Reportatge

Tati Furriols, el compromís d’un incansable lluitador amb els silenciats del Tercer i Quart món

Metge vigatà, fa 27 anys va impulsar la Fundació Humanitària Doctor Trueta. Enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi i nomenat Osonenc de l’any

per Toni Coromina , 14 de febrer de 2020 a les 20:20 |
Tati Furriols. | Adrià Costa.
Abans de convertir-se en l’ànima de la Fundació Trueta, a finals dels anys vuitanta 80 va ser metge cooperant en camps de refugiats a Hondures, a Haití i a la guerra d’Angola. L’any 1993 va crear l’Associació Doctor Trueta, que en un principi es va dedicar a la recollida selectiva de medicaments i material sanitari que durant molts anys va ser enviat a països del Tercer Món, sobretot a Cuba i Corea del Nord, a alguns països de Sud-Amèrica i a les zones devastades per guerra dels Balcans. Des de la Trueta, va implementar un centre de treball basat en la teràpia ocupacional per a malalts mentals, que va ser pioner a Osona. 

La filosofia de l’entitat que va fundar “és humanitària, social i ecològica, i no té res a veure amb la caritat, sinó amb la justícia”, diu. Avui, la Trueta, que ja no envia medicaments a fora, s’ha centrat en projectes de construcció, d’ensenyament i formació de camperols al Congo i al Perú. A banda de les ajudes que rep per finançar l’activitat, es manté amb els ingressos per la recollida de medicaments, la venda de paper, cartró i vidre, la destrucció de documents confidencials o el reciclatge de tòners.


                                              --------------------------


Parlem amb ell a l’Atelier, la seu de la Fundació Trueta, una botiga-taller situada al carrer Canigó, de Vic. Fa poc que ha acabat les sessions de sis mesos de quimioteràpia després de l’operació que li van fer a l’Hospital Clínic de Barcelona, ja que l’estiu del 2018 li van detectar un càncer de pàncrees. Ara està donat d’alta per haver superat la malaltia i  es mostra raonablement optimista. Mentrestant, seguint les instruccions del metge que el va operar, cada dia camina una bona estona pel bosc i la muntanya. Aquests darrers mesos ha pujat sis vegades al Matagalls. 


Més enllà de la quimioteràpia i els tractaments mèdics que han donat un resultat positiu, diu que a l’hora de recuperar-se, “no pots quedar-te assegut en una butaca: és important tenir una actitud positiva, lluitar i moure’s”. De fet, sempre ha estat un home d’acció i de caràcter indomable que no s’ha arrugat davant les adversitats. En la seva fecunda activitat viatgera arreu del planeta ha tingut l’oportunitat de viure en directe molts conflictes i situacions tràgiques que l’han fet madurar i l’han convertit, sense pretendre-ho, en un politòleg molt crític amb els disbarats ocasionats pels poderosos agents del capitalisme salvatge.

C
oincidint amb la convalescència, la seva extensa tasca social en defensa de les persones silenciades del tercer i del quart món i dels malalts mentals, a finals de primavera va ser reconeguda amb la concessió de la Creu de Sant Jordi i el premi “Osonenc de l’any”, atorgat pels lectors d'El 9 Nou. Tanmateix, té molt clar que aquestes dues distincions transcendeixen la seva persona: “També són un reconeixement a la tasca col·lectiva de la Fundació Trueta i un homenatge a les persones afectades per la pobresa i la injustícia en molts llocs d’arreu del món”.

Nissaga vigatana. Fabricants de llonganisses, corders i dentistes


Asseguts al voltant d’una taula, al costat d’una dotzena de llaços grocs, Carles Furriols i Solà repassa la seva trajectòria vital. Explica que va néixer a la clínica L’Aliança de Vic el 4 de juliol de 1956, a la mateixa hora que l’aleshores alcalde franquista Josep Maria Costa Velasco inaugurava el sortidor del Passeig. La seva mare li va explicar que aquell dia, vigília de la Festa Major de la ciutat, feia una calor insuportable.  


Els seus avis materns, Josep Solà i Ramona Castells, tenien una fàbrica de llonganisses al carrer Nou: “Tinc la imatge del meu avi caminant pel carrer amb armilla i un rellotge de butxaca. Alguna vegada m’havia donat un duro, que llavors eren molts diners. En canvi, no tinc records de l’àvia, perquè va morir quan jo era molt petit; però sé que a banda de les feines de casa, també treballava a la fàbrica”. 
 

Tati, als set anys, a sota l'arbre, i el seu germà Toni, a dalt. Al mig, als 12 anys, amb Lluís Marín. A la dreta, als 15 anys, amb Albert Galícia, companys d'escola. Foto: Arxiu Tati Furriols


En Tati no va conèixer els seus avis paterns, Josep Furriols i Maria Dolors Bernadet: “L’avia va morir de part el 1916 quan va néixer el meu pare, que m’explicava que el bisbe Torras i Bages va donar personalment el condol al meu avi, mort el 1956, coincidint amb el meu naixement". El matrimoni va viure al carrer de Sant Miquel, en una casa amb pati interior fins que l’any 1915 l’avi –que era corder- va comprar la casa de la plaça Major, als baixos de la qual va iniciar el negoci de la ferreteria Furriols.
 
El pare d’en Tati, Miquel Furriols Bernadet, “quan va néixer va anar de dida al carrer Nou i de més gran va conèixer els seus germans de llet. A la sortida de l’adolescència es va barallar molt amb l’avi Josep perquè aquest volia que el meu pare fos forner, perquè segons deia ‘de pa se’n menja sempre i mai li faltaria feina’, però ell es va entossudir a estudiar medecina. Quan va esclatar la Guerra Civil, tenia 20 anys i va marxar de Catalunya travessant el Pirineu tres vegades”. 

El seu pare es va apuntar al bàndol franquista “el dia que va veure com des del balcó de casa seva els milicians llençaven llibres i imatges religioses a baix i ho cremaven tot. Abans d’incorporar-se  a les files ‘nacionals’, el van agafar i va estar tancat a les txeques de Via Laietana, a Barcelona, on va coincidir amb els presoners del POUM, el Partit Obrer d'Unificació Marxista. Recordo que el pare sovint cridava en veu alta: ‘I en Nin? Què heu fet d’en Nin? On és en Nin?"’, en referència a l’assassinat perpetrat pels agents de la policia soviètica d’Andreu Nin, líder del POUM, per qui el pare tenia una certa simpatia. El pare va ser un falangista amb inquietuds socials i va fer la guerra al front de Terol”. 

Acabat el conflicte bèl·lic, el progenitor va fer la carrera de dentista i va instal·lar el consultori al segon pis de la casa de la plaça Major, just a sobre la ferreteria. “Curiosament, compartia l’habitatge amb el meu tiet Nito, que era republicà i anava coix a causa de l’esclat d’una bomba. Cal dir, però, que després de la guerra molts falangistes es van enfadar amb Franco perquè consideraven que el dictador havia traït els principis de José Antonio, que el meu pare –que era joseantoniano- associava a la justícia social. Curiosament, gràcies a ell, a Vic va poder néixer Inquietud, la revista cultural d’avantguarda impulsada per joves artistes locals, entre els quals hi havia els cosins Joan Furriols i Josep Brugalla. Aleshores, el pare, era regidor de Cultura de l’Ajuntament  i un assidu de les tertúlies de la Granja, on es reunien els membres del grup Els Vuit. Era amic de Bonaventura Selva i formava part del nucli intel·lectual transversal de l’època, no tant carca com altres sectors”.

Des de molt petit, Tati Furriols, el sisè de vuit germans, es va criar moltes estones “al carrer de Sant Miquel, a la casa de la Quica, la meva àvia adoptiva. M’hi van portar quan va néixer el meu germà Xavier, que tenia molts problemes de salut; i jo, que era molt nerviós, més aviat feia nosa a casa. La meva mare, Maria Carme Solà Castells, una dona autodidacta molt valenta i una excel·lent cuinera, va anar molt poc a l’escola i va treballar a la fàbrica de llonganisses. Durant la guerra es va refugiar en una casa de pagès del Collsacabra, on el pare l’anava a veure quan festejaven. A principis dels quaranta es van casar a l’església dels Dolors i la mare va aprendre pel seu compte francès i anglès, dues llengües que va acabar parlant perfectament. Posteriorment, durant els anys cinquanta i seixanta va fer d’intèrpret en diversos viatges de grups formats per metges, farmacèutics, químics i altres professionals”.

Records d’infantesa. Batalles a cops de roc. Ajudant de pastisser. Al col·legi de Sant Miquel


El sobrenom de ‘Tati’, com se’l coneix popularment, prové de les dificultats de pronunciació de la seva germana Montse, “que no sabia dir ‘Santi’, el nom d’un meu cosí nascut el mateix mes i any que jo; tots dos vivíem a la mateixa escala, al carrer del Pla de Balenyà i sempre anàvem plegats, i la Montse ens deia Tati a tots dos. El nom em va quedar a mi, que en realitat no em deia Santi, sino Carles”. 


Quan era molt petit, es va traslladar amb la família al carrer Nou, davant la fàbrica de llonganisses Solà, a sobre de Cristalleries Vic. D’aquella època recorda “el dia que es va calar foc a la fàbrica de perles Majòrica, al carrer Montserrat. Hi vaig anar amb el pare, quan ell era regidor de l’Ajuntament, i allà va renyar per imprudent un sacrificat bomber imprudent que havia entrat a dins de la fàbrica amb la mànega mentre li queia el foc al damunt. També recordo amb nostàlgia l’època que jo anava al parvulari de la senyoreta Palmarola, al carrer Manlleu, on una mestra molt amable que es deia Teresa em feia carregar l’estufa de clofolla. Quan sortíem de la classe caçàvem ratolins en un pati interior. En una altre imatge em veig anant en bicicleta cap al barri de Santa Clara, on amb els amics ens dedicàvem a barallar-nos a cops de roc amb altres colles de nens. Tot el dia estàvem al carrer fotent el bèstia”.
 

Tati. Segona fila de baix, el segon per la dreta 1963. Foto: Arxiu Tati Furriols


Poc després, entre els vuit i deu anys, es situa a Taradell, “el poble dels gitanos, on la família hi tenia una segona residència. Durant molt de temps vaig fer d’ajudant de pastisser en un obrador. Com que tota la vida he estat llaminer de mena, una de les meves ocupacions era tallar les puntes dels braços de gitano perquè quedessin rectes, i jo me les menjava. També em venen a la memòria els àpats de carn a la brasa que fèiem a la Casa Nova dels Munts, a prop del collet de Sant Agustí, una petita propietat que va comprar el pare”.

Va estudiar al col·legi de Sant Miquel, a Vic, a l’època que mossèn Barniol (conegut com l’Amo),  n’era el director. Allà s’hi va estar fins al cinquè de Batxillerat, quan va penjar momentàniament els estudis: “A Sant Miquel, hi vaig viure dues etapes molt diferenciades. Als primers anys hi anàvem des de les nou del matí fins a les fins a les sis de la tarda, i després fèiem dues hores més suplementàries que en deien ‘la vetlla’, de les sis fins a les vuit del vespre, en aules on ens amuntegàvem uns dos-cents alumnes. Quan anàvem a fer pipí, els urinaris situats en fila sempre estaven embussats i havíem de fer punteria per evitar unes grans basses d’orins”. 

D’aquella època “no en conservo gaire bon record, encara que alguns li donàvem la volta a la situació. A partir de primer i segon de batxillerat allò va ser una gresca continuada. Jo formava part d’un grup de nanos rebels molt ‘gamberros’ d’entre onze i dotze anys: en Berga, en Juvanteny, en Domènech i jo. Un dia en Berga i jo ens vam presentar amb les bates grises i el cap pelat al zero. Va ser un merder”.  
 
Aquells dies anava molts diumenges a ajudar al seu pare en un despatx de dentista que tenia a la plaça de Torelló, en un període que  també era molt aficionat al ciclisme, durant el qual va arribar a guanyar alguna cursa. Posteriorment, amb la renovació pedagògica impulsada a Sant Miquel per el director Ricard Torrents, la cosa va canviar amb la inclusió de professors com Josep Vernis, mossèn Antoni Reig, mossèn Cotrina, López, Puntí…”.

