24
d'abril
del
2020
Actualitzat
el
18
d'agost
a les
10:21h
Barcelonina apassionada per la literatura, durant quatre dècades ha donat classes a l’Institut Jaume Callís de Vic i més de trenta anys a la UVic-UCC.
Especialista en literatura infantil, ha conduït programes culturals a la televisió comarcal i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació
-----------------------------------------
Dos anys després de llicenciar-se en Filologia Hispànica a Universitat de Barcelona, l’any 1973 a venir a Vic amb el seu company, l’historiador Vicenç Pascual, on tots dos van començar a donar casses a l’Institut Jaume Callís, inaugurat el 1968. Aliens als problemes interns del centre durant el mandat de Ricard Lázaro, la seva entrada al primer centre d’ensenyament secundari públic de la comarca va coincidir amb l’acomiadament de setze professors no numeraris que, com ells, tenien un tarannà obert i compromès, i amb els quals mai no van tenir cap enfrontament.
Sis anys més tard d’entrar al Callís, l’any 1979, quan es va posar en funcionament l’Escola de Mestres (l’embrió de la Universitat de Vic), va començar a donar-hi classes de didàctica del castellà i més endavant de literatura infantil. Des d’aleshores i fins al 2011, quan es va jubilar, va impartir el seu mestratge simultani en els dos àmbits educatius. Avui, conjuntament amb Maica Bernal, manté una intensa activitat editorial de divulgació d’autors catalans i rondalles adaptades, fa conferències i és vocal del Patronat d’Estudis Osonencs en la seva condició de presidenta dels Amics dels Museus d’Osona.
-----------------------------------------
Conversem amb aquesta empedreïda activista cultural al menjador d’una acollidora casa del carrer de Sant Pere, a prop del pont del Remei. L’estança està il·luminada per la llum indirecta provinent d’un bonic pati interior. Allà s’hi va instal·lar amb el seu marit Vicenç Pascual, malauradament traspassat a finals d’abril de l’any passat. Per ella, “aquest carrer, que durant segles ha estat la via d’entrada a Vic des de ponent, avui conserva tot l’encant”.
Arrels a Andalusia, a l’Aragó i a Barcelona. Amb les Carmelites, les Teresianes i a l’Institut Maragall
Nascuda a Barcelona la tarda del 18 de gener de 1950, Carme Rubio i Larramona té els seus antecedents familiars a Andalusia i a l’Aragó. Els seus avis paterns, Aquilino i Angustias, eren originaris de Mairena: “Abans de la República, el meu avi havia estat carrabiner, i això el va fer voltar molt, mentre que l’àvia, que va tenir onze fills, va exercir de mestressa de casa. El dia que a l’Aquilino el van traslladar a Catalunya, ella va agafar els fills i s’hi va reunir a Girona”. Per la seva banda, els avis materns eren de Campo i Barbastro, dues poblacions de la província d’Osca, i es van establir en una colònia al costat del poble de Seira el Viejo, on ell treballava d’encarregat a la central elèctrica, i ella, que va tenir tres fills, duia la casa.
Quan va esclatar la Guerra Civil, el pare de la Carme, que es deia Víctor, encara era una criatura. Havia nascut a Girona quan l’avi hi estava destinat com a carrabiner, fins que la família es va traslladar a Barcelona, on es va assentar definitivament. Als catorze anys es va posar a treballar d’aprenent d’electricista i va arribar a tenir un negoci propi amb alguns empleats. La seva dona, l’Esther, que havia baixat del poble per trobar feina, primer es va instal·lar en una residència de noies a Barcelona, fins que va conèixer al qui seria el seu marit, s’hi va casar i li va donar suport en administrar la botiga-taller d’electricista. La parella va tenir quatre fills: la Carme (la gran) i tres nens.
Carme Rubio es va criar en un pis del carrer Indústria, molt a prop de la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau. Aquells dies, com que al carrer ja hi començaven a proliferar els cotxes, preferia jugar a l’escola, i de vegades anava a una pista de patinatge propera. Però els millors moments els va passar a partir dels set anys durant les llargues vacances estiuenques a Sant Feliu de Guíxols, on el seu pare portava els fills la nit de Sant Joan i els anava a buscar el mes de setembre: “Era un llarg estiu, durant el qual anàvem a caçar cargols, a ballar sardanes, als aplecs, i fèiem moltes excursions. Va ser a Sant Feliu on vaig entrar en contacte directe amb la llengua catalana, perquè amb l’entorn familiar, amb els amics i a l’escola parlàvem en castellà, tot i que el meu pare també ens parlava en català”.
Fins als catorze anys, que va acabar el quart de batxillerat i la revàlida, la Carme va estar escolaritzada en un col·legi regentat per les monges Carmelites Descalces, i després en una escola de la congregació de les Teresianes. En acabar el batxillerat elemental, “la mare volia que jo fes costura, comerç o una disciplina semblant; però jo no volia, i amb una amiga ens vam apuntar a l’Institut Joan Maragall; quan vaig arribar a casa els vaig dir que volia continuar estudiant el batxillerat superior i fer el preuniversitari”.
La seva vocació de docent relacionada amb la literatura s’havia començat a forjar a casa: “Tant l’àvia com la mare eren molt aficionades a la lectura; als catorze anys vaig començar a llegir novel·les d’aventures, i també els llibres de Pérez Galdós i Proust que tenia la mare i que jo trobava apassionants. Aleshores vaig començar a tenir una petita biblioteca privada, però també m’agraden molt el teatre i el cinema. En sortir de l’Institut, de seguida vaig tenir molt clar que volia continuar els estudis a la Universitat, a Filosofia i Lletres, per suposat. Llavors el pare em va dir: ´Darrere teu hi ha tres nois. Si estudies bé i vas aprovant, endavant, continua. Però si suspens, hauràs de plegar’. Crec que va ser un bon tracte i tot va anar bé”.
La Universitat: Rèmores franquistes i noves fornades de professors. Trobada amb Vicenç Pascual
Durant el curs 1968-1969, va ingressar a la Universitat Central de Barcelona: “Tot i ser una època molt convulsa, m’ho vaig passar molt bé. La meva entrada va coincidir amb l’interdisciplinari Pla Maluquer, que facilitava fer optatives les matèries, de manera que cada alumne es podia confegir el seu propi currículum. Això va propiciar que alguns estudiants s’escapolissin de les matèries difícils; però amb l’obertura a poder contractar especialistes de vegades molt reconeguts en les optatives, s’obria un gran ventall d’oportunitats”.
La Carme va ensopegar una època marcada per la presència d’algunes rèmores del franquisme i la incorporació de noves fornades de professors: “Dels primers, recordo Palomeque, un professor addicte al règim, obsolet i nefast; no és que fos mala persona, el problema era que no ensenyava res. Però també vaig tenir alguns professors de l’antiga escola, com el doctor Francesc Gomà, de filosofia, que al primer curs ens va obrir els ulls”.
De la seva trajectòria com a estudiant, en destaca “l’assistència a les classes del professor Eugene Coseriu, un dels millors especialistes en semàntica, o fer fonologia amb Bertil Malmberg, en un moment on també hi havia una marcada febre per la lingüística, sobretot per l’estructuralisme; o la gramàtica generativa de Chomsky. Aleshores semblava que tot aquest formalisme era fonamental per entendre l’esquelet, la constitució i l’aprenentatge de la llengua. Tot plegat amanit amb les classes de lingüística matemàtica que ensenyava Sebastià Serrano, un model de professor que trencava els esquemes tradicionals, molt clar, bon pedagog, obert i empàtic amb els alumnes. També recordo Francesc Marsà, un gran professor, molt innovador. Puc dir que el meu pas per les aules de la Universitat va ser gratificant”.
Coincidint amb la seva sortida de l’Institut i el seu accés a la Universitat als setze anys, se li va desvetllar la consciència social i la visió crítica del franquisme: “Fins aleshores, a casa, el tarannà era el de no parlar de política, un tema que no es tocava, perquè el record de la guerra era molt proper i ho havien passat malament. Però aquells dies érem molts els joves contraris al règim i habitualment anàvem a les manifestacions”.
Rubio vol destacar una circumstància especial d’aquell moment: “Hi havia un orgull molt manifest de ser jove. La característica més important de la meva generació era la forma de viure i de presentar-nos en el món, la valoració de la cultura, l’oposició al franquisme... I encara que ens va arribar la influència de la contracultura i el Maig Francès, no ens van acabar d’arribar els tòpics de les drogues i l’amor lliure. Tots els joves amb qui jo em relacionava érem contraris al franquisme, podíem estar corrent davant dels grisos i a continuació entrar a classe. El professor Serrano, per exemple, quan hi havia vagues molt prolongades, per no perdre el ritme acadèmic ens donava la oportunitat –a qui volgués- d’assistir a classes alternatives en una parròquia del passeig Maragall”.
Mentre va fer la carrera, la Carme sempre va viure amb la família: “Jo mai no vaig establir-me en pisos d’estudiants, però tenia moltes amigues que hi vivien i fins i tot havien fet una mena d’esquema de com era la vida en aquells habitatges comunitaris. Es passaven diferents etapes: la de compartir-ho tot: les confidències i els problemes, el repartiment de tasques; després venien els malentesos, les baralles... En el meu cercle d’amistats, una de les aficions habituals era fer excursions a Montserrat, a Sant Miquel del Fai o a d’altres indrets. Ens ho passàvem bé al cinema, parlant, fent jocs; organitzàvem festes particulars on es tocava la guitarra i també es ballava”.
Quan estudiava el segon curs, va conèixer Vicenç Pascual, amb qui des de llavors va compartir la seva vida fins que ell va morir fa una any: “En Vicenç venia de Madrid, on treballava el seu pare, i on havia estudiat un any la carrera de marí, però ho va deixar i es va matricular a Filosofia i Lletres, una carrera que li va agradar molt. Després de passar un estiu a Alemanya aprenent amb un professor de filosofia, va venir a Barcelona i vam coincidir en algunes matèries comunes. Acabada la carrera, ell va haver de fer el servei militar a Al-Aaiun, al Sàhara, un destí que va estar condicionat, com una penalització que es feia als estudiants, i ell havia estat delegat de curs a la Universitat de Madrid.”
Primers treballs. Entrada a l’Institut Jaume Callís de Vic
Acabada la carrera, la Carme va fer una tesina de lingüística centrada en les ambigüitats semàntiques, i va decidir que volia dedicar-se a l’ensenyament de secundària. La primera feina que va obtenir per un anunci a la premsa va ser donar classes de llengua castellana,de febrer a juny del 1972 a l’escola privada Oak House School, a Sarrià, “Un centre instal·lat en un palauet, dedicada exclusivament a l’ensenyament femení; les alumnes eren filles d’empresaris i de famílies importants; però era molt classista i no em va agradar gens”.
Aquells dies, la jove professora de llengua també havia escrit a tots els instituts de la província de Barcelona oferint els seus serveis com a docent. El primer que va contestar favorablement va ser el Jaume Callís, de Vic, i poc després ho va fer un institut de Sabadell: “Però com que jo ja havia dit que sí a Vic, vaig concertar una entrevista amb el seu director, Ricard Lázaro. A la reunió li vaig dir que amb Vicenç Pascual érem parella i que a tots dos ens interessava treballar al Callís. Lázaro va dir que sí, i l’octubre següent, a l’inici del curs 1973-1974, vam començar a donar classes”.
