28
de febrer
del
2020
Actualitzat
el
18
d'agost
a les
10:26h
Professora a la Universitat de Barcelona des de principis dels vuitanta, l’arqueòloga medievalista vigatana Imma Ollich es va foguejar en diverses excavacions a Catalunya, Andalusia, Castella, França, Anglaterra, Itàlia i Polònia. Des del 1977 és directora del projecte d’excavacions del jaciment ibèric i medieval de l’Esquerda, al municipi de les Masies de Roda i una de les impulsores del flamant Museu del mateix nom a Roda de Ter. Entremig, del 1982 al 1994, va ser responsable de les excavacions a Vic.
Deixebla del mític historiador medievalista i arqueòleg Manuel Riu i Riu, es va doctorar el 1981 a la Universitat de Barcelona, on ha exercit com a professora titular del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica des del 1984. Directora durant dotze anys de les excavacions al nucli antic de Vic, principalment a la zona del Temple Romà, la plaça de la Pietat i adjacents, lamenta el poc interès que l’ajuntament ha demostrat habitualment envers les fornades d’arqueòlegs locals.
Coincidint amb la seva dilatada tasca de més de quatre dècades treballant al jaciment de l’Esquerda, les seves investigacions s’han centrat en l’estudi de la història econòmica i social de l’Edat Mitjana, l’aplicació de la informàtica a la documentació escrita i a l’arqueologia experimental. Aquests últims anys, des del 2006 ha organitzat i dirigit un equip de la UB que ha excavat i fet sortir a la llum el poble medieval de Santa Creu de Rodes, prop del monestir de Sant Pere, al Port de la Selva (Alt Empordà).
Conversem amb ella a Vic, a la sala de la caseta on viu, orientada a llevant. Des del balcó, guarnit amb dues estelades, un gran llaç groc i una pancarta reclamant una “República igualitària per tothom”, es veuen les Guilleries i l’imponent Montseny. Abans de començar a repassar la seva trajectòria vital i professional, comenta que en aquests temps marcats per la reivindicacions independentistes, “hem de donar un cop de puny a la taula i anar-nos-en d’una vegada d’Espanya. No sóc de cap partit i la meva actuació la faig a nivell personal, perquè els partits sobiranistes estan fent un joc molt estrany i veig difícil una sortida. Sort en tenim de la força de la gent. Crec en la república, no sóc monàrquica i estic convençuda que un dia o altre ens en sortirem”.
Arrels familiars a Centelles, Roda de Ter i Sant Pere de Torelló. Un avi propietari rural, un parent bisbe i un pare republicà
Imma Ollich i Castanyer, va néixer a Vic el 13 novembre 1951 a la Clínica de l’Aliança. Als seus 68 anys explica que el seu avi patern, Pau Ollich i Viladevall, era originari de Centelles: “Ja era mort quan els meus pares es van casar. Era propietari rural, però no exercia de pagès. També era músic, tocava l’orgue i altres instruments. Encara avui, a Centelles existeix la masia L’Ollich, una domus medieval de l’any 889, a sota el Cerdà”.
La família de l’avi Pau era molt de missa: “La meva àvia paterna, Dolors Pous i Solà, de Centelles, va tenir nou fills i es cuidava de casa. Tenia un germà capellà que van matar durant la guerra, el Dr. Pere Pous, que havia estat rector del seminari i canonge de la catedral de Vic. Era un biblista molt savi que va traduir la Bíblia de l’arameu (la llengua de Crist) al català. En esclatar la guerra el van cridar de Roma, però ell no va voler anar-hi perquè creia que la seva vida estava enmig dels seus llibres. I el van matar...”
L’avi matern, Francesc Castanyer i Serra, era fill de Sant Pere de Torelló, “també d’una família molt nombrosa, amb un oncle-avi, Joan Josep Castanyer, que va ser bisbe de Vic i avui té un retrat penjat a l’arxiu episcopal. L’avi Francesc se’n va anar a viure a Roda, on va obrir una fusteria i un taller de mobles que avui encara funciona. La meva àvia materna, Dolors Clapera i Castells, era de Roda i de petita ja feia feines a la fàbrica. Quan es va casar es va posar a treballar al taller de l’avi, que era sindicalista, i durant la República va ser alcalde de Roda; ell va portar l’aigua al poble i va fer les escoles. En esclatar la guerra va tenir molts problemes perquè era propietari d‘una empresa de deu treballadors i es va haver d’amagar en una cova a les Guilleries, però els seus propis treballadors l’ajudaven i li portaven menjar a l’amagatall”.
El pare de l’Imma, Jaume Ollich i Pous, va ser l’últim dels nou germans i l’únic que es va casar. Abans, va formar part de la generació que va haver d’anar a la guerra: “el conflicte el va pescar molt jove. Com que era molt trapella, va falsificar els papers, es va deixar bigoti i tothom es va pensar que era més gran; d’aquesta manera va poder incorporar-se a l’exèrcit de la República com a mecànic d’aviació. S’hi va apuntar perquè era un republicà convençut i molt catalanista (hi ha fotos seves portant l’estelada). Però no era un home de partit i tenia un tarannà més aviat individualista i anàrquic; de fet, quan era petit sempre l’havien de renyar perquè feia campana a l’escola. Jo he heretat una mica aquest caràcter indòmit. A mi tampoc no m’ha agradat mai sotmetre’m a la disciplina de cap partit, ni quan estava a la universitat”.
Esquerra: Diumenge de Rams, als 6 anys, amb els pares i el germà. Dreta, als 11 anys, amb els pares i germans. Foto: Arxiu Ollich-Castanyer.
Al final de la guerra, en seu pare va haver de fugir: “A França el van agafar i el van portar al camp de concentració d’Argelers, d’on es va escapar amb una colla de companys. La caçadora d’aviador que feia servir per abrigar-se va servir per protegir dels filferros els companys mentre fugien; però com que ell va ser l’últim de sortir, ningú li va aguantar la caçadora, que li va quedar enganxada a la reixa i es va quedar sense. Més endavant va passar un temporada ajudant a passar la frontera a republicans que fugien per l’Albera”.
Quan en Jaume va intentar tornar a Catalunya el van detenir, “però en no tenir delictes greus, com a represàlia el van enviar a fer la mili a Galícia. Quan va acabar el servei militar va tornar a casa i com que de molt jove remenava eines, cotxes i motos, va muntar una petita impremta i després un taller mecànic. També va fer una temporada de taxista. Més endavant es va dedicar a vendre teles i cotxes, va ensenyar a conduir a molta gent en una autoescola, i va ser representant de material del món del motor. El pare sempre va ser un pou de sorpreses i sovint es presentava a casa i ens feia sortir al balcó per ensenyar-nos un cotxe nou, que canviava tot sovint. Era un sant home, però molt anàrquic”.
La mare de l’Imma, Maria Dolors Castanyer i Clapera, nascuda a Roda de Ter, “era una dona tocada per les lletres que tenia la casa plena de llibres, una lletraferida a qui li encantava estudiar (el seu pare havia fet les escoles del poble), i va ser una de les primeres mestres de l’època. Quan es van casar, en Jaume ja tenia 35 anys i ella era més jove. Feien una parella singular: ell venia de Centelles i ella de Roda, es van conèixer a Manlleu, es van casar a Barcelona i se’n van anar a viure a Vic.”.
A la mare, que de jove sempre anava en bicicleta, la guerra la va enganxar amb 12 o 13 anys. Abans havia estudiat en una escola republicana, però quan es va acabar el conflicte va anar a estudiar a Vic, al col·legi de Sant Miquel, que aleshores era un centre mixt i que, després d’haver hostatjat els soldats durant la guerra estava ple de xinxes i puces, on va tenir de condeixebles a Ton Ricart i a Miquel Martí i Pol. Allà, en dos o tres anys, hi va fer el batxillerat. Després va anar a Barcelona a estudiar química a la universitat; però coincidint amb el festeig amb el meu pare, no va acabar la carrera. Posteriorment es va examinar de mestra a Barcelona i durant una època va donar classes en diversos centres, entre ells al col·legi de les monges del Pare Coll. Era una dona d’idees lliures que després de fer oposicions va obtenir una plaça a l’escola pública Balmes de Vic. Ella sempre havia defensat l’escola pública”.
Quan va néixer l’Àngel, el germà petit de la Imma, i després la seva germana Marta, “la mare va plegar de l’escola. De tota manera, va seguir treballant i va muntar una acadèmia de ‘Corte y confección’ a casa. Més endavant, quan els fills vam ser més grandets, va tornar a donar classes, aquesta vegada al col·legi dels Hermanos Maristas, on era la única dona mestra, i probablement l’única que no pegava als alumes. Allà hi va estar fins que es va morir de malaltia el 1982”.
Immersió escolar amb les monges. A la Universitat de Barcelona.
Quan va tenir edat per anar a l’escola, l’Imma va seguir tota la seva etapa educativa, des del parvulari i primària fins al batxillerat, al col·legi de les dominiques del Pare Coll de Vic: “Allà m’avorria molt i sempre tenia problemes amb les monges perquè preguntava coses fora de lloc. Treia bones notes, però tampoc no aconseguien domar-me. No vaig fer el curs d’ingrés al batxillerat, sinó que vaig examinar-me directament; vaig treure bona nota i vaig començar a fer el batxillerat un any abans del que em tocava. Vaig fer les dues revàlides, la de quart i la de sisè, però anava dos anys endavant per l’edat i era la més petita de la classe. Quan el 1967 em va tocar fer el PREU (curs preuniversitari), com que encara no havien obert l’Institut Jaume Callís, vaig anar a estudiar a l’Escorial. I l’any següent, als 16 anys, vaig entrar a la Universitat de Barcelona”.
Parlant del Vic trist, tancat i conservador de l’època, recorda que aquells dies, mentre moltes noies solien fer l’anomenat ‘Servicio social’ (la versió femenina de la mili), “a mi em va tocar fer ‘canastilla’ durant un estiu a la Casa Comella del Carrer Verdaguer. Ja a la Universitat, quan encara era adolescent, també vaig haver de cursar les famoses ‘tres maries’: Religió, Formación de l’Espíritu Nacional i Gimnàstica. I també em vaig apuntar a un curs de primers auxilis. Va ser a Barcelona on se’m va despertar la consciència social i la visió crítica del franquisme. Abans, a casa mai no havia sentit parlar a ningú de la Guerra Civil, perquè a la família hi havia persones d’un bàndol i de l’altre”.
A l’hora d’escollir una carrera, explica que “la mare volia que estudiés química o farmàcia per tenir una sortida professional pràctica, res d’humanitats. De fet, no anava mal encaminada. Poc abans, m’havien fet un test psicotècnic que va dictaminar que jo era apta per ciències i lletres. A mi m’agradava dibuixar i deia que volia fer arquitectura; en canvi, el pare volia que fos advocada (per reclamar coses de la família). Jo era un esperit de contradicció: si em deien sí, jo deia no. Així que, a l’hora de la veritat, em vaig matricular a Filosofia i Lletres a la UB, sense tenir clar que acabaria fent Arqueologia. Influïda pel mestratge de la poetessa Núria Albó, el meu referent pedagògic que m’havia fet classes al Pare Coll, primer vaig optar per estudiar Història. He de dir que també hi va haver altres professors que em van marcar mentre feia batxillerat i preuniversitari: Enriqueta Anglada i Segimon Serrallonga, a qui dec el poc coneixement de grec que tinc.”
Quan feia el primer curs de la carrera, “a la universitat vaig haver de fer un treball de curs. Aleshores, la mare em va acompanyar a l’Esquerda i em va ensenyar el lloc. Aquell treball va ser el meu primer contacte amb l’arqueologia. Llavors jo volia fer història medieval; però un professor, el doctor Manuel Riu, que es va convertir en el meu mentor, em va donar una empenta i em vaig orientar cap a l’arqueologia”.
Els inicis de L’Esquerda. Excavacions a Anglaterra, Castella, Andalusia, Polònia, Itàlia...
