Premsa

«Lo Campanar de Sau», un insòlit model de premsa vuitcentista a les portes del mil·lenni

Aquest periodic artesanal va editar-se a Vilanova de Sau entre 1995 i 2003 | Ple de sàtira, aspirava a informar amb una mirada pagesa, estrafolària i satírica enfront el progrés

per Miquel Macià, 5 de setembre de 2019 a les 20:11 |

Exemplars de Lo Campanar de Sau.


Lo Campanar de Sau va ser la concreció d'una idea que un dia vaig tenir de crear una mena de butlletí casolà per posar en comunicació la petita colla d'amics i veïns de Vilanova de Sau. Era l'hivern de 1995.

Va néixer, doncs, com un entreteniment que no havia de portar gaire feina -tirant a gens- i que en canvi ens havia de proporcionar bones estones recollint les notícies i comentant-les per les tavernes del poble. No anava més enllà d'aquí: afegir un paperot al vincle que unia la comunitat, deixar constància de fets curiosos i intranscendents de la nostra època, i també ser un canal d'opinió a disposició de tothom.

El primer número estava datat el 19 de febrer de 1995. Tenia una extensió de vuit pàgines que a partir del segon es va ampliar a dotze. En algun número especial es va arribar a les setze. El darrer publicat fou el 44, datat el 7 de maig de 2003.

La periodicitat consistia en editar sis números l'any, més o menys coincidint amb aquests dates i esdeveniments: Carnestoltes, Sant Jordi, Fira d'Herbes de Vilanova, Festa Major, Tots Sants i vigílies de Nadal.

Era inevitable: el sinistre campanar mig submergit va donar nom al periòdic

El nom no va costar gaire de trobar. El campanar romànic que emergeix del poble inundat de Sant Romà de Sau és sense cap mena de dubtes el símbol universal del municipi, present a televisions, diaris, revistes i llibres durant els més de trenta anys anteriors a l'aparició de la publicació. No és pas que la construcció fos de la meva estima, però vam entendre que com a marca d'identificació seria entenedora arreu, i així es va adoptar el nom.

Tot seguit, cal aclarir perquè s'emprava amb l'article "Lo", que no era el neutre castellà sinó l'article definit masculí singular en català arcaic, i que en català oriental -el nostre- es pronuncia com a "lu". Amb l'ús d'aquest recurs antic connectàvem amb un element central de la personalitat del mitjà: una visió del món des d'una mirada rural i clàssica, molt escèptica davant del progrés i de la modernitat, recorrent a la sàtira i al relat corrosiu, sota una aparent innocència.

Per reblar-ne la imatge, es va dissenyar una maqueta periodística inspirada en una publicació vigatana de l'últim terç del segle XIX, La Veu del Montserrat. El gravat que mostrava el campanar mig colgat i els cingles al fons tenia un aspecte d'antigor. Però és clar que no ho podia ser ja que l'escena es remuntaria com a màxim al 1963. Va ser creat per a la revista pel dibuixant vigatà Antoni Ortiz.

Anys després el van copiar sense permís alguns establiments comercials que es devien pensar que era un original com a mínim del segle XVIII (?). Els lemes que l'acompanyaven a banda i banda de la capçalera sempre eren quatre i canviaven de número en número, sense cap motiu plausible.

El cor de la publicació era el municipi de Vilanova de Sau. L'àmbit de cobertura de notícies s'estenia -si en teníem ganes o la "rabiosa" actualitat ens hi obligava-  fins a Rupit, Susqueda, Espinelves, Sant Hilari Sacalm, Viladrau, Sant Sadurní d'Osormort, Tavertet i Tavèrnoles.

El model de llenguatge, actual i arcaic

Tot i la intenció d'aparèixer com un producte vuitcentista, el model lingüístic de LCS era respectuós del tot amb la normativa fabriana, excepte en el "lo" del seu propi nom. No incorporava girs ni mots no acceptats per aquesta, malgrat que de vegades s'anava al límit, sobretot a l'hora de reproduir expressions i recursos propis de la parla ancestral de la gent més gran de les Guilleries.

Un bon exemple d'aquest registre de llenguatge seria l'ús generós del fòssil "suara", en clara extinció, i que a Vilanova, a més, pronuncien (o pronunciaven) com un sonor "assuara", amb dues "esses" que repicaven amb molt d'èmfasi a les oïdes dels interlocutors. O el normatiu "on vas?", que es reconvertia en un "ahont-a vas?", que era tal com l'escrivia Jacint Verdaguer i que per ara se segueix pronunciant a Sau igual que ho feia el mossèn  fa 150 anys.