L’esquí. El mestratge de Xato Anguera. Conscienciació política


De l’adolescència, en remarca el mestratge d’un personatge clau  en la seva vida:
Xato Anguera, fotògraf vigatà, esquiador i muntanyenc: “Quan jo tenia tretze anys, ens portava  a esquiar amb el Club Esquí Vic a Núria i a la Molina. Ens va ensenyar a estimar la muntanya, el territori i la terra. Era -i encara és- una persona alegre i optimista que ens encomanava il·lusió. Amb ell vaig aprendre la primera lliçó patriòtica, l’alternativa a la Formación del Espíritu Nacional que ens impartia el falangista don Carlos Sureda a l’escola. El Xato era la contrabalança, sense cap radicalitat”. 

Aquells dies, quan feia rufaca, paraven d’esquiar i es refugiaven a Costa Rasa, “on menjàvem entrepans, petàvem la xerrada i ens ho passàvem molt bé. Com que jo era molt camallarg i esquiava bé, seguint les instruccions del Club Esquí Vic, en Deulofeu em va ensenyar a practicar l’esquí de fons; vaig participar en un campionat a Rasos de Peguera, vaig ser campió de Catalunya d’esquí de fons i vaig guanyar moltes curses. Anava a tota hòstia. Als quinze o setze anys també vaig començar a fer de monitor i em vaig ocupar d’entrenar els nens del grup de competició del Club Esquí Vic”.
 
En aquella època va considerar que la ciutat de Vic estava immersa en un “ambient resclosit” i va prendre consciència del seu entorn social: “Jo havia d’anar a missa cada diumenge, però no ho feia; com a màxim entrava a l’església a veure de quin color era el vestit del capellà per si a casa m’ho demanaven. Tot estava amagat: el sexe, la diversió i el pensament lliure. Vic era una ciutat levítica molt tancada. En aquell ambient, uns quants joves de la meva generació ens vam revoltar, dintre de les nostres possibilitats, contra la dèria franquista d’amagar-ho tot, fins i tot l’existència de l’exterior. De fet, jo només coneixia unes poques persones que aportaven aires nous, com alguns capellans del Seminari de Vic; o Joan Redorta, ceramista i monjo de Montserrat, un home que va viure el Maig del 68 a Paris i després va deixar el convent, se’n va anar a viure a Bali. Aquells dies, com ja he dit, vaig deixar els estudis, amb gran disgust del meu pare, que em deia que a Can Furriols s’havia d’estudiar una carrera. De tota manera, dos anys després vaig tornar a Sant Miquel a fer sisè i COU”. 

A la primera meitat dels setanta, era un xicot rebel que es va començar a “embolicar en moviments polititzats espontanis”, i després ja va fer-ho en grups més organitzats: “Com a delegat de classe a Sant Miquel, vaig fer d’intermediari i negociador amb altres escoles de Vic amb l’idea de consensuar una proposta per fer una diada reivindicativa per Sant Jordi. Aquell any vam fer una caminada popular a l’ermita; en anys posteriors va esdevenir una diada molt significada pels demòcrates i antifranquistes. A partir d’aquell moment es van començar a respirar aires diferents. I encara que jo no militava en cap organització, amb l’aixopluc del Seminari Vell, Acció Catòlica, la JOC i els Escoltes, vaig moure cel i terra per enviar medecines al Frente Polisario, una organització política sahariana que poc abans de la mort del dictador lluitava contra el franquisme colonial i per la independència de la República Sahariana”.
 

Recollint un premi d’esquí. Meitat dels seixanta. Foto: Arxiu Tati Furriols


Al cap de poc, es va implicar en la lluita democràtica com a membre de Socors Roig, una organització d’ajuda als presos polítics. I després es va fer militant del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans), un partit marxista  clandestí que “a Vic i a Osona agrupava gent molt significativa. Però jo no tenia cap vocació de dirigir ni organitzar res; només era un home d’acció, un obrer solidari que anava per feina. I encara ho sóc". 

Avançant-se a la seva futura activitat alpinista, una vegada es vaig enfilar a una teulada de la plaça Major de Vic des d’on va desplegar una gran pancarta que deia ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’; quan la tela es va obrir, va sortir volant  una pluja d’octavetes clandestines. Els policies no el va atrapar, perquè com que era molt lleuger, quan van intentar moure’s, ell ja havia baixat l’escala ràpidament i havia fugit cap al carrer de Gurb tapat amb unes mitges. 

Pellaire, fuster, temporer de la fruita, monitor d’esquí, pastor de vaques, hippy... La carrera de Medecina

Simultàniament a les activitats polítiques, va fer tota mena de feines per subsistir. Tot i que les diferents ocupacions que va tenir i els llocs on va viure se solapen i es confonen, en un moment donat “vaig conviure un temps amb l’esquiador, pintor i company de tota la vida David Serra, a la casa del mestre d’una escola rural a Alp, a la Cerdanya. Molt a prop, jo feia de monitor d’esquí a Masella dissabtes i diumenges, per Nadal i Pasqua. Per poder fer aquella feina, al principi vaig haver de falsificar papers perquè no tenia l’edat reglamentària. De tota manera, en les èpoques que no hi havia neu vaig fer molts treballs alternatius diferents, encara que la meva feina de monitor es va allargar uns anys, fins que vaig acabar la carrera de medecina”.

La primera vegada que va cotitzar a la Seguretat Social va ser treballant prop d’un any a la pelleria Colomer Munmany de Vic. Aleshores compartia un habitatge molt atrotinat al carrer de la Ramada amb qui signa aquest reportatge. Mentrestant, aquella feina li resultava molt carregosa: “A la fàbrica de Can Rata em van castigar molt mesos a les màquines escorredores; havia de fer moltes peces, amb un evident perill d’enganxar-me la ma. Després em van voler preparar per enviar-me en alguna fàbrica del grup a l’estranger. Vaig negar-m’hi, vaig plegar i vaig decidir que aquella era l’última vegada que treballava en una fàbrica. Però al cap de poc ja estava feinejant en un taller de metacrilats; o repartint i recarregant màquines de pistatxos als bars”. 

També va fer de repartidor de verdures i fruites amb un tricicle, de repartidor de iogurts i d’aigua embotellada: "Vaig fer de cambrer a la pizzeria de l’estació a La Molina i al Casino d'Alp. Més endavant vaig fer de fuster i també vaig treballar a Palau d’Anglesola, al Pla d’Urgell, on conduïa un toro mecànic. Aleshores tenia una moto i me n’anava a qualsevol lloc, com ara a collir fruita al pla de Lleida. Quan tornava a Vic des de ponent, una de les principals satisfaccions era arribar a Collsuspina i contemplar la Plana. M’agradava molt retrobar-me amb la meva terra”.

Als vint anys se’n va anar nord enllà carregat amb la motxilla i el sac de dormir. Primer va arribar a París i després es va desplaçar a Holanda, a Amsterdam, on va viure mig any en un vaixell, mentre treballava de rentaplats al Parc Martin Luther King. "A la tornada vaig viure un temps a la Pedrija, una casa de pagès més amunt de Sant Julià de Vilatorta, prop del coll de Romagats, el país de la terra vermella, amb l’enyorat Agustí Farrés. Fins que l’atzar em va portar al Cadí, on vaig fer de mosso de pagès i pastor de vaques a Ortedó i a la Molina de Lletó. Aquella estada va ser transcendental en la meva vida i va marcar el meu futur. En un moment de molts dubtes, vaig llegir molt i vaig reflexionar sobre la meva vida. Allà vaig decidir que volia ser metge i vaig escriure una carta als meus pares comunicant-los la meva decisió. El pare es va posar molt content i va dir-me ‘No és boig qui a casa torna’”
 

Esquerra, a classe d'anglès, principis dels 80. Dreta, a la cursa Vic-Bojons, meitat anys 80. Fotos: Toni Coromina


Des de 1979 fins a 1984 va estudiar la carrera de Medecina: tres anys a l’Hospital Clínic de Barcelona i tres a Bellvitge: “Sóc de la segona promoció de Bellvitge, llicenciat en Medicina i Cirurgia, encara que sempre m’han dit ‘doctor’, que no en sóc. Abans de llicenciar-me, a mitja carrera, un amic em va recomanar anar a Essauira, ‘la ciutat del vent’, a la costa atlàntica del Marroc. Hi vaig anar i em vaig adonar de la gran diferència existent entre Catalunya i el Marroc, i per extensió amb el Tercer Món. Vaig comprovar que el món era una cosa molt diferent de la que jo m’havia imaginat. Per això, el fet de tenir un contacte íntim amb una altra realitat a quatre passes de casa em va desvetllar la consciencia i vaig sentir la necessitat de treballar pel Tercer Món”.

A Hondures, Haití i a la guerra d’Angola amb Metges Sense Fronteres


Acabada la carrera, mentre exercia de metge de l’estació d’esquí de la Masella, a principis del 1985 va fer un curs de Medecina Tropical al Hospital Clínic de Barcelona amb el doctor Manuel Corachán. A la primavera, va viatjar a París perquè havia sentit parlar de l’organització Metges Sense Fronteres (MSF), amb qui va fer uns cursos a Lió i a Bèlgica, i llavors se’n va anar a treballar unes setmanes en un camp de refugiats d’Hondures provinents de la guerra del Salvador. Fins que l’estiu del 1985 es va traslladar a Haití. 


De retorn a França, MSF el va enviar a Angola, on va estar mig any: “Hi vaig anar via Kinshasa, en un avió militar volant a baixa alçada i amb els llums apagats per no ser detectats pels radars. L‘avió  estava ple de bidons de gasoil per anar omplint el dipòsit durant el vol. Fins que vam entrar il·legalment al sud d’Angola”. 

En un escrit seu publicat el 1987 al Diari Barcelona, feia un retrat contextualitzat  d’aquella ex-colònia portuguesa: “La situació d’Angola, igual que la d’altres països del Tercer Món, girava sobretot al voltant d’interessos econòmics. Era un dels països més pròspers de l'Àfrica i d’ençà del 1975 patia una llarga i sagnant guerra civil en la qual estan implicades les dues potències mundials del moment i diversos països. D'una banda hi havia el govern legalment establert, d'ideologia marxista-leninista, que rebia l'ajut de l'URSS i de Cuba (a Angola, hi havia establerts uns 40.000 soldats cubans). A l'altra banda hi havia la guerrilla maoista, curiosament pro nord-americana, UNITA (Unió Nacional per la Independència Total d'Angola), que rebia l'ajut dels EUA i del govern racista de Sud-Àfrica”.

El metge cooperant explica que l’hospital on va treballar a Angola “es trobava en un descampat. Jo era l’únic metge i feia de director assistit per una infermera i un cap de laboratori. Una part dels malalts provenien d’una banda de la població civil,i els malalts patien tuberculosi, lepra i les malalties infeccioses típiques del Tercer Món. Però quan el MPLA bombardejava a 100 quilòmetres, havíem de buidar l’hospital per encabir-hi els soldats ferits que arribaven carregats en uns immensos camions. Tots els ferits que venien eren curables, perquè com que el trajecte durava alguns dies, els més greus morien pel  camí. Vaig atendre molts ferits per napalm amb cremades molt importats”.

Metge de capçalera a Vic. A ERC. Creació de l’Associació Trueta


En tornant d’Angola, el 1987 es va instal·lar a Vic, coincidint amb el naixement de la seva filla Dolça, i va a començar a treballar de metge de capçalera a l’ambulatori de la capital osonenca. Després ho va fer al CAP de Sant Hipòlit de Voltregà i a Sant Miquel de Balenyà; també va fer guàrdies de nits a l’hospital de Manlleu, va visitar malalts als pisos de Can Garcia de Manlleu (sovint acompanyat per dos guàrdies), va treballar en l’àmbit de geriatria i va exercir de metge forense durant quatre anys.