Després de descobrir l’Esquerda, es va assabentar que a finals dels seixanta i principis dels setanta a “Roda hi havia un grup de persones de la secció arqueològica de la Unió Excursionista que hi feien excavacions amb l’idea d’impedir que en aquell lloc hi construïssin una fàbrica. Aquella gent anaven a pic i pala i alguns, potser sense saber-ho, llençaven els ossos avall; però si no hagués estat per ells, ara no hi hauria l’Esquerda. A partir d’aleshores, vaig contactar amb Ramon Solé, Ramon Coma i altres del grup, i els caps de setmana hi vaig anar a treballar. També anava a l’Arxiu Episcopal de Vic, on mossèn Antoni Pladevall em va ajudar amb els documents medievals, al costat del doctor Eduard Junyent”.
Mentre acudia regularment a L’Esquerda “a ajudar i mirar que no aixafessin res”, paral·lelament, des de l’any 1971, va començar a fer excavacions amb el doctor Riu. “Primer vaig anar a excavar un estiu a Saldes, sota el Pedraforca, en un monestir medieval perdut al mig del bosc. Jo tenia 19 anys i l’experiència em va entusiasmar. Allà, a més de descobrir que tenia un esperit investigador, vaig aprendre a treballar en equip. Això, en arqueologia, és bàsic, perquè no es pot treballar de manera aïllada. El cas és que, a banda de familiaritzar-nos amb els mètodes i les tècniques, els que excavàvem vam aprendre a elaborar teories i hipòtesis, a tenir debats i discussions creuades, i a mantenir l’esperit de grup. Amb el professor Manuel Riu, amb qui també vaig treballar en les excavacions al castell de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà, vaig tastar el sistema arqueològic més avançat”.
L’any 1973 va presentar la tesina de llicenciatura sobre els jueus de Vic. I un cop acabada la carrera, va obtenir diverses beques per anar a excavar uns mesos a Anglaterra i a Itàlia. I després en uns jaciments a prop de Burgos, amb el professor i historiador basc Alberto del Castillo, que també va ser el gran biògraf del pintor Sert. Allà va començar a excavar tombes antropomorfes. Posteriorment va anar Andalusia, en unes excavacions organitzades per la UB i la Universitat de Granada. I d’allà, l’any 1979, va anar a treballar quatre setmanes en un jaciment víking a Polònia, al costat del mar Bàltic, i després a Itàlia. I remarca que per fer aquestes tasques, “abans no es cobrava res. Mai de la vida. Les beques només incloïen el manteniment. I nosaltres ho agraíem perquè era un aprenentatge boníssim”.
Excavacions a L’Esquerda supervisades per la Universitat.
El jaciment arqueològic de l'Esquerda està situat sobre un meandre de 12 hectàrees que dibuixa el riu Ter en el seu pas per Roda de Ter. El lloc, elevat uns quaranta o cinquanta metres sobre el nivell fluvial, té unes clares característiques estratègiques de defensa i control del territori. La seva situació a mig camí entre la plana de Vic i la zona de les Guilleries, li permet l'accés a tota mena de recursos naturals. Aquestes característiques evidencien la llarga ocupació de l'assentament, que va des de l’etapa del final del bronze, fins a la baixa edat mitjana (des del segle VIII abans de Crist, fins al segle XIV dC). És un jaciment únic a la comarca d’Osona i dels pocs de Catalunya amb una cronologia tant continuada i extensa.
Encara que molta gent pensa que l’origen del nom de ‘L’Esquerda’ és degut a les grans fractures geològiques que tallen la roca on estan enclavades les restes arqueològiques, la hipòtesi de l’Imma és que “en realitat prové de Es Quer Rodae, és a dir el quer (roca, fortificació) de Roda, ajuntat i pronunciat ‘esquerde’, tenint en compte que fins passat el s. XVI a Osona es parlava salat, com ho demostren molts topònims actuals”.
Les primeres intervencions a la zona per part d'aficionats locals van començar a principis del segle passat, seguides per les dels anys 60. Però no vas ser fins a l'any 1977 que es van iniciar les excavacions arqueològiques sistemàtiques realitzades per un equip interdisciplinari de la Universitat de Barcelona, dirigit per Imma Ollich.
A la segona meitat dels anys 70, a l’Esquerda aflorava el que quedava de l’església romànica i tres o quatre parets, que aleshores en deien ‘el Castell’, a prop de l’antic quarter de la Guardia Civil, on avui hi ha el museu: “En aquelles parets, els guàrdies hi feien pràctiques de tir. Llavors vaig pensar que en aquell lloc hi podia haver un poble medieval. Allà hi havia arqueòlegs aficionats que anaven gratant, amb el senyor Solé –un savi de Roda- al capdavant. En aquella època, jo havia treballat amb el senyor Martí Cassany, també arqueòleg aficionat, que s’havia adonat que algunes actuacions havien de ser supervisades per la universitat. Jo, que m’havia passat moltes estones treballant amb aquells aficionats, vaig creure necessari sistematitzar les excavacions i organitzar un equip professional. Com que no podien excavar cada cap de setmana sense portar cap registre, els vaig convèncer que paressin de gratar i que havia arribat el moment que les prospeccions fossin supervisades per la UB”.
L’any 1977, Ollich es va posar mans a l’obra: “Vaig parlar amb una colla d’amics arqueòlegs osonencs, entre ells Dolors Buxó, Miquel Molist i Walter Cruells. Amb la Dolors Buxó vam acordar que havíem de parar les excavacions i demanar permís. Jo tenia 24 anys i vam demanar el primer permís a Madrid. No va ser fins al 1982 que la Generalitat va assumir les competències en aquesta matèria i ja vaig poder fer les gestions a Barcelona. Aquells dies també vaig poder aturar unes obres que es feien al nucli antic de Vic, al costat del cloquer de la Catedral i fer les excavacions arqueològiques”.
Durant el temps que a l’Esquerda es va excavar de manera poc convencional, “hi va sortir material divers, però no hi havia metodologia. Jo havia treballat i après molt a l’estranger i amb Molist i Buxó, que excavaven a les coves de les Pixarelles i a Tavertet, i eren experts en prehistòria i finals de l’època del bronze. Amb aquests precedents, a l’Esquerda vam començar a utilitzar tècniques d’excavació de prehistòria, una etapa en la qual els estrats són molt compactats i un gruix d’un centímetre pot arribar a ser molt significatiu. Per això s’ha d’anar fent de mica en mica, perquè pot ser que en deu anys baixis només un pam, depèn de l’antiguitat. Com més amunt treballes, la compactació és més esponjada. Evidentment, això no funcionava a l’Esquerda, i per aquest motiu vam adaptar i inventar un mètode de registre i excavació més pràctic”.
El panorama que es van trobar els arqueòlegs era molt complex: “Tot era ibèric i tot era medieval, sobreposat. Al cantó medieval, els pobladors d’aleshores ho aixafaven tot, picaven i buscaven roca. I a la banda de la muralla hi havia camps de conreu, una circumstància que, tenint en compte els desnivells on anaven a parar els materials rebutjats, comportava uns moviments de terra amb les arades que avui fan molt complicat trobar restes dels nivells superiors”.
A l’Imma, que ja porta 43 anys dirigint treballs a l’Esquerda, el que més la va motivar a l’hora d’investigar el jaciment va ser que “en un moment en què generalment s’excavaven castells i esglésies, no s’intentava esbrinar com vivia el poble ras. Jo estava empipada per què només s’estudiava la vida de la noblesa i la dels clergues. Per això em va interessar anar a excavar a Anglaterra i a Polònia, perquè allà sí que s’hi excavaven cases i pobles.”
Equip d'arqueòlegs de L'Esquerda al castell de Cabrera, l'any 2019. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda.
Així doncs, a finals dels setanta, a L’Esquerda es va formar un bon equip de persones. A més d’Imma Ollich, hi havia Dolors Buxó, l’arquitecte Joan-Albert Adell (després promotor de ‘Catalunya Romànica’ i amic de l’historiador Antoni Pladevall), Eduard Riu, Fina Solà, Pep Anfruns, Josep Pujades, Alba Torrents, Marta Ollich, i Toni Caballé (actualment l’arqueòleg territorial de la Generalitat a la Catalunya Central). Aviat l’equip es va anar ampliant amb estudiants de les universitats catalanes, interessats a fer pràctiques d’arqueologia. Les subvencions pel seu manteniment han anat sempre a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que també és qui dona els permisos d’excavació.
Ibers, hipano-romans, visigots i carolingis. ‘Ausa’ i ‘Auso’
Ollich fa notar que “l’Esquerda és un lloc privilegiat, una fortalesa natural que domina des del Congost i tota l’àrea de ponent fins a l’entrada del Pirineu, al nord, alhora que controla el pas del Ter cap a llevant. El sud, est i oest, queden protegits pels propis espadats de la península sobre el riu. Només cal bastir una muralla al nord per protegir-se de possibles atacs. I això és el que van fer els diferents pobles que van ocupar L’Esquerda al llarg de la història. En el món antic, els pobladors miraven cap al Ter, a llevant, d’on venien totes les influències dels pobles colonitzadors. En el món medieval, l’amenaça musulmana venia de ponent, dels altiplans del Lluçanès. En qualsevol cas, la muralla al nord funcionava sempre”.
La primera ocupació documentada de la península de l'Esquerda, encara poc estudiada, se situa al bronze final, amb la presència de diversos fons de cabanes i material ceràmic dispers i fragmentat: “Ho vam descobrir a l’interior d’unes habitacions ibèriques, en una zona on era difícil d’aixecar la terra per la possibilitat de fer destrosses i fer malbé el passat enterrat a sota. Els materials descoberts del bronze final són fragments de ceràmiques fetes a mà. Per les troballes de ceràmica provinents d’Empúries i de Grècia, vam saber que els habitants de l’època navegaven pel Ter amb rais i barques planes. Però per treballar sempre hi anem amb molta cura. De fet, els últims anys ens servim de georadars, un sistema millorat per l’arqueòleg vigatà Roger Sala, que avui treballa en prospeccions d’arreu del món”.
A partir del 1988, sota la direcció compartida amb Montserrat de Rocafiguera, les excavacions van posar al descobert les estructures d'un opiddum ibèric datat entre els segles V i IV aC, protegit per una gran muralla que tancava l'únic accés possible a la península. El poblat acollia, entre altres estructures, un taller ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Tot l’espai interior estava organitzat a partir d’un carrer longitudinal, orientat de nord a sud, i originat a la porta principal del poblat. Creiem que es tracta de l’antiga Ausa ibèrica esmentada pels textos clàssics. Se sap que a finals del segle III aC, en el decurs de les guerres entre romans i cartaginesos, el poblat ausetà de l’Esquerda -aliat amb els cartaginesos- va patir un greu incendi i la destrucció d’algunes estructures, com la muralla. El poble, de dimensions més reduïdes, va continuar dins l’òrbita de la romanització, amb centre a la nova capital, Vic, una fundació romana del segle I dC, amb el nom d’Auso.
Parlant de la tribu ibera dels ausetans, l’arqueòloga apunta que aquest nom fa referència al país on vivien (l’actual comarca d’Osona, part del Ripollès i les Guilleries) i a la seva capital, Ausa, que les excavacions han demostrat que no és Vic: “Podem assegurar que s’ha de relacionar amb l’Esquerda, que reuneix totes les característiques per ser la vertadera capital dels ausetans. És una polèmica que s’ha allargat durant anys i que es va debatre amb l’Ajuntament de Vic, que finalment ho va entendre. Vic no és Ausa, sino Auso, una població de fundació romana posterior, de l’època imperial. Amb Montserrat de Rocafiguera ho hem estudiat bé. Cal dir que els ausetans eren aliats dels cartaginesos, a l’època d’Aníbal i les guerres púniques. L’Esquerda, on hem trobat una moneda cartaginesa, segur que encara ens pot proporcionar moltes sorpreses”.
Molt més tard, cap el s. V-VI dC, l’Esquerda va ser ocupada pels visigots, que van bastir una nova muralla uns metres més avançada que l’anterior, aprofitant les restes ibèriques abandonades; i també es va canviar la porta d'accés al poblat, que va deixar d’ubicar-se en el tram central del sistema defensiu, i va passar als extrems de llevant i ponent.
Coincidint amb la colonització romana es va obrir un parèntesi del qual no s’ha trobat documentació de l’ocupació de l’Esquerda, un fet que s'explica pels canvis en el model de poblament ocasionat per la romanització: “Del món romà, no hi hem trobat res, perquè els romans eren a Auso, l’actual Vic. Després de la conquesta i la pacificació romana, el poblat iber de l’Esquerda, situat en un indret encimbellat, va perdre la seva funció defensiva i de control del territori i es va mig abandonar. Aleshores la població es va traslladar a la Plana, en punts més propers als camps de conreu. Aquesta va ser l’època que va florir l’Ausa romana (Vic). En èpoques de pau, Vic dominava, i en temps de guerres i conflictes dominava L’Esquerda”.