També teníem el clàssic "per-qui-n'enllà", per referir-se a un lloc dins del terme però apartat de l'indret en el que s'estigués conversant. Un altre cas era l'entranyable "els-a-sóc-vist", i en sentit negatiu "no-els-a-sóc-pa-vist", per expressar que no havies vist un subjecte, en plural, que en la majoria dels casos es referia o bé als tudons o a animals domèstics o de pastura que s'havien esgarriat; també a persones, és clar.

Expressions aquestes que denotaven una proximitat deliciosa amb el francès, i que mentre a Vic encara eren en boca de la gent gran als anys setanta, a les Guilleries sobreviuen a dia d'avui. En general, però, el llenguatge de LCS era per regla general en base al català parlat per la bona gent de Vic de tota la vida, bé que donant espai a aquests girs clàssics de la muntanya guillera.
 
Pasquins de promoció de Lo Campanar de Sau.

Una mirada pagesa, escèptica i ancestral enfront el progrés

La publicació no tenia cap finalitat ni adoctrinadora ni redemptora de res ni de ningú. Invocava des de la portada la seva missió de "Periòdich Defensor dels Interessos Morals i Materials...", en un to d'imitació de la premsa vuitcentista que, llegit al tombant del segle XXI, si algú se'l prenia de debò és que tenia una credulitat angelical. Senzillament, era un lema per obrir ja de per riure des de la primera pàgina.

La publicació no podia pas erigir-se en salvadora de res des del moment que militava en l'escepticisme del món pagès i bosquerol de l'ombrívola Guilleria. Un escepticisme que, en conseqüència, derivava cap al pessimisme, i que observava la modernitat com una mena de moda passatgera i estranyota que potser seria superada per la realitat immutable de mil anys d'uns costums que faria que les coses tornessin al seu lloc, tot demostrant que el carro era millor que el cotxe, i que la burra, millor que la moto.

Cal retenir aquesta definició perquè aquest punt de vista (evidentment retòric) omplia tota la trajectòria de LCS i informava algunes de les seves millors pàgines, no pas perquè algú cregués que la burra era millor que el cotxe (potser algú ho creia i no ho deia...), sinó perquè aquesta mirada era la que creava una mena d'univers interior de la publicació, li donava el to i la màgia a la qual els lectors es van anar acostumant, o no. Per jugar més a la confusió, de vegades es feien servir termes científics moderns i cultismes literaris que, entaforats allà al mig, esdevenien grotescos.

Amb la influència de Ramon Barnils i dels contraculturals vigatans

Per fer un acte de justícia, cal deixar constància que el llenguatge i un cert esperit estaven una mica influïts pel corrent vigatà dels anomenats "contraculturals", unes colles de joves que van florir a Vic entre 1970 i 1985, aproximadament, i que Antoni Coromina ha recollit en la seva excelsa obra Cafè Vic. La mirada àcida i a voltes cruel i sorneguera dels contraculturals impregnava la filosofia humorística de Lo Campanar.

Sense aquesta influència no s'explicaria el tipus de conya que s'hi respirava, igual que anys més tard va rebrotar en les lletres de les cançons del vigatà Quimi Portet, que havia estat un dels forjadors de la galàxia mental del Cafè Vic. Algú hi va detectar uns aires satírics, a l'estil Salvador Dalí.

Per acabar d'adobar-ho, la selecció de les "notícies" i alguns dels dibuixos que les acompanyaven, aportaven elements que estarien a la frontera del surrealisme -sempre rústic, això sí- i que tot plegat confegia  una mena de retaule estrafolari. I que esdevenia sorprenent per als elements externs al municipi i que ens llegien per primera vegada.

El motiu era que no es pretenia fer una revista a l'estil de tantes i tantes que corrien per les comarques catalanes a l'època, que aspiraven  a mantenir uns equilibris per agradar al màxim de gent. Tot el contrari: era la publicació la que a cada edició navegava més pel seu compte i es mostrava amb totes les seves virtuts i defectes, sense esperar res a canvi, ni l'aplaudiment i, encara menys, és clar, la critica per part dels seus receptors. Qui no li agradava, que no la llegís, i avall que fa baixada.

