UVic-UCC: entrevista

«D'aquí a 10 anys podem tenir un tractament cel·lular que eviti un tipus de ceguera»

Entrevista a Sandra Petrus-Reurer, ex-estudiant de la UVic graduada en Biotecnologia i investigadora post doctoral al Karolinska Institutet d'Estocolm

per Redacció, 31 de maig de 2019 a les 09:45 |
Sandra Petrus, exalumne de la UVic | UVic-UCC
Quan l'any 2011 es va graduar en Biotecnolgia per la UVic, Sandra Petrus-Reurer ja feia temps que tenia clar que no tornaria al seu Maó (Menorca) natal, almenys de moment. Intuïa que el seu futur podia trobar-se en la recerca científica i va decidir seguir el seu instint. Vuit anys després és investigadora post doctoral al Karolinska Institutet d'Estocolm, tot un referent en recerca mèdica. El passat 17 de maig, en el marc de la Matinal de Biociències de la Facultat de Ciències i Tecnologia de la UVic-UCC, Petrus va compartir la seva trajectòria, personal i científica, amb els alumnes que, vuit anys després, ocupen les aules per on ella també va passar.

- El seu camp d'expertesa és la reparació de la retina a partir de cèl·lules mare embrionàries. L'objectiu és arribar a curar aquest tipus de ceguera?


- Durant els meus estudis de doctorat he treballat en el desenvolupament d'una teràpia cel·lular que pugui servir per reparar la retina en casos avançats de degeneració macular associada a l'edat (DMAE), una malaltia de la zona central de la retina (el fons de l'ull) que avui dia deixa sense visió central a més de vuit milions de persones arreu del món. La possible teràpia que proposem parteix de cèl·lules mare d'embrions humans produïts in vitro que en cas de no ser implantats es descartarien. La meva predicció és que en un període d'entre 5 i 10 anys podríem tenir un tractament cel·lular d'aquest tipus que eviti el progrés de la malaltia i la conseqüent pèrdua de visió.

- I com s'aconseguirà, això?

- Les cèl·lules mare embrionàries tenen potencialitat de formar qualsevol teixit del cos (excepte teixits extraembrionaris com la placenta), es poden aïllar i cultivar in vitro i serveixen de material de partida per formar cèl·lules de l'epiteli pigmentari de la retina, és a dir, les que primer degeneren en la malaltia. Es tracta de dirigir aquestes cèl·lules, en unes condicions molt concretes i durant un cert període de temps (en el nostre cas dos mesos) perquè arribin a ser retina. A partir d'experiments amb conills hem demostrat que si aquestes cèl·lules es trasplanten a temps, podem substituir les que degeneren i mantenir l'estructura i funció de la resta del teixit. Ara caldran estudis en pacients humans per garantir que la teràpia sigui segura i eficaç en persones.

- Es vas graduar en Biotecnologia a la UVic l'any 2011 però durant els estudis universitaris ja et vas introduir en la recerca. Com se li va despertar aquest "cuquet"?


- Crec que la capacitat d'observar i la curiositat per entendre el detall de com funcionen les coses ja les tenia des de ben petita, però no va ser fins més endavant, a Secundària i Batxillerat, que em fa fascinar el fet de poder fer servir coneixements de la Biologia per prevenir o tractar malalties, i així millorar la salut i el benestar de la nostra societat. Va ser llavors que em vaig adonar que el camí a seguir segurament seria el de la recerca. Malu Calle, investigadora i coordinadora del grup de recerca BEM (Bioinformàtica i Estadística Mèdica) de la UVic-UCC, és i va ser des del primer moment un estaló, un model i una guia molt important, sobretot per donar les primeres passes en aquest món de la investigació, on com a novell no és fàcil introduir-t'hi.

- Però un cop graduada va optar per seguir formant-se a l'estranger. Què l'hi va empènyer?

- Malgrat en aquell moment ja pensava que la recerca era el camí a seguir, no em quedava del tot clar si la vida de laboratori s'ajustava a la meva manera de fer i de ser. Llavors vaig decidir que abans d'emprendre un màster en recerca com a tal potser havia de fer una segona estança de pràctiques i veure com em desenvolupava. I així vaig anar a parar al laboratori del Dr. M. Fernández-Fraga a Oviedo on hi vaig estar sis mesos i on vaig constatar que sí, que la recerca anava amb mi però que em calia explorar noves maneres de fer ciència, a poder ser encarades a la medicina regenerativa. Va ser llavors quan vaig començar un màster de dos anys en Càncer, Cèl·lules Mare i Biologia del Desenvolupament a la Universitat d'Utrecht.

- I l'aposta va ser un èxit...

- Una experiència fantàstica en tots els sentits, tant a nivell personal com acadèmic. Em vaig adonar que encara no en tenia prou, que volia aprofundir en algun projecte de finalitat regenerativa però amb enfoc més translacional, és a dir, que em permetés veure una aplicació clínica més directa dels nous coneixements fruit de la recerca. Quan vaig conèixer aquest projecte en tractament de la degeneració macular mitjançant teràpia cel·lular al Karolinska Institute a Estocolm va ser com amor a primera vista. Hi vaig aplicar sense pensar-m'ho gaire i, per sort, l'amor va ser correspost. Allà vaig fer el doctorat i continuo treballant-t'hi, ara com a investigadora post doctoral.

"Malauradament la situació actual de la recerca tant a Catalunya i Balears com a Espanya no és la més còmode per treballar"


- Veu viable poder tornar algun dia a Catalunya o a les Balears per fer-hi recerca?

- Seria fantàstic a llarg termini. Abans tinc clar que encara em queden altres horitzons per explorar però és cert que les arrels estiren, sobretot després d'haver passat uns quants anys fora de casa. Malauradament la situació actual de la recerca tant a Catalunya i Balears com a Espanya no és la més còmoda per treballar en les millors condicions i recursos, i més quan es tracta de desenvolupar tractaments cel·lulars de reparació de teixits. Als països on he viscut, els recursos tant econòmics com tecnològics destinats a recerca donen molta llibertat als investigadors, cosa que incrementa la creativitat científica i posa en una posició capdavantera l'economia i el benestar del país. N'hauríem de prendre bon exemple. Construir una estructura i una estabilitat que faciliti tornar en les mateixes condicions que altres països valoren i donen, seria un benefici per la societat d'ara i una inversió per la dels nostres fills.

- En la seva conferència a la UVic, va recomanar als estudiants actuals que segueixin el seu "gut feeling", l'instint, un cop es graduïn. És el que va fer tu?

- Crec que aquest "gut feeling" cal tenir-lo en compte sempre, per guiar-te en moments d'indecisió i de canvi. En cada etapa educativa he adquirit coneixements científics però també he posat dins la maleta molts aprenentatges i consells extra acadèmics que a mi m'han obert més portes de les que pensava: per exemple, ser feinera i constant, tenir ganes d'aprendre, saber adaptar-me però alhora seguir essent jo mateixa i no tenir por de deixar-me endur per allò que la intuïció em digui. I sí, sobretot ser capaç de gaudir del camí que es decideixi emprendre, sigui quin sigui. 
 

Sandra Petrus, exalumne de la UVic Foto: UVic-UCC

 

Participació