Reportatge

Joan Brugués, lliurepensador i ànima del Fòrum de Debats

Nascut a Vic el 1954, ha estat repartidor de diaris als 14 anys, activista llibertari, professor d'Institut i, per damunt de tot, home de cultura i conversa

per Toni Coromina , 3 de gener de 2020 a les 19:06 |
Joan Brugués, al carrer de Sant Sadurní | Adrià Costa
En un temps marcat per la pressa, l'estrès i la intolerància, pot semblar anacrònica la tasca de persones com Joan Brugués, professor de literatura i llengua jubilat, que presideix el Fòrum de Debats, amb seu a Vic, una entitat que ell va impulsar fa tres dècades i que des d'aleshores ha organitzat més de 400 conferències i debats mensuals sobre temes científics, polítics, filosòfics,  artístics, històrics, pedagògics o sociolingüístics. 

Militant antifranquista i lliurepensador vinculat al pensament llibertari, durant la transició va ser un dels refundadors de la CNT vigatana, el sindicat anarcosindicalista que a Osona va arribar a tenir 600 afiliats, coincidint amb l'auge fulgurant del moviment a Barcelona i el despertar de la contracultura. Fins que els aparells estatals postfranquistes, de la mà de Rodolfo Martín Villa, van dinamitar la CNT des de dins, introduint-hi agitadors infiltrats, un procés que va culminar amb el Cas Scala i va precipitar la desactivació del moviment anarquista.  


Paral·lelament a la seva activitat docent, el 1990 Brugués va ser cofundador del Fòrum de Debats, una associació hereva dels postulats crítics i contestataris dels anys setanta, que durant tres dècades ha portat a Vic rellevants conferenciants tan diversos com el periodista Ramon Barnils; els filòsofs García Calvo, Roger Garaudy, Eugeni Trias, Lluís M. Xirinacs,  Marina Garcés o Josep Ramoneda;  el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel; l'exprimer ministre d'Algèria Ahmed Ben Bella;  l'exambaixador al Vaticà Gonzalo Puente Ojea; l'artífex de la revolució portuguesa Otelo Saraiva de Carvalho; els científics Ramon Margalef i Jorge Wagensberg; l'arqueòleg Eudald Carbonell;  l'activista Teresa Forcades, o l'economista Santiago Niño Becerra, entre d'altres.
 

Parlem amb ell còmodament asseguts al menjador de casa seva. En uns temps convulsos marcats pel vertigen, Joan Brugués està convençut que en aquest món hi ha d'haver lloc per al debat i la tertúlia argumentada. De fet, aquest home de conversa calmada i enraonada però sense pausa, està habituat a parlar des de la tarima d'una aula, o en la presentació de conferenciants al Fòrum de Debats, però també a cultivar tertúlies quotidianes al carrer, a peu dret, o al voltant de la taula d'un cafè. És un practicant empedreït de l'art de la paraula i la comunicació fluides.
 

Infantesa. Esquerra: 1 any. Centre: 9 mesos. Dreta: 1 any i mig, amb la mare. Foto: Arxiu Joan Brugués.


Joan Brugués Freixanet va néixer a Vic el 21 de setembre de 1954, a l'inici de la tardor, a la clínica Sant Jordi, annexa a l'antic Hospital de la Santa Creu. El seu avi patern i padrí Joan Brugués provenia de Salt, a tocar de Girona. Durant la guerra no va haver d'anar al front per qüestions d'edat; havia estat sergent republicà del cos de ferroviaris i es va limitar principalment a fer serveis de rereguarda relacionats amb els trens.

La major part de la seva trajectòria professional la va fer com a maquinista en línies de llarg recorregut, fins que el van destinar a Ripoll i a Vic, i aleshores es va dedicar a conduir combois de la línia de Barcelona a Puigcerdà. Es va casar amb la Maria, nascuda a Oix i amb antecedents gallecs, a qui el seu nét no va arribar a conèixer perquè es va morir molt jove, abans que nasqués en Joan. Els avis paterns es van conèixer a Barcelona, on van viure fins l'any 1931, el de l'establiment de la República.

En Joan tampoc no va conèixer el seu avi matern, Bonaventura Freixanet, originari de Collsuspina i mort el 1940 en tristes circumstàncies: "en morir la seva mare (la meva besàvia) l'avi va anar a peu fins a Collsuspina per assistir al seu enterrament. Era el mes de febrer, havia nevat i feia un fred espantós. A resultes d'aquesta climatologia adversa, va emmalaltir i va morir al cap d'un mes d'enterrar la seva mare".
 

A Rupit, als dotze anys, el 1966, amb la germana Maria Carme. Foto: Arxiu Joan Brugués.


L'avi Bonaventura era cisteller i es va casar amb la Maria, una dona amb antecedents vigatans, provinent de Tuixent, a l'Alt Urgell. L'avi va fundar una popular botiga al carrer dels Argenters, de Vic. Però arran de la seva mort prematura, Joan Freixanet i Felisart, el tiet d'en Joan, es va veure obligat a posar-se al capdavant del negoci, un taller-botiga. El tiet, al principi va començar a co l·locar sostres falsos amb encanyissats, fins que poc després d'acabada la guerra va fer uns cursets accelerats de cistelleria amb un mestre artesà de Barcelona, un aprenentatge que va completar des del vessant d'autodidacte. Mort el 2015 als 93 anys, havia estat un mític militant d'Esquerra Republicana d'Osona, atleta, president del Club Atlètic Vic i difusor de l'esport comarcal.

Manel Brugués, el pare d'en Joan, havia nascut a Barcelona, on la família de l'avi ferroviari vivia al barri de Sants fins que el 1931 es va establir a Vic: "El meu pare tenia tendències republicanes, encara que mai no va militar en cap partit. Per l'edat tampoc no va haver de fer la guerra, perquè als 14 anys era de la lleva posterior a la del 'biberó' i no el van enviar al front; com a màxim va participar en la construcció d'algunes trinxeres a la Guixa. Poc després, va entrar a treballar de dependent a la ferreteria Can Comella, a la plaça de Santa Clara, on va desenvolupar tota la seva vida laboral fins que es va jubilar. Era molt popular entre els fusters, mecànics i manyans, que s'hi entenien bé perquè era bon professional i sabia perfectament on eren tots els elements que li demanaven a la botiga, a més d'orientar-los en el que necessitaven".

La mare d'en Joan, la Ramona, havia nascut a Vic i també havia treballat d'oficinista a Can Comella, "on a principis dels 50 va conèixer el meu pare. Després de casar-se, va deixar la feina, coincidint amb el  meu naixement; llavors es va dedicar a cuidar-me a mi, i també a l'avi Joan i a un tiet que estava malalt i vivia amb nosaltres, en un pis de lloguer al capdamunt del carrer de Gurb. Vaig tenir una germana, la Maria Carme, quatre anys més petita, que dissortadament va morir bastant jove, als 43 anys. Va ser una sotragada molt forta per a tota la família".
 

Als 5 anys. xocolatada al carrer de Gurb. Al mig, a l’esquerra de la mare que aguanta una nena (la germana). Foto: Arxiu Joan Brugués.


Monges i Maristes

La primera immersió educativa la va viure al col·legi de les Dominiques del Pare Coll fins als sis anys: "En aquesta etapa, l'ensenyament era mixt. Hi havia molta disciplina i un ambient més aviat tètric. No rebíem càstigs físics, però de tant en tant ens castigaven de cara a la paret, o feien agenollar algun alumne amb els braços estesos i amb llibres a les mans. A la nostra classe, ocasionalment feien venir nenes de dotze anys, que s'havien d'agenollar davant nostre i demanar perdó per la seva suposada mala conducta. El més sorprenent era que també hi havia algunes monges castigades a les fosques en una aula; o potser eren novícies, no ho sé".

