Miquel Molist, rellevant investigador de la prehistòria

Llicenciat en Geografia i Història, doctor en Filosofia i Lletres i Prehistòria, i catedràtic de Prehistòria, des del 1988 dona classes a la UAB, on analitza al laboratori les troballes fetes en els diversos jaciments. El cuc de l’arqueologia se li va despertar als 14 anys, quan freqüentava la biblioteca de l’Arxiu Episcopal de Vic, on  el doctor Eduard Junyent el va introduir en el món de la investigació i el va acompanyar a visitar diferents monuments. 

A la segona meitat dels 70 va ser deixeble dels arqueòlegs André Leroi-Gouhran i Jacques Cauvin, dos prestigiosos experts mundials, amb qui va aprendre a generar hipòtesis, a debatre i a confrontar. Dirigint un equip propi, del 1989 al 2011 va investigar un jaciment de la Vall de l’Èufrates amb restes prehistòriques de 9.000 anys. Entremig, del 2000 al 2004 va ser director del Museu d’Arqueologia de Catalunya. Des del 2015 fins avui, conjuntament amb un equip d’arqueòlegs de la UB i la UAB, ha excavat en tres assentaments de la vall de Sau que han aportat novetats significatives per al coneixement de les poblacions de la nostra prehistòria recent.

                                           -------------------------- 

Parlem amb ell a Vic, després de trobar un forat en la seva atapeïda agenda farcida d’excavacions a Iraq i a Catalunya, treballs de laboratori, seminaris d’arqueologia i classes a la UAB. De conversa fluida i apassionada, la vida d’aquest manlleuenc resident al barri del Guinardó de Barcelona és un cúmul de vaivens que giren al voltant d’una professió que implica temporades sedentàries i altres d’un nomadisme obligat per les prospeccions en diferents assentaments prehistòrics.

Família de pagesos. A la Salle. Guerres infantils a cops de rocs

Miquel Molist i Montañà va néixer a Manlleu un fred  28 de febrer de 1956 en una masia als afores de la població. Els seus antecedents familiars cal buscar-los en el món de la pagesia, encara que quan ell va néixer els seus pares ja eren grans i no va arribar a conèixer els avis paterns (pagesos de la masia Vilamuntà, a tocar de Manlleu), ni els materns (originaris del Mastorra de Torelló). 
 
Va ser el tercer de quatre germans (un noi i una noia més grans que ell i una germana més petita). Els seus pares, en Quico i la Pepeta, que no eren hereu ni pubilla de les respectives cases, es van independitzar de llurs famílies i es van instal·lar prop de Manlleu, a tocar del barri de l’Erm, en un mas que de mica en mica va quedar englobat a la població: “Eren els típics pagesos polivalents de la plana Vic que no estaven especialitzats en cap producte en concret i tenien una mica de tot: vaques, porcs, gallines, conills i alguns camps de conreu”.

La seva immersió escolar bàsica va transcórrer sempre al col·legi dels Hermanos de la Salle de Manlleu, “una institució clàssica dels anys seixanta on hi havia molts alumnes interns, tots nens, encara que jo sempre vaig ser extern, una circumstància que em va permetre tenir més llibertat que la que tenien els interns. Recordo les flors i els ciris del mes de Maria, i els exercicis espirituals que fèiem a la Gleva, on anàvem a peu passant pel bosc de ribera del canal del Ter; el camí era molt bonic, però l’estada a La Gleva ja era molt més discutible. A la Salle, hi vaig estar molts anys i hi vaig fer tot el batxillerat, fins que vaig anar a fer COU a l’Institut Jaume Callís de Vic.  Abans, però, a quart de batxillerat, a la Salle, hi va haver un canvi molt positiu: l’arribada de les noies, que va suposar l’inici de l’ensenyament mixt. Va ser una gran millora i a mi em va sonar a glòria”.
 
A banda de la disciplina escolar, rememora una infantesa amb “molta llibertat i les petites aventures que compartia amb els amics del barri. Tots plegats anàvem a explorar els marges i els camps de la zona de l’Erm, que per nosaltres era una selva. En canvi, al riu Ter no hi anàvem gairebé mai perquè quedava una mica lluny i no el vam integrar a les nostres vides. Recordo les baralles que els nens catalans teníem als carrers sense asfaltar amb els nens castellans. Era una cosa tribal, els de l’entorn del passeig de Sant Joan contra els de Puig Agut. Abans de les topades estàvem molt excitats i quan es produïa el contacte ens tiràvem pedres”.

