en pla maricones, amb els cabells tenyits de color ros, la gent va començar a dir-nos ‘els Richards’. A partir d’aquí, em va quedar el nom de ‘Richard’ per sempre més”.
Als primers anys de ser a la capital, cada dilluns acompanyava l’Antònia Bellmunt al Teatre Victòria, “on ella feia de perruquera i pentinava l’enyorada Mary Santpere, quan aquella artista colossal hi actuava en sessions de tarda i nit. Jo ajudava l’Antònia, que també pentinava la primera vedet, Mariquita Gallegos. Un dia, mentre érem al camerino de la Mary, ella ens va dir que al Teatre Apolo faltava un noi per raspallar les perruques de les vedets de la Companya Colsada. L’Antònia m’hi va acompanyar i em van contractar”.
Quan va estar aclimatat a la capital, a la segona meitat dels anys seixanta, va començar a freqüentar locals gai, “però era una Barcelona fosca, que t’hi podies morir, una època difícil, amb moltes restriccions de llibertat. Aleshores, en ple franquisme, el capità general era José Luis de Montesino-Espartero y Averly, conegut com el Duque de la Victoria, un gran cabró. Jo i amics meus vam patir les conseqüències de la repressió policial i ens van portar tres vegades a la comissaria mentre baixàvem contents i fent broma per la Rambla, o anant a fer una copa pels volts del carrer Conde del Asalto i el teatre Apolo. Ens van aplicar la Ley de Vagos y Maleantes”.
Fins que li va tocar d’anar a fer la mili a Jaca, al Pirineu aragonès, on va estar un any i quatre mesos: “Tot i que el tracte va ser correcte, la vida militar no m’agradava gens. D’aquella etapa, en guardo bons records relacionats amb els amics que hi vaig fer, però que amb el pas dels anys vaig anar perdent de vista. Al quarter, els soldats em deien ‘Yogui’ -el nom del famós os dels dibuixos animats-, i com que era evident que se’m veia la ‘ploma’, vaig viure alguna anècdota curiosa. En una ocasió que estàvem fent proves per llançar granades falses, un company em va avisar: ‘Ei, Yogui, vigila, llança la granada ben lluny!’; aleshores un oficial el va cridar i li va fer una repulsa: ‘¡Oiga, este soldado no se llama Loli y merece todos los respetos!’ De res li va servir al meu amic que expliqués que no havia dit ‘Loli’, sinó ‘Yogui’”. Em va saber molt greu que el renyessin.”
Cambrer en bars gai. Al mon del "putiferi". La Barcelona nocturna dels setanta i principis dels vuitanta
Acabada la mili, va tornar a Barcelona, on va treballar de cambrer en diversos bars d’ambient gai: “Primer vaig estar en un local que es deia El Rastro, on vaig retrobar-me amb el meu company Richard, amb qui havia treballat a la perruqueria, i després vaig estar a l'Elefante Blanco. Aquells dies, amb l’altre Richard i un noi que es deia Francisco, un nano de la Barceloneta molt guapo que, amb el sobrenom de ‘la Crístel’, es va convertir en un dels transvestits més famosos de la capital, ens vam dedicar a buscar-nos la vida en el món del ‘putiferi’ i el xaperisme; els nostres principals clients eren estrangers que captàvem al carrer, o que les meuques ens passaven dient ‘este es para vosotros’. Sigui com sigui, aquella Barcelona ja havia començat a canviar. Encara no hi havia droga i era més divertida".
Coincidint amb la decadència del franquisme (però encara actiu i repressor), a l’albada dels setanta, en Richard ja va viure una Barcelona més oberta: “Va ser un canvi important, produït en bona part per la gent que estava farta de tanta foscor. Una mostra clara d’això era la Rambla, a l’època de l’Ocaña, el mític transvestit que s’aixecava la roba i ensenyava les vergonyes; i dels seus amics, com el dibuixant Nazario, que vaig conèixer. Llavors a la rambla de Canaletes era molt famosa la Maria, una prostituta que molts tenien per boja, però que era estupenda i sempre feia numerets. Una prova que la ciutat havia canviat en alguns aspectes era que la policia -els grisos- ja no s’emportava els gais a comissaria. Tot plegat també va coincidir amb les primeres manifestacions del Front d’Alliberament Gai. L’ambient era fantàstic”.
Recorda que als anys setanta “a Barcelona hi havia locals guapíssims. I vaig tenir la sort de conèixer cabarets, sales de festa, l’antiga sala Zeleste, el Pastís, els Enfants Terribles, la Bodega Bohemia, l’Enagua... Era una Barcelona divina, especialment a la zona del Paral·lel, quan a les sis del matí ja era de dia i els carrers encara eren plens d’ambient i de festa. Més endavant, però, coincidint amb l’arribada de Jordi Pujol al poder, la festa es va acabar i els carrers es van enfosquir; van apagar els llums perquè no volien que sortíssim de nit i per obligar-nos a quedar-nos tancats a casa, ben avorrits. Els que governaven només pensaven a muntar costellades i caminades, i para de comptar. No acceptaven que, a part de treballar, també hi havia gent a qui li agradava la nit i la diversió. Sense tocar temes més polítics, només volien que poséssim diners al banc i féssim muntanyisme. Van apagar l’interruptor i Barcelona va quedar a les fosques”.
De nou a la Plana. A la barra de diversos bars musicals
Mentre era a Barcelona, en Richard pujava regularment a Torelló a veure la família: “Les meves aparicions al poble, de vegades acompanyat de dues o tres folklòriques, provocaven molts comentaris pel nostre vestuari estrafolari i els pantalons de pota d’elefant. Érem el circ, uns bitxos estranys. Aleshores, algunes persones van començar a mirar malament els meus pares i a fer-los el buit; va ser una marginació inimaginable. Però quan vaig veure que començaven a tenir problemes i el pare no tenia bona salut, vaig deixar Barcelona i em vaig instal·lar a Torelló en un pis a prop de casa dels pares”.
De tant en tant anava a Vic, on les coses semblava que començaven a canviar: “Vaig descobrir un nou local, el Boixe-Boixe, una mena de drugstore que va obrir Ramon Boixeda i on vaig fer algunes amistats. Fins que a l’Snack de Plaça vaig conèixer una colla de persones que em van donar una cobertura i un suport que no m’esperava, com en Tramon -un dels amics que més m’ha ajudat a la vida-, i la Dolly, en Pep Llusà o la Filo de Manlleu, unes persones que des de llavors sempre més he estimat molt. De vegades em venien a veure a Torelló, on també eren criticades, perquè si jo era ‘maricon’, els nois que m’acompanyaven, que duien els cabells llargs, eren persones de ‘mala vida’, i les noies del grup, unes ‘putes’”.
Coincidint amb aquests fets, en Richard va descobrir alguns locals emblemàtics de la vida nocturna de la comarca, “com Can Grapes, a Taradell, i el Mugró, a Vic; també vaig contactar amb els hippies del Cafè Vic; de fet, jo volia ser com ells, perquè em semblaven esperits lliures que mai no em van fer cap lleig ni em van criticar per ser homosexual, més aviat el contrari: em van donar cobertura i em van fer créixer. Vaig adonar-me que a Vic, a part dels ambients carques i resclosits també hi havia gent alternativa”.
A la primera meitat dels vuitanta va començar a treballar a El Portal de Malloles (l’antiga discoteca La Muralla), que “algunes persones de la competència van batejar amb el nom d’El Corral de la Pacheca, un negoci que quan hi vaig començar portaven dos socis: en Pere Carol i en Josep de Planes Bones. A sobre d’aquell local, que durant un temps va ser un lloc de trobada de bohemis i post-hippies, també hi havia un bingo on treballava la meva germana. Aleshores vaig deixar Torelló, i després d’estar una temporada a Manlleu em vaig instal·lar a Vic, on vaig portar els meus pares i la meva germana, que estaven tips de la marginació que patien a Torelló, tot i que al poble havien ajudat a tot déu”.
A partir d’aquí, la trajectòria laboral d’en Richard sempre més va anar lligada als bars musicals: “Primer vam obrir un local a Sant Hipòlit, El Toc. I al cap d’un temps, amb en Pep Llusà vaig anar a treballar a la discoteca Còmic’s, a prop de Centelles. Quan vam començar, allà no hi anava ningú, però ben aviat, gràcies a la bona feina d’en Pep, a qui li sortia l’energia pels descosits, la discoteca es va començar a omplir fins a rebentar de gent que hi anava a escoltar la millor música del moment. Vaig plegar de Comic’s per problemes a amb l’amo del local, i vaig anar a treballar al pub de la Font dels Enamorats, a Aiguafreda, un establiment que a més d’un restaurant, a la part de dalt llogaven habitacions a les parelles que volien tenir relacions en privat”.
A la segona meitat dels vuitanta se’n va anar a viure a Taradell, on va fer-se càrrec de portar el bar musical Tramon: “Va ser una experiència estupenda. La gent va començar a venir perquè trobava que el local era ‘diferent’. A la nit volien oblidar els problemes, i jo procurava ser divertit i fer riure. Un els clients habituals era el periodista d’El 9 Nou Albert Om, un excel·lent professional que em va fer una entrevista i va escriure que jo era ‘el pallasso de l’Hostaleria’ perquè feia representacions teatrals sense adonar-me’n, com un actor”.
La primera sol·licitud per legalitzar un matrimoni gai a l’estat.
Al 1987, quan tenia 39 anys i treballava al Tramon, en Richard va fer amistat amb Jesús Lozano, un noi de 19 anys (avui malauradament traspassat) amb qui va formar una parella sentimental: “En Jesús, d’origen sevillà, era cuiner, i malgrat la seva edat ja era pare d’una nena; havia deixat la seva relació amb una noia perquè a la seva família, molt tradicional, no els agradava que sortís amb un xarnego. En Jesús, que era bisexual, venia a casa, estava una mica neuròtic i m’explicava els seus problemes. Jo ja el coneixia de petit, perquè era amic dels seus pares. No sé com va anar, però ens vam enamorar i vam passar a ser una parella de fet”.
