Reportatge

Ramon Fontserè, un «pescallunes» actor de teatre i cinema i director d’Els Joglars

per Toni Coromina, 21 de juny de 2019 a les 20:17 |
Ramon Fontserè | Adrià Costa
Fill d’un pilot d’helicòpters, aquest insigne ‘pescallunes’ torellonenc és actor de cinema, teatre i televisió. Membre de la companyia Els Joglars des de 1983, fa set anys va rellevar Albert Boadella com a director del grup. En la seva trajectòria ha rebut importants guardons: el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona, el Premi Max i el Premi Nacional de Teatre.
 

També ha fet treballs televisius, i des del 2003 ha fet incursions com actor de cinema, en films com Buen viaje excelencia (basat en els últims dies del dictador Franco, que ell va encarnar) i Soldados de Salamina, de David Trueba, on feia el paper d’un falangista que escapa d’un afusellament col·lectiu durant la guerra. Més enllà del teatre i el cinema, també ha escrit assajos i la novel·la costumista Visca la terra!

En un recés primaveral de la gira que els Joglars fan arreu de la geografia espanyola, on representen l’obra Señor Ruiseñor, basada en la figura i les facècies de Santiago Rusiñol, parlem amb Ramon Fontserè i Sidera en un cafè de Vic, a pocs metres de la Clínica L’Aliança on va néixer el vespre del 26 agost de 1956.
 
 

Criat en una masoveria. Un pare pilot d’helicòpter
 
Els primers anys de vida, fins que va fer la primera comunió, es va criar a la Casa Nova de Sant Pere de Torelló, la masoveria dels seus avis paterns, en Josep i la Trini, on també vivien els seus pares. Durant la Guerra Civil, l’avi havia estat fet presoner per la FAI i condemnat a mort com a represàlia per la deserció de dos mossos que estaven al seu càrrec, que no es van presentar per anar al front. Finalment, no el van matar però el van internar en un camp de concentració. En Ramon explica que de molt petit “jugava amb un anell de l’avi, de color butano, que probablement havia fet les funcions d’element identificatiu dels presos”.

Els seu avi matern, el torellonenc Ramon Sidera, es va casar dues vegades. Avui, el nét, que només va conèixer la segona dona, la Pilar, explica  “l’avi era un home autodidacte que, a més de treballar de porter en una torneria, “feia d’actor i estava molt ficat en el mon de la cultura. També va ser un dels fundadors del club de futbol de Torelló. Recordo que quan amb els pares vam anar a viure a Torelló, jo anava sovint a la fàbrica de can Torreta, i al·lucinava  amb les muntanyes de bitlles de fusta amuntegades dins dels coves”.
 
El pare de l’actor, en Marcel·lí, era de Sant Pere de Torelló: “Havia estat aviador, negociant de bestiar i tenia una granja de porcs. Però la seva autèntica passió eren els helicòpters. Com que ja de ben jove tenia la dèria de volar, es va apuntar a l’escola d’aeronàutica de Sabadell, va obtenir el títol d’aviador d’ala fixa i va passar als helicòpters. Va estar un temps a Madrid, en una època que l’aviació estava molt militaritzada, i després va anar a Michigan (EUA), on es va especialitzar en un model concret d’helicòpter. Quan va tornar a Catalunya, jo l’havia acompanyat moltes vegades a dalt de l’helicòpter, des d’on llançava tota mena de pasquins de propaganda comercial: crema hidratant Nivea, publicitat de discoteques, anuncis de pel·lícules... Era un home apassionat, un ‘volat’ amb un punt bohemi”.
 

Esquerra, amb la mare i al germana. Dreta, saludant el rei ros. Foto: Arxiu Ramon Fontserè


La seva mare, la Maria, encara és viva i enguany farà 94 anys: “Sempre ha estat una gran aficionada al teatre. Havia estudiat tenidoria de llibres i havia treballat a la Telefònica de Torelló. Durant el tràgic aiguat de l’any 1940, la mare, que no sabia nedar, va salvar la vida agafada de la finestra de la paret d’un edifici que quedava dreta”. A Torelló, la família vivia als afores, a Puigbacó, una casa  que va comprar el pare, on aterrava amb l’helicòpter, el guardava i en feia el manteniment. Allà, a més dels pares, en Ramon compartia la vida amb una germana i un germà (ell és el mitjà).