Una altra influència -aquesta no en el llenguatge sinó en el mètode informatiu- era del mestre de periodistes Ramon Barnils i Folguera. Les notícies eren totes de collita pròpia, ja que no es podia recórrer a agències ni a comunicats oficials, que no existien.

Es publicava allò que se sabia que havia passat perquè ho havíem vist o havíem parlat amb algú que hi era quan va passar. Mes periodisme de carrer, impossible. També aflorava l'escola Barnils en l'ús generós de l'argot i el fons llibertari que bategava en l'escepticisme amb què es parlava dels manaies. Quan podíem n'hi fèiem arribar alguns exemplars i li agradaven molt i hi reia de gust. Per desgràcia, ens va deixar el març de 2001, just en ple període de publicació de Lo Campanar.
 
Portada i contraportada del primer número de Lo Campanar de Sau.

El paper groguenc imitava l'antiga premsa vuitcentista

Pel que fa als aspectes tècnics, es va triar un tipus de paper groguenc que donés versemblança de publicació antiga. Amb aquest suport i amb el disseny de la portada, alguns a primer cop d'ull es pensaven que era de debò premsa desada a dalt a les golfes des del temps dels besavis, fins que veien a la portada la data d'aparició.

El format era un "din a4" plegat per la meitat perquè així es podia imprimir amb un aparell casolà d'autoedició. Les il·lustracions eren caçades d'aquí i d'allà, moltes procedien de goigs i de paperots antics recopilats pel mestre Joan Amades, o bé eren reproduccions de dibuixos publicats per ell mateix en alguna de les seves obres.

Per omplir espais i donar un to d'antiguitat, a vegades es publicaven anuncis trets de publicacions d'abans de la guerra referides a temes agrícoles: màquines primitives, matarrates, eines obsoletes. etc. El criteri era el de buscar imatges i productes absurds en l'època present i que contrastessin al màxim amb els temps de modernitat i progrés en què es publicava Lo Campanar. En clau burlesca s'inventaven anuncis de productes i serveis inexistents, o bé n'escarniem d'altres autèntics i del moment.

També hi havia imatges que procedien de fotografies i que per tractaments informàtics havien estat transformades com si fossin dibuixos. De fet, excepte en el primer i el segon números, no s'hi va publicar cap fotografia; sempre eren dibuixos, fidels a l'estil del segle XIX. Alguns de molt treballats i d'altres de més barroers. La tinta sempre va ser la negra i prou.

El tiratge era variable, ja que un any per Festa Major va arribar als 110 exemplars, però el  normal solia ser uns 75 de mitjana. Una vegada, d'un dels números, per despistar als col·leccionistes i als encantats que no reservaven l'exemplar, se'n van imprimir i repartir tan sols 45 exemplars, amb la natural desesperació dels qui s'havien quedat sense.

Un periòdic gratuït a botigues i tavernes

El mecanisme de distribució no podia ser més rudimentari: els exemplars eren portats a mà als establiments del terme, embolicats en un paper de diari, amb el nom de l'establiment escrit en llapis en un lloc visible. Segons la importància de cada lloc, s'hi assignaven més exemplars o menys. Per donar-hi més cerimonial, algunes vegades fèiem la broma de donar el paquet amb els exemplars així d'amagatotis, mirant amb temor a banda i banda del taulell, com fèiem amb la premsa clandestina  en temps de la dictadura franquista, i com si ens volguéssim assegurar que no hi havia policies ni confidents a la vora. Era una facècia que donava per riure una estoneta.

En alguns dels llocs ja tenien un llistat d'exemplars per reservar als clients que s'hi havien apuntat. Aleshores, la revista quedava amagada sota el taulell. De vegades també en deixaven a la vista de la gent, que n'agafava una i se l'enduia. Per part dels editors, mai no es van portar exemplars a domicili ni se'n van guardar per a ningú. Es repartien així que eren impresos: qui l'atrapi és seu, i qui no, que es foti.

La publicació sempre va ser gratuïta. Mai no es va cobrar ni un sol exemplar. Quan s'oferia la venda de números endarrerits al preu de 450 pessetes (un preu molt car posat expressament, que era més o menys el que costaven mitjà dotzena de cafès) mai ningú no en va comprar cap. Com que la intenció ja era no haver de vendre'n, tot en ordre.