Un dia, ja fa trenta-tres anys, parlant amb l’Albert Om al bar Tramon, “vam comentar que en temps de llibertat seria bo reivindicar la legalització del matrimoni gai. Al cap de poc, l’Albert va venir a dinar a casa, i després de constatar que a la legislació hi havia un buit legal que deia que ‘l’home i la dona, per separat, tenien dret a contraure matrimoni’, sense especificar el gènere de la parella, va sorgir l’idea de consultarel tema amb un advocat. Aleshores l’Albert ens va adreçar a l’advocat vigatà Ferran Font, que ens va assessorar i vam iniciar els tràmits perquè en Jesús i jo ens poguéssim casar legalment”.
Dies després, Josep Teixidor i Jesús Lozano van presentar la seva sol·licitud per contreure matrimoni davant el Registre Civil de Vic, amb tots els requisits legals necessaris, i van entrar al despatx de la jutgessa titular d’Instrucció de Vic, Julia Novellas. Però com era d’esperar, al cap d’un temps, el setembre de 1987, la seva sol·licitud va ser rebutjada pel jutge substitut Ramón Cuito; per la seva banda, l'advocat va presentar immediatament, sense èxit, un recurs a l'Audiència de Barcelona, que va denegar-los la petició. Era una primera estocada que la parella s'esperava, però en Richard i en Jesús ja havien obert el camí que portaria, el 2005, a l’aprovació del matrimoni homosexual igualitari a Espanya.
La notícia de la presentació de la primera sol·licitud de matrimoni gai a l’estat espanyol la va publicar El 9 Nou: “Nosaltres pensàvem que es quedaria en una anècdota local o comarcal. Però tot es va disparar, i a partir d’allà la notícia va transcendir a nivell estatal en tots els mitjans de comunicació audiovisuals. A nosaltres, el rebombori ens va agafar per sorpresa perquè no estàvem preparats. Passats els anys, reconec que el ressò i l’èxit de tot plegat es deu, en bona part, a l’Albert Om”. Fa tres anys, en unes declaracions a NacióDigital, en Richard deia que la seva sol·licitud no era frívola: “No buscàvem muntar cap circ. Ens estimàvem i volíem viure junts amb plenitud. Un dia van picar al timbre de casa, vaig sortir veure qui era i em vaig trobar amb desenes de periodistes volien saber per què havíem decidit casar-nos".
La informació publicada per El 9 Nou va convertir el seu cas en un paradigma de la lluita pels drets dels homosexuals. Aleshores, en Richard i en Jesús van rebre el suport immediat del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i de la nit al dia es van convertir en un símbol de la lluita dels homosexuals. El primer dels rebutjos judicials va provocar la manifestació més gran a favor dels drets LGTB de la història d’Espanya fora d’una gran ciutat, el 3 d’octubre del 1987 a la plaça Major de Vic, on es van concentrar prop de 4.000 persones provinents d'arreu de l'estat espanyol. La ‘Ciutat dels Sants’, en pocs dies es va convertir en la ‘ciutat dels Gais’.
El Front d'Alliberament Gai de Catalunya es va fer seva la lluita de la parella osonenca i desenes d'entitats socials i ONG també els van fer costat obertament. I van començar a rebre peticions per anar a televisions de tot arreu: “Les vam anar acceptant, excepte la premsa rosa, ja que volíem obrir un debat de fons com a oportunitat per reflexionar sobre els drets i deures del col·lectiu de persones gais i lesbianes".
Mentre el ressò de la petició de la parella encara era ben viu, en Richard es va trobar amb un problema seriós quan un xicot enganxat a l’heroïna va morir davant la porta del bar Tramon, sense que ni ell ni l’establiment hi tinguessin res a veure: “A partir d’aquell moment, se’m va començar a fer el buit i vaig patir un assetjament difícil d’aguantar. Poc després, coincidint amb el Dia de la Dona, una colla de gent conflictiva de Vic es va presentar al bar, tots ben borratxos i amb molta mala bava, i van rebentar la festa que un grup de dones hi estava celebrant. I al cap d’uns dies, em vaig trobar amb un altre grup que m’esperava amb pals a fora de la casa on vivia a la Roca. Veient que per diversos motius tenia molta gent en contra, vaig decidir tancar el Tramon, vaig marxar escamat de Taradell i d’Osona, i me’n vaig anar a viure a Madrid, on m’hi vaig estar prop de cinc anys, fins l’any olímpic de 1992, en una mena d’exili voluntari”.
"De Madrid al cielo". Aparicions a la televisió. Contactes amb patums de la capital. El comitè anti-sida
Quan fa més de trenta anys va arribar a Madrid, “encara hi quedava una mica de caliu de l’època de la movida, el bon rotllo i la bona música. M’ho vaig passar molt bé, i avui encara enyoro les cares de la gent i els carrers. Era una ciutat oberta on mai no em van tractar malament per ser català. Jo soc catalanista. Potser és més exacte dir que em sento totalment català. A Madrid vaig fer bons amics i em vaig moure en el món de la marxa nocturna, les tertúlies amb periodistes i amb alguns personatges rellevants”.
Un dels seus primers coneguts, amb qui va fer una bona amistat, va ser el periodista Iñaki Gabilondo, que el va convidar sovint als seus programes a parlar del matrimoni gai i dels drets dels homosexuals: "Ell va ser una de les primeres persones que em va ajudar i em va aconseguir la primera feina: fer els cafès al bar de la Cadena Ser. D'allà vaig saltar cap a una discoteca. I entremig vaig haver de fer alguns viatges ràpids a Vic, a causa de les malalties dels meus pares”.
Mentre participava en programes a Telemadrid i a TVE, que li pagaven alguns diners per sortir-hi, va conèixer diverses patums, “com don Gonzalo Puente-Ojea, l'ex-ambaixador del govern socialista al Vaticà, que va marxar de Roma a causa de no sintonitzar amb la parafernàlia vaticana. El veia sovint i de vegades anàvem junts al Café Gijón -molt conegut en ambients intel·lectuals i artístics- a fer tertúlia. No vegis quina categoria poder entrar al Gijón amb tot un ambaixador com don Gonzalo!”.
També es va relacionar amb Manuel Trillo, un dels impulsors de la Comissió Antisida de Madrid, coneguda amb el nom de Comité de Autoapoyo de Cienpiés, amb qui va coincidit en diversos debats amb el doctor Nájera: “Eren una gent molt valenta i generosa que buscaven solucions per a les persones marginades a causa de la Sida: els procuraven habitatge, medecines, atenció sanitària, aliments i diners o el que fes falta. Amb ells vaig assistir a diversos debats a Telemadrid”.
També es trobava sovint amb la diputada Cristina Almeida, defensora dels col·lectius marginats: “Em va semblar una dona valenta, amb qui vaig anar a diverses manifestacions en defensa del moviment gai, de les dones, dels joves perseguits que vivien en pisos desocupats i es dedicaven a rehabilitar gent enganxada a la droga, o en manifestacions contra la guerra del Golf o la política del PP, que tancava locals de diversió nocturna. De gent guapa, a Madrid, n'hi havia molta”.
Una vegada, el Comitè de Autoapoyo de Cienpiés d’afectats de la Sida, va organitzar una gran festa on va conèixer Sabina, Rosario Flores, Ramoncín i els músics que els acompanyaven. A les festes de San Isidro en una discoteca d’ambient gai, “em vaig disfressar de pubilla catalana amb tocs de lagarterana, i vaig triomfar enmig d’un exèrcit de gais que anaven de castizas”.
Durant bona part de la seva estança a la capital d’Espanya, la lluita per aconseguir que la justícia el permetés casar-se amb Jesús Lozano encara es va allargar fins al 1992. De recurs en recurs, el seu expedient van arribar a Madrid, però el camí es va aturar abruptament quan la relació amb la seva parella es va acabar. En un viatge de tres mesos, en Jesús va enganxar-se a les drogues i l'estabilitat de la parella, sotmesa a molta pressió, va deteriorar-se ràpidament. En Jesús, que llavors només tenia 23 anys, es va acabar refent, "però la seva salut va quedar molt malmesa pels estralls que havien causat les drogues al seu cos. Vint anys després, al 2012, va morir a Sevilla, on vivia amb els seus pares des del 2010. De tota manera, he de dir que estic molt orgullós de l’aventura que vam iniciar amb ell el 1987 i que d’una manera o altra va ajudar a la legalització del matrimoni gai l’any 2005”.
De nou a Osona. Ambient nocturn i bars de nit a la dècada dels 90
L’estada a la capital esoanyola va quedar interrompuda a causa de la delicada salut dels seus pares: “Primer vaig pensar endur-me’ls a Madrid. Però quan vaig ser a Vic, i vaig veure que la cosa anava per llarg, vaig decidir quedar-m’hi. I em vaig adonar que, en cinc anys, Vic i la comarca havien canviat molt, sobretot amb l’arribada de molts immigrants que en general van aportar aires nous. També vaig comprovar que, per sort, enmig de la diversitat de colors, de vestuaris i de costums, el món gai s’havia visualitzat d’una manera menys traumàtica. Abans només es podia anar de color blau marí, negre, gris o marró, però em vaig trobar un Vic diferent, amb gent diferent. Els vigatans s’havien obert i s’havia evaporat considerablement l’olor de resclosit”.