Al parvulari. Un trauma infantil. El pallasso de la classe.
 
Del parvulari  de Sant Vicenç de Torelló on va iniciar la seva immersió educativa recorda “la primera hòstia que em va fotre el mestre, don José. En aquella escola unitària hi anàvem nens d’entre sis i tretze anys, que estàvem separats per taules. Els més petits érem uns ‘merdes’ minúsculs que vèiem els grans com a homes. Teníem una vida assilvestrada i divertida, i les diferències les dirimíem a cops de roc”.
 
La visió que té d’aquella etapa és la “d’un nen de pagès que vivia en una casa una mica apartada. Però tenia col·legues i amics amb els que em trobava a l’escola, jugàvem a pilota i fèiem cabanes. Vaig créixer en un bon ambient. Però també vaig tenir una època mística, relacionada amb un trauma.  Abans de fer la primera comunió, en sortint de l’escola anàvem a l’església romànica del poble, preciosa, a fer doctrina i catequesi. En tornant, em quedava amb un altre nen, i tots dos fèiem el recorregut junts per anar cada un a casa seva. Un dia, l’endemà d’estar amb ell a catequesi, em van dir que el meu amic s’havia mort d’una meningitis fulminant i vaig quedar en estat de xoc. Quan ets nen et creus indestructible i aquella circumstància em va sotraguejar i em va afectar moltíssim, encara que com a reacció, recordo que a l’enterrament em vaig posar a riure. Va ser una commoció per tots els nens de la classe”.
 
També rememora el dia que van assassinar el president dels EUA, John F. Kennedy: “Recordo el repic de les campanes de l’església de Sant Vicenç. En Kennedy era catòlic i per nosaltres era un bon home, un sant.  Aquell dia vaig decidir no jugar mai més amb pistoles, encara que al cap de dos dies ja hi vaig tornar a jugar. També recordo l’arribada de l’home a la Lluna, o alguns programes que feien a TVE. A casa no teníem televisió, però jo anava al bar i m’empassava el concurs ‘Cesta y puntos’, o les sèries de ‘Viaje al fondo del mar’ i ‘Bonanza’. També m’agradava molt veure un programa de jazz, en què vaig descobrir el primer negre”.
 

Esquerra: a sota, als 10 anys, amb companys del col·legi de Rocaprevera. Dreta: el més alt, amb companys de la Salle de Manlleu, viatge fi de curs a Eivissa. Foto: Arxiu Ramon Fontserè


Després de Sant Vicenç va anar a estudiar a les escoles nacionals de Torelló,on va estar un any i mig, i posteriorment al col·legi de Rocaprevera fins a segon de Batxillerat. Explica que a la classe “habitualment feia el pallasso. De fet, sempre he tingut  l’idea de fer les coses per divertir-me. M’agrada treure partit positiu de les circumstàncies, encara que no m’agradi el que hagi de fer. Per això, a la classe aprofitava tant com podia per fer conya i els mestres deien ‘aquest nen es distreu’. Ja de gran, tot i que en la meva faceta d’actor de teatre i cinema sovint tinc un registre dramàtic, acostumo a representar papers còmics, Jo em considero una persona més aviat trista i potser per això faig sovint de pallasso. És un joc d’equilibris, una de les contradiccions dels bípedes racionals. Però també sóc conscient que no hi ha res més patètic que un mal pallasso”, rebla.

Acabat el seu pas per Rocaprevera, va anar a parar a La Salle de Manlleu a cursar tercer i quart curs de Batxillerat en regim de migpensionista: “Representava que m’havia de quedar a dinar, però com que era una mica llepafils i el menjar de l’escola no m‘acabava de fer el pes, sovint ‘pillava’ i anava a donar el vol per Manlleu i a menjar un frankfurt en qualsevol bar”. Després va anar a estudiar al col·legi de Sant Miquel de Vic: “Allà ho vaig suspendre tot, fins i tot la Religió i la Gimnàstica. No m’agradava gens estudiar. I vaig retornar a la Salle, on vaig fer tres anys d’electrònica, uns estudis que no em van servir de gran cosa: quan a casa es fon una bombeta, l’ha de canviar la dona. Els meus estudis d’electrònica van ser totalment inútils.”