P
arlant de la seva tasca com a forense, apunta que “jo era l’únic d’Osona. Sempre estava de guàrdia i feia autòpsies a persones que havien mort de manera violenta, per accident o per una causa que no estava clara. Si l’ofici de metge sovint ja és difícil, per fer de forense s’ha de tenir el fetge una mica gros, perquè les morts traumàtiques son dures. Vaig tenir algunes actuacions molt colpidores, com la de persones toxicòmanes mortes quan va esclatar l’epidèmia de la SIDA; en vaig enterrar moltes, amb el risc d’infectar-me. També recordo haver hagut de fer, l’any 1991, les autòpsies als cadàvers de les víctimes de l’atemptat a la caserna de la Guardia Civil. Però resumint, la meva trajectòria com a metge a Osona va durar una mica més de vint anys, fins que vaig abandonar la pràctica de la medecina per dedicar-me exclusivament a la  Fundació Doctor Trueta”.

Reprenent la conversa al voltant de la seva activitat política, diu que al tornar a Vic va deixar la militància del PSAN: “Sempre he estat un agitador, un activista. Són coses de la naturalesa. Al cap d’un temps, però, al 1987 em va venir a buscar Jaume Portell, d’ERC. M’hi vaig apuntar i vaig entrar a l’executiva nacional, on hi havia persones com Josep Huguet, Miquel Pueyo, Àngel Colom i els històrics Heribert Barrera, Marc Aureli Vila... Em vaig presentar de cap de llista per ERC a les eleccions municipals de 1991 a Vic i vaig ser elegit regidor i conseller comarcal”. 
 

Meitat dels anys 80 al Cadí. Foto: Toni Coromina


Enquadrat a dins d’ERC va promoure accions de solidaritat i va viatjar als camps de refugiats del Sàhara, a Tinduf, avalat per Colom. Però arran d’haver denunciat un cas de corrupció sense que la direcció del partit  li fes cas, l’any 1993 va abandonar ERC: “Em vaig adonar que els partits eren un niu de gelosies i enveges, i a mi m’interessava més fer polítiques socials des d’una altra òptica, al meu lliure albir. I vaig començar a actuar en solitari, una solitud a la que avui encara estic molt agraït. De fet, la creació de l’associació humanitària Doctor Trueta va ser una conseqüència directa de deixar la militància  a ERC, on alguns ja havíem intentat, sense massa èxit, projectar el partit cap a la cooperació internacional”.

A
 finals dels vuitanta i principis dels noranta, a Catalunya hi havia molt poques oenagés: “Després de pensar què podia fer des de Vic i comarca per al Tercer Món, vaig estar parlant amb diverses persones, però sense saber massa quina direcció agafar. Finalment ho vaig veure clar: fent de metge de capçalera, quan anava a visitar malalts a les cases havia visualitzat que en moltes llars hi havia una gran quantitat de fàrmacs guardats als armaris; alguns eren caducats i altres no; i vaig pensar que podia recollir-los, classificar-los i donar una utilitat als que estaven en bon estat, com enviar-los a les regions més depauperades del Tercer Món. La Trueta, doncs, va néixer amb la finalitat  de fer una recollida selectiva de fàrmacs a Osona, una tasca que de mica en mica es va anar estenent arreu de Catalunya” 

Després de complimentar els tràmits jurídics per inscriure aquella ONG, va buscar un nom adient. I va escollir el de ‘Doctor Trueta’: “Quan jo encara militava a Esquerra havia fet amistat amb Antoni Strubell i Trueta, dirigent del partit de l’àrea de Girona i nét del mític metge barceloní; en Toni és un home amb qui, més enllà de la política de partit, encara avui tenim complicitats i ens veiem sovint. Vaig escollir el nom en homenatge a l’insigne cirurgià Josep Trueta i Raspall, creador durant la Guerra Civil  d’un mètode per guarir ferits de guerra, soldats i població civil, que evitava en gran mesura les morts per gangrena. Alguns experts han constatat que si a la Primera Guerra Mundial els morts per gangrena representaven el 18 % dels ferits, gràcies al ‘mètode Trueta’ el percentatge va disminuir dràsticament. Dècades després, a la guerra del Vietnam, on es va aplicar el mètode, el percentatge de mortalitat va baixar fins a un 0,16 %”. També el vaig escollir per haver estat una rellevant figura de perfil catalanista perseguida pel franquisme, un home que va impulsar les emissions en català a la BBC en el seu  exili a Anglaterra, on el 1964 va escriure The Spirit of Catalonia per donar a conèixer la realitat catalana al públic britànic”.

Després d’escollir el nom de l’entitat, es va posar en contacte amb la primogènita del doctor, l’Amèlia, i va obtenir el vistiplau de les tres germanes perquè l’associació portés el nom del seu pare: “La decisió va ser un encert ja que des de l’inici ens va obert portes a l’exterior, atès el reconeixement internacional del doctor Trueta. Avui, tres representants de la família formen part del patronat de la Fundació, juntament amb d’altres persones de la comarca”.

Coincidint amb la creació del logo de l’entitat a càrrec de Manel Seuba, va posar-se a treballar amb un equip inicial i una junta formada per nou persones. En aquella època feia guàrdies a l’Hospital de Sant Jaume de Manlleu, on va contactar amb monges vedrunes i amb diverses infermeres; i de les converses va sorgir la idea de reutilitzar bidons i pots de sabó per recollir els fàrmacs a Osona i al Lluçanès. Entre les persones essencials del nucli inicial, hi havia l’auxiliar d’infermeria Dolors Graboleda i la infermera Sílvia Piella, dues persones molt actives, que van ser fonamentals en l’arrencada. També va ser destacable l’aportació de Malili de Mas (filla del doctor De Mas), aleshores llevadora històrica de l’Aliança, i la del seu germà Andreu de Mas (Boli), que es va convertir en el primer treballador social de la Trueta en el primer espai que vam tenir al Seminari de Vic, on seleccionàvem i ordenàvem els medicaments”. 

A partir d’aquest moment, la Trueta “va començar a treballar amb persones en risc d’exclusió social amb una disminució derivada de la malaltia mental, que progressivament van convertir-se en les encarregades del procés de seleccionar tot el material des que entrava fins que sortia de les instal·lacions, ja fos per enviar a Centres Hospitalaris d’arreu del món mancats de material, o per a ser destruït”.
 

Amb Amèlia Trueta, filla del Dr. Trueta. Barcelona, 2019. Foto: Toni Coromina


A
 l’hora d’iniciar les activitats, l’associació va situar contenidors arreu d’Osona, principalment als Centres d'Assistència Primària i a les farmàcies. Més endavant, “quan vam estendre’ns per altres comarques, vam deixar de recollir material a les farmàcies  i ens vam centrar en els CAP. Vam crear una xarxa de voluntariat format per les infermeres que treballaven a l’Hospital de Manlleu i alguns coneguts que vivien en diferents municipis; hi havia, per exemple, una infermera del Lluçanès, Montse Suriñach, que quan baixava a treballar a Manlleu portava les medecines recollides a Prats. Al principi utilitzàvem cotxes particulars per fer la recollida, però al cap d’un temps ja la fèiem en furgoneta”.

Treballadors de teràpia ocupacional al Seminari. Primers enviaments de fàrmacs. La xarxa del Quart Món


Durant els dos primers anys, del 1993 al 1995, les medecines acumulades es guardaven al propi domicili de Furriols, al carrer Cardona, de Vic. Fins que Àngel Riba, un capellà de Sant Julià de Vilatorta adscrit a la diòcesi de Vic, que va venir de Veneçuela, es va instal·lar al Seminari; aquest sacerdot va oferir a Furriols dues aules per guardar les medicines i poder fer la feina de classificació.


Furriols apunta que “les dues aules del Seminari eren molt grans i les taules feien les funcions d’armaris dels fàrmacs. A partir d’aquí vam començar a donar sortida al material en bon estat. Una sabateria ens va proporcionar caixes de sabates buides, que  omplíem de medicaments que trèiem de l’embalatge original i així, conservant el blister,  reduíem un percentatge important de volum i de pes del material”.

El 1994, la Trueta va arribar a un acord amb la Junta de Residus del Departament de Medi Ambient  que l’autoritzava a recollir medicines a Osona, en farmàcies i hospitals. Un any més tard, va visitar el conseller Vilalta al seu despatx oficial i va aconseguir una ajuda de sis milions de pessetes. A partir d’aquí  es va implementar el sistema de recollida selectiva de fàrmacs arreu del territori del Principat, però únicament en els Centres d’Atenció Primària (CAP), no a les farmàcies. 

Quan feia un any que la Trueta estava al Seminari, Furriols es va adonar que acumulaven moltes medecines i buscaven destinataris: “Aleshores vaig conèixer un capellà del Maresme i vam organitzar el primer enviament en vaixell de 500 quilos de medecines al Senegal, un país on treballaven els Germans de Sant Joan de Deu, que tenien cura de l’Hospital de Thiés per a malalts mentals. També vam contactar amb les monges vedrunes missioneres al Congo, i vam iniciar una dilatada relació de la Trueta amb uns i altres. A partir d’aquí el creixement de la nostra entitat va ser molt fàcil i la demanda de medecines i material sanitari es va estendre com una taca d’oli. Al cap de poc ja enviàvem medecines al Congo, a Bolívia i al Perú”.

A més dels contenidors de recollida de medicaments instal·lats a Osona, al 1995 se’n van instal·lar a Barcelona i al Barcelonès, al Bages, Baix Llobregat, Garraf, Maresme, Vallès Oriental i Occidental i en altres àrees geogràfiques, com Amposta, al sud, i Alfarràs a ponent.  Sis mesos després, la Trueta recollia 3.000 quilos de medicaments. Aquell mateix any es van enviar a Angola fàrmacs valorats en més d'un milió de pessetes, i es va fer una nova tramesa a Eslovènia, a través d’una expedició en què van participarn objectors de consciència. A finals d’any es van portar medecines a un hospital bosnià a Sarajevo.

El balanç final de medicaments enviats al Tercer Món i a les zones de conflicte dels Balcans va ser per valor de més de 20 milions de pessetes, repartits per Cap Verd, Congo, Txetxènia, Riga, Senegal, Txetxènia, Eslovènia, Bòsnia i els camps de refugiats bosnians d'Eslovènia. Durant la Guerra dels Balcans, Furriols es va desplaçar a la zona amb el seu propi vehicle.
 

Amb Núria Comarriu i Alba Roca Camps. CET El Merma. 2019. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


E
n col·laboració amb els assistents socials i els metges de capçalera dels Centres d'Atenció Primària, el mateix any la Trueta va crear de la Xarxa Quart Món, concretada  bàsicament en ajudes a les famílies marginades, refugiats i immigrants. Així, a més d’enviar medecines al Tercer Món, també se’n van començar fer arribar a la gent més pobra i necessitada de Catalunya.
 
Mesos després, l’associació lliurava 110 quilos als barris barcelonins del Poblenou, Nucli Antic, Sant Martí, Sant Andreu, Nou Barris, Horta i el Guinardó; i també al centre de salut mental de Badalona, a més de Roda de Ter i Manlleu. “Això es va poder fer gràcies a la intervenció dels treballadors socials, amb la complicitat dels metges de capçalera. Els assistents socials detectaven les necessitats als barris on treballaven, i els metges de capçalera ho corroboraven, feien les receptes, signaven, avalaven el diagnòstic social i ens feien la comanda. A Catalunya l’expansió va ser automàtica. D’altra banda, gràcies al suport de la Junta de Residus vam poder adquirir un vehicle i nous contenidors”. 

Enviaments al Congo, Senegal i Cuba. Progrés meteòric de l’entitat. Nous locals

A la segona meitat dels noranta es va enviar material a la missió de Matari, al Congo, on hi havia les germanes Vedrunes Miracle i Montserrat Molas, aquesta última nascuda a Rupit i missionera a l’antic Zaire durant anys. En setmanes posteriors es van fer trameses a Senegal, i al centre de salut mental dels Germans de Sant Joan de Déu.

P
oc després, el 1997, es va efectuar el primer enviament de material sanitari i medicines a Cuba, a l’Instituto de Ciencias Médicas de Villa Clara, per valor de 17 milions de pessetes: “JO encara no havia estat mai  a l’illa. Tot va començar el dia que la vigatana Montse Niubó i la barcelonina Maria Rosa Puiggròs van anar a Cuba i van conèixer Félix Valdés, un home amb qui després vaig fer una profunda amistat. Gràcies a les medecines que Niubó i Puiggròs li van portar, una seva filla que estava a punt de morir es va poder salvar”. 