En els llibres L’Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona (de Robert Bernad, Jordi Figuerola i Josep Burgaya) i Entre la boira i el desencís (de Miquel Macià), s’explica que els mesos de febrer i març de 1973, mig any abans que Carme Rubio i Vicenç Pascual comencessin a donar classes al Callís, en aquest institut hi va haver una vaga intermitent de professors no numeraris (PNN) en defensa de millores laborals. Els vaguistes reclamaven un contracte de dos anys prorrogable, la supressió dels certificats de bona conducta que havien d’obtenir del Govern Civil franquista i del director del centre, un augment de sou igual que els professors universitaris, el cobrament del sou a partir de l’octubre i la seguretat de saber si el curs següent podrien continuar treballant en el centre, entre d’altres qüestions.
En no atendre la direcció les reivindicacions dels ‘penenes’, la vaga va continuar uns dies més. Aleshores, com a resultat d’un escrit signat per 18 docents reclamant la seva plataforma reivindicativa, Ricard Lázaro els va obrir un expedient disciplinari que va comportar la pèrdua de la feina a pràcticament tots; només se’n van salvar els dos sacerdots professors de religió ja que depenien del Bisbat. A partir d’aquests esdeveniments, la figura de Lázaro va patir un enorme descrèdit i va ser objecte d’una campanya que, amb el pas del temps, va popularitzar l’eslògan “Lázaro no!” que va aparèixer pintat en nombroses parets de la ciutat.
Aliens als problemes interns del Callís, Rubio i Pascual, que venien de Barcelona, es van convertir en dos dels setze nous professors contractats, tots de cop, en substitució dels acomiadats: “Nosaltres mai no ens vam oposar a ells, ni hi vam mantenir cap enfrontament; de fet, teníem un tarannà semblant. Fins i tot, en Vicenç i jo mateixa hem estat amics d’alguns dels acomiadats. Nosaltres no en sabíem res i vam passar a formar part d’una generació de professors que hem estat molts anys a l’Institut”.
En el reportatge titulat Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís, publicat per NacióDigital, l’historiador Jordi Figuerola, antic alumne del centre, lamenta que, a l’últim curs de ser a l’Institut i amb motiu de la vaga de professors, “Ricard Lázaro, un home que fins aleshores tampoc no s’havia significat per ser un devot radical del règim, acomiadés una colla de professors joves, progressistes i molt avançats, com el mateix Jesús López Santamaría, Núria Bartolí o Lota Llambias. En el seu lloc van entrar nous professors -Vicenç Pascual, Carme Rubio, Montse Riera, Rafa Núñez i d’altres- que en un principi vam veure com a enemics. Però aviat ens vam adonar que eren tan vàlids com els acomiadats, i amb un perfil semblant”.
Rubio recorda que amb Vicenç Pascual havien vingut a Vic una mica per casualitat: “Jo coneixia la ciutat d'una excursió amb els companys de Geografia de la universitat. Després, quan m’hi vaig instal·lar vaig poder comprovar la força que tenia a la ciutat l’ensenyament privat religiós. Tanmateix, al marge de la discutible trajectòria de Lázaro, a aquest home se li ha de valorar el fet d’haver obert un centre públic i laic a Vic, una ciutat que necessitava una escola pública qualificada i amb un tarannà més modern i obert”.
La Carme explica que quan va entrar a l’Institut, “alguns vigatans deien que el Callís era un nucli de disbauxa. Però això no era així. L’Institut de Vic no era un cas aïllat; arreu de Catalunya, a l’escola pública i a la universitat, hi havia una canvi en la manera d’enfocar l’ensenyament i d’establir una relació més equilibrada entre els professors i els alumnes, molts dels quals s’obrien a la rebel·lia i se sentien antifranquistes. No era disbauxa: era una visió alternativa de l’ensenyament.”
En el mateix reportatge indicat més amunt, Miquel Macià, ara editor i director de NacióDigital i també antic alumne del centre, deia que “l’Institut Callís va ser un gran baluard de l'acció dels batxillers catalans contra el franquisme i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Hi ha llibres ben documentats que han recollit aquella història, que podem fixar entre 1968 i 1977, aproximadament. La professora Carmen Rubio va infantar el concepte de ‘la generació del 75’ per referir-se als qui a l'entorn d'aquell any (més els anys anteriors que posteriors) van passar per aquelles aules i en ‘lo gran riu de la vida’, com diria Verdaguer, han destacat com a experts en els seus respectius àmbits i han tingut projecció nacional ben coneguda. El nexe que ho lligava tot era la lluita per la llibertat, és clar, però no sols la llibertat política sinó la mental, i una bona mostra d'aquest anhel era el formidable garbuix d'ideologies, creences, costums, moviments i passions a què s'adscrivien bona part dels alumnes: lliure pensament, existencialisme, dadaisme, contracultura, cristianisme d'esquerres i de dretes, pacifisme, antimiltarisme, rosacreu, comunisme, anarquisme, separatisme, hippies, rockers...”.
Cursos nocturns. Transformació pedagògica i politització. Primeres classes de català
Referint-se al perfil dels professors de l’època, Carme Rubio recorda que “vam crear un equip de professors, companys i amics, que volíem aixecar l’ensenyament públic i aconseguir que els alumnes estiguessin capacitats per ser el que volguessin, com a la privada. Quan vaig arribar al Callís, el que més em va sorprendre va ser el concepte que molts pares d’alumnes tenien sobre la necessitat que els seus fills havien d’estudiar i també treballar. No s’entenia que els joves només estudiessin, també havien de treballar, encara que només fossin unes hores”.
En aquest context, recorda que “aquells primers anys van ser molt potents; de fet, de tota la meva trajectòria al centre jo destacaria l’enorme importància dels cursos nocturns, que es van encavalcar amb la franja horària comuna amb els de la tarda, i van permetre l’accés al batxillerat superior i al curs d'orientació universitària (COU) a joves treballadors. Les classes eren primordials per a molta gent, fins i tot encara que no estudiessin, per obtenir el títol. També hi comptava l’ambient, que era un factor molt important que els enriquia. Amb el batxillerat nocturn es va dignificar l’ensenyament secundari públic, que va convertir-se en un element socialitzador i va fer una irrenunciable tasca social”.
Des d’aleshores, la nova professora, inicialment especialitzada en llengües hispàniques, es va dedicar durant prop de quatre dècades ininterrompudament a l’ensenyament de la llengua, la literatura i la lingüística: “La llengua és fonamental en el cas de la literatura; cada llengua és una manera d’entendre el món, i per això la literatura i la llengua van estretament lligades. L’escriptor irlandès Samuel Beckett pertany a la literatura francesa perquè va escriure en francès. La meva formació va ser en castellà, però sempre he tingut molt clara la reivindicació de la llengua catalana, de la qual em van privar a l’ensenyament. Vaig començar fent classes de llengua castellana —el català no existia a l’institut encara—, però també introduïa autors catalans, o parlava d’escriptors estrangers”.
Durant els seu pas pel Callís, Rubio al principi va exercir de vicesecretària, al costat de Glòria Roca, “que em va ensenyar un funcionament efectiu de les qüestions pràctiques del seu càrrec. Jo vaig fer de suport a secretaria i hi vaig dedicar moltes hores de feina. I encara que personalment teníem idees diferents, crec que la col·laboració amb Glòria Roca va funcionar. Posteriorment vaig ser cap d’estudis dels cursos nocturns”.
Des de la talaia actual observa la trajectòria, la transformació pedagògica i els canvis de l’Institut: “Jo no vaig conèixer la primera etapa de dos o tres anys, on hi va regnar un cert caos a les aules derivat de la novetat. La Maica Bernal, que hi va ser com a alumna, m’explica experiències de l’institut que jo no he viscut mai. Quan hi vaig entrar vaig veure algun merder a les classes d’algun professor determinat. Però eren casos aïllats, ben aviat es va donar prioritat a la pedagogia, a l’aprenentatge i a la diversitat en l’ensenyament. I l’Institut va començar a presumir de tenir molts bons professors de matemàtiques, com Pep Rifà, que després va impulsar tot el departament d’informàtica de l’Autònoma; o Pere Farrés, un gran professor que després de va passar pel Callís va ser un gran professor del Departament de Llengua i Literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. A l’Institut hi van passar excel·lents professors de física i química i ciències naturals, i també es van muntar uns bons laboratoris, es va engegar una fructífera dinàmica de conferències i es van implementar molts actes culturals interessants que van comptar amb una destacada participació de l’alumnat”.
Per Carme Rubio, la mort de Franco va suposar un punt d’inflexió al centre i en molts dels àmbits socials, polítics i culturals del país: “Nosaltres no vèiem gens clar el dia a dia, però el moment es va viure com un trencament i es va obrir una font de noves possibilitats. Hi havia una intensa politització dels estudiants i els professors, alguns dels quals estaven enquadrats en diferents partits polítics. Però en general també hi havia respecte per les idees dominants antifranquistes, favorables a les lluites, i es van viure amb intensitat les accions de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana”.
Tanmateix, la diversitat de professors i les seves procedències va derivar en posicionaments no sempre compartits per tothom: “Va ser una època molt difícil durant la qual al Callís arribaven professors de tot Espanya, com una docent que va venir de Canàries, on havia deixat quatre criatures i un ambient molt diferent; a Vic estava desesperada a causa del fred, la boira i el color fosc de les cases. Altres van venir de Madrid, i només arribar a l’estació al·lucinaven, perquè els rètols eren en català. Va ser un període, uns pocs anys, de divisió entre professors catalans i castellans, encara que també hi havia professors catalans que estaven al bàndol dels castellans, i a l’inrevés, docents que feien classes de castellà i estaven al bàndol del catalans. La particular vida del centre també estava marcada per altres circumstàncies, com el conflicte entre ‘penenes’ i numeraris. D’altra banda, molts professors vam donar suport a les classes de català que es van fer des d’Òmnium, tot i que n’hi havia que no ho volien. Les tensions, les crisis i les discussions van durar una colla d’anys, però al final es van superar i la vida del centre va acabar sent tranquil·la i gratificant”.
L’any 1994, amb motiu del 25è aniversari de la inauguració de l’Institut, es van organitzar molts actes commemoratius de l’efemèride, que van comptar amb la participació de molts alumnes i ex-alumnes. Un dels esdeveniments destacats va ser l’edició d’un butlletí del curs 1993-94, una revista-dossier de prop de seixanta pàgines, publicada per l’Associació de Pares d’Alumnes i coordinada per Carme Rubio, que va comptar amb la col·laboració de diversos professors, alumnes i representants dels pares. A més d’un article de Valentí Girbau sobre el primer any de l’Institut i la seva evolució posterior, la revista publicava una extensa història del centre resumida en deu pàgines, escrita per Vicenç Pascual, on s’explicaven els orígens, la construcció de l’edifici, la vida escolar, l’etapa de transició (1973-1979), la democratització del centre (1980-1985), o la massificació i deteriorament de l’edifici (1985-1993).