Trompetista a la banda militar. A l’Institut del Teatre. Els Joglars
 
A la segona meitat dels anys setanta li va tocar anar a fer la mili a Viator, prop d’Almeria:  “Una vegada més, vaig procurar aprofitar les circumstàncies per trobar una sortida positiva i em vaig apuntar de trompetista a la banda militar. En aquela època, el paisatge d’Almería era  verge, sense els plàstics dels hivernacles que avui hi proliferen. Les platges eren idíl·liques i impressionants, com les del Cabo de Gata i Níjar, i no hi havia ni hippies. Com que era membre de la banda, no em vaig moure d’Almeria i amb una colla de soldats vam llogar un pis a la platja del Zapillo, tot i que estava prohibit. Alguna tarda anava a assajar al pis i tocava la trompeta, un instrument molt sorollós pel qual no estava gens dotat. Un bon dia van trucar a la porta i es va presentar un caporal de la Policia Armada, un gris que vivia al pis de dalt, i em va dir ‘¿Pero este escándalo qué es?’. Estava molt emprenyat perquè no podia fer la migdiada. Al cap d’una estona, em vaig posar al replà de l’escala a bufar la trompeta i a fer uns espectaculars esgarips, només per tocar els pebrots. Al cap de dues setmanes, un capità del SIM (Servicio de Inteligencia Militar) em va cridar perquè el caporal de la Policia Armada m’havia denunciat, amb l’agreujant que havíem llogat un pis i podíem acabar al calabós. Jo li vaig dir que estava assajant. Sortosament tenia un amic que era fill d’un coronel, que al final va intervenir i no em van castigar, ni tampoc ens van fer marxar del pis llogat. De tota manera, els companys em van dir que em fiqués la trompeta al cul i que la toqués en un altre lloc”.
 
En tornant de la mili, es va trobar perdut: “Jo no tenia ofici ni benefici i era mal estudiant. Un dia, passejant per Vic, vaig veure que s’havia obert una delegació de l’Institut del Teatre. Havia acabat de fer la mili i m’hi vaig apuntar. Era l’època dels  professors Joan Anguera, Ramon Vila, Lluís Solà i Sala... Un element molt important per mi va ser l’Anguera, un home molt tònic i dinàmic a l’hora de fer els tallers, que va ser fonamental. Al cap de poc vaig entrar de ‘manguta’ al grup de teatre La Gàbia, on bàsicament em cuidava de carregar i descarregar. Fins que arran d’una convocatòria d’actors a Els Joglars l’any 1983, vaig passar un càsting i en Boadella em va agafar d’actor per un període d’un any, per representar el paper de capellà catòlic integrista italià en l’obra Teledèum, la paròdia d’una concelebració religiosa oficiada per cinc representants de les esglésies catòlica, anglicana, americana,  els testimonis de Jehovà i els mormons”.
 

A la mili a Viator (Almeria). Foto: Arxiu Ramon Fontserè


Però passat un any, en Ramon es va quedar a la companyia i des d’aleshores fins avui ha participat en prop d’una vintena d’obres: Els Virtuosos de Fontainebleau,  Bye Bye Bethoven, Columbi Lapsus, Yo tengo un tío en América, El Nacional, Ubú President, La increïble història del Dr. Floit i Mr. Pla, Daaalí, El retablo de las Maravillas, En un lugar de Manhattan, Controversia del toro y el torero, La cena, 2036 Omega-G, El coloquio de los perros,  VIP, Zenit i Señor Ruiseñor. Val a dir que un dels trets característics de totes les obres d’Els Joglars és l’humor, la paròdia i la ironia, però de vegades també el sarcasme impietós. En la seva trajectòria, l’actor ha rebut importants guardons, com el Premi de la Crítica Teatral de Barcelona pel seu paper d’’Excels’ a Ubú President, el Premi Max per La increïble historia del Doctor Floit i Mister Pla i el Premi Nacional de Teatre pel seu paper protagonista a Daaalí.

Tots els papers de l’auca: Papa de Roma, Jordi Pujol, Dalí...
 