Tanmateix, amb el precedent de la darrera etapa al bar Tramon, “em va fer por tornar, estava acollonit. Però em vaig tranquil·litzar una mica quan, anant a la clínica a visitar el pare, em trobava gent pel carrer que em saludava i em donava bon rotllo. Al cap de poc vaig agafar un bar a Ribes de Freser, on venia mota gent de la Plana a veure’m; després de viure tant de temps a Madrid, darrere la barra m’emocionava mentre parlava en català, em sentia a casa. Després em van proposar obrir un local a Seva, el Piano Bar, però va durar poc perquè vaig tenir problemes amb l’alcalde, que ens feia tancar molt d’hora. Aleshores vam obrir el bar L’Arca de Noè a Balenyà, que va tenir un èxit brutal: s’omplia fins a rebentar i hi havia cues, sobretot els caps de setmana. Allà em vaig retrobar de nou amb la gent de la comarca. Però aleshores va venir l’època de les alcoholèmies, i com que tothom havia de passar els controls, el negoci va començar a anar malament”.
Després de Balenyà, amb un soci van obrir el Vic Nit, un bar nocturn a l’Era d’en Sallés: “En aquell lloc, una mica allunyat del centre de la ciutat, no hi havia res; tothom em deia, fins i tot els municipals, que a l’estiu Vic era una ciutat morta. Va ser el primer que es va obrir a la zona, però ens va anar bé i va funcionar durant deu anys. Però el vaig haver de deixar per problemes amb la comptabilitat. Jo portava el bar i el soci es cuidava dels comptes, un tema del que jo no en sabia res, tot i que jo era legalment l’administrador. Un dia la meva neboda em va avisar que estaven a punt d’embargar-me. Jo vaig dir que no podia ser perquè el negoci anava bé. Ho vam mirar i el soci em va dir que no passava res. Al cap d’un temps la neboda em va avisar de nou. Aleshores vam descobrir que el soci no havia pagat mai a Hisenda, i com que feia poc que m’havia tocat la loteria, com a administrador legal em va tocar pagar tot el deute, vaig quedar arruïnat i em vaig quedar amb la roba que portava posada. Des d’aquell dia no vaig agafar cap més local. El Vic Nit va ser l’últim”.
Vida de jubilat. Incursions en el periodisme. Escriu les seves memòries a Poblet
Passada l’època laboral activa, en Richard avui porta una vida tranquil·la de jubilat. Viu en un pis a la zona del Nadal, al costat de la residència d’avis, no té cotxe, va sempre a peu i cada dia camina fins al centre de Vic, on s’està la seva germana Antònia i el seu cunyat. Es fa el menjar, es cuida molt i viu sol, encara que de vegades rep les visites d’un company rus, que és ballarí i striper i que actua en comiats de solteres i solters, aniversaris i tota mena de festes "picants".
En aquests moments, però, continua mantenint una de els seves activitats expansives habituals dels últims anys: la col·laboració en diversos mitjans de comunicació on aboca la seva personal visió del món. Així, fa un programa setmanal a Ràdio Vic, La Cuina de la tieta, en col·laboració amb el cuiner del restaurant Ca l’Arumí, de l’Escola d’Hostaleria. Cada dissabte també condueix el programa d’entreteniment Déu ni do!, a Ràdio Taradell.
En l’àmbit televisiu presenta l’espai televisiu Va de Flors, al Canal Taronja, consistent a “repartir flors a persones que celebren el seu aniversari (preferiblement gent gran), mares que han tingut un fill, solters i solteres a punt de casar-se, o efemèrides semblants... De fet, aquest programa, que és molt emotiu, ja l’havia fet durant molt de temps al desaparegut Canal Català”.
La seva trajectòria com a col·laborador en diverses publicacions i mitjans audiovisuals ja fa temps el va portar a escriure als setmanaris Ausona, La Marxa, Osona Comarca o El Vigatà, on havia publicat columnes d’opinió i, fins i tot, horòscops en clau paròdica. Durant anys, també va ser el responsable del programa Els Patufets, a Ràdio Vic, “una emissora on Joan Turró em va donar l’oportunitat d’expandir-me. En Joan mai no m’ha deixat abandonat; és una de les persones que més m’ha ajudat sempre, fins avui”.
.JPG)
Una de les seves ocupacions menys conegudes és la literatura. Des de fa set anys, està escrivint a estones un llibre on aboca les seves memòries: “Tot va començar ja fa temps, una vegada que vaig anar a passar uns dies de recolliment al monestir de Poblet, amb la intenció de començar a redactar el llibre, perquè pensava que encara tenia moltes coses a dir. Però no vaig escriure res, perquè el lloc i l’ambient em van superar i vaig quedar en blanc. Després, sobretot els últims anys, hi he tornat i ja he pogut escriure”.
Explica que al monestir “he pogut parlar amb els monjos cistercencs, sobretot amb Paco Martínez, el fill del mític actor Paco Martínez Soria. Allà m’he adonat que aquella comunitat te un concepte de la vida molt diferent al que vaig conèixer al món ranci de l’Església durant la meva infantesa. Són una gent oberta que no et jutgen. A Poblet, de vegades hi he estat un mes sencer, i en alguna ocasió he entrat al temple i m’he arribat a emocionar. A través d’aquests frares m’he reconciliat amb l’Església, o almenys amb un sector de l’Església. Malgrat la tergiversació que de vegades s’ha fet de la figura de Crist, a mi sempre m’ha impressionat, ja des de fa anys, quan entrava a l’església del Carme, a Barcelona i m’asseia en un banc a resar. I encara reso, no em fa gens de vergonya de reconèixer-ho”.
L’alcohol, les drogues, la política i el matrimoni. L’homosexualitat a Osona
Encara que durant bona part de la seva vida ha estat en contacte amb sectors socials marcats pel consum de begudes espirituoses, creu que “l’alcohol no fa la felicitat: no es pot confondre ser feliç amb anar borratxo, dos conceptes que sovint es confonen per allò ‘d’anar content’; de tota manera, diria que avui la gent està més conscienciada. A l’època que als bars que jo portava venien moltes persones que sortien de sopars d’empreses i acomiadaments de solters, o celebraven revetlles o la festa de Cap d’Any, jo patia molt per l’abús de l’alcohol que es feia, tot i formar part del negoci. Però no deixa de ser curiós que si abans la gent anava al bar a conversar, a lligar o a comunicar-se, avui la gent s’asseu, agafa el mòbil i comença a enviar missatges a través de Whatsapp, Facebook o Instagram a persones que tenen assegudes al costat”.
Sobre la qüestió de les drogues, diu que “tothom està avisat de les conseqüències del seu us o abús. Els que fa anys vam tenir les drogues dures a l’abast, vam veure com es morien molts coneguts nostres d’aquella època. Aleshores potser no érem conscients del seu perill, però avui la gent està avisada, i si algú cau, ho fa sabent-ho; i si no, s‘hauria d’informar millor de l’abast del seu consum. Però és evident que hi ha substàncies que son verí pur i que no s’han de tocar. Si l’alcohol es una droga que fa mal i és legal, jo seria partidari de legalitzar la marihuana. Ara bé, sobre la legalització de les altres drogues, tinc els meus dubtes”.
A l’hora d’expressar la seva opinió sobre els polítics, diu que “són bons actors, però per mi, tret d’honroses excepcions, la majoria són molt falsos, uns voltors que es dediquen a prendre el pèl a la gent de manera descarada. A més, la corrupció política a alts nivells sembla general a tot arreu. No m’estranya la desafecció i la desconfiança que hi té la gent ”.
Diu que sempre estarà lligat a la plana de Vic, passi el que passi. És conscient que aquí hi ha fet un paper de catalitzador, de promotor de determinades llibertats i que ha estat un estendard per alguns sectors marginats a causa de la seva opció sexual: “Osona és una de les comarques on hi ha més lesbianes de Catalunya. Ja fa anys vaig quedar acollonit de la repressió i marginació social que ha sofert aquest col·lectiu. A simple vista semblava -i de vegades encara sembla- que l'amor entre homes estigui més mal vist que entre dones, si més no exteriorment. També hi ha molta gent bisexual, però el cas de les lesbianes pures és més aviat trist, encara ho tenen força malament”.
També pensa que a l’hora de sortir de "l'armari" hi ha diferències respecte al passat: “Encara queden algunes famílies reaccionàries i intolerants. De tota manera, també hi ha molts gais casats amb dones, i moltes lesbianes casades amb homes. Fa un temps vaig conèixer dones casades amb fills que em venien a veure i em feien confidències. Una mare lesbiana de bona família, per exemple, em va explicar que de vegades fumava algun porro; al mateix temps, el seu fill, que també fumava porros d’amagat, em va explicar que la seva mare era lesbiana, i em va demanar que no digués a la mare que ell fumava porros; mentrestant, la mare em va demanar que no digués al seu fill que ella en fumava”.
Explica que algunes d’aquestes lesbianes casades tenen problemes de l'alçada d'un campanar i passen per un veritable calvari. "És molt trist i frustrant haver d'amagar la pròpia condició tota la vida. I les lesbianes solteres o més jovenetes, encara que no estiguin casades, també s'ho passen malament, perquè sempre han d'anar d'amagat, i això provocar molts traumes. No és gens agradable veure com se't casen les amigues i ningú et fa cas, ni homes ni dones. En aquest aspecte, un homosexual no sol buscar un homosexual, sinó un home. El mateix els passa a les lesbianes: tampoc és que busquin una altra lesbiana, busquen una dona. La societat s'hauria d'obrir més i ser més tolerant amb les opcions personals. A Barcelona i a les grans ciutats, almenys hi ha bars per a tota aquesta gent, i això permet respirar una mica. Fins no fa gaire, la gent de comarques que vol alternar tranquil·lament en llocs més lliures es troba a Barcelona. A les zones rurals la vida es fa massa angoixant".