En sortint de l'escola se n'anava a casa, on a vegades jugava una mica amb la seva germana i amb els pares al parxís i al dòmino, o bé s'entretenia amb ninots, pilotes petites i llegint contes. Un àmbit alternatiu per jugar era el carrer de Gurb, a la cantonada amb la ronda Camprodon: "Aquell espai no estava asfaltat, i al costat hi havia un camp de blat que depenia de la casa de pagès de l'Era d'En Sallés, on jo anava  a buscar la llet.

Més enllà hi havia el camp de futbol del Vic. Quan la meva germana tenia dos anys, jo l'acompanyava a l'escola. Recordo que aquells dies al carrer hi havia més carros que cotxes. Allà, a la sorra, jugàvem a bales, a la cuit de l'amagada i a pilota. I encara que no em movia gaire d'aquella zona, alguna vegada -potser més grandet, als deu anys- anava a la Plaça Major, al Parc Balmes (el Prat de la Riera) o altres indrets".
 

Col·legi dels Maristes. Curs: 1962-63. Als vuit anys. a la segona fila de dalt, el segon per l'esquerra. Foto: Arxiu Joan Brugués.


Als set anys va anar a estudiar al col·legi dels Hermanos Maristas, a un centenar de metres de casa seva, al mateix carrer. En el nou centre es va trobar amb "un sistema escolar molt encarcarat, una disciplina molt rigorosa i anacrònica i un bany religiós considerable; cada dia resàvem l'àngelus, anàvem regularment a missa i el mes de maig celebràvem el mes de Maria i pel juny, el del Sagrat Cor. Allò sí que era adoctrinament pur i dur. També hi havia càstigs més físics i alguns hermanos llançaven una xasca de fusta als alumnes més díscols. Jo no em puc queixar, perquè treia bones notes i no em pegaven perquè feia bondat i em portava bé; però sovint havia vist com pegaven altres nens. Alguna vegada recordo haver cantat el Cara al Sol, quan el professor don Carlos Sureda -en trajo i corbata- ens feia fer Educació Física. Aquell home també ens impartia l'assignatura de Formación del Espíritu Nacional (FEN)".

Del professorat, en recorda "l'hermano Baltasar, Teófilo, Moisés, en Sípia, en Carmelo, en Pitraques i els hermanos Polón i Clemente,  aquests dos últims els vaig retrobar a l'Institut com a professors de llatí i grec. Jo era un bon estudiant i en alguna ocasió la meva foto havia sortit al quadre d'honor que hi havia penjat a l'entrada del col·legi, al costat d'una pintura del Beato Marcelino Champagnat, obra del pintor Eduard Xandri. Diverses vegades també m'havien donat alguna medalla en un dels actes anuals públics que se celebraven a l'antic cinema Atlàntida, on tots els guardonats pujàvem a l'escenari en companyia de les autoritats acadèmiques, l'alcalde de la ciutat, el capità de la Guardia Civil, el bisbe i alguna autoritat de la congregació dels maristes. Coincidint amb el meu pas per aquest centre, jo anava a jugar sovint a casa d'en Francesc Codina i Valls i ell també venia a jugar a casa meva; de fet, també era alumne dels Maristes, vivia a pocs metres de casa, a prop de la font del carrer i sempre anàvem junts ".
 

Esquerra: al set anys, de primera comunió. Dreta: Als tretze anys, llegint premsa. Fotos: Arxiu Joan Brugués


A treballar als catorze anys: aprenent en una impremta i repartidor de diaris

Als 14 anys, quan faltava poc perquè acabés el quart de batxillerat, els seus pares li van dir que "si volia continuar estudiant, que endavant, però que també havia de començar a guanyar-me les garrofes. Llavors, a final de curs, a principis d'estiu, vaig entrar a treballar d'aprenent d'impressor i de repartidor de diaris a la Tipografia Balmesiana, coneguda com Can Pietx, al carrer de la Riera. M'agradava el món de la impremta i em fascinaven les linotípies de plom, encara que moltes vegades em tocava escombrar i endreçar. Els dos aprenents també havíem d'anar a l'Estació amb un carretó a buscar els diaris que arribaven en tren de Barcelona. Com que en aquella època hi havia diaris de mati i diaris de tarda, hi havíem d'anar dues vegades cada dia, encara que al matí teníem més feina. A l'estació, ens hi trobàvem personal de les diferents impremtes i quioscos de Vic, i quan arribava el tren anàvem a repartir els diaris als domicilis dels subscriptors".

Paral·lelament a la seva primera ocupació laboral, en Joan va consolidar l'afició de llegir els diaris, nascuda als deu o dotze anys, un costum que estava arrelat a casa seva, on l'avi cada dia comprava La Vanguardia i que després va continuar el pare. Des dels deu anys, de fet, en Joan ja tenia inclinació per la lectura de contes, les aventures de Tintin, els tebeos, o les col·leccions d'Hazañas Bélicas i El Capitán Trueno.

També en aquella època ja va començar a llegir els llibres juvenils que ell i els seus pares compraven a la llibreria Sala de la Plaça Major: "Vaig començar per llegir Verne i obres d'altres autors clàssics adaptades, amb il·lustracions; i també llibres d'història d'Espanya i del món; o reculls dels invents més transcendentals de la humanitat. En general m'interessaven més les lletres que les ciències, tot i que amb el pas dels anys també he procurat estar al dia dels avenços científics".
 

Joan Brugués a l’Atlàntida de Vic. Lliurament de medalles dels Maristes, als onze anys. Nens, fila de dalt, el segon per la dreta dels que estan drets. Foto: Arxiu Joan Brugués


Coincidint amb l'afició per la lectura, se li va anar despertant la consciència social i el pensament crític: "A partir dels dotze o tretze anys em vaig anar adonant, de manera molt elemental, que la situació política impulsada pel règim franquista no m'agradava. Malgrat les interferències policials, a  casa ja escoltàvem Ràdio Pirenaica. De mica en mica em vaig anar assabentant del que havia passat durant la Guerra Civil. Per això, la versió oficial de la història que ens explicava el senyor Sureda grinyolava i no me la creia gaire. En aquest context, els pares eren catalanistes, potser més la mare per tradició familiar, i tot i que solien anar a missa, no eren franquistes. Més endavant, quan vaig consolidar la meva visió i activitats antifranquistes, els pares, tot i que no els agradava pels riscos que comportava, sobretot per instint de protecció i per l'experiència del temps de la guerra (una de les bombes dels bombardejos franquistes sobre Vic del gener del 1939 va caure a casa de la mare) m'insistien perquè vigilés i 'perquè això de la política sol acabar malament'. Com és lògic, i també propi de l'edat, ja procurava que no s'assabentessin de determinades coses per tal de no fer-los patir".

Entrada d'aire fresc a l'Institut Jaume Callís

Als quinze anys, després d'acabar el batxillerat elemental als Maristes, el curs 1969-1970 es va matricular a l'Institut Jaume Callís, obert feia molt poc. Per ell, "el pas al nou centre públic va suposar un canvi molt radical. A l'Institut vaig trobar-me amb un ambient molt diferent, caracteritzat per la coeducació i una manera molt més oberta d'ensenyar i transmetre els coneixements. Allà vaig estudiar durant tres anys, de 5è de batxillerat fins a COU".