Per entendre la importància estratègica de L’Esquerda, l’arqueòloga vigatana diu que “allà hi convergien les vies romanes i el riu. La zona de Roda de Ter era necessàriament l'únic lloc, l’únic pont, per travessar tota la Plana. Una bifurcació de la via romana passava més amunt, cap a la Cerdanya, per Ripoll i Ribes. L’altra bifurcació anava pel Cabrerès fins arribar a Coll d’Ares. Les alternatives per travessar el Pirineu venint del nord o del sud, eren la via de la costa, l’antiga Via Augusta, per l’actual Jonquera; o bé calia anar més cap a l’interior buscant passos de muntanya molt elevats. Per això la Plana de Vic era un lloc de pas en totes les èpoques i calia defensar-lo”.
Anys més tard, a l’època medieval, “aquesta dinàmica va canviar i, a més de controlar el llevant, la fortalesa de l’Esquerda va passar a mirar cap a ponent, per on venien els atacs dels sarraïns des de Còrdova, Saragossa, Lleida i Manresa, i des d’allà entraven a la Plana per Sant Sebastià i Santa Eulàlia de Riuprimer. Després de baixar des del Moianès o el Lluçanès, agafaven la via romana per passar el Pirineu”.
Però tornem enrere. Durant el període visigòtic, entre els segles IV i VII dC, amb l'entrada dels pobles germànics, la península de l'Esquerda es va tornar a ocupar de nou, a causa de la inestabilitat regnant, per facilitar la defensa i el control del territori. En aquest sentit, les excavacions, amb uns camps de sitges a la part nord del jaciment, confirmen la presència visigoda a la zona, que ocupen la fortalesa de l’Esquerda i passa denominar-se Roda Ciutat, esmentada ja l’any 826 pels textos carolingis posteriors.
Segons l’arqueòloga, “a l’època visigòtica, Vic va perdre importància i l’Esquerda en va tornar a guanyar. La muralla n’és una prova. Cal dir, però, que a l’exterior dels murs de defensa, fa uns anys es van trobar tombes amb alguns esquelets que presentaven ferides d’arma blanca, que segurament eren defensors. Després de practicar analítiques d’ADN, sabem que un d’ells provenia de la zona d’Ucraïna, precisament el lloc d’origen dels gots”.
La invasió musulmana de principis del segle VIII va provocar un nou canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori en mans dels visigots. El pas dels exèrcits sarraïns per Osona en el seu avenç cap als Pirineus, va provocar la destrucció de la seu visigòtica d’Ausona i de diverses fortaleses de l'entorn, i la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant. I en un intent dels francs carolingis de frenar l'avançada musulmana, es va consolidar una línia de defensa al llarg del Ter.
Ollich afegeix que “si l’auge de la ciutat romana d’Auso va coincidir amb la desfeta de l’Esquerda, quan els sarraïns van entrar al territori, Vic amb prou feines va poder defensar-se i va ser destruïda, mentre que l’Esquerda oferia un refugi segur perquè estava fortificada i situada en un lloc més elevat. Hi va haver una alternança en el control del territori entre Vic i Roda”.
Ollich apunta que “d’aquesta època van aparèixer unes ceràmiques que ens despistaven. Eren materials importats per Carlemany de la zona d’Aquisgrà, ceràmiques amb un acabat espatulat que imitaven la ceràmica romana. Els francs carolingis es van establir a l’Esquerda a finals del segle VIII dC, aprofitant i refent l’antiga muralla visigòtica. També van construir una línia de defensa al llarg del Ter, amb torres de guaita de fusta, enfront dels musulmans. El Ter va ser, de fet, la primera frontera de la Marca Hispànica, abans que la del Llobregat.
Uns anys més tard, aquesta mesura, però, no va resistir la revolta d'Aissó, un dirigent indígena got musulmà revoltat contra el nou poder franc. Aquest va destruir l'assentament carolingi i, com havien fet anys abans els mateixos francs, va adoptar l'Esquerda com a base d'operacions. Aquest atac va suposar una desestabilització de poder carolingi a la zona central catalana. No va ser fins al 875 que no es va reestructurar l’administració carolíngia, amb Guifré el Pilós, sobre una base de població nouvinguda del Pirineu i de població indígena que s’havia refugiat als voltants de la plana.
L’etapa medieval
Des d'aquest moment i fins als inicis del segle X, a més de les restes arqueològiques, comença la informació continuada a nivell documental, en forma de documents de compra venda de cases, cessions, etc. L’església preromànica de Sant Pere de Roda, de la qual s’han trobat restes de l’absis i de l’altar primitiu, és citada per primer cop l’any 927. Al seu entorn hi ha una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca. I molt a prop, cases petites fetes de pedra, fang i tàpia.
No va ser fins als primers anys del segle XI que s’hi va produir una remodelació, durant la qual es va edificar l’església que ha arribat fins a nosaltres (consagrada l'any 1042, en època del bisbe Oliba), seguint les noves tècniques del primer romànic. Les cases van buscar protecció de la sagrera i el poble va créixer a l'entorn de l'edifici religiós. Mentrestant, al costat dels habitatges es va construir tallers, forns i espais comunals, i es va refer i ampliar la vella muralla visigòtica.
Del segle XI a la meitat del segle XIII, el poblat va fer un creixement constant, i es calcula que podria haver acollit un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. Aquesta tendència, però, es va invertir a finals del segle XIII i principis del XIV, a causa de les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic –aliats amb el rei-, un fet que va provocar el progressiu abandonament de la zona, cap el nou nucli al cap del pont, lloc on va créixer l’actual poble de Roda de Ter.
Avui, el conjunt medieval que es pot veure a L’Esquerda “és la part que va del segle XI fins al XIII, amb una església romànica construïda sobre un temple pagà i cases al voltant que es van cremar en les lluites feudals. D’aquesta època medieval vam trobar ceràmica, com ara pots de cuina negres i grisos. A les excavacions també vam trobat esquelets de diferents èpoques, des del segle VIII-IX fins al segle XIV, datats per anàlisi de Carboni 14. Sembla que els darrers van morir a causa de la pesta”.
Inauguració del Museu de L’Esquerda
Després d’anys de treballs, estudis, prospeccions i excavacions, finalment el passat 1 de desembre del 2019 es va inaugurar el flamant Museu de L’Esquerda, amb la presència del President de la Generalitat Quim Torra. Per Ollich, “aquest museu és la consolidació d’un que a l’any 1988 havíem intentat muntar amb Dolors Buxó, Montserrat de Rocafiguera i Maria Ocaña. Aleshores ja vam embastar l’embrió de l’actual museu perquè estàvem convençudes de la necessitat que les peces trobades es quedessin aquí i no les haguéssim d’entregar a Barcelona, on s’haurien diluït. Això era important per la comarca. Sempre hem lluitat perquè no se n’anés mai res”.
L’edifici és propietat de l’Ajuntament de Roda de Ter i està gestionat per la Fundació Privada de L’Esquerda. Ubicat a l’antiga caserna Guardia Civil, comprèn “tot el material trobat al llarg dels anys d’excavació, amb les peces més significatives, però presentat amb una visió històrica i a través de muntatges audiovisuals molt pedagògics. Tot està molt sintetitzat i compactat, sense palla. La informació va al gra i està centrada en la difusió, però també adreçada a la docència, amb activitats pedagògiques per a les escoles i institut, complementades a l’Àrea de Recerca de l’Esquerda, que també comprenen assignatures de Pràctiques d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, amb estudiants matriculats que venen aquí”.
L’equip actual que gestiona l’assentament de l’Esquerda està format per Imma Ollich (responsable de l’engranatge del projecte global i directora de la part medieval del jaciment, que progressivament va donant més responsabilitats al també medievalista Albert Pratdesaba, arqueòleg especialista en torres i castells), Montserrat de Rocafiguera (directora de la part ibèrica de les excavacions), i per Maria Ocaña, que ha assumit la direcció del Museu. L’equip es complementa amb Oriol Amblàs, medievalista, historiador d’art i especialista en metal•lúrgia medieval, que és responsable de l’àrea experimental.
Tanmateix, el museu no és una realitat aïllada, sino que “forma part del jaciment global, al costat de l’assentament i d’un taller-laboratori amb una àrea experimental. Per donar-li una visibilitat més gran, L’Esquerda forma part de l‘anomenada ‘Ruta dels Ibers’, organitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, promocionat per Manel Rueda, aleshores director del MAC i actual cap de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Això ajuda molt a que el jaciment sigui visitat i conegut per gent d’arreu del país, que al museu poden contemplar, a més del material, vídeos i pantalles interactives que informen del període ibèric i medieval de manera conjunta. Per conèixer en directe les diverses etapes del jaciment, també es fan visites comentades al poblat ibèric i al medieval”.
A l’Àrea de Recerca Experimental (ÀREA), un laboratori a l’aire lliure, que forma part de l’EXARC (Experimental Archaeology), una entitat internacional amb seu a Holanda que agrupa els centres on es fa experimentació arqueològica, “s’implementen mètodes per comprovar hipòtesis de treball que comporten, per exemple, reproduir una torre carolíngia, un graner, o treballs de forja a la manera antiga, amb la participació d’estudiants d’escoles, instituts i universitaris. Allà també s'investiga sobre agricultura medieval, sistemes de conreu, les espècies conreades i les eines que s’utilitzaven. Nosaltres vam començar amb l’arqueòleg anglès John P. Reynolds, introductor del mètode experimental, que va formar part de l’equip de l’Esquerda durant 10 anys”.
Tesi doctoral. Classes a la UB. Creació del CIAO i la revista ‘Cota Zero’.
Però l’activitat investigadora i la trajectòria professional d’Imma Ollich no es circumscriuen únicament a la seva dilatada tasca arqueològica i de gestió a L’Esquerda. Paral•lelament a la llarguíssima dedicació a aquest jaciment, quan després de presentar la tesina de llicenciatura sobre la petja dels jueus a Vic, acabada la carrera, l’any 1981 va llegir a la UB una tesi doctoral que estava preparant des del 1973. El seu treball, dirigit per professor Manuel Riu, el va titular Aproximació a l’estudi de les estructures socioeconòmiques de Catalunya al segle XIII. Aplicació sistemàtica d’ordinadors a la documentació medieval de la Plana de Vic. Posteriorment, la tesi va ser publicada per Eumo Editorial l’any 1988 amb el títol Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic.
L’arqueòloga explica que no va fer la tesi sobre L’Esquerda, perquè va considerar que “encara no tenia prou material. Vaig escollir el tema de l’aplicació sistemàtica dels ordinadors a la documentació perquè ja feia anys que aplegava informació escrita i plànols sobre el Vic medieval, sobretot del S. XIII. Mentre vaig elaborar la tesi, el doctor Riu sempre em va deixar molta llibertat d’actuació. Aquells dies, jo treballava molt amb Miquel Surinyach, l’arquitecte municipal de Vic durant el mandat de Ramon Montanyà. Va ser una bona època pels arqueòlegs”.
Repassant la seva trajectòria professional diu que sempre s’ha centrat en la investigació i l’estudi de la història econòmica i social de l’Edat Mitjana, basant-se en les fonts notarials, l’aplicació de la informàtica a la documentació escrita, i en els registres arqueològics medievals: “Un dia, cap a l’any 1978, mentre estava fent unes fitxes tècniques a l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic, se’m va presentar un catedràtic que em va demanar ajuda documental i em va proposar d’anar a la Universitat Politècnica. Hi vaig anar i vam inventar un programa informàtic adaptat als documents medievals, que em va permetre treballar amb un potent ordinador gegant, com els que hi havia abans que apareguessin els PC’s. De tota manera, encara que podia semblar que els antics ordinadors eren molt obsolets, em vaig adonar que la base era la mateixa que la dels nous”.