Algun dels primers números es va imprimir a Vic. La gran majoria es van confegir i estampar a Vilanova mateix, a la planta baixa de la casa del Turó, davant dels dos finestrals pels que es veu la carena principal de les Guilleries, i el Montseny a la dreta. Amb una impressora Apple model Laserwritter. La composició es feia amb un ordinador Power Macintosh model 7500, del 1995, i amb el programa Quark Press versió 3.1, idèntic al que feien servir els principals diaris catalans.

Lo Campanar va ser pioner a Internet, malgrat "viure" al segle XIX

Com a empresa editora hi constava SCG Aquitània SL, cosa certa i autèntica, ja que era la propietària de les màquines; era qui allotjava la revista a Internet i qui comprava el paper de la revista. Un motiu de profunda satisfacció és que mai no es va produir cap error ni en el número ni en la data d'aparició, que és una conya d'aquelles que fa rodar el cap als col·leccionistes i als bibliotecaris. Tot va sortir sempre clavat.

LCS mai no va tenir cap mena de relació amb les autoritats locals de l'època, Ni entrevistes, ni contactes, ni exemplars adreçats als poderosos del terme, etc. Els exemplars que hi ha a l'Ajuntament són perquè algun veí els hi va dur, igual que els de l'Arxiu Episcopal de Vic. En aquest moment no sabem tan sols si n'hi ha cap col·lecció completa enlloc.

La publicació va ser pionera en la presència a Internet en un any tan matiner com el 1996, quan la gran majoria de periodistes i politics del país creien que aquesta xarxa era un entreteniment per a adolescents fantasiosos. Com que l'empresa editora es dedicava a produccions per a Internet, LCS va tenir a l'acte la seva ruta per ser present a l'aleshores anomenat "ciberespai".

El quadre era encara més grotesc: una publicació d'arrels ancestrals i que malmirava el progrés amb recel, apareixia a Internet amb tota la naturalitat i pregonava als quatre vents les virtuts de les noves tecnologies. LCS va publicar-hi alguns dels seus números, reconvertits a codi, no pas com a "imatges" facsímils en fotografia de les seves pàgines, cosa que només es feia amb la portada. Més de vint anys després, encara hi són.

La presència a Internet va proporcionar a la pobra revista una difusió més enllà de les fronteres de Vilanova de Sau. Ens apareixia gent que descendia de famílies de les Guilleries i que tot buscant els seus orígens per la xarxa havien localitzat els seus cognoms en una pàgina de la revista. També va contactar-nos una televisió alemanya que va enviar uns periodistes a fer un reportatge sobre la desaparició del poble de Sant Romà per culpa del pantà. Com que hi havia poca gent connectada, no es pot dir que Internet fos una dimensió gaire àmplia, però alguna cosa es va trobar.
 

Apunts per a la redacció i ordenació de notícies de Lo Campanar de Sau.



Criteris molt selectius sobre la vida social: ni esqueles ni necrològiques

Al llarg de la seva història, va comptar amb diversos col·laboradors. Mai cap no va signar res amb el seu nom; es feien servir pseudònims o, senzillament, res. No es pretenia que fos un aparador de lluïment de ningú, sinó un canal de relació entre amics i veïns, i para de comptar.

De queixes, poques, quasi cap. Un parell de petits errors en un tema de llicències urbanístiques i prou. Això no vol pas dir que no hi hagués gent emprenyada, això era ben cert, però com que el to era sovint casolà i surrealista (i la notícia era certa, era autèntica) s'estimaven més patir-ho a casa i no anar a molestar a la redacció.

Una norma era no informar de la mort de veïns del poble per causes naturals. No es va fer des del principi i no es va veure motiu per canviar-ho. A la fi i al cap, res més normal que la mort (més acceptada al món rural que l'urbà, a més a més),  i com que el veïnat se n'assabentava per l'esquela i per l'assistència a l'enterrament, no calia fer una necrològica que sortiria potser al cap d'un mes o dos de la defunció. D'altra banda, era de preveure que s'haurien despertat susceptibilitats d'aquelles que "heu dedicat més espai a aquest difunt que a aquell altre", etc.

Només se n'informava si la mort s'havia produït per accident o bé estava envoltada de circumstàncies que havien motivat la intervenció policial, com seria el cas de persones trobades mortes a casa al cap d'uns quants dies del traspàs. Sí que s'informava amb noms i cognoms, en canvi, de les defuncions de persones vinculades al poble però que no hi vivien, com va ser el cas de la mort d'en Roviretes i d'algun altre prohom que ara no recordem.