Tot i que ell va ser un dels primers a promoure la legalització del matrimoni homosexual, opina que “la convivència estable entre dues persones de vegades és molt complicada. Pot ser que a unes parelles concretes la cosa els vagi bé; però també és veritat que moltes naufraguen. Cada vegada hi ha més gent a qui el matrimoni li surt malament. A la vida m’he trobat molta gent que set anys enrere estava molt enamorada de la seva parella i que amb el pas del temps han trencat o s'han divorciat. Algú, fins i tot, s'ha aparellat i separat quatre o cinc vegades. Almenys això és el que he observat en ambients nocturns. Però també em sembla que la gent normal i corrent, que no ha viscut una vida tan dissipada com els ocells de nit, és la que més se separa i se suporta menys”.
Tot fent una recapitulació de la seva trajectòria pública, reconeix, com ja s’ha dit més amunt, que la seva vida ha estat una contínua representació teatral: “En una època marcada per la repressió de l’homosexualitat, per lluitar contra l’estigma i sortir de l’armari, alguns gais tenien una actitud provocadora i excèntrica. Amb el pas del temps, potser la cosa ha canviat una mica, però per reafirmar la condició de gai, de vegades encara s’ha de fer una mica la ‘Pepa’. Jo, avui ja no faig gaire ‘circ’, però continuo reivindicant els drets dels homosexuals a la meva manera”.
Durant la dilatada època que estava rere la barra, era conscient que quan la gent l’anava a veure “tenia ganes de veure ’el mariquita’ que feia escàndol, com si fos el Floquet de Neu; no em volien pas veure com a persona concreta. Hi ha gent que se m’acostava amb mal aire, però per sort encara n'hi havia més que ho feien sense mala fe. Feien conya perquè em veien com una persona divertida, encara que a vegades la processó m’anava per dins. Abans i ara, les meves amistats ja em coneixen, m'entenen, i saben de què vaig. Només faig teatre quan em trobo al davant de gent que vol veure teatre. La meva actuació, en aquests casos, es limita a dir als marits: ‘Sóc en Richard, per servir-vos’. En canvi, a les seves senyores els dic ‘Noies, a vosaltres no, que no us puc servir gaire res’. Tothom riu, i ja està. La gent és el que vol veure, i jo no ho trobo pas malament. Tothom fa les seves teràpies”.
Sense pretendre-ho, al final de la conversa Josep Teixidor i Ginebra esbossa un autoretrat: “Tinc un esperit molt jove, de fet soc una criatura. Però com que vaig començar la meva vida pública de molt petit, la gent ja fa molts anys que em veu, i això fa que algú em consideri una mòmia. Però no soc la Lola Flores, que quedi clar. Jo continuo igual que sempre, soc el nen que sempre he estat, encara que m'haig de pintar, arreglar el cabell i aconseguir una certa imatge”.
------------------------------
Bibliografia
- Rebotiga d’Il·lustres. Toni Coromina i Albert Om. Capítol escrit per Albert Om. Premsa d’Osona (El 9 Nou) 1989.
- El Pardal Moderat, núm. 4, abril de 1992.
- Nació Digital. Reportatge de Jordi de Planell, 3 de juny de 2017.
- Hemeroteques: El 9 Nou, La Marxa.
- Web dosmanzanas.com
- Viquipèdia.
En plena adolescència es va adonar de la seva condició de gai i va quedar una mica trasbalsat. Tot i que no ho va explicar als seus pares, aquests se’n van adonar, sobretot pels seus aires efeminats, però sempre el van protegir i respectar. Davant l’asfíxia que sentia a Torelló, als setze anys va començar a treballar d’aprenent en una perruqueria de senyores de Vic i poc després es va instal·lar a Barcelona, on va estudiar en una acadèmia de bellesa, va tenyir cabells en una perruqueria, va pentinar les perruques de les artistes del Teatre Victòria i va començar a conèixer locals d’ambient gai, fins que va haver d’anar a fer el servei militar a Jaca.
A mitjan dels 70, en una època que Barcelona es despertava i començava a ser divertida, va fer de cambrer en bars gai, i durant una temporada es va moure en el mon del "putiferi". Però coincidint amb problemes de salut dels seus pares, es va instal·lar a Vic i va començar a treballar en diversos bars musicals de la comarca. L’any 1987, mentre portava el bar Tramon de Taradell, ell i el seu company Jesús Lozano van presentar una sol·licitud per contreure matrimoni, una petició que els va convertir en els principals abanderats de la lluita pels drets dels gais a l’Estat espanyol. Després de viure cinc anys a Madrid, va tornar a Osona i va treballar uns anys més en locals nocturns, fins que es va jubilar.
----------------------------------------
Pocs dies abans que el govern central declarés l’estat d’emergència, vam parlar durant dues hores llargues amb en Richard al pati del bar Can Bernat de Vic, on es va desplaçar a peu (no té cotxe) des del pis on viu a la zona del Nadal. Posteriorment, en el transcurs de la redacció d’aquest reportatge, cada vegada que sorgien dubtes provinents de l’enregistrament de la conversa, qui signa aquest treball i l’entrevistat vam mantenir un contacte virtual a través de la xarxa tecnològica. A més d’explicar amb tot detall la seva biografia, en el transcurs de la conversa va aflorar la seva faceta més filosòfica -sempre des d’una òptica propera a la innocència infantil-, per explicar la seva visió del mon, sobretot de la vida nocturna, i expressar opinions sobre qüestions quotidianes i altres de transcendentals.
Les arrels. Jocs al carrer, la verge de Fàtima i una cançó pecaminosa. Al col·legi de Rocaprevera i escolà a la parròquia
Josep Teixidor i Ginebra va néixer a Torelló en una data que no vol dir, encara que la seva edat es pot deduir fàcilment de la informació biogràfica que apareix en aquest reportatge. Com a màxim deixa anar que va venir al món sota el signe zodiacal de Peixos, al final de l’hivern.
Els seus avis paterns, pagesos, proveïen del mas Coll-fred, a Torelló, igual que els avis materns, originaris del mas Can Pesseta. El seu pare, l’Antoni, es va criar a Coll-fred, “però com que abans hi havia el costum que a la casa sempre s’hi quedava el gran, l'hereu, ell es va haver de buscar la vida. I com que pertanyia a la 'quinta del biberó', quan va esclatar la guerra va ser cridat a files. Després sempre va treballar a l’empresa Vitri, un important taller metal·lúrgic de Torelló, on es va dedicar a fabricar rosques de bombetes fins que es va jubilar. Quan la meva mare, la Trini de Can Pesseta, es va casar amb el pare, tots dos van anar a viure al poble, on vam néixer jo i la meva germana Antònia”.
Amb l’amiga Dolly i la seva filla Berta, els pares, la germana Antònia i el nebot Marc. 1977. Foto: Arxiu Teixidor
De petit es va criar en una casa a la part alta del carrer Nou, entrant a Torelló venint de Manlleu. Avui encara recorda una de les primeres imatges que li va quedar gravada a la memòria: “Quan tenia prop de dos anys, mentre em tenien assegut a la finestra de casa vaig veure passar la processó de la verge de Fàtima, que la van passejar per tot el poble, amb els carrers ple d’herbes aromàtiques, buscalls, domassos vermells als balcons i les figures d’uns colomets fabricats a Can Pere Vila”.
Ja més grandet, als sis o set anys “passava l’estona xerrant amb els amics, o jugant a bales, a la baldufa, a la cuit de l’amagada, i també tocàvem els timbres de les cases veïnes. Aleshores llegíem revistes com Roberto Alcázar y Pedrín i Hazañas Bélicas, o el TBO, que el meu pare comprava cada setmana; quan en teníem guardades unes quants de velles, fèiem una parada i les veníem a baix preu. També vaig passar moltes estones estirat a l’herba del pati de casa i al gronxador que hi havia a sota d'un arbre gran”.
A banda dels jocs que la canalla feia per iniciativa pròpia, “un dels pocs entreteniments que hi havia era la ràdio. Per una banda recordo haver pujat al pis d’un veí que durant la guerra era dels 'rojos' a escoltar d’amagatotis Ràdio Pirenaica, l’emissora dels comunistes. Però també escoltava Radio Nacional de España, que per nosaltres era una novetat, però tenia molt poca qualitat. També recordo la primera cançó que em va quedar gravada al cap, El bayón de Ana, una peça "pecaminosa" cantada per Silvana Mangano, de la pel·lícula Ana; aquella cançó, que m’ha acompanyat tota la vida, la vaig escoltar al parc de la vora del riu, on hi havia les atraccions que s’hi muntaven durant la festa major. A la meitat dels anys cinquanta, la música italiana era molt potent. Però això ja és prehistòria; de fet, en aquella època, en moltes cases encara hi havia calendaris penjats a la paret amb la foto de Franco i José Antonio, o retrats del papa Pius XII”.
La seva immersió educativa va transcorre íntegrament, des de l’etapa de pàrvul fins als dotze o tretze anys, al col·legi de Rocaprevera: “Jo en guardo un bon record, sobretot per l’estima que ens teníem amb els companys; encara que també ens barallàvem, però l’enfado ens passava ràpid. Allà ens feien cantar el Cara al Sol, tots posats en formació. També em ve a la memòria el formatge i la llet en pols infecta que em purgava que ens donaven per berenar; aquells aliments eren un obsequi dels americans a l’època del Pla Marshall. Per sort, anava a dinar a casa, i encara que eren temps de penúria, a les famílies de pagès menjàvem prou bé”.
Mentre estudiava al col·legi de Rocaprevera també va fer d’escolà a la parroquia de Sant Feliu de Torelló: “Vaig entrar-hi als nou anys i ben aviat vaig ajudar a les misses, a tocar les campanetes i a portar les setrilleres; i alguna vegada també vaig tastar el vi de missa, d’amagat. Vaig fer d’escolà de mossèn Camprodon, que més tard va ser bisbe de Girona, de mossèn Portús i de mossèn Bardolet, que va acabar sent uns dels grossos de Montserrat. Llavors m’agradava anar a l’església i la portava molt a dins, com una obsessió. Volia ser capellà i em feia il·lusió entrar al seminari. De fet, sempre he estat un cristià convençut”.