Parlant dels primers 25 anys de l’Institut, la Carme diu que “els canvis i les transformacions mai no es fan amb rapidesa, sempre es van assentant progressivament. Durant uns anys tot estava molt polititzat i s’afavoria l’organització de concerts, conferències i activitats de tota mena. Més enllà del tema del català, recordo que hi havia ganes de saber, d’aprendre unes determinades coses que podien interessar. Un exemple: quan jo explicava Lorca o Machado a la classe, la gent escoltava amb devoció. Més endavant, però, aquesta atenció i l’interès per determinats autors va desaparèixer, i en molts aspectes hi va haver un evident distanciament de molts alumnes. I si durant els primer anys els professors deixàvem llibres als estudiants —aleshores els llibres estaven idealitzats—, amb el pas del temps això ja va ser impensable, perquè un llibre vell de segona mà provocava una certa aversió”.
En l'esmentat butlletí commemoratiu del 25è aniversari de l’Institut, també hi apareixia un reportatge de Carme Rubio sobre les celebracions de l’Instival, una de les activitats lúdiques i festives més destacades de la història de l’Institut on participen alumnes i professors, en una sessió extra-acadèmica de caràcter privat. El gruix de la feina, els assajos, es feia fora de l’horari escolar, i fins i tot els professorat assajava a altes hores de la nit a la Sala d’Actes. L’Instival sempre va estar dirigit pels alumnes més grans de la casa, els de tercer i de COU, mentre que els més joves, els de segon i sobretot els de primer, hi participaven en un nombre més reduït. A partir del 1983, els professors es van afegir a la representacions, on mostraven una faceta insòlita, festiva i informal, fins i tot grotesca.
Rubio apunta que les representacions auto-paròdiques de l’Instival “feien una funció de catarsi. Eren els moments bojos de l’Institut. Els professors que hi col·laboràvem ens ho passàvem molt bé, perquè era com preparar un regal per als alumnes. De fet, ells eren els protagonistes i podien criticar als professors, que podíem aparèixer còmics o ridículs; però això no representava cap problema. A l’Institut hi havia vida, érem una família extensa”.
A la mateixa època, al Callís es va editar la revista Tutitut, una publicació que l’any 1994 el poeta Víctor Sunyol glossava i analitzava en el l’esmentada revista en un escrit on la situava en tres diferents etapes cronològiques, des del curs 1976-77 al 1990-1991. Rubio, que l’any 2011 es va jubilar als 61 anys i va deixar de donar classes, recorda que ella hi havia col·laborat poc, perquè ho portaven des del Seminari de Català: “Una vegada vaig publicar-hi un poema amb motiu de la mort d’un alumne. Però els protagonistes de la revista eren, sobretot, els alumnes, alguns dels quals jo havia assessorat quan volien fer-hi aportacions literàries”
Des del 1979 al 2011, també va ser professora a l’Escola de Mestres i a la UVic
Però tornem enrere. L’any 1979, un lustre després de començar a donar classes de secundària al Jaume Callís, la Carme també va començar a exercir simultàniament de docent a l’Escola de Mestres d’Osona, dels Estudis Universitaris de Vic, un centre de formació de mestres amb rang universitari, adscrit a la Universitat de Barcelona, creat sota l’impuls d’un conjunt de persones de la societat civil de Vic i Osona, liderades per Ricard Torrents junt amb d'altres professors del Col·legi de Sant Miquel dels Sants. De fet, aquella escola va ser l’embrió de la futura Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Des d’aleshores fins al 2011, encara que sense dedicació completa, sempre va tenir un peu a la UVic en la qualitat de col·laboradora a temps parcial. El primer any hi va començar a donar classes de didàctica del castellà i, al cap de poc, de literatura infantil, “una matèria fonamental que per primera vegada va esdevenir una assignatura i que, amb el pas dels anys, vam fer créixer amb Maica Bernal”.
Més de trenta anys després, explica que “entrar a l’Escola de Mestres i posteriorment treballar a la Universitat de Vic va ser fantàstic perquè a més de poder impartir unes assignatures interessants, vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar persones tan destacades com Segimon Serrallonga, un professor que al principi no tenia títol, però que era una de les persones més sàvies del país; o Maria Antònia Canals, Mercè Torrents, Ricard Torrents, el dissenyador Ton Granero, el poeta manlleuenc Josep Grau o Josep Tió, aquest darrer el professor que em va obrir les portes de l’edició de llibres. Aleshores jo tenia molt clar que el meu lloc prioritari era l’Institut, però va ser molt gratificant poder ensenyar als futurs ensenyants, muntar l’assignatura i dedicar-me a la didàctica, en uns anys que la gent de vegades s’apuntava als Estudis Universitaris per tenir un títol, tot i que alguns alumnes sovint eren autèntiques eminències que han donat classes tota la vida i sabien més que jo”.
Recorda la satisfacció de formar part, els primers anys, “d’un petit grup de professors que estàvem construint una escola amb l’idea de consolidar-la i convertir-la en Universitat. A més dels ja citats, vull ressaltar les aportacions de Josep Vernis a plàstica, o de Joan Anguera, que venia del teatre. Jo em vaig especialitzar en didàctica del castellà i a desenvolupar mecanismes per donar-li la categoria de segona llengua, al costat del català, que era la primera llengua”.
Del seu pas per la UVic, on sempre ha ensenyat a la Facultat d’Educació, remarca que “gràcies a l’empenta i el suport de Josep Tió vaig començar a publicar llibres, que encara es venen, sobre ortografia castellana, interferències lèxiques i morfosintàctiques, exercicis d’autocorrecció, tècniques d’escriptura i altres. Si no hagués estat per Tió, jo no hauria publicat res d’aquesta temàtica. Amb ell vaig aprendre a tenir un rigor que abans no tenia, i vaig entendre que ensenyar és una bona manera d’aprendre. Quan més s’aprèn és quan s’ensenya”.
Tot i que es va jubilar de la UVic l’any 2011 (igual que de l’Institut Jaume Callís), “durant un temps encara hi vaig fer algunes pràctiques, però tenia clar que havia de donar pas a gent jove. De tota manera, avui continuo tenint contacte amb la UVic. Estic en un Grup de Recerca, formo part de l’organització de l’Escola d’Estiu i continuo publicant llibres amb Maica Bernal”.
Publicació de rondalles adaptades amb Maica Bernal. Divulgació de l’obra d’autors catalans i universals
El seu treball insistent no es pot acotar a la docència en l’àmbit de l’ensenyament a secundària o a l’universitari. Així, durant els darrers 18 anys, des del 2002 fins avui, ha escrit més d’una vintena de llibres divulgatius, formant un eficaç tàndem amb Maica Bernal, directora de departament d’Educació Infantil de l’Escola de Mestres d’Osona, primer, i de Filologia de la UVic, més endavant, i autora de materials per a l’escola relacionats amb la llengua i la literatura. Rubio explica que aquest tàndem “va començar molt aviat i no s’ha interromput mai. He tingut la immensa sort de tenir una parella de ball magnífica. A partir d’un debat intern molt enriquidor ens hem repartit les feines i sempre hem funcionat molt bé”.
Abans d’iniciar la publicació conjunta de llibres, entre el 1990 i el 1995, aquest tàndem inesgotable ja havien dirigit la col·lecció de literatura infantil i juvenil Sis Joans de l'editorial Lumen. Però va ser amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer, que l’any 2002 van encetar la seva col·laboració a duo amb la publicació de Jacint Verdaguer, l'home que creava mons, un treball que acosta la figura del poeta de Folgueroles als lectors de totes les edats que vulguin conèixer una mica més a fons el gran clàssic de la literatura catalana. Dos anys després, van publicar el llibre Llegendes del Montseny, basat en una selecció de textos d’Apel·les Mestres.
A partir del 2007 i fins al 2012, el tàndem Rubio-Bernal va publicar diverses adaptacions de contes i rondalles populars adreçades bàsicament als infants, editades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Sarazad i les mil i una nits; Alba Rosada, la princesa que es va enamorar del mar; Dobrunca; La dona del sabater; La princesa malalta; Les oques del rei Maó; La germana dels set corbs; i La filla del carboner.
El 2014 van escriure, per encàrrec de l’Ajuntament de Vic, Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants, un treball que inclou una ruta literària adreçada a futurs guies de la ciutat que continua funcionant. Un any després van publicar Faules del món i altres contes d’animals i el 2019 Contes molt animals i una mica humans.
Més enllà de les adaptacions de contes i les rondalles, del 2006 al 2020, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat també ha portat a les llibreries una desena de llibres divulgatius amb l’objectiu de donar a conèixer els grans autors catalans, i alguns d’universals, adreçat als infants i també a les persones que s’inicien en la llengua. El primer va ser Tant de gust de conèixer-lo, senyor Andersen, el novel·lista danès, més conegut pels seus mítics contes infantils. A partir d’aquí, van venir nou títols més seguint el mateix patró de Tant de gust de conèixer-lo, senyor (o senyora)..., basats en les biografies i obres de Maragall, Rodoreda, Llull, Maria Àngels Anglada, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Calders, Martí i Pol i Fabra.
A l’hora d’escollir els personatges de la col·lecció, “ho vam fer basant-nos en la idea que tot bon autor considerat clàssic que ha passat pel sedàs del temps té textos accessibles al públic infantil, o a qualsevol públic que s’inicia en la lectura de les seves obres. Els llibres d’aquesta col·lecció van precedits per una biografia dels autors, per donar a conèixer com eren (o com són), i després contenen una selecció de textos a l’abast de tothom. Aquests dies, precisament, acaba de sortir publicat el llibre Tant de gust de conèixer-la, senyora Victor Català”.
Com ja s’ha dit més amunt, durant l’etapa que Rubio donava classes a l’Escola de Mestres d’Osona i a la UVIc, va publicar en diverses editorials un seguit d’obres relacionades amb la llengua: Ortografia castellana per a l'ESO, Quaderns d'ortografia castellana, Interferències morfosintàctiques i Interferències lèxiques (amb Imma Castellà i d'altres), Escriure en castellà. Exercicis autocorrectius d'ortografia i morfosintaxi, Técnicas de escritura (amb Eusebi Coromina) o Primer Diccionario (amb Josep Tió i d'altres).
També va publicar, en col·laboració amb altres autors, El Modernisme, una visió interdisciplinària, un treball adreçat a alumnes de secundària on es postula sobre la necessitat del treball realitzat en grup, l’elaboració de recursos i materials i l’impacte d’aquesta metodologia en l'alumnat.
Enmig d’aquest substanciós amalgama de títols, mereix una menció especial el llibre Exili de Barcelona i viatge a Vic del baró de Maldà (P.A.M.), escrit el 1991 conjuntament amb Vicenç Pascual, un dels millors experts en la figura de Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746-1819), conegut popularment com a baró de Maldà. En aquest llibre, Rubio va tenir cura de la transcripció del text i Pascual de la reflexió històrica sobre la vida de Rafael d'Amat, membre d'una família de la petita noblesa barcelonina, que va escriure un immens dietari en 60 volums.