Paralel•lament treballava de professora a l’Escola Universitària de Vic -més tard Universitat de Vic- i també feia substitucions a la Universitat de Barcelona, on hi havia el seu mentor, el professor Riu. “Però quan a la UB vaig ser professora agregada i em van donar tots els grups d’estudiants, no vaig poder seguir amb la tasca docent a Vic, per incompatibilitat d’horaris. Recapitulant sobre la meva dedicació a la docència, fins a la jubilació m’he passat 37 anys i mig donant classes d’història i arqueologia medieval a la UB, encara que he de reconèixer que sempre he estat en contacte amb la gent de la UAB i, darrerament amb els de la Universitat de Girona”.
Imma Ollich, fotografiada al Jaciment de l'Esquerda Foto: Adrià Costa
L’any 1982 va significar, com s’ha dit més amunt, un moment de canvi i d’inflexió en la seva trajectòria, per diversos motius: “Aquell any, amb motiu del centenari del descobriment del Temple Romà, es va celebrar a Vic el IX Simpòsium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular. La meva aportació a la trobada va girar al voltant de l’etapa medieval. Ja aleshores i durant molts anys vaig haver d’escoltar moltes vegades companys medievalistes que em preguntaven: “‘I tu, que ja tens prou documents als Arxius de Vic, per què fas arqueologia?’”.
En realitat, el seu concepte d’història “parteix de la base que els documents son parcials. Si volguéssim investigar i descriure la nostra història actual no tindria cap sentit fer-ho basant-nos únicament en el BOE i el DOG. També s’ha d’investigar i confirmar hipòtesis. A mi m’ha interessat l’època medieval perquè algunes hipòtesis no quadren amb el que diu l’arqueologia, un tema que en aquest moments estic escrivint. Soc arqueòloga medievalista, però ni en l’arqueologia ni en la història és tot exacte. Què és medieval? No tot s’acaba o comença un dia, quan et lleves”.
També va ser a partir del 1982 que els arqueòlegs osonencs lligats a la universitat es van organitzar, i tots junts, el 1984, van impulsar el CIAO (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona): “El CIAO va néixer de les reunions regulars que fèiem amb Walter Cruells, Dolors Molas, Dolors Buxó, Miquel Molist, M. Del Mar Espadaler, jo mateixa i altres... Vam crear una associació d’arqueòlegs, estudiants d’arqueologia i amants de la història de la comarca d’Osona amb l’objectiu de preservar i difondre el patrimoni arqueològic de la comarca, donar suport als diferents professionals que treballaven a Osona, mantenir el dipòsit de material arqueològic provinent dels jaciments del territori i fomentar-ne el seu estudi, i organitzar trobades, jornades, congressos, seminaris i qualsevol altre tipus de manifestació d’interès cultural o científic en l’àmbit de la divulgació i la difusió del coneixement. També ens vam proposar publicar i difondre els estudis, els treballs i les investigacions realitzades. Avui, tres dècades després, el CIAO continua actiu, amb una fornada de gent nova i nosaltres, els veterans, a la reserva”.
Un any més tard, al 1985, davant l’evidència que l’administració local no els feia gaire cas, els membres del CIAO Miquel Molist, Walter Cruells, Imma Ollich i Dolors Molas van veure la necessitat de publicar una revista, que va sortir a la llum amb el nom de Cota Zero. La publicació va néixer amb l’idea de convertir-se en una plataforma per a la divulgació de la recerca, la formació i el debat relacionats amb l'arqueologia científica. La revista, dirigida per Walter Cruells, que n’era l’ànima, va durar 25 anys (fins al 2010).
A cada número es tractaven en profunditat i de manera transversal temes monogràfics d'actualitat, amb articles d'investigadors de reconeguda vàlua internacional. La interdisciplinarietat de l'arqueologia també hi era reflectida en una secció especial, amb anàlisis sobre metodologia, pensament i historiografia arqueològica d’arreu del món. També contenia un apartat amb informacions sobre les campanyes d’excavació arqueològica a tot Catalunya. Durant el seu quart de segle de vida Cota Zero es va publicar sota el paraigües d’Eumo Editorial i la UVic, i va comptar amb el disseny gràfic de Jordi Cano i Ton Granero.
Responsable de les excavacions a Vic (1982 al 1994)
Coincidint en el temps amb el traspàs de competències a la Generalitat, amb la fundació del CIAO i la creació de la revista Cota Zero, l’any 1982 també va ser especialment decisiu per Ollich arran de la seva implicació arqueològica a la ciutat de Vic. A banda dels treballs que desenvolupava a L’Esquerda, va començar a fer-se càrrec de les excavacions a la capital osonenca, una dedicació que es va allargar durant dotze anys, fins al 1994.
Un dia, sortint de l’Arxiu Episcopal, va trobar un operari que estava remenant en un forat a terra, a prop del Cloquer de la Catedral: “Estaven fent obres d’insfraestructura i havien ensopegat amb unes tombes. Abans no toquessin els ossos, vaig anar ràpidament a l’Ajuntament, vaig contactar amb la Generalitat i vam aconseguir el permís per aturar les obres i per posar-nos a excavar”. Aquesta excavació va ser la primera que evidenciava la presència de tombes antropomorfes en zona urbana a Catalunya. Els resultats es van publicar a la revista Ausa. Poc després, vam començar a excavar habitatges d’època medieval al soterrani del restaurant La Taula, al costat de la plaça don Miquel de Clariana. Els seus propietaris l’acabaven de comprar i, quan hi feien obres, van veure que començava a sortir ceràmica, em van avisar i es van mostrar molt receptius, ens van ajudar molt i des de llavors hi fèiem excavacions cada any una temporada”.
La seva tasca com a responsable durant dotze anys de les excavacions al nucli antic de Vic es va centrar bàsicament a la zona del Temple Romà, la Plaça de la Pietat i adjacents: “La Dolors Molas, que era romanista a la UB, s’ocupava del Temple Romà i jo dels voltants, perquè m’interessava el castell dels Montcada i les restes carolíngies. Després vaig seguir totes les obres que es feien al nucli antic de la ciutat, com les del carrer de Sant Sadurní, on enmig d’unes canonades van aparèixer dos cranis d’esquelet i altres ossos corresponents a la necròpolis de la Pietat. Una mica més avall, a la Plaça del Paradís, tot estava trinxat i els obrers que hi treballaven havien fet passar uns tubs de gas i aigua pel mig d’unes costelles.”
Ollich també relata que en aquella època, “vam actuar en més llocs: al jardí de darrere de l’antiga Biblioteca Balmes de la plaça de Dom Miquel, a la plaça del Carbó –que estava molt destrossada-, a l’antiga muralla pel cantó del Passeig, al carrer del Cloquer (on es van trobar tombes carolíngies de l’any 880), o al carrer dels Dolors. El 1992 vam aconseguir que la Generalitat inclogués Vic en el PAU (Programa d’Arqueologia Urbana), que es feia a diferents ciutats de Catalunya. Consistia en l’elaboració de fitxes arqueològiques dels possibles jaciments i de les zones que es veien afectades a la ciutat, per preservar-los i poder-los treballar. Es va signar un conveni amb l’Ajuntament i Dolors Molas i jo mateixa vam dirigir els treballs. Un cop acabada la feina, es van entregar les fitxes a l’Ajuntament i allà es van quedar, a fer companyia a la pols”.
Al cap d’uns anys, des del CIAO es va reclamar a l’Ajuntament, sense èxit, “la creació de la figura de l’arqueòleg municipal, que demanàvem des de l’inici de les excavacions als anys 80. Jo ja havia plegat de dirigir les excavacions de Vic el 1994, farta d’esperar que em donessin audiència. Al final, el 2009 es va fer la convocatòria d’una plaça d’arqueòleg, la gent s’hi va presentar, però encara esperem la resposta de l’ajuntament”.
Per Ollich, “És trist constatar que mentre en petites ciutats com Cervera o Berga tenen arqueòleg municipal, a Vic encara no en tenim. Tot i així, ho continuem exigint i al maig del 2019 hi va haver un canvi important quan, en un ple de l’Ajuntament, tots els grups polítics van votar a favor de la moció presentada per Capgirem Vic en nom del CIAO, que proposava ‘la creació d’una plaça pública d’arqueòleg o arqueòloga municipal’, que gestioni tot allò relacionat amb el patrimoni arqueològic. La premsa local se’n va fer ressò, però ara per ara, no en sabem res més. Aviat farà un any.”
L’Imma no s’està de criticar “el poc interès que l’Ajuntament ha mostrat envers les fornades d’arqueòlegs locals. Un exemple és el vigatà Josep Pujades, actual responsable del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, que va marxar de Vic. Ell és la demostració de la desatenció mostrada envers els arqueòlegs de casa. Però no és l’únic: n’hi ha molts arreu de Catalunya, bons professionals, amb càrrecs importants que s’han hagut de buscar la vida on podien”.
Excavacions al poblat medieval de Santa Creu de Rodes. ‘Els peus a terra i el cap als núvols’
Des del 2005 fins al 2017 (l’any que l’Imma es va jubilar), a més de la seva implicació ininterrompuda amb el projecte de L’Esquerda, ha estat organitzant i dirigint un equip de la Universitat de Barcelona que cada setembre ha excavat i fet sorgir a la llum el poble medieval abandonat de Santa Creu de Rodes, prop del conegut monestir de Sant Pere, al Port de la Selva (Alt Empordà). El jaciment és propietat de la Generalitat, com el monestir, i depèn del Museu d’Història de Catalunya i de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
El projecte, a més de les excavacions anuals, ha comportat estudis del material trobat, informes, memòries i la realització d'un buidatge documental para·llel. També ha suposat la revisió i estudi de material arqueològic procedent d'excavacions preventives a l'església de Santa Helena i al monestir de Sant Pere de Rodes, que amb el castell de Sant Salvador, formen part del conjunt monumental de la muntanya de Verdera, on es troba el jaciment. A diferència de L’Esquerda, la cronologia de Santa Creu està acotada entre el segle IX i el XV dC. Avui, el poble medieval, situat al costat del pàrquing del monestir, està restaurat i és obert a les visites.
Al final de la conversa, Imma Ollich evidencia amb humor una paradoxa de la seva professió: “L’arqueòleg és un científic; però per fer arqueologia, a més de tenir els peus a terra, s’ha de tenir una mica el cap als núvols, sobretot per fer volar la imaginació, despertar la intuïció detectivesca, fer hipòtesis, contrastar-les i estudiar-les”.
Aquesta és la filosofia d’una professional que no ha cobrat mai res per excavar, que sempre ha treballat als jaciments per amor a l’art (en aquest cas a l’arqueologia) i s’ha hagut de guanyar les garrofes donant classes a la universitat. Però celebra que els darrers anys, “els arqueòlegs s’han organitzat com a professionals en petites empreses i els ajuntaments poden accedir a l’1% cultural que l’Estat destina al finançament de determinades intervencions. Ser arqueòleg és una feina, una professió. Només falta que la societat assumeixi del tot l’enorme responsabilitat que tenim entre tots de conèixer i conservar el patrimoni arqueològic, les nostres arrels.”
---------------------------------------------------------------------------
Bibliografia, fonts i hemeroteca:
- A banda i banda del Ter. Història de Roda. Imma Ollich, Maria Ocaña, Maties Ramisa i Montserrat de Rocafiguera. Eumo Editorial-Ajuntament de Roda de Ter, (Col. L’Entorn, 30), Vic 1995.
- Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic. Imma Ollich. Eumo Editorial (Col. Referències, 3), Vic 1988.
- Historia d’Osona. Joaquim Albareda, Jordi Figuerola, Miquel Molist i Imma Ollich. Eumo Editorial, Vic 1984.
- Osona: el patrimoni cultural. Imma Ollich. Cicle Debats, Fundació Antiga Caixa de Manlleu, 2019
- Web del Museu Arqueològic de L’Esquerda: www.lesquerda.cat
Deixebla del mític historiador medievalista i arqueòleg Manuel Riu i Riu, es va doctorar el 1981 a la Universitat de Barcelona, on ha exercit com a professora titular del Departament d’Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica des del 1984. Directora durant dotze anys de les excavacions al nucli antic de Vic, principalment a la zona del Temple Romà, la plaça de la Pietat i adjacents, lamenta el poc interès que l’ajuntament ha demostrat habitualment envers les fornades d’arqueòlegs locals.