A banda de confraternitzar amb alumnes com Pep Palau, Carles Pujols, Enric Sala, Miquel Mulet, Manel Palmarola, Josep Illamola, Conxita Bellés, Margarida Ventura, Guillem Serra, Francesc Codina o qui signa aquest reportatge, Brugués recorda bons professors, "gent ben preparada que havia fet oposicions, com Manuela Citoler, que ens feia literatura castellana; o Margarida Boladeras, una professora de filosofia que havia estudiat a França, Àustria i Alemanya i que després va arribar a ser degana de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Barcelona, entre d'altres com Nicanor Nasarre, Pilar Sesé o l'advocat Guillem Serra".

Sobre la figura del controvertit primer director del centre, Ricard Lázaro, diu que "era un home que els primers anys no va generar massa problemes, tot i que l'any 1973, quan jo ja no era a l'Institut, es va significar negativament quan es va enfrontar amb els professors no numeraris, que van organitzar una vaga i els va acomiadar".

A l'Institut va cursar la branca de Lletres: "Érem pocs a la classe, un grup una mica rebel. Llavors, l'ambient de politització entre l'alumnat no era general, tot i que hi havia una minoria significativa que donava una mica de to al centre. Era gent amb un esperit més aviat llibertari, al marge dels partits. D'allà en va sortir la manifestació contra el Procés de Burgos, el desembre del 1970, que vam organitzar de manera espontània, conjuntament amb alumnes del col·legi de Sant Miquel, al marge de les organitzacions polítiques; va ser una actuació  que les autoritats locals i la policia no van acabar d'entendre i per això van detenir Miquel Albó, Quim Capdevila i Josep Vernis, coneguts antifranquistes més grans que nosaltres, convençuts que eren els instigadors de la manifestació.  Aquell dia, Toni Coromina, un dels organitzadors, va ser detingut al mig del carrer per agents de la Brigada Político-Social, pistola en mà, al davant nostre".

També recorda que "vam impulsar algunes vagues, com els dos dies d'aturada que es van organitzar el febrer del 1972 contra la selectivitat. L'últim any que vaig ser al centre ja hi havia algun estudiant de l'extrema esquerra maoista i d'altres alumnes, pocs, una mica lligats a organitzacions polítiques estructurades. En general, però, diria que aquells dies es notava molt la influència de les idees i l'esperit del Maig del 68 francès, que aquí van arribar un pèl tard. La nostra contestació contra el sistema autoritari imperant era una cosa més espontània".

Mentre va estudiar 5è i 6e de batxillerat ho va fer en els cursos diürns, un horari que li permetia "treballar durant sis hores a les oficines d'una empresa de la construcció. Però quan vaig fer el COU, com que treballava tot el dia, vaig estudiar en la franja nocturna. En aquest sentit, vull remarcar la importància social que l'establiment dels cursos nocturns a l'Institut va tenir per Vic i comarca. Va permetre als fills de la classe treballadora d'accedir als estudis secundaris. Vam ser la primera generació de fills d'obrers, encara de forma minoritària,  que va poder accedir a la universitat gràcies al nocturn, compaginant-ho sovint amb el treball, i amb unes matrícules relativament assequibles".

Aquells dies, en Joan tenia una certa tendència llibertària, "però sense militar en cap grup. Tenia unes simpaties per aquesta branca, el comunisme llibertari, tot i que també m'interessava Marx. Va ser una mica més tard que vaig començar a llegir llibres i opuscles sobre l'anarquisme. Recordo una curiosa paradoxa de l'època: la propaganda que el règim feia contra els opositors era tan barroera que sovint es convertia en un bumerang contra el franquisme. Però com que havien perdut tota la credibilitat, molts com jo vam simpatitzar amb els seus adversaris".

Sobre l'albada dels anys setanta a Vic, Brugués rememora la conferència sobre l'erotisme que el filòsof José Luis López-Aranguren va pronunciar al Casal d'Acció Catòlica, organitzada per l'Escola de Teologia, una entitat de caràcter progressista i postconciliar: "Aquell acte va ser una sotragada local que va comportar l'enfrontament d'alguns capellans molt conservadors amb el professor, i una evident divisió entre el públic, sobretot monges de tendències oposades. Aquella escissió va ser apassionant. De fet, no estàvem acostumats a que algú -en aquest cas un cristià de tendències obertes- parlés públicament d'aquests temes. Recordo que és el primer cop que vaig sentir a parlar de l'orgasme, per exemple. Per això, el seu parlament va provocar com a rèplica el discurs abrandat d'un capellà que va lamentar que hagués ofès a les pobres monges".

L'Institut Jaume Callís, a finals dels anys seixanta. Foto: Arxiu Institut Jaume Callís.

Cal dir que Aranguren venia de passar una temporada a Califòrnia, on havia fet classes a la universitat i on va estar en contacte amb el moviment contracultural nordamericà, que propugnava la lluita contra la repressió sexual i proposava  models familiars alternatius, com les comunes i l'amor lliure: "El debat, apassionant, em va impressionar molt positivament per la novetat dels seus plantejaments, sobretot en una ciutat com Vic. També em varen influir algunes pel·lícules que programava el Cine-Club de l'època com Marat-Sade, El setè segell...; o obres de teatre com les dels Joglars o El retaule del flautista, que vaig anar a veure al Teatre Capsa, de Barcelona, així com la lectura de la literatura catalana del moment (Espriu, Pere Quart, Joan Sales...), les obres dels quals comprava al Clam, la llibreria que regentava Pilar Cabot a la rambla del Carme, o de la literatura castellana (A. Machado, M. Hernández, Ramón J. Sénder...)".

Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Militància antifranquista

Amb la seva tendència a estudiar lletres i humanitats, una branca que aleshores no estava tan compartimentada com ara, es va matricular a la carrera de Filosofia i Lletres a la Universitat Central de Barcelona i va fer alguns cursos a la plaça de la Universitat i d'altres a Pedralbes.

A la facultat es va trobar amb professors de tota mena, "alguns estaven adscrits a l'antic règim, i altres eren més joves, d'ideologies diverses, però amb predomini de les tendències marxistes. No tots els professors aportaven coneixement, perquè n'hi havia de molt fluixos. Però també n'hi havia que em van ensenyar moltes coses. Jo preferia els bons pedagogs, de la tendència que fossin, aquells que sabien fer una classe magistral ben feta i s'expressaven bé. Altres només posaven treballs, sense donar pautes ni encaminar-nos. Dels primers, en tinc bons records, dels altres, ben pocs. Per diverses raons em van influir professors com Ricard Salvat, Jordi Borja, Jordi Llovet, Joan Solà, Jacobo Muñoz, Claudi Esteva, Ramon Valls, Jesús Tusón, Vicente Cacho Viu...".

Quan va arribar a Barcelona, al principi va viure una temporada en una mena de pensió on hi havia poca gent, regentada per una parenta seva llunyana. Després va passar a compartir pisos d'estudiants provinents de la comarca d'Osona: "Al primer pis on vaig estar vaig conèixer la Maite Vinyeta, de Torelló, la que seria la meva companya; també hi havia una noia de Torelló i de vegades algun altre estudiant. Segons les èpoques, també podia viure una temporada, uns mesos, en altres pisos; aquells dies, als anys setanta, la convivència era fàcil, hi havia molta confiança i de seguida et donaven la clau. De fet, la confiança, sobretot entre els joves, era general; una prova era que molts fèiem autoestop sense cap problema, una pràctica que va canviar cap a finals dels setanta, coincidint amb la introducció de l'heroïna entre el jovent i amb l'alarma social derivada de la problemàtica que tenien els enganxats al cavall a l'hora de buscar diners".