Al cap de poc, Furriols va aterrar a l’illa per primera vegada i va poder parlar amb Félix Valdés, “que era professor de filosofia de la facultat de medecina de la capital cubana i amic íntim del professor de filosofia de Girona Josep Maria Terricabras. Valdés es va convertir en ‘el nostre home a l’Havana’, i va ser ell qui em va presentar una persona clau en l’estratègia política de desenvolupament de Cuba i de l’activitat de la Trueta a l’illa: Eusebio Leal, ‘L’Historiador de l’Havana’. Va ser a través d’ell que durant dotze anys la Trueta va fer continus enviaments de material sanitari i medecines, com a col·laboradors de la ONU-PNUD (Programa Nacions Unides pel Desenvolupament) i el PDHL (Programa de Desenvolupament Humà Local)”.

E
l 1997, després d’ampliar la seva zona de recollida a Catalunya, el bisbat de Vic va decidir que la Trueta havia de marxar del Seminari. “Tot i ser una associació humanitària sense finalitats lucratives, no podíem pagar el lloguer que ens demanaven i ens vam traslladar a contracor a un local del carrer Nou, de Vic, on vam començar a disposar de professionals diplomats en teràpia ocupacional, que van començar a supervisar i dirigir la reinserció sociolaboral de persones amb malaltia mental”. 

En aquesta nova ubicació s’hi van estar fins al 1999, quan treballadors i els voluntaris terapèutics es va instal·lar en un nou espai molt més ampli al carrer Indústria, on va funcionar durant una dècada, fins al 2009. Furriols destaca que en aquella època hi va haver dues persones clau  a l’associació: “Susana Prat, la primera terapeuta ocupacional, una professional de primera línia i una bellíssima persona, i la farmacèutica, Anna Solà, una dona amb un cervell molt ben moblat”. 
 

Tati Furriols a l'antic local de la Fundació Trueta, al carrer Indústria de Vic, l'any 2009. Foto: Adrià Costa


A través de Núria Comarriu, aquells dies l’Associació va entregar a l'entitat CIEMEN-Acció Solidària prop de mig milió de comprimits valorats en 21 milions de pessetes, que van anar a parar a l'Hospital Central de Sarajevo. Durant els quatre primers anys d’existència, la Trueta va fer 88 trameses a 15 destinacions diferents del món per un valor de 144 milions de pessetes: Angola, Bolívia, Bòsnia-Herzegovina, Camerun, Cap Verd, Congo, Cuba, El Salvador, Eslovènia, Gàmbia, Guinea Equatorial, Letònia, Nicaragua, Senegal i Txetxènia”.

Aquells dies, prop de 40 objectors de consciència autoritzats pel ministeri espanyol corresponent van col·laborar en diferents moments amb l’entitat al local del carrer Indústria. Segons Furriols, “alguns dels objectors venien regularment i s’hi implicaven amb dedicació. D’altres, en canvi,  feien trampes per enganyar a l’estat i només venien simbòlicament una hora a la setmana. Però com que jo era antimilitarista i estava d’acord amb els objectors –jo mateix en vaig ser-, mai vaig dir res a ningú. Vaig ser molt permissiu amb ells, per afinitat ideològica. Mentrestant, al costat dels objectors hi  havia un nucli regular d’una quinzena de treballadors amb malaltia mental greu que feien teràpia ocupacional. Aquestes persones eren realment el pilar de la Trueta”.

El 1999, l’entitat va ser reconeguda com a gestora de residus pel Departament de Medi Ambient, “que ens capacitava per recollir medicaments amb ‘defecte cosmètic’ totalment útils, però que no es posaven a la venda per alteracions en l’envàs. Els tràmits per obtenir permisos administratius eren llargs i feixucs perquè hi havia molta burocràcia. També anava a parlar directament, de manera presencial, amb els alcaldes dels ajuntaments d’arreu i amb directius d’empreses”.

En aquest període, a finals dels noranta i la primera meitat de la nova dècada, Furriols va ser vicepresident de la organització d’àmbit català Aires (Assemblea Intersectorial de Cooperadors i Economia Social), actualment desapareguda, que agrupava col·lectius de persones que treballàvem amb residus. A més de la Trueta hi havia gent de Càritas, Andròmines, Engrunes, entitats del Baix Llobregat, del Bages, del Solsonès, de la zona de Girona... Des d’Aires es va crear una projecte que encara continua: la recollida selectiva de roba, amb la marca Roba amiga, que encara existeix. Avui, Aires es pot comparar amb XEISOR, la xarxa d'entitats d'inserció sociolaboral de la comarca d'Osona que fomenta una societat més justa i solidària.

Estratègia per captar ajudes i col·laboradors. A la guerra dels Balcans. Més justícia que caritat


L’estratègia comercial de l’entitat no tenia gaire secrets. De fet, era Carles Furriols qui es dedicava en cos i ànima a moure cel i terra a la recerca d’ajudes i col·laboradors: “Jo em movia de manera compulsiva i una cosa portava l’altra. El mètode consistia en parlar amb la gent mentre caminava pel carrer i a trucar. I visitar els diversos departaments de la Generalitat per agilitzar autoritzacions administratives i tota la paperassa. Per unes qüestions anava al departament de Justícia; per temes relacionats amb els malalts mentals, al de Benestar Social; també visitava Medi Ambient i Treball” 

El 1999 es van enviar 80.000 quilos de material a 17 països del Tercer Món, a més d’entregar medecines a 323 famílies catalanes del Quart Món. Només en fàrmacs, al 1999 es van enviar un total de sis milions de dosis de pastilles; els països beneficiaris van ser Kosovo, Albània, Romania, Cuba, Nicaragua, Veneçuela, Guatemala, El Salvador, Perú, Congo, Angola, Togo, Camerun, Senegal, Gambia, Guinea Equatorial i Burkina Faso. 

Acabada la guerra dels Balcans, a principis d’estiu, la Trueta i la Diputació de Barcelona van portar conjuntament a Albània tres combois de medicaments als refugiats de la guerra de Kosovo i van repartir 100 equips de material sanitari als metges de la Xarxa d'Ambulatoris de les Germanes de la Caritat: “Jo ja havia estat a Albània amb Núria Comarriu, però aquesta vegada hi vaig anar des de Catalunya en cotxe amb la fotoperiodista Sandra Balsells, amb un carregament de maletes per a metges de capçalera, que contenien termòmetres, tensiòmetres, aparells per a explorar l’oïda i els ulls, per a auscultar els pulmons, guants, tisores, agulles, pinces, benes...” 

Per Furriols, el viatge va ser molt emotiu: “Amb la Sandra vam recórrer tot Kosovo i bona part d’Albània, per localitzar els diferents metges destinataris del material sanitari. Ella havia escrit un llibre sobre els deu anys de la Guerra dels Balcans i feia poc que era vídua perquè el seu marit, també fotoperiodista, havia estat assassinat per mercenaris de Croàcia. La contemplació de la devastació originada per la guerra i la situació dels refugiats em van ocasionar molt de dolor des del punt de vista anímic”. 

Albània, l’estat més pobre de tot Europa, en aquella època era un país molt tancat; havia caigut el dictador Enver Hoxha i tenia un règim de pseudodemocràcia: “Els albanesos, considerats els gitanos d’Europa, aleshores estaven molt condicionats per les màfies del país. No deixa de ser curiós com un poble tant estigmatitzat acabés acollint milers de refugiats musulmans cosins germans seus provinents del Kosovo, amuntegats en camps on vam portar material. Eren llocs miserables: naus industrials i pavellons on s’apilaven famílies senceres, que els pobres albanesos -el cul d'Europa-, van acollir generosament. Els pobres sempre són més solidaris que els rics”. 
 

Corea del Nord, 2005. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta.


Fent una recapitulació de les trameses de la Trueta, si l’any de la seva fundació, el 1993, només es va fer un enviament, l'any següent se'n van fer quatre, amb 541 quilos enviats. El 1995 la xifra es va doblar. La tendència de multiplicar per dos es va mantenir fins al 1998. El gran salt va tenir lloc el 1999, en què de vuit tones enviades al 1998 es va passar a vuitanta al 1999. Tanmateix, la indústria farmacèutica va començar a incomodar-se amb tota aquesta activitat, que considerava intrusisme. 

Furriols apunta que “per cada 100 quilos de fàrmacs recollits, se n'aprofitaven 30, mentre que la resta es destinaven al reciclatge com a residus industrials”. Pel que fa als diners en efectiu, “per cada milió de pessetes ingressat —en concepte de subvencions, aportacions voluntàries i d’altres—la Trueta n'obtenia 11. Tot això sense que l'associació vengués res: ho regalàvem tot.  Això, però, no és caritat, sinó justícia. Aquest és l’eix central de la nostra filosofia humanitària, social i ecològica: transferim bens d’anada i de tornada, a través de teràpia ocupacional”.

Conversió de la Trueta en Fundació. Normativa de l’OMS sobre fàrmacs


Amb l’arribada del nou segle, l’any 2000 l’entitat es va convertir en la Fundació Humanitària pel Tercer i Quart Món Doctor Trueta. Aquest nou regim jurídic, però, va trigar molt de temps a materialitzar-se per qüestions burocràtiques. De fet, “el nom ‘Doctor Trueta’ ja el teníem registrat des del 1993. Durant set anys vam fer els tràmits per ser una fundació, però vam topar amb l’inconvenient que, de manera anòmala, l’Hospital de Girona va registrar el nom de ‘Fundació Trueta’, que era el que nosaltres teníem assignat. Com que ells tenien recursos i nosaltres érem uns ‘cagamandúrries’ que veníem de Vic, el departament de la Generalitat, per distingir-nos de la fundació de l’Hospital de Girona, ens va adjudicar un nom llarguíssim i molt poc operatiu”. 


Mentrestant, arrel de la crisi de Kosovo, la Fundació va començar a treballar amb alguns laboratoris farmacèutics per a recaptar els fàrmacs que, trobant-se en perfecte estat i havent passat tots els controls de qualitat establerts, no podien ser venuts al públic per un defecte d’aspecte. Poc abans de la creació de la Fundació, l’OMS havia fet pública una normativa recomanant no enviar al Tercer Món fàrmacs procedents dels usuaris, encara que no estiguessin caducats i es trobessin en bon estat. La normativa va ser acatada pel govern espanyol d’Aznar, i ens vam veure obligats a llençar (seguint l’habitual procés de classificació i destrucció) el material recollit,  conservant només els fàrmacs procedents de la indústria farmacèutica”. 

Un any després de l’aplicació de la normativa de l’OMS, els laboratoris farmacèutics, amb la col·laboració de les farmàcies i la distribució del sector, van posar en marxa el programa SIGRE, amb l’objectiu de complir la Llei d’Envasos i Residus d’Envasos. La Trueta, que tenia molts fàrmacs seleccionats en bon estat i amb una caducitat a tres anys vista, “va sortir molt tocada d’aquestes mesures. A partir d’aquí, vam passar a fer una feina de reciclatge ecològic de les medecines recollides: fer la separació del paper, el cartró, el metall i  el plàstic dels diversos components. Paral·lelament, els treballadors del CET van començar a fer el servei de destrucció de documents confidencials i el reciclatge de càrregues de tinta per a impressores”.

Des del punt de vista emotiu i sensible, el canvi va afectar molt els treballadors: “Els elements motivacionals relacionats amb els medicaments i material sanitari que fins aleshores havíem enviat als països necessitats eren molt importants per a ells. Per això, el fet de disminuir considerablement els enviaments va ser traumàtic. Vam anar corregint la situació anímica dels treballadors amb una certa pedagogia sobre la tasca ecològica de reciclatge d’envasos”.