Cinema i teatre de varietats. Ràdio Torelló. ‘Sarito’ i la condició de gai
A l’entrada de l’adolescència va començar a deixar de banda els estudis perquè li agradava més anar al cinema a veure pel·lícules no aptes, encara que a ell em deixaven entrar. També el va fascinar entrar al teatre de varietats portàtil d’en Penques, on apareixien unes senyores ufanoses que ballaven i ensenyaven mitja cuixa: "Però per a molta gent assenyada, allò era una provocació, i només anaven al teatre persones del poble amb una mentalitat més oberta”.
Esquerra: Tornant de Madrid, foto de Toni Coromina. Dreta, dibuix de Toni Donada a la revista El Pardal Moderat, 1992.
Recorda que, aleshores, l’alcalde de Torelló era “en Pepet de les faroles, un home mal vist pel rector perquè vivia en pecat amb una assistenta, sense estar casat; quan el rector es va queixar del la vinguda del teatre portàtil, l’alcalde li va dir ‘vostè cuidi’s de l’Església, que del poble ja me’n cuido jo'. I com que jo entrava al cine i al teatre, la meva conducta no va agradar gens al rector i em va acomiadar d’escolà. Una de les pel·lícules que vaig anar a veure va ser El último cuplé, amb Sara Montiel de protagonista, gràcies a que la meva mare era amiga del porter, que em va deixar passar”.
Als tretze anys en Richard va entrar a Ràdio Torelló: “Jo tenia amistat amb el senyor Pere Guitart, que em va demanar que hi anés sense interès de cap classe; llavors jo era rosset i maquet i se’m començava a notar un aire una mica efeminat i rarillo. El cas és que vaig caure bé i vaig començar a posar música a la secció de discos sol·licitats. Aleshores vaig deixar definitivament els estudis. Algunes persones del poble van començar a fer córrer que jo portava mala vida perquè a més de freqüentar el cinema i el teatre, també vaig canviar les amistats: uns xavals que no tenien res a veure amb la parròquia i que eren fills de gent més aviat descreguda”.
Un dia, a Ràdio Torelló van fer una entrevista a l’actriu valenciana Maria Teresa Cremades, que era l’estrella principal del Teatro Portátil Borza de los Hermanos Largo que s’havia instal·lat al poble, i en Richard va començar a familiaritzar-se amb aquell ambient: “Era a l’època dels cuplés i em va venir la baterola de posar discos de Sara Montiel; per això, em van començar a dir Sarito, un motiu que em van encolomar durant molt de temps. Avui, però, gairebé ningú no se’n recorda”.
Als catorze anys va deixar la ràdio i es va afegir a la troupe del Teatro Portátil de los Hermanos Largo, amb qui va fer una petita gira, que es va acabar “a Sant Joan de les Abadesses, un dia que va nevar i el teatre es va ensorrar. Recordo que vaig anar a casa, a Torelló, a buscar menjar per als nens de la companyia. Al final vaig haver de deixar aquella feina per la situació de penúria”.
En aquells moments encara no era ben conscient de la seva condició de gai, però ja ho intuïa: “Els diumenges anava al cinema amb un noi de Sant Vicenç de Torelló que s’asseia al meu costat i em posava la ma a la cuixa, de bon rotllo. Aquest xicot, algun dia se m’emportava al camp de futbol a passejar abans d’anar al cinema, i en alguna ocasió vaig fixar-me com feia pipí”.
Després va començar sortir amb alguns nois que anaven amb noies, però que també es trobaven entre ells, a part: "Aleshores em vaig adonar que jo era gai i vaig tenir les primeres relacions homosexuals. Però com que em van afectar una mica, ho vaig explicar a unes amigues i elles, amb la intenció d’ajudar-me o de 'curar-me', em van donar un llibre, La màscara de carne, de l’autor holandès Maxence Van der Meersch, una de les primeres novel·les sobre la homosexualitat que s’havia popularitzat. En realitat, però, el llibre no em va ajudar gens, em va trasbalsar i em va deixar molt fotut, perquè narrava les vivències d’un homosexual frustrat i penedit, com si la meva condició fos una malaltia i jo hagués de viure marginat i amargat per sempre més”.
Richard Bond, llicència per florir. Promoció programa VA DE FLORS. Foto: Joan Turró
Fet un munt de dubtes, no va gosar explicar-ho als seus pares per no preocupar-los, però ells “que eren del món de la pagesia, bondat pura, tampoc no eren babaus i se’n van adonar. Però no em van criticar ni renyar, ni mai no em van fer sermons, ni em van dir una paraula lletja; al contrari, sempre van respectar i em van donar una protecció total”.
Perruquer a Vic i a Barcelona. Origen del nom de "Richard". Al Teatre Victoria. La mili
Una mica asfixiat per la pressió d’alguns sectors torellonencs, se’n va anar a treballar a Vic d’aprenent a la perruqueria de senyores Bellmunt, propietat de l’Antònia i en Ramon: “Vaig començar l’aprenentatge al costat de la Rosa Maria, la filla de la mestressa. Encara avui recordo la primera clienta que vaig atendre, la senyora Isabel de l’Snack de Vic, l’esposa d’en Pitu Bullich, que abans que jo comencés la feina va demanar ‘ho farà bé, aquest noi?’ El cas és que li havia de rentar el cap i amb els nervis li vaig mullar bona part del vestit”.
Passats els anys, recorda que a l’època que se’n va anar a Vic “hi havia la polèmica banda juvenil del Xino, famosa per dedicar-se a buscar murga. I com que jo tenia un aire bastant efeminat, hi havia gent que pel carrer, o allà on fos, em cridava: ‘marica!’. Doncs no sé perquè, però al Xino jo li queia bé, em protegia i es va convertir en el meu millor defensor. Una vegada, uns nois em van insultar a la discoteca Scorpio, a la plaça de l’Estació, i el Xino els va fotre un vol d’hòsties...”.
Al cap d’un temps d’estar a la perruqueria vigatana, “l’Antònia i en Ramon, que em van ajudar molt, em van dir: ‘Aquí a Vic tu no hi faràs res’. I van recomanar-me que me n’anés a Barcelona a estudiar a l’Acadèmia de Perruqueria Henry Colomer i a treballar de perruquer. Els vaig fer cas i em vaig instal·lar en una pensió del carrer Pelai, on compartia una habitació amb un altre xicot, amb dret a utilitzar el quarto de bany i una sala comuna per a tots els que vivíem a la pensió. Als matins anava a l’acadèmia i a les tardes feia d’ajudant en una perruqueria de l’Avinguda de la Llum. Allà, el perruquer oficial era un noi jove que es deia Richard, que era jueu i gai, i com que tots dos voltàvem per Barcelona en pla maricones, amb els cabells tenyits de color ros, la gent va començar a dir-nos ‘els Richards’. A partir d’aquí, em va quedar el nom de ‘Richard’ per sempre més”.
Als primers anys de ser a la capital, cada dilluns acompanyava l’Antònia Bellmunt al Teatre Victòria, “on ella feia de perruquera i pentinava l’enyorada Mary Santpere, quan aquella artista colossal hi actuava en sessions de tarda i nit. Jo ajudava l’Antònia, que també pentinava la primera vedet, Mariquita Gallegos. Un dia, mentre érem al camerino de la Mary, ella ens va dir que al Teatre Apolo faltava un noi per raspallar les perruques de les vedets de la Companya Colsada. L’Antònia m’hi va acompanyar i em van contractar”.
Quan va estar aclimatat a la capital, a la segona meitat dels anys seixanta, va començar a freqüentar locals gai, “però era una Barcelona fosca, que t’hi podies morir, una època difícil, amb moltes restriccions de llibertat. Aleshores, en ple franquisme, el capità general era José Luis de Montesino-Espartero y Averly, conegut com el Duque de la Victoria, un gran cabró. Jo i amics meus vam patir les conseqüències de la repressió policial i ens van portar tres vegades a la comissaria mentre baixàvem contents i fent broma per la Rambla, o anant a fer una copa pels volts del carrer Conde del Asalto i el teatre Apolo. Ens van aplicar la Ley de Vagos y Maleantes”.
Fent la mili a Jaca, 1969. Foto: Arxiu Teixidor
Fins que li va tocar d’anar a fer la mili a Jaca, al Pirineu aragonès, on va estar un any i quatre mesos: “Tot i que el tracte va ser correcte, la vida militar no m’agradava gens. D’aquella etapa, en guardo bons records relacionats amb els amics que hi vaig fer, però que amb el pas dels anys vaig anar perdent de vista. Al quarter, els soldats em deien ‘Yogui’ -el nom del famós os dels dibuixos animats-, i com que era evident que se’m veia la ‘ploma’, vaig viure alguna anècdota curiosa. En una ocasió que estàvem fent proves per llançar granades falses, un company em va avisar: ‘Ei, Yogui, vigila, llança la granada ben lluny!’; aleshores un oficial el va cridar i li va fer una repulsa: ‘¡Oiga, este soldado no se llama Loli y merece todos los respetos!’ De res li va servir al meu amic que expliqués que no havia dit ‘Loli’, sinó ‘Yogui’”. Em va saber molt greu que el renyessin.”
Cambrer en bars gai. Al mon del "putiferi". La Barcelona nocturna dels setanta i principis dels vuitanta
Acabada la mili, va tornar a Barcelona, on va treballar de cambrer en diversos bars d’ambient gai: “Primer vaig estar en un local que es deia El Rastro, on vaig retrobar-me amb el meu company Richard, amb qui havia treballat a la perruqueria, i després vaig estar a l'Elefante Blanco. Aquells dies, amb l’altre Richard i un noi que es deia Francisco, un nano de la Barceloneta molt guapo que, amb el sobrenom de ‘la Crístel’, es va convertir en un dels transvestits més famosos de la capital, ens vam dedicar a buscar-nos la vida en el món del ‘putiferi’ i el xaperisme; els nostres principals clients eren estrangers que captàvem al carrer, o que les meuques ens passaven dient ‘este es para vosotros’. Sigui com sigui, aquella Barcelona ja havia començat a canviar. Encara no hi havia droga i era més divertida".