A l’estiu, durant les llargues vacances escolars es dedicava a ajudar la família en tasques lligades a la pagesia: “Per mi també era una aventura. Quan tenia entre set i nou anys, sovint acompanyava el pare als camps amb el carro i el cavall. Una de les sortides més espectaculars era la que fèiem a un camp de Sant Pere de Torelló; després d’ajudar-lo a recollir l’herba, l’alfals o la palla, jo m’enfilava satisfet a dalt de tot del carro”. 

Vocació arqueològica. El senyor Cassany.  Consciència social, contracultura i antifranquisme

La vocació arqueològica se li va despertar als tretze o catorze anys: “M’agradava la historia i estava captivat per l’art romànic. Aquells dies, amb l’amic Quim Albareda –que estava més interessat per la història–  ens vam passar moltes hores d’estudi a l’Arxiu Episcopal de Vic. Allà, el doctor Eduard Junyent em va acollir amb generositat, igual que mossèn Gros, l’arxivera Ignàsia o l’historiador mossèn Pladevall. En Junyent, a més, em va introduir en el món de la investigació i em va acompanyar a visitar diferents monuments. M’agradaven les pedres antigues. Als setze anys, quan encara anava a la Salle, vaig descobrir l’arqueologia com a tal. Amb un grup de joves fèiem espeleologia i en alguna ocasió vam trobar ossos en superfície, com a la cova del Toll. A partir d’aquí se’m va despertar el cuc de la prehistòria”.
 
Les primeres intervencions arqueològiques com a aprenent, al costat de Walter Cruells, les va fer a les necròpolis de Savassona i Tavertet, on Martí Cassany feia petits sondejos i tasques com a arqueòleg aficionat: “En Martí era una figura que em va marcar i que tenia una autèntica passió per l’arqueologia. A la meva vida he conegut professionals molt apassionats, però em va sorprendre que un senyor com ell, que es dedicava a vendre làmpades, es transformés els caps de setmana i es dediqués a córrer per les muntanyes a explorar antics jaciments. Recordo que va ser un dels impulsors de portar la Flama del Canigó per Sant Joan. Sempre estava envoltat de gent i sortia els dissabtes i diumenges a caminar”. 

Cassany li va ensenyar “les primeres nocions de treballs de camp, que per l’època em van servir molt. Si aquests últims anys els arqueòlegs aficionats estan més aviat desprestigiats, aleshores ell era molt respectuós, i quan trobava alguna cosa a la cova de les Pixarelles, per exemple, el primer que feia era anar a la Universitat de Barcelona a avisar els arqueòlegs. Sempre va estar en contacte amb la universitat, en un temps que l’arqueologia encara no estava regulada”. 

En aquella mateixa època, a la meitat dels setanta, Molist va participar breument en els treballs arqueològics que es feien a l’Esquerda: “Hi vaig anar algun cap de setmana per ajudar la Imma Ollich, en Sebastià Raurell i tota la colla de Roda”. El seu amic Quim Albareda recorda que un dia, després que en Miquel estigués excavant a l’Esquerda, mentre tornava a peu ben empolsinat cap a Manlleu caminant per la carretera, una parella de la Guàrdia Civil el va aturar perquè els agents van sospitar del seu aspecte. La cosa no va passar d’aquí, però en l’atestat els guàrdies van fer constar que l’havien aturat per presentar “un aspecto agitanado”.

Mentrestant, en Miquel ja estudiava COU a l’Institut Jaume Callís de Vic, on el curs va coincidir amb Quim Albareda, Jordi Figuerola, Miquel Macià, Jordi Clerch, Quico Ligorred, Conrad Adillon, Berta Faro, Eduard Xicoy... “Érem una classe molt activa i teníem bons professors. Recordo amb afecte el mestratge de Montse Riera, la professora de literatura, i les seves reflexions sobre el llibre de García Márquez Cien años de soledad. O les classes que ens feia Rafa Núñez, d’un contingut més polític i rupturista. Per mi, l’Institut  va ser un revulsiu molt potent”.    
 