Obertura a Vic i a Berga dels Centres Especials de Treball El Merma i Mossèn Armengou


Ja feia temps que la Trueta havia registrat l'Associació El Merma, una filial seva, amb la idea de crear oficialment un Centre Especial de Treball (CET) dedicat a la teràpia ocupacional de malalts mentals, un objectiu que es va fer realitat l’any 2000, tot i que la Trueta ja aplicava aquest mètode des de feia temps. Fins al 2009, al local del carrer Indústria hi havia catorze persones fent tasques de classificació de fàrmacs, sota la tutela de la terapeuta ocupacional Susana Prat, que va implementar una metodologia molt eficaç. Hi havia un degoteig constant de persones que hi van trobar un lloc de treball. L'equip el completaven voluntaris, objectors de consciència, un farmacèutic i un metge (Carles Furriols), a més del doctor Enric Rosselló, que durant anys va ser voluntari de la Trueta. 


A partir del 2000, es va començar a aplicar amb cara i ulls la reinserció laboral del desprotegit col·lectiu de les persones que amb malaltia mental greu. Segons Furriols, “aquest és un grup de discapacitats que acostuma a tenir menor èxit a l’hora d’aconseguir i mantenir llocs de treball; o bé se’ls encasella en un treball molt poc gratificant en el qual difícilment es poden realitzar com a éssers humans. També se’ls dona treball en menor freqüència i durada que a d’altres discapacitats. Tot això afegeix una patologia addicional a la malaltia mental. I malgrat que la productivitat dels centres especials de treball és molt baixa i que els treballadors tenen un índex de discapacitat superior al 60%, la tasca que duen a terme permet que la reinserció i el tractament de les seves malalties tinguin un cost social menor”. 
 

Núria Comarriu i Tati Furriols a la seu de la Fundació Dr. Trueta, a Gurb. Foto: Adrià Costa.


Per Furriols, “estem parlant de persones que surten de casa, treballen, es relacionen amb altra gent i guanyen diners. Som un laboratori de somnis, però també una empresa com qualsevol altra, tot i que amb més dificultats per reinvertir. Hi ha moltes despeses: lloguer dels locals, sous o adequació a la normativa legal i laboral. Malauradament, les associacions que fan economia social cada vegada es veuen més abocades a tancar”, lamenta. Sigui com sigui, durant el 2001, 45 usuaris van passar pel CET El Merma. Degut al volum de persones que acudia diàriament al nostre centre, vam incorporat una altra terapeuta ocupacional a mitja jornada”.

El 2002, coincidint amb la crisi minera del Berguedà, la Trueta va crear a Berga el CET Mossèn Armengou: “A resultes del tancament de les mines, catorze municipis van passar a viure d’un fons europeu. Tot havia mort sobtadament. A més de la crisi minera i la del tèxtil, a la comarca també s’hi van produir uns devastadors incendis forestals. Tot plegat va comportar un augment significatiu de la malaltia mental a la zona. Vam parlar amb el govern de Catalunya i vam comptar amb la seva complicitat per crear a Berga un CET similar al de Vic”.

La Trueta va llogar un local al centre de Berga “on abans hi havia hagut una carnisseria, i vam posar el CET sota la direcció de gent de la població. El nom, Mossèn Armengou, el vam escollir per homenatjar la figura del capellà independentista radical que va escriure un llibre clandestí prohibit durant el franquisme, el Justificació de Catalunya. A partir d’aquí els serveis socials ens van proporcionar malalts mentals. El CET Mossèn Armengou va tenir un recorregut de dotze anys, fins que el 2015 vam haver de tacar-lo per la crisi econòmica”.

Durant els primers anys de funcionament del CET El Merma de Vic, més d’una trentena de persones amb malaltia mental hi han desenvolupat el seu rol professional. Eren persones afectades principalment per trastorns esquizofrènics, però també bipolars, de personalitat, depressius, obsessius i compulsius, psicosi i d'altres en fase controlada.
 
De mica en mica, la Fundació va anar consolidant el model de reinserció sociolaboral a Osona i al Bergadà.  En el moment de màxima activitat, prop de 90 usuaris van arribar a treballar en els dos centres (dues terceres parts a Vic i l’altra a Berga). Tanmateix, si el CET de Berga va haver de tancar per la crisi, el de Vic avui continua plenament actiu.

A El Merma, a quinze minuts a peu de Vic, hi treballen tots a l’una, en un ambient distès i relaxat. Als despatxos, Núria Comarriu, cap de direcció i de projectes, gestiona la part administrativa. Ella, el responsable de magatzem, la terapeuta i els xofers, són els pilars de l’estructura, sota la batuta de Carles Furriols. 

En aquests darrers dos anys, al CET s’hi mou una cinquantena de persones, onze de les quals són treballadors en nòmina, i la resta treballadors terapèutics. L’ànima de la Fundació explica que molts dels voluntaris no estan en nòmina per motius evidents: “si hi estiguessin, hi sortirien perdent, perquè deixarien de rebre les ajudes mensuals”.

Durant anys, els centres de treball de Vic i Berga sovint han acollit moltes persones desvinculades de la xarxa social i marginades, que a més de potenciar i fomentar els hàbits laborals, les activitats de la vida diària, la higiene personal, els hàbits d’alimentació, les tasques domèstiques i la resolució de problemes, han tingut l'oportunitat de socialitzar-se i consolidar la seva inserció social. La majoria d’aquestes persones, abans de treballar no tenien amics, i el seu únic vincle afectiu era la família. Tanmateix,  això la seva incorporació a un lloc de treball, “tenen la possibilitat d’establir vincles d’amistat amb els companys de feina, trobar-se els caps de setmana, organitzar sortides i millorar la seva estabilitat emocional i el rendiment laboral”. 
 

Carles «Tati» Furriols. Foto: Adrià Costa.


Al banda del descans diari a l’hora d’esmorzar i berenar, els usuaris de la teràpia ocupacional fins avui han tingut la oportunitat de desenvolupar tota mena d’activitats: participar en caminades, anar a concerts de gòspel, compartir el dinar de Nadal, participar en la representacions teatrals, fer excursions i caminades a diferents llocs, fer jocs de taula, veure exposicions i cinema, visitar Port Aventura, fer un tram del camí de Santiago, o seguir cursos de formació, com la iniciació a Internet.

Obertura de Tam Tam a Manlleu i L’Atelier a Vic, dues botigues de roba de segona mà i artesania


L’any 2005 la Trueta va inaugurar a l’avinguda de Roma de Manlleu la botiga Tam Tam, un establiment de venda de roba de segona mà i altres articles usats, que oferia un nou lloc de treball per a persones amb discapacitat per malaltia mental. Tanmateix, a més de donar ocupació, la botiga té una funció social gens menyspreable: la venda de productes a baix preu, la qual cosa beneficia la població manlleuenca amb rendes econòmiques baixes, especialment la població immigrada. La persona que va crear Tam Tam, Dolors Graboleda, que també és una de les fundadores de la Trueta, encara avui és la responsable d’un establiment que dona feina a una persona amb malaltia mental provinent del CET, que ven roba a un euro o a mig euro. Paral·lelament a la creació de Tam Tam, durant un temps la Trueta va tenir un local a Vic en uns baixos al carrer de Martí Genís dedicat al reciclatge de material informàtic una mica obsolet –com ara ordinadors Pentium vells- provinent de l’administració i d’empreses. 


El 2010, un any després del trasllat del CET a l’edifici de Gurb, la Trueta va obrir al carrer Canigó de Vic la botiga-taller L’Atelier, el mateix espai que jurídicament és, encara avui, la seu oficial de la Fundació. El local, propietat de l'entitat, es va comprar amb l'ajuda del Govern de Catalunya, que va pagar 6.000 euros per cada lloc de treball que la Trueta oferia als malalts mentals amb una disminució superior al 66%. Allà, durant anys, a més de vendre roba i objectes de segona mà provinent de donacions,  també es transformaven i restauraven peces mobiliàries, decoratives i tèxtils. 

En el transcurs de la seva trajectòria, a l’Atelier s’hi han fet tota mena d’activitats puntuals: folrat de llibretes, cursos de patronatge, un projecte de cohesió social impulsat per l’Ajuntament de Vic, cursos de bricolatge, horticultura, alfabetització digital, o tallers de teatre social. La botiga, que ha estat un temps inactiva, ara torna a funcionar i dona ocupació a dues treballadores nigerianes lligades a la Trueta que gestionen la botiga al seu aire. De moment obren els dimarts a la tarda i els dissabtes al matí. La resta dels dies laborables treballen al CET de Gurb.

E
ntre el 2012 i el 2014, l’Atelier i el CET El Merma van poder gaudir de la presència de joves voluntaris europeus que hi feien tasques de suport en el marc de camps de treball a través del Projecte Aurora. Aquestes persones van venir de Portugal, Itàlia, Hongria, França, Eslovàquia i Polònia. El Projecte Aurora, nascut a Vic el 2012, creat per Ramon Furriols i Franch, és una organització avui activa. El seu objectiu és, segons el seus impulsors, “incrementar el benestar i el desenvolupament de la societat a través de projectes socials innovadors i la prestació de serveis a la comunitat”.

Visió de Cuba, el principal receptors de material sanitari


Durant un quart de segle, la Trueta ha enviat material sanitari, medicaments, roba i components informàtics a més de quaranta països d’arreu del món: Albània, Cuba, Togo, Senegal, Poble Sahrauí, Ghana, Gabon, Congo, Angola, Guinea Equatorial, Nigèria, Mali, Sierra Leone, Cap Verd, Madagascar, Burkina Faso, Costa d’Ivori, Benín, Ruanda, Ucraïna, Letònia, Romania, Kurdistan, Turkmenistan, Perú, Equador, República Dominicana, Mèxic, Haití, Índia, Egipte, Corea del Nord, Mauritània, Marroc, Nicaragua, Bolívia, El Salvador, Hondures, Guatemala, Xile, Brasil i Argentina.


Si com s’ha apuntat més amunt, l’any 1997, la primera vegada que Furriols va anar a Cuba, aquest país a poc a poc es va convertir en el principal receptor dels enviaments de l’entitat. “Hi vaig anar sis anys després de la implementació, el 1991, del ‘Periodo Especial’, i vuit després de la caiguda del Mur de Berlín, quan es va trencar el sistema de solidaritat comunista al món. Aleshores es van parar totes les fàbriques de Corea del Nord, va caure la indústria de Txèquia i Eslovàquia, i es van paralitzar els ‘ingenios’, la gran maquinària mundial de producció de sucre a Cuba. La crisi va ser espectacular. A més de la paralització de la indústria del sucre, no hi havia gasoil i faltaven molts aliments. A l’Havana desapareixen els gats i els gossos (algú se’ls menjava). Hi havia fam, però el sistema comunista tirava endavant com podia, amb l’ajuda solidaria de diversos països”. 
 

Cuba. Escola per nenes amb deficiències visuals. 2003. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


Però malgrat els greus problemes, “la gent tenia capacitat per ironitzar sobre la situació. Així, quan només hi havia una hora i mitja de subministrament elèctric a les cases, en comptes de dir que hi havia apagones, la gent preferia ressaltar els períodes de llum, que qualificaven d‘alumbrones. Mentrestant, el sistema d’ensenyament continuava operatiu, els nens anaven a l’escola sense esmorzar, però hi anaven. I encara que no hi havia mitjans tècnics per a la formació, aquesta era exquisida”.

De la ma d’Eusebio Leal Spengler, un catòlic practicant que curiosament es movia en l’òrbita de Fidel Castro i era membre del Comitè Central del Partit Comunista, la Trueta va treballar amb els responsables de tota mena d’instal·lacions sanitàries en el marc d’un sistema de cooperació descentralitzada: “Al 1997, quan el vaig conèixer, estava a punt d’inaugurar un hospital materno-infantil, i nosaltres li vam omplir la farmàcia. Després, vam signar un conveni de col·laboració amb el PNUD i el PDHL i això ens va obrir les portes a tota l’illa, sobretot a les províncies orientals, les mes pobres. Aleshores vaig voltar per tots els hospitals, centres psiquiàtrics i presons”. 

En el seu periple, va quedar molt impressionat “pel nivell d’extrema  pobresa, sobretot a l’Havana. Allà, quan plovia queien edificis sencers (ells en deien derrumbes); a l’hivern podien arribar a 12 graus i gent havia d’aguantar sense finestres ni vidres, i de  vegades, sense teulada. Però també vaig descobrir que aquella pobresa anava associada a un elevadíssim grau de dignitat i a una gran capacitat de lluitar contra l’adversitat amb un somriure i una abraçada, Des que el 1997 vaig fer el primer viatge a l’illa, hi he posat moltes vegades els peus, la darrera el 2017”.