Coincidint amb la decadència del franquisme (però encara actiu i repressor), a l’albada dels setanta, en Richard ja va viure una Barcelona més oberta: “Va ser un canvi important, produït en bona part per la gent que estava farta de tanta foscor. Una mostra clara d’això era la Rambla, a l’època de l’Ocaña, el mític transvestit que s’aixecava la roba i ensenyava les vergonyes; i dels seus amics, com el dibuixant Nazario, que vaig conèixer. Llavors a la rambla de Canaletes era molt famosa la Maria, una prostituta que molts tenien per boja, però que era estupenda i sempre feia numerets. Una prova que la ciutat havia canviat en alguns aspectes era que la policia -els grisos- ja no s’emportava els gais a comissaria. Tot plegat també va coincidir amb les primeres manifestacions del Front d’Alliberament Gai. L’ambient era fantàstic”.
Recorda que als anys setanta “a Barcelona hi havia locals guapíssims. I vaig tenir la sort de conèixer cabarets, sales de festa, l’antiga sala Zeleste, el Pastís, els Enfants Terribles, la Bodega Bohemia, l’Enagua... Era una Barcelona divina, especialment a la zona del Paral·lel, quan a les sis del matí ja era de dia i els carrers encara eren plens d’ambient i de festa. Més endavant, però, coincidint amb l’arribada de Jordi Pujol al poder, la festa es va acabar i els carrers es van enfosquir; van apagar els llums perquè no volien que sortíssim de nit i per obligar-nos a quedar-nos tancats a casa, ben avorrits. Els que governaven només pensaven a muntar costellades i caminades, i para de comptar. No acceptaven que, a part de treballar, també hi havia gent a qui li agradava la nit i la diversió. Sense tocar temes més polítics, només volien que poséssim diners al banc i féssim muntanyisme. Van apagar l’interruptor i Barcelona va quedar a les fosques”.
De nou a la Plana. A la barra de diversos bars musicals
Mentre era a Barcelona, en Richard pujava regularment a Torelló a veure la família: “Les meves aparicions al poble, de vegades acompanyat de dues o tres folklòriques, provocaven molts comentaris pel nostre vestuari estrafolari i els pantalons de pota d’elefant. Érem el circ, uns bitxos estranys. Aleshores, algunes persones van començar a mirar malament els meus pares i a fer-los el buit; va ser una marginació inimaginable. Però quan vaig veure que començaven a tenir problemes i el pare no tenia bona salut, vaig deixar Barcelona i em vaig instal·lar a Torelló en un pis a prop de casa dels pares”.
Fotogrames del film Blandy Blub (Guanyador del Gran Premi Julius, de Miquel Pérez i Joan Puigdollers). 1988. Foto: Toni Coromina
De tant en tant anava a Vic, on les coses semblava que començaven a canviar: “Vaig descobrir un nou local, el Boixe-Boixe, una mena de drugstore que va obrir Ramon Boixeda i on vaig fer algunes amistats. Fins que a l’Snack de Plaça vaig conèixer una colla de persones que em van donar una cobertura i un suport que no m’esperava, com en Tramon -un dels amics que més m’ha ajudat a la vida-, i la Dolly, en Pep Llusà o la Filo de Manlleu, unes persones que des de llavors sempre més he estimat molt. De vegades em venien a veure a Torelló, on també eren criticades, perquè si jo era ‘maricon’, els nois que m’acompanyaven, que duien els cabells llargs, eren persones de ‘mala vida’, i les noies del grup, unes ‘putes’”.
Coincidint amb aquests fets, en Richard va descobrir alguns locals emblemàtics de la vida nocturna de la comarca, “com Can Grapes, a Taradell, i el Mugró, a Vic; també vaig contactar amb els hippies del Cafè Vic; de fet, jo volia ser com ells, perquè em semblaven esperits lliures que mai no em van fer cap lleig ni em van criticar per ser homosexual, més aviat el contrari: em van donar cobertura i em van fer créixer. Vaig adonar-me que a Vic, a part dels ambients carques i resclosits també hi havia gent alternativa”.
A la primera meitat dels vuitanta va començar a treballar a El Portal de Malloles (l’antiga discoteca La Muralla), que “algunes persones de la competència van batejar amb el nom d’El Corral de la Pacheca, un negoci que quan hi vaig començar portaven dos socis: en Pere Carol i en Josep de Planes Bones. A sobre d’aquell local, que durant un temps va ser un lloc de trobada de bohemis i post-hippies, també hi havia un bingo on treballava la meva germana. Aleshores vaig deixar Torelló, i després d’estar una temporada a Manlleu em vaig instal·lar a Vic, on vaig portar els meus pares i la meva germana, que estaven tips de la marginació que patien a Torelló, tot i que al poble havien ajudat a tot déu”.
A partir d’aquí, la trajectòria laboral d’en Richard sempre més va anar lligada als bars musicals: “Primer vam obrir un local a Sant Hipòlit, El Toc. I al cap d’un temps, amb en Pep Llusà vaig anar a treballar a la discoteca Còmic’s, a prop de Centelles. Quan vam començar, allà no hi anava ningú, però ben aviat, gràcies a la bona feina d’en Pep, a qui li sortia l’energia pels descosits, la discoteca es va començar a omplir fins a rebentar de gent que hi anava a escoltar la millor música del moment. Vaig plegar de Comic’s per problemes a amb l’amo del local, i vaig anar a treballar al pub de la Font dels Enamorats, a Aiguafreda, un establiment que a més d’un restaurant, a la part de dalt llogaven habitacions a les parelles que volien tenir relacions en privat”.
A la segona meitat dels vuitanta se’n va anar a viure a Taradell, on va fer-se càrrec de portar el bar musical Tramon: “Va ser una experiència estupenda. La gent va començar a venir perquè trobava que el local era ‘diferent’. A la nit volien oblidar els problemes, i jo procurava ser divertit i fer riure. Un els clients habituals era el periodista d’El 9 Nou Albert Om, un excel·lent professional que em va fer una entrevista i va escriure que jo era ‘el pallasso de l’Hostaleria’ perquè feia representacions teatrals sense adonar-me’n, com un actor”.
La primera sol·licitud per legalitzar un matrimoni gai a l’estat.
Al 1987, quan tenia 39 anys i treballava al Tramon, en Richard va fer amistat amb Jesús Lozano, un noi de 19 anys (avui malauradament traspassat) amb qui va formar una parella sentimental: “En Jesús, d’origen sevillà, era cuiner, i malgrat la seva edat ja era pare d’una nena; havia deixat la seva relació amb una noia perquè a la seva família, molt tradicional, no els agradava que sortís amb un xarnego. En Jesús, que era bisexual, venia a casa, estava una mica neuròtic i m’explicava els seus problemes. Jo ja el coneixia de petit, perquè era amic dels seus pares. No sé com va anar, però ens vam enamorar i vam passar a ser una parella de fet”.
Jesús Lozano, a l'esquerra, i Josep Teixidor (Richard), a la casa de Taradell on vivien Foto: Cedida
Un dia, ja fa trenta-tres anys, parlant amb l’Albert Om al bar Tramon, “vam comentar que en temps de llibertat seria bo reivindicar la legalització del matrimoni gai. Al cap de poc, l’Albert va venir a dinar a casa, i després de constatar que a la legislació hi havia un buit legal que deia que ‘l’home i la dona, per separat, tenien dret a contraure matrimoni’, sense especificar el gènere de la parella, va sorgir l’idea de consultarel tema amb un advocat. Aleshores l’Albert ens va adreçar a l’advocat vigatà Ferran Font, que ens va assessorar i vam iniciar els tràmits perquè en Jesús i jo ens poguéssim casar legalment”.
Dies després, Josep Teixidor i Jesús Lozano van presentar la seva sol·licitud per contreure matrimoni davant el Registre Civil de Vic, amb tots els requisits legals necessaris, i van entrar al despatx de la jutgessa titular d’Instrucció de Vic, Julia Novellas. Però com era d’esperar, al cap d’un temps, el setembre de 1987, la seva sol·licitud va ser rebutjada pel jutge substitut Ramón Cuito; per la seva banda, l'advocat va presentar immediatament, sense èxit, un recurs a l'Audiència de Barcelona, que va denegar-los la petició. Era una primera estocada que la parella s'esperava, però en Richard i en Jesús ja havien obert el camí que portaria, el 2005, a l’aprovació del matrimoni homosexual igualitari a Espanya.
La notícia de la presentació de la primera sol·licitud de matrimoni gai a l’estat espanyol la va publicar El 9 Nou: “Nosaltres pensàvem que es quedaria en una anècdota local o comarcal. Però tot es va disparar, i a partir d’allà la notícia va transcendir a nivell estatal en tots els mitjans de comunicació audiovisuals. A nosaltres, el rebombori ens va agafar per sorpresa perquè no estàvem preparats. Passats els anys, reconec que el ressò i l’èxit de tot plegat es deu, en bona part, a l’Albert Om”. Fa tres anys, en unes declaracions a NacióDigital, en Richard deia que la seva sol·licitud no era frívola: “No buscàvem muntar cap circ. Ens estimàvem i volíem viure junts amb plenitud. Un dia van picar al timbre de casa, vaig sortir veure qui era i em vaig trobar amb desenes de periodistes volien saber per què havíem decidit casar-nos".
La informació publicada per El 9 Nou va convertir el seu cas en un paradigma de la lluita pels drets dels homosexuals. Aleshores, en Richard i en Jesús van rebre el suport immediat del Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i de la nit al dia es van convertir en un símbol de la lluita dels homosexuals. El primer dels rebutjos judicials va provocar la manifestació més gran a favor dels drets LGTB de la història d’Espanya fora d’una gran ciutat, el 3 d’octubre del 1987 a la plaça Major de Vic, on es van concentrar prop de 4.000 persones provinents d'arreu de l'estat espanyol. La ‘Ciutat dels Sants’, en pocs dies es va convertir en la ‘ciutat dels Gais’.