En aquells dies convulsos, poc abans de la mort de Franco, se li va desvetllar la seva conscienciació social i les inquietuds personals: “Políticament, en Quim Albareda era més actiu que jo, que em movia discretament en l’àmbit de l’Assemblea de Catalunya, però també en la interiorització de la revolució contracultural i les ganes d’una transformació interna. Pensava que no es podia canviar res si no canviava l’individu. La contracultura anava associada al canvi de costums i estava mediatitzada per la música, les discoteques i les comunes; en el fons, el canvi, per mi tenia dues vessants: una dimensió col·lectiva, de transformació dels models familiars i de procés, i una d’individual”.

A la Universitat de Barcelona. Cambrer al Vendrell. Excavacions a França amb André Leroi-Gouhran

Acabat el COU, a la meitat dels setanta, se’n va anar a Barcelona amb l’idea d’estudiar arqueologia a la UB. Primer va viure en un pis d’estudiants a Cerdanyola del Vallès “amb aires de comuna”. Però al cap de poc va anar a Barcelona i es va instal·lar durant prop de cinc anys en un pis compartit al carrer Hospital amb altres estudiants de Manlleu, entre els quals hi havia Pere Pous i Jaume Collell, amb qui va establir uns llaços d’amistat que encara continuen. A la Universitat va cursar la carrera de Geografia i Història, i es va especialitzar en Prehistòria: “Vaig tenir de professors una sèrie de vells catedràtics, com Jordi Maluquer, encara que vaig sintonitzar millor amb professors més joves que tenien ganes de reformar, com Maria Eugenia Aubet,  Enriqueta Pons, Emili Junyent o Vicenç Lull”.

Durant el curs, en Miquel treballava de delineant a les tardes per pagar-se els estudis. Però quan arribava l’estiu, d’acord amb els seus pares, anava a treballar de cambrer a al Vendrell amb el seu amic de Manlleu Lluís Colomer, “una feina de temporada que es va allargar durant cinc anys. Treballàvem al restaurant El Pi totes les hores del dia. En anys successius alguna vegada també van venir a treballar altres amics de Manlleu, com Joan Serra o Johnny Molera. Marxàvem per Sant Joan, fèiem tota la campanya estiuenca fins al setembre i guanyàvem uns dinerets. Allà vam conèixer gent de tota mena lligada al turisme de borratxera, però també artistes i gent cultivada molt interessant. Al Vendrell hi vivia l’escultor Apel·les Fenosa, a qui vam conèixer una mica perquè de vegades venia al restaurant acompanyat d’amics seus artistes de París i petàvem la xerrada. Per mi, treballar en aquell poble del Penedès va suposar una obertura diferent del que jo havia experimentat a Manlleu”.

El mes de juny de 1976, amb un amic seu, l’arqueòleg olotí Gabriel Alcalde, se’n va anar al nord de França a treballar en unes excavacions dirigides pel prestigiós arqueòleg francès André Leroi-Gouhran, un renovador dels mètodes d'excavació que defensava la necessitat d'un estudi interdisciplinari de l'arqueologia amb les ciències socials i biològiques que poguessin ser considerades de l'àmbit etnològic. 
 
Al jaciment a prop de París, d'uns quinze mil anys d’antiguitat, durant un mes Molist va aprendre “a generar hipòtesis, a debatre i a confrontar. Leroi va ser un gran professor. Als matins excavàvem sota la seva direcció i al mig dia ens assèiem, i cada un de nosaltres, inclosos els seus deixebles més directes, donava la seva opinió. Ens feia reflexionar sobre les diferents propostes i establíem un diàleg entre la posició dels objectes trobats i la teoria que se’n podia derivar. Era un bon pedagog. També va ser molt interessant i enriquidor poder treballar durant un mes amb gent que excavava a Alaska o a la Polinèsia. Aleshores, jo, que venia de la Plana de Vic, Catalunya, un món micro, vaig decidir que volia conèixer altres geografies”