En Joan, que formava part d'una minoria d'estudiants que treballaven per pagar-se els estudis, durant la carrera va fer feines administratives en diverses empreses, "com una companyia d'assegurances, on treballava de 8 a 3, un horari que m'anava bé per estudiar a la tarda. Després vaig fer d'administratiu en una empresa alemanya de transports, vaig treballar amb un advocat on feia una mica de tot, i també en una gestoria. Sobretot en aquests dos darrers llocs vaig poder constatar les grans injustícies fiscals d'aquest país".  
 
Durant el curs 1972-1973, als ambients estudiantils de Barcelona hi havia una notable efervescència política, amb molts grups i organitzacions antifranquistes: "Predominaven els marxistes, tant entre el professorat com entre els alumnes. Hi havia gent del PSUC i de Bandera Roja (amb molta implantació a Lletres), que eren els majoritaris. Es va donar la circumstància que molts militants del PSUC es van passar a Bandera Roja, i al cap d'un temps van tornar al PSUC. En aquelles lluites, marcades per la clandestinitat, jo vaig estar en contacte amb grups més aviat radicals, no amb el PSUC.

Brugués es va moure, bàsicament, entre grups autònoms de tendència llibertària, "i també vaig tenir força relació amb l'OIC (Organización de Izquierda Comunista), un grup 'consellista' alternatiu al dirigisme, a mig camí entre el marxisme i l'anarquisme. D'altra banda, vaig tenir contactes -sense ser-ne militant- amb el PSAN de Barcelona i del Vallès, però menys amb el nucli vigatà o osonenc; i encara que la clandestinitat obligava a una certa organització i disciplina, creia que en aquells partits hi havia massa dogmatisme. Em vaig trobar amb la paradoxa de marxar d'un catecisme i haver de tornar a un altre catecisme. De mica en mica, vaig anar tendint a les posicions llibertàries. Entremig, l'execució de Puig Antich, el 1974, va causar un fort impacte en el jovent de Catalunya".
 

Octaveta del Grup Llibertari d'Osona, de finals de 1978. Foto: Arxiu Miquel Macià.


El moviment llibertari a Osona. La CNT

Quan a principis dels anys setanta a Osona va ressorgir el moviment llibertari, no tenia pràcticament res a veure amb el que havia existit fins a la Guerra i, de manera clandestina, fins a finals dels anys quaranta, encara que hi havia la voluntat de reivindicar-ne els valors i les idees fonamentals. "El varen fundar gent molt jove, de setze a vint anys, estudiants i treballadors, i va començar de funcionar a partir de petits grups autònoms de sectors diversos que s'anaven desenganyant de la dictadura franquista, i també del tipus d'alternatives que presentava l'oposició política diguem-ne oficial. A la comarca, disposaven d'un pis en la clandestinitat i, més endavant, alguns varen instal·lar-se al camp on duien un tipus de vida més o menys comunal".

Quan encara vivia a Barcelona, Joan Brugués ja estava implicat en la militància llibertària a la comarca en grups autònoms i de tant en tant, en companyia de Lluís Vivet i Mercè Vidal (el futur nucli impulsor de la renascuda CNT a Vic) feia alguna incursió a Perpinyà a comprar llibres i a mantenir contactes amb llibertaris establerts a l'altra banda de la frontera on es respirava un aire de llibertat impensable a la part espanyola. Allà hi va viure els dies posteriors a la mort de Franco, per exemple.

Mesos després de la mort del dictador, es va refundar a Vic l'organització anarcosindicalista, que entre 1976 i 1978 va experimentar un ràpid creixement i va aconseguir tenir 600 afiliats. Durant la primera etapa van tenir "un local clandestí al Carrer Verdaguer, a l'edifici de la seu del patronat Puig-Porret, a l'escala on vivia i treballava l'advocat Guillem Serra".

Al cap de poc, els cenetistes es van instal·lar en un local del carrer Nou (un antic taller que els mateixos militants van condicionar i reformar). A banda de les tasques relacionades amb la lluita sindical, la defensa dels drets laborals dels treballadors o la millora dels convenis, una de les primeres accions que van endegar va ser una campanya de recollida de fons en benefici del vaguistes de la fàbrica Roca Radiadors, de Gavà, així com l'organització de xerrades i actes culturals. També caldria destacar, per la seva repercussió, la implicació en la vaga de benzineres.
 

Esquerra, acció llibertària a la Plaça de Vic, el 1977. Dreta, a la mili a Alacant, el 1978. Foto: Toni Bover i Foto Ramon



Paral·lelament a l'inici de la Transició, la CNT osonenca també va organitzar accions alternatives a l'Assemblea de Catalunya, com una desfilada a la plaça Major de Vic amb banderes negres, la diada de Sant Jordi. Amb la distància del temps, Brugués explica que " no ens vam integrar a l'Assemblea perquè la consideràvem interclassista. Crèiem i intuíem -i es va demostrar més endavant- que es convertiria en un organisme de perpetuació del sistema, una forma democràtica que no qüestionava les bases classistes, ni sobretot l'economia del capitalisme salvatge. Per nosaltres era un canvi cosmètic i formal, manipulat pels aparells dirigents dels partits, que ja prenien posicions en l'engranatge del poder. Malgrat algunes excepcions, després de la mort de Franco molts polítics es van allunyar de les lluites dels treballadors i van acabar ocupant càrrecs de poder". 

El nucli principal de la CNT de Vic, que al principi era d'abast comarcal, estava format per Lluís Vivet, Mercè Vidal, Joan Brugués, Ramon Puigdollers, Emili Vinyes, el grup de la Vall del Ges (Pep Castells...), Maite Viñeta i Álvaro Narvión (un militant provinent de Cerdanyola que va arribar a Osona i ben aviat va ser un dels impulsors de la CNT a Torelló), entre altra gent de tota la comarca. Més endavant, s'hi va incorporar "gent més jove, com Jaume Carrera, la meva germana Maria Carme, Josep M. Font (que més tard va esdevenir cap de llista i regidor d'ERC a l'Ajuntament de Vic), a més d'uns quants antics militants de la central anarcosindicalista d'abans de la Guerra, alguns dels quals es van tornar a afiliar i s'hi van implicar, orgànicament, no van tenir un paper gaire destacat però sí que van enriquir l'organització amb la seva experiència dels anys 30. En mesos posteriors s'hi van afegir Miquel Mulet i Josep Illamola, anarquistes provinents de grups autònoms, i també Pep Palau, quan va tornar del seu exili a Perpinyà, a més de gent que provenien d'altres organitzacions, i també de l'obrerisme cristià".

Coincidint amb l'augment de militants a la CNT a Vic i a Osona, el 2 de juliol del 1977 aquest sindicat va celebrar a Montjuïc, a Barcelona, un multitudinari míting que va convocar prop de dues-centes mil persones que van omplir l'avinguda Maria Cristina i la plaça d'Espanya. En aquell acte, hi va participar Federica Montseny, que des del 1939 vivia a l'exili, a més dels  secretaris de la CNT de l'estat espanyol i de Catalunya, Josep Peirats i altres oradors. Per evidenciar la magnitud de l'esdeveniment, Brugués recorda que "pocs dies abans, Felipe González havia congregat 50.000 persones en el seu primer míting".