Després de fer importants enviament de medicaments a diversos hospitals, centres de rehabilitació i metges de capçalera de l'Havana Vieja, la Trueta va col·laborar amb diversos ambulatoris, i centres d’acolliment de nens amb paràlisi cerebral. Més endavant “vam ajudar a la rehabilitació de pacients psiquiàtrics, i també vam treballar per enfortir el sistema de salut, mitjançant la informatització dels departaments mèdics dels hospitals provincials orientals, la creació de processos gerencials, la recol·lecció de dades de les històries clíniques dels pacients, i la creació de registres d’estudis complementaris per la docència i investigació”.

La Fundació va col·laborar en la creació de tallers de reparació de pròtesis auditives, la integració al sistema educatiu de nens amb dificultats visuals de la província de Santiago de Cuba, o el suport a la xarxa de farmàcies i òptiques de la província. També es va actuar en la prevenció del càncer de mama a la província de Granma, un fet que es va traduir en una disminució de la mortalitat per aquesta malaltia”.

Congo, Mauritània, Senegal


Després de signar un conveni de col·laboració entre la Trueta i les la Congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna, conegudes popularment com les
Vedrunes, l’any 2003 Furriols va visitar per primera vegada la República Democràtica del Congo (abans Zaire), un país que al costat de Cuba, Corea del Nord, Senegal i Mauritània, és una de les àrees geogràfiques que durant anys ha rebut  més medecines, material sanitari i suport. Des d’aquell any, fins al 2017, el cap de la Trueta ha viatjat a aquest país en diverses ocasions.

Les vedrunes, la contrapart de la Fundació al Congo, és una congregació molt arrelada a Vic, d’on era la seva fundadora, Joaquima de Vedruna. Aquestes monges van entrar a l’antic Congo Belga quan els jesuïtes van marxar i elles se’n van fer càrrec. Des d’aleshores la seva implantació ha estat contínua. Furriols explica que “en certa manera, des que hi vam anar per primera vegada, poc després de la caiguda de Mobutu Sese Seko, ens vam convertir en es ‘transportistes’ de les vedrunes, Aleshores, els centres de la congregació al Congo constituïen el quarter central a l’Àfrica, una mena de camp base on hi tenien una infraestructura més consolidada”. 
 

Congo: Amb N. Comarriu i les monges Vedrunes Núria Juvanteny i Maria Núria Solà. 2017. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


Durant 17 anys, la Trueta ha desenvolupat nombrosos projectes al Congo i hi ha enviat moltíssims medicaments i material sanitari. Alguns dels destins han estat el dispensari de Kolokoso i l’hospital de Kingungi, on es van enviar medicaments específics difícils d’aconseguir en una zona que acumula anys de pobresa i conflictes, i on els seus habitants viuen sense llum ni aigua potable, i el mal estat de les carreteres o camins els deixa pràcticament incomunicats, obligant-los a viure d’una agricultura de subsistència. Davant aquesta realitat, la Fundació s’ha abocat a propiciar una bona atenció mèdica, donant especial atenció a la salut materno-infantil, al diagnòstic precoç del càncer de cèrvix  o a la creació d’un laboratori complet. 

Avui, al Congo, la Trueta treballa en un gran descampat de Kinshasa, en un barri on viu més de mig milió de persones. I ho fa de bracet amb la vedruna Maria Nuria Solà, la responsable de l’estructura sanitària. Allà no hi ha carrers, ni números on enviar correspondència, i la connexió amb Internet presenta moltes dificultats. Enmig d’aquest caos hi ha un centre de salut dedicat a la maternitat, on també s’hi fan visites i consultes mèdiques en general. 

El metge vigatà explica que “sempre que hem anat al Congo hem visualitzat com les nostres mercaderies arribaven als hospitals, de la mà de les vedrunes, en unes caixes de cartró que posteriorment es reciclaven en armaris i mobiliari. El 2004, hi vaig anar amb Núria Comarriu, i la última vegada va ser el 2017, també amb ella; en aquesta ocasió, però, només vam posar els peus a Kinshasa, una ciutat de 12 milions d’habitants on la contaminació te uns índex brutals, i on es fa difícil viure i respirar. No vam anar enlloc més, perquè arreu del país hi havia conflictes i matances. Sigui com sigui, el 2019 encara hi hem enviat material”.

M
auritània és un altre país on durant anys la Fundació ha actuat i ha propiciat diversos projectes. Furriols hi va viatjar en vàries ocasions: “Al principi hi vaig anar sol, després de contactar amb Sallah, un seguidor maurità del Barça; a través d’ell vam enviar moltíssim material mèdic a Nouadhibou, al nord del país, sobretot fàrmacs relacionats amb la patologia ocular, molt habitual al desert. També hi vam passar l’any 2001 formant part de la Caravana Solidària que feia parada al Marroc i arribava al Senegal. A  més d’enviar-hi material, hi vam fer projectes sanitaris i agrícoles, com la implementació de regs i cultius a petita escala”.  

A Mauritània, l’actuació de la Trueta es va centrar en les zones de la Commune de Nouadhibou, Tidjikja, F’Dérick i Chinguetti. Aquells dies, “el sistema sanitari públic, atenia la població sense recursos (aproximadament el 70%). La nostra aportació va permetre que els diners que els centres havien de destinar a la compra de fàrmacs, es poguessin  destinar a la millora d’infraestructures. També hi vam portar equipaments perquè poguessin treballar amb més seguretat a la zona desèrtica on treien sal: guants, sabates, destrals, pales, eines tallants o dipòsits d’aigua. En una ocasió vam fer la donació d’un camió de bombers a l’ajuntament de Nouadhibou”. 

Canviant de país, el metge vigatà relata una llarga cooperació amb el Senegal: “Inicialment, vam recórrer el país de nord a sud amb pocs recursos, en autobusos. La meva relació amb el país no es pot dissociar de la coneixença de Koumera,  un immigrant de l’ètnia mandinga que vivia a Barcelona. Amb ell vam desenvolupar molts projectes de cooperació al seu poble, Diaka Medina. En una ocasió hi vam portar en un camió un gran molí amb motor de gasoil per moldre gra, que va costar 6.000 euros. Va ser una excel·lent alternativa als laboriosos treballs que feien manualment les dones del poble, on es va impulsar na cooperativa femenina que, a més de moldre el seu gra i el de pobles del costat, va poder generar uns ingressos de suport, una part dels quals servien per capitalitzar la pròpia cooperativa, i una altra per poder fer el manteniment del molí i disposar de diners quan s’havia de reparar la màquina. A Diaka Medina també vam ajudar a fer un pou i vam contribuir a construir un centre de salut. Sempre que hem anat a l’Àfrica, hem tractat prioritàriament amb el col·lectiu de dones, perquè són les que parlen i ensenyen a parlar als nens i van més al gra que els homes; aquests, si tenen alguns diners, és fàcil que se’ls gastin amb prostitutes o bevent alcohol. Si jo tornés a néixer i em deixessin triar, voldria ser dona i negra”.  

Gabon, Costa d’Ivori, Cap Verd...


La Fundació també ha actuat a Gabon, un país on des de fa temps les monges vedrunes arrelades al Congo van obrir una missió amb un centre de suport a les dones: “Hi vam entrar de la mà de Montserrat Molas, la monja vedruna que vaig conèixer a Vic, una dona excepcional que ja no és entre nosaltres. Al Gabon, les vedrunes treballaven amb nenes abandonades, prostitutes, dones marginades i persones afectades de la SIDA. La nostra aportació va consistir en l’enviament de fàrmacs i material sanitari i en l’enfortiment de la farmàcia del Dispensari
Rois Mages, a Akébe Ville, un centre d’acollida i repatriació de víctimes del tràfic il·legal de menors i esclavatge”. 
 

Kolokoso, Congo, 2007. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


A Costa d’Ivori, l’any 2002, la Trueta va fer aportacions a un hospital gestionat pels Germans de Sant Joan de Deu, i també va engegar un projecte de suport farmacològic als malalts mentals de l’Association Saint Camille, un centre sanitari  i social impulsat per Gregoire Ahougbonon. La tasca d’aquest home era alliberar les persones encadenades a causa de la seva malaltia mental i portar-los a un dels nou centres de rehabilitació per ser atesos i posteriorment inserir-los de nou a la societat”.  

Un capítol apart mereix la important actuació de la Trueta a Cap Verd, on “cada estiu, el doctor Enric Roselló, cirurgià de Mataró instal·lat a Vic aparcava l’exercici de la cirurgia i, sense dir res a ningú, se n’anava a fer intervencions quirúrgiques en un hospital d’aquell país. A partir de les seves coneixences, la Trueta hi va portar molt material sanitari. Amb Rosselló, que va estar molts anys ajudant la nostra organització, vam viatjar junts a Cuba, a Cap Verd i també a la guerra de Bòsnia”. Des del 2002 i durant uns anys, la Trueta va fer enviaments periòdics a Costa d’Ivori, un material mèdic que donava cobertura a prop de 3.000 pacients amb malaltia mental”.

F
urriols recorda que Roselló va introduir a Osona, a l’Hospital de la Santa Creu, “un innovador model de cirurgia. Encara avui tenim una bona colla de cirurgians a punt de jubilar que van ser formats per ell. A aquest home, que ja forma part de la història de Vic, quan va morir al 2003 se li va fer un homenatge a la Sala de Columna, on va ser proclamat ‘fill adoptiu de Vic’, en reconeixement als seus mèrits professionals en el camp de l’oncologia i el tractament quimioteràpic. Vull recordar que quan vaig viatjar a Cuba amb el doctor Roselló, em vaig adonar que a part de les qüestions sanitàries, tenia una gran capacitat per escoltar i analitzar. Tenia un ull clínic impressionant; quan ens reuníem amb algú, en pocs instants feia un diagnòstic molt afinat de la persona amb qui parlàvem, sobretot de l’element de confiança. Si deia ‘d’aquest te’n pots fiar” o bé ‘compte amb aquest altre!’, sempre ho endevinava. Tenia molta intuïció”.  

Si abans de fundar la Trueta, Furriols ja havia portat ajuda als camps de refugiats de sahrauís a Tindouf, en aquest lloc hi va retornar en altres ocasions. La darrera vegada  l’any 2016, en col·laboració amb l’entitat COOOS (Cooperació Osona Sàhara). En altres països del continent africà, la cooperació de la Trueta ha estat més limitada i de vegades testimonial. A Guinea Equatorial, va aportar medicaments essencials i material necessari al centre Ockong Oyeck, gestionat per les vedrunes.

A Togo, es va donar suport a la Missió Catòlica d’Afgnan-Gletá, on s’oferia escolarització i assistència mèdica a nens orfes i a fills de famílies pobres. A Egipte, a través d’un claretià vigatà, durant dos anys es va fer arribar material i medecines.  A Madagascar, s’hi va enviar molt ajuda, i des d’allà s’ha també es va portar a Catalunya artesania fabricada en cooperatives locals que es va vendre aquí. Altres destins receptors de medicines va ser Burkina Fasso, bàsicament a centres psiquiàtrics, i Angola. A Benín s’hi van fer transports regulars a un centre psiquiàtric, a un centre d’acollida de nenes del carrer i a malalts de la sida gestionat per les vedrunes. A Ruanda, província eclesiàstica del Bisbat de Vic, hi vam fer alguna tramesa no massa significativa, igual que a Ghana, Nigèria, Mali, Sierra Leone, o al Marroc, on es va portar material sanitari i ordinadors en escoles de la zona del Rif.

Amèrica Llatina


Al marge de Cuba, l’acció cooperativa de la Fundació a Amèrica Llatina es va centrar bàsicament en quatre països: Perú, Argentina, Bolívia i Nicaragua. Al Perú, on la contrapart de la Trueta també on les Vedrunes, es va contribuir a l’enfortiment de les farmàcies de les anomenades ‘cases promotores de salut rural’ de Celendín, Pucallpa i Chachapoyas. En aquestes àrees, la població més pobre viu en condicions pèssimes i no ho té gens fàcil per accedir a la sanitat: “Per posar-hi remei, les Vedrunes impulsen des de fa anys un programa per capacitar i educar persones en el món sanitari. Se’ls anomena promotors de salut i se’ls equipa amb una farmaciola”. 