Gràcies a l’entorn de Leroi-Gouhran, va començar a voltar per diversos jaciments d’arreu del món. Així, el 1978, després de treballar al Vendrell, se’n va anar a excavar al Perú, també en companyia de Gabriel Alcalde, malauradament traspassat la passada primavera. Al Perú van estar treballant tres mesos als Andes: “Va ser una excavació molt potent que ens va permetre veure el Machu Pichu i la zona d’Arequipa, a 2.380 metres d'altitud, una ciutat emmarcada pel Misti, un volcà cobert de neus perpètues. Em va agradar molt. Per mi va suposar la descoberta del món sud-americà i l’arqueologia prehistòrica dels inques i les primeres poblacions dels Andes, amb 4.500 anys d’antiguitat. Sense voler banalitzar, la meva aventura em va fer pensar en les peripècies de Tintín al Temple del Sol; jo era un gran seguidor dels llibres d’Hergé i m’agradava la complexitat dels seus personatges. Més enllà de la seva visió colonialista, el creador de Tintín tenia una visió molt respectuosa del passat i combinava bé l’aventura amb l’arqueologia”. 

Les estepes àrides de Síria. L’arqueòleg Jacques Cauvin. La mili. Sis anys a Lió. Tesi doctoral

Poc després d’excavar a Perú, va descobrir el seu paradís arqueològic a les estepes àrides de Síria. “M’havia quedat l’espina de conèixer el Pròxim Orient. A través de Leroi vaig entrar en contacte amb l’equip de Jacques Cauvin, gran arqueòleg i investigador del CNRS de França, que més tard va dirigir la meva tesi doctoral. A través d’ell vaig anar a excavar a Síria.  Em va escriure una carta dient que jo m’havia de pagar el bitllet i que m’esperava el 13 setembre de 1978 a l'aeroport de Damasc a les dotze de la nit. Quan ens vam trobar, ell arribava en un vol des de París i jo en un altre des de Barcelona. Als meus 22 anys tot plegat va ser un xoc cultural. Els paisatges i les persones de l’estepa desèrtica em van colpir; estar assegut mitja hora en companyia d’un nòmada, sense necessitat de parlar, proporciona una sensació de serenitat indescriptible. Començava un nou projecte i estava encantat de la vida. Vaig treballar en un oasi situat en una formació desèrtica al sud de Palmira, una zona molt rocosa, diferent del clàssic desert de sorra d’Aràbia”. 

Malauradament, la seva tasca al Pròxim Orient es va veure truncada el 1980 pel servei militar, un obstacle ineludible després d’haver demanat successives pròrrogues fins que va acabar la carrera, una dedicació que simultaniejava amb les excavacions i els estius treballant al Vendrell: “Vaig assumir que si havia de fer la mili, doncs la faria, encara que vaig intentar sense èxit simular una malaltia. Sigui com sigui, vaig tenir la sort que em toqués anar a Sant Climent Sescebes, a l’Empordà. A l’exèrcit vaig declinar convertir-me en alferes, perquè volia conèixer la base dels soldats. Després em van traslladar a Gavà. Però de tot aquella experiència en guardo un mal record; la mentalitat miliar en aquells moments era molt llastimosa en el sentit que no hi havia cap mena d’empatia, només l’exercici del poder i l’autoritat arbitrària. Va ser un parèntesi absurd a la meva vida”. 
 
A partir del 1982 va viure durant prop de sis anys a Lió, a França, on va formar part del laboratori de Cauvin, que va dirigir la seva tesi doctoral. “En aquest període vaig combinar la dinàmica de laboratori amb campanyes d’excavació a Turquia, a la primavera, i a Síria a la tardor. Fins a finals dels vuitanta vaig treballar formant part d’un equip internacional d’arqueòlegs, la majoria francesos i anglesos. I entremig em vaig dedicar a redactar la tesi i a analitzar els resultats de les troballes als jaciments. Vaig aprendre tot el conjunt de arqueologia i em vaig formar com a investigador d’una manera integral. Però quan a finals dels vuitanta em vaig trobar que no hi havia feina enlloc, vaig anar a treballar al Museu de les Terres de l’Ebre, a Amposta, i vaig començar a donar classes a la Universitat Autònoma, a Bellaterra”.