El Front d'Alliberament Gai de Catalunya es va fer seva la lluita de la parella osonenca i desenes d'entitats socials i ONG també els van fer costat obertament. I van començar a rebre peticions per anar a televisions de tot arreu: “Les vam anar acceptant, excepte la premsa rosa, ja que volíem obrir un debat de fons com a oportunitat per reflexionar sobre els drets i deures del col·lectiu de persones gais i lesbianes".
Esquerra: Jesús Lozano, una amiga sud-americana i Richard. Dreta, octaveta reivindicativa, 1987. Foto: Arxiu Teixidor
Mentre el ressò de la petició de la parella encara era ben viu, en Richard es va trobar amb un problema seriós quan un xicot enganxat a l’heroïna va morir davant la porta del bar Tramon, sense que ni ell ni l’establiment hi tinguessin res a veure: “A partir d’aquell moment, se’m va començar a fer el buit i vaig patir un assetjament difícil d’aguantar. Poc després, coincidint amb el Dia de la Dona, una colla de gent conflictiva de Vic es va presentar al bar, tots ben borratxos i amb molta mala bava, i van rebentar la festa que un grup de dones hi estava celebrant. I al cap d’uns dies, em vaig trobar amb un altre grup que m’esperava amb pals a fora de la casa on vivia a la Roca. Veient que per diversos motius tenia molta gent en contra, vaig decidir tancar el Tramon, vaig marxar escamat de Taradell i d’Osona, i me’n vaig anar a viure a Madrid, on m’hi vaig estar prop de cinc anys, fins l’any olímpic de 1992, en una mena d’exili voluntari”.
"De Madrid al cielo". Aparicions a la televisió. Contactes amb patums de la capital. El comitè anti-sida
Quan fa més de trenta anys va arribar a Madrid, “encara hi quedava una mica de caliu de l’època de la movida, el bon rotllo i la bona música. M’ho vaig passar molt bé, i avui encara enyoro les cares de la gent i els carrers. Era una ciutat oberta on mai no em van tractar malament per ser català. Jo soc catalanista. Potser és més exacte dir que em sento totalment català. A Madrid vaig fer bons amics i em vaig moure en el món de la marxa nocturna, les tertúlies amb periodistes i amb alguns personatges rellevants”.
Un dels seus primers coneguts, amb qui va fer una bona amistat, va ser el periodista Iñaki Gabilondo, que el va convidar sovint als seus programes a parlar del matrimoni gai i dels drets dels homosexuals: "Ell va ser una de les primeres persones que em va ajudar i em va aconseguir la primera feina: fer els cafès al bar de la Cadena Ser. D'allà vaig saltar cap a una discoteca. I entremig vaig haver de fer alguns viatges ràpids a Vic, a causa de les malalties dels meus pares”.
Mentre participava en programes a Telemadrid i a TVE, que li pagaven alguns diners per sortir-hi, va conèixer diverses patums, “com don Gonzalo Puente-Ojea, l'ex-ambaixador del govern socialista al Vaticà, que va marxar de Roma a causa de no sintonitzar amb la parafernàlia vaticana. El veia sovint i de vegades anàvem junts al Café Gijón -molt conegut en ambients intel·lectuals i artístics- a fer tertúlia. No vegis quina categoria poder entrar al Gijón amb tot un ambaixador com don Gonzalo!”.
També es va relacionar amb Manuel Trillo, un dels impulsors de la Comissió Antisida de Madrid, coneguda amb el nom de Comité de Autoapoyo de Cienpiés, amb qui va coincidit en diversos debats amb el doctor Nájera: “Eren una gent molt valenta i generosa que buscaven solucions per a les persones marginades a causa de la Sida: els procuraven habitatge, medecines, atenció sanitària, aliments i diners o el que fes falta. Amb ells vaig assistir a diversos debats a Telemadrid”.
Richard al Mesón de la Tortilla, Madrid, 1989. Foto: Arxiu Teixidor
També es trobava sovint amb la diputada Cristina Almeida, defensora dels col·lectius marginats: “Em va semblar una dona valenta, amb qui vaig anar a diverses manifestacions en defensa del moviment gai, de les dones, dels joves perseguits que vivien en pisos desocupats i es dedicaven a rehabilitar gent enganxada a la droga, o en manifestacions contra la guerra del Golf o la política del PP, que tancava locals de diversió nocturna. De gent guapa, a Madrid, n'hi havia molta”.
Una vegada, el Comitè de Autoapoyo de Cienpiés d’afectats de la Sida, va organitzar una gran festa on va conèixer Sabina, Rosario Flores, Ramoncín i els músics que els acompanyaven. A les festes de San Isidro en una discoteca d’ambient gai, “em vaig disfressar de pubilla catalana amb tocs de lagarterana, i vaig triomfar enmig d’un exèrcit de gais que anaven de castizas”.
Durant bona part de la seva estança a la capital d’Espanya, la lluita per aconseguir que la justícia el permetés casar-se amb Jesús Lozano encara es va allargar fins al 1992. De recurs en recurs, el seu expedient van arribar a Madrid, però el camí es va aturar abruptament quan la relació amb la seva parella es va acabar. En un viatge de tres mesos, en Jesús va enganxar-se a les drogues i l'estabilitat de la parella, sotmesa a molta pressió, va deteriorar-se ràpidament. En Jesús, que llavors només tenia 23 anys, es va acabar refent, "però la seva salut va quedar molt malmesa pels estralls que havien causat les drogues al seu cos. Vint anys després, al 2012, va morir a Sevilla, on vivia amb els seus pares des del 2010. De tota manera, he de dir que estic molt orgullós de l’aventura que vam iniciar amb ell el 1987 i que d’una manera o altra va ajudar a la legalització del matrimoni gai l’any 2005”.
De nou a Osona. Ambient nocturn i bars de nit a la dècada dels 90
L’estada a la capital esoanyola va quedar interrompuda a causa de la delicada salut dels seus pares: “Primer vaig pensar endur-me’ls a Madrid. Però quan vaig ser a Vic, i vaig veure que la cosa anava per llarg, vaig decidir quedar-m’hi. I em vaig adonar que, en cinc anys, Vic i la comarca havien canviat molt, sobretot amb l’arribada de molts immigrants que en general van aportar aires nous. També vaig comprovar que, per sort, enmig de la diversitat de colors, de vestuaris i de costums, el món gai s’havia visualitzat d’una manera menys traumàtica. Abans només es podia anar de color blau marí, negre, gris o marró, però em vaig trobar un Vic diferent, amb gent diferent. Els vigatans s’havien obert i s’havia evaporat considerablement l’olor de resclosit”.
Tanmateix, amb el precedent de la darrera etapa al bar Tramon, “em va fer por tornar, estava acollonit. Però em vaig tranquil·litzar una mica quan, anant a la clínica a visitar el pare, em trobava gent pel carrer que em saludava i em donava bon rotllo. Al cap de poc vaig agafar un bar a Ribes de Freser, on venia mota gent de la Plana a veure’m; després de viure tant de temps a Madrid, darrere la barra m’emocionava mentre parlava en català, em sentia a casa. Després em van proposar obrir un local a Seva, el Piano Bar, però va durar poc perquè vaig tenir problemes amb l’alcalde, que ens feia tancar molt d’hora. Aleshores vam obrir el bar L’Arca de Noè a Balenyà, que va tenir un èxit brutal: s’omplia fins a rebentar i hi havia cues, sobretot els caps de setmana. Allà em vaig retrobar de nou amb la gent de la comarca. Però aleshores va venir l’època de les alcoholèmies, i com que tothom havia de passar els controls, el negoci va començar a anar malament”.
Al Bar l'Arca de Noè, Balenyà, 1995. Foto: Arxiu Teixidor
Després de Balenyà, amb un soci van obrir el Vic Nit, un bar nocturn a l’Era d’en Sallés: “En aquell lloc, una mica allunyat del centre de la ciutat, no hi havia res; tothom em deia, fins i tot els municipals, que a l’estiu Vic era una ciutat morta. Va ser el primer que es va obrir a la zona, però ens va anar bé i va funcionar durant deu anys. Però el vaig haver de deixar per problemes amb la comptabilitat. Jo portava el bar i el soci es cuidava dels comptes, un tema del que jo no en sabia res, tot i que jo era legalment l’administrador. Un dia la meva neboda em va avisar que estaven a punt d’embargar-me. Jo vaig dir que no podia ser perquè el negoci anava bé. Ho vam mirar i el soci em va dir que no passava res. Al cap d’un temps la neboda em va avisar de nou. Aleshores vam descobrir que el soci no havia pagat mai a Hisenda, i com que feia poc que m’havia tocat la loteria, com a administrador legal em va tocar pagar tot el deute, vaig quedar arruïnat i em vaig quedar amb la roba que portava posada. Des d’aquell dia no vaig agafar cap més local. El Vic Nit va ser l’últim”.
Vida de jubilat. Incursions en el periodisme. Escriu les seves memòries a Poblet
Passada l’època laboral activa, en Richard avui porta una vida tranquil·la de jubilat. Viu en un pis a la zona del Nadal, al costat de la residència d’avis, no té cotxe, va sempre a peu i cada dia camina fins al centre de Vic, on s’està la seva germana Antònia i el seu cunyat. Es fa el menjar, es cuida molt i viu sol, encara que de vegades rep les visites d’un company rus, que és ballarí i striper i que actua en comiats de solteres i solters, aniversaris i tota mena de festes "picants".