Comentant la diversa tipologia d'edat del llibertaris de l'època, creu que "la llarga durada de la dictadura franquista va produir un tall generacional brutal que va impedir enllaçar aquest moviment amb el d'abans de la guerra. És significatiu, en aquest sentit, que en el moviment llibertari del postfranquisme hi havia sobretot gent molt jove, però també una presència considerable de persones de més de 60 anys. En canvi, era  escassa la presència de gent d'entre 30 i 60 anys", assenyala.
 

Inauguració de l'Ateneu Llibertari de Vic, el desembre de 1977. Foto: J. M. Montaner


L'aportació contracultural. Els paranys de l'Estat: el "Cas Scala". La davallada llibertària

Pocs dies després del míting de Montjuïc, del 22 al 25 de juliol, es van celebrar les famoses Jornades Llibertàries Internacionals de Barcelona, que van comptar amb la presència de desenes de milers de persones vingudes d'arreu del país, de diferents indrets de l'estat, d'Europa i d'Amèrica. Els escenaris principals de la trobada, que van acollir concerts de música, projeccions de cinema, debats i representacions teatrals, van ser el Parc Güell i el saló Diana. Per Brugués, "l'èxit de les jornades va estar marcat pel caràcter innovador i atractiu de les  aportacions de diferents intel·lectuals a la gent jove, en el camp social i del pensament. El juliol del 1978 aquell esdeveniment va tenir una continuació, a petita escala, a la comarca d'Osona, a l'Esquirol, on també es desenvoluparen activitats interessants i innovadores".

Parlant de la dicotomia, de vegades contraposada, entre els sectors contraculturals i anarcosindicalistes, creu que "aquesta dualitat a Barcelona va ser important, amb dues branques del corrent llibertari que no van acabar de confluir. Hi havia persones, sobretot la gent gran que venia de l'exili, que tenien una idea molt clàssica del sindicalisme, de les relacions de producció i l'economia, i que potser no anaven gaire més enllà. En canvi, als sectors contraculturals, que tenien un pensament molt més modern i avançat, els faltava una idea clara de com es podia ser efectiu organitzativament parlant. Avui, veiem com moltes de les idees que es propugnaven des d'aquests sectors continuen vigents, sobretot en el vessant de l'ecologia, la sexualitat i els canvis de paradigma en temes familiars i de costums. Però aleshores no es va trobar la manera de fer confluir els dos corrents. L'ideal hagués estat que s'haguessin cohesionat com un moviment ampli on cada sector trobés el seu lloc, que lligués amb la seva manera de ser, el que avui en diríem una confluència transversal".

Reflexionant sobre els anhels d'aquells joves antiautoritaris a Vic i a Osona, diu que "vist amb la perspectiva de quaranta anys, els objectius que la joventut inconformista i rebel d'aquells anys es proposava, no s'han assolit gens en l'àmbit econòmic: érem anticapitalistes i el capitalisme s'ha imposat, de moment, com a sistema arreu del món. En el camp polític només s'han aconseguit molt parcialment els objectius perseguits. El franquisme va caure, sí, però la majoria de la joventut lluitadora del moment volia un canvi molt més radical i profund que el règim actual. Tot i així, cal reconèixer que els qui majoritàriament han ostentat el poder polític i econòmic fins fa pocs anys pertanyen a aquella generació, la qual cosa planteja el dubte de la fermesa en les idees propugnades aleshores; o bé si es tracta d'una evolució (explicable per raons històriques o biològiques). També és cert que una part qualitativament significativa d'aquell jovent s'ha quedat pel camí (drogues, follies...), i ha optat per la marginalitat (o el mateix sistema els hi ha abocat); o bé continua en posicions més o menys insubmises".
 
Tanmateix, malgrat que no s'han produït les transformacions econòmiques i polítiques que molts propugnaven, "no podem pas parlar de fracàs i d'inutilitat absoluta. S'han esdevingut canvis espectaculars en qüestions com la sexualitat, les formes de relació social (qui hagués pogut sospitar que avui hi hauria presidents de govern i alcaldes que manifesten públicament la seva homosexualitat sense que es produïssin grans escarafalls socials i, fins i tot, se'n legalitzaria el matrimoni?), el feminisme i el paper de la dona, el qüestionament o la metamorfosi sorprenent de la institució familiar, una consciència ecològica força estesa, un ampli ventall de moviments crítics amb les polítiques nacionals i internacionals dels amos del món, l'avortament, el debat sobre l'eutanàsia, els moviments okupes, etc. Tot plegat representa un esperit semblant al dels revolucionaris d'altres èpoques".

Segons Brugués, d'aquell moviment de contestació "n'han sortit molt tocades dues institucions. La primera, l'Església Catòlica, que ha pagat un preu força car per haver estat durant molts anys el pilar ideològic fonamental de l'antic règim; així, Catalunya, i fins i tot Osona (que es presentava com el reducte de les essències en aquest camp), s'han convertit, en molt poc temps, en un dels llocs de menys pràctica religiosa d'Europa i amb menys aspirants al sacerdoci".

L'altra institució que considera afeblida és l'Exèrcit que "vist com el braç executor de la repressió dictatorial, va quedar molt afectat per un descrèdit que va fer de la nostra societat una de les més antimilitaristes. Encara que, analitzant la situació més actual, no gosaria dir que siguin fets irreversibles".

És de l'opinió que la davallada del moviment llibertari de finals dels 70 i principis dels 80 arreu d'Espanya, a Catalunya i a Osona, va ser una conseqüència de "la manca d'experiència i de no saber aclarir del tot si s'optava per un model sindicalista o per altres formes organitzatives. Però també es va produir, en bona part, per culpa de la repressió de l'Estat contra el món llibertari, que no va poder superar els paranys que se li varen parar. El resultat van ser enfrontaments interns i escissions per temes com ara si s'havia de participar o no en les eleccions sindicals. I després del cas Scala i fets successius, durant el 1978 i 1979, la militància va començar a baixar i, a principis dels anys 80, a Osona, varen tancar els diferents locals (n'hi havia hagut sis), fins que va abaixar les portes l'últim que va ser el de Torelló on, temps després, sorgí un Ateneu Llibertari.  De tota manera, el moviment llibertari a Osona havia estat molt present , l'any 1979, en el moviment popular contra l'extracció d'urani, una lluita molt important a la comarca que, a més, es va guanyar".

Menció a part mereix l'anomenat 'Cas Scala'. Al principi de la transició, al govern espanyol i als poders estatals els feia molta por el ressorgiment i el creixement del moviment llibertari i van iniciar una campanya per desacreditar l'organització: "De fet, -diu Brugués- a Martín Villa, aleshores ministre de Governació, li preocupava més la CNT que ETA. Així, en el context de la guerra bruta contra l'anarquisme, Villa va introduir un confident a la CNT, Joaquín Gambín, àlies El Grillo, que treballava per als serveis d'informació estatals. Aquest home va venir de Múrcia a Barcelona i es va introduir en cercles de joves anarquistes i va fer veure que era el més radical i el més revolucionari.

El gener del 1978, aprofitant una manifestació multitudinària contra els Pactes de la Moncloa (una baixada de pantalons de CCOO i UGT davant del sistema), quan l'acte de protesta es va acabar, "uns joves van anar a la sala Scala i van llançar uns còctels molotov que -segons molts indicis- Gambín havia preparat amb alguna substància inflamable afegida per provocar que cremessin ràpid. El resultat va ser l'incendi del local i la mort de quatre persones que hi treballaven. Allò va ser el cop gairebé definitiu per acabar amb la CNT. El cas Scala va marcar el començament d'una intensa campanya d'accions contra el moviment llibertari, protagonitzats per grups ultradretans camuflats darrere de sigles desconegudes. Durant setmanes es van produir atemptats en moltes ciutats sense que la policia demostrés la mateixa eficàcia que havia demostrat en el cas Scala per detenir-ne els autors. Va ser una clara provocació a la qual no es va saber, o poder, respondre amb la destresa necessària".
 