En aquest període, a partir del 1985, Miquel Molist va se cofundador, conjuntament amb Walter Cruells, Imma Ollich i Dolors Molas de la revista vigatana Cota Zero, una plataforma editorial per a la divulgació de la recerca, la formació i el debat relacionats amb l'arqueologia científica. La publicació, que va durar 25 anys (fins al 2010) estava dirigida per Walter Cruells, que n’era l’ànima. A cada número es tractaven en profunditat i de manera transversal temes monogràfics d'actualitat amb articles d'investigadors de reconeguda vàlua internacional. La interdisciplinarietat de l'arqueologia també hi era reflectida en una secció especial, amb anàlisis sobre metodologia, pensament i historiografia de la disciplina arreu del món. També contenia un apartat amb informacions sobre jaciments excavats. Durant el seu quart de segle de vida Cota Zero es va publicar sota el paraigües d’Eumo Editorial i la UVic.

A la Vall de l’Èufrates. Restes prehistòriques de fa 9.000 anys. Director del Museu d’Arqueologia de Catalunya

Entre el 1989 al 2011, l’arqueòleg manlleuenc va reprendre les seves investigacions a Tell Halula, a la vall mitjana de l’Èufrates, dirigint un equip propi en el qual hi van tenir un paper rellevant osonencs com Walter Cruells, Anna Gómez-Bach, Xavier Clop o Josep Anfruns, aquest últim de Moià. Va ser un estudi molt rellevant ja que era “un jaciment pràcticament inèdit, de gran riquesa i amb restes prehistòriques neolítiques de 9.000 anys d’antiguitat, de l’època del naixement i l’evolució de les primeres poblacions agrícoles. Aquelles excavacions van permetre conèixer l'estructura de les cases, la seva ordenació espacial, les construccions col·lectives i també les pràctiques econòmiques i socials originades en l'agricultura i la ramaderia”.

L'excavació es va iniciar el 1989 per invitació de la Direcció General d'Antiguitats i Museus de Síria a la Universitat Autònoma de Barcelona, i es va incorporar en el programa d'actuacions espanyoles a l'estranger del Ministerio de Cultura i del Instituto del Patrimonio Histórico Español. 
 
Els treballs arqueològics, en els que sovint hi va col·laborar l’arqueòleg vigatà Walter Cruells, van posar al descobert un ric conjunt de restes vegetals i de fauna que permeten caracteritzar Tell Halula com un poblat dels primers agricultors i ramaders, que comptaven amb espècies animals domèstiques subministradores d’aliment. També es va descobrir un conjunt d’elements arquitectònics que indicaven la capacitat d’aquestes poblacions per a la construcció d’equipaments col·lectius. 

Per ell, “el més espectacular va ser l’impressionant mur de pedra, amb una altura conservada d’uns quatre metres i d’una longitud contínua de prop de trenta metres. En una de les construccions també vam descobrir un conjunt de figuracions esquemàtiques, en pintura de color vermell, format per un total de 23 figures femenines. D’altra banda, a la cara interior d’un mur, es va documentar un conjunt pictòric format per ratlles, quadrats i triangles, pintats en vermell i negre, formant una composició. De fet, aquest document constitueix una de les més antigues representacions humanes pintades al Pròxim Orient”.

Paral·lelament a les excavacions de Tell Halula, entre 1991 i 1996 Molist també va investigar al jaciment turc d’Akarçay Tepe, a prop de Capadòcia, a cent quilòmetres de Síria, a la mateixa vall mitjana del riu Eufrates. Arran de la construcció d'un embassament en aquesta zona hi va haver una campanya de salvament arqueològic, i el Departament de Prehistòria de la Universitat d'Istanbul va establir una col·laboració científica amb el Seminari d'Arqueologia Prehistòrica del Proper Orient (SAPPO) del Departament de Prehistòria de la UAB. Les excavacions van permetre documentar un registre especialment ric, amb una bona conservació de les restes arquitectòniques i de la totalitat dels elements, que van  portar a conèixer les formes de vida i la dinàmica econòmica, i a fer una aproximació a les característiques socials dels primers agricultors a l’època neolítica. 