Es dona la circumstància que, abans de morir, Vicenç Pascual s’havia posat a escriure la biografia del baró, una ampliació d’un treball anterior, El baró de Maldà: materials per una biografia. Carme Rubio explica que poc després del traspàs del seu company, “van trucar a casa demanant que en Vicenç fes una conferència sobre el baró de Maldà al Museu de Badalona, una ciutat on aquest noble havia tingut possessions, com el casalot de Can Peixau, amb terres i masies. Jo els vaig dir que no podia ser perquè en Vicenç havia mort; però al cap de poc em van demanar a mi si volia fer la conferència, i vaig acceptar la proposta en homenatge a en Vicenç, la persona que més ha treballat sobre el baró de Maldà. Per fer la conferència, titulada “El baró de Maldà, primer cronista de la vida de Barcelona i el seu temps”, em vaig passar tot l’estiu preparant-la a partir dels seus llibres i d’altres que vaig buscar”.
Tot i que els historiadors tenen el baró de Maldà com un referent i un testimoni de la seva època, la Carme diu que “en realitat està considerat com un personatge literari. El seu mèrit va ser que, al segle XVII, quan tothom escrivia en castellà, ell ho va fer en un català farcit de disfuncions sintàctiques i ple de castellanismes, per la qual cosa va ser criticat pels puristes; però el seu mèrit va ser que, malgrat tot, va utilitzar el català com a llengua de cultura”.
La trajectòria i la vida de Carme Rubio no es pot deslligar de la seva relació amb Vicenç Pascual, marit i company, professor, historiador i autor de diversos llibres històrics, especialment centrats en personatges del segle XVIII. A banda de l’esmentada obra sobre el baró de Maldà, Pascual va publicar una acurada trilogia formada per L’aventura americana del virrei Amat, El virrei Avilés i la segona conquesta d'Amèrica i un tercer llibre pòstum, El final de l’imperi espanyol a Amèrica, “que en Vicenç va deixar enllestit poc abans de morir. Com que a ell li feia molta il·lusió acabar aquest llibre i faltaven alguns retocs, mentre era a l’hospital, amb Anton Granero encara vam estar corregint els mapes.”
Pascual també va publicar llibres relacionats amb el món de l’art: Vic, història d’una ciutat (una guia amb fotografies del professor i arquitecte d’Agustí Farrés); Sert, el darrer pintor muralista; Josep M. Sert i les pintures de la catedral de Vic; o Les col·leccions del Museu Episcopal de Vic. En aquest context cal assenyalar que era molt aficionat al dibuix i la pintura, i formava part del grup artístic El Cloquer.
Periodista, conferenciant i comissària d’exposicions
Una altra de les facetes que dibuixen la trajectòria d’aquesta infatigable activista cultural és la seva fecunda col·laboració en diverses publicacions comarcals i nacionals, on durant anys ha escrit crítiques literàries i teatrals, a remolc “del meu seguiment regular com a lectora de la publicació de llibres d’autors osonencs i catalans, o les representacions teatrals de grups de casa que sempre he anat a veure en qualitat d’espectadora interessada”. Fins al 2005 va escriure crítiques als setmanaris Ausona, La Marxa i Osona Comarca, i des del 2010 fins avui publica al bisetmanari El 9 Nou, on continua escrivint cròniques teatrals”.
Paral·lelament, durant aquests darrers vint anys ha publicat nombrosos treballs a la revista Serra d’Or, sempre relacionats amb la literatura, el teatre o el folklore popular. Sense oblidar les seves col·laboracions a la revista infantil Tretzevents, on ha publicat diversos contes; o la seva aportació ocasional a la revista de poesia Reduccions.
També és molt destacable la seva col·laboració amb la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs, on ha publicat treballs d’investigació, com ara L'activitat teatral a Vic a partir de la postguerra, un glossari dels grups de teatre més actius a la comarca, entre els quals figuren des del quadre escènic de l’Orfeó Vigatà, el grup Schola Teatral (dirigit per Joan Sunyol) o Amics del Teatre, fins a formacions com La Gàbia, La Troca, Ventall Teatre, Titelles Naip o Sèmola Teatre; amb l’afegit del relat de la creació de l’Institut del Teatre d’Osona i del Centre Dramàtic d’Osona.
Un altre treball aparegut a Ausa, en aquest cas molt insòlit, és el titulat A propòsit d'una cançó popular recollida per Jacint Verdaguer i enviada al seu amic Marià Aguiló, en referència “a la meravellosa cançó, Adéu Santa Clara Vella, pràcticament desconeguda, que vaig recuperar, registrada en ciclostil, al Centre de Documentació de Folklore. És una peça antiga que Verdaguer havia sentit per boca d’una dona molt gran i que narra, suposadament, el comiat de Vic d’un condemnat a mort, a través d’un recorregut que comença a la presó antiga, al costat de l’església dels Caputxins, i prossegueix amb l’acomiadament dels edificis religiosos per on passa el reu, fins que arriba a la capella de La Guia, on la gent s’encomanava a l’hora d’emprendre els viatges de sortida de Vic, i culmina al coll de Malla, on es treu les sabates i diu l’adéu definitiu, abans de ser traslladat a Barcelona on havia de ser penjat a la forca”.
Un altre escrit aparegut a Ausa, és el titulat Najat El Hachmi, alguns temes singulars de la seva escriptura. Segons la Carme, “a Osona avui hi ha tota una novel·lística d’autors joves del segle XX i XXI molt interessant. Actualment estem passant per un període molt ric, amb autors que han escrit molt bones obres, com ara Jordi Puntí, Antoni Pladevall, Ramon Erra, Jordi Lara, o la mateixa Najat. No deixa de ser curiós que, de cop i volta, en un territori com Osona, que habitualment era terra de poetes, hi està sortint una narrativa esplèndida.”
Un camp on Rubio també ha exercit el seu mestratge i ha desenvolupat el seu esperit divulgador és el de la televisió comarcal, on des del 1993 fins al 2002 va exercir de directora-conductora dels programes culturals de TVO De teves a meves, amb entrevistes a escriptors, artistes i gent vinculada a la cultura, i Dones singulars, un programa centrat en la condició femenina. També a TVO, va ser col·laboradora dels programes El racó d'Òmnium, i Retalls.
Parlant de TVO, recorda que “es va obrir gràcies a Òmnium, a l’època que jo estava a la junta amb Josep Romeu; ell i Joan Puig , des de la televisió comarcal, van donar prioritat als programes culturals que jo conduïa i on, a banda dels autors comarcals, vaig entrevistar els millors autors de Catalunya; poder tenir mitja hora d’entrevista o més –que no és gaire televisiu- parlant de les obres que publicaven va ser extraordinari. I encara que les entrevistes m’obligaven a llegir els llibres, em permetien tenir contacte directe amb els literats. Ben mirat a TVO i als mitjans on vaig col·laborar també hi feia extensiva la meva vessant pedagògica.”
A banda de la seva implicació en la docència i les col·laboracions amb la premsa escrita i audiovisual, encara ha trobat temps per dedicar-se a altres tasques divulgatives, com donar regulars conferències (bàsicament sobre temes literaris) i fer de comissària d’exposicions dedicades a La poesia de Joana Raspall, Les primeres biblioteques catalanes des dels inicis del segle XX, L’univers literari d’Emili Teixidor, El concepte de la infantesa en Lola Anglada, o Apel·les Mestres, la quimera de l’artista i El llibre infantil a Catalunya 1866-1939 (aquestes dues darreres, amb Maica Bernal). També ha participat en congressos, simpòsiums sobre l’ensenyament del català i trobades del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura.
Als anys 2011 i 2014, la tasca del tàndem Bernal-Rubio va ser reconeguda amb sengles Premis de la Crítica Serra d’Or pel conte La princesa malalta, i pel llibre Tant de gust de conèixer-lo, senyor Joan Salvat-Papasseit, respectivament. L’any 2018, Rubio va rebre el Premi Aurora Díaz-Plaja per l’article La il·lustració serena de Fina Rifà, publicat a Serra d’Or.
Barcelonina arrelada a Vic. Jubilada activa
Barcelonina de naixement, diu que “entrar a Vic em va resultar una mica difícil; però després de viure-hi tants anys, és casa meva. Jo, aquí, hi he fet tota la meva carrera professional i hi he tingut els meus dos fills: l’Ester, la gran, que és professora de català i fa poc ha obtingut una plaça a l’Institut de Tona, i en Vicenç, el petit, que és metge i viu a Tarragona. Sempre m’ha agradat la vida de les ciutats, i Vic és una ciutat mitjana mot maca, envoltada d’un fantàstic espai natural i a prop de la metròpoli. A mi m’ha donat moltes oportunitats i hi he fet molts amics”.
Viu en una casa molt tranquil·la al carrer de Sant Pere, al costat del pont del Remei: “Fins fa uns anys era un carrer impresentable, amb molts conflictes, fins que l’alcalde Codina hi va posar càmeres, va acabar amb el tràfic de drogues i el va arreglar.” Des que es va jubilar, i també arran de la mort d’en Vicenç, no s’ha pas quedat tancada a casa asseguda en una cadira, sinó que continua mantenint una intensa activitat relacionada amb la cultura, la investigació i l’edició de llibres: “Tota aquesta activitat m’ajuda en aquests moments”.
Mentrestant, li demanen xerrades, exerceix de vocal del Patronat d’Estudis Osonencs en representació de l’entitat Amics dels Museus d’Osona (de la qual és presidenta); forma part del Consell Assessor de Programació de L’Atlàntida; col·labora amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona i continua fent llibres amb Maica Bernal. En aquests moments també està preparant amb altres persones unes jornades sobre el llibre infantil, emmarcades en la Universitat d’Estiu, que se celebraran al monestir de Montserrat, organitzades per la UVic-UCC i l’Abadia de Montserrat”. És evident que no s’avorreix i aprofita molt bé el seu temps.
-----------------------------------------
Bibliografia
-Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980). Miquel Macià. Granollers; Edicatsa, 1988.
-L'Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona. De Robert Bernad, Jordi Figuerola i Josep Burgaya. Eumo Editorial, 1999
-Institut de Batxillerat Jaume Callís. Vic. 25è Aniversari; Butlletí de l’Associació de Pares d’Alumnes, 1994.
-Cafè Vic. Retrat d'una generació de rebels i bromistes. 1970-1985. Toni Coromina. Vic. Eumo Editorial-Ajuntament de Vic, 2007.
-Reportatge Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís de Vic. Toni Coromina, 14 de juny de 2015. Osona.com (Nació Digital).
-Viquipèdia, Revista Ausa, Serra d’Or.
Especialista en literatura infantil, ha conduït programes culturals a la televisió comarcal i ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació
-----------------------------------------
Dos anys després de llicenciar-se en Filologia Hispànica a Universitat de Barcelona, l’any 1973 a venir a Vic amb el seu company, l’historiador Vicenç Pascual, on tots dos van començar a donar casses a l’Institut Jaume Callís, inaugurat el 1968. Aliens als problemes interns del centre durant el mandat de Ricard Lázaro, la seva entrada al primer centre d’ensenyament secundari públic de la comarca va coincidir amb l’acomiadament de setze professors no numeraris que, com ells, tenien un tarannà obert i compromès, i amb els quals mai no van tenir cap enfrontament.