Coincidint amb la seva dilatada tasca de més de quatre dècades treballant al jaciment de l’Esquerda, les seves investigacions s’han centrat en l’estudi de la història econòmica i social de l’Edat Mitjana, l’aplicació de la informàtica a la documentació escrita i a l’arqueologia experimental. Aquests últims anys, des del 2006 ha organitzat i dirigit un equip de la UB que ha excavat i fet sortir a la llum el poble medieval de Santa Creu de Rodes, prop del monestir de Sant Pere, al Port de la Selva (Alt Empordà).
Conversem amb ella a Vic, a la sala de la caseta on viu, orientada a llevant. Des del balcó, guarnit amb dues estelades, un gran llaç groc i una pancarta reclamant una “República igualitària per tothom”, es veuen les Guilleries i l’imponent Montseny. Abans de començar a repassar la seva trajectòria vital i professional, comenta que en aquests temps marcats per la reivindicacions independentistes, “hem de donar un cop de puny a la taula i anar-nos-en d’una vegada d’Espanya. No sóc de cap partit i la meva actuació la faig a nivell personal, perquè els partits sobiranistes estan fent un joc molt estrany i veig difícil una sortida. Sort en tenim de la força de la gent. Crec en la república, no sóc monàrquica i estic convençuda que un dia o altre ens en sortirem”.
Imma Ollich amb els pares. Cavalcada de Reis de Vic, l'any 1953. Foto: Arxiu Ollich-Castanyer.
Arrels familiars a Centelles, Roda de Ter i Sant Pere de Torelló. Un avi propietari rural, un parent bisbe i un pare republicà
Imma Ollich i Castanyer, va néixer a Vic el 13 novembre 1951 a la Clínica de l’Aliança. Als seus 68 anys explica que el seu avi patern, Pau Ollich i Viladevall, era originari de Centelles: “Ja era mort quan els meus pares es van casar. Era propietari rural, però no exercia de pagès. També era músic, tocava l’orgue i altres instruments. Encara avui, a Centelles existeix la masia L’Ollich, una domus medieval de l’any 889, a sota el Cerdà”.
La família de l’avi Pau era molt de missa: “La meva àvia paterna, Dolors Pous i Solà, de Centelles, va tenir nou fills i es cuidava de casa. Tenia un germà capellà que van matar durant la guerra, el Dr. Pere Pous, que havia estat rector del seminari i canonge de la catedral de Vic. Era un biblista molt savi que va traduir la Bíblia de l’arameu (la llengua de Crist) al català. En esclatar la guerra el van cridar de Roma, però ell no va voler anar-hi perquè creia que la seva vida estava enmig dels seus llibres. I el van matar...”
L’avi matern, Francesc Castanyer i Serra, era fill de Sant Pere de Torelló, “també d’una família molt nombrosa, amb un oncle-avi, Joan Josep Castanyer, que va ser bisbe de Vic i avui té un retrat penjat a l’arxiu episcopal. L’avi Francesc se’n va anar a viure a Roda, on va obrir una fusteria i un taller de mobles que avui encara funciona. La meva àvia materna, Dolors Clapera i Castells, era de Roda i de petita ja feia feines a la fàbrica. Quan es va casar es va posar a treballar al taller de l’avi, que era sindicalista, i durant la República va ser alcalde de Roda; ell va portar l’aigua al poble i va fer les escoles. En esclatar la guerra va tenir molts problemes perquè era propietari d‘una empresa de deu treballadors i es va haver d’amagar en una cova a les Guilleries, però els seus propis treballadors l’ajudaven i li portaven menjar a l’amagatall”.
El pare de l’Imma, Jaume Ollich i Pous, va ser l’últim dels nou germans i l’únic que es va casar. Abans, va formar part de la generació que va haver d’anar a la guerra: “el conflicte el va pescar molt jove. Com que era molt trapella, va falsificar els papers, es va deixar bigoti i tothom es va pensar que era més gran; d’aquesta manera va poder incorporar-se a l’exèrcit de la República com a mecànic d’aviació. S’hi va apuntar perquè era un republicà convençut i molt catalanista (hi ha fotos seves portant l’estelada). Però no era un home de partit i tenia un tarannà més aviat individualista i anàrquic; de fet, quan era petit sempre l’havien de renyar perquè feia campana a l’escola. Jo he heretat una mica aquest caràcter indòmit. A mi tampoc no m’ha agradat mai sotmetre’m a la disciplina de cap partit, ni quan estava a la universitat”.
Esquerra: Diumenge de Rams, als 6 anys, amb els pares i el germà. Dreta, als 11 anys, amb els pares i germans. Foto: Arxiu Ollich-Castanyer.Al final de la guerra, en seu pare va haver de fugir: “A França el van agafar i el van portar al camp de concentració d’Argelers, d’on es va escapar amb una colla de companys. La caçadora d’aviador que feia servir per abrigar-se va servir per protegir dels filferros els companys mentre fugien; però com que ell va ser l’últim de sortir, ningú li va aguantar la caçadora, que li va quedar enganxada a la reixa i es va quedar sense. Més endavant va passar un temporada ajudant a passar la frontera a republicans que fugien per l’Albera”.
Quan en Jaume va intentar tornar a Catalunya el van detenir, “però en no tenir delictes greus, com a represàlia el van enviar a fer la mili a Galícia. Quan va acabar el servei militar va tornar a casa i com que de molt jove remenava eines, cotxes i motos, va muntar una petita impremta i després un taller mecànic. També va fer una temporada de taxista. Més endavant es va dedicar a vendre teles i cotxes, va ensenyar a conduir a molta gent en una autoescola, i va ser representant de material del món del motor. El pare sempre va ser un pou de sorpreses i sovint es presentava a casa i ens feia sortir al balcó per ensenyar-nos un cotxe nou, que canviava tot sovint. Era un sant home, però molt anàrquic”.
La mare de l’Imma, Maria Dolors Castanyer i Clapera, nascuda a Roda de Ter, “era una dona tocada per les lletres que tenia la casa plena de llibres, una lletraferida a qui li encantava estudiar (el seu pare havia fet les escoles del poble), i va ser una de les primeres mestres de l’època. Quan es van casar, en Jaume ja tenia 35 anys i ella era més jove. Feien una parella singular: ell venia de Centelles i ella de Roda, es van conèixer a Manlleu, es van casar a Barcelona i se’n van anar a viure a Vic.”.
A la mare, que de jove sempre anava en bicicleta, la guerra la va enganxar amb 12 o 13 anys. Abans havia estudiat en una escola republicana, però quan es va acabar el conflicte va anar a estudiar a Vic, al col·legi de Sant Miquel, que aleshores era un centre mixt i que, després d’haver hostatjat els soldats durant la guerra estava ple de xinxes i puces, on va tenir de condeixebles a Ton Ricart i a Miquel Martí i Pol. Allà, en dos o tres anys, hi va fer el batxillerat. Després va anar a Barcelona a estudiar química a la universitat; però coincidint amb el festeig amb el meu pare, no va acabar la carrera. Posteriorment es va examinar de mestra a Barcelona i durant una època va donar classes en diversos centres, entre ells al col·legi de les monges del Pare Coll. Era una dona d’idees lliures que després de fer oposicions va obtenir una plaça a l’escola pública Balmes de Vic. Ella sempre havia defensat l’escola pública”.
Quan va néixer l’Àngel, el germà petit de la Imma, i després la seva germana Marta, “la mare va plegar de l’escola. De tota manera, va seguir treballant i va muntar una acadèmia de ‘Corte y confección’ a casa. Més endavant, quan els fills vam ser més grandets, va tornar a donar classes, aquesta vegada al col·legi dels Hermanos Maristas, on era la única dona mestra, i probablement l’única que no pegava als alumes. Allà hi va estar fins que es va morir de malaltia el 1982”.
Imma Ollich al col•legi Pare Coll de Vic. Als 6 anys. Foto: Arxiu Ollich-Castanyer.
Immersió escolar amb les monges. A la Universitat de Barcelona.
Quan va tenir edat per anar a l’escola, l’Imma va seguir tota la seva etapa educativa, des del parvulari i primària fins al batxillerat, al col·legi de les dominiques del Pare Coll de Vic: “Allà m’avorria molt i sempre tenia problemes amb les monges perquè preguntava coses fora de lloc. Treia bones notes, però tampoc no aconseguien domar-me. No vaig fer el curs d’ingrés al batxillerat, sinó que vaig examinar-me directament; vaig treure bona nota i vaig començar a fer el batxillerat un any abans del que em tocava. Vaig fer les dues revàlides, la de quart i la de sisè, però anava dos anys endavant per l’edat i era la més petita de la classe. Quan el 1967 em va tocar fer el PREU (curs preuniversitari), com que encara no havien obert l’Institut Jaume Callís, vaig anar a estudiar a l’Escorial. I l’any següent, als 16 anys, vaig entrar a la Universitat de Barcelona”.
Parlant del Vic trist, tancat i conservador de l’època, recorda que aquells dies, mentre moltes noies solien fer l’anomenat ‘Servicio social’ (la versió femenina de la mili), “a mi em va tocar fer ‘canastilla’ durant un estiu a la Casa Comella del Carrer Verdaguer. Ja a la Universitat, quan encara era adolescent, també vaig haver de cursar les famoses ‘tres maries’: Religió, Formación de l’Espíritu Nacional i Gimnàstica. I també em vaig apuntar a un curs de primers auxilis. Va ser a Barcelona on se’m va despertar la consciència social i la visió crítica del franquisme. Abans, a casa mai no havia sentit parlar a ningú de la Guerra Civil, perquè a la família hi havia persones d’un bàndol i de l’altre”.
A l’hora d’escollir una carrera, explica que “la mare volia que estudiés química o farmàcia per tenir una sortida professional pràctica, res d’humanitats. De fet, no anava mal encaminada. Poc abans, m’havien fet un test psicotècnic que va dictaminar que jo era apta per ciències i lletres. A mi m’agradava dibuixar i deia que volia fer arquitectura; en canvi, el pare volia que fos advocada (per reclamar coses de la família). Jo era un esperit de contradicció: si em deien sí, jo deia no. Així que, a l’hora de la veritat, em vaig matricular a Filosofia i Lletres a la UB, sense tenir clar que acabaria fent Arqueologia. Influïda pel mestratge de la poetessa Núria Albó, el meu referent pedagògic que m’havia fet classes al Pare Coll, primer vaig optar per estudiar Història. He de dir que també hi va haver altres professors que em van marcar mentre feia batxillerat i preuniversitari: Enriqueta Anglada i Segimon Serrallonga, a qui dec el poc coneixement de grec que tinc.”
Estudiants de l'Istituto di Storia Economica Francesco Datini di Prato, Università di Firenze l'any 1973. Imma Ollich al centre. Foto: Arxiu Ollich-Castanyer.
Quan feia el primer curs de la carrera, “a la universitat vaig haver de fer un treball de curs. Aleshores, la mare em va acompanyar a l’Esquerda i em va ensenyar el lloc. Aquell treball va ser el meu primer contacte amb l’arqueologia. Llavors jo volia fer història medieval; però un professor, el doctor Manuel Riu, que es va convertir en el meu mentor, em va donar una empenta i em vaig orientar cap a l’arqueologia”.
Els inicis de L’Esquerda. Excavacions a Anglaterra, Castella, Andalusia, Polònia, Itàlia...
Després de descobrir l’Esquerda, es va assabentar que a finals dels seixanta i principis dels setanta a “Roda hi havia un grup de persones de la secció arqueològica de la Unió Excursionista que hi feien excavacions amb l’idea d’impedir que en aquell lloc hi construïssin una fàbrica. Aquella gent anaven a pic i pala i alguns, potser sense saber-ho, llençaven els ossos avall; però si no hagués estat per ells, ara no hi hauria l’Esquerda. A partir d’aleshores, vaig contactar amb Ramon Solé, Ramon Coma i altres del grup, i els caps de setmana hi vaig anar a treballar. També anava a l’Arxiu Episcopal de Vic, on mossèn Antoni Pladevall em va ajudar amb els documents medievals, al costat del doctor Eduard Junyent”.