La distinció entre els veïns del poble i els de fora tenia un sentit clarament corrosiu a les pàgines de LCS. Per a una part del veïnat més arrelat, qui no era nascut a Vilanova sempre era considerat de "fora", mal portés quaranta anys vivint al poble. Amb tota la mala intenció, la revista va explotar al límit aquesta visió precisament per caricaturitzar-la fins a l'absurd.

Així, el mitjà es quedava tranquil quan podia escriure que tal maldat semblava que l'havia feta "gent de fora" i no pas ningú del poble, ningú "dels nostres". Aquesta era una tàctica molt pròpia de LCS,  que en comptes de criticar frontalment, el que feia era satiritzar un tema estripant-ne les costures i aconseguint així una eina de crítica social més original, artística i poc ofensiva.

Els animals domèstics, grans protagonistes amb nom i cognom

Un apartat de gran importància, per fer-ho més estrambòtic, era el del seguiment de les facècies, la vida i la mort d'animals, amb preferència per als animals domèstics com gossos, gats, cavalls i ases, que eren tractats per la publicació com si fossin persones. Es feia referència al seu nom, lloc de naixement i de residència, relacions de parentiu a nivell de progenitors i cònjuges i descendents, i de les circumstàncies del seu final: malaltia, atropellament, ofegament, assassinat, causes desconegudes, desaparició...

Aquest tractament de la vida animal va ser un dels trets més originals de LCS, que sorprenia la gent que ho llegia per primer cop, ja que sembla que no existia res de comparable en d'altres revistes de la nació catalana. També es parlava molt dels animals salvatges, amb atenció a les seves interferències amb els humans: guilles, porcs senglars, aligots, visons, genetes, etc.

Fins i tot la prestigiosa publicació comarcal El 9 Nou es va deixar seduir per aquest tractament humanitzat de les bèsties i un dia va enviar la periodista Mariona Casas a fer un reportatge sobre la vida i miracles del gos Negritu, l'animal més rellevant i que haurà deixat més petjada a la història escrita del municipi a data d'avui, juntament amb el gos Malaquies, el popular "gos del bastó".

Per completar la tasca periodística de LCS, no ens podem resistir a deixar constància aquí que -quan ja no existia la revista- el gos Negritu va traspassar pacíficament dins del seu caixó-llitet davant de la porta de l'apartament 1-A del carrer Guilleries i que l'endemà el seu petit cadàver va ser enterrat en algun lloc de la vall de Castanyadell, en un indret on descansa envoltat de les restes de molts d'altres gossos que van acabar el seus dies al municipi.
 

Parada de Lo Campanar de Sau a la Fira de Vilanova de Sau del 2000.


Un mitjà modest, a favor del moviment d'alliberament nacional

El sentiment patriòtic es manifestava a LCS amb tota la seva intensitat. Sense mitges tintes, ni federalismes ni autonomismes cagadubtes. Quan es tocava el tema, ja fos en articles històrics o en esdeveniments com la Diada Nacional, la posició era clara: separatisme radical, hereu de la tradició de lluita del moviment català d'alliberament nacional des del temps dels Segadors, passant per totes les diverses generacions que han combatut ("amb llicència d'armes o sense", tal com es va escriure algun cop) per la llibertat de la nació i per la defensa de la seva llengua i cultura.

Es va dedicar espai a temes del poble i dels encontorns relacionats amb la causa de la independència: Bac de Roda, Francesc Masferrer, etc. El llenguatge no estava per gaire contemplacions i es denunciava, per exemple, als "botiflerots" que volen "destruir la nostra llengua", etc. Val a dir que els vuit anys d'existència de Lo Campanar van coincidir amb una fase de certa crisi del separatisme català, que no s'havia recuperat de les persecucions policials espanyoles de 1992 i no trobava com organitzar bé el moviment. Per donar la cara en aquest context advers, cal ressenyar que el compromís del periòdic era més meritori.

Premsa lliure, al marge dels poders polítics i econòmics

Els anuncis d'autopromoció eren utilitzats sovint com un recurs per acabar d'omplir una pàgina quan no hi havia més temps o quan faltaven temes i notícies. Aquests anuncis cridaven la gent a reservar el seu exemplar i a col·leccionar-ne. El redactat s'aprofitava per marcar distàncies amb els poders i les burocràcies locals.