Joan Brugués. Foto: Adrià Costa.


La mili. Professor a Torelló, Barcelona, Cerdanyola i Manlleu

Mentrestant, Joan Brugués, que simultaniejava l'activitat cenetista a Vic amb els estudis a Barcelona, quan va acabar la carrera també se li va acabar la pròrroga i va ser cridat a files per complir el servei militar: "L'1 de gener del 1978 vaig anar a Rabassa, Alacant, a fer el campament. M'hi vaig presentar amb la intenció de lliurar-me de la mili, com tanta gent a Vic, aleshores un focus d'objectors de consciència i d'insubmisos. A l'hospital militar vaig al·legar uns problemes que tenia als peus i a l'esquena, però no va ser suficient. Després de la jura de bandera, em van enviar a Cartagena, en un regiment de tancs i carros de combat, a l'època que el capità general de terra de la regió militar era Milans del Bosch, que ja preparava les bases del futur cop d'estat. Cada setmana tocaven falses alarmes un parell de vegades, de nit, i tothom havia de sortir cap a la muntanya fins que, al matí, es tornava a la caserna. El meu pas per l'exèrcit va ser desagradable, perquè per la meva manera de pensar i la meva trajectòria jo era antimilitarista. A més, en aquella època la majoria de militars eren franquistes, encara que també n'hi havia que havien entrat a l'exèrcit només per tenir un sou. Però gairebé tots els que tenien ideologia eren feixistes".

Quan, finalment, després de passar tres tribunals mèdics militars, al cap d'uns mesos va aconseguir deslliurar-se de la mili, es va posar a treballar com a professor i va aparcar la seva implicació directa en moviments socials, encara que va participar en campanyes contra l'entrada a l'OTAN, o més tard, en lluites veïnals assembleàries de base, com la que es va produir a Vic contra les maniobres especulatives de Can Baumann, que havia estat del grup Colomer, una lluita que els veïns "vam guanyar parcialment".

El 1978 va exercir durant uns mesos de professor al futur Institut de Torelló. Després es va instal·lar a Barcelona perquè volia estudiar la carrera d'Història i volia aprofitar les oportunitats que oferia la ciutat: "Primer vaig treballar en un centre privat, una de les pitjors experiències laborals de la meva vida; després, dos cursos a l'Escola del Treball, del carrer Urgell de Barcelona. A continuació vaig estar cinc anys al nocturn de l' institut de Cerdanyola del Vallès, on impartia classes a alumnes que majoritàriament treballaven a la fàbrica; d'aquella experiència en guardo molts bons records, també d'un professorat de gran nivell. Aprofitant que les meves classes eren nocturnes també vaig poder acabar la carrera d'Història. Vaig impartir classes de diferents matèries fins que vaig fer oposicions i em vaig concentrar en la docència de Llengua i Literatura catalanes. Les tres àrees que sempre m'han atret més són la Filosofia, la Filologia i la Història i, afortunadament, els plans d'estudis que m'han tocat m'han permès aprofundir en totes tres. Per això m'agrada ser un aspirant a humanista".

L'any 1985, va tornar a Osona, on havia sol·licitat el trasllat voluntari, i va entrar a treballar  a l'Institut Antoni Pous a Manlleu, d'on ja no es va moure fins a la seva jubilació. La seva dilatada experiència docent el porta a dir que, "després d'uns anys amb unes magnífiques promocions d'alumnes, i un claustre de professors molt valuosos,  en els meus últims anys en actiu, l'ensenyament i l'aprenentatge es van anar degradant progressivament, perquè des de l'administració es va anar imposant un model més destinat a 'guardar' el jovent de 14 a 18 anys, que no pas a donar-los armes per encarar la vida i en el qual el coneixement no es valora. Aquest model va cremar molts bons professors. De fet, a partir d'un moment donat, la màxima aspiració de gran part del professorat vocacional va ser poder plegar i jubilar-se. Això va coincidir amb que cada vegada havies de dedicar més hores a tasques burocràtiques - memòries i informes per justificar accions puntuals, sovint irrellevants-, cursos de 'formació' inútils...,  que no pas a l'ensenyament. Avui continua havent-hi gent molt bona que es dedica a la docència, però, per esgotament, una part s'ha rendit i  es limita a fer classes com a sortida laboral, més que per altres motius".

Tot i no caure en el pessimisme, davant aquesta situació creu que "la millora trigarà, serà un procés lent. El principal obstacle són alguns lobbies i els interessos del sistema. Sense oblidar l'auge de les noves tecnologies, que podrien ser positives però que a la pràctica sovint deriven en addiccions sense aportar res de bo. O també la dicotomia entre l'ensenyament públic i privat, una polèmica que fa anys que es planteja. Semblava que de manera lenta s'optava per un ensenyament més públic; en canvi, ara, l'ensenyament privat amb pretensions més aviat elitistes s'ha anat recuperant. En el món de l'ensenyament, grups com l'Opus Dei, que semblava que havien perdut influència, continuen tenint-la, incloent-hi algunes universitats amb un cert prestigi. És el mateix que passa amb la sanitat: la gent vol que l'operi un bon metge, encara que hagi de pagar. És el resultat de molts anys de polítiques educatives que han afavorit la privatització. Tot i així, el sistema públic aguanta acceptablement gràcies a l'esforç i la dedicació de la majoria dels professionals".
 

Acte del Fòrum de Debats a l’Auditori de l’Antiga Caixa Manlleu. Foto: Arxiu Fòrum de Debats


El Fòrum de Debats, a punt de complir 30 anys

L'any 1990, va ser un dels impulsors del Fòrum de Debats a Vic i Osona, una entitat que aquest 2020 compleix trenta anys d'existència i que ell ha presidit en tres etapes: del 1990 al 1993, del 1997 al 2000, i del 2004 fins a l'actualitat. Es pot dir, doncs, que és l'ànima d'una associació hereva dels postulats contestataris i crítics dels anys 70, que va néixer "amb la finalitat de promoure el pensament i organitzar activitats sobre qüestions d'interès social i cultural. Va sorgir a partir de la inquietud d'un grup de gent en un moment en què alguns ideòlegs com F. Fukuyama parlaven del 'final de la Història', a partir d'una visió tendenciosa de la filosofia de Hegel, després de la caiguda del mur de Berlín i pronosticaven el triomf definitiu del capitalisme neoliberal per a sempre més. Ens semblava un diagnòstic no encertat i poc profund, producte d'una anàlisi conjuntural, tal com en aquests trenta anys s'ha pogut anar observant. Qui s'atreviria a fer-lo ara amb la mateixa rotunditat?. També es parlava del 'pensament únic'. Precisament el Fòrum vol oferir, a partir del coneixement en els diferents àmbits, la possibilitat de plantejar les opcions de futur que puguin ser més favorables per al conjunt de la Humanitat. I per això hem mirat d'aprofitar les millors experiències que ens han precedit, com el moviment il·lustrat de l'Europa del segle XVIII, la rica tradició ateneística catalana dels segles XIX i XX i, en general, tots els moviments basats en l'impuls del pensament crític i lliure".