Mentre acudia regularment a L’Esquerda “a ajudar i mirar que no aixafessin res”, paral·lelament, des de l’any 1971, va començar a fer excavacions amb el doctor Riu. “Primer vaig anar a excavar un estiu a Saldes, sota el Pedraforca, en un monestir medieval perdut al mig del bosc. Jo tenia 19 anys i l’experiència em va entusiasmar. Allà, a més de descobrir que tenia un esperit investigador, vaig aprendre a treballar en equip. Això, en arqueologia, és bàsic, perquè no es pot treballar de manera aïllada. El cas és que, a banda de familiaritzar-nos amb els mètodes i les tècniques, els que excavàvem vam aprendre a elaborar teories i hipòtesis, a tenir debats i discussions creuades, i a mantenir l’esperit de grup. Amb el professor Manuel Riu, amb qui també vaig treballar en les excavacions al castell de Sant Miquel de la Vall, al Pallars Jussà, vaig tastar el sistema arqueològic més avançat”.
Amb Ramon Ordeig i el Dr. Eduard Junyent, a l'Esquerda, l'any 1977. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda.
L’any 1973 va presentar la tesina de llicenciatura sobre els jueus de Vic. I un cop acabada la carrera, va obtenir diverses beques per anar a excavar uns mesos a Anglaterra i a Itàlia. I després en uns jaciments a prop de Burgos, amb el professor i historiador basc Alberto del Castillo, que també va ser el gran biògraf del pintor Sert. Allà va començar a excavar tombes antropomorfes. Posteriorment va anar Andalusia, en unes excavacions organitzades per la UB i la Universitat de Granada. I d’allà, l’any 1979, va anar a treballar quatre setmanes en un jaciment víking a Polònia, al costat del mar Bàltic, i després a Itàlia. I remarca que per fer aquestes tasques, “abans no es cobrava res. Mai de la vida. Les beques només incloïen el manteniment. I nosaltres ho agraíem perquè era un aprenentatge boníssim”.
Excavacions a L’Esquerda supervisades per la Universitat.
El jaciment arqueològic de l'Esquerda està situat sobre un meandre de 12 hectàrees que dibuixa el riu Ter en el seu pas per Roda de Ter. El lloc, elevat uns quaranta o cinquanta metres sobre el nivell fluvial, té unes clares característiques estratègiques de defensa i control del territori. La seva situació a mig camí entre la plana de Vic i la zona de les Guilleries, li permet l'accés a tota mena de recursos naturals. Aquestes característiques evidencien la llarga ocupació de l'assentament, que va des de l’etapa del final del bronze, fins a la baixa edat mitjana (des del segle VIII abans de Crist, fins al segle XIV dC). És un jaciment únic a la comarca d’Osona i dels pocs de Catalunya amb una cronologia tant continuada i extensa.
Encara que molta gent pensa que l’origen del nom de ‘L’Esquerda’ és degut a les grans fractures geològiques que tallen la roca on estan enclavades les restes arqueològiques, la hipòtesi de l’Imma és que “en realitat prové de Es Quer Rodae, és a dir el quer (roca, fortificació) de Roda, ajuntat i pronunciat ‘esquerde’, tenint en compte que fins passat el s. XVI a Osona es parlava salat, com ho demostren molts topònims actuals”.
Les primeres intervencions a la zona per part d'aficionats locals van començar a principis del segle passat, seguides per les dels anys 60. Però no vas ser fins a l'any 1977 que es van iniciar les excavacions arqueològiques sistemàtiques realitzades per un equip interdisciplinari de la Universitat de Barcelona, dirigit per Imma Ollich.
Excavació a la zona Ibèrica de L'Esquerda. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda
A la segona meitat dels anys 70, a l’Esquerda aflorava el que quedava de l’església romànica i tres o quatre parets, que aleshores en deien ‘el Castell’, a prop de l’antic quarter de la Guardia Civil, on avui hi ha el museu: “En aquelles parets, els guàrdies hi feien pràctiques de tir. Llavors vaig pensar que en aquell lloc hi podia haver un poble medieval. Allà hi havia arqueòlegs aficionats que anaven gratant, amb el senyor Solé –un savi de Roda- al capdavant. En aquella època, jo havia treballat amb el senyor Martí Cassany, també arqueòleg aficionat, que s’havia adonat que algunes actuacions havien de ser supervisades per la universitat. Jo, que m’havia passat moltes estones treballant amb aquells aficionats, vaig creure necessari sistematitzar les excavacions i organitzar un equip professional. Com que no podien excavar cada cap de setmana sense portar cap registre, els vaig convèncer que paressin de gratar i que havia arribat el moment que les prospeccions fossin supervisades per la UB”.
L’any 1977, Ollich es va posar mans a l’obra: “Vaig parlar amb una colla d’amics arqueòlegs osonencs, entre ells Dolors Buxó, Miquel Molist i Walter Cruells. Amb la Dolors Buxó vam acordar que havíem de parar les excavacions i demanar permís. Jo tenia 24 anys i vam demanar el primer permís a Madrid. No va ser fins al 1982 que la Generalitat va assumir les competències en aquesta matèria i ja vaig poder fer les gestions a Barcelona. Aquells dies també vaig poder aturar unes obres que es feien al nucli antic de Vic, al costat del cloquer de la Catedral i fer les excavacions arqueològiques”.
Durant el temps que a l’Esquerda es va excavar de manera poc convencional, “hi va sortir material divers, però no hi havia metodologia. Jo havia treballat i après molt a l’estranger i amb Molist i Buxó, que excavaven a les coves de les Pixarelles i a Tavertet, i eren experts en prehistòria i finals de l’època del bronze. Amb aquests precedents, a l’Esquerda vam començar a utilitzar tècniques d’excavació de prehistòria, una etapa en la qual els estrats són molt compactats i un gruix d’un centímetre pot arribar a ser molt significatiu. Per això s’ha d’anar fent de mica en mica, perquè pot ser que en deu anys baixis només un pam, depèn de l’antiguitat. Com més amunt treballes, la compactació és més esponjada. Evidentment, això no funcionava a l’Esquerda, i per aquest motiu vam adaptar i inventar un mètode de registre i excavació més pràctic”.
El panorama que es van trobar els arqueòlegs era molt complex: “Tot era ibèric i tot era medieval, sobreposat. Al cantó medieval, els pobladors d’aleshores ho aixafaven tot, picaven i buscaven roca. I a la banda de la muralla hi havia camps de conreu, una circumstància que, tenint en compte els desnivells on anaven a parar els materials rebutjats, comportava uns moviments de terra amb les arades que avui fan molt complicat trobar restes dels nivells superiors”.
A l’Imma, que ja porta 43 anys dirigint treballs a l’Esquerda, el que més la va motivar a l’hora d’investigar el jaciment va ser que “en un moment en què generalment s’excavaven castells i esglésies, no s’intentava esbrinar com vivia el poble ras. Jo estava empipada per què només s’estudiava la vida de la noblesa i la dels clergues. Per això em va interessar anar a excavar a Anglaterra i a Polònia, perquè allà sí que s’hi excavaven cases i pobles.”
Equip d'arqueòlegs de L'Esquerda al castell de Cabrera, l'any 2019. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda.Així doncs, a finals dels setanta, a L’Esquerda es va formar un bon equip de persones. A més d’Imma Ollich, hi havia Dolors Buxó, l’arquitecte Joan-Albert Adell (després promotor de ‘Catalunya Romànica’ i amic de l’historiador Antoni Pladevall), Eduard Riu, Fina Solà, Pep Anfruns, Josep Pujades, Alba Torrents, Marta Ollich, i Toni Caballé (actualment l’arqueòleg territorial de la Generalitat a la Catalunya Central). Aviat l’equip es va anar ampliant amb estudiants de les universitats catalanes, interessats a fer pràctiques d’arqueologia. Les subvencions pel seu manteniment han anat sempre a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que també és qui dona els permisos d’excavació.
Ibers, hipano-romans, visigots i carolingis. ‘Ausa’ i ‘Auso’
Ollich fa notar que “l’Esquerda és un lloc privilegiat, una fortalesa natural que domina des del Congost i tota l’àrea de ponent fins a l’entrada del Pirineu, al nord, alhora que controla el pas del Ter cap a llevant. El sud, est i oest, queden protegits pels propis espadats de la península sobre el riu. Només cal bastir una muralla al nord per protegir-se de possibles atacs. I això és el que van fer els diferents pobles que van ocupar L’Esquerda al llarg de la història. En el món antic, els pobladors miraven cap al Ter, a llevant, d’on venien totes les influències dels pobles colonitzadors. En el món medieval, l’amenaça musulmana venia de ponent, dels altiplans del Lluçanès. En qualsevol cas, la muralla al nord funcionava sempre”.
La primera ocupació documentada de la península de l'Esquerda, encara poc estudiada, se situa al bronze final, amb la presència de diversos fons de cabanes i material ceràmic dispers i fragmentat: “Ho vam descobrir a l’interior d’unes habitacions ibèriques, en una zona on era difícil d’aixecar la terra per la possibilitat de fer destrosses i fer malbé el passat enterrat a sota. Els materials descoberts del bronze final són fragments de ceràmiques fetes a mà. Per les troballes de ceràmica provinents d’Empúries i de Grècia, vam saber que els habitants de l’època navegaven pel Ter amb rais i barques planes. Però per treballar sempre hi anem amb molta cura. De fet, els últims anys ens servim de georadars, un sistema millorat per l’arqueòleg vigatà Roger Sala, que avui treballa en prospeccions d’arreu del món”.
A partir del 1988, sota la direcció compartida amb Montserrat de Rocafiguera, les excavacions van posar al descobert les estructures d'un opiddum ibèric datat entre els segles V i IV aC, protegit per una gran muralla que tancava l'únic accés possible a la península. El poblat acollia, entre altres estructures, un taller ceràmic i un altre de metal·lúrgic. Tot l’espai interior estava organitzat a partir d’un carrer longitudinal, orientat de nord a sud, i originat a la porta principal del poblat. Creiem que es tracta de l’antiga Ausa ibèrica esmentada pels textos clàssics. Se sap que a finals del segle III aC, en el decurs de les guerres entre romans i cartaginesos, el poblat ausetà de l’Esquerda -aliat amb els cartaginesos- va patir un greu incendi i la destrucció d’algunes estructures, com la muralla. El poble, de dimensions més reduïdes, va continuar dins l’òrbita de la romanització, amb centre a la nova capital, Vic, una fundació romana del segle I dC, amb el nom d’Auso.
Parlant de la tribu ibera dels ausetans, l’arqueòloga apunta que aquest nom fa referència al país on vivien (l’actual comarca d’Osona, part del Ripollès i les Guilleries) i a la seva capital, Ausa, que les excavacions han demostrat que no és Vic: “Podem assegurar que s’ha de relacionar amb l’Esquerda, que reuneix totes les característiques per ser la vertadera capital dels ausetans. És una polèmica que s’ha allargat durant anys i que es va debatre amb l’Ajuntament de Vic, que finalment ho va entendre. Vic no és Ausa, sino Auso, una població de fundació romana posterior, de l’època imperial. Amb Montserrat de Rocafiguera ho hem estudiat bé. Cal dir que els ausetans eren aliats dels cartaginesos, a l’època d’Aníbal i les guerres púniques. L’Esquerda, on hem trobat una moneda cartaginesa, segur que encara ens pot proporcionar moltes sorpreses”.
Ollich fent un control fotogràfic a l'Esquerda. l'any 2007. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda
Molt més tard, cap el s. V-VI dC, l’Esquerda va ser ocupada pels visigots, que van bastir una nova muralla uns metres més avançada que l’anterior, aprofitant les restes ibèriques abandonades; i també es va canviar la porta d'accés al poblat, que va deixar d’ubicar-se en el tram central del sistema defensiu, i va passar als extrems de llevant i ponent.
Coincidint amb la colonització romana es va obrir un parèntesi del qual no s’ha trobat documentació de l’ocupació de l’Esquerda, un fet que s'explica pels canvis en el model de poblament ocasionat per la romanització: “Del món romà, no hi hem trobat res, perquè els romans eren a Auso, l’actual Vic. Després de la conquesta i la pacificació romana, el poblat iber de l’Esquerda, situat en un indret encimbellat, va perdre la seva funció defensiva i de control del territori i es va mig abandonar. Aleshores la població es va traslladar a la Plana, en punts més propers als camps de conreu. Aquesta va ser l’època que va florir l’Ausa romana (Vic). En èpoques de pau, Vic dominava, i en temps de guerres i conflictes dominava L’Esquerda”.