La seva dilatada tasca als diferents jaciments ha comportat, “l’excavació directa i l’estudi dels objectes trobats, que venen a ser els documents –els llibres- per ‘llegir’ la prehistòria. Sempre procurant captar la vida quotidiana dels seus habitants, des de l’esquarterament d’animals, fins als enterraments dels morts de la família a sota mateix de la casa, o l’aprenentatge dels nens. Una de les troballes més habituals son unes estatuetes que nosaltres hem associat a les nines dels jocs infantils, més que a elements religiosos. També hem descobert frescos, escultures, teixits protegits per quitrà o granes carbonitzades, que ens han permès interpretar diferents aspectes de la vida de les primeres societats pageses. Amb l’avantatge que Síria és un dels territoris on hi va haver una evolució més original i autònoma, sense influències exteriors”.
 
Treballador infatigable, del 2000 al 2004 va compaginar les excavacions al Pròxim Orient, la interpretació de les restes trobades i la publicació de les conclusions, amb la direcció del Museu d’Arqueologia de Catalunya (MAC): “Quan vaig assumir el càrrec de director, el museu -amb rang museístic de Museu Nacional- es trobava en una situació complicada, sobretot per tenir diverses seus disseminades arreu del territori, a Empúries, Girona, Barcelona… Cada seu tenia el seu director i els seus conservadors, i buscaven algú que des de fora les coordinés totes. La meva tasca va consistir a dinamitzar el museu i veure la globalitat de les actuacions, sense cuidar-me de cap jaciment concret. Va ser una etapa molt enriquidora durant la qual vaig estar en contacte amb molts municipis”. 

En aquest sentit, explica que “fins aleshores, la troballa de restes arqueològiques en una població representava un problema per l’ajuntament, que no sabia què fer a l’hora de catalogar o requalificar el terreny. Per sort, des del  2004 i el 2005 va començar a passar al revés: avui, un jaciment acaba esdevenint un valor afegit, un canvi interessant a nivell patrimonial, fruit d’un increment del coneixement i de la seva divulgació. És la feina que em va tocar fer a mi i als que estàvem al front del MAC”. 

La guerra de Síria atura les prospeccions. Treballs a la zona de Tavertet

A causa de la guerra de Síria, a partir del 2010 l’activitat arqueològica en aquell país va quedar paralitzada. Per evitar la destrucció dels tresors arqueològics -com va passar a Bagdad durant la guerra del Golf-, els tècnics sirians de conservació del patrimoni van desmuntar els museus i van posar tot el material en capses i el van guardar en llocs segurs. Però, tal com assenyala Molist, “la nostra feina continua i anem publicant les conclusions del material que tenim. Si no hi ha pressa, el treball permanent permet sedimentar la investigació, acumular més documents i fer interpretacions més ajustades”.

Mentrestant, des del 2011, Molist treballa alternativament en un jaciment al Kurdistan iraquià, amb la perspectiva de continuar fent-ho durant quatre anys més. Més enllà d’aquesta excavació, també participa en les tasques d’excavació en diverses prospeccions a Catalunya: a la zona de Tavertet, a Amposta (al Baix Ebre) i també a la capital catalana: “ A Barcelona ha passat una cosa molt curiosa: com que es fan pàrquings molt avall en el subsòl, es troba molt material per estudiar; fins fa poc, eren restes del món romà; però des de fa deu anys, per sota del món romà trobem restes prehistòriques d’una antiguitat de 5.500 anys a prop de les desembocadures del Besós i el Llobregat”.
 
Des del 2015, durant els mesos estiuencs, amb un equip d’arqueòlegs de la UB i la UAB excava en tres assentaments prehistòrics situats a la vall del Ter, a prop de Tavertet, a la cova de Les Pixarelles, a l’antic poblat del Pla de Castell, i a la zona megalítica de Sant Corneli. La investigació pretén conèixer "les evolucions dels antics pobladors que buscaven àrees propícies per instal·lar-se i explotar els recursos naturals. Escollien llocs amb proveïment d'aigua que aglutinessin una abundant fauna salvatge: senglars, cérvols, cabirols, conills i altres mamífers. També aprofitaven les petites plataformes del paisatge de muntanya per conrear i crear assentaments".