Durant tres dècades, l'entitat ha organitzat més de quatre-cents debats gratuïts oberts al públic, que han comptat amb la presència de prop de cinc-cents ponents. Durant aquest temps, els debats -de vegades taules rodones amb diversos participants- s'han celebrat sobretot al Museu de l'Art de la Pell i a l'auditori de l'antiga Caixa de Manlleu, tot i que i actualment es fan a l'auditori del Sucre; sense oblidar un bon nombre de tertúlies al Cafè de l'Orfeó,  exposicions i sortides culturals.

El Fòrum es finança amb les aportacions d'uns 140 socis, una variada amalgama  conformada per persones de diverses tendències que volen tenir accés a un coneixement crític, rigorós i plural.  Des de la seva creació, els ciutadans de Vic han pogut escoltar i debatre el pensament de personalitats tan diverses com el periodista Ramon Barnils; l'escriptor palestí Salah Jamal; els filòsofs Agustín García Calvo, Roger Garaudy, Eugeni Trias, Marina Garcés, Rafael Argullol, Xavier Rubert de Ventós o Josep Ramoneda; el premi Nobel de la Pau Adolfo Pérez Esquivel; el primer president d'Algèria Ahmed Ben Bella; el sociòleg nordamericà James Petras;  l'advocada basca Jone Goirizelaia; Gorka Knörr, aleshores vicepresident del Parlament basc; Ramón Cotarelo, Xosé Manuel Beiras, Lluís M. Xirinacs; o el diplomàtic i antic ambaixador d'Espanya al Vaticà Gonzalo Puente Ojea.
 

Joan Brugués amb Julio Rodríguez, militar ex-cap de l’Estat Major de Defensa espanyol, el 2017. Foto: Arxiu Fòrum de Debats


En el camp de l'economia, hi trobem Ramón Tamames, Santiago Niño Becerra o Serge Latouche (filòsof i economista, un dels pioners de la teoria del decreixement),  a més de Miren Etxezarreta, autoritat en l'economia crítica; entre altres periodistes i escriptors cal destacar Vicenç Navarro, Antoni Batista, Santiago Vilanova, Jaume Reixach o Rafael Poch de Feliu; filòlegs com Dolors Bramon, Jordi Llovet o Carme Junyent; anarquistes com Octavio Alberola o Abel Paz; científics com Ramon Margalef o Jorge Wagensberg; militars com Otelo Saraiva de Carvalho, l'ideòleg de la revolució portuguesa, o Julio Rodríguez, general, excap de la Jujem;  l'arqueòleg Eudald Carbonell o l'activista, teòloga i metgessa Teresa Forcades, que el 2012 va protagonitzar l'acte més concorregut, amb molta gent que es va quedar al carrer.

En les diverses conferències i debats els temes científics i filosòfics s'han barrejat amb qüestions polítiques, històriques, pedagògiques, sociolingüístiques, el feminisme, l'impacte de les noves tecnologies, la manipulació de la informació, les crisis del Golf i l'Orient Mitjà, el poder del llenguatge i el llenguatge del poder, la qüestió basca, la decadència de la cultura occidental, els nacionalismes, l'islam i occident, el crash del 2010 i la crisi econòmica, l'ecologia, el conflicte polític català, el present i el futur de la Unió Europea o la història de la maçoneria, per citar-ne uns quants. Entre els convidats, la diversitat ha estat total, des de membres de Batasuna fins a un general de l'exèrcit espanyol.

Des que es va jubilar, Joan Brugués procura cultivar-se preservant una part del seu temps personal per dedicar-lo al Fòrum i així "poder parlar amb gent diversa en tots els sentits, professionals i ideològics, amb persones que no sempre pensen com tu. Per conèixer la realitat quotidiana i aprendre, una de les maneres més eficaces és parlar de temes diferents amb persones diverses; a partir d'aquí et pots anar fent una idea sempre aproximada de la realitat, que és un gran trencaclosques. I de vegades, escoltant, modifiques els pensaments. S'ha de saber escoltar, ser receptiu i tenir empatia. No s'ha de parlar per convèncer o per fer apostolat; si escoltes i tens la ment oberta, o almenys ho intentes, és una bona manera d'aprendre i de posar-te en el camí d'una certa saviesa, humil, que ens fa adonar, com ja deia Sòcrates, que 'només sé que no sé res'.  El mateix passa amb les lectures, que has de recórrer a una variada gamma d'autors que t'ajudin a adquirir un nivell intel·lectual acceptable".

Si s'hagués de definir, creu que la paraula que millor li escau és la de "lliurepensador, en el sentit literal i ampli, no d'etiqueta classificatòria. Almenys aspiro a ser-ho, que no és fàcil. Però a l'hora de comunicar-se amb els altres, més enllà de l'etiqueta, de les diferents ideologies i pensaments i els noms pomposos, el més important és la persona. Tinc els meus pensaments, però en la mesura del possible vull que el que jo pensi sigui el que jo crec, a partir de multitud d'influències, sense caure en el gregarisme".

En una entrevista que Miquel Macià li va fer el 2009, publicada al llibre Vic, de l'opulència a la crisi, Brugués criticava el pragmatisme electoralista dels grups polítics que es preocupen de quants vots els pot aportar una determinada presa de posició quan s'acosten les eleccions: "Fer reflexions qualitatives no dóna vots. Tant a l'esquerra com a la dreta, cada vegada més falten arguments, hi ha més aparador i més màrqueting. Molts polítics estan condicionats per les enquestes. Una vegada, un polític de Barcelona em, va dir 'el dia que les enquestes diguin que la majoria de gent pensa el contrari que jo, canviaré el meu pensament'. Això és molt trist: s'ha d'escoltar el que diu l'altre, però a partir d'unes idees pròpies. És curiós com alguns líders s'omplen la boca d'un suposat programa, però la realitat demostra que aquest programa dura molt poc. És aquell aforisme que el mot 'mai' pronunciat per un polític vol dir 'fins d'aquí deu minuts'".

Política local i immigració

El Vic on Brugués va créixer ja fa seixanta anys tenia poc més de disset mil habitants. Avui la capital osonenca passa dels quaranta-cinc mil habitants i s'han produït molts canvis. D'una banda, la població immigrant és una quarta part del total (12.722 persones), la majoria provinent del Marroc, Ghana, Índia, Nigèria, Xina, Romania, Senegal i Polònia, per citar els més nombrosos. D'altra banda, Vic té una Universitat amb prop de cinc mil estudiants de títols oficials (graus, màsters i doctorats) i uns quatre-cents professors.

Reflexionant sobre la transformació de la seva ciutat, diu que "el Vic que vaig conèixer a la infantesa jugant al carrer de Gurb i durant la meva adolescència, no era un Vic ideal, però si tranquil, on es coneixia gairebé tothom. De tota manera, el Vic actual continua tenint una dimensió bastant a la mesura humana; pots anar a peu per la ciutat a tot arreu, tal com els antics grecs presocràtics proposaven en el seu ideal de polis. En aquell Vic, simbòlicament i aparentment, tot girava en nom de Déu i el catolicisme. I encara que avui l'Església continua tenint influència, n'ha perdut força i s'ha substituït pel mercantilisme i l'adoració d'un nou déu: el diner. S'ha de veure si hi hem guanyat o perdut".

És de l'opinió que als anys setanta "era més fàcil fer coses i no necessitàvem tants diners; ara hi ha impostos de tot tipus, lleis cada vegada més reglamentistes, més burocràcia i més documents amb lletra petita, i es necessiten molts més diners. Això vol dir que hi ha més llibertat formal i d'expressió, de costums, però n'hi ha menys en alguns àmbits econòmics, encara que sempre hi ha hagut diferències de classe ben marcades. Abans, amb menys diners i menys luxe, podies llogar o comprar un pis. Avui, cada vegada tot és més car. En aquest sentit, hi ha hagut un canvi en negatiu".