Per entendre la importància estratègica de L’Esquerda, l’arqueòloga vigatana diu que “allà hi convergien les vies romanes i el riu. La zona de Roda de Ter era necessàriament l'únic lloc, l’únic pont, per travessar tota la Plana. Una bifurcació de la via romana passava més amunt, cap a la Cerdanya, per Ripoll i Ribes. L’altra bifurcació anava pel Cabrerès fins arribar a Coll d’Ares. Les alternatives per travessar el Pirineu venint del nord o del sud, eren la via de la costa, l’antiga Via Augusta, per l’actual Jonquera; o bé calia anar més cap a l’interior buscant passos de muntanya molt elevats. Per això la Plana de Vic era un lloc de pas en totes les èpoques i calia defensar-lo”.
Anys més tard, a l’època medieval, “aquesta dinàmica va canviar i, a més de controlar el llevant, la fortalesa de l’Esquerda va passar a mirar cap a ponent, per on venien els atacs dels sarraïns des de Còrdova, Saragossa, Lleida i Manresa, i des d’allà entraven a la Plana per Sant Sebastià i Santa Eulàlia de Riuprimer. Després de baixar des del Moianès o el Lluçanès, agafaven la via romana per passar el Pirineu”.
Però tornem enrere. Durant el període visigòtic, entre els segles IV i VII dC, amb l'entrada dels pobles germànics, la península de l'Esquerda es va tornar a ocupar de nou, a causa de la inestabilitat regnant, per facilitar la defensa i el control del territori. En aquest sentit, les excavacions, amb uns camps de sitges a la part nord del jaciment, confirmen la presència visigoda a la zona, que ocupen la fortalesa de l’Esquerda i passa denominar-se Roda Ciutat, esmentada ja l’any 826 pels textos carolingis posteriors.
Segons l’arqueòloga, “a l’època visigòtica, Vic va perdre importància i l’Esquerda en va tornar a guanyar. La muralla n’és una prova. Cal dir, però, que a l’exterior dels murs de defensa, fa uns anys es van trobar tombes amb alguns esquelets que presentaven ferides d’arma blanca, que segurament eren defensors. Després de practicar analítiques d’ADN, sabem que un d’ells provenia de la zona d’Ucraïna, precisament el lloc d’origen dels gots”.
Esquerra vista aeria del poble medieval de l’Esquerda. Dreta Tombes antropomorfes medievals. 1995. Foto: Arxiu del Museu de l'Esquerda
La invasió musulmana de principis del segle VIII va provocar un nou canvi en el control dels centres polítics i econòmics del territori en mans dels visigots. El pas dels exèrcits sarraïns per Osona en el seu avenç cap als Pirineus, va provocar la destrucció de la seu visigòtica d’Ausona i de diverses fortaleses de l'entorn, i la fugida de la població cap a llocs amagats de les muntanyes del voltant. I en un intent dels francs carolingis de frenar l'avançada musulmana, es va consolidar una línia de defensa al llarg del Ter.
Ollich afegeix que “si l’auge de la ciutat romana d’Auso va coincidir amb la desfeta de l’Esquerda, quan els sarraïns van entrar al territori, Vic amb prou feines va poder defensar-se i va ser destruïda, mentre que l’Esquerda oferia un refugi segur perquè estava fortificada i situada en un lloc més elevat. Hi va haver una alternança en el control del territori entre Vic i Roda”.
Ollich apunta que “d’aquesta època van aparèixer unes ceràmiques que ens despistaven. Eren materials importats per Carlemany de la zona d’Aquisgrà, ceràmiques amb un acabat espatulat que imitaven la ceràmica romana. Els francs carolingis es van establir a l’Esquerda a finals del segle VIII dC, aprofitant i refent l’antiga muralla visigòtica. També van construir una línia de defensa al llarg del Ter, amb torres de guaita de fusta, enfront dels musulmans. El Ter va ser, de fet, la primera frontera de la Marca Hispànica, abans que la del Llobregat.
Uns anys més tard, aquesta mesura, però, no va resistir la revolta d'Aissó, un dirigent indígena got musulmà revoltat contra el nou poder franc. Aquest va destruir l'assentament carolingi i, com havien fet anys abans els mateixos francs, va adoptar l'Esquerda com a base d'operacions. Aquest atac va suposar una desestabilització de poder carolingi a la zona central catalana. No va ser fins al 875 que no es va reestructurar l’administració carolíngia, amb Guifré el Pilós, sobre una base de població nouvinguda del Pirineu i de població indígena que s’havia refugiat als voltants de la plana.
L’etapa medieval
Des d'aquest moment i fins als inicis del segle X, a més de les restes arqueològiques, comença la informació continuada a nivell documental, en forma de documents de compra venda de cases, cessions, etc. L’església preromànica de Sant Pere de Roda, de la qual s’han trobat restes de l’absis i de l’altar primitiu, és citada per primer cop l’any 927. Al seu entorn hi ha una necròpolis de tombes antropomorfes excavades a la roca. I molt a prop, cases petites fetes de pedra, fang i tàpia.
No va ser fins als primers anys del segle XI que s’hi va produir una remodelació, durant la qual es va edificar l’església que ha arribat fins a nosaltres (consagrada l'any 1042, en època del bisbe Oliba), seguint les noves tècniques del primer romànic. Les cases van buscar protecció de la sagrera i el poble va créixer a l'entorn de l'edifici religiós. Mentrestant, al costat dels habitatges es va construir tallers, forns i espais comunals, i es va refer i ampliar la vella muralla visigòtica.
Del segle XI a la meitat del segle XIII, el poblat va fer un creixement constant, i es calcula que podria haver acollit un centenar de cases i unes cinc-centes persones en el moment de màxima ocupació. Aquesta tendència, però, es va invertir a finals del segle XIII i principis del XIV, a causa de les lluites feudals entre la casa de Cabrera, senyors de la zona, i el bisbat de Vic –aliats amb el rei-, un fet que va provocar el progressiu abandonament de la zona, cap el nou nucli al cap del pont, lloc on va créixer l’actual poble de Roda de Ter.
Avui, el conjunt medieval que es pot veure a L’Esquerda “és la part que va del segle XI fins al XIII, amb una església romànica construïda sobre un temple pagà i cases al voltant que es van cremar en les lluites feudals. D’aquesta època medieval vam trobar ceràmica, com ara pots de cuina negres i grisos. A les excavacions també vam trobat esquelets de diferents èpoques, des del segle VIII-IX fins al segle XIV, datats per anàlisi de Carboni 14. Sembla que els darrers van morir a causa de la pesta”.
Inauguració del Museu de L’Esquerda
Després d’anys de treballs, estudis, prospeccions i excavacions, finalment el passat 1 de desembre del 2019 es va inaugurar el flamant Museu de L’Esquerda, amb la presència del President de la Generalitat Quim Torra. Per Ollich, “aquest museu és la consolidació d’un que a l’any 1988 havíem intentat muntar amb Dolors Buxó, Montserrat de Rocafiguera i Maria Ocaña. Aleshores ja vam embastar l’embrió de l’actual museu perquè estàvem convençudes de la necessitat que les peces trobades es quedessin aquí i no les haguéssim d’entregar a Barcelona, on s’haurien diluït. Això era important per la comarca. Sempre hem lluitat perquè no se n’anés mai res”.
L’edifici és propietat de l’Ajuntament de Roda de Ter i està gestionat per la Fundació Privada de L’Esquerda. Ubicat a l’antiga caserna Guardia Civil, comprèn “tot el material trobat al llarg dels anys d’excavació, amb les peces més significatives, però presentat amb una visió històrica i a través de muntatges audiovisuals molt pedagògics. Tot està molt sintetitzat i compactat, sense palla. La informació va al gra i està centrada en la difusió, però també adreçada a la docència, amb activitats pedagògiques per a les escoles i institut, complementades a l’Àrea de Recerca de l’Esquerda, que també comprenen assignatures de Pràctiques d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona, amb estudiants matriculats que venen aquí”.
L’equip actual que gestiona l’assentament de l’Esquerda està format per Imma Ollich (responsable de l’engranatge del projecte global i directora de la part medieval del jaciment, que progressivament va donant més responsabilitats al també medievalista Albert Pratdesaba, arqueòleg especialista en torres i castells), Montserrat de Rocafiguera (directora de la part ibèrica de les excavacions), i per Maria Ocaña, que ha assumit la direcció del Museu. L’equip es complementa amb Oriol Amblàs, medievalista, historiador d’art i especialista en metal•lúrgia medieval, que és responsable de l’àrea experimental.
Imma Ollich, fotografiada al Museu de l'Esquerda, Foto: Adrià Costa,
Tanmateix, el museu no és una realitat aïllada, sino que “forma part del jaciment global, al costat de l’assentament i d’un taller-laboratori amb una àrea experimental. Per donar-li una visibilitat més gran, L’Esquerda forma part de l‘anomenada ‘Ruta dels Ibers’, organitzada pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, promocionat per Manel Rueda, aleshores director del MAC i actual cap de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural. Això ajuda molt a que el jaciment sigui visitat i conegut per gent d’arreu del país, que al museu poden contemplar, a més del material, vídeos i pantalles interactives que informen del període ibèric i medieval de manera conjunta. Per conèixer en directe les diverses etapes del jaciment, també es fan visites comentades al poblat ibèric i al medieval”.
A l’Àrea de Recerca Experimental (ÀREA), un laboratori a l’aire lliure, que forma part de l’EXARC (Experimental Archaeology), una entitat internacional amb seu a Holanda que agrupa els centres on es fa experimentació arqueològica, “s’implementen mètodes per comprovar hipòtesis de treball que comporten, per exemple, reproduir una torre carolíngia, un graner, o treballs de forja a la manera antiga, amb la participació d’estudiants d’escoles, instituts i universitaris. Allà també s'investiga sobre agricultura medieval, sistemes de conreu, les espècies conreades i les eines que s’utilitzaven. Nosaltres vam començar amb l’arqueòleg anglès John P. Reynolds, introductor del mètode experimental, que va formar part de l’equip de l’Esquerda durant 10 anys”.
Tesi doctoral. Classes a la UB. Creació del CIAO i la revista ‘Cota Zero’.
Però l’activitat investigadora i la trajectòria professional d’Imma Ollich no es circumscriuen únicament a la seva dilatada tasca arqueològica i de gestió a L’Esquerda. Paral•lelament a la llarguíssima dedicació a aquest jaciment, quan després de presentar la tesina de llicenciatura sobre la petja dels jueus a Vic, acabada la carrera, l’any 1981 va llegir a la UB una tesi doctoral que estava preparant des del 1973. El seu treball, dirigit per professor Manuel Riu, el va titular Aproximació a l’estudi de les estructures socioeconòmiques de Catalunya al segle XIII. Aplicació sistemàtica d’ordinadors a la documentació medieval de la Plana de Vic. Posteriorment, la tesi va ser publicada per Eumo Editorial l’any 1988 amb el títol Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic.
L’arqueòloga explica que no va fer la tesi sobre L’Esquerda, perquè va considerar que “encara no tenia prou material. Vaig escollir el tema de l’aplicació sistemàtica dels ordinadors a la documentació perquè ja feia anys que aplegava informació escrita i plànols sobre el Vic medieval, sobretot del S. XIII. Mentre vaig elaborar la tesi, el doctor Riu sempre em va deixar molta llibertat d’actuació. Aquells dies, jo treballava molt amb Miquel Surinyach, l’arquitecte municipal de Vic durant el mandat de Ramon Montanyà. Va ser una bona època pels arqueòlegs”.
Repassant la seva trajectòria professional diu que sempre s’ha centrat en la investigació i l’estudi de la història econòmica i social de l’Edat Mitjana, basant-se en les fonts notarials, l’aplicació de la informàtica a la documentació escrita, i en els registres arqueològics medievals: “Un dia, cap a l’any 1978, mentre estava fent unes fitxes tècniques a l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic, se’m va presentar un catedràtic que em va demanar ajuda documental i em va proposar d’anar a la Universitat Politècnica. Hi vaig anar i vam inventar un programa informàtic adaptat als documents medievals, que em va permetre treballar amb un potent ordinador gegant, com els que hi havia abans que apareguessin els PC’s. De tota manera, encara que podia semblar que els antics ordinadors eren molt obsolets, em vaig adonar que la base era la mateixa que la dels nous”.