Les autoritats eren retratades com una mena d'estament superior a la gent, de forma que s'usava sovint l'expressió genèrica "els de l'Ajuntament", i també "els de la Generalitat" o bé "els de la Diputació" com si fossin uns petits grups d'individus que, amagats en algun cau, tramessin maldats i que decidissin sobre el destí de les nostres vides (cosa que, d'altra banda, molt sovint era ben certa).  L'alcalde de l'època de la revista no era mai esmentat pel càrrec, ni pel nom ni pel cognom, sinó com "un de l'Ajuntament", que havia dit tal cosa o n'havia fet tal altra.

Una vegada, en un ple municipal, un es va fer el pinxo dient "que vinguin aquests de Lo Campanar, que ja els donarem una subvenció", tot creient que així es podria influir en el seu contingut. Un altre dia, allà mateix, es va dir que "el poble no ha pas votat que es pugui publicar aquesta revista". Sense comentaris.

La caserna de la Guàrdia Civil del poble nou de Sant Romà va quedar clausurada en els primers temps d'existència de Lo Campanar. Restarà per sempre incògnit, doncs, quin paper haurien ocupat a les seves pàgines les notícies protagonitzades per aquest cos militar espanyol amb funcions policials.

La revista contenia al·lusions fetes amb segones intencions que els lectors del present i del futur -si és que hi ha lectors i queda prou futur per davant- no podran aclarir, ja que es tractava de referències crítiques o iròniques envers els poders locals (ajuntament,  cacics "progressistes", individus que se les donaven de liberals, saltimbanquis que anaven a Sau a fer grans negocis i fracassaven, etc. etc.)
 
Pilar Cabot, recitant poemes a l'acte del 5è aniversari de Lo Campanar de Sau.

Actes per commemorar el cinquè aniversari

Es van celebrar dos actes públics per commemorar el cinquè aniversari de la revista. Al número 30 de la publicació, es deia: "No és que haguem volgut tirar la casa per la finestra, però alguna cosa o altra s'havia de fer (...). Queda ja molt llunyà aquell gener de 1995 i, qui ho havia de dir, per alegria de gairebé tothom, Lo Campanar va fent, dreturer, el seu camí, suara xiroi, suara pansit, però sempre al peu del canó informatiu".

El primer dels actes, el dissabte 26 de febrer, a les set de la tarda, va consistir en un recital poètic sobre el Montseny i les Guilleries, al restaurant El Canari del carrer de Santa Maria, a càrrec de Pilar Cabot i Armand Quintana. Vigatans residents a Tavèrnoles, literats i patriotes radicals tots dos, ella hi va ser presentada en tant que reconeguda poetessa amb força obra publicada, i també com una de les primeres persones incorporades a la resistència antifranquista a Vic, essent titular de la famosa llibreria Clam, que era vigilada amb obsessió per la policia d'ocupació. Cabot va recitar un total de tretze poemes de Lluís Pou i Solà, Joan Maragall, Guerau de Liost, Jacint Verdaguer i d'ella mateixa.
 

Primer acte commemoratiu del 5è aniversari de Lo Campanar de Sau.


Del seu company, l'Armand, se'n va glossar el seu treball com a pioner de les classes de català clandestines a Vic als anys cinquanta, de regidor de Cultura de Vic entre 1983 i 1987 i com a cronista de la nit franquista en la seva obra de ficció El temps cremat, accions totes aquestes que el situaven, es va seguir dient, al costat de noms clau de la defensa de la causa de Catalunya sota la dictadura a Osona, com ara Xavier Roca, Manuel Anglada, Joaquim Onyós de Plandolit o Miquel Albó. "Serà un dels homes que passarà a la història per no haver-se rendit mai i per haver defensat des de Vic la llengua i la cultura catalanes quan estaven perseguides a mort", es va afirmar a la presentació. Malauradament, en el moment de publicar aquest reportatge històric, Pilar Cabot i Armand Quintana tampoc no són entre nosaltres.

En aquest acte, l'editor de la revista va afirmar que "Lo Campanar de Sau és un producte prescindible en un temps de productes imprescindibles. És un periòdic de vida incerta. No té cap poder que l'empari. Però no se sap mai, atès que és un hereu, junt amb tots els diaris, dels antics escribes egipcis, que tenien la funció de consignar el que passava al temps dels faraons. I els faraons un dia es van acabar mentre que els escribes -que ara en diem periodistes- encara continuem".
 