Sis anys més tard d’entrar al Callís, l’any 1979, quan es va posar en funcionament l’Escola de Mestres (l’embrió de la Universitat de Vic), va començar a donar-hi classes de didàctica del castellà i més endavant de literatura infantil. Des d’aleshores i fins al 2011, quan es va jubilar, va impartir el seu mestratge simultani en els dos àmbits educatius. Avui, conjuntament amb Maica Bernal, manté una intensa activitat editorial de divulgació d’autors catalans i rondalles adaptades, fa conferències i és vocal del Patronat d’Estudis Osonencs en la seva condició de presidenta dels Amics dels Museus d’Osona.
-----------------------------------------
Conversem amb aquesta empedreïda activista cultural al menjador d’una acollidora casa del carrer de Sant Pere, a prop del pont del Remei. L’estança està il·luminada per la llum indirecta provinent d’un bonic pati interior. Allà s’hi va instal·lar amb el seu marit Vicenç Pascual, malauradament traspassat a finals d’abril de l’any passat. Per ella, “aquest carrer, que durant segles ha estat la via d’entrada a Vic des de ponent, avui conserva tot l’encant”.
Arrels a Andalusia, a l’Aragó i a Barcelona. Amb les Carmelites, les Teresianes i a l’Institut Maragall
Nascuda a Barcelona la tarda del 18 de gener de 1950, Carme Rubio i Larramona té els seus antecedents familiars a Andalusia i a l’Aragó. Els seus avis paterns, Aquilino i Angustias, eren originaris de Mairena: “Abans de la República, el meu avi havia estat carrabiner, i això el va fer voltar molt, mentre que l’àvia, que va tenir onze fills, va exercir de mestressa de casa. El dia que a l’Aquilino el van traslladar a Catalunya, ella va agafar els fills i s’hi va reunir a Girona”. Per la seva banda, els avis materns eren de Campo i Barbastro, dues poblacions de la província d’Osca, i es van establir en una colònia al costat del poble de Seira el Viejo, on ell treballava d’encarregat a la central elèctrica, i ella, que va tenir tres fills, duia la casa.
Esquerra, Carme Rubio als 2 anys. Dreta, als dos anys i mig. Amb els pares i el seu germà Víctor. Foto: Arxiu Rubio
Quan va esclatar la Guerra Civil, el pare de la Carme, que es deia Víctor, encara era una criatura. Havia nascut a Girona quan l’avi hi estava destinat com a carrabiner, fins que la família es va traslladar a Barcelona, on es va assentar definitivament. Als catorze anys es va posar a treballar d’aprenent d’electricista i va arribar a tenir un negoci propi amb alguns empleats. La seva dona, l’Esther, que havia baixat del poble per trobar feina, primer es va instal·lar en una residència de noies a Barcelona, fins que va conèixer al qui seria el seu marit, s’hi va casar i li va donar suport en administrar la botiga-taller d’electricista. La parella va tenir quatre fills: la Carme (la gran) i tres nens.
Carme Rubio es va criar en un pis del carrer Indústria, molt a prop de la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau. Aquells dies, com que al carrer ja hi començaven a proliferar els cotxes, preferia jugar a l’escola, i de vegades anava a una pista de patinatge propera. Però els millors moments els va passar a partir dels set anys durant les llargues vacances estiuenques a Sant Feliu de Guíxols, on el seu pare portava els fills la nit de Sant Joan i els anava a buscar el mes de setembre: “Era un llarg estiu, durant el qual anàvem a caçar cargols, a ballar sardanes, als aplecs, i fèiem moltes excursions. Va ser a Sant Feliu on vaig entrar en contacte directe amb la llengua catalana, perquè amb l’entorn familiar, amb els amics i a l’escola parlàvem en castellà, tot i que el meu pare també ens parlava en català”.
Fins als catorze anys, que va acabar el quart de batxillerat i la revàlida, la Carme va estar escolaritzada en un col·legi regentat per les monges Carmelites Descalces, i després en una escola de la congregació de les Teresianes. En acabar el batxillerat elemental, “la mare volia que jo fes costura, comerç o una disciplina semblant; però jo no volia, i amb una amiga ens vam apuntar a l’Institut Joan Maragall; quan vaig arribar a casa els vaig dir que volia continuar estudiant el batxillerat superior i fer el preuniversitari”.
La seva vocació de docent relacionada amb la literatura s’havia començat a forjar a casa: “Tant l’àvia com la mare eren molt aficionades a la lectura; als catorze anys vaig començar a llegir novel·les d’aventures, i també els llibres de Pérez Galdós i Proust que tenia la mare i que jo trobava apassionants. Aleshores vaig començar a tenir una petita biblioteca privada, però també m’agraden molt el teatre i el cinema. En sortir de l’Institut, de seguida vaig tenir molt clar que volia continuar els estudis a la Universitat, a Filosofia i Lletres, per suposat. Llavors el pare em va dir: ´Darrere teu hi ha tres nois. Si estudies bé i vas aprovant, endavant, continua. Però si suspens, hauràs de plegar’. Crec que va ser un bon tracte i tot va anar bé”.
La Universitat: Rèmores franquistes i noves fornades de professors. Trobada amb Vicenç Pascual
Durant el curs 1968-1969, va ingressar a la Universitat Central de Barcelona: “Tot i ser una època molt convulsa, m’ho vaig passar molt bé. La meva entrada va coincidir amb l’interdisciplinari Pla Maluquer, que facilitava fer optatives les matèries, de manera que cada alumne es podia confegir el seu propi currículum. Això va propiciar que alguns estudiants s’escapolissin de les matèries difícils; però amb l’obertura a poder contractar especialistes de vegades molt reconeguts en les optatives, s’obria un gran ventall d’oportunitats”.
Carme Rubio, als 16 anys. Foto: Arxiu Rubio
La Carme va ensopegar una època marcada per la presència d’algunes rèmores del franquisme i la incorporació de noves fornades de professors: “Dels primers, recordo Palomeque, un professor addicte al règim, obsolet i nefast; no és que fos mala persona, el problema era que no ensenyava res. Però també vaig tenir alguns professors de l’antiga escola, com el doctor Francesc Gomà, de filosofia, que al primer curs ens va obrir els ulls”.
De la seva trajectòria com a estudiant, en destaca “l’assistència a les classes del professor Eugene Coseriu, un dels millors especialistes en semàntica, o fer fonologia amb Bertil Malmberg, en un moment on també hi havia una marcada febre per la lingüística, sobretot per l’estructuralisme; o la gramàtica generativa de Chomsky. Aleshores semblava que tot aquest formalisme era fonamental per entendre l’esquelet, la constitució i l’aprenentatge de la llengua. Tot plegat amanit amb les classes de lingüística matemàtica que ensenyava Sebastià Serrano, un model de professor que trencava els esquemes tradicionals, molt clar, bon pedagog, obert i empàtic amb els alumnes. També recordo Francesc Marsà, un gran professor, molt innovador. Puc dir que el meu pas per les aules de la Universitat va ser gratificant”.
Coincidint amb la seva sortida de l’Institut i el seu accés a la Universitat als setze anys, se li va desvetllar la consciència social i la visió crítica del franquisme: “Fins aleshores, a casa, el tarannà era el de no parlar de política, un tema que no es tocava, perquè el record de la guerra era molt proper i ho havien passat malament. Però aquells dies érem molts els joves contraris al règim i habitualment anàvem a les manifestacions”.
Rubio vol destacar una circumstància especial d’aquell moment: “Hi havia un orgull molt manifest de ser jove. La característica més important de la meva generació era la forma de viure i de presentar-nos en el món, la valoració de la cultura, l’oposició al franquisme... I encara que ens va arribar la influència de la contracultura i el Maig Francès, no ens van acabar d’arribar els tòpics de les drogues i l’amor lliure. Tots els joves amb qui jo em relacionava érem contraris al franquisme, podíem estar corrent davant dels grisos i a continuació entrar a classe. El professor Serrano, per exemple, quan hi havia vagues molt prolongades, per no perdre el ritme acadèmic ens donava la oportunitat –a qui volgués- d’assistir a classes alternatives en una parròquia del passeig Maragall”.
Mentre va fer la carrera, la Carme sempre va viure amb la família: “Jo mai no vaig establir-me en pisos d’estudiants, però tenia moltes amigues que hi vivien i fins i tot havien fet una mena d’esquema de com era la vida en aquells habitatges comunitaris. Es passaven diferents etapes: la de compartir-ho tot: les confidències i els problemes, el repartiment de tasques; després venien els malentesos, les baralles... En el meu cercle d’amistats, una de les aficions habituals era fer excursions a Montserrat, a Sant Miquel del Fai o a d’altres indrets. Ens ho passàvem bé al cinema, parlant, fent jocs; organitzàvem festes particulars on es tocava la guitarra i també es ballava”.
Concepció Casas, Vicenç Pascual i Carme Rubio durant el viatge de fi de curs a Eivissa. 1974. Foto: Arxiu Rubio-Pascual
Quan estudiava el segon curs, va conèixer Vicenç Pascual, amb qui des de llavors va compartir la seva vida fins que ell va morir fa una any: “En Vicenç venia de Madrid, on treballava el seu pare, i on havia estudiat un any la carrera de marí, però ho va deixar i es va matricular a Filosofia i Lletres, una carrera que li va agradar molt. Després de passar un estiu a Alemanya aprenent amb un professor de filosofia, va venir a Barcelona i vam coincidir en algunes matèries comunes. Acabada la carrera, ell va haver de fer el servei militar a Al-Aaiun, al Sàhara, un destí que va estar condicionat, com una penalització que es feia als estudiants, i ell havia estat delegat de curs a la Universitat de Madrid.”
Primers treballs. Entrada a l’Institut Jaume Callís de Vic
Acabada la carrera, la Carme va fer una tesina de lingüística centrada en les ambigüitats semàntiques, i va decidir que volia dedicar-se a l’ensenyament de secundària. La primera feina que va obtenir per un anunci a la premsa va ser donar classes de llengua castellana,de febrer a juny del 1972 a l’escola privada Oak House School, a Sarrià, “Un centre instal·lat en un palauet, dedicada exclusivament a l’ensenyament femení; les alumnes eren filles d’empresaris i de famílies importants; però era molt classista i no em va agradar gens”.
Aquells dies, la jove professora de llengua també havia escrit a tots els instituts de la província de Barcelona oferint els seus serveis com a docent. El primer que va contestar favorablement va ser el Jaume Callís, de Vic, i poc després ho va fer un institut de Sabadell: “Però com que jo ja havia dit que sí a Vic, vaig concertar una entrevista amb el seu director, Ricard Lázaro. A la reunió li vaig dir que amb Vicenç Pascual érem parella i que a tots dos ens interessava treballar al Callís. Lázaro va dir que sí, i l’octubre següent, a l’inici del curs 1973-1974, vam començar a donar classes”.
En els llibres L’Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona (de Robert Bernad, Jordi Figuerola i Josep Burgaya) i Entre la boira i el desencís (de Miquel Macià), s’explica que els mesos de febrer i març de 1973, mig any abans que Carme Rubio i Vicenç Pascual comencessin a donar classes al Callís, en aquest institut hi va haver una vaga intermitent de professors no numeraris (PNN) en defensa de millores laborals. Els vaguistes reclamaven un contracte de dos anys prorrogable, la supressió dels certificats de bona conducta que havien d’obtenir del Govern Civil franquista i del director del centre, un augment de sou igual que els professors universitaris, el cobrament del sou a partir de l’octubre i la seguretat de saber si el curs següent podrien continuar treballant en el centre, entre d’altres qüestions.