Fent un repàs d’alguns dels personatges més destacats que ha representat a dalt de l’escenari, explica el seu desdoblament a Columbi Lapsus, un espectacle que seguint l’argument del “Barber de Sevilla”, retratava una història cortesana, la de la Cúria Vaticana, en un període de referència que va des de l’elecció del Papa Joan Pau I fins a la seva mort, 33 dies després: “En aquesta obra jo feia de bo i de dolent, d’Albino Lucciani (el breu Papa ‘del somriure’) i de Marcinkus, un potentat vaticà de Chicago que estava emmerdat amb la legió maçònica P2, la banca i el blanqueig de diners. Per encarar aquesta dicotomia, em vaig arribar a creure els dos personatges, els vaig  interioritzar i  exterioritzar. De fet, com a actor, bàsicament jugo com un nen: ara faig d’indi, ara faig de mexicà, el que faci falta. No hi ha cap més secret.  Mantinc l’esperit del joc, sense recargolaments intel·lectuals, com el mètode Stanislavsky. Per mi, actuar és jugar”.
 
Yo tengo un tio en América va ser un espectacle de teatre i dansa espanyola on es narrava coreogràficament les relacions entre els indígenes americans i els conquistadors espanyols, una paràbola psiquiàtrica on uns malalts mentals reproduïen  la seva concepció del món tribal, confonent els metges amb conqueridors espanyols: “Jo encarnava el paper d’un piròman, el Conde; per fer-lo, em vaig inspirar en uns referents del psiquiàtric de Sant Boi, on vaig entrar amb el permís del director. Allà vaig veure un intern que anava sempre amb una ampolla d’aigua i de tant en tant calava foc. I també em vaig fixar en un altre que deia que els japonesos s’empipaven quan els americans els provocaven; aleshores es transformaven en torpedes i es llançaven i explotaven contra ells. La meva interpretació, doncs, la vaig muntar recreant una mica aquests dos personatges”.
 
A El Nacional, Fontserè representava el paper de ‘Don Josep’, un vell acomodador d’un antic Teatre Nacional degradat i sense activitat, que amb  una colla d’indigents pretenia fer renéixer el Teatre i representa el “Rigoletto”, tot un símbol de l’art teatral. Amb aquesta obra, Els Joglars van guanyar el Premi Nacional de Teatre, al que van renunciar perquè a més de ser un guardó compartit, consideraven que era un reconeixement que arribava massa tard.
 

Obra Ubú president, en el paper de Pujol, amb Montserrat Caballé (Rosa Nonell). Foto: Arxiu Els Joglars


A Ubú President, l’actor torellonenc va fer el paper d’Excels, basat en la figura de l’aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol: “Abans de preparar l’obra, Boadella va fer un càsting. Físicament jo no m’assemblava gaire a Pujol; però com que l’Albert no va trobar ningú que pogués fer aquest personatge, em va donar un vídeo on Pujol feia un discurs parabòlic sobre la conquesta de l’Everest. Boadella volia aconseguir que des del primer moment el públic veiés Pujol. Jo vaig començar a estudiar el vídeo i a agafar els impulsos rítmics del president. I al final me’n vaig sortir i vaig fer el paper. L’espectacle estava molt ben conjugat i era divertit, una reivindicació de la paròdia, una sàtira higiènica basada en el poder real, proper i contemporani”. Reflexionant sobre Pujol, l’actor explica que “sempre l’he vist com un polític populista que parla llengües, un redemptor que es creu el pare de la pàtria, un gran professional de la farsa, que va arribar a enganyar tothom i va crear una infraestructura gairebé mafiosa. Si Pujol hagués estat un alcalde de poble, probablement hauria estat un polític collonut”.
 
Després va venir l’espectacle Mister Floit & Mr Pla, on es mostrava un retrat irònic de Josep Pla i es carregaven les tintes sobre una determinada burgesia catalana encarnada en el senyor Marull (Ramon Fontserè), un peculiar empresari inspirat en el controvertit J. B. Cendrós, un home que durant el franquisme va crear un dels imperis emprearials més importants de la Catalunya, i que també va ser creador del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la distinció més alta i important que pot obtenir un escriptor en llengua catalana, un guardó, però, que des de la seva posició de força va negar a Josep Pla per la seva suposada implicació amb la dictadura. A l’obra, doncs, “Pla i Marull representaven el cor i la cartera. Per mi, Pla ha estat el millor prosista que hem tingut a Catalunya, un escriptor que deia el que pensava. Jo no em canso mai de llegir-lo. Tant me fa si era conservador o no”.
 