En aquests moments, però, continua mantenint una de els seves activitats expansives habituals dels últims anys: la col·laboració en diversos mitjans de comunicació on aboca la seva personal visió del món. Així, fa un programa setmanal a Ràdio Vic, La Cuina de la tieta, en col·laboració amb el cuiner del restaurant Ca l’Arumí, de l’Escola d’Hostaleria. Cada dissabte també condueix el programa d’entreteniment Déu ni do!, a Ràdio Taradell.
En l’àmbit televisiu presenta l’espai televisiu Va de Flors, al Canal Taronja, consistent a “repartir flors a persones que celebren el seu aniversari (preferiblement gent gran), mares que han tingut un fill, solters i solteres a punt de casar-se, o efemèrides semblants... De fet, aquest programa, que és molt emotiu, ja l’havia fet durant molt de temps al desaparegut Canal Català”.
La seva trajectòria com a col·laborador en diverses publicacions i mitjans audiovisuals ja fa temps el va portar a escriure als setmanaris Ausona, La Marxa, Osona Comarca o El Vigatà, on havia publicat columnes d’opinió i, fins i tot, horòscops en clau paròdica. Durant anys, també va ser el responsable del programa Els Patufets, a Ràdio Vic, “una emissora on Joan Turró em va donar l’oportunitat d’expandir-me. En Joan mai no m’ha deixat abandonat; és una de les persones que més m’ha ajudat sempre, fins avui”.
L'Albert Bagué i Richard, gravant un programa de TVO, al mercat de Vic. Foto: Joan Turró
Una de les seves ocupacions menys conegudes és la literatura. Des de fa set anys, està escrivint a estones un llibre on aboca les seves memòries: “Tot va començar ja fa temps, una vegada que vaig anar a passar uns dies de recolliment al monestir de Poblet, amb la intenció de començar a redactar el llibre, perquè pensava que encara tenia moltes coses a dir. Però no vaig escriure res, perquè el lloc i l’ambient em van superar i vaig quedar en blanc. Després, sobretot els últims anys, hi he tornat i ja he pogut escriure”.
Explica que al monestir “he pogut parlar amb els monjos cistercencs, sobretot amb Paco Martínez, el fill del mític actor Paco Martínez Soria. Allà m’he adonat que aquella comunitat te un concepte de la vida molt diferent al que vaig conèixer al món ranci de l’Església durant la meva infantesa. Són una gent oberta que no et jutgen. A Poblet, de vegades hi he estat un mes sencer, i en alguna ocasió he entrat al temple i m’he arribat a emocionar. A través d’aquests frares m’he reconciliat amb l’Església, o almenys amb un sector de l’Església. Malgrat la tergiversació que de vegades s’ha fet de la figura de Crist, a mi sempre m’ha impressionat, ja des de fa anys, quan entrava a l’església del Carme, a Barcelona i m’asseia en un banc a resar. I encara reso, no em fa gens de vergonya de reconèixer-ho”.
L’alcohol, les drogues, la política i el matrimoni. L’homosexualitat a Osona
Encara que durant bona part de la seva vida ha estat en contacte amb sectors socials marcats pel consum de begudes espirituoses, creu que “l’alcohol no fa la felicitat: no es pot confondre ser feliç amb anar borratxo, dos conceptes que sovint es confonen per allò ‘d’anar content’; de tota manera, diria que avui la gent està més conscienciada. A l’època que als bars que jo portava venien moltes persones que sortien de sopars d’empreses i acomiadaments de solters, o celebraven revetlles o la festa de Cap d’Any, jo patia molt per l’abús de l’alcohol que es feia, tot i formar part del negoci. Però no deixa de ser curiós que si abans la gent anava al bar a conversar, a lligar o a comunicar-se, avui la gent s’asseu, agafa el mòbil i comença a enviar missatges a través de Whatsapp, Facebook o Instagram a persones que tenen assegudes al costat”.
Sobre la qüestió de les drogues, diu que “tothom està avisat de les conseqüències del seu us o abús. Els que fa anys vam tenir les drogues dures a l’abast, vam veure com es morien molts coneguts nostres d’aquella època. Aleshores potser no érem conscients del seu perill, però avui la gent està avisada, i si algú cau, ho fa sabent-ho; i si no, s‘hauria d’informar millor de l’abast del seu consum. Però és evident que hi ha substàncies que son verí pur i que no s’han de tocar. Si l’alcohol es una droga que fa mal i és legal, jo seria partidari de legalitzar la marihuana. Ara bé, sobre la legalització de les altres drogues, tinc els meus dubtes”.
A l’hora d’expressar la seva opinió sobre els polítics, diu que “són bons actors, però per mi, tret d’honroses excepcions, la majoria són molt falsos, uns voltors que es dediquen a prendre el pèl a la gent de manera descarada. A més, la corrupció política a alts nivells sembla general a tot arreu. No m’estranya la desafecció i la desconfiança que hi té la gent ”.
En Richard mostra la reproducció d'una octaveta reivindicativa del 1987 que conserva enmarcada a casa seva. Foto: Adrià Costa
També pensa que a l’hora de sortir de "l'armari" hi ha diferències respecte al passat: “Encara queden algunes famílies reaccionàries i intolerants. De tota manera, també hi ha molts gais casats amb dones, i moltes lesbianes casades amb homes. Fa un temps vaig conèixer dones casades amb fills que em venien a veure i em feien confidències. Una mare lesbiana de bona família, per exemple, em va explicar que de vegades fumava algun porro; al mateix temps, el seu fill, que també fumava porros d’amagat, em va explicar que la seva mare era lesbiana, i em va demanar que no digués a la mare que ell fumava porros; mentrestant, la mare em va demanar que no digués al seu fill que ella en fumava”.
Explica que algunes d’aquestes lesbianes casades tenen problemes de l'alçada d'un campanar i passen per un veritable calvari. "És molt trist i frustrant haver d'amagar la pròpia condició tota la vida. I les lesbianes solteres o més jovenetes, encara que no estiguin casades, també s'ho passen malament, perquè sempre han d'anar d'amagat, i això provocar molts traumes. No és gens agradable veure com se't casen les amigues i ningú et fa cas, ni homes ni dones. En aquest aspecte, un homosexual no sol buscar un homosexual, sinó un home. El mateix els passa a les lesbianes: tampoc és que busquin una altra lesbiana, busquen una dona. La societat s'hauria d'obrir més i ser més tolerant amb les opcions personals. A Barcelona i a les grans ciutats, almenys hi ha bars per a tota aquesta gent, i això permet respirar una mica. Fins no fa gaire, la gent de comarques que vol alternar tranquil·lament en llocs més lliures es troba a Barcelona. A les zones rurals la vida es fa massa angoixant".
Tot i que ell va ser un dels primers a promoure la legalització del matrimoni homosexual, opina que “la convivència estable entre dues persones de vegades és molt complicada. Pot ser que a unes parelles concretes la cosa els vagi bé; però també és veritat que moltes naufraguen. Cada vegada hi ha més gent a qui el matrimoni li surt malament. A la vida m’he trobat molta gent que set anys enrere estava molt enamorada de la seva parella i que amb el pas del temps han trencat o s'han divorciat. Algú, fins i tot, s'ha aparellat i separat quatre o cinc vegades. Almenys això és el que he observat en ambients nocturns. Però també em sembla que la gent normal i corrent, que no ha viscut una vida tan dissipada com els ocells de nit, és la que més se separa i se suporta menys”.
Tot fent una recapitulació de la seva trajectòria pública, reconeix, com ja s’ha dit més amunt, que la seva vida ha estat una contínua representació teatral: “En una època marcada per la repressió de l’homosexualitat, per lluitar contra l’estigma i sortir de l’armari, alguns gais tenien una actitud provocadora i excèntrica. Amb el pas del temps, potser la cosa ha canviat una mica, però per reafirmar la condició de gai, de vegades encara s’ha de fer una mica la ‘Pepa’. Jo, avui ja no faig gaire ‘circ’, però continuo reivindicant els drets dels homosexuals a la meva manera”.
Josep Teixidor «Richard». Foto: Adrià Costa
Durant la dilatada època que estava rere la barra, era conscient que quan la gent l’anava a veure “tenia ganes de veure ’el mariquita’ que feia escàndol, com si fos el Floquet de Neu; no em volien pas veure com a persona concreta. Hi ha gent que se m’acostava amb mal aire, però per sort encara n'hi havia més que ho feien sense mala fe. Feien conya perquè em veien com una persona divertida, encara que a vegades la processó m’anava per dins. Abans i ara, les meves amistats ja em coneixen, m'entenen, i saben de què vaig. Només faig teatre quan em trobo al davant de gent que vol veure teatre. La meva actuació, en aquests casos, es limita a dir als marits: ‘Sóc en Richard, per servir-vos’. En canvi, a les seves senyores els dic ‘Noies, a vosaltres no, que no us puc servir gaire res’. Tothom riu, i ja està. La gent és el que vol veure, i jo no ho trobo pas malament. Tothom fa les seves teràpies”.
Sense pretendre-ho, al final de la conversa Josep Teixidor i Ginebra esbossa un autoretrat: “Tinc un esperit molt jove, de fet soc una criatura. Però com que vaig començar la meva vida pública de molt petit, la gent ja fa molts anys que em veu, i això fa que algú em consideri una mòmia. Però no soc la Lola Flores, que quedi clar. Jo continuo igual que sempre, soc el nen que sempre he estat, encara que m'haig de pintar, arreglar el cabell i aconseguir una certa imatge”.
------------------------------
Bibliografia
- Rebotiga d’Il·lustres. Toni Coromina i Albert Om. Capítol escrit per Albert Om. Premsa d’Osona (El 9 Nou) 1989.
- El Pardal Moderat, núm. 4, abril de 1992.
- Nació Digital. Reportatge de Jordi de Planell, 3 de juny de 2017.
- Hemeroteques: El 9 Nou, La Marxa.
- Web dosmanzanas.com
- Viquipèdia.