En no atendre la direcció les reivindicacions dels ‘penenes’, la vaga va continuar uns dies més. Aleshores, com a resultat d’un escrit signat per 18 docents reclamant la seva plataforma reivindicativa, Ricard Lázaro els va obrir un expedient disciplinari que va comportar la pèrdua de la feina a pràcticament tots; només se’n van salvar els dos sacerdots professors de religió ja que depenien del Bisbat. A partir d’aquests esdeveniments, la figura de Lázaro va patir un enorme descrèdit i va ser objecte d’una campanya que, amb el pas del temps, va popularitzar l’eslògan “Lázaro no!” que va aparèixer pintat en nombroses parets de la ciutat.
Aliens als problemes interns del Callís, Rubio i Pascual, que venien de Barcelona, es van convertir en dos dels setze nous professors contractats, tots de cop, en substitució dels acomiadats: “Nosaltres mai no ens vam oposar a ells, ni hi vam mantenir cap enfrontament; de fet, teníem un tarannà semblant. Fins i tot, en Vicenç i jo mateixa hem estat amics d’alguns dels acomiadats. Nosaltres no en sabíem res i vam passar a formar part d’una generació de professors que hem estat molts anys a l’Institut”.
Professors de l'Institut a l';Instival de 1985. Òpera Aida. Foto: Arxiu Rubio
En el reportatge titulat Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís, publicat per NacióDigital, l’historiador Jordi Figuerola, antic alumne del centre, lamenta que, a l’últim curs de ser a l’Institut i amb motiu de la vaga de professors, “Ricard Lázaro, un home que fins aleshores tampoc no s’havia significat per ser un devot radical del règim, acomiadés una colla de professors joves, progressistes i molt avançats, com el mateix Jesús López Santamaría, Núria Bartolí o Lota Llambias. En el seu lloc van entrar nous professors -Vicenç Pascual, Carme Rubio, Montse Riera, Rafa Núñez i d’altres- que en un principi vam veure com a enemics. Però aviat ens vam adonar que eren tan vàlids com els acomiadats, i amb un perfil semblant”.
Rubio recorda que amb Vicenç Pascual havien vingut a Vic una mica per casualitat: “Jo coneixia la ciutat d'una excursió amb els companys de Geografia de la universitat. Després, quan m’hi vaig instal·lar vaig poder comprovar la força que tenia a la ciutat l’ensenyament privat religiós. Tanmateix, al marge de la discutible trajectòria de Lázaro, a aquest home se li ha de valorar el fet d’haver obert un centre públic i laic a Vic, una ciutat que necessitava una escola pública qualificada i amb un tarannà més modern i obert”.
La Carme explica que quan va entrar a l’Institut, “alguns vigatans deien que el Callís era un nucli de disbauxa. Però això no era així. L’Institut de Vic no era un cas aïllat; arreu de Catalunya, a l’escola pública i a la universitat, hi havia una canvi en la manera d’enfocar l’ensenyament i d’establir una relació més equilibrada entre els professors i els alumnes, molts dels quals s’obrien a la rebel·lia i se sentien antifranquistes. No era disbauxa: era una visió alternativa de l’ensenyament.”
En el mateix reportatge indicat més amunt, Miquel Macià, ara editor i director de NacióDigital i també antic alumne del centre, deia que “l’Institut Callís va ser un gran baluard de l'acció dels batxillers catalans contra el franquisme i en defensa de la llengua i la cultura catalanes. Hi ha llibres ben documentats que han recollit aquella història, que podem fixar entre 1968 i 1977, aproximadament. La professora Carmen Rubio va infantar el concepte de ‘la generació del 75’ per referir-se als qui a l'entorn d'aquell any (més els anys anteriors que posteriors) van passar per aquelles aules i en ‘lo gran riu de la vida’, com diria Verdaguer, han destacat com a experts en els seus respectius àmbits i han tingut projecció nacional ben coneguda. El nexe que ho lligava tot era la lluita per la llibertat, és clar, però no sols la llibertat política sinó la mental, i una bona mostra d'aquest anhel era el formidable garbuix d'ideologies, creences, costums, moviments i passions a què s'adscrivien bona part dels alumnes: lliure pensament, existencialisme, dadaisme, contracultura, cristianisme d'esquerres i de dretes, pacifisme, antimiltarisme, rosacreu, comunisme, anarquisme, separatisme, hippies, rockers...”.
Cursos nocturns. Transformació pedagògica i politització. Primeres classes de català
Referint-se al perfil dels professors de l’època, Carme Rubio recorda que “vam crear un equip de professors, companys i amics, que volíem aixecar l’ensenyament públic i aconseguir que els alumnes estiguessin capacitats per ser el que volguessin, com a la privada. Quan vaig arribar al Callís, el que més em va sorprendre va ser el concepte que molts pares d’alumnes tenien sobre la necessitat que els seus fills havien d’estudiar i també treballar. No s’entenia que els joves només estudiessin, també havien de treballar, encara que només fossin unes hores”.
Esquerra: Als anys 80. Dreta: revista commemorativa del 25è aniversari de l'Institut Jaume Callís, coordinada per Rubio, l'any 1994. Foto: Arxiu Rubio
En aquest context, recorda que “aquells primers anys van ser molt potents; de fet, de tota la meva trajectòria al centre jo destacaria l’enorme importància dels cursos nocturns, que es van encavalcar amb la franja horària comuna amb els de la tarda, i van permetre l’accés al batxillerat superior i al curs d'orientació universitària (COU) a joves treballadors. Les classes eren primordials per a molta gent, fins i tot encara que no estudiessin, per obtenir el títol. També hi comptava l’ambient, que era un factor molt important que els enriquia. Amb el batxillerat nocturn es va dignificar l’ensenyament secundari públic, que va convertir-se en un element socialitzador i va fer una irrenunciable tasca social”.
Des d’aleshores, la nova professora, inicialment especialitzada en llengües hispàniques, es va dedicar durant prop de quatre dècades ininterrompudament a l’ensenyament de la llengua, la literatura i la lingüística: “La llengua és fonamental en el cas de la literatura; cada llengua és una manera d’entendre el món, i per això la literatura i la llengua van estretament lligades. L’escriptor irlandès Samuel Beckett pertany a la literatura francesa perquè va escriure en francès. La meva formació va ser en castellà, però sempre he tingut molt clara la reivindicació de la llengua catalana, de la qual em van privar a l’ensenyament. Vaig començar fent classes de llengua castellana —el català no existia a l’institut encara—, però també introduïa autors catalans, o parlava d’escriptors estrangers”.
Durant els seu pas pel Callís, Rubio al principi va exercir de vicesecretària, al costat de Glòria Roca, “que em va ensenyar un funcionament efectiu de les qüestions pràctiques del seu càrrec. Jo vaig fer de suport a secretaria i hi vaig dedicar moltes hores de feina. I encara que personalment teníem idees diferents, crec que la col·laboració amb Glòria Roca va funcionar. Posteriorment vaig ser cap d’estudis dels cursos nocturns”.
Des de la talaia actual observa la trajectòria, la transformació pedagògica i els canvis de l’Institut: “Jo no vaig conèixer la primera etapa de dos o tres anys, on hi va regnar un cert caos a les aules derivat de la novetat. La Maica Bernal, que hi va ser com a alumna, m’explica experiències de l’institut que jo no he viscut mai. Quan hi vaig entrar vaig veure algun merder a les classes d’algun professor determinat. Però eren casos aïllats, ben aviat es va donar prioritat a la pedagogia, a l’aprenentatge i a la diversitat en l’ensenyament. I l’Institut va començar a presumir de tenir molts bons professors de matemàtiques, com Pep Rifà, que després va impulsar tot el departament d’informàtica de l’Autònoma; o Pere Farrés, un gran professor que després de va passar pel Callís va ser un gran professor del Departament de Llengua i Literatura catalanes de la Universitat de Barcelona. A l’Institut hi van passar excel·lents professors de física i química i ciències naturals, i també es van muntar uns bons laboratoris, es va engegar una fructífera dinàmica de conferències i es van implementar molts actes culturals interessants que van comptar amb una destacada participació de l’alumnat”.
Per Carme Rubio, la mort de Franco va suposar un punt d’inflexió al centre i en molts dels àmbits socials, polítics i culturals del país: “Nosaltres no vèiem gens clar el dia a dia, però el moment es va viure com un trencament i es va obrir una font de noves possibilitats. Hi havia una intensa politització dels estudiants i els professors, alguns dels quals estaven enquadrats en diferents partits polítics. Però en general també hi havia respecte per les idees dominants antifranquistes, favorables a les lluites, i es van viure amb intensitat les accions de l’Assemblea de Catalunya i el Congrés de Cultura Catalana”.
Sopar de professors de l'institut. 1990. Carme Rubio al centre. Foto: Arxiu Rubio
Tanmateix, la diversitat de professors i les seves procedències va derivar en posicionaments no sempre compartits per tothom: “Va ser una època molt difícil durant la qual al Callís arribaven professors de tot Espanya, com una docent que va venir de Canàries, on havia deixat quatre criatures i un ambient molt diferent; a Vic estava desesperada a causa del fred, la boira i el color fosc de les cases. Altres van venir de Madrid, i només arribar a l’estació al·lucinaven, perquè els rètols eren en català. Va ser un període, uns pocs anys, de divisió entre professors catalans i castellans, encara que també hi havia professors catalans que estaven al bàndol dels castellans, i a l’inrevés, docents que feien classes de castellà i estaven al bàndol del catalans. La particular vida del centre també estava marcada per altres circumstàncies, com el conflicte entre ‘penenes’ i numeraris. D’altra banda, molts professors vam donar suport a les classes de català que es van fer des d’Òmnium, tot i que n’hi havia que no ho volien. Les tensions, les crisis i les discussions van durar una colla d’anys, però al final es van superar i la vida del centre va acabar sent tranquil·la i gratificant”.
L’any 1994, amb motiu del 25è aniversari de la inauguració de l’Institut, es van organitzar molts actes commemoratius de l’efemèride, que van comptar amb la participació de molts alumnes i ex-alumnes. Un dels esdeveniments destacats va ser l’edició d’un butlletí del curs 1993-94, una revista-dossier de prop de seixanta pàgines, publicada per l’Associació de Pares d’Alumnes i coordinada per Carme Rubio, que va comptar amb la col·laboració de diversos professors, alumnes i representants dels pares. A més d’un article de Valentí Girbau sobre el primer any de l’Institut i la seva evolució posterior, la revista publicava una extensa història del centre resumida en deu pàgines, escrita per Vicenç Pascual, on s’explicaven els orígens, la construcció de l’edifici, la vida escolar, l’etapa de transició (1973-1979), la democratització del centre (1980-1985), o la massificació i deteriorament de l’edifici (1985-1993).