La cova de Les Pixarelles, al Sot de Balà, és una ocupació estable, amb una trajectòria que fa quatre anys anava del 3200 fins al 900 d'a.C.: “Durant el neolític i fins a l'època ibèrica havia estat un assentament de vigilància i de cacera. A la part més profunda de la cova, on anteriorment s'havia fet sondatges fins a 2,10 metres de profunditat, l'equip d'arqueòlegs darrerament hem baixat un metre més, a la recerca de materials datats entorn del 4500 anys d’a.C. En una superfície de 60 m2, hi hem trobat moltes restes d’ossos d’animals, sobretot bous. Semblaria que la cova era un lloc de vigia i una mena de rebost on els antics pobladors portaven i guardaven els animals esquarterats”. 

En l'extrem de la plataforma calcària de Tavertet, a l'antic poblat situat a l'inici de la llarga península del Pla de Castell, des de fa quatre anys l’equip està fent una actuació de conservació de les estructures dels murs i de recuperació de materials arqueològics. En aquest lloc, al mig de les bardisses de grèvol i alzines, avui emergeixen parets de pedra seca, una ocupació d'una antiguitat d'entre 1.800 i 600 anys d'abans de la nostra era, del període del bronze, el ferro i el món ibèric. És un assentament inèdit, amb una llarga ocupació i estructures construïdes, amb prop de 130 metres de murs de defensa, d’una alçada de dos metres. 
 
L’estiu de 2016 en aquest indret es va efectuar un estudi mitjançant un georadar per infrarojos amb l’objectiu de documentar l’estratigrafia i les estructures del subsòl. A la part meridional de la muralla es van excavar dues estances adossades que feien les funcions d’habitacions domèstiques, es va posar al descobert el carrer on accedien i es va constatar que en el moment del seu abandonament el poblat va sofrir un gran enderroc. Aquest assentament es complementava amb el de les Pixarelles. 

Els arqueòlegs també van poder descobrir que el poblat està instal·lat sobre un anterior assentament de l’Edat del Bronze, pels voltants del 1000 a.C. “En aquest segon poblat mes arcaic també es van trobar restes d’estructures i ceràmica, metalls i restes òssies. D’aquest jaciment i del de les Pixarelles s’estan analitzant al laboratori les restes òssies d’animals, materials ceràmics i restes orgàniques conservades en la ceràmiques (sobretot greixos), per poder estudiar les dietes dels seus pobladors, a més de restes de carbons, granes i pòl·lens per determinar el paisatge del moment”. 

A la tercera prospecció de Sant Corneli, a prop de Cantonigròs (on hi ha un notori megàlit i alguns dòlmens d'entre els anys 4.500-4.600 d'a.C. descoberts als anys vuitanta),  s’estan localitzant diversos sepulcres inèdits que permeten conèixer la caracterització de les pràctiques funeràries megalítiques. Es tracta d'una suma de panteons individuals dedicats a personatges importants de la col·lectivitat de l'època.

La singularitat de les excavacions rau en el fet que les dues universitats implicades, durant els anys vuitanta i noranta havien treballat separadament en aquesta regió, una zona fonamental per conèixer les ocupacions prehistòriques de Catalunya, amb els dòlmens més antics del país; però ara, la UAB i la UB “treballem conjuntament per tenir més força”. El projecte, que compta amb el suport econòmic de la Direcció General de Patrimoni Cultural de la Generalitat i el suport logístic de l’Ajuntament de Tavertet, està dirigit per Anna Gómez i Ramon Álvarez, amb la coordinació d’Anna Maria Rauret i Miquel Molist.  En les successives excavacions que s’han produït els darrers estius s’ha comptat amb una cinquantena de llicenciats i estudiants d’arqueologia de la UAB i la UB, de la universitat de Granada i de les de Roma i Budapest. 
 
Molist resumeix les actuacions arqueològiques palesant que “aporten novetats molt significatives al coneixement de les poblacions de la prehistòria recent de Catalunya, en zones on la riquesa ecològica i paisatgística indica uns usos específics de les comunitats humanes. La posició geogràfica dominat sobre la vall del Ter, i el control del pas del riu en els espadats del Collsacabra –una zona avui ocupada pel pantà del Sau- permeten entendre la importància d’aquests assentaments prehistòrics, fins fa poc només coneguts per uns petits sondeigs realitzats als anys vuitanta”.