Paralel•lament treballava de professora a l’Escola Universitària de Vic -més tard Universitat de Vic- i també feia substitucions a la Universitat de Barcelona, on hi havia el seu mentor, el professor Riu. “Però quan a la UB vaig ser professora agregada i em van donar tots els grups d’estudiants, no vaig poder seguir amb la tasca docent a Vic, per incompatibilitat d’horaris. Recapitulant sobre la meva dedicació a la docència, fins a la jubilació m’he passat 37 anys i mig donant classes d’història i arqueologia medieval a la UB, encara que he de reconèixer que sempre he estat en contacte amb la gent de la UAB i, darrerament amb els de la Universitat de Girona”.
Imma Ollich, fotografiada al Jaciment de l'Esquerda Foto: Adrià CostaL’any 1982 va significar, com s’ha dit més amunt, un moment de canvi i d’inflexió en la seva trajectòria, per diversos motius: “Aquell any, amb motiu del centenari del descobriment del Temple Romà, es va celebrar a Vic el IX Simpòsium de Prehistòria i Arqueologia Peninsular. La meva aportació a la trobada va girar al voltant de l’etapa medieval. Ja aleshores i durant molts anys vaig haver d’escoltar moltes vegades companys medievalistes que em preguntaven: “‘I tu, que ja tens prou documents als Arxius de Vic, per què fas arqueologia?’”.
En realitat, el seu concepte d’història “parteix de la base que els documents son parcials. Si volguéssim investigar i descriure la nostra història actual no tindria cap sentit fer-ho basant-nos únicament en el BOE i el DOG. També s’ha d’investigar i confirmar hipòtesis. A mi m’ha interessat l’època medieval perquè algunes hipòtesis no quadren amb el que diu l’arqueologia, un tema que en aquest moments estic escrivint. Soc arqueòloga medievalista, però ni en l’arqueologia ni en la història és tot exacte. Què és medieval? No tot s’acaba o comença un dia, quan et lleves”.
També va ser a partir del 1982 que els arqueòlegs osonencs lligats a la universitat es van organitzar, i tots junts, el 1984, van impulsar el CIAO (Centre d’Investigacions Arqueològiques d’Osona): “El CIAO va néixer de les reunions regulars que fèiem amb Walter Cruells, Dolors Molas, Dolors Buxó, Miquel Molist, M. Del Mar Espadaler, jo mateixa i altres... Vam crear una associació d’arqueòlegs, estudiants d’arqueologia i amants de la història de la comarca d’Osona amb l’objectiu de preservar i difondre el patrimoni arqueològic de la comarca, donar suport als diferents professionals que treballaven a Osona, mantenir el dipòsit de material arqueològic provinent dels jaciments del territori i fomentar-ne el seu estudi, i organitzar trobades, jornades, congressos, seminaris i qualsevol altre tipus de manifestació d’interès cultural o científic en l’àmbit de la divulgació i la difusió del coneixement. També ens vam proposar publicar i difondre els estudis, els treballs i les investigacions realitzades. Avui, tres dècades després, el CIAO continua actiu, amb una fornada de gent nova i nosaltres, els veterans, a la reserva”.
Un any més tard, al 1985, davant l’evidència que l’administració local no els feia gaire cas, els membres del CIAO Miquel Molist, Walter Cruells, Imma Ollich i Dolors Molas van veure la necessitat de publicar una revista, que va sortir a la llum amb el nom de Cota Zero. La publicació va néixer amb l’idea de convertir-se en una plataforma per a la divulgació de la recerca, la formació i el debat relacionats amb l'arqueologia científica. La revista, dirigida per Walter Cruells, que n’era l’ànima, va durar 25 anys (fins al 2010).
A cada número es tractaven en profunditat i de manera transversal temes monogràfics d'actualitat, amb articles d'investigadors de reconeguda vàlua internacional. La interdisciplinarietat de l'arqueologia també hi era reflectida en una secció especial, amb anàlisis sobre metodologia, pensament i historiografia arqueològica d’arreu del món. També contenia un apartat amb informacions sobre les campanyes d’excavació arqueològica a tot Catalunya. Durant el seu quart de segle de vida Cota Zero es va publicar sota el paraigües d’Eumo Editorial i la UVic, i va comptar amb el disseny gràfic de Jordi Cano i Ton Granero.
Excavacions al subsòl del restaurant La Taula de Vic,l'any 1983. Ollich, amb els propietaris. Foto: Arxiu Genís-Orriols
Responsable de les excavacions a Vic (1982 al 1994)
Coincidint en el temps amb el traspàs de competències a la Generalitat, amb la fundació del CIAO i la creació de la revista Cota Zero, l’any 1982 també va ser especialment decisiu per Ollich arran de la seva implicació arqueològica a la ciutat de Vic. A banda dels treballs que desenvolupava a L’Esquerda, va començar a fer-se càrrec de les excavacions a la capital osonenca, una dedicació que es va allargar durant dotze anys, fins al 1994.
Un dia, sortint de l’Arxiu Episcopal, va trobar un operari que estava remenant en un forat a terra, a prop del Cloquer de la Catedral: “Estaven fent obres d’insfraestructura i havien ensopegat amb unes tombes. Abans no toquessin els ossos, vaig anar ràpidament a l’Ajuntament, vaig contactar amb la Generalitat i vam aconseguir el permís per aturar les obres i per posar-nos a excavar”. Aquesta excavació va ser la primera que evidenciava la presència de tombes antropomorfes en zona urbana a Catalunya. Els resultats es van publicar a la revista Ausa. Poc després, vam començar a excavar habitatges d’època medieval al soterrani del restaurant La Taula, al costat de la plaça don Miquel de Clariana. Els seus propietaris l’acabaven de comprar i, quan hi feien obres, van veure que començava a sortir ceràmica, em van avisar i es van mostrar molt receptius, ens van ajudar molt i des de llavors hi fèiem excavacions cada any una temporada”.
La seva tasca com a responsable durant dotze anys de les excavacions al nucli antic de Vic es va centrar bàsicament a la zona del Temple Romà, la Plaça de la Pietat i adjacents: “La Dolors Molas, que era romanista a la UB, s’ocupava del Temple Romà i jo dels voltants, perquè m’interessava el castell dels Montcada i les restes carolíngies. Després vaig seguir totes les obres que es feien al nucli antic de la ciutat, com les del carrer de Sant Sadurní, on enmig d’unes canonades van aparèixer dos cranis d’esquelet i altres ossos corresponents a la necròpolis de la Pietat. Una mica més avall, a la Plaça del Paradís, tot estava trinxat i els obrers que hi treballaven havien fet passar uns tubs de gas i aigua pel mig d’unes costelles.”
Imma Ollich fotografiada al Jaciment de l'Esquerda, amb en Ter, un dels seus gossos. Foto: Adrià Costa.
Ollich també relata que en aquella època, “vam actuar en més llocs: al jardí de darrere de l’antiga Biblioteca Balmes de la plaça de Dom Miquel, a la plaça del Carbó –que estava molt destrossada-, a l’antiga muralla pel cantó del Passeig, al carrer del Cloquer (on es van trobar tombes carolíngies de l’any 880), o al carrer dels Dolors. El 1992 vam aconseguir que la Generalitat inclogués Vic en el PAU (Programa d’Arqueologia Urbana), que es feia a diferents ciutats de Catalunya. Consistia en l’elaboració de fitxes arqueològiques dels possibles jaciments i de les zones que es veien afectades a la ciutat, per preservar-los i poder-los treballar. Es va signar un conveni amb l’Ajuntament i Dolors Molas i jo mateixa vam dirigir els treballs. Un cop acabada la feina, es van entregar les fitxes a l’Ajuntament i allà es van quedar, a fer companyia a la pols”.
Al cap d’uns anys, des del CIAO es va reclamar a l’Ajuntament, sense èxit, “la creació de la figura de l’arqueòleg municipal, que demanàvem des de l’inici de les excavacions als anys 80. Jo ja havia plegat de dirigir les excavacions de Vic el 1994, farta d’esperar que em donessin audiència. Al final, el 2009 es va fer la convocatòria d’una plaça d’arqueòleg, la gent s’hi va presentar, però encara esperem la resposta de l’ajuntament”.
Per Ollich, “És trist constatar que mentre en petites ciutats com Cervera o Berga tenen arqueòleg municipal, a Vic encara no en tenim. Tot i així, ho continuem exigint i al maig del 2019 hi va haver un canvi important quan, en un ple de l’Ajuntament, tots els grups polítics van votar a favor de la moció presentada per Capgirem Vic en nom del CIAO, que proposava ‘la creació d’una plaça pública d’arqueòleg o arqueòloga municipal’, que gestioni tot allò relacionat amb el patrimoni arqueològic. La premsa local se’n va fer ressò, però ara per ara, no en sabem res més. Aviat farà un any.”
L’Imma no s’està de criticar “el poc interès que l’Ajuntament ha mostrat envers les fornades d’arqueòlegs locals. Un exemple és el vigatà Josep Pujades, actual responsable del Servei d’Arqueologia del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, que va marxar de Vic. Ell és la demostració de la desatenció mostrada envers els arqueòlegs de casa. Però no és l’únic: n’hi ha molts arreu de Catalunya, bons professionals, amb càrrecs importants que s’han hagut de buscar la vida on podien”.
Imma Ollich fotografiada al Museu de l'Esquerda. Foto: Adrià Costa.
Excavacions al poblat medieval de Santa Creu de Rodes. ‘Els peus a terra i el cap als núvols’
Des del 2005 fins al 2017 (l’any que l’Imma es va jubilar), a més de la seva implicació ininterrompuda amb el projecte de L’Esquerda, ha estat organitzant i dirigint un equip de la Universitat de Barcelona que cada setembre ha excavat i fet sorgir a la llum el poble medieval abandonat de Santa Creu de Rodes, prop del conegut monestir de Sant Pere, al Port de la Selva (Alt Empordà). El jaciment és propietat de la Generalitat, com el monestir, i depèn del Museu d’Història de Catalunya i de l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural.
El projecte, a més de les excavacions anuals, ha comportat estudis del material trobat, informes, memòries i la realització d'un buidatge documental para·llel. També ha suposat la revisió i estudi de material arqueològic procedent d'excavacions preventives a l'església de Santa Helena i al monestir de Sant Pere de Rodes, que amb el castell de Sant Salvador, formen part del conjunt monumental de la muntanya de Verdera, on es troba el jaciment. A diferència de L’Esquerda, la cronologia de Santa Creu està acotada entre el segle IX i el XV dC. Avui, el poble medieval, situat al costat del pàrquing del monestir, està restaurat i és obert a les visites.
Al final de la conversa, Imma Ollich evidencia amb humor una paradoxa de la seva professió: “L’arqueòleg és un científic; però per fer arqueologia, a més de tenir els peus a terra, s’ha de tenir una mica el cap als núvols, sobretot per fer volar la imaginació, despertar la intuïció detectivesca, fer hipòtesis, contrastar-les i estudiar-les”.
Aquesta és la filosofia d’una professional que no ha cobrat mai res per excavar, que sempre ha treballat als jaciments per amor a l’art (en aquest cas a l’arqueologia) i s’ha hagut de guanyar les garrofes donant classes a la universitat. Però celebra que els darrers anys, “els arqueòlegs s’han organitzat com a professionals en petites empreses i els ajuntaments poden accedir a l’1% cultural que l’Estat destina al finançament de determinades intervencions. Ser arqueòleg és una feina, una professió. Només falta que la societat assumeixi del tot l’enorme responsabilitat que tenim entre tots de conèixer i conservar el patrimoni arqueològic, les nostres arrels.”
---------------------------------------------------------------------------
Bibliografia, fonts i hemeroteca:
- A banda i banda del Ter. Història de Roda. Imma Ollich, Maria Ocaña, Maties Ramisa i Montserrat de Rocafiguera. Eumo Editorial-Ajuntament de Roda de Ter, (Col. L’Entorn, 30), Vic 1995.
- Camp i ciutat a la Catalunya del segle XIII. L’evolució de la Plana de Vic. Imma Ollich. Eumo Editorial (Col. Referències, 3), Vic 1988.
- Historia d’Osona. Joaquim Albareda, Jordi Figuerola, Miquel Molist i Imma Ollich. Eumo Editorial, Vic 1984.
- Osona: el patrimoni cultural. Imma Ollich. Cicle Debats, Fundació Antiga Caixa de Manlleu, 2019
- Web del Museu Arqueològic de L’Esquerda: www.lesquerda.cat