Parlant dels primers 25 anys de l’Institut, la Carme diu que “els canvis i les transformacions mai no es fan amb rapidesa, sempre es van assentant progressivament. Durant uns anys tot estava molt polititzat i s’afavoria l’organització de concerts, conferències i activitats de tota mena. Més enllà del tema del català, recordo que hi havia ganes de saber, d’aprendre unes determinades coses que podien interessar. Un exemple: quan jo explicava Lorca o Machado a la classe, la gent escoltava amb devoció. Més endavant, però, aquesta atenció i l’interès per determinats autors va desaparèixer, i en molts aspectes hi va haver un evident distanciament de molts alumnes. I si durant els primer anys els professors deixàvem llibres als estudiants —aleshores els llibres estaven idealitzats—, amb el pas del temps això ja va ser impensable, perquè un llibre vell de segona mà provocava una certa aversió”.
En l'esmentat butlletí commemoratiu del 25è aniversari de l’Institut, també hi apareixia un reportatge de Carme Rubio sobre les celebracions de l’Instival, una de les activitats lúdiques i festives més destacades de la història de l’Institut on participen alumnes i professors, en una sessió extra-acadèmica de caràcter privat. El gruix de la feina, els assajos, es feia fora de l’horari escolar, i fins i tot els professorat assajava a altes hores de la nit a la Sala d’Actes. L’Instival sempre va estar dirigit pels alumnes més grans de la casa, els de tercer i de COU, mentre que els més joves, els de segon i sobretot els de primer, hi participaven en un nombre més reduït. A partir del 1983, els professors es van afegir a la representacions, on mostraven una faceta insòlita, festiva i informal, fins i tot grotesca.
Rubio apunta que les representacions auto-paròdiques de l’Instival “feien una funció de catarsi. Eren els moments bojos de l’Institut. Els professors que hi col·laboràvem ens ho passàvem molt bé, perquè era com preparar un regal per als alumnes. De fet, ells eren els protagonistes i podien criticar als professors, que podíem aparèixer còmics o ridículs; però això no representava cap problema. A l’Institut hi havia vida, érem una família extensa”.
A la mateixa època, al Callís es va editar la revista Tutitut, una publicació que l’any 1994 el poeta Víctor Sunyol glossava i analitzava en el l’esmentada revista en un escrit on la situava en tres diferents etapes cronològiques, des del curs 1976-77 al 1990-1991. Rubio, que l’any 2011 es va jubilar als 61 anys i va deixar de donar classes, recorda que ella hi havia col·laborat poc, perquè ho portaven des del Seminari de Català: “Una vegada vaig publicar-hi un poema amb motiu de la mort d’un alumne. Però els protagonistes de la revista eren, sobretot, els alumnes, alguns dels quals jo havia assessorat quan volien fer-hi aportacions literàries”
Des del 1979 al 2011, també va ser professora a l’Escola de Mestres i a la UVic
Però tornem enrere. L’any 1979, un lustre després de començar a donar classes de secundària al Jaume Callís, la Carme també va començar a exercir simultàniament de docent a l’Escola de Mestres d’Osona, dels Estudis Universitaris de Vic, un centre de formació de mestres amb rang universitari, adscrit a la Universitat de Barcelona, creat sota l’impuls d’un conjunt de persones de la societat civil de Vic i Osona, liderades per Ricard Torrents junt amb d'altres professors del Col·legi de Sant Miquel dels Sants. De fet, aquella escola va ser l’embrió de la futura Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya.
Carme Rubio Foto: Adrià Costa
Des d’aleshores fins al 2011, encara que sense dedicació completa, sempre va tenir un peu a la UVic en la qualitat de col·laboradora a temps parcial. El primer any hi va començar a donar classes de didàctica del castellà i, al cap de poc, de literatura infantil, “una matèria fonamental que per primera vegada va esdevenir una assignatura i que, amb el pas dels anys, vam fer créixer amb Maica Bernal”.
Més de trenta anys després, explica que “entrar a l’Escola de Mestres i posteriorment treballar a la Universitat de Vic va ser fantàstic perquè a més de poder impartir unes assignatures interessants, vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar persones tan destacades com Segimon Serrallonga, un professor que al principi no tenia títol, però que era una de les persones més sàvies del país; o Maria Antònia Canals, Mercè Torrents, Ricard Torrents, el dissenyador Ton Granero, el poeta manlleuenc Josep Grau o Josep Tió, aquest darrer el professor que em va obrir les portes de l’edició de llibres. Aleshores jo tenia molt clar que el meu lloc prioritari era l’Institut, però va ser molt gratificant poder ensenyar als futurs ensenyants, muntar l’assignatura i dedicar-me a la didàctica, en uns anys que la gent de vegades s’apuntava als Estudis Universitaris per tenir un títol, tot i que alguns alumnes sovint eren autèntiques eminències que han donat classes tota la vida i sabien més que jo”.
Recorda la satisfacció de formar part, els primers anys, “d’un petit grup de professors que estàvem construint una escola amb l’idea de consolidar-la i convertir-la en Universitat. A més dels ja citats, vull ressaltar les aportacions de Josep Vernis a plàstica, o de Joan Anguera, que venia del teatre. Jo em vaig especialitzar en didàctica del castellà i a desenvolupar mecanismes per donar-li la categoria de segona llengua, al costat del català, que era la primera llengua”.
Del seu pas per la UVic, on sempre ha ensenyat a la Facultat d’Educació, remarca que “gràcies a l’empenta i el suport de Josep Tió vaig començar a publicar llibres, que encara es venen, sobre ortografia castellana, interferències lèxiques i morfosintàctiques, exercicis d’autocorrecció, tècniques d’escriptura i altres. Si no hagués estat per Tió, jo no hauria publicat res d’aquesta temàtica. Amb ell vaig aprendre a tenir un rigor que abans no tenia, i vaig entendre que ensenyar és una bona manera d’aprendre. Quan més s’aprèn és quan s’ensenya”.
Tot i que es va jubilar de la UVic l’any 2011 (igual que de l’Institut Jaume Callís), “durant un temps encara hi vaig fer algunes pràctiques, però tenia clar que havia de donar pas a gent jove. De tota manera, avui continuo tenint contacte amb la UVic. Estic en un Grup de Recerca, formo part de l’organització de l’Escola d’Estiu i continuo publicant llibres amb Maica Bernal”.
Publicació de rondalles adaptades amb Maica Bernal. Divulgació de l’obra d’autors catalans i universals
El seu treball insistent no es pot acotar a la docència en l’àmbit de l’ensenyament a secundària o a l’universitari. Així, durant els darrers 18 anys, des del 2002 fins avui, ha escrit més d’una vintena de llibres divulgatius, formant un eficaç tàndem amb Maica Bernal, directora de departament d’Educació Infantil de l’Escola de Mestres d’Osona, primer, i de Filologia de la UVic, més endavant, i autora de materials per a l’escola relacionats amb la llengua i la literatura. Rubio explica que aquest tàndem “va començar molt aviat i no s’ha interromput mai. He tingut la immensa sort de tenir una parella de ball magnífica. A partir d’un debat intern molt enriquidor ens hem repartit les feines i sempre hem funcionat molt bé”.
Margarida Tió, Maica Bernal i Carme Rubio a la llibreria Foster & Wallace de Vic. 2017. Foto: Arxiu Foster & Wallace
Abans d’iniciar la publicació conjunta de llibres, entre el 1990 i el 1995, aquest tàndem inesgotable ja havien dirigit la col·lecció de literatura infantil i juvenil Sis Joans de l'editorial Lumen. Però va ser amb motiu del centenari de la mort de Verdaguer, que l’any 2002 van encetar la seva col·laboració a duo amb la publicació de Jacint Verdaguer, l'home que creava mons, un treball que acosta la figura del poeta de Folgueroles als lectors de totes les edats que vulguin conèixer una mica més a fons el gran clàssic de la literatura catalana. Dos anys després, van publicar el llibre Llegendes del Montseny, basat en una selecció de textos d’Apel·les Mestres.
A partir del 2007 i fins al 2012, el tàndem Rubio-Bernal va publicar diverses adaptacions de contes i rondalles populars adreçades bàsicament als infants, editades per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Sarazad i les mil i una nits; Alba Rosada, la princesa que es va enamorar del mar; Dobrunca; La dona del sabater; La princesa malalta; Les oques del rei Maó; La germana dels set corbs; i La filla del carboner.
El 2014 van escriure, per encàrrec de l’Ajuntament de Vic, Miquel Llor i Laura a la ciutat dels Sants, un treball que inclou una ruta literària adreçada a futurs guies de la ciutat que continua funcionant. Un any després van publicar Faules del món i altres contes d’animals i el 2019 Contes molt animals i una mica humans.
Més enllà de les adaptacions de contes i les rondalles, del 2006 al 2020, les Publicacions de l’Abadia de Montserrat també ha portat a les llibreries una desena de llibres divulgatius amb l’objectiu de donar a conèixer els grans autors catalans, i alguns d’universals, adreçat als infants i també a les persones que s’inicien en la llengua. El primer va ser Tant de gust de conèixer-lo, senyor Andersen, el novel·lista danès, més conegut pels seus mítics contes infantils. A partir d’aquí, van venir nou títols més seguint el mateix patró de Tant de gust de conèixer-lo, senyor (o senyora)..., basats en les biografies i obres de Maragall, Rodoreda, Llull, Maria Àngels Anglada, Verdaguer, Salvat-Papasseit, Calders, Martí i Pol i Fabra.
A l’hora d’escollir els personatges de la col·lecció, “ho vam fer basant-nos en la idea que tot bon autor considerat clàssic que ha passat pel sedàs del temps té textos accessibles al públic infantil, o a qualsevol públic que s’inicia en la lectura de les seves obres. Els llibres d’aquesta col·lecció van precedits per una biografia dels autors, per donar a conèixer com eren (o com són), i després contenen una selecció de textos a l’abast de tothom. Aquests dies, precisament, acaba de sortir publicat el llibre Tant de gust de conèixer-la, senyora Victor Català”.
Carme Rubio Foto: Adrià Costa
Com ja s’ha dit més amunt, durant l’etapa que Rubio donava classes a l’Escola de Mestres d’Osona i a la UVIc, va publicar en diverses editorials un seguit d’obres relacionades amb la llengua: Ortografia castellana per a l'ESO, Quaderns d'ortografia castellana, Interferències morfosintàctiques i Interferències lèxiques (amb Imma Castellà i d'altres), Escriure en castellà. Exercicis autocorrectius d'ortografia i morfosintaxi, Técnicas de escritura (amb Eusebi Coromina) o Primer Diccionario (amb Josep Tió i d'altres).
També va publicar, en col·laboració amb altres autors, El Modernisme, una visió interdisciplinària, un treball adreçat a alumnes de secundària on es postula sobre la necessitat del treball realitzat en grup, l’elaboració de recursos i materials i l’impacte d’aquesta metodologia en l'alumnat.
Enmig d’aquest substanciós amalgama de títols, mereix una menció especial el llibre Exili de Barcelona i viatge a Vic del baró de Maldà (P.A.M.), escrit el 1991 conjuntament amb Vicenç Pascual, un dels millors experts en la figura de Rafael d'Amat i de Cortada (Barcelona, 1746-1819), conegut popularment com a baró de Maldà. En aquest llibre, Rubio va tenir cura de la transcripció del text i Pascual de la reflexió històrica sobre la vida de Rafael d'Amat, membre d'una família de la petita noblesa barcelonina, que va escriure un immens dietari en 60 volums.