Referint-se a la integració o adaptació dels nouvinguts a la ciutat, considera que "fan falta ponts en el sentit de facilitar la vida en les dues direccions. La clau potser seria que la gent, independentment del seu lloc de procedència, compartís espais associatius i de tot tipus. No es tracta de crear associacions de ghanesos, equatorians o magrebins basades en el lloc d'origen, tot i que hi poden ser i poden coexistir. Però si volem fer una societat cohesionada i que la convivència sigui més natural, hem de compartir espais i inquietuds comunes, en temes laborals, del dia a dia, de l'educació... Aquests aspectes no s'han de tractar des d'òptiques distanciades o des d'un associacionisme diferenciat. Abans, amb els antics sindicats, molta gent s'integrava i feia seva aquella societat. Bona part dels primers immigrants aleshores convivien colze a colze amb gent que potser portava deu generacions aquí; en aquell context, una persona que feia poc que havia arribat podia trobar-se amb altres persones amb qui compartir lluites, inquietuds, reivindicacions, diversions, o el que fos. També haurien de tenir accés  a la cultura en totes les seves manifestacions, aprendre la llengua del país i practicar amb la gent, més enllà de l'escola. Tot plegat, però no s'ha pas de fer de manera institucionalitzada, sinó de manera més natural, procurant evitar guetos i barris exclusius o marginals. S'haurà de veure què passarà quan es consolidin les segones i terceres generacions i com evolucionarà tot plegat. Alguns exemples, com el francès, no inviten a l'optimisme, però és un tema clau per al futur del país".
 

Joan Brugués, en una foto actual. Foto: Adrià Costa.


Les contradiccions del Procés. Consideracions sobre la jubilació

Tot parlant d'un cert estancament del tarannà conservador de Vic i de la tradició del catalanisme local per manca de pensadors que n'alimentin el discurs (l'últim va ser probablement el bisbe Masnou), deu anys després de les seves opinions manifestades al llibre de Miquel Macià, Brugués apunta que aquests darrers anys hi ha hagut canvis notables, molt influïts per l'anomenat 'Procés' que, a partir de l'evolució cap a una idea independentista d'aquests sectors socials han aconseguit revertir, si parlem de Vic, aquell estancament del qual parlava i recuperar l'hegemonia i augmentar-ne la transversalitat, com crec que es pot observar en els resultats de les últimes eleccions municipals".

Per ell, hi ha hagut "un desacomplexament del catalanisme d'arrel conservadora molt visible, per exemple, en les formes i el discurs; en la pugna entre els partits que es proclamen independentistes, de moment, el que en surt més beneficiat, a Vic, és el d'arrel conservadora, o liberal-conservadora, hereu de l'antiga Convergència.  En això també hi ha influït el fet que des dels sectors d'esquerres i alternatius tampoc no s'han sabut plantejar alternatives engrescadores per a la gent".

També pensa que els canvis esmentats "s'han cenyit, gairebé de manera monotemàtica, al que en podríem dir 'l'eix nacional' i que no hi ha hagut la mateixa transformació en els temes socials o d'altra mena. Aquesta focalització, exclusiva en alguns sectors polítics i socials i persistent en un període temporal llarg, pot mantenir en un pla secundari l'atenció cap a les qüestions que afecten de manera immediata la vida quotidiana de la gent (atur, sanitat, ensenyament, dependències, habitatge...), o bé, per l'altra banda, que tenen un abast més global o planetari, ja que aquest 'procés' sembla llarg i incert, i això, en uns moments de canvis accelerats, pot tenir uns resultats col·laterals no desitjables. Cal estar al dia de les grans transformacions que s'esdevenen arreu del món i, també, contribuir-hi activament. Per aquesta raó, el Fòrum procura presentar un ventall temàtic força variat i amb enfocaments plurals i, fins i tot, antagònics, i oferir a la societat informació sobre l'eclosió de noves idees que, d'una manera o altra, configuraran el món futur, també el català".

El 2009, en l'esmentat llibre Vic, de l'opulència a la crisi, Brugués diagnosticava "un moment d'una gran desorientació en el camp del nacionalisme català, tant a la dreta com a l'esquerra. Som en una època en la qual no se sap gaire per on tirar. I a Vic, amb una presència important del nacionalisme, se sent més aquesta confusió. El model regionalista autonomista s'ha exhaurit, el federal o confederal no troba interlocutors a la resta de l'Estat i l'independentisme no té clar com es pot materialitzar".

Una dècada després, creu que força coses han canviat, tant a Vic com a Catalunya: "Avui hi ha molta més gent que s'autodefineix com a independentista, encara que els dirigents dels partits independentistes no saben com concretar una sortida viable. Es consideren independentistes, però no tenen una idea clara de com volen implementar aquesta via. I si la tenen, no la diuen i prefereixen moure's  en un terreny, bàsicament, simbòlic i emocional. Hi trobo a faltar profunditat analítica i coneixements històrics".
 

Homenatge a Ramon Barnils a Vic, el 2014, amb Pep Palau, Miquel Macià, Laia Altarriba, Joan Brugués, Toni Coromina i Biel Barnils.Foto: Arxiu Fòrum de Debats.


Brugués, que es va jubilar fa més de quatre anys, creu que el Fòrum de Debats és en el camí de trobar una alternativa en la seva gestió, presidencial o col·legiada, que li permeti diversificar més la seva vida quotidiana de jubilat; encara que reconeix que "ara puc anar a un ritme més tranquil,  tinc uns horaris més personalitzats i més llibertat per invertir el meu temps, que és més relaxat. Vaig a dormir més tard i no m'he de llevar a les set del matí per agafar el cotxe i anar ràpid a treballar. Puc fer altres coses, com ara llegir per plaer, una activitat que abans tenia menys temps de fer. Sí que et pots permetre parlar més i amb més gent i, quan es pot, assistir a més activitats culturals a Vic o fora de la comarca".

Diu que li agradaria viatjar més, "però de moment faig viatges petits. Tot plegat ha coincidit amb algunes qüestions personals. Una de les coses que voldria cultivar és el caminar; encara que en el moment de jubilar-me vaig tenir la mala sort de patir un accident al carrer que em va ocasionar un problema amb els ossos del peu que em va comportar força complicacions.  Ara estic molt millor, però se m'ha destarotat el pla que tenia fet de caminar més, tot i que ja ho faig en llocs planers que no tinguin massa dificultats, com algunes passejades pel bosc de ribera del Gurri o per diferents llocs urbans". 


BIBLIOGRAFIA I FONTS

- Entre la boira i el desencís. La transició política a Vic (1970-1980), de Miquel Macià. Edicatsa, 1988.

- Cafè Vic, retrat d'una generació de rebels i bromistes (1970-1985). Toni Coromina. Editat per Eumo i Ajuntament de Vic, 2007.

- Vic, de l'opulència a la crisi. Miquel Macià. Nel·la Edicions. 2009.

- Quan estudiar era lluitar: la memòria de l'Institut Jaume Callís de Vic. Reportatge de Toni Coromina a osona.com (Nació Digital). 2015.

- Web del Fòrum de Debats.

- El cas Scala a Internet, diferents webs.

- Hemeroteques: El 9 Nou, La Marxa de Catalunya, NacióDigital.

 

Participació