A Argentina, l’àmbit d’actuació es va centrar a la província de Tucumán, on el 70% de la població viu en extrema pobresa.  Després de contactar amb sor Lucía Caram, originària de Tucumán, Furriols va fer un viatge a aquest país: “És una monja rebel que va haver de marxar d’Argentina perquè si s’hi hagués quedat l’haguessin assassinat. A Santiago del Estero, una província molt pobra al nord de Buenos Aires, vaig visitar un hospital amb pocs recursos, on vam portar material i medicaments. Era a l’època del ‘Corralito’, al 2001, amb el país en fallida econòmica”.

Mitjançant l’Agermanament Solidari Somoto-Vic, a Nicaragua es va col·laborar a la millora del Dispensario Médico San Ramón de Matagalpa, un centre d’atenció primària per a la població pobra, on s’oferia atenció i es distribuïa de forma gratuïta la medicació i s’atenien consultes dels municipis propers.
 

Carles «Tati» Furriols. Foto: Adrià Costa.


A
 Bolívia es va equipar una aula informàtica d’una escola a la ciutat de Cororo, una actuació que va propiciar que 300 alumnes tinguessin accés a les noves tecnologies. Al Centre de Recuperació Informàtica Sagrados Corazones, a Roboré, “també es va col·laborar en la preparació de nois en coneixements de hardware i software per poder oferir assistència tècnica.  A La Paz, vam col·laborar amb un hospital de malalts mentals, a San Ricardo Pampuri, gestionat pels Germans de Sant Joan de Déu. En altres països d’Amèrica Llatina, la tasca de la Trueta ha estat testimonial, és el cas de Mèxic, El Salvador, la República Dominicana, a Guatemala i a Hondures”.  

Corea del Nord. Al cor d’una tirania estalinista


A banda de Cuba i el Congo, un dels principals destins de l’ajuda humanitària ha estat des del 2001 Corea del Nord. La història de les relacions de la Trueta amb aquest país d’orient és molt llarga i arrenca quan el protagonisme de l’entitat catalana en l’àmbit de la cooperació i l’acapte de fàrmacs eren molt destacables. Furriols explica que “tot i que no fèiem propaganda, els que aleshores manaven a Catalunya parlaven de la Trueta. De fet, en aquella època, vam enviar a Cuba un TAC que ens va donar l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. En aquest context, com que l’associació s’havia fet gran i des de la Generalitat sabien de la nostra capacitat operativa, el responsable de cooperació del govern català es va posar en contacte amb nosaltres per fer unes actuacions a Corea del Nord”. 


Furriols tenia un bon amic a Catalunya, Suk-Man-yu, un sacerdot adventista de Corea del Sud que ja és mort: “Aquest home havia assessorat Jordi Pujol en temes d’Orient, i també era professor de coreà a la UAB. Després de parlar amb ell i amb altres professors de l’Autònoma relacionats amb universitats de Corea del Sud, vam buscar el camí per enviar amb regularitat material sanitari a Corea del Nord. Així va ser com vam començar a enviar contenidors, amb el suport i vist i plau de multinacionals de Corea del Sud establertes a Catalunya, com Samsung, Daewoo i altres, en un context on hi havia ganes d’obrir canals polítics entre les dues Corees”.

Furriols va viatjar tres vegades a Corea del Nord. La primera, al 2001, en companyia d’un alfil de luxe: l’ex ministre i vicepresident socialista Narcís Serra, aleshores membre  del consell d’administració de Caixa de Catalunya. La darrera vegada hi va anar sol: “Sense haver estudiat dret, vaig fer de diplomàtic. Com en una partida d’escacs geopolítica, vam penetrar a Corea del Nord per afavorir escletxes en l’obertura del règim de Pyongyang. Quan hi vaig anar amb en Serra, que era un home de Telefónica a Sudamèrica, també presidia la Fundació CIDOB”.

Per entrar a Corea Nord un dels dos passos obligats era Xina; l’altra porta era  Moscou: "Nosaltres hi vam entrar a través de Pequín, on hi havia l’ambaixada d’aquell país. Abans de fer el pas definitiu, Serra i jo ens van reunir amb  Eugeni Bregolat i Obiols, “un gran diplomàtic que llavors era l’ambaixador d’Espanya a Xina i a Orient. Vam estar tot un dia amb ell i vam dinar a casa seva”. 

Després de totes aquestes gestions, Furriols finalment va viatjar a Corea del Nord, “on la Trueta (la primera oenagé catalana que hi va treballar) va donar suport als serveis mèdics de Pyongyang i de les poblacions rurals, en una regió que aleshores tenia més de sis milions de persones en situació vulnerable  Aquells dies, el 45% dels nens menors de cinc anys patien mal nutrició crònica; també hi havien 480.000 embarassades en baix estat nutricional i un elevat percentatge de mares mortes mentre donaven a llum. Per ajudar a pal·liar aquests problemes la Fundació enviava periòdicament contenidors a Pyongyang amb medicaments, material sanitari i roba per vestir el personal dels hospitals, així com llençols per als llits. Una de els últimes trameses la vam fer al 2016: un contenidor de 3.800 quilos amb material fungible i equips mèdics”.
 

Corea del Nord, 2005. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


El contacte directe amb la gent era molt difícil: “Sempre vaig estar vigilat i controlat per tres o quatre persones que mai no em deixaven sol, sense que jo pogués parlar lliurement amb cap interlocutor escollit per mi. Corea del Nord és un gran camp de concentració. Una vegada, a Pyongyang, em vaig escapar de l’hotel; la gent que em vigilava s’havia adormit i jo vaig anar caminant fins a la estació del tren; però ben aviat vaig aixecar sospites i de cop i volta van aparèixer uns personatges que em vigilaven de prop, i vaig haver de tornar cap a l’hotel. La situació era claustrofòbica i mai vaig tenir la possibilitat de parlar lliurement amb algú sense l’intèrpret que tenia assignat”.

Les últimes trameses. El futur de la Fundació


A la meitat de la primera dècada d’aquest nou segle, va viatjar a
Turkmenistan, una antiga república soviètica al costat del mar Caspi. El resultat va ser l’enviament de centenars d’equips informàtics per substituir la maquinària obsoleta que tenien per moderns pentium”. A finals del 2016, en el marc del programa Aktuem!, la Trueta va obrir un nou front d’actuació a l’Orient Mitjà, a la regió  de Rojava, al Kurdistan de Síria, en plena guerra contra la dictadura de Bashar Al-Assad, agreujada per l’assetjament del govern de Turquia, que bloquejava l’arribada d’ajuda humanitària. Personal de la Fundació es va desplaçar a la zona on van entregar maletins de material mèdic.

També es va enviar material sanitari i medicaments a Romania. Altres àmbits geogràfics d’actuació limitada van ser Letònia, Índia (on les vedrunes hi tenien diferents centres), i Ucraïna (on la Trueta havia treballat poc després de la tragèdia de Txernòbil). 

Des del 2016, s’han fet trameses a Gabon, Ruanda, Cuba, Perú, Congo, Kurdistan, Sàhara, el Marroc, Sèrbia, Ghana i Camerun. En aquest darrer país, “actuem de manera coordinada amb la oenagé vigatana Insolàfrica (impulsada per Núria Pagespetit i Jordi Homs) dedicada a formar professionals de la salut, principalment en l’àmbit de la Infermeria, a més de millorar de les infraestructures sanitàries a Camerun.

Al Congo, el 2018 vam construir unes coberts al costat d’un hospital perquè les dones que hi anaven a parir poguessin cuinar i preparar-se el menjar. Mentrestant, a Ghana, la nostra intervenció es fa coordinada amb el col·lectiu de ghanesos residents a Osona. Al 2019, l’últim enviament estava valorat en més de 21.000 euros”.


En els darrers sis anys la Trueta no aporta material amb la mateixa freqüència que abans: “Una part dels ingressos que tenim, derivats bàsicament del reciclatge que fem al Merma, serveixen per actuacions en diversos països lligades a temes de construcció, ensenyament i formació de camperols. Avui som una empresa de prestació de serveis que recicla i elimina residus, i factura per aquesta feina”.

En un article de Vicenç Bigas publicat el 2019 a El 9 Nou, Furriols  explicava que després de la desaparició de les caixes d’estalvis amb les quals s’havien establert convenis, “a finals de 2005, vam patir una retallada important quan l’Agència Catalana de Cooperació va decidir deixar d’ajudar la Fundació, que tenia unes despeses compromeses lligades al seu funcionament, originant un deute molt gran, que es va poder tornar en cinc anys, replegant l’estructura”.

El president de la Trueta fa notar que “la Fundació es planteja aliances per garantir-se el futur. Volem consolidar la funció social al territori. Hem superat una crisi que va posar en perill la nostra continuïtat. Ara busquem una sortida. Jo ja tinc una edat, i des de fa tres o quatre anys que dono voltes sobre la manera que un projecte que vam crear fa 25 anys en pugui durar 25 més”.
 

Carles «Tati» Furriols. Foto: Adrià Costa.


E
n les seves declaracions a El 9 Nou, Furriols també deia que 25 anys després de la seva creació “l’element social pesa molt a la Trueta. La prioritat és continuar donant feina a malalts mentals i crear més llocs de treball. El futur passa per obrir la Fundació, perquè sols no podem funcionar. Per això ens plantegem ampliar el patronat i federar-nos amb altres entitats, com ara Sant Tomàs. És un projecte que s’està covant, en el qual podria tenir un paper primordial la nova Facultat de Medicina de la UVic-UCC”.

Furriols deixa clar que “darrere de la Trueta mai no hi ha hagut cap partit polític ni cap institució religiosa que dirigís la seva acció. Em sento orgullós del laïcisme i de la llibertat amb què hem actuat. Quan vam començar a crear ocupació vam optar per donar una sortida laboral als malalts mentals crònics, una alternativa que llavors era inèdita.  Però avui, amb l’economia d’escala, si vols mantenir-te t’has d’agrupar”.

Autocrítica. Reflexions sobre el paper de les oenagés


Furriols reitera que la Fundació “no fa caritat sinó justícia. Transferim bens acumulats, però tenim una contradicció: la nostra activitat ens fa sentir bé. Si rasques, en el fons estem fent caritat cristiana. Però a l’hora de transferir tanta riquesa acumulada procurem posar-hi un punt de rebel·lia. No oblidem que els països rics abans hem robat aquesta riquesa als negres i als llatinoamericans”. 

Reflexionant sobre de la intervenció de la Trueta i la de moltes oenagés en països governats per règims polítics de diferents colors, diu que “sempre hem trampejat la política conjuntural. Som una organització humanitària, com la Creu Roja, que actua on hi ha gent que ho necessita, habitualment població civil. Però ho fem sense moure’ns condicionats per cap consideració de raça, política o religió. Sempre hem tingut les mans lliures, i mai ningú no ens ha impedit fer una acció social. De la mateixa manera que hem treballat a Nicaragua amb els sandinistes, ho hem fet a Corea, a Cuba o a Turkmenistan. No hi ha gran cosa a discutir: la paraula ‘humanitària' ho explica tot”. 

Furriols es mostra molt crític amb algunes grans oenagés: “N’hi ha que destinen la major part de la seva inversió en la pròpia organització, i les engrunes per als pobres. Jo he vist desplegaments bestials de vehicles i persones que s’estan en un lloc on no foten res i es passen la vida fent viatges inútils. És una pena el que fan a mig món”. 
 

Placa dedicada al Dr. Trueta. Hospital Materno Infantil. Habana Vieja. Cuba. 2003. Foto: Arxiu Fundació Dr. Trueta


Des de la seva creació, l’actuació al Tercer Món ha anat lligada a un codi ètic de conducta: “Sempre que hem anat a un lloc, hem estat moderats en els objectius possibles i hem mirat què es pot fer i què no. Després de veure les necessitats d’un determinat col·lectiu humà, als destinataris de l’ajuda els hem dit que som una organització molt petita, amb pocs mitjans; però també els hem explicat que miraríem de correspondre, pas a pas, en allò que demanessin (de vegades massa coses). La nostra premissa és establir una relació de confiança i no crear falses expectatives”.