Es dona la circumstància que, abans de morir, Vicenç Pascual s’havia posat a escriure la biografia del baró, una ampliació d’un treball anterior, El baró de Maldà: materials per una biografia. Carme Rubio explica que poc després del traspàs del seu company, “van trucar a casa demanant que en Vicenç fes una conferència sobre el baró de Maldà al Museu de Badalona, una ciutat on aquest noble havia tingut possessions, com el casalot de Can Peixau, amb terres i masies. Jo els vaig dir que no podia ser perquè en Vicenç havia mort; però al cap de poc em van demanar a mi si volia fer la conferència, i vaig acceptar la proposta en homenatge a en Vicenç, la persona que més ha treballat sobre el baró de Maldà. Per fer la conferència, titulada “El baró de Maldà, primer cronista de la vida de Barcelona i el seu temps”, em vaig passar tot l’estiu preparant-la a partir dels seus llibres i d’altres que vaig buscar”.
Tot i que els historiadors tenen el baró de Maldà com un referent i un testimoni de la seva època, la Carme diu que “en realitat està considerat com un personatge literari. El seu mèrit va ser que, al segle XVII, quan tothom escrivia en castellà, ell ho va fer en un català farcit de disfuncions sintàctiques i ple de castellanismes, per la qual cosa va ser criticat pels puristes; però el seu mèrit va ser que, malgrat tot, va utilitzar el català com a llengua de cultura”.
Amb Vicenç Pascual a Ladakh (Himàlaia indi, 2014). Foto: Arxiu Rubio-Pascual
La trajectòria i la vida de Carme Rubio no es pot deslligar de la seva relació amb Vicenç Pascual, marit i company, professor, historiador i autor de diversos llibres històrics, especialment centrats en personatges del segle XVIII. A banda de l’esmentada obra sobre el baró de Maldà, Pascual va publicar una acurada trilogia formada per L’aventura americana del virrei Amat, El virrei Avilés i la segona conquesta d'Amèrica i un tercer llibre pòstum, El final de l’imperi espanyol a Amèrica, “que en Vicenç va deixar enllestit poc abans de morir. Com que a ell li feia molta il·lusió acabar aquest llibre i faltaven alguns retocs, mentre era a l’hospital, amb Anton Granero encara vam estar corregint els mapes.”
Pascual també va publicar llibres relacionats amb el món de l’art: Vic, història d’una ciutat (una guia amb fotografies del professor i arquitecte d’Agustí Farrés); Sert, el darrer pintor muralista; Josep M. Sert i les pintures de la catedral de Vic; o Les col·leccions del Museu Episcopal de Vic. En aquest context cal assenyalar que era molt aficionat al dibuix i la pintura, i formava part del grup artístic El Cloquer.
Periodista, conferenciant i comissària d’exposicions
Una altra de les facetes que dibuixen la trajectòria d’aquesta infatigable activista cultural és la seva fecunda col·laboració en diverses publicacions comarcals i nacionals, on durant anys ha escrit crítiques literàries i teatrals, a remolc “del meu seguiment regular com a lectora de la publicació de llibres d’autors osonencs i catalans, o les representacions teatrals de grups de casa que sempre he anat a veure en qualitat d’espectadora interessada”. Fins al 2005 va escriure crítiques als setmanaris Ausona, La Marxa i Osona Comarca, i des del 2010 fins avui publica al bisetmanari El 9 Nou, on continua escrivint cròniques teatrals”.
Paral·lelament, durant aquests darrers vint anys ha publicat nombrosos treballs a la revista Serra d’Or, sempre relacionats amb la literatura, el teatre o el folklore popular. Sense oblidar les seves col·laboracions a la revista infantil Tretzevents, on ha publicat diversos contes; o la seva aportació ocasional a la revista de poesia Reduccions.
També és molt destacable la seva col·laboració amb la revista Ausa, editada pel Patronat d’Estudis Osonencs, on ha publicat treballs d’investigació, com ara L'activitat teatral a Vic a partir de la postguerra, un glossari dels grups de teatre més actius a la comarca, entre els quals figuren des del quadre escènic de l’Orfeó Vigatà, el grup Schola Teatral (dirigit per Joan Sunyol) o Amics del Teatre, fins a formacions com La Gàbia, La Troca, Ventall Teatre, Titelles Naip o Sèmola Teatre; amb l’afegit del relat de la creació de l’Institut del Teatre d’Osona i del Centre Dramàtic d’Osona.
Amb Vicenç Pascual a Albània, 2016. Foto: Arxiu Rubio-Pascual
Un altre treball aparegut a Ausa, en aquest cas molt insòlit, és el titulat A propòsit d'una cançó popular recollida per Jacint Verdaguer i enviada al seu amic Marià Aguiló, en referència “a la meravellosa cançó, Adéu Santa Clara Vella, pràcticament desconeguda, que vaig recuperar, registrada en ciclostil, al Centre de Documentació de Folklore. És una peça antiga que Verdaguer havia sentit per boca d’una dona molt gran i que narra, suposadament, el comiat de Vic d’un condemnat a mort, a través d’un recorregut que comença a la presó antiga, al costat de l’església dels Caputxins, i prossegueix amb l’acomiadament dels edificis religiosos per on passa el reu, fins que arriba a la capella de La Guia, on la gent s’encomanava a l’hora d’emprendre els viatges de sortida de Vic, i culmina al coll de Malla, on es treu les sabates i diu l’adéu definitiu, abans de ser traslladat a Barcelona on havia de ser penjat a la forca”.
Un altre escrit aparegut a Ausa, és el titulat Najat El Hachmi, alguns temes singulars de la seva escriptura. Segons la Carme, “a Osona avui hi ha tota una novel·lística d’autors joves del segle XX i XXI molt interessant. Actualment estem passant per un període molt ric, amb autors que han escrit molt bones obres, com ara Jordi Puntí, Antoni Pladevall, Ramon Erra, Jordi Lara, o la mateixa Najat. No deixa de ser curiós que, de cop i volta, en un territori com Osona, que habitualment era terra de poetes, hi està sortint una narrativa esplèndida.”
Un camp on Rubio també ha exercit el seu mestratge i ha desenvolupat el seu esperit divulgador és el de la televisió comarcal, on des del 1993 fins al 2002 va exercir de directora-conductora dels programes culturals de TVO De teves a meves, amb entrevistes a escriptors, artistes i gent vinculada a la cultura, i Dones singulars, un programa centrat en la condició femenina. També a TVO, va ser col·laboradora dels programes El racó d'Òmnium, i Retalls.
Parlant de TVO, recorda que “es va obrir gràcies a Òmnium, a l’època que jo estava a la junta amb Josep Romeu; ell i Joan Puig , des de la televisió comarcal, van donar prioritat als programes culturals que jo conduïa i on, a banda dels autors comarcals, vaig entrevistar els millors autors de Catalunya; poder tenir mitja hora d’entrevista o més –que no és gaire televisiu- parlant de les obres que publicaven va ser extraordinari. I encara que les entrevistes m’obligaven a llegir els llibres, em permetien tenir contacte directe amb els literats. Ben mirat a TVO i als mitjans on vaig col·laborar també hi feia extensiva la meva vessant pedagògica.”
A banda de la seva implicació en la docència i les col·laboracions amb la premsa escrita i audiovisual, encara ha trobat temps per dedicar-se a altres tasques divulgatives, com donar regulars conferències (bàsicament sobre temes literaris) i fer de comissària d’exposicions dedicades a La poesia de Joana Raspall, Les primeres biblioteques catalanes des dels inicis del segle XX, L’univers literari d’Emili Teixidor, El concepte de la infantesa en Lola Anglada, o Apel·les Mestres, la quimera de l’artista i El llibre infantil a Catalunya 1866-1939 (aquestes dues darreres, amb Maica Bernal). També ha participat en congressos, simpòsiums sobre l’ensenyament del català i trobades del Grup d’Estudis Etnopoètics de la Societat Catalana de Llengua i Literatura.
Carme Rubio Foto: Adrià Costa
Als anys 2011 i 2014, la tasca del tàndem Bernal-Rubio va ser reconeguda amb sengles Premis de la Crítica Serra d’Or pel conte La princesa malalta, i pel llibre Tant de gust de conèixer-lo, senyor Joan Salvat-Papasseit, respectivament. L’any 2018, Rubio va rebre el Premi Aurora Díaz-Plaja per l’article La il·lustració serena de Fina Rifà, publicat a Serra d’Or.
Barcelonina arrelada a Vic. Jubilada activa
Barcelonina de naixement, diu que “entrar a Vic em va resultar una mica difícil; però després de viure-hi tants anys, és casa meva. Jo, aquí, hi he fet tota la meva carrera professional i hi he tingut els meus dos fills: l’Ester, la gran, que és professora de català i fa poc ha obtingut una plaça a l’Institut de Tona, i en Vicenç, el petit, que és metge i viu a Tarragona. Sempre m’ha agradat la vida de les ciutats, i Vic és una ciutat mitjana mot maca, envoltada d’un fantàstic espai natural i a prop de la metròpoli. A mi m’ha donat moltes oportunitats i hi he fet molts amics”.
Viu en una casa molt tranquil·la al carrer de Sant Pere, al costat del pont del Remei: “Fins fa uns anys era un carrer impresentable, amb molts conflictes, fins que l’alcalde Codina hi va posar càmeres, va acabar amb el tràfic de drogues i el va arreglar.” Des que es va jubilar, i també arran de la mort d’en Vicenç, no s’ha pas quedat tancada a casa asseguda en una cadira, sinó que continua mantenint una intensa activitat relacionada amb la cultura, la investigació i l’edició de llibres: “Tota aquesta activitat m’ajuda en aquests moments”.
Mentrestant, li demanen xerrades, exerceix de vocal del Patronat d’Estudis Osonencs en representació de l’entitat Amics dels Museus d’Osona (de la qual és presidenta); forma part del Consell Assessor de Programació de L’Atlàntida; col·labora amb el Grup de Recerca Folklòrica d’Osona i continua fent llibres amb Maica Bernal. En aquests moments també està preparant amb altres persones unes jornades sobre el llibre infantil, emmarcades en la Universitat d’Estiu, que se celebraran al monestir de Montserrat, organitzades per la UVic-UCC i l’Abadia de Montserrat”. És evident que no s’avorreix i aprofita molt bé el seu temps.
-----------------------------------------
Bibliografia
-Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980). Miquel Macià. Granollers; Edicatsa, 1988.
-L'Assemblea de Catalunya. La lluita antifranquista a Osona. De Robert Bernad, Jordi Figuerola i Josep Burgaya. Eumo Editorial, 1999
-Institut de Batxillerat Jaume Callís. Vic. 25è Aniversari; Butlletí de l’Associació de Pares d’Alumnes, 1994.
-Cafè Vic. Retrat d'una generació de rebels i bromistes. 1970-1985. Toni Coromina. Vic. Eumo Editorial-Ajuntament de Vic, 2007.
-Reportatge Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís de Vic. Toni Coromina, 14 de juny de 2015. Osona.com (Nació Digital).
-Viquipèdia, Revista Ausa, Serra d’Or.