A l’albada del segle XXI, Els Joglars van estrenar Daaalí, amb Fontserè recreant la figura del mític pintor de Portlligat, “un personatge histriònic difícil de representar. Pujol no era un comediant, però Dalí era espectacle total. Els periodistes i les càmeres l’excitaven, i en les entrevistes sempre feia de Dalí, però en privat tenia uns moments de calma molt interessants. Va ser un pioner de la representació. Suposo que avui tindria molta competència, però en el seu temps va ser l’únic. Jo vaig conèixer el pintor palafrugellenc Josep Martinell, amic del Pla i de Dalí. Aquest home deia que el famós pintor era un tipus collonut, i que més enllà de la càmera no era pas un tipus cregut, sinó més aviat afable i amable, fins que tot d’una interpretava el personatge. L’idea estesa del Dalí beneït o gandul no era exacta. Igual que Pla, era un artista que dominava l’ofici i respectava els clàssics. També era molt sensat, culte, molt donat a la ciència i curiós, sense deixar de ser un pagès de Figueres”.

Director d’Els Joglars. Els gossos de Cervantes. Santiago Rusiñol. El peatge de Boadella
 
Una de les constants d’Els Joglars és la seva admiració per Cervantes. D’aquí ve que fessin una adaptació de Don Quijote de la Mancha a l’obra En un lugar de Manhattan, amb en Ramon en el paper central. O El Retablo de las Maravillas (la darrera obra que va dirigir Boadella amb el grup) i El coloquio de los perros (2013), un espectacle amb forma de faula, en una adaptació de Boadella, però ja dirigida per Fontserè, que havia agafat el relleu al front de la companyia, i en què també feia el paper de Cipión, un dels gossos protagonistes.
 

A la cúpula de Rupit. Foto: Arxiu Els Joglars


En aquesta obra, el grup utilitzava un recurs literari molt astut i antic per ridiculitzar el comportament humà a través dels animals: “Uns gossos beneïts pel do la parla durant una nit, critiquen la conducta hipòcrita, ridícula i miserable dels éssers humans -uns bípedes que al nostre espectacle portaven màscares-, capaços de transmutar-se de pastors en llops i devorar les ovelles. En canvi, els gossos tenien un rostre més humà i utilitzaven un llenguatge culte, ric i ‘cervantí’, en contraposició a la parla dels humans, un argot més aviat pobre i barat. A l’obra, fèiem una crítica al progrés dels gossos, uns animals que han passat d’estar lligats a una cadena a ser considerats aristòcrates, amb perruqueries i massatgistes al seu servei. Els humans els hem humanitzat i els hem atorgat un estat de benestar que moltes persones no tenen. A l’obra, Cipión i Berganza, els dos protagonistes, tenien més sentit comú que els bípedes racionals; volien recuperar la seva condició primigènia: ser gossos i amos del seu destí. No volien ser alliberats pels proteccionistes. Consideraven que se’ls ha de tractar be, però sense drets ni obligacions. Per això preferien acabar els seus dies a la gossera”.
 
Aquests darrers anys, en Ramon ha dirigit i actuat en noves obres, com La cena, una sàtira contemporània en què un guru il·luminat de la cuina crea una nova religió basada en l’alimentació biològica de la que estan excloses les verdures. O VIP, una crítica ferotge als exagerats privilegis que la societat adulta atorga als nens: “Paradoxalment, l’actitud ben intencionada dels pares, ja sigui per complex o per donar una confortabilitat als seus fills de la que ells no van gaudir, apropa perillosament el nen a un ésser intractable i amb deliris de petit tirà. De vegades, amb tantes manyagues probablement estem sembrant la llavor d’un petit monstre”.
 
Com ja s’ha dit més amunt, en aquests moments la companyia Els Joglars està portant l’obra Señor Ruiseñor arreu de la geografia peninsular. Es tracta d’una àcida visió de la nostra societat que gira al voltant de la figura de Santiago Rusiñol, pintor, escriptor, dramaturg català i pare del modernisme. Les facècies de Rusiñol es converteixen en l’excusa per fer una mordaç crítica sobre la Catalunya actual front a la Catalunya cívica, culta i oberta que representava el personatge mític del modernisme: “Aquest ciutadà fantàstic, singular, divertit i insòlit, que venia duros a quatre pessetes, va fer la volta a Catalunya en carro. Insòlit. Representava el seu món cosmopolita i pictòric, la vida sensual, la bellesa i l’hedonisme a través de la passió per l’art. En certa manera reivindicava l’art com la pàtria universal, contra el fanatisme, els tòpics i les pàtries identitàries. De fet, parlant d’ell, Josep Pla deia que era un destructor de fanatismes. Però era un home a qui no li interessava la política, tot i que habitualment tancava les tertúlies dels republicans i les dels monàrquics. Per ell, l’important era tancar els bars. Li agradava anar a dormir tard”.