A
ixí resumeix la trajectòria de l’entitat: “Vam néixer del no-res i de la determinació de fer política social. Amb el pas del temps, el nostre creixement exponencial va començar a fer denteta. Però a l’entitat no l’ha condicionant ningú, ni ha tingut cap organisme al darrere. Anem a la nostra bola i tenim un únic objectiu: la cooperació en favor dels pobres, no d’un partit o d'una administració. En un moment determinat a Catalunya hi va haver un canvi de govern, però als responsables de Cooperació del govern tripartit no els agradava la Trueta, probablement per ser massa independent i tenir una destacada capacitat de fer acció humanitària. Els nous dirigents que van fer-se càrrec de la Cooperació van interpretar a la seva manera l’acció humanitària i van canviar els criteris. No guardo cap rancor, però ens ho vam passar malament”. 

La crisi econòmica va tenir també un efecte molt negatiu en la Fundació: “La disminució de les ajudes va comportar una disminució de les nostres capacitats, una situació que va afectar considerablement als receptors de material al Tercer Món. Vam haver de reinventar-nos i reprendre el vol. Però vam continuar al nostre aire”.

El càncer. Caminar, una bona teràpia


Carles Furriols té tres fills de dues mares diferents: la Maria Dolça (filla de l’Eva), i en Carles i la Júlia (fills de la Maria). Actualment viu sol, a Taradell, a casa del seu germà Xavier. Dos anys després que li detectessin un càncer de pàncrees, fa una vida pausada, combinant les caminades amb una discreta activitat relacionada amb la Fundació, i també amb la tasca de donar suport als presos polítics i exiliats catalans (tal com havia fet fa més de quaranta anys com a membre de Socors Roig).


Reflexionant sobre la malaltia, mesos després de les sessions de quimioteràpia es mostra optimista: “Avui hi ha molta especialització; i els avenços tecnològics, les noves teràpies i la farmacologia van a una velocitat d’àtom. El càncer a mi se’m va manifestar al cap de pàncrees; vaig tenir sort perquè el tumor era molt petit, va taponar un conducte (el colèdoc) i vaig quedar de color groc. Un matí d’estiu del 2018, mentre anava a Santa Maria d’Oló a recollir uns documents per triturar, em vaig adonar de la situació. Aquella mateixa tarda ingressava a l’Hospital Universitari de Vic i al cap de set dies ja m’operaven al l’Hospital Clínic de Barcelona”. 

Assegura que per combatre la malaltia i per curar-se “és indispensable la predisposició a lluitar, tenir una actitud positiva, moure’s i ganes de tirar endavant. Els tractaments quimioteràpics et deixen molt baldat, et fan caure els cabells, et desapareix la libido i et fa mal tot el cos. Per superar aquest estat, i tota mena de malalties, és primordial l’actitud de lluita. Quan estàs assegut al sofà, et fa mal aquí i allà; i si no et mous, el mal continua. Abans d’operar-me, el doctor Sánchez Cabús em va dir: ‘Després de l’operació, camina, camina i camina!’. I és el que vaig fer. Mentre va durar la quimioteràpia vaig sotmetre’m a regulars banys de bosc. Primer van ser 100 metres, després 200; cada dia una mica més, però sense estressar-me i per terrenys planers. Des de llavors he pujat cinc vegades al Matagalls. El meu consell es que si el malalt pot caminar, que ho faci, per anar bé pel bosc i no pels carrers contaminats de les ciutats”.

La Creu de Sant Jordi, el 2019. L'Osonenc de l’Any



En plena rehabilitació, el 16 de maig del 2019 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva tasca com a dinamitzador de programes humanitaris, metge especialitzat en medicina tropical, col·laborador de Metges sense Fronteres i Metges del Món, cooperant a diversos països i, bàsicament, ànima de la Fundació Trueta. El guardó es va concedir a un total de 29 personalitats, entre elles també el jugador del Barça Leo Messi.
 

Carles Furriols rep la Creu de Sant Jordi de mans del president Quim Torra. Foto: Generalitat de Catalunya


Comentant el fet que la Creu la van concedir a la seva persona i no a la Trueta, diu: “No nego que vaig estar content de tenir-la, perquè és una creu de bon portar; però m’agrada pensar que la podrien haver donat a molta gent que representa i dona visibilitat als invisibles. La meva trajectòria va lligada als camps de refugiats, hospitals psiquiàtrics i manicomis amb gent tancada i presons; també a la Trueta i als pobles del Tercer Món i als pobres del Quart  Món”.


Dies després de rebre el guardó,  va ser escollit Osonenc de l’Any pels lectors del d’El 9 Nou: “Encara que el reconeixent va ser per la meva persona, també interpreto que ho va ser pels 25 anys de la Fundació Trueta i per tota la gent que hi ha aportat el seu esforç: els malalts mentals, els voluntaris i membres de l’entitat, i la implicació de  persones de diferents llocs del mon. Jo només sóc la punta de llança de la Trueta”.

Política progressista i igualitària. La visió del Procés d'independència


La seva vida no es pot deslligar del compromís amb les classes populars, amb el camí de Catalunya vers la independència, i amb la reivindicació dels drets dels desfavorits d’arreu del món. Defineix la seva ideologia política com a “progressista, igualitària, socialitzant, sobiranista, antiracista i en defensa dels refugiats i silenciats”. 


Parlant del procés català, creu que “és un experiment que passarà als llibres d’història, un fenomen que es produeix 40 anys després de la mort de Franco i d’un llarg període de suposada democràcia. La capacitat de resiliència del poble català ha estat extraordinària, igual que la capacitat d’organització, motivació, lluita i resposta no violenta per fer front a un estat molt potent. La no-violència és una peça clau”. 

Per ell, “aquests deu últims anys són per estudiar. S’ha produït una catarsi, amb el punt clau del procés situat al referèndum de l’1 d’octubre de 2017. Malgrat les dificultats, es va produir un moviment revolucionari que els partits no van poder controlar. La gent es va apoderar i hi va haver una revolta pacifica del poble, amb els pares i les mares que van anar a les escoles a defensar les urnes. Però no deixa de ser curiós que les dues persones que primer van detenir els poders estatals van ser els Jordis, dos homes que no són de cap partit, sino de dues organitzacions civils”.
 

Tati Furriols en una imatge d'arxiu Foto: Adrià Costa.


La seva anàlisi de politòleg circumstancial forjat en mil i una batalles el porta a recordar que “a Catalunya tenim uns marcats antecedents anarquistes i un elevat nivell de consciencia front al lerrouxisme. També vull destacar l’element cultural, amb els fonaments d’Anselm Clavé i l’empenta que van donar a la llengua literats com Verdaguer. No deixa de sorprendre que els enterraments més multitudinaris que hi ha hagut mai a Catalunya han estat els de Verdaguer, Macià i Durruti”.

Colonialisme, religió i laïcisme. Racisme


Parlant de les causes de la misèria humana que ha viscut i viu el món, i de qui controla els fils de l’opressió dels pobres, destaca el “paper nefast del colonialisme durant el segle XIX. El colonialisme va fer que l’home europeu tingués una brutal capacitat extractora de matèries primeres, amb un espectacular increment del benestar al vell continent. Amb mètodes diferents, l’espoli africà avui continua de manera intensa amb intervenció de Xina. Mentrestant, a Europa ens pensem que vivim a dins d’un castell impenetrable que mai no podrà ser assaltat.  Però aquest castell és un gerro de porcellana que un dia petarà i s’esmicolarà”.


Es defineix com a agnòstic: “El fet religiós és innat en la naturalesa humana, i segurament ho serà sempre. La transcendència va lligada a la complexitat de l’existència. La religió sovint s’escuda en la por a la mort; però encara  és pitjor tenir por a la vida. Des de l’experiència de col·laborar amb congregacions religioses, combrego amb el vessant humanista de les creences. Però defenso l’escola pública i laica. La religió ha de quedar en l’àmbit privat i al marge de l’ensenyament”. 

També observa un fenomen que darrerament es palpa a Vic: “Tothom pot adonar-se de l’existència d’una gran varietat d’entitats religioses noves a la ciutat, algunes lligades a grups ètnics que venen d’altres contrades, com els col·lectius dels sikhs, els nigerians o els senegalesos que cada diumenge s’agrupen en els temples evangèlics, on s’apoderen en un mecanisme de trobada. En aquest context, entenc que, enmig de la boira vigatana, l’Església més ecumènica fomenti el reagrupament”.

Té clar que el racisme s’alimenta de la por a l’arribada de persones vingudes d’arreu del món: “El racisme és classisme, va contra els pobres, mai contra els rics i els poderosos.  Els immigrants han vingut per culpa nostra, que hem explotat i espoliat els seus països. El racistes són gent bruta que sovint remenen diners i promocionen lemes xenòfobs com ara ‘Primer els de casa’, o ‘Primer els vigatans’. Tots som persones, tots som vigatans i vigatanes, nosaltres i tothom que viu a Vic.”.

Muntanyisme, alpinisme, viatges...


La seva vida sempre ha anat estretament lligada a la passió per la muntanya, encara que es considera “més alpinista, que muntanyenc o excursionista. A més de pujar sovint a Matagalls, el meu delit és enfilar-me a cims de 4.000 metres amb grampons, corda i piolet, baixar per una canal esquiant, o escalar una cresta. Pujar muntanyes és una droga que em proporciona endorfines. Si vaig al Cadí, a la Tossa o al Puigmal, em drogo. No és masoquisme: és esforç i concentració. Jo necessito graponejar la terra”.

 
.

Tati Furriols fent muntanyisme i escalada. Foto: Arxiu Tati Furriols


Viatger reconsagrat, diu que més enllà dels desplaçaments que ha fet com a cooperant i membre de la Trueta, l’ingredient bàsic que el motiva a moure’s “és la força de la natura; m’agrada submergir-me en la geografia i el territori, en la terra amb les seves boires, boscos i muntanyes. A cada lloc, aquests element determinen un manera de fer de les col·lectivitats que hi viuen, i una manera de parlar concretada en una llengua. Cada terra fa sa guerra. Quan he viatjat pel món, he procurat entendre com és la gent mirant el territori, per anar bé des d’una posició elevada. Sobrevolant en avió la illa de Cuba i veient des de dalt com està estructurada la terra et pots fer una idea de com serà la realitat allà baix; igual que volant sobre el Sàhara pots imaginar com serà la vida al desert. Des de l’aire tinc una composició del que hi ha a baix. Sóc un ocell”.

Núria Comarriu, administrativa, cap de direcció i de projectes de la Trueta, en un escrit publicat a la revista Estrip deia que el camí de la Fundació ha estat possible “gràcies a la implicació i a l’ajuda de grans persones, i a la col·laboració d'ajuntaments, institucions, entitats o empreses; i a l'esperit incansable i lluitador de Carles Furriols, de qui, si em permeteu fer un apunt personal, he après a veure punts de llum”. 

                                           ------------------------------------------------


Agraïment especial a Núria Comarriu.

Fonts del reportatge: memòries i arxiu de la Trueta i converses amb Tati Furriols. Hemeroteques: La Marxa de Catalunya, El 9 Nou, Ausona, Osona.com, Presència, Nació Digital, Vilaweb, El Ter, El Sac, Més Osona, Reclam, Diari de Vic, Regió 7, Tot Berguedà, Berguedà Setmanal, Berguedà Actual, La Calaixera, Berguedà.cat, Estrip, El Vigatà Independent, Fer Salut, Diari de Tarragona, Municipis i Comarques, La Comarca d’Olot, Parrac, Marítimas, Régions, Le Calme, El Triangle, Catalunya Cristiana, Diari de Barcelona, La Vanguardia, Avui, El Punt-Avui, El País, Cinco Días, Europa Press, The Pyongyang Times, Les Nouvelles de Pyongyang, El Global, Mujer, Ara, Granma Internacional...


entrega a Carles Furriols de la Creu de Sant Jordi. Amb el president Torra

 

Participació