Victor Pallàs, conferenciant del segon acte del 5è aniversari de Lo Campanar de Sau.

 

Conferència de Victor Pallàs al 5è aniversari de Lo Campanar de Sau.


Uns dies més tard, el dissabte 25 de març, a les set de la tarda, va tenir lloc la conferència "El misteri del Cos Sant de Casserres" a càrrec de Victor Pallàs, ex-propietari del monestir de Sant Pere de Casserres, literat i patriota radical, de la casa del Pla de Roda, (on té guardades les restes de la petita mòmia), que es va celebrar al menjador del restaurant Cal Ferrer, i que va donar lloc a un viu debat sobre el tema entre una colla de gent gran assistent. Com en el primer acte, hi va haver refrigeri amb llonganissa i beguda.

Una altra fugaç aparició pública de Lo Campanar va ser la parada de venda d'exemplars  instal·lada durant la Fira d'Herbes Remeieres de Vilanova, el 4 de juny del 2000, just a l'entrada de la plaça Major, baixant pel carrer de Santa Maria, al costat dret.

Les seccions, entre la informació i la sàtira

Aquestes eren les principals seccions que solien aparèixer a la revista:
- La secció de notícies ocupava les primeres pàgines i era de les més llegides.
- Dites i curiositats del bon pastoret. Consistia en un recull de frases i anècdotes presents i pretèrites, on de vegades se'n colava alguna d'inventada.
- Documents antics. Eren transcripcions escrites de documents curiosos, trobats a l'arxiu municipal o al del Bisbat. N'hi havia del segle XVI.
- Observatori meteorològic. Informava de les incidències del període des del número anterior, amb dades i comentaris.
- Centre de dades del pantà. Sobre un dibuix de l'edifici de l'església de Sant Romà vell, es marcava una ratlla que assenyala el nivell de l'aigua. També hi havia un comentari de les novetats de gestió del complex elèctric hídric.
- El "parte" del sometent. Una secció de successos clàssica de tota la premsa mundial.
- Frases per meditar. Se'n citava la procedència, autor i època. Algunes també eren inventades.
- Vida social. Un espai que compartien persones i animals domèstics.
- Activitat turística. Observada des d'una certa distància.
- La contraportada
estava sempre dedicada a un tema monogràfic, si és que en una publicació tan menuda es podia parlar de res monogràfic, un gènere que pressuposa una certa extensió i profunditat.
 

Per què va plegar

Quan va publicar-se l'últim número, el 44, no se sabia que ho seria. No estava pas decidit ni planejat. Per això no hi constava cap text de comiat. LCS se'na va anar al cel tal com havia arribat: sense avisar. Simplement no es va fer el número següent. Sense funeral ni dol. Durant un quant temps alguna gent el demanava. Després la seva memòria es va anar diluint, com quasi tot a la vida. Requiescant in pace.

Potser va ser perquè es van anar morint alguns dels seus lectors més fervorosos. L'avi de Cal Escarrà deia que LCS era l'únic periòdic que volia llegir, perquè els diaris de Barcelona i de Vic havien deixat d'interessar-li. Potser perquè el jovent no captava les ironies rurals i vuitcentistes i no en comprenia alguns mots. De fet, la desaparició de la pagesia, de la consciència pagesa de Vilanova més ben dit, va ser paral·lela a l'extinció de la dissortada revista. Potser també per cansament personal dels que ho tiràvem endavant. Un dia ens va agafar la mandra... i bona nit.

Com que l'objectiu no era pas adoctrinar ningú, ni fer la punyeta a ningú, ni hi havia cap interès econòmic al darrere, es va acabar sense enrenous. Fet i fotut, tal com ho hauria sentenciat el mateix Lo Campanar, "ha anat així, i no hi ha hagut res a fer. No sabríem pas què dir-hi ni què fer-hi".

Tal com dèiem al principi, Lo Campanar de Sau també era una eina de diversió i entreteniment per als qui en feien tema de conversa i gresca a les tavernes del terme i a les sobretaules familiars. Sovint, tot preparant i redactant les peces i seleccionant els dibuixos, ja no podíem resistir i esclatàvem de riure. Amb això ens donaven per més que ben pagats.

Si voleu llegir-ne alguns exemplars, els trobareu encara a Internet.

 

Participació