Quan l’any vinent acabi la gira, el grup es prendrà un temps per pensar i activar la propera producció, tot i que també hi ha la possibilitat de representar l’espectacle en festivals d’Argentina i Colòmbia, de la mateixa manera que fa poc ja havien portat El coloquio de los perros a Monterrey (Mèxic).
 

Assaig de Daaalí, amb Dolors Caminal i Albert Boadella. Foto: Arxiu Els Joglars


Ja fa set anys que Fontserè dirigeix una companyia de teatre que –agradi o no- paga el peatge de la controvertida figura del seu fundador, Albert Boadella, que sempre ha mantingut un pols constant amb el model nacionalista de certs sectors catalans. Per l’actual director, “els artistes s’han de jutjar per les seves obres. A mi, per exemple, m’agrada molt Silvio Rodríguez, però no combrego amb el règim cubà. Els artistes s’ha de jutjar per les seves obres, no pels pensaments polítics. Per mi Boadella es un referent, un mestre, un col·lega amb qui tinc una magnífica relació. Ell em va obrir el camí i em va donar confiança. A la vida, és important trobar persones que et donin corda, que tinguin paciència i et donin confiança en les teves possibilitats. Jo no renunciaré mai a la seva aportació. El seu llegat es mot sòlid, és un dels millors dramaturgs i un actor considerable.
 
Tot i reconèixer la vàlua i el mestratge de Boadella, reconeix que la companyia té serioses dificultats per actuar a Catalunya: “El mon del teatre a casa nostra és una bogeria. Paguem la posició antinacionalista i patim el sectarisme de gent que per concepte i per principis ens posa l’etiqueta de ‘fatxes’. Hem intentat actuar diverses vegades a Barcelona, en una sala privada, però no hi ha manera. És trist, però és una realitat”.

Cinema: Buen viaje, excel·lència. Soldados de Salamina...
 
Tanmateix, més enllà del teatre també hi ha vida, com ara el cinema, un art que des de fa uns anys també forma part de la seva professió: “Fins que l’any 2003 vaig fer Buen viaje excelencia, dirigida per Boadella, i  Soldados de Salamina, amb David Trueba no havia fet res. Com a màxim havia actuat en sèries televisives, com Som una meravella, Somos europeos, Orden Especial… El film Buen viaje excelencia,és una paròdia dels últims mesos de la vida del general Franco en què jo encarno el dictador, un home decadent, controlat i mantingut en vida per una colla de corbs. Va ser una pel·lícula molt especial i divertida”.
 
Poc abans d’estrenar-se la pel·lícula, el 17 de setembre de 2003, Els Joglars van fer una performance a Vic -en la qual van rememorar una visita de Francisco Franco a la ciutat- amb motiu del 25è aniversari del bisetmanari d’Osona i el Ripollès El 9 Nou. Aquella tarda, els carrers de Vic, degudament engalanats de banderes espanyoles pre-constitucionals i pancartes amb missatges d’adhesió inquebrantable al Caudillo, van rebre la comitiva de cotxes de Su Excelencia, franquejada –i mai millor dit- per la policia motoritzada i la Guàrdia Mora, fins a la Plaça Major (abans Plaza del Caudillo) on van rebre les mostres d’afecte i fidelitat dels vigatans, que els van obsequiar amb balls i cants folklòrics i productes típics regionals. A la tribuna, hi havia l’Alcalde, el Jefe Provincial del Movimiento, el bisbe, el Capitán General de la Región Militar i altres il·lustres oradors. El protagonista (Ramon Fontserè) anava acompanyat de Doña Carmen Polo (Pilar Sáenz), i la resta d’actors d’Els Joglars encarnaven les autoritats civils, militars i eclesiàstiques locals amb el recolzament de grups de teatre, amb personatges caracteritzats de monges, seminaristes, capellans, putes, noies de la Sección Femenina i les Juventudes Vicenses, metges, notaris, polítics, guàrdies civils, policies nacionals, guàrdia mora, militars i xofers. També hi havia corals infantils i colles de castellers de la comarca d’Osona. L’al·lucinant recreació va acabar amb Franco i Doña Carmen enlairant-se al cel dalt d’un globus.
 