Catedràtic a la UAB. El seus mestres. Aventura, investigació i intuïció

Tal com s’ha dit més amunt, l’arqueòleg manlleuenc és catedràtic de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona, on dona classes des del 1988. Durant aquest període, a més dels aspectes estrictament docents, ha dirigit una vintena de tesis doctorals. També ha fet estances a Lió com a professor estranger i ha dirigit un màster a Síria. 

Al marge de la seva activitat com a ensenyant, reconeix i enumera alguns dels seus mestres i referents que l’han marcat i inspirat, començant “pel mestratge dels paisatges humans i geogràfics de les Guilleries, el Collsacabra i la plana de Vic; el silenciós desert de Síria i la Vall de l’Eufrates, bressol de la civilització; o l’olor dels gessamins dels jardins de Damasc quan arribava el setembre; des d’aleshores, cada vegada que sento l’olor de gessamí em transporto a Damasc. Entre els referents humans vull citar el doctor Eduard Junyent, Martí Cassany, Jacques Cauvin i Maria Eugènia Aubet. O l’actual equip d’arqueòlegs que continuen acompanyant-me en aquesta aventura. També penso en els que ens han deixat, com Gabriel Alcalde, l’amic d’Olot de la meva edat, que va venir els últims anys a treballar amb nosaltres a Tavertet, i amb  qui fa molt de temps vaig compartir l’estada a París, al Perú i una temporada a Síria; jo havia treballat algunes temporades amb ell en jaciments de la Garrotxa quan era director del Museu d’Olot. 

L’arqueologia, com moltes activitats, té un punt d’aventura; en el cas que ens ocupa, els últims anys associada al personatge cinematogràfic d’Indiana Jones. Però Molist considera sentir-se més a prop de la tasca investigadora del també mític Sherlock Holmes: “El treball dels detectius reflexa millor l’actitud dels arqueòlegs, amb les seves deduccions a partir de troballes aparentment insignificants, que avui es poden complementar amb analítiques com la de l’ADN. La feina de l’arqueòleg cada vegada més té la necessitat d’anar recollint petits detalls d’informació, a partir dels quals fa una anàlisi i formula hipòtesis globals que de nou es verifiquen amb noves anàlisis, fins arribar a una proposta definitiva”. 
 
Per ell, un altre factor important, que sovint pot passar desapercebut en el seu ofici, és la intuïció: “Per molt que vagis deduint, sempre tens un catàleg d’hipòtesis de la memòria col·lectiva, que pot ser molt bàsica o molt alimentada per al lectura científica, fruit de vivències i paisatges. Però aquesta informació global que portem a la motxilla de la investigació sovint ens porta cap a una direcció concreta gràcies a la intuïció. El coneixement acumulat ajuda molt, però sempre hi ha un punt irracional d’intuïció que acaba propiciant els resultats”.

Tot i el seu nomadisme circumstancial, Miquel Molist viu a Barcelona, al barri del Guinardo a tocar d’Horta, molt a prop del passeig Maragall. Però diu que al centre de la ciutat gairebé no hi va mai. Viu amb la meva companya Soco Sancho, olotina de pares de Còrdova, amb qui té dos fills: en Gabriel i l’Helena. De tant en tant va a Osona, “sobretot a Manlleu, on hi tinc les germanes i el germà i la colla d’amics: Quim Albareda, Pere Pous, Jaume Collell, Lluís Colomer, Pep Palau i cia. Són persones diferents, algunes més ortodoxes i altres més heterodoxes. També vaig sovint a Olot, el poble de la Soco. A Vic hi vaig menys, però a sovint comparteixo taula amb Walter Cruells  o també em trobo amb Toni Caballé, arqueòleg de la Generalitat amb qui ens reunim regularment; i d’en tant en tant veig Jordi Figuerola”. 

Acaba la conversa dient que “els paisatges i les persones de la plana de Vic i el Collsacabra,  on vaig viure intensament la infantessa i la primera joventut, constitueixen per sempre un ric i inoblidable pòsit en la meva vida”.