De Franco, al film Buen viaje, excel·lència. Foto: Arxiu Els Joglars


Aquell mateix any, David va Trueba va proposar a Fontserè encarnar el personatge de Sánchez Mazas al film Soldados de Salamina, una versió cinematogràfica de la novel·la homònima de Javier Cercas. La pel·lícula retrata la bogeria de la Guerra Civil espanyola, centrada en aquest falangista que es va escapar d’un afusellament col·lectiu, i a qui uns pagesos van amagar i van donar menjar. Posteriorment, Sánchez Mazas va arribar a ser ministre de Franco, i a Madrid va rebre aquells pagesos que l’havien ajudat, Los amigos del bosque.
 
Posteriorment, en Ramon ha participat en altres films: El 7º día (2004), Tres dies amb la família (2009), Todas las canciones hablan de mí (2010) i Vivir es fácil con los ojos cerrados (2013). Fa uns mesos va acabar la seva feina com actor al film Set raons per fugir, dirigida pels manresans Esteve Soler, Gerard Quinto i David Torras, un treball que es va presentar el mes de març al festival South By Southwest d'Austin. La pel·lícula, plena d'humor negre i amb tocs surrealistes, presenta set històries vinculades que ofereixen una mirada calidoscòpica a una societat que no funciona: la família, la propietat, el compromís, l'ordre, el progrés, la solidaritat i el treball.
 
Fontserè, que assegura trobar-se molt còmode fent cinema, diu que “en el teatre el rei es l’actor, mentre que en el cinema, on hi ha un engranatge més complicat, l’actor és un element més, que no vol pas dir que pugui brillar més o menys. El teatre és un ritual que neix i mor, i la funció cada dia es diferent, perquè tu no estàs igual i el públic és canviant, com el clima; hi ha dies de tot: tapats i amb núvols, serens amb sol, dies de vent... Això que diuen que en el teatre és tot repetitiu és un tòpic; de fet,  els grans pallassos tenien tres números que aparentment repetien sempre, com feia Charlie Rivel amb una cadira, però cada vegada introduïen petits detalls que canviaven el número; ho feien sempre, però mai era igual. En canvi, el cinema es una mena de coitus interruptus, amb escenes encadenades i muntades, on hi ha més trampes o subterfugis.... Fer cinema m’agrada, per mi es com tenir mena de vacances pagades”.

Escriptor i novel·lista. Lectures, creences, política, i viatges.
 
Al marge del teatre i el cinema, aquest personatge polièdric també conrea l’escriptura en diferents vessants. Així, el 201 va publicat Tres pies al gato: Diario de un autor, un assaig on explica les vicissituds de l’ofici actor i la manera com va encarar els personatges interpretats a l’escenari.

L’any 2016 va publicar la novel·la costumista i en clau d’humor Visca la terra! La rocambolesca història del repartidor Pere Bitxo, les aventures d’un transportista que de dia reparteix ous pels restaurants de la comarca, i de nit, reparteix senyoretes de moral dissipada. En aquest llibre fa un homenatge a la plana de Vic, i a “un estil de vida que manté les seves constants vitals, ple de flegma, i que s'acabarà quan desapareguin totes aquestes persones. Em vaig inspirar en un amic molt pintoresc de Borredà que conec des dels 17 anys, quan tots dos fèiem excursions amb motxilla; sempre ha anat al seu pedal, al seu aire i s’ha mantingut ferm en uns principis propis, al marge del pas del temps i d’Internet. És un home tossut que es mira la vida amb calma, un observador que mira les bestieses del seu món sense immutar-se. Sempre hi he mantingut una bona relació i no he volgut perdre mai el contacte amb ell”.
 

Ramon Fontserè Foto: Adrià Costa


Tanmateix, si a Fontserè li agrada escriure, sempre ha estat un bon lector: “La literatura és un aliment espiritual i una font d’humanisme primordial. A banda de la meva devoció per Josep Pla, sempre m’ha agradat llegir de tot. De de Madame Bovary, el drama d’una noia provinciana escrit per Flaubert, als escrits de Gaziel, passant per les obres del periodista gallec àcrata Julio Camba o el El Quixot. D’autors actuals llegeixo els assajos i relats de Daniel Gascón, un escriptor que no passa dels quaranta anys; o Ricardo Dudda, un home molt sensat; o les obres del prosista, novel·lista i assagista Andrés Trapiello... M’agrada gent que m’aporti, em pugui guiar i de qui jo pugi aprendre”.
 
Parlant de la dimensió religiosa de l’home, diu que tot i no ser creient, “sóc conscient que els humans necessitem creure en alguna cosa, uns referents per agafar-nos. Ara mateix, però, sóc escèptic i penso que res no té sentit, com els animals: naixem, ens reproduïm i morim.  Almenys és el que dic ara. Em ve al cap el pare de Dalí, un notari menjacapellans que després de a guerra es va convertir al catolicisme i li deia a Josep Pla: ‘Mireu aquesta coliflor, no hi veieu la ma de Déu?’. Però les religions, que en principi són per afavorir l’amor i la convivència, també han originat moltes guerres i moltes morts, abans i avui. Son instruments molt ben pensats. No deixa de ser curiós que la religió i el teatre estiguin connectades a través de la utilització del rituals, encara que en el cas del teatre tingui una funció catàrtica”.
 
En política es mostra prudent i assenyat: “Crec en un estat de dret, en una constitució que ens permeti viure junts, amb les nostres diferències. Sóc partidari de la unió dels distints. M’agradaria que a Espanya un dia tots siguem lliures i iguals; que desapareguin els drets forals i que hi hagi un fiscalitat igualitària, que es on sembla que va a Europa. Crec en la unió de pobles d’Europa. Seria fantàstic poder viure junts, respectant les diferències. Encara que la igualtat i fraternitat són uns objectius difícils d’assolir. Gràcies al teatre he tingut l’oportunitat de voltar molt i he observat que, en general. arreu hi ha una mena de malastruc –en castellà en diuen ‘mal fario’- que sempre intenta posar pals a les rodes, encara que a priori tenim les condicions per viure raonablement bé".
 
Una constant obligada en la seva professió són els desplaçaments, els viatges i un cert nomadisme: “Gairebé sempre he viatjat per motius professionals. A manera de divertiment, fa un temps, tenia un blog on explicava una ruta de sex-shops, amb la crítica inclosa de cada un: les cabines, les pel·lícules, els ambientadors... Però viatjar per iniciativa pròpia em costa molt. Sigui com sigui, els viatges em permeten conèixer esglésies, monuments i museus. Per exemple, he estat tres o quatre vegades al museu d’escultura de Valladolid i mai no m’he cansat de veure-hi les obres exposades i l’enginy dels artistes. Viatjant també gaudeixes dels paisatges i de les persones que trobes. M’agrada anar a passejar pels mercats, amb les seves olors i els seus colors. M’ho passo bé parlant amb gent anònima que en general sol ser amable i de vegades magnífica; sóc curiós i acostumo a preguntar. Demanes per un restaurant i t’acompanyen; llavors fas una canya, converses, es queden a dinar, i aquella persona es pot convertir en un amic. Ara, tant si vaig a la Manxa, a Andalusia o a Galícia tinc amics amb qui m’he relacionat per empatia, no perquè jo sigui actor. Jo no jugo aquesta lliga. En aquest ofici, i encara més en el d’un músic popular, quan ets famós, ha de ser un pal enorme haver de pagar el preu d’una fama excessiva. Soc amic de Jorge Sanz i m’explica que s’ho passa molt malament perquè no paren d’aturar-lo per fer fotos, demanar autògrafs i aguantar comentaris desagradables, com ara ‘antes eres muy guapo, pero ahora has cambiado’, o bé ‘’cuidado, eh, no te ligues a mi novia! De tota manera,  encara que hi hagi gent invasiva, les persones que trobes solen ser amables”.
 
Al final de la conversa, explica que, com a bon ‘pescallunes’, manté molts lligams amb Torelló, el seu poble, on viu la seva mare; però també té molts contactes amb la resta d’Osona, la Plana i, sobretot, el Collsacabra, on viu des de fa uns anys “en una masia de Rupit, on he aconseguit harmonitzar la bellesa i el paisatge, en companyia de la meva dona, Dolors Toneu, que és una persona fantàstica. El paisatge sembla enjardinat, gairebé domesticat. Quan marxo de Rupit per anar a fer teatre, estic content, perquè faig una cosa que m’agrada; però quan torno també em sento molt feliç de retrobar el Collsacabra. Ja ho deia Pla: la cultura consisteix a dominar la natura assilvestrada